ELS JOCS PERILLOSOS
El pas fet pel Govern de la Generalitat demanant els Jocs Olímpics del 2030 no pot ser un parany o una excusa per tractar-lo per part del Govern espanyol com un favor o concessió que faci que s’oblidi el tema fonamental, com és la independència.
Deixant de banda, les controvèrsies en el territori que han de quedar ben resoltes crec abans de fer qualsevol pas, de cap manera com diu José Antich no poden ser moneda de canvi autonomista, com seran promeses d’inversions o infraestructures que mai veuen la llum. Això serien converses normals autonòmiques, el tema res te a veure amb això.
Uns altres Jocs Olímpics, 38 anys després?
José Antich
El Govern de la Generalitat ha fet oficialment el pas imprescindible perquè el 2030 hi pugui tornar a haver uns Jocs Olímpics a Catalunya, en aquesta ocasió, a diferència de 1992, d’hivern. Una carta del president de la Generalitat, Pere Aragonès, al president del Comitè Olímpic Espanyol (COE), Alejandro Blanco certifica l’arrencada de la precandidatura Pirineus-Barcelona que si supera tots els esculls del Comitè Olímpic Internacional (COI), el 2023, en una data encara per concretar, seria ciutat olímpica en una votació que se celebrarà a Bombai, a l’Índia.
La candidatura té actius importants al seu favor i també obstacles significatius que fan que, ara com ara, sigui un projecte que neix amb una divisió important entre els grups polítics i també amb una gran apatia per part de la ciutadania. El compromís de Pere Aragonès de dur a terme una consulta -sense que se sàpiga, ara per ara, si serà entre els habitants del Pirineu, de Barcelona o de tot Catalunya- introdueix a més un motiu més d’incertesa i vaticina un fort debat ideològic sobre si es tracta d’un projecte de creixement sostenible del territori o, al contrari, d’un d’especulatiu.
Molt a favor estan clarament les organitzacions empresarials i PSC, Junts, PP i Ciutadans; en contra, la CUP i els comuns; a favor, amb molts matisos, Esquerra Republicana. Aquesta amalgama vaticina un debat acalorat en els pròxims temps. Res gaire diferent de l’ampliació de la tercera pista de l’aeroport del Prat, com ja s’ha vist recentment. La història dels Jocs Olímpics de 1992 celebrats a Barcelona no hauria de servir com a exemple per analitzar el projecte de l’any 2030 ja que, en tots els aspectes, ha plogut molt des d’aquella època.
Els Jocs Olímpics d’hivern arrosseguen també un debat gens menor sobre la cristal·lització de les seves expectatives, que han quedat bastant per sota de les previsions inicials en les últimes ocasions. També el fet que moltes ciutats importants hagin declinat allotjar-los, bé per renúncies directes bé per referèndums perduts pels seus promotors. El govern espanyol de Pedro Sánchez també avala el projecte olímpic i, segurament, allotja en el seu fur intern que sigui un element amb prou pes inversor que contribueixi al desglaç de les relacions entre Catalunya i Espanya.
No és cap secret que el govern espanyol intentarà aigualir la taula de diàleg amb sortides per la tangent davant de la rotunda negativa a parlar d’amnistia, referèndum i independència. Serà, en tot cas, tasca de la part catalana de ser bel·ligerant en les seves peticions i no confondre una taula política per a la solució del conflicte amb una de tall inversor en infraestructures exclusivament autonomista. Per descomptat que es pot exigir un referèndum sobre la independència de Catalunya i estar a favor o en contra dels Jocs Olímpics. Són dos plans completament diferents sempre que no ens deixem fer passar bou per bèstia grossa.