Ulisses20

Anit Pep Ricart va començar la seua lectura amb una imatge del grup de teatre local Pepeta Ricart, hi apareixia amorrat a l’escenari (només si li vèiem el tos), suposem que admirat davant una representació del sainet aquell dia a albereda de Bétera, quan l’absència de siroll permetia de fer teatre en directe durant les festes. Ens en va parlar, Pep, de la importància d’aquella admiració, pel teatre amater, familiar, entre amics, a la Penya, i també va parlar-nos de la gàbia o caixa de l’apuntador, on se suposa, deia ell, hi havia apuntant als actors el tio Joaquin (aleshores ningú no deia l’oncle Joaquim).

D’aquesta admiració pel teatre, que al final arrodoniria amb un vídeo d’una pel·lícula amb Mastroniani en una escena del teatre amater i Jack Lemon entre el públic, Pep Ricart ens va llegir Joan Fuster, l’article extraordinari sobre la lectura i per què llegim. Una lliçó, l’article, i  la manera de llegir-lo, que també hauria d’ésser a totes les escoles del país, si no tinguérem robada l’anima i els diners. I les idees del què ha d’ésser l’escola, mestres. Per cloure el centenari Fuster, que l’Ateneu oferirà en tres capítols diversos i diferents, aquest de Pep Ricart era un homenatge sense temps ni estacions, humitats o sequeres, perquè la lectura que encomana Fuster als seus —nosaltres els valencians som els primers que hauríem de sentir-nos cridats— és com un volteig a glòria a tocar de l’oïda que pocs valencians ens fem nostre. Com anit. Si arribem a tenir profunda la sordesa.

Aleshores va aparèixer la segona sorpresa de l’actor Pep Ricart, la presentació de Kurt Vonnegut, un escriptor americà d’indianàpolis que havia nascut el mateix mes i el mateix any que Joan Fuster. I alerta, perquè també escrivia una mena d’aforismes i tampoc no li mancava una ironia fina i un humor negre que apareix a les seues obres —si rellegiu la vida que va patir, potser us en fareu el cas. D’aquest home, Pep Ricart en va fer una dissecció d’un article en una gràfica de dos eixos en forma de T girada 90 graus a l’esquerra (ja us imagineu la T sostenint-se sobre un dels punts del sostret, no?). Un dels eixos, el vertical, explica que un escriptor ha de triar d’on partirà la seua obra, de bones notícies o de dolentes, i com farà anar la narració de manera que si hom baixa als inferns, puga remontar-lo també cap al cel, dibuixa-hi, en una pissarra blanca sobre un cavallet de pintora, una gràfica que és una vall que també mostra una certa esperança (la gràfica s’assemblava una mica a un vas grec o romà preferiblement). Però de l’altre eix, l’horitzontal, que va del principi al final, d’esquerra a dreta, hom sabrà si el ritme cap on ens durà l’obra farà una vall més o menys pronunciada… És clar que hi ha obres que et portaran a la felicitat infinita (desconfiem-ne?), com n’hi ha que cauen en picat només partir (fugim-ne? Kafka?, l’escarabata?, la transformació?). Finalment, hi ha l’obra mestra, aquella que dibuixa sempre una línia horitzontal, que a la vegada no es desvia ni un mil·límetre d’aquella horitzontalitat: hi ha Hamlet, per exemple.

Quan Pep Ricart va començar a recitar el monòleg de Hamlet, jo ja m’havia transportat a Wigtown; en el meu somni, era en l’envelat d’aquell festival internacional, el més gran d’Escòcia, en un prat verd enmig del camp escocès, amb milers de visitants cada any, d’escriptors de tot arreu, de centenars de milers de lectors que desplacen les seues vacances en aquells jorns de setembre, per viure-hi en directe el goig més gran dels llibres i els escriptors. Però això és sens dubte una altra divisió, una lliga que nosaltres encara somiem de fer a Bétera, a anys llum o a pocs quilòmetres, tot dependrà de la nostra força i ànim, del coratge de 100 valencians que n’hauran d’atrapar i convèncer un milió… Perquè, anit, ni la família Ricart-Leal, ni la família Aljama, ni la família Pepeta Ricart,  ni la família Peris, ni els actors que si comencen, ni els mestres, ni la gent de l’institut, ni els milers de futurs lectors o amants del teatre, cap d’ells, ni un de sol, no va venir a veure recitar Hamlet, en el nostre festival de llibres, encara amater i comarcal. Oimés. No va venir a admirar-se pel teatre gaire gent. Ni les animetes del purgatori.

Aleshores Pep Ricart, davant quinze persones (ell havia demanat millor deu que no vint, en arribar a l’ateneu enjorn perquè el tren de deprés el feia arribar tard) va recitar Hamlet. Hamlet i Pep Ricart, i Xèspir i la Penya, no sé ara en quina versió llegia, ell, nosaltres tenim a mà aquesta de Salvador Oliva, ho sent, un fragment…

Ésser o no ésser, aquesta és la qüestió:
Què és més noble per a l’esperit
sofrir les fletxes i els flagells d’una ultratjant Fortuna,
o, armat, abrandar-se contra un mar de sofriments
i, oposant-s’hi, finir-los? Morir, dormir —
Res més —I dir que amb un somni acabem
el turment del cor, i els mil colps naturals,
herència de la carn. Consumació 

devotament volguda. Morir, dormir,
—Dormir, potser somiar; ai, heus ací el destorb,

Perquè en el son de la mort quins somnis poden venir

si ja ens hem escapat de la mortal despulla? 

perquè els somnis que habiten en el son de la mort,
un cop ja ens hem desprès d’aquesta pell mortal,
ens imposen respecte, és aquesta la causa
que fa que les desgràcies duren tant.
Perquè, si no, qui podria aguantar
les fuetades i les burles d’aquest temps,
l’insult de l’opressor, l’ultratge del superb,
tot el dolor de l’amor menyspreat,
la lentitud de la justícia,
la insolència dels càrrecs, i el desdeny
que dels indignes rep la gent de mèrit,
si pogués un mateix donar-se el cop de gràcia
amb un simple punyal? Qui portaria el pes
d’una vida cansada de queixes i suors,
si no fos per la por d’alguna cosa
més enllà de la mort, aquest país no descobert
que no deixa tornar de les seves fronteres
a cap dels viatgers, que ens confon el desig,
i ens fa suportar els mals que ara tenim
més que fer-nos volar cap als que ens són desconeguts?

Mentre la torne a llegir quatre o cinc vegades, aquesta peça, ja em desaparareix l’amarguesa de les absències i torne a la lectura. benvolgut Xèspir, anit no volíem fer-ne un lleig, res més lluny… A la fira i a la plaça del Mercat, a Bétera. Fins i tot podria tornar el cine la Penya, aquelles butaques de fusta, el terra de fusta, els palquets modernistes, si n’hi havia, que no ho recorde… Allà on en un altre temps hi havia anarquistes. I futurs lectors que van desaparèixer en la dictadura, morts i assassinats. Com l’escola, com els mestres afussellats.

En venir de nou, el record fugisser del teatre la Penya, el cinema, que va acollir una infantesa local, la nostra infantesa de dos i quatre pessetes, una política, una transformació també horrorosa més tard…, Pep Ricart va projectar un fragment d’aquella pel·lícula a Nàpols (Xèspir de Bétera a Nàpols, ho recordeu que ho havíem anunciat), amb el duet Lemon-Mastroniani, un cant al teatre i a la vida, a la vida d’actor, al drama que en un escenari sembla menys drama però que ho és més a la vida real. O ben bé al contrari. Quin drama la vida real. Anit vam veure, possiblement poca gent és veritat, una exquisitesa, i un drama (no ho oblideu!), en conjunt una lliçó magistral de lectura, de teatre, de coneixement, amb Pep Ricart.

Una altra vegada, els de Bétera i els de Nàpols, els dels temps de la Penya o els de l’horror de la cambra agrària, no feu el fava i proveu de no perdre què dóna sentit, que ens dóna sentit a les vides, valencians.