ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

GOVERN DE COALICIÓ?

General

Que l’Estat espanyol no te cultura democràtica, es un fet, que no la vol exercir, també, però això porta que tampoc te cultura de Govern de coalició, i ho veiem des del minut zero amb el Govern Sanchez entre PSOE i Podemos.

Ahir, un episodi més amb el Ministre Garzon i el consell de menjar menys carn de vedella i que va ser contestat indirectament pel mateix President en forma irònica i que comporta humiliació. De fet no es un capítol nou, ja hem vist les rectificacions que han sofert el mateix Pablo Iglesias o altres ministres per part de la majoria socialista. Un tracte com si el Govern fos monocolor i a base d’humiliació pública constant al soci minoritari.

Es evident que un Govern de coalició la força majoritària, i en aquest cas per molt ha de marcar la pauta, però l’acord que arribin ha de ser consensuat i adoptar propostes de la part minoritària i deixar clar els eixos i les polítiques que nomes poden ser una i defensada per tots. Aquests passos nomes han estat fum, i portem veient com es un Govern monocolor de dos, i això dona aquests dèficits entre moltes altres coses de credibilitat.

Per la part de Podemos, la seva imatge pels seus votants també queda totalment tocada, ja que entrar en un Govern es per incidir amb les teves propostes en la mesura de les teves possibilitats, i no per pur poder sense cap resultat davant els teus propis electors. De fet crec que això el moviment 15 M era una de les reformes del model polítics que es demanaven entre moltes altres, i els que s’anomenen els seus hereus son els primers que han agafat el sistema i optat per fer allò que tant criticaven amb el que en deien vella política que es amb el que s’han convertit.

Aquest instrument nou, igual que Ciudadanos sembla te un recorregut limitat, i ha estat un més dels col·laboradors necessàris del règim, però sense cap canvi efectiu. El sistema els ha empassat i s’han convertit amb el que ells anomenaven “casta” sense cap intenció de canviar les coses i si d’aprofitar el poder com qualsevol altra.

TEORIES OPOSADES

General

Crec que l’atreviment d’Illa dient que no es pot ser d’esquerres i independentista es el cim del seu cinisme. Ho reflecteix molt bé en Carod Rovira, una persona sempre a escoltar en el seu article i que qüestiona com no pot ser d’altra manera les contradiccions d’un partit com el PSC que nacionalment defensa per Espanya el que no fa per Catalunya i que qüestiona que l’Esquerra avali la llibertat dels ciutadans anant sempre de bracet amb la dreta més extrema en aquestes qüestions.

Un engany que ja fa massa temps que dura i que hauria de posar a cadascú al seu lloc, i el PSC no estaria ni al que anomenem esquerra, ni amb la defensa de la democràcia més genuina i la llibertat dels ciutadans.

D’independència i ideologies

per Josep-Lluís Carod-Rovira

La construcció d’una nació es fa des de totes les ideologies democràtiques. Cap d’elles no en té l’exclusiva, ni es pot permetre lliçons de superioritat moral, ni el segrest simbòlic de l’imaginari nacional, ni el monopoli de la gestió governamental més competent. La nació és de tothom i a tothom pertany, perquè no és propietat exclusiva d’un partit concret, una classe social determinada o una ideologia específica.

Les societats democràtiques s’articulen mitjançant les votacions dels ciutadans per a formar els diferents nivells de govern, estatal, nacional, supramunicipal o local, segons els casos. Així, hom opta, en cada elecció, per les candidatures que creuen adir-se millor a la seva concepció del món, forma d’Estat i model de societat, valorant l’amplíssim ventall de possibilitats i preferències que poden plantejar-se, en tots els àmbits. En ocasions particulars, però, és possible que hom voti opcions que no són les habituals i que, tanmateix, el context singular del moment aconselli de fer-hi confiança.

D’aquesta manera hom té en compte les propostes o opinions de cada partit en l’àmbit fiscal, el mercat de treball, la protecció social, el medi ambient i el canvi climàtic, la priorització del sistema públic o privat, la política cultural i lingüística, la protecció del territori, les desigualtats de gènere i la violència domèstica, el transport públic i l’ordenació del territori, el suport als autònoms i a les empreses petites i mitjanes, el posicionament davant la immigració, el racisme, la xenofòbia i l’acolliment de refugiats, la política exterior, el sistema electoral, la concepció més participativa o no del sistema democràtic (referèndums, llistes obertes, incompatibilitats, etc.)…

En el cas de les nacions que disposen d’una estructura sobirana estatal pròpia, totes les forces polítiques sense excepció són independentistes, tant se val si són de dretes que d’esquerres, progressistes o conservadores, demòcrata-cristianes, liberals, socialdemòcrates, ecologistes, socialistes o comunistes. Cap partit, de cap dels 27 estats de la Unió Europea, per exemple, tan europeistes, cosmopolites i moderns com diuen que són, cap ni un està en contra de la independència del seu país. I cap no en proposa la seva fusió amb un altre de veí o la dependència d’una altra sobirania nacional, ni tan sols amb el potentíssim argument que junts són més forts i, a més, que, compartint estat, poden gaudir de la satisfacció indescriptible de viure en comú.

Un candidat a presidir el nucli geogràfic central de la nació catalana acaba d’amollar, sense envermellir de galtes, que no es pot ser d’esquerres i independentista, alhora. L’afirmació no és, en absolut, allò que podríem anomenar una aportació innovadora en el terreny de les idees, sinó la repetició rància d’una cantarella més vella que l’anar a peu. Curiosament, el partit del candidat en qüestió, una força que assegura que sí que és d’esquerres i hi ha qui encara s’ho creu, defensa, paradoxalment, la independència d’Espanya davant de qualsevol altre estat i no en reclama la fusió, per exemple, amb Portugal, ni l’annexió a França, ni la dependència d’Alemanya, tot i que és obvi que, amb unes mesures així, i junts amb la població d’aquests llocs, inqüestionablement, serien més.

No tan sols estan en contra que hom pugui defensar la conversió en estat independent com a solució política legítima, democràtica i útil per resoldre un conflicte de caire nacionalitari, sinó que s’oposen que el futur d’un país puguin decidir-lo a les urnes els ciutadans d’aquest país. Crida l’atenció tanta ignorància, tant de cinisme i un nivell tan elevat de duresa facial. La ignorància és atrevida, diuen, però no pot ser mai un argument. És cert que el nom clau en la independència de Malta fou Giorgio Borg Olivier, del conservador Partit Nazzjonalista, i qui més s’hi oposà fou Dom Mintoff del Partit Laburista, fins que, al final, reconegué que no hi havia més sortida que independitzar-se de la Gran Bretanya. I que qui liderà la independència de Noruega en relació amb Suècia, tot i disposar Noruega de forces armades pròpies, va ser el liberal-conservador Christian Michelsen.

Tan cert com que, en molts altres casos, han estat dirigents i forces d’esquerres les que han dirigit el procés d’emancipació nacional fins aconseguir la independència del seu país o bé hi han tingut un pes decisiu. Segur que qualsevol que no sigui illa política deu haver sentit a parlar d’algun d’aquests noms: James Connolly (Irlanda), Amilcar Cabral (Guinea Bissau), David Ben Gurion (Israel), Agostinho Neto (Angola), Eduardo Mondlane i Samora Machel (Moçambic), Frantz Fanon (Algèria), Ho Chi Minh i Vo Nguyen Giap (Vietnam), Patrice Lumumba (Congo), Aristides Pereira (Cap Verd) o Ruben Um Nyobè (Camerun), per esmentar-ne només uns quants.

L’esquerra catalana té una tradició autodeterminista inqüestionable, ja des del segle XIX, com la tenen tots els partits catalans de tradició democràtica, d’esquerres o no, inclòs un que un dia es digué PSC i també organismes unitaris com l’Assemblea de Catalunya. Ben mirat, però, el que segur que no és gaire d’esquerres és anar sempre de bracet amb Vox, PP i Cs com a únics aliats en contra del dret de Catalunya a decidir el seu futur en llibertat i fer-se còmplice de la política repressiva de l’Estat espanyol a través de tots els instruments de què aquest disposa, començant pel govern del qual formen part i l’estratègia del qual avalen, des del silenci, l’omissió o l’acció. Si de les esquerres hom n’espera lluitar contra totes les formes d’explotació, domini i opressió, inclosa la nacional, és evident que no és d’esquerres qui se’n diu, sinó qui, sense dir-se’n, en fa.

Anar contra el mateix poble, els seus interessos col·lectius i la millora de la seva qualitat de vida material, cultural i democràtica, pot ser qualsevol cosa, però no d’esquerres, sobretot si es fa sempre a la vora dels franquistes de tota la vida i remant a favor de les elits paràsites de sempre. És una sort que Andreu Nin, Jaume Compte, Joan Comorera, Jordi Arquer, Manuel Serra i Moret, Rafael Campalans o Manuel Ferrer Sanxis ja no hi siguin, perquè, en cas de ser vius, s’haurien mort de vergonya.

CEDIR I VICTIMISME

General

Quan s’ha cedit tot i s’ha admés qualsevol injusticia de l’Estat sense oposició, el més fàcil es acabar amb una repressió permanent que la víctima simplement fa seva i que te un difícil relat per convèncer la societat que regeix.

Això mateix passa amb aquest fons creat per pagar aquests darrers repressaliats pel Tribunal de Comptes o d’inquisició. De fet es un simple ajornament, ja que com marca el decret quan hi hagi sentència ferma, hauran de retornar aquests diners, i de fet l’excusa es no caure en la malversació que els grups inquisidors espanyols de la Cambra ja han denunciat ràpidament. De fet aquesta nova col·laboració amb l’Estat i els seus poders macabres es la continuació de l’acció de la Generalitat. El mateix podriem dir del recurs de la Generalitat contra la sentència de l’activista Marcel Vivet on rebaixa la seva petició de presó inicial, però en segueix sent acusació.

Podriem dir, en definitiva que la farsa continua i sense vergonya la ciutadania es va empassant aquesta submissió amb el botxí revestida de victimisme i proclames buides de contingut. De fet els darrers 3 anys han estat això, i tot i desitjar el millor per tots els encausats, nomes faltaria, el xantatge emocional ja no aguanta tanta política miserable. Tots sabem i per les primeres reaccions del Govern espanyol alineats amb el que en diuen les diferents cupules judicials com acabarà, i això serà impugnant el decret de la Generalitat, i potser alguna responsabilitat judicial extra i com ja hem vist activant la Caixa de Solidaritat per poder fer front els pagaments i pagar un cop més la ciutadania tanta covardia.

El cinisme mai es bon conseller, i el recurs per la condemna de Vivet es una nova estafa, ja que un cop comés un nou delicte judicial espanyol amb escarni, ara per blanquejar demanen menys condemna, però segueixen sent part acusadora sense escrúpols.

De fet el cedir i victimisme com a manera de fer política es el que tenim, i la població hauria de dir prou ja definitivament abans no ens trobem votant un nou Estatut autonòmic que per suposat tampoc es complirà mai.

EL PAÍS QUE VOLEM

General

M’ha semblat interessant l’article de Iu Forn, perquè reflecteix la gran tragèdia d’aquest país, quan els talents tenen que marxar fora per la manca d’oportunitats aquí. Aquest es el model que malauradament tenim i així un país no pot anar endavant ja que no aprofita els potencials interns de la seva ciutadania.

Es el mateix cas de l’obertura desmesurada a pesar de la pandèmia per viure del turisme, cosa que altres Estats amb un teixit productiu intern potent no els fa falta i per tant poden prendre decisions exclusives per la salut de la ciutadania.

Es el gran drama dels models econòmics com l’espanyol que ens arrossega sense remei a ser un Estat de serveis.

Un dels grans fracassos com a país

Iu Forn

Al TN de TV3 de diumenge hi van passar una peça d’aquelles que els mitjans hauríem de fer més sovint. Un gènere que podríem anomenar “I després del gran titular, què va passar?”. Sap allò que ara s’ha posat tan de moda de fer vídeos amb els joves que han tret les millors notes a la selectivitat d’aquell curs? Els pregunten un parell de coses i elles i ells (normalment són elles) acostumen a dir que tampoc estudien tant i aquestes coses. Però tenint en compte que treuen una mitjana de 9,98 sobre 10, caldria redefinir el concepte “estudiar poc”.

Doncs bé, els protagonistes de l’any 2007 van ser la Berta i l’Òscar. A la peça els veiem llavors parlant dels seus projectes, de què voldrien fer i de com veien el seu futur. Els tornem a veure el 2014, quan van acabar la carrera. I els veiem ara, catorze anys després. Sap on? La Berta a Berlín i l’Òscar a París. Ella fent una cosa molt diferent al que pensava i ell clavant el seu projecte professional d’aquell moment. I cap dels dos sense intenció de tornar. Però més enllà de la història personal, que està molt bé, hi ha una història vital que els uneix i que, crec, és la gran reflexió que hauríem de fer-nos com a societat.

Alguna cosa no funciona quan els dos alumnes que fa 14 anys van treure millor nota de selectivitat estan treballant fora. I sembla ser que de manera irreversible. Per suposat que cal sortir a escampar la boira, a aprendre, fer d’esponja, veure món i intercanviar experiències i d’altres coses amb gent molt diversa i si pot ser de tot el planeta, millor. Però en un món “idíl·lic”, aquesta gent que marxa a aprendre encara més del que ja sap, hauria de poder tornar per compartir-ho i per enriquir-nos amb la seva experiència. I ara això no és així. Cada cop més joves es preparen per poder marxar tant bon punt tinguin una petita oportunitat i sense cap intenció de tornar. Pel sou, però sobretot pel respecte professional que rebran i per les possibilitats de millora. Vaja, que van a buscar una oportunitat que aquí no veuen possible.

El tòpic autodespectiu diu que som un país de cambrers. Però escoti, ser cambrer és un ofici que no pot fer qualsevol. Ser un bon cambrer no està a l’abast de tothom i transportar cerveses d’una barra a una taula no vol dir ser-ho. Vol dir això, ser un transportista de líquids. Potser seria més adequat afirmar que, en general sempre en general, som un país de destralers. On l’excel·lència no és el que més es busca ni es valora i tant se val cent com mil. I, escolti, si volem ser un país de serveis, hauríem de tenir els millors cambrers, no gent que uneix un punt A i un punt B amb una safata plena. I, sí, potser a fora no és tot tan de color de rosa, però aquesta no és la sensació que té el jovent. I si tampoc sabem transmetre’ls un mínim d’il·lusió i d’esperança, vol dir que encara funcionem pitjor del que ens creiem.

Els països han de ser competitius. I si volem ser les dues coses, un país i competitius, hem de saber retenir el talent. Tot. Perquè ens cal, però sobretot per una qüestió d’egoisme econòmic i de rendibilitat. Si invertim milers d’euros en preparar estudiants que després oferiran el seu valor afegit fora d’aquí perquè allà saben fitxar a la gent vàlida i saben mimar-la i donar-los oportunitats, estem fotent el préssec. I estem llançant els diners. I, sobretot estem fracassant com a país.

LA CAIXA DE SOLIDARITAT

General

El tic tac del rellotge va passant i les hores per dipositar les fiances milionaries que el Tribunal de Cuentas ha dictat es van esgotant i el Govern català ja no pot mirar més a un altre costat.

Els advocats veuen les vies del pagament del Govern de les mateixes, però creuen que el millor es la Caixa de Solidaritat. Mentrestant el Govern català que sota la lupa judicial i dels partits espanyols com Ciudadanos o el PSC diu que busca una formula per poder abonar les quantitats i no ser encausat per malversació, de fet Esquerra ja ha dit que prefereix que surti de la Caixa de Solidaritat.

Aquesta Caixa que amb els abonaments de la ciutadania ha cobert fins ara molts i molts diners robats per l’Estat espanyol en la seva cursa de repressió contra l’independentisme ara evidentment no te la quantitat desorbitada que aquest Tribunal de la Inquisició reclama i crec que ha de dir prou. De fet això no deixa de ser un xantatge, i tots sabem que si l’acceptes pararas el cop de moment però el problema seguirà allà com un bucle, fins que hi ha un moment que cal dir prou, no es pot tenir la barra d’exigir a la societat catalana que es torni a gratar la butxaca per abonar aquestes quantitats, es simplement indecent, no hi ha xantatge emocional que valgui.

La covardia i misèria d’aquests partits catalans que ens han ofert el brillant pla de donar 2 anys de marge per seguir patint la repressió policial i judicial i al mateix temps aquestr autèntic atracament que no s’atura. La responsabilitat es d’aquells que l’últim moment no van saber gestionar la victòria al referèndum i simplement es van retirar deixant el poble en mans d’aquesta mafia, i que a sobre ara hi col·laboren sense escrúpols sent acusació particular, no fent boicot sistemàtic a Madrid o fent el joc a la farsa del Govern espanyol. Ja n’hi ha prou.

El Govern que busqui la fòrmula que vulgui i aboni aquests diners amb la seva paranoia de submissió infinita i com que li agrada aquest joc, qua assumeixi les conseqüències que ja ha acceptat des de bon començament.

Avui escoltavem Carme Forcadell com rebutjava també la via unilateral i alimentant aquesta fantasia de la Taula de diàleg i les vies acordades que miraculosament faran que Espanya accepti totes les propostes com si res.

La caixa de solidaritat crec que s’ha de guardar per tots aquells repressaliats que necessiten pagar els costos dels judicis i que malauradament no s’aturen amb solidaritat o sense.

EL PARANY ICETA

General

El Ministre Iceta amb el seu cinisme habitual ahir ens parlava d’un referèndum sobre acords d’autogovern i financiació, defensant les possibilitats de la Constitució per aquestes mesures i deixant clar que el vertader referèndum que reclama Catalunya no es viable.

Vol que la ciutadania voti un gran acord d’autogovern, financiació i participació de les comunitats en el disseny de les polítiques estatals. Ho defensa com una proposta raonable i més desitjable. Una solució construida entre tots. Avisa que Catalunya no ha desenvolupat encara totes les competències autonòmiques de l’Estatut del 2006 amb uns problemes de finançament reconeguts per tothom, i un camí per un Estat vertaderament federal. No vol res per Catalunya que no pugui gaudir tothom encara que es poden fer tratjes a mida gràcies a la Constitució i sobre el referèndum d’autodeterminació diu que algun creuen que parlar de tot es donar la raó amb tot.

Cal tenir molta barra per proposar el que proposa, ens parla de que la gent voti el que ningú ha demanat i que res te a veure amb el clam de la mateixa i votat el dia 1 d’octubre del 2017. Diu que ha de ser una solució entre tots, i que proposar una cosa com vol la part catalana no vol dir que et donin la raó. De fet, es el que ens proposa ell, directament diu no al tema essencial que es proposa i ho avala la ciutadania, i ens parla d’un referèndum sobre temes que ningú ha demanat i que ens retornen més de 10 anys enrere. Iceta no sap el procés des del 2010 amb la gran manifestació pel frau d’un Estatut retallat inclus posteriorment a la validació per la ciutadania i que per cert mai s’ha complert com els 7 anys d’inversions de l’addicional tercera, no se si ho recorda, per tant hauria de saber que l’Estat ni compleix una llei orgànica com l’Estatut ni dona cap valor al vot de la ciutadania quan es tracta de Catalunya.

Per tant el seu deja vu, es totalment fals i simplement amaga el problema real que planteja Catalunya amb propostes amb parany que l’Estat gestiona com vol i sense cap credibilitat. Crec que Iceta hauria de veure que aquesta pantalla ja es passat i que no podem tornar enrere més de 10 anys obviant tot el que ha passat per poc que li agradi.

Les receptes del passat, son passat i ara el context per molta disfressa que vulgui fer, ja es diferent i requereix acceptar simplement la democràcia, res més.

NUNCA JAMAS

General

Ahir al Congreso a Madrid vam veure com Pedro Sanchez deixava un altre cop ben clar i contundent que no hi hauria cap Referèndum a Catalunya, utilitzant el terme “nunca jamas”, suposo una influència de Peter Pan que crec ja va fer el fet.

Va deixar un altre cop ben clar que si no es convencia a les 3 cinquenes parts de la cambra no hi hauria res a fer i avisava que el PSOE sempre serà al costat del NO. La reacció per la part del Govern català i concretament del President Aragonès va ser tornar a treure a la llum el 150.2 o sigui que Madrid traspassi la competència a Catalunya per fer el Referèndum i així no tocar res de la Constitució, caldria recordar que això ja es va fer i evidentment va tenir el recorregut que tothom esperava, o sigui un gran NO. Per altra banda Rufian en el seu temps de resposta li deia que també es negaven fa un temps als indults i ja son una realitat per tant no es creia el no al Referèndum. Caldria recordar al portaveu republicà a Madrid, que els indults es una cosa i un referèndum oficial i pactat es una cosa molt diferent. Un entra dins el context polític i sense repercusions legals en el tema nacional i fruit dels acords per darrera per obtenir i garantir suports a banda i banda i l’altre es el punt cabdal de l’Estat espanyol “una grande y libre” o la versió actualitzada de la indivisibilitat de l’Estat.

Per tant veiem com aquesta tàctica va ensenyant les vergonyes una rere l’altre, ja que no te cap tipus de recorregut, i la incògnita es quan la societat catalana aguantarà aquesta farsa abans d’esclatar.

No es pot seguir recuperant velles tàctiques que tots sabem on acaben, i es amb la negociació segurament a mig termini d’un nou Estatut on tot quedara “atado y bien atado” com deia aquell, i que suposarà un nou parany en aquest camí de vergonya. De fet nomes cal veure com per la part Popular parlen encara de la Guerra Civil com l’enfrontament de dos bàndols amb la mateixa legitimitat, aquest es el concepte democràtic que Madrid ens porta i que deixa ben clara la falsedat de la Transició espanyola per si algú en tenia cap dubte.

Crec que aquesta expressió del Nunca Jamas, defineix clarament el paper de l’Estat i la seva vocació democràtica i alhora la submissió per la part catalana fins a límits encara desconeguts.