ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

UNA PEDRA A LA SABATA

Finalment l’afer del President Puigdemont sembla que ha acabat com esperavem, però com diu en Bernat Dedéu ha estat com un volcà que ha remogut les placides aigues d’Esquerra i la seva aposta pel neoautonomisme amb una Taula de diàleg com a eix de la seva falsedat i un Pedro Sanchez que si no en sabia res de l’operació a Europa no podia dir que el President havia de respondre davant la justícia, com si la justícia europea no anes amb ell o fos inferior a la justícia espanyola.

Una Taula que sembla ho pot lligar tot, per fer veure que es canvia alguna cosa i tot segueixi igual. De fet el President es la punta de llança d’allò que el 2017 havia de ser un nou Estat independent i de moment encara no ha pogut ser. Per cert encara espero veure un tuit de Rufian com ens te acostumats sobre l’afer, però era massa esperar.

La pedra a la sabata els ha molestat i els ha fet anar amb el pas canviat i el relat trontollant.

Volcà Puigdemont
Bernat Dedéu

Cada vegada que la policia d’un estat europeu atrapi el president Puigdemont (i molt em temo que l’episodi de l’Alguer no serà l’últim) els ciments de la política catalana retrunyiran talment com l’amenaça d’erupció d’un volcà. Ara per ara, la situació del Molt Honorable 130 és molt més rellevant de cara a la seva capacitat natural d’alterar la tranquil·la rendició d’ERC i el retorn dels líders sobiranistes a la rutina autonomista que no pas al fet que pugui crear un conflicte internacional, car, ens agradi o no, l’agenda de la independència de Catalunya no es troba en les cinquanta primeres preocupacions de la UE a nivell diplomàtic. Malgrat tots els seus errors fatals i les seves mentides, Puigdemont és l´única peça que pot no encaixar en el clima de faula de diàleg que han pactat de fa mesos Oriol Junqueras i Pedro Sánchez per assegurar la Generalitat a ERC i el Gobierno al PSOE.

El company Jordi Barbeta explicava molt bé aquí mateix com Pedro Sánchez va patir un atac d’espant amb la possible detenció del president qui, en cas d’ésser captiu de la judicatura espanyola, no només podria dinamitar l’actual legislatura, sinó ressuscitar el clima de tensió als carrers del país. En efecte, Sánchez ja no pot controlar una cúpula judicial que encara no ha perdonat l’1-O a Puigdemont, però, ara per ara, aquesta és una temença que comparteixen els panxacontents d’ERC i tot l’establishment convergent que espera la lenta caiguda de Junts per engreixar els sacsons a Junqueras i segellar-lo com a nou virrei de Catalunya pels lustres dels lustres. Malgrat la seva no-aplicació i l’esforç per esborrar-ne el record, l’1-O encara té força perquè recorda als catalans que la independència és possible, i qui encarna aquesta simple hipòtesi, insisteixo, és el volcà Puigdemont.

Aviat serà fàcilment comprovable com el setge que les elits catalanes faran contra Puigdemont serà molt més fort que l’obsessió del jutge Llarena per caçar-lo. De fet, els espanyols més intel·ligents resen perquè els anys passin ràpid i al president li prescrigui la pena perquè esdevingui així un artefacte polític sense cap mena de pes, com va passar amb Tarradellas, i pugui tornar així a Catalunya totalment vençut. Per això Puigdemont gaudeix fent excursions i no serà estrany que algun dia, si les perspectives del referèndum acordat amb l’Estat acaben en fum com és previsible, torni a especular amb el seu retorn al país. A Aragonès i a tots els consellers neoautonomistes que van viatjar a Sardenya per rebre’l fora de la presó se’ls notava una certa cara d’intranquil·litat i a tots els brollava el ressò d’una veu interior que els deia: “que foti el favor d’estar-se quiet i no tocar més els collons”.

A Catalunya quan algú és perillós per la supervivència del statu quo tard o d’hora se li acaba penjant l’etiqueta de foll. De fa mesos que em trobo antics convergents que pinten Puigdemont com un sonat que viu al marge del món real. Si jo fos l’expresident, aprofitaria episodis com els de l’Alguer per fer quelcom més que esvalotar groupies i recordaria tothom que el conflicte nacional amb l’enemic continuarà viu per molt que l’enterrin tant els arribistes d’ERC com la gent que envolta i manté econòmicament el mateix president amb l’únic objectiu de controlar-lo. El volcà Puigdemont pot ser un objecte merament decoratiu en una Europa cada dia més desdibuixada o la baula que permeti superar l’actual rendició de la classe política vers la nova onada del conflicte que explotarà tard o d’hora quan Esquerra fracassi en la implantació de la seva hegemonia autonomista.

Els volcans, ho hem vist aquests dies, són un objecte més del mercantilisme turístic fins que decideixen furgar en la pau dels passejants. Puigdemont encarna tota la nostra frustració entorn l’1-O, però també guarda els pocs àtoms de rebel·lia que resten al país. Potser algun dia despertarà de la letargia dels vençuts i decidirà aprofitar-los.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.