ALBERT CORTES MONSERRAT

Aquest episodi amb la inversió a l’aeroport no deixa de ser una jugada més de l’Estat en aquest cas representat pel PSOE per ridiculitzar l’independentisme i especialment Esquerra i intentar esborrar qualsevol dubte davant les demandes catalanes.

Efectivament, quan el Conseller Puigneró va anunciar l’acord de l’inversió de 1700 milions per ampliar la pista del Prat i convertir l’aeroport en un hub internacional, ho va fer dins la dinàmica de partit i on posteriorment l’afectació mediambiental va obrir la caixa dels trons. De fet dins el mateix Govern espanyol, el soci socialista Podemos no hi estava a favor i abans d’una nova enganxada que segueixi restant han decidit anar pel dret. De fet la decisió ja va ser unilateral, ja que recordo AENA te la paella pel mànec i ara amb l’excusa de les divergencies a Catalunya i podent deixar les culpabilitats al Govern català han decidit deixar la inversió amb res amb la postura de l’enfadat.

Per la part catalana i davant aquesta nova jugada de Sanchez, i com era d’esperar hi han caigut de quatre potes, primer per veure qui agafava més rèdit de l’acord, però el problema mediambiental amb la Ricarda i l’opinió d’experts que no era necessàri ampliar la pista per convertir-se en un hub, deixant clar que el projecte havia de ser aprovat per la Unió Europea al tractar-se d’un espai protegit ha deixat els dubtes, els canvis de discurs i la baralla partidista en primer terme. El colofó ha estat quan s’ha sabut que alguns consellers podien assistir a la manifestació contra el projecte, donant una imatge de Govern trista, sense prendre cap decisió i mantenint uns equilibris impossibles que els han deixat en evidència. Ara toca parlar de la culpabilitat de Madrid per sortir del pas com es marca de la casa.

Tanmateix, la jugada de Sanchez es la constatació del tracte cap a Catalunya, de les nul·les intencions de tractar el territori català res mès que pels seus interessos i l’objectiu d’acabar amb uns partits independentistes dividits i desorientats per acabar el problema. Per la part catalana un nou trist paper que constata el nivell tant baix d’aquest Govern, que ha passat conjuntament amb les associacions empresarials a demanar la gestió de l’aeroport, que seria el tema real a barallar-se per les engrunes de la proposta d’AENA amb aquest paper tant trist.

Espanya ens tracta com un joguina i ja veiem com ens hi posem bé.

Aquest 11 de setembre hi torna la convocatòria per part de l’ANC d’una manifestació pels carrers de Barcelona i on des de l’entitat es diu que no cal donar ales a una falsa normalitat sense sortir.

De fet i pendents de la Taula de diàleg que qualifica de parany del Govern espanyol al Català per debilitar l’independentisme. De fet volen que mentres pensem en la Taula, no pensem com fer la independència. Critica l’acord per l’autodeterminació i l’ammistia que nomes servirà per reforçar la posició dins la Taula però amb partits amb fulls de ruta diferents.

També, a les últimes hores sabem que el President Aragonès i la major part del Govern assistirà a la manifestació programada.

Cal dir, en referència a les paraules de Paluzie, que la falsa normalitat no l’ha creat l’Estat espanyol, sinò la mateixa Generalitat amb la seva actuació els darrers 4 anys, acatant el 155, tota la repressió, col·laborant amb l’Estat a Madrid, deixant l’1 d’octubre en res ja que es demana un nou referèndum acordat que no arribarà mai, i deixant el projecte per la independència en pura retòria, quan alhora de la veritat el neoautonomisme es la recepta del dia a dia per implantar.

Per altra banda el parany de l’Estat al Govern, crec que es precisament a la inversa, es un parany del Govern català a la societat catalana, ja que nomes preten fer focs d’artifici amb unes falses negociacions que saben no poden arribar enlloc ja que la posició de força no es precisament catalana, i perquè a Madrid de VOX, passant pels Populars, socialistes o Podemos no veuen cap referèndum a la vista i nomes parlaran de possibles concessions autonòmiques que com sempre la meitat no es compliran.

Tanmateix, qui pensa en la Taula com a valvula de retorn a l’autonomisme menys traumàtica i no te cap estratègia ni intenció per complir el compromís del 2017 son els nostres partits. El mateix acord descrit es una humiliació a la ciutadania, ja que se suposa que els partits independentistes ja les volen les dues coses no les han de pactar o rubricar i en aquest cas com be diu, posteriorment i a la realitat cada partit te la seva tàctica per ostentar el poder, però en cap cas per fer realitat el resultat del referèndum i posterior declaració.

De fet l’ANC, crec que hauria donat un cop damunt la taula si enguany l’1 d’octubre fos l’acte central i no l’11 de setembre que ja hauria de formar part del passat.

Les paraules de Colau, qualificant poder fer un referèndum de ximpleria i l’acceptació del Departament d’Universitats satisfet pel canvi en el paper de les llengues en els exàmens de selectivitat son dos fets que marquen clarament la tendència que vivim.

La batllesa de Barcelona nomes fa que confirmar la deriva d’un partit com Podem que va passar de portar aire nou amb les reivindicacions del 15 M i una concepció moderna i diferent de la política caduca i ancorada en el passat espanyol a ser un simple instrument més del règim amb els mateixos conceptes que ara ja passen per deixar els conceptes democràtics en res exactament igual que Populars i socialistes. Hem vist darrerament com han passat de defensar sempre un referèndum per la ciutadania com a millor eina encara que sigui amb la boca petita a dir que no el portaran en les seves reivindicacions i com ara Colau posant en la seva boca els interessos de la ciutadania i fent-los servir com excusa per deixar la decisió sagrada d’una societat i el seu dret a decidir en una ximpleria. Aquests deuen ser els que algun diuen en tenim lluites compartides, suposo que no es deuen referir a les democràtiques, ja que aquestes son les mateixes que la resta de grans partits espanyols, de fet la seva funció ha estat blanquejar un partit com el PSOE i validant la seva funció d’esquerra espanyola que a la realitat es un simple falsedat com al llarg de la història ha quedat demostrat.

Per altra banda el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya obliga a Universitats en els examens de Selectivitat a preguntar a cada alumne si vol el mateix en català o castellà i tot amb confidencialitat, deixant en res la manera que es feia fins ara, i on el català per defecte era l’opció i si algú volia el castellà ho demanava a mà alçada. Es curiós com aquest nou atac a la llengua vehicular i propia de Catalunya el vol presentar com una victòria la Generalitat.

De fet es un nou menyspreu i atac per deixar la nostra llengua sense els seus drets amb el col·laboracionisme de les nostres institucions gens preocupades pel perill que la llengua catalana va assolint. El normal era per defecte utilitzar el català, i si algú per exemple per venir de territori de llengua castellana acabant el Batxillerat aquí demanava el castellà no havia de suposar cap estigma, simplement normalitat, però no ara secretament i per les tendències que vivim o comoditat segurament la llengua catalana serà afeblida i els castellano parlants no hauran de fer el mínim esforç. Un pas enrere que vergonyosament es acceptat i presentat com un avenç.

Els relats de la ximpleria.

Veiem aquest dies que estem estancats en la vacunació en una franja d’edat concreta fins els 35 anys amb moltes dosis als congeladors emmagatzemades i que si es vol seguir avançant en la lluita contra la pandèmia s’hauria de pensar en una estratègia, ja que el raonament dels drets individuals xoca clarament amb els col·lectius.

Efectivament, amb una pandèmia mundial com es el cas i quan hi ha una vacuna amb totes les incògnites que es vulguin i tots els interessos d’aquestes grans companyies farmacèutiques i Estats que sabem, la dada es clara, conforme ha pujat el nivell de vacunació cada onada ha estat millor tant per contagis com per defuncions, i això es un fet irrefutable. Per tant si volem aprendre alguna cosa de la fragilitat que la humanitat ha demostrat i tornar a una certa normalitat que lògicament hauria d’incoporar allò que hem après d’aquesta situació, cal vacunar la població, sobretot per la gent més vulnerable i per la societat en general on compartim la nostra vida.

Trobem en aquest cas el negacionisme o simplement aquelles persones que no creuen en la mateixa i exerceixen el seu dret de no fer us de la mateixa. Pel que fa a la primera, les teories conspiradores son moltes i principalment son de control de la població, si es per això crec que el sistema no li cal això ja que el control ja l’hem permés anteriorment i en tenim molts exemples d’aquesta situació i per tant no seria massa efectiva. Pel que fa al segon, crec que la lluita en aquest cas no es individual, es global, de res serveix que un carrer es vacuni en la seva totalitat si els carrers del costat no ho fan i permeten que el virus segueixi el seu curs. Per tant es global i els drets col·lectius entren amb força. Igual que defensem per exemple el dret a l’autodeterminació d’un poble també el de la salut col·lectiva estaria en aquest nivell. Ho tots o cap.

Per tant, crec que per no entrar en el debat dels drets individuals atacats, caldria exigir un comprovant de vacunació per accedir a la cultura, viatjar o molts altres elements de la vida quotidiana que haurien d’impedir que la gent que legitimament ha decidit no ser solidar amb la resta amb el perill que suposa no tingui o no pugui gaudir del mateix que la resta. Es una manera de posar en responsabilitat les decisions i les conseqüències de cadascú sense lesionar els drets col·lectius, per recordar que no vivim sols en aquest planeta.

Escoltar ahir, al líder republicà dir que la comunitat internacional ens demana…, versió modera de l’Europa ens mira o deixant sense importància la possible no presència del President espanyol a la Taula de diàleg fa realment molta llàstima.

El líder republicà segueix defensant la Taula dient que hem de ser els campions del diàleg, amb l’exemple de Ghandi per bandera i el convenciment que hem de demostrar la voluntat negociadora, alhora reconeix que es conscient que l’Estat espanyol no te cap interes en reconeixer la independència que s’ha de guanyar pel vot de la gent en un referèndum, sent cada cop més forts.

Realment seguir insistint amb aquesta farsa fa rabia, no crec que necessitem ser els campions de res i molt menys del diàleg, aquest títol ja el tenim a les vitrines amb l’aval d’un procés de 10 anys on s’ha intentat totes les fòrmules per intentar negociar com consultar a la ciutadania la independència. Totes i cadascuna de les mateixes han estat rebutjades i alhora s’ha fet una interpretació tant restrictiva de la sagrada Constitució espanyola que lògicament es impossible. La unilateralitat del 2017 nomes es conseqüència d’entrar en un cul de sac sense sortida possible. Posar a Ghandi pel mig, crec que tampoc toca, son contexts diferents, lluites diferents i espais de la historia que poc tenen a veure. La via catalana es un altra i ho ha de ser ja que la paret que te al davant també es un altra. Respecte la voluntat negociadora crec que es suficientment amplia i avalada per no haver de seguir fins a l’infinit sense esperar cap resultat.

Tanmateix, reconeixer que l’Estat no te cap interes amb l’autodeterminació es un pas, i aquest si que be avalat tant pels fets com per les repetides declaracions dels responsables polítics per activa i per passiva negant fins hi tot el conflicte i com insistia ahir Illa reclamant un debat entre catalans. Si arribem al vot i al referèndum, un altre parany, ja que crec que l’1 d’octubre del 2017 ja es va realitzar i la societat catalana ho va donar tot per fer-ho possible amb un resultat que s’ha de respectar i fer viable, anul·lar el fet es un insult a la ciutadania i a tots aquells que ens vam jugar tot i diposats a tot per fer-ho possible i defensar-ho legitimament.

Respecte al cada cop hem de ser més, crec que es una evidència però no pot ser un obstacle infinit on sempre anirem pujant l’aposta per fer-la impossible. De fet, la comunitat internacional no ha demanat res i tots sabem que nomes actuarà quan fem el primer pas i siguem un problema. Una taula on a una banda hi ha el President i a l’altra no llença un missatge tant clar com inequivoc de que no es una taula d’igual a igual, sinó del que te al poder amb un simple subordinat.

Prou d’aquesta farsa sense límits.

Un cop deixat enrere el mes d’agost, ens enfrontem a un setembre on la famosa Taula de diàleg prendrà protagonisme, i de moment pel que hem escoltat per boca del President es que es creu que el 2030 podria haver un nou referèndum com a previsió.

Totalment indignant, que el President Aragonés vulgui presentar aquesta previsió per cert sense cap base i gaudint d’una prorroga autoimposada de 2 anys amb l’Estat espanyol per col·laborar a desmobilitzar la societat catalana i aplicar aquest neoautonomisme que vivim amanit amb quatre frases de cara a la galeria per fer creure els més innocents que tot això va de debó. De fet podria dir que els nostres partits i el Govern de la Generalitat en aquests moments son el principal tap per deixar correr la democràcia i aplicar el resultat de l’1 d’octubre com seria el normal.

No se si es el primer cas de la història, però cal assumir que partits i Govern no son al costat del poble, sinó davant i com més aviat ho reconeguem, més senzill serà identificar els obstacles, per tornar a la normalitat, aquella que no havia d’haver canviat mai. Aquella que desprès de deixar en ridícul les forces espanyoles va aconseguir fer un referèndum d’autodeterminació amb una infraestructura molt notable i la defensa de tota una societat que la defensava. Un resultat inquestionable i encara més valorable per resistir les hordes salvatges per utilitzar la violència contra el poble indefens. Una mesura que no va frenar els comicis i que posteriorment primer caient en un parany de falses esperances de diàleg va ser congelat i posteriorment declarat el resultat però sense cap intenció de fer-lo efectiu i deixant la societat catalana amb un pam de nas. Uns exili, altres entregant-se voluntàriament a la justícia espanyola, assumint la repressió total i des de la Generalitat col·laborant i blanquejant la mateixa amb les seves accions de tots sabudes.

Ara, ens demanen 2 anys de pausa per una Taula on segurament ni tant sols el President espanyol hi serà present, de fet no li cal, ja que es pur teatre, i com sempre dic per activa i per passiva ja dit mil i un cops que no es parlarà de res que no estigui dins la Constitució, i molt menys d’Autodeterminació i amnistia precisament els dos punts de la part catalana. Un frau, ja que aquesta part no te cap instrument de pressió cap a l’altra per variar la situació, per tant la data del 2030 la veig optimista, ja que sense acció i sense determinació, anant en direcció contrària deixant l’1 d’octubre en res i assumint la humiliació contant la data potser hauria de ser uns centenars d’anys més.