L'ombra de l'hegemó

Com molts de vosaltres debeu saber, l’Euribor és l’indicador financer al que estan referenciades la majoria de les hipoteques. El que segurament no sabeu és que durant un temps, aquest index deixà d’existir. Ara és notícia, perquè els tribunals europeus estan imposant multes als bancs per manipular-lo. Però aquestes multes (de 1000 milions d’Euros) amaguen un fet molt més greu: El sistema de prèstecs al que està referenciats uns 500.000.000.000.000 Euros no tenia en compte una circumstància que es va donar i que el va engegar a can pistraus.

(segueix)

L’Euribor, segons la definició oficial, més o menys,  és una mitjana de l’interés que es paguen els bancs entre ells per accedir puntualment al capital dels altres.

Els bancs tenen 4 maneres d’aconseguir els diners que després deixaran a qui els ho demani:
1) Recursos pròpis: el capital social (el que n’han tret de vendre accions) i els guanys acumulats.
2) El capital dipositat: Els diners que els deixen els clients estalviadors.
3) El mercat de capitals: Els diners que es deixen entre els bancs.
4) L’ECB (BCE): De tant en tant, el Banc Central Europeu crea diners i els deixa als bancs a un interés fixat. Un cop es tornen aquests diners, desapareixen.

Cada mètode d’obtenció de capital té un cost. Generalment, de diners del BCE no n’hi ha per a tothom.
Els bancs que tenen els diners cobren una mica més del que cobra el BCE per deixar-los. Si cobressin massa, els bancs que els demanen preferirien endarrerir les operacions de préstecs i utilitzar els diners del BCE, amb el que generalment l’Euribor es troba sempre una mica per sobre del que costa el preu del diner que reparteix el BCE.
Teòricament també hauria de passar el contrari. Si el BCE inunda el mercat amb capital, els bancs que els en sobra, poden posar-lo al mercat per sota del preu del diner per a no perdre-hi tant. No sé si això ha passat o se m’escapa alguna cosa.

Bé, el fet és que una empresa PRIVADA demana als bancs cada dia que li diguin quin és el preu al que s’han deixat els diners els uns als altres. Aquests li passen les dades, que són tractades CONFIDENCIALMENT. S’eliminen el 15% més car i el 15% més barat, i amb la resta es fa una mitjana.

Ok. Tret del fet que les dades no són públiques i per tant no són fiscalitzables, el sistema més o menys funcionava fins un dia.

Un dia va passar una cosa que sembla que ningú havia previst. Molts bancs d’Europa van quedar en descrèdit i va semblar que no podrien dornar els diners que els havien deixat els altres bancs. Quan això va ser públic, els bancs que tenien excedents de capital van tancar l’aixeta i van deixar de deixar diners a aquells que en requerien. Ningú confiava en els balanços dels altres i per tant més valia no perdre diners (a risc de no guanyar els interessos) que no pas deixar-los als altres i trobar-se que els altres feien fallida i quedar-se sense el capital.

La reacció del BCE fou ràpida. Si entre els bancs no es deixen diners, jo poso la impressora en marxa i soc jo el que els deixo. I així ho van fer. El BCE, durant molts mesos, fou l’únic que deixava diners als bancs que en requerien i com que en deixava tants com fessin falta, ningú els demanava als altres bancs, que, d’altra banda, tampoc volien deixar-los.

I aquí va aparèixer el problema que ha quedat amagat. Si no hi havia prèstams entre els bancs… quan valia l’Euribor? En veritat, l’Euribor deixa de tenir un valor definit, i totes les hipoteques queden en un estat indefinit. El bloqueig del sistema.

Hom podria dir que si l’Euribor no existeix, és com si valgués zero. Hom podria dir que si no existeix és com si valgués igual al tipus d’interès del BCE (sempre més baix que l’Euribor). Hom podria dir que val infinit.

El fet és que no hi ha una resposta correcta.

Sembla que, davant el desastre, el que van fer els banc és inventar-se l’Euribor. Falsejar-lo. Si no tenim Euribor, fem una cosa: Et faig 3 crèdits de 3000 Euros, un per 4%, un per 2% i un per 1,5%. Un cop eliminats els més cars i els més barats, queda un Euribor del 2%. I evidentment, per molt malament que et vagin les coses, em podràs tornar 3000 Euros, o sigui que el risc és mínim. I com que tot és confidencial, segurament no ens descobriran.

També en van fer una altra, encara pitjor. Van anar al mercat de futurs i van demanar als operadors quan pensaven que debia valer l’Euribor (tot i que no tenia valor definit) i els economistes del mercat de futur van inventar un número. El que els va semblar.

És a dir, que durant mesos, aquells que jugàven amb el preu de futur de l’Euribor, cada dia donàven una xifra del que creien que valia l’Euribor. Evidentment, és d’esperar que aquests yuppies no deien el que valia, sinó el que els interessava que valgués!!

I com queden les nostres hipoteques? Bé, durant un temps hem estat pagant l’interès que els ha donat la gana. Perquè, de fet, l’acord al que vam arribar, va esdevenir nul a tot els efectes en el moment que l’Euribor va desapareixer.

Ara ho investiguen. I els imposen multes altíssimes que ràpidament els bancs paguen. Evidentment. Perquè l’alternativa honesta seria que els bancs tornessin als clients tots els interessos que es van cobrar de més durant el desproposit.

Irònicament, seria d’esperar que si tots els hipotecats rebessin una compensació de 2000 o 3000 Euros de cop, la injecció de capital rellançaria amb força la sortida de la crisi.

Trobareu més informació a:

http://www.youtube.com/watch?v=hGutW_8wGuI

i

http://www.youtube.com/watch?v=M_28owOyiC8

Aquests advocats de Sevilla foren els que destaparen la paradoxa.