Ulisses20

“La dansa d’un temps nou és un treball heterogeni i consistent bastit contra les adversitats.”  Núria Cadenes

D’una entrevista feta a Vilaweb, en pouem unes quantes perles:

UNA. Sobre el músic: “jo tinc moltes curiositats intel·lectuals, moltíssimes, i això de vegades s’ha concretat per la via acadèmica, investigadora, i, altres vegades, per la via artística.[…] Tinc un sentiment d’indignació que crec que em perjudica.

DUES. la Transício: a l’eixida del franquisme,  ens van girar absolutament l’esquena, ningú no volia saber ja res dels cantautors.

TRES. Retorn. Jo hi torne el 2002 i el 2005… Immediatament muntem el Col·lectiu Ovidi Montllor i ve tot el rebombori.

QUATRE. Sóc tocacollons: sé que incomode moltíssim. Als nostres.

CINC. no sóc un músic industrial: m’agrada que em paguen pel meu treball, òbviament, però, al mateix temps, com a professor universitari, no tinc la urgència de publicar un disc cada any.

SIS. Som humans: no pots estar quinze hores calfant-te el cap, que si les audiències, que si la publicitat, que si aquests equipaments que s’han de comprar, que si els processos de selecció, i arribar a casa, agarrar la guitarra i fer una cançoneta.

SET. La felicitat també pot ser una forma de resistència, de lluita. Res no em bloqueja.

VUIT. “Enguany ha fet vuitanta anys que afusellaren el rector Peset Aleixandre.” Era un home brillant, intel·ligent, magnífic. Ací tenim una esperança plantada en el passat, un model de comportament. Tu t’imagines Fuster, Alfaro, Estellés, els anys cinquanta, quan era tot un horror i no es veia cap eixida per enlloc: farem un llibret, potser els de l’exili tenen uns dinerets… Ja em diràs!

NOU. Ells obrien esperances. Nosaltres l’única cosa que podem fer és mantenir-les. Nosaltres tenim l’obligació d’estar contents i de ser feliços: és un deure moral, també. I de plantar cara tant com faça falta. I això és el que sura darrere del disc.

DEU. Quan manen els nostres és quan més exigents hem de ser. Si abaixem la guàrdia, els que no deixen de pressionar són els bancs, els empresaris, els poderosos. Se’ls ha de dir de quin mal han de morir si no fan les coses que han de fer.

ONZE: quin dia voldràs que pengem el disc en les plataformes digitals? el 25 d’abril. Al País Valencià passen fenòmens magnífics.

DOTZE. “Tu no te’n fas a la idea, però hi ha molta gent que t’estima, que pensa que això que fas és interessant.

TRETZE.  I de colp dic: Maria-Mercè Marçal, hòstia, com pot ser que no hi haja caigut? Probablement li dec un disc sencer.

CATORZE. I que els accents caiguen on toca.

QUINZE. No s’hi val a rendir-se.

SETZE. La primera cançó ja paga el disc. (jo sóc així i no em torçareu, cabrons.)

DÈSSET. […] “Homenatge a Teresa” és una de les cançons més boniques de l’Ovidi.

DÍVUIT. […] i li dic: hi vull una guitarra elèctrica […] i li dic:  ací va un teclat tipus tal o tal altre. […] i li dic: posa-hi les capes de la ceba […]. Quan ja és tot vestidet, hi entre jo i cante.

Dissabte, l’Ateneu serà una festa per la música, per la veu, per la resistència, pel combat, per Ovidi i per Fuster, per Marçal i pel metge Peset, per Rafa Xambó, naturalment, i els cinc músics que l’acompanyaran. T’ho perdràs???

ATENEU DE BÉTERA, dissabte 23 d’octubre de 2021, 20.00h

La foto del cartell és de Hans Gutmann, a Marina Ginestà

#ComcertsDeTardor

@AlvarCarpi

@RafaXambo

@PremisOvidi

@ateneubetera

@dipvalencia