Ulisses20

L’Ateneu de Bétera ha organitzat un homenatge al periodista i escriptor Albert Camus. N’hi ha experts que asseguren que el llibre Noces i l’Estiu és una de les seues joies literàries. Ho confirma el traductor al català d’aquests articles breus, Lluís Calderer, que expliquen la lluminositat del mediterrani, la infantesa, Algèria…, els primers relats del llibre els va fer quan tenia vint-i-cinc anys només. Gairebé com el Quadern Gris de Pla, com Rimbaud en poesia, o, segons Hardy, com els matemàtics quan fan art, la potència de la joventut per arribar al cel literari o del coneixement.

“Hem arribat des del poble obert damunt la badia. Entrem en un món groc i blau, on ens acull el sospir olorós i agre de la terra d’Algèria a l’estiu. […] El cim del turó que sosté Santa Salsa és pla i el vent xiula llargament als porxos. Sota el sol del matí, una gran bonança gronxa per l’espai.

Què pobres són aquells que tenen necessitat de mites. Ací els déus fan de tàlem o fita en el camí dels dies. Descric i dic: «Heus ací el roig, el blau, el verd. Això és el mar, la muntanya, les flors.»”

Demà, l’homenatge el centrarem en el Camus periodista, en el COMBAT, el diari que el va fer mestre de l’ofici, de la rebel·lió, de l’inconformisme: “En això hi ha una llibertat!” Parlarem de diaris i dels referents internacionals a criteri de Vicent Partal, director de Vilaweb, estrenat nou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Els diaris al món que ens expliquen les claus d’un món vell, enrarit, de colp raquític o suposadament redó. La Stampa, el Post, el NYTimes, o Liberation perquè són claus, com escriuen, com s’informen, perquè tenen tant de lector fidel que hi confia plenament en aquells papers digitals?

És cert, teniu raó, demà parlarem de premsa amb el mestre Vicent Partal, des de Bétera, i potser que parlarem també de literatura, de Joan Fuster o de Clara Ponsatí, de llibres segur, o de per què l’Ateneu de Bétera és capaç de mantenir-se fidel als ideals, als drets, a la llibertat dels homes i dels pobles. En directe a partir de les vint hores. Dissabte, 4 de juliol de 2020

ATENEU DE BÉTERA · PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 · 20.00H · HOMENATGE A ALBERT CAMUS

“Cap a les dues, sota el sol, m’havia endormiscat; de sobte, un soroll terrible em desvetllà. Vaig veure el sol al fons del mar: les ones regnaven al cel convuls. El mar cremava, el sol em lliscava pel coll a glops gelats. Al meu voltant els mariners reien i ploraven. S’estimaven els uns als altres però no es podien perdonar. Fou aquest dia quan vaig reconèixer el món per allò que aquest és, tot decidint d’acceptar que la seua bondat és, al mateix temps, perniciosa i que els seus crims són sanitosos. Vaig comprendre que hi ha dues veritats, una de les quals no s’ha de dir mai.” (1952)

L’estiu (fragment), Albert Camus, traducció de Lluís Calderer, 1990. Ed. 62

Una representació de l’Associació pels drets dels castellanoparlants a València (el país petit) entra a la ciutat de la justícia per denunciar que són discriminats. Allà, justament, on hi viuen tot de jutges, fiscals, advocats, procuradors, funcionaris, gc’s, i la resta del públic que cada dia passa a demanar almoina, sobre la justícia divina espanyola. Dic justament, perquè allà ningú no parla en valencià ni matant-lo si no vol perdre el cas que porta a la primera de canvi. A mi em va passar no fa gaire, que el meu advocat em va demanar que, si volíem tenir cap oportunitat, malgrat que sabia que sempre parlava en valencià, allà ja hauríem begut oli. M’havia passat feia uns tres anys, que un altre advocat, en un cas diferent, també m’havia advertit que la jutge no tenia gaire sensibilitat per la llengua. Em va passar fa cinc anys, i aquesta vegada que m’havia mantingut ferm, la secretària del jutge, funcionària, va dir que si declarava en valencià, ella no podria prendre les notes (sembla que ella ho havia de fer), però el jutge, en perfecte espanyol, li va dir que jo era en el dret de parlar la llengua dels valencians. Resultat: la secretària va dir que es trobava indisposta, que havia d’anar-se’n, i el judici es va ajornar: dotze anys! Es va ajornar dotze anys, sinyors! Casual o causal?

Però ves que, ara, aquella representació de l’espanyol, va dir que ells se sentien discriminats, incompresos, maltractats, perquè les medecines, perquè les televisions, perquès les misses, perquè els jocs d’informàtica, perquè la premsa de quiosc, perquè els notaris, els registradors de la propietat, els jutjats mateix, o les casernes militars, o les instruccions mecàniques… tot era en espanyol, però ai, ells pensaven que si hi havia una Oficina de drets lingüístics, una de sola a València, això no els deixava dormir, no podien conciliar el repòs, el descans, perquè aquella oficina, ells n’estaven convençuts, podia reclamar que, alguna vegada, una de sola, els documents, o les amenaces o els insults que rebien els valencians si parlaven valencià, quedés enregistrat, no ho sé, en un paper, en un breu de premsa, en un racó de merda oblidat en un cantó d’una ong on un funcionari ho pogués escampar i caure, caure en mans d’un xiquet innocent i fràgil…

Tots els adolescents valencians (el 97%) renuncien a la llengua quan són als seus espais d’oci, però els castellanoparlants se senten discriminats, pobrets. Tots els milions de l’institut cervantes són també contra les altres llengües, malgrat que el paguem la resta, fins i tot els que no som espanyols, però encara no en tenen prou. Vos han òsat mai una multa de tr+ansit en valencià, doncs ni això. Fins i tot si volem vendre taronja a Europa li hem de dir naranja, doncs tampoc. Ells, els discriminats del castellà, necessiten que tanquem l’oficina de la merda lingüística… I sempre n’hi ha un jutge, sempre, fatxenda, xulo, malparit, enamorat dels GAL lingüístics!

I ves que un jutge, com hagueren pogut fer tots els jutges del patró “jutges espanyols de cara al sol” de la ciutat de València, com els adolescents valenciavs que canvien de llengua, són el 97%,, va agafar aquella denúncia i en va fer escarni salomònic: «Tenen raó, vostés, els espanyols i els valencians castellanoparlants esteu discriminats: s’ha acabat el bròquil. O modifiqueu l’oficina de merda lingüística, o vos envie a pastar fang a cagar a la via morta de les llengües males putes, perquè la vostra llengua, valencià o català o com vulguen anomenar-la, és una llengua malaputa!: els jutges, entre més vicis pedòfils (sabeu que van amb menors, no?) no suporten les llengües, ni el coneixement, ni la democràcia. I encara menys les llengües malaputa!

Aquells discriminats refillets de la llengua dominant (és una metàfora), van traure suc de taronja del desert judicial i van enviar a cagar i a la merda els drets dels valencians, una altra vegada més, per acceptar de viure amb els espanyols en modo submissió i vassallatge.

Breu: la desobediència és l’únic camí. Això és, evitar de fer col·laboracionisme amb l’invasor i la seua llengua, que no serà mai la nostra, malgrat que el PSOE dels GAL i Podemos vulguen dir el contrari. Ni a l’escola, ni al cinema, ni al teatre, ni al comerç, ni a la tv, ni als llibres. Ni a la farmàcia, ni als wàters públics ni a les fira no vages. Aquella no serà mai la nostra. L’espanyol no serà mai una llengua lliure o voluntària o una llenua de primera. Mai de la vida.

Tenim una tv raquítica i pocapena, amb totes les altres tv’s catalanes prohibides, contra un centenar de televisions espanyoles subvencionades amb diner públic, més les plataformes espanyolistes tipus movistar, netflix, orange i tutti quanti, dos-cents canals pel cap baix, però encara ells se senten discriminats. Els castellanoparlants. Tots sense execepció. D’una altra manera n’aprendrien, de llengües i de drets humans.

La idiotesa dels valencians que són col·laboradors, que els agrada fer de malparits i llepons, no té perdó ni penitència suficient camí del purgatori o del cel: per això, ara sí que ens toca discriminar l’espanyol.

—Combat, mestres, combat!