L'ombra de l'hegemó

Disclaimer: No sé fins a quin punt és lícit, dins d’això que anomenen democràcia espanyola, criticar el suprem rei de Castella i colònies. Per tant, de l’escrit ulterior només són vàlides aquelles frases que no atemptin contra aquest precepte. El text final resultant del missatge que transmeto és només aquelles frases que no atemptin contra cap llei de Castella i el “reino de España”. Qualsevol cosa que no sigui legal, no la he dita i hom hauria de restar-la del text que emeto.

Vagi per endavant una cosa: A mi em sembla molt normal i coherent que es repeteixin les eleccions al regne de Castella i colònies. No hi ha cap aritmètica possible que permeti un govern amb possibilitat d’aprovar cap pressupost, a no ser que s’accepti un referèndum a Catalunya. I em sembla normal que, un cop passats uns mesos amb No Acord, es convoquin noves eleccions per veure si el temps i l’exposició a l’opinió pública d’uns i altres ha fet canviar l’aritmètica.

No hi veig cap problema. Ni em sembla un fracàs ni res similar. Si de cas, em pot semblar un autèntic fracàs el PSC-PSOE en sí, per la incapacitat d’entendre el que està passant. Em pot semblar una impostura incalculable la opció del PSC-PSOE, que es diuen d’esquerres i opten per pactar amb la quasi-extrema dreta de C’s. Però no és un fracàs del sistema, sinó d’un dels agents.

Ara bé, veig que la opinió publicada, i la opinió pública al darrere ( per sobreexposició, segurament), considera que la falta d’acord és un fracàs dels nostres veïns i els seus polítics. I cadascú cerca ara a qui encolomar el mort. Tothom cerca el culpable de la situació. Evidentment, la culpabilitat va per barris, i és molt possible que la majoria dels votants decideixi que el culpable no és el partit que ha votat i s’ha mantingut ferm en les seves posicions, sinó aquells partits que no han votat i que no han estat flexibles.

En tot cas, pel que veig, ningú enfocarà cap al veritable responsable d’aquesta situació: La Cort. La Monarquia. El rei.

Les cartes dels partits eren visibles a l’endemà de les eleccions. El bloqueig era evident i era fàcil deduir que seria insalvable. La única opció real d’acord entre partits passava per que es permetés una consulta a Catalunya, opció no desitjada per la casa reial.

A les monarquies constitucionals se’ls demana poc. Que facin una mica de relacions públiques i que un cop cada 20-30 anys exerceixin d’àrbitres entre els partits per formar govern quan l’aritmètica és complicada.

Què podia fer la casa reial? Molt. Hagués pogut convertir-se en el referent extern a l’hora de trobar un desllorigador. Hagués pogut trobar algú que generés prou consens a can PSOE i can PP (i a Europa) i hagués pogut asseure a tots dos a una taula per crear un programa de govern tecnocràtic que donés una legislatura curta. I un cop tenint la persona o persones i un esbós del programa de govern, només hagués hagut de fer-ho arribar a la premsa per forçar l’acceptació de la proposta. Qui hagués pogut dir no al rei? El PP? El PSOE? C’s?

És, de fet, la seva obligació. En té poques. Poquíssimes. Però una d’elles és aquesta. Actuar de mitjancer quan les parts del parlament no se’n surten. És per això que la casa reial està al càrrec de tot el que passa a la cort. És per això que la Casa Reial té un pressupost absurdament alt i tota mena de diplomàtics al seu servei. Per activar una tercera via quan fa falta.

Ara, repeteixo, sembla que la casa reial, per incapacitat o per voluntat, ha decidit que la millor opció és tornar a repetir eleccions. I jo comparteixo aquest punt de vista. Si ha d’actuar en les seves funcions segurament és només a partir d’un segon empat tècnic en la repetició de les eleccions.

Però aquells que pensen que la repetició d’eleccions s’hagués hagut d’evitar de totes totes, potser farien bé d’enfocar la seva mirada a qui tenia la responsabilitat de sacsejar el taulell i no ha mogut un dit. Que sabem.