ALBERT CORTES MONSERRAT

La llei més important de qualsevol Parlament, es el Pressupost, això és així ja que d’ell depenen moltes o totes les polítiques que vol dur a terme el Govern. De fet això es així sempre que els partits que componen aquest no tinguin la independència com objectiu teoricament principal.

Es el problema del mentrestant infinit, que deixa l’objectiu que hauria de ser principal com es la independència aparcat i es centra en una legislatura autonòmica totalment normal, i que com deia amb aquesta llei es principal. De fet si la CUP finalment fa perdre la majoria per aprovar-lo, les conseqüències poden ser imprevisibles, amb noves aliances que estan vigilants per desfer aquest Govern com son el PSOE i Comuns que ja han manifestat la seva predisposició per donar-hi suport i pressionar per arribar a aquest tripartit que tant de temps fa que es rumoreja.

Seria una bona lliçó per una societat enganyada un cop més i que va prestar el seu vot a canvi d’un programa que en el seu punt principal ha quedat aparcat sembla per molt de temps, i que ha entrat en una dinàmica de legislatura normal entre eixos dreta i esquerra, i les falses promeses de sempre per diferencia aquest actual Govern de per exemple un tripartit que acabaria de quadrar el cercle, amb un suport a Madrid a canvi de res, que ja no seria res per un partit concret, ja que el suport a Barcelona seria la contrapartida buscada i el gir definitiu per deixar enrere un procès i sobretot enterrar l’1 d’octubre del 2017, com he dit sempre una pedra a la sabata que els partits procesistes busquen oblidar en el temps o buscar-hi nous significats que el deixin en res.

Un Pressupost on la CUP ja ha estat altres cops buscant mesures que el seu pes real tampoc hauria d’exigir si de veritat el seu objectiu real fos la República que com hem vist també han deixat en segon terme, fins hi tot entrant a les institucions espanyoles com si res hagués passat i amb un paper trist aquesta legislatura que el posa en una situació delicada i contradictoria.

En definitiva un nou entrebanc que els mentrestant et porten a gestionar i que veurem com finalment s’acaben lligant tots els interessos de cada partit que en definitiva son el tema principal per tots ells.

Escoltar la Clara Ponsatí, molts cops es com donar-se un bany de realitat, aquell incomoda que no volem escoltar o volem simplement ignorar, però en definitiva posa el dit a la llaga de tanta paròdia en el moviment independentista de Catalunya.

Demanar nous lideratges, molt menys protagonisme i passos al costat dels líders del 2017, criticar la presentació com a cap de llista de Junts del President Puigdemont que hauria d’estar per sobre de la política autonòmica, critica la Taula de diàleg amb una part sense fortales i res a oferir, un Govern a la Generalitat que no ha fet cap pas cap a la independència, i ha enganyat als seus votants en aquest aspecte amb el discurs de gestionar un mentrestant infinit i col·laborant amb l’Estat repressor com si tal cosa, critica a voler enterrar l’1 d’octubre o tergiversar el seu significat, desmentir mentides interessades i repetides molts cops com que cap Estat donava suport a la causa catalana, quan de fet no es va fer efectiva i per tant no es va demanar oficialment a ningú i així una crítica acida als passos de l’independentisme aquests anys, inclos el frau del Tsunami democràtic.

Això i moltes coses més va anar despullant amb les misèries de l’independentisme català, que de fet si mirem al llarg de la història sempre ha reculat a les primeres de canvi, oportunitat al morir Franco, proclamacions de fireta al Balcó de la Generalitat i ara una rendició express el 2017 per una mica de violència totalment previsible de l’Estat espanyol. Es un independentisme covard per part de les autoritats que l’han de fer possible i conformista per una societat que si convé no talla el lligam amb les seves institucions sino l’acompanyen en el viatge. Un control que ara corre a passos gegants cap una nova autonòmia com sempre amb el mentrestant com excusa i diàlegs amb el repressor que ni et reconeix ni falta que li fa, tot sigui per enganyar la societat catalana, uns diputats a Madrid avids de ser socis preferents dels botxins per vergonya de tots, tot amanit amb el hem de ser més perpetu i reconeixements que mai arribaran si el protagonista no fa primer el pas. Fins hi tot un moviment cada cop més fosc com el Tsunami que va crear una imatge tant potent com la de l’aeroport o La Jonquera i que es va desfer del dia a la nit com si res amb el sit and talk de lema i no el de fer efectiva la independència.

Tot plegat, una veu com la de la Clara, independent i els darrers 3 mesos en el Govern Puigdemont pot destapar sense cap lligam i amb cruesa. Calen nous lideratges es cert i el despertar d’una societat desencisada per uns partits que han renunciat a tot i que evidentment ja no podem confiar amb ells provocant un independentisme de fireta i sense ambició per donar cap pas, ni quan ho ha tingut a tocar.

Aquest informe que hem conegut on entre d’altres coses ens diuen que nomes el 46% dels professors es dirigeix en català a les aules i on la relació entre els alumnes el català es una llengua minoritària afeblint encara més la notra llengua i posant en el punt de mira aquest bonisme de la nostra classe política.

Segurament no calia aquest estudi per veure que les polítiques buides de contingut i sempre pendent del vot per damunt de la llengua i del que diu Espanya per damunt de la defensa de la nostra identitat ens han portat entre d’altres coses on som.

El discurs xenòfob del nacionalisme espanyol amb Populars, Ciudadanos, VOX i socialistes que sempre acompanya aquest tema, amb mentides sobre un suposat control a les escoles, imposicions i sobretot el parany de tractar per igual les dues llengues quan tots sabem que quan la diferència es tant abismal, el tracte igualitari nomes fa que afeblir la part debil, en aquest cas el català.

El sistema d’immersió lingüística es un model d’èxit, com s’ha demostrat amb els resultats dels alumnes, però que evidentment hi recordo aprovat per un ampli consens al Parlament protegia a l’escola la nostra llengua pròpia, segurament únic àmbit on es podia fer, ja que en la resta ja veiem com està la situació. Un model, però que calia aplicar sense relax o sense fer la vista grossa. De fet un control del professorat per assegurar que imparteixen les seves classes en català s’havia haver instaurat i amb sanció per aquell que no compleixi aquesta normalitat i objectiu per llei i per document en cada centres, es a dir, no es una opció, es una obligació. Si aquest fet es soluciones, segur que facilitaria que entre els alumnes el català encara mantinguès unes constants prou bones.

Quan temps fa que linguistes prestigiosos alerten sobre el perill de la llengua. Cal polítiques fermes per damunt d’altaveus mediatics i sense por, ens hi juguem molt. Cal actuar amb normalitat, com qualsevol país que te una llengua propia i la utilitza. De fet aquest bonisme interessat ja el vam veure quan en una futura República Catalana tots els partits volien el castellà com a llengua oficial, i això ja era tota una declaració d’intencions. Posteriorment la ciutadania te la responsabilitat de no canviar de llengua a la més mínima insinuació ja que fa un flac favor a la nostra llengua i col·labora activament a o anar cap aquesta normalització.

No es van atrevir a culminar la independència, però esperem que ara no deixin morir el català, seria el mínim i no depén d’una quota de netflix que ja sabem que Espanya mai complirà.

Aquests dies, en el debat a Madrid sobre les esmenes a la totalitat dels Pressupostos hem vist com el PSOE i la resta del nacionalisme cavernari espanyol han comprat crispetes i veuen en primera fila la divisió i les baralles entre els partits independentistes. Aquest es el servei que ens fan.

Ahir Miriam Nogueras de Junts va atacar Esquerra dient que validarien un pressupost socialista a canvi de res en una estratègia totalment fallida amb un xec en blanc . Avui Rufian per part d’Esquerra ha contestat dient que fa molt que viuen a twitter en referència a Junts. Diu que es la nostra responsabilitat negociadora i parlamentària no desaprofitar cap oportunitat de millorar la vida de la gent visqui on visqui, qui això ho vegi inutil fa temps que seu en un escó i es mou en cotxe oficial vivint a twitter. Acabant dient que no deixaran mai que es toqui la nostra llengua.

Un espectacle lamentable el que ofereixen a Madrid els nostres partits, que dit sigui de passada i a falta d’una justificació de que fan allà desprès de l’aplicació del 155 nomes busquen vots pel propi partit i quotes de poder amb arguments miserables que ja haurien de ser fora de context. El xec en blanc d’Esquerra a PSOE de moment es molt clar, ni tant sols es un argument, es un fet per tant no hi hauria d’haver cap discussió. La resposta cinica de Rufian es de traca, dient els que els acusen de viure per seure en un escó, anar amb cotxe oficial i viure a twitter, de fet no se si era una descripció de les seves funcions i objectius a la vida o un atac serios. Diu que no poden desaprofitar cap oportunitat per millorar la vida de la gent. Sap perfectament que això passava per la independència, i no passa per acordar investidures o pressupostos que sempre deixen a Catalunya en el mateix lloc, amb incompliments i a la cua dels fets reals, això no millora la vida de la gent. Tampoc estic dacord que la gent visqui on visqui, ells es deuen a la societat catalana, i aquestas es la que han de mirar de defensar, la d’Extremadura per posar un cas ja te altres representants per fer-ho.

Respecte la llengua, l’hemeroteca de traïdora, i ja hem vist al llarg del temps els acords anunciats amb bombo i plataret en diferents àmbits per la llengua i com no s’ha complert cap. De fet, l’altre dia ens deia que no tenia cap garantia que el PSOE compliria i preguntava quina era l’alternativa.

No hi ha dubte que l’alternativa precisament es la independència, defensar la única oficialitat del català i abandonar definitivament les institucions espanyoles com ens va dir fa un temps amb 18 mesos que crec ja han passat.

Vergonya a Madrid.

Aquest cas tant vergonyós resumeix molt bé on han anat a parar els nostres partits i les institucions que representen. Es evident que jugar a dues bandes sempre te un límit i aquest ja fa temps que ha acabat per la nostra partitocracia catalana.

El judici d’unes persones que simplement defensaven la idea d’impedir que els nostres representants polítics empresonats per una farsa de judici espanyol acabessin a les nostres propies presons i que amb unes declaracions de diferents mossos han acabat davant el jutge, acusats per la mateixa Generalitat que teoricament defensaven al carrer, igual que ho vam fer el dia 1 d’octubre amb les urnes davant les forces policials espanyoles.

Aquets fets tant denigrants, no crec ajudin a entendre internacionalment la nostra causa, com tampoc la docilitat i col·laboració dels nostres partits participant a les institucions espanyoles com si no hagués passat res i algun encara volen vendre el seu suport com a necessari per salvar la nostra llengua, quan saben perfectament que Espanya mai la defensarà, i que qualsevol acord serà incomplert com ha passat sempre. Cal ser molt miserable per intentar enganyar a la ciutadania d’aquesta manera tant barroera, volent fer creure un altre cop que l’Estat canviarà i de cop es transformarà en democràtic per art de màgia quan les seves estructures corruptes provenen del franquisme i com hem vist recentment a la parodia de reforma del TC, res més lluny d’un standar democràtic europeu.

Tornant al judici i aquest doble joc, aquest ja el vam veure amb el President Torra quan per un costat encoratjava la gent a sortir al carrer i per l’altra eren reprimits per les forces policials i judicials. Ara, amb la deriva del partit republicà i la seva farsa de defensa de la independència, continuem veient com cap pas endavant per fer efectiu allò que va quedar a les portes i si un retorn a l’autonomisme descarnat i les quotes de poder amb una cap de vernís per desviar l’atenció francament intolerable.

La solució com sempre i crec que ha quedat constatat desprès de tot el viscut, es que el poble te la clau, si es capaç de deslliurar-se de les el·lits i d’uns representants del sistema que ja hem comprovat quina es la seva direcció. Aquella frase que nomes el poble salva el poble, crec que ha pres més valor que mai i es la manera de poder culminar allò que mai havia d’haver fet passos enrere i arribar a espectacles tant mesquins com el judici als 9 de lledoners.

Massa mentides i massa foscor dels nostres lideratges com per demanar que la societat es refii dels mateixos desprès de l’octubre del 2017. Nomes es veu com una estratègia amb èxits la que es fa des de l’exili amb victòries judicials que posen la nostra causa en el punt de mira.

De fet, hem escoltat declaracions de vergonya aliena dels nostres presos polítics indultats que res tenen a veure amb el que ens deien abans d’entrar a la presó. Per exemple el que hem sabut de Carme Forcadell i la seva entrevista amb Pilar Urbano dins la mateixa. A la mateixa donava validesa als postulats de l’entrevistadora i les mancances i desconfiances dins el procès, deixant al final al President com a responsable del Referèndum i una estratègia dissenyada des de l’estranger com un muntatgei reblant el clau dient que no estava informada de les penes de presó que s’exposava. Si això afegim allò que escoltem de fer fora responsabilitats del referèndum com va fer Romeva la passada setmana, el hem de ser més, ara no toca, demanar un referèndum pactat o Europa ens mira ja tenim un poti poti indignant.

De fet si mirem la Generalitat, aquesta setmana veiem com el anomenats 9 de lledoners passaran al judici amb la mateixa institució com a part acusadora, la mateixa que esperonava la gent a sortir al carrer i alhora els reprimia. Fins hi tot veiem Jordi Cuixar com en el seu llibre ens proposa tornar a fer un nou referèndum amb més gent disposada a anar a la presó per defensar-lo, deixant també l’1 d’octubre del 2017 en res i el sacrifici de la societat en una anècdota.

Una nova presa de pel i proposta impossible de patada endavant que desvirtua el que ja ha decidit el vot i sense opcions ara. Cal fer efectiu aquest vot de la ciutadania amb una defensa de les nostres institucions i del poble al carrer per fer-ho possible, res més. No es tracta de tornar a la casella de sortida amb un Estat que ja sabem com actua.

De fet els nostres partits, ja veiem quina es la seva estratègia de col·laborar amb la governabilitat de l’Estat des de les seves institucions. Com veiem en els Pressupostos i l’objectiu de la quota de Netflix com a gran victòria i que ara ja escoltem veus que ens diuen que si arriba serà més aviat testimonial.

Com deia indignació constant i la certesa que calen nous lideratges.