Ulisses20

Ahir vam concentrar-nos a Vinaròs un grapat de valencians. Havíem de caminar fins a la Ràpita, uns 22 quilòmetres, per reivindicar, reclamar, exigir el respecte pels drets humans, entre més, el dret de decidir els pobles el seu destí. Ens van acompanyar uns quants catalans de “Catalunya estat nou d’europa” que reivindicaven l’1d’Octubre de 2017, el dia que van votar de ser lliures i de governar-se com a poble, malgrat la violència d’espanya contra els drets humans i la democràcia. Aquell dia, espanya va enviar la policia i la guàrdia civil a fer el ruc: pegar, pegar i pegar. Si saberen fer res més, pobres, els espanyols. I la violència s’hi va quedar, s’hi va instal·lar, a menjar i a beure de franc. 155 multiplicat per mil. En això, a Barcelona com a València, sí que som països, per a què mos peguen i mos violen per dalt i per baix. Germans del rebre.

Quan vam eixir de Vinaròs a penes érem 1.000 persones manifestant-nos pacíficament. Això és, defensàvem el camp, la taronja, el secà i el regadiu (el paisatge dels camps que passàvem, allà hi ha bona collita d’oliva i de taronja, i uns camps cuidats que no et penses), defensàvem el dret de decidir sobre els nostres camps i les nostres collites, però els llauradors valencians prefereixen de ser a la cooperativa, amb la cassalla i la cervesa, perquè més enllà de queixar-se com els tracta de malament la vida, tenen por a la llibertat de decidir sobre el seu destí. Per ells, que espanya ens robe, ens amenace o ens insulte, és una cosa tan normal, tan assumida, que no hem de canviar res. Abans viure de genolls que alçar-nos, això és! Per ells, eixir al carrer a defensar els drets i a defensar-nos de les agressions és català, i ells no són gens catalans, els llauradors valencians: prefereixen de ser ànecs i que espanya decidisca el preu de la taronja, el preu que pagaran per caixó collit, que decidisca de buidar-nos la hisenda pública, que decidisca quants metges cal en un hospital valencià (per la mateixa quantitat de malalts, a madrit en tenen quatre vegades més, pèrquè ells no són ànecs ni idiotes ni viuen de genolls). Però els nostres no volen demanar que les coses canvien.

El llaurador valencià, si molt m’estires, es queixarà cada dia de la vida tan dura que viu, pobret, però no farà res més. Res que puga canviar el seu destí; anar a missa, veure passar la processó amb els beats, ajupir el cap si el pp, el psoe o fins i tot compromís els governa l’ajuntament, però no els digues de demanar la llibertat, o de recuperar la dignitat. No. Sort encara si enguany no pedrega o la mosca blanca no els enruna la clemenules (n’hi ha que ja les ha venudes verdes verdes a 690 pessetes —la taronja encara es compra en pessetes, si no serem espanyols xa).

Ahir a la caminada fins a la Ràpita, de joves no n’hi havia més de vint. Potser perquè els joves d’institut, de secundària i de batxiller o d’universitat, fan gimnàs, fan múscul, o fan el ximpanzé, però els demanes de caminar per tenir més recursos, per reivindicar una universitat digna, per exemple, en comptes d’un cau de llops contra la llengua i contra la investigació, o els demanes de tenir una institució sòbria, europea, amb recursos propis, i sembla que prefereixen una universitat enderiada contra el coneixement i la saviesa. Els joves que tenen feines de merda, que els paguen unes hores i els en cotitzen la meitat, que els paguen sous de criats (els valencians són criats dels espanyols), no els demanes d’anar a caminar de Vinaròs enlloc; ells són joves i ningú no els ha d’ensenyar com de fotut és el seu món de merda).

I de professors universitaris, o de mestres, o de professors d’institut, si us penseu que n’hi havia a Vinaròs, només que feien turisme, perquè en aquella plaça no hi eren, ni en la 340 ni en cap de les redones on s’hi afegia gent. Del tram de joves valencians fins als trenta anys, fins i tot fins als quaranta, no sé si n’hi havia gaires, cinc?, set? Potser que no n’hi havia. Potser perquè justament aquests, que en els darrers anys de vida (els últims vint?) els han robat el futur, el present i qualsevol horitzó de dignitat, van preferir de passar el dia lluny de la Ràpita, i d’uns discursos valents i encoratjadors per la llibertat i els drets humans.

El jovent, i no només el jovent, una majoria de valencians, també prefereixen de viure en el regne de les calaveres?, abans que provar de canviar el panorama de misèria humana que ens regala la trama corrupta d’espanya, volen la claveguera? Entre les valencians, la gent gran ha patit tant durant tants anys, que ells mateix s’han convençut que viure submissos, de criats d’aquell càncer espanyol, és millor a qualsevol perspectiva desconeguda, malgrat que en la pitjor de les situacions, aquesta fóra infinitament millor. La submissió valenciana a una vida de segona categoria fa feredat. I mentrestant, alguns polítics progressistes ofrenen flors a la maedéu, i a aquella espanya de la caspa.

El conformisme arriba al punt de fer broma que: com que el pp ja no ens roba tant a València, diu un cartell, volen fer creure que espanya no ho fa cada dia, de manera multiplicada: ves on arriba la mentalitat de colonitzats a compromís, que podria ser la punta d’allò més progressita ara mateix a València amb capacitat de governar. L’una cosa, que Casado i els nou mil corruptes que l’acompanayen haja de pagar el seu sopar (!), per ells, els de l’acudit fàcil,  ja tapa tant com ens roben l’estat, la claveguera, els borbons, l’església i els militars (afegiu en aquest sac la policia i la gc). Perquè la fiscalitat no ha canviat, ni l’atac a l’escola, ni els atacs i la burla a la llengua, ni els insults dels jutges a la justícia, ni ha minvat l’agressió de la policia, ni podem veure els mitjans en català, ni hem guanyat en serveis, ni en protecció del bosc, i encara aquells lladres del psoe continuaran fent mal al terrotori valencià, al port de València entre més exemples. A l’albufera, a les serres…

Els llauradors no podran agafar ni una canya del barranc, ni una de sola, si espanya no els ho autoritza, perquè fins i tot espanya governa de les canyes, de les pedres i de les rates… Per a nosaltres la misèria, xicots, demaneu-vos una altra cassalla.

Si anit caminàvem fins a la Ràpita, uns quants centenars de valencians (a les Cases i a Alcanar ja s’hi havien afegit uns milers de catalans del mateix rang d’edat si fa no fa que ja venia caminant els vint quilòmetres des del principi, de quaranta anys fins a vuitanta (la franja setanta-vuitanta era nombrosa, una lliçó, una fermesa, un combat de vida, tota la vida, una vida sencera)… si anit caminàvem és perquè encara la decència és per damunt la comoditat, el conformisme i la vergonya que representa que, després, a l’escola, als mestres se’ls òmpliga la boca parlant de Mandela, o de Gandhi o de Neruda o de Cubillos… Que no saben qui era Cubillos? Ni Camus? Ni Anna Frank? Ni Rosa Parks? No?

Per cert, de xiquets no n’hi havia a la caminada. Ni un no en vaig veure. Hàmelin se’ls havia emportat a Terra mítica o a Port Aventura, no ho sé. De fet n’hi havia més gossos que xiquets, a la caminada per la llibertat, com si els xiquets els haguérem d’apartar, allunyar del combat, com si la crueltat d’allò que ens passa, els xiquets no foren part important de l’escarni, com si el seu futur no estigués amenaçat justament per un estat criminal, que ja va dibuixant el pou en el qual viuran, si no fem el nostre propi camí… Potser que tenien partit de dissabte, els xiquets, o entrenament, o havien de comprar llibretes, no ho sé, però no n’hi havia cap ambient familiar, de Vinaròs a la Ràpita, per compte d’un ambient de jubilats que mantenim una flama, una espurna, un deliri, una lluita necessària.

És per denunciar aquest viure de segona divisió dels valencians, que no pintem una mona en aquell estat corrupte i feixista, espanya, que no decidim ni on van les engrunes, ni quin dia farem festa ni com cal vestir, per deixar de pertànyer a la secta idiota dels tòpics. Una televisió em va demanar perquè era jo a Vinaròs, i malgrat que el tall no ho diu, el tall que ells han publicat, perquè no s’entén que no siguem tots els valencians, els cinc milions si cal, reivindicant una vida digne, lliure, amb uns mínims, invariables, els drets humans, llauradors, mestres, professors d’universitat, obrers de vila, forners o metges: som ací per garantir drets, recursos, respecte per nostre país, massa aconformat a viure en una subclasse dominada per una espanya rància, casposa, violenta i corrupta: la secta borbònica.

I no entenc com encara no hi som cada dia, al carrer, si ens tracten com el cul i de cul a les conquestes que tant van costar d’aconseguir, en favor dels drets i de les llibertats.

—De Vinaròs a la Ràpita, en podríem fer una cançó, una jota, un bolero, una seguedilla…