SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

PERQUÈ ENS AJUDI A PASSAR EL TRÀNGOL ..

Tu risa, UNA CANÇÓ , UNA HISTÒRIA , PERÒ AVUI NO TENIM EN MARTÍ QUE ENS AJUDI A PASSAR EL TRÀNGOL.

EN RECORDANÇA DE L’AMIC…..….

Aquest apunt el vaig fer el 2 de juny de 2012, després de l’homenatge a n’en Martí…..

Escolteu la cançó…. ens la va regalar ell….

Una cançó entranyable, poètica, com no podia ser d’altra manera: Son versos d’en Pablo Neruda, cantada amb un dolor infinit per la Olga Manzano i en Manuel Picón.
Mn. Martí Amagat, ja fa uns anys ens va comentar a la X. i a mi que no trobava aquest disc que a ell li havia impactat tant.
La meva dona, que sempre ha estat més curosa que jo,  no em va deixar parar fins que varem trobar, després de rondar molt, el disc Los versos del Capitán…
I el vàrem regalar a n’ en Martí.
I ara, el dia de l’homenatge, ens varem recordar de la cançó i va ser la que va obrir l’acte.
Emocionant….
Per qui la vulgui gaudir…

Podeu escoltar la cançó de Tu Risa, clicant aquí

Publicat dins de General | Deixa un comentari

QUAN LA PARAULA LLIGAMANEGA ES VA CONVERTIR EN CONTE

De quan érem més petits i anàvem de casament…. a pagès.

Aquest dies, confinats, crec que ens fan tenir presents passatges quasi ignots i desconeguts … sempre anem a tot gas. Cap amunt, cap avall, cap endavant i quasi sempre endarrere. No sabem viure en plenitud en família . Sí , oh ¡ i tant que en sabem, però ho fem a ritmes, de vegades endimoniats.

Sempre assedegats per anar a l’encalç del temps. I el temps s’escapoleix, fem el que hem de fer de pressa. Les converses surten , quasi sempre , esperitades…..

I mireu, m’he recordat aquests dies que tinc un gavadal de contes penjats a la xarxa. Tots els contes he procurat explicar-los , a Radio Arenys , tant  per mainada  com per a gent gran.

Us explico una anècdota que em va fer veure la importància dels contes…Sempre he procurat fer servir un llenguatge,

El que ens van ensenyar les nostres àvies…. Però l’anem perdent ara un pam, ara una passa. I un dia, vaig retrobar una paraula que la meva avia deia quan veia que es muntava una batzarria , una gatzara, un mal negoci o un bon negoci, o potser només una baralla de canalla . Es posava les mans al cap  i indefectiblement deia, amb una veu afectada, quasi teatral:

Ai! Mare de Déu , quina lligamanega…..

Vaig retrobar aquesta paraula a l’Amades , i a la primera oportunitat que vaig tenir, vaig explicar un conte a Radio Arenys  i vaig encabir-hi la paraula. Crec que hi anava bé.

Van passar dies, potser setmanes, quan  un dia, baixant per la Riera, vaig veure que pujava una senyora ja d’una edat avançada, potser 80, o potser 90… anava plorant .

Els que fem d’advocats sempre ,per un all o per un carall, podem fer alguna facècia (sense voler)  a algú, sigui client o contrari. En arribar a la meva alçada que fa:

  • Vostè és en Ramon Verdaguer ?

Mala negada. Ja em vaig veure perdut . Li dic que sí.

I ella fa :

—Que li puc fer un petó i dir-li  dues paraules.?

Oh i Tant! i m’explica  que, per radio va sentir el conte de la lligamanega , i sobretot la paraula.

Em diu que la seva avia es va morir quan ella tenia 4 anys. Feia tant de temps ….. I em comenta que mai més havia escoltat aquesta paraula.

—Em va fer un petó.  I jo, content, content.

Llavors  vaig veure que , explicant contes , no només podíem fer passar una bona estona, sinó que reviscolàvem part de les nostre vides.

—I això només amb les paraules….  

I he pensat:

  • Perquè no penges totes les contalles que tinc penjades a la xarxa?.
  • Potser algun pare o mare, germà o germana , avi o iaia en traurà unes estones de lleure.

Dit  i fet! , us acompanyo els enllaços.I si no us abelleixen, tancar-los i ja està!

 Podeu clicar a aquest enllaç:

I quan us aparegui, cliqueu

el primer apunt:

CONTES | SERRALLONGA – blocs Vilaweb

I de bursada , surten tots…

Apali!!!!!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

MOSSÈN BALLARIN, L’ARBRE, LA CATEDRAL I EL FUNICULAR FRANQUISTA.

 Imatge: Santa Maria de Queralt i el funicular franquista.

MOSSÈN BALLARIN, L’ARBRE, LA CATEDRAL I EL FUNICULAR FRANQUISTA.

Mn. Josep Maria Ballarin i Monset (ACS) va morir  el 18 de març de 2016 (aquest mes en farà 4 anys).

A les beceroles de la nostra vida de casats (agost 1973), amb la meva dona i amb els bons oficis del meu germà Josep que el coneixia, vàrem anar un fi de setmana a Santa Maria de Queralt per a conèixer Mossèn Ballarín. Sabíem que hi havia, a redós de la rectoria, un petit hostal on passaríem la nit. En arribar, vàrem saber que l’hostal estava tancat. Mala negada!

Ell, a hora foscant del dissabte, sortia de l’Església, el saludem i generós ens va oferir anar a sopar amb ell i per dormir, també ens facilitaria un lloc. No ens esperàvem la rebuda. Rebuda que òbviament, llevat del neguit per no molestar, ja ens plaïa. El sopar, (de mesura franciscana, la millor mesura amb els amics), va permetre tenir el goig de compartir-lo amb ell i amb una parella barcelonina.

Fillets de Maria! Quins tres savis de futbol! (la parella i el mossèn). Se les sabien totes del Barça. Les alineacions, l’estil de joc, la bondat que el Barça feia al país, alguna trapelleria (més d’una eh!)  d’algun jugador, en fi, nosaltres astorats i amatents. Poca cosa hi podíem dir… A les petites, la parella va  acomiadar-se, i ens vàrem quedar nosaltres tres, o sigui ell i nosaltres dos.

Però de Mossèn Ballarin en vàrem gaudir i encara ens recordem de tres passatges, que ens van marcar.

1.- La història del funicular contada en detall: obra franquista que, per aquelles dates, només havia  funcionat una vegada. Només havia pujat al temple un representant del “Régimen” i pareu de comptar, fins i tot ens ho va amanir explicant que un arbret que sortia ufanós, deien que feia nosa per col·locar  la via, que havia de ser arrencat per fer pas a la baluerna  franquista. Ell, amb la seva bonhomia, va aconseguir que traslladessin el funicular uns metres enllà. El pobre funcionari va quedar enfarfegat amb una lligamanega important: L’arbret es va quedar i la via es va canviar lleugerament ! (A l’any 2015 es va desballestar definitivament aquest funicular.)

2.- L’impacte que ens causà el seu coneixement d’Arenys i de la seva contrada. Ens explicava els recers espirituals  que havia fet als convents d’Arenys, dels frares i de les monges… I el detall excels del coneixement del paisatge. Ens deia:

‑Ah i per anar a Arenys, passava  sempre per “la catedral”

Nosaltres pensant que es referia a la nostra catedral-església de Santa Maria… i ca! ell ens explicava que la carretera que uneix Sant Celoni amb Arenys era talment una catedral de la natura, amb aquests arbres immensos que es drecen a l’infinit en pregaria permanent i que agombolen als pobres humans que hi transitem, com si la natura ens fes de clos matern de les nostres ànimes… Sempre més (i han estat moltes vegades) quan passo per aquesta carretera tinc presents les seves paraules i admiro, astorat, la nostrada catedral natural.

3.- I ja a les acaballes de la conversa ens fa:

—I vosaltres, a la vida, què feu?

La meva dona li explica que treballa a l’ambulatori. I jo que li faig que de dia treballo de bosquerol. I que junts, a les vesprades, estudiem dret:

Ens fa una fugissera llambregada i esclata a gratcient, amb gran sonoritat!:

—Féu cara de bona gent … Patireu molt… Massa…

Bona nit Mossèn Ballarín.

Amb el mossèn no vàrem ser ni molt coneguts, ni amics, ni quasi saludats. Només ens vàrem veure aquell dia. Però la seva empremta ha durat tota la vida …I quanta raó que teníeu, amb això de ser advocats i de patir!!!

No descanseu mai! Allà on heu anat  vetlleu ara i sempre per aquest nostre país. I per tots nosaltres. Ah! I saludeu a Mn. Martí Amagat amb qui, de ben segur us trobareu al cel !

Fins sempre, Mossèn Tronxo!!

Ramon Verdaguer i Pous

Article publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de març de 2020.

ROSASSA DEL BISBE CATALÀ… A LLAVANERES!

ROSASSA DEL BISBE CATALÀ… A LLAVANERES!

Foto: a la dreta, la imatge del rosetó  (o rosassa) de l’església parroquial de Sant Andreu de Llavaneres, i a l’esquerra,  l’escut del Bisbe Català!!

 Llegint un escrit de Mn. Josep Rigau, arxipreste d’Arenys de Mar (1871-1936), a la revista local Salobre numero 8 de 21 de febrer de 1999, hi  vaig fer aquesta troballa:

“Un dia d’esplai que va voler (el Bisbe Català) passar visitant el vell rector de Sant Andreu de Llavaneres, el seu amic particular, l’hi vaig acompanyar. Com era d’esperar aquest bon rector ens va preparar una generosa rebuda, content de veure’s distingit així pel seu prelat, que aquest el tractés amb tanta intimitat. El Dr. Català el va reprendre amorosament per haver-se molestat tant i haver gastat excessivament, deia ell, per a obsequiar-lo. Després el rector ens va portar a veure l’església parroquial, que amb el seu zel havia aconseguit restaurar o aixecar nova, mentre explicava al senyor bisbe que volia posar vidrieres de colors als finestrals del temple. A una lleugera indicació del rector sobre el fet que esperava benefactors per a una obra tan important, i veient el senyor bisbe que el rector quedaria més que content si, com a record d’aquella visita, pagava una de les vidrieres laterals, li va contestar:
—Però, que no vol instal·lar el vitrall de la rosassa?.
—Sí, excel·lentíssim senyor, però aquest, com que és més gros i complicat resultarà molt car.

—Doncs bé… aquest és el que jo pagaré i ocupi’s que el fabriquin de classe superior perquè vull que sigui fi i molt bo.
El senyor rector li va donar les gràcies i va dir al bisbe que posaria al mig del bell vitrall l’escut d’armes episcopal. Amb aquesta senzilla narració es pot comprendre com era generós el senyor bisbe Català i de quina manera tan fàcil dispensava les seves gràcies quan es tractava de l’ornament de temples. “

I havent llegit la narració de Mn. Rigau, ja podeu comprendre que vaig quedar corprès… Servidor,  havia estat escolanet de la parròquia de Llavaneres  molts anys i atès que llavors les misses es feien d’esquena al poble, quan el rector predicava, que llavors sí, es dreçava al poble, els escolanets ens asseiem  als graons de l’altar mirant cap als bancs de l’església, al vitrall, la porta, etc…

I podeu comprendre que havia mirat molt el vitrall…
I veure que era del bisbe Català, doncs no ho sabia.
I cap a Llavaneres em vaig adreçar el primer matí festiu, a bona hora i vaig poder comprovar  el vitrall i…. voilà! el podeu veure a l’inici de l’escrit i aquí us enllaço l’escut del Bisbe perquè els compareu!

Ramon Verdaguer

Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de febrer  de 2020

ELS LITERATS DE SINERA … XERRADA A LA VOCALIA DE JUBILATS D’ARENYS DE MAR

IMATGE: LA TRINQUIS, PINTADA PER AQUEST GRAN ARTISTA QUE TENIM A ARENYS,  EN JOAN MANEL SALICHS. 

Va ser una conferència que me la van demanar des de la Vocalia de Jubilats, i era per a tothom que s’hi volgués afegir.

Us poso un tast d’un arenyenc potser no massa conegut, però era brillant i sorneguer.

I si voleu , al dessota hi trobareu l’enllaç amb la conferència en àudio .

JOSEP PUIG I BOSCH (EL PARE HILARI)  (EL MEU POBLE EDITAT EL 1924)

“… El sol que toca Arenys de Mar, no és com el sol que toca els demès països. El sol de Arenys de Mar es un sol virginal, quiet i suavíssim. Ell, únicament ell, te entrada on no s’hi franqueja per ningú…. El sol de Arenys de Mar és l’únic que il·lumina sense atordiment per a atraure com a les aloves les mirades dels ulls que dormen esperant el sol que besant-los amorosament els diu: Ja sóc aquí. Es l’hora clara.

El sol de Arenys de Mar fa obrir els grifons que xisclen per l’aigua que borbollejant afalaga uns brassos, unes mans, un cos o unes galtes…”.

I ara,  que ens refan la riera i ens treuen les lloses, un avís per a navegants:

 Pàgina 74:

” El salubèrrim optimisme es el mes gran pecat de Arenys de Mar, tot ha de romandre igual, sempre de la mateixa manera tot i no es admesa una innovació, per xò, els Ajuntaments treballen algunes vegades amb desavantatges. Tots els individus que’l formen son fills de la vila i al veure’s amb la confiança del poble, amb un zel fervorosíssim van a resoldre tots els conflictes a deixar en practica els ideals que aixequen una polseguera sempre, per que el poble es refractari a tota innovació, per conseqüència, ve un cataclisme, un disgust, i tot perquè han acordat canviar una pedra de les aceres i….ca..! No…! aquella pedra posseeix una mena de consagració de passos, del temps. Ai! de l’alcalde que la toqui, allà  hi deixarà els dits i una mica més de la vara d’autoritat. No. Aquella pedra?, mai..! Que en tractin? bé, però tocar-la?, treure-la? No… Mai…!.”

I si voleu escoltar la xerrada, cliqueu aquí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

HEREUS, PUBILLES, CABALERS I FADRISTERNS

HEREUS, PUBILLES, CABALERS I FADRISTERNS . (Allò que comença als festejadors fins a la Notaria.)

Ahir, dia 10 de Gener de 2020, vaig tenir el goig d’explicar les herències catalanes…. a l’Ateneu Arenyenc amb u auditori molt plaent i atent:

Si voleu escoltar-ho cliqueu aquí , i amb un xic de paciència podeu escoltar 1 hora i mitja de conferència.

LA CONFERENCIA HEREUS PUBILLES CABALERS I FADRISTERNS

La conferència “Hereus , pubilles, cabalers i fadristerns” pretén ser una aproximació a l’herència a Catalunya.

Que ningú s’enganyi: No pretenc fer un estudi actualitzat del dret de successions vigent. No entraré, en l’estudi de les herències a Catalunya més ençà del segle XIX.

Besllumarem les herències des del segle IX cap endavant, fins a  principis del segle XIX

Veurem l’herència des del punt de vista de la seva funció econòmica dins l’espai català.

A Catalunya hem tingut el nostre propi dret de successions. Molt diferent del dret de Successions espanyol.

Però crec que la importància del dret català no ha estat tant el dret escrit que hem tingut, sinó el dret que el propi país: (les persones en definitiva) hem anat confegit un determinat dret , en el que l’eix central ha estat l’hereu.

Però potser no podem dir que ha estat l’hereu l’eix central . Potser el que hem de dir que l’eix central ha estat la Masia. La casa pairal  i al seu entorn s’ha confegit tota una corrua de drets i deures de tots els partícips d’aquest eix central.

I per acabar un pensament .: Dins d’aquest eix central hi ha la masia, els hereus, les pubilles, els cabalers i molta altra gent, però l’eix central ha estat sempre la figura femenina: la mestressa és qui ho ha agombolat tot. ( canvi però , de grans sacrificis)

A més a més farem un repàs de les formes de casament, les festes, les tradicions i moltes  altres coses.

LLISTAT DE LLIBRES SOBRE HEREUS I PUBILLES
La masia Catalana (camps i Arboix)
Hereus , pubilles i cabalers Llorenç Ferrer i Alos, Editorial afers

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CURT DE GAMBALS

 

Imatge: Uns gambals curts: Gambal segons el diccionari Alcover Moll: Corretja o cadena amb que es subjectaven les cames d’algú per impedir-li de  fugir o per turmentar-lo; cast. grillo.

 CURT DE GAMBALS

Qui no ha dit alguna vegada l’expressió:

—Aquest galifardeu és un curt de gambals.

No cal que ens esforcem massa per concloure que l’expressió fa referència a que la persona esmentada és més curta que una cua de conill o si ho voleu, ras i curt, que és un sapastre sense massa llums.

Ara se’ns ha donat per aplicar l’expressió a qualques polítics que, en el seu devenir diari,  no donen peu a pensar que siguin altra cosa que això: son estrets de sostre. O que no saben agombolar els nostres recursos públics o els nostres destins com a país, poble  o vegueria… en fi, no ens posem en un jardí florit que podríem prendre mal!!.

Però, d’on ve aquesta  expressió?

Doncs sembla ser que a la segona meitat del segle XIX, en una ciutat del centre de Catalunya,  les batusses entre lliberals i carlins feien que, quan manaven els uns, els altres anaven a la garjola i si canviava la truita, anaven a tornajornals i a l’inrevés, els uns  fora i els altres dins. Algú, potser espavilat, va pensar que dins la presó no rendien ni aportaven res a l’erari públic… ni quedaven malmeses les seves imatges de prohoms… I quina en pensa… doncs això, que en lloc d’estar-se quiets al tuguri, fa que surtin als carrers per netejar-los i escombrar-los:  en definitiva que siguin útils i de passada quedaven del tot desprestigiats. Però és clar, el primer dia, els col·loquen els gambals llargs (o sigui, la cadena que lliga les dues cames, que vagi baldera) i què passa?… se’ls escapen tots!!

Solució: gambals curts i així no s’escaparan, Però és clar, proveu de fer el petit pas de pujar una vorera amb un gambal ben curt: rodolareu per terra  fent tentines: o sigui que, qui us està mirant, pensa que no hi sou  tot, que sou un liró de cap a peus… i així, de mica en mica fins a l’expressió:

—Mira que n’ets de curt de gambals…

Àpali: Ja li podeu dir a algun estret de sostre que conegueu:

—Ets un curt de gambals .

I quan s’enfadi, (si s’enfada!)  li expliqueu què vol dir de veritat aquesta frase…

Ramon Verdaguer i Pous

Publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, mes de gener de 2020

 

LA MARE DE DÉU FUMADORA

Imatge: A la fotografia un grup de fumadors novells de 1930 (a Arenys de Mar), imatge presa, possiblement, per Joaquim Castells. Obtinguda a la web de l’Arxiu Pare Fidel Fita. Des d’aquí agraïm la bona feina que du a terme al front de l’Arxiu el bon amic Hug Palou.

LA MARE DE DÉU FUMADORA

Ningú ha pogut escatir quan i com va començar la Mare de Déu Fumadora. El dia 8 de desembre de cada any, des de molt de temps reculat, es celebrava la festa de la Immaculada Concepció, i a Arenys, de tradició, aquell dia, i només aquell dia, els nostres vailets i patuleia tota,  tenien butlla per a poder fumar. Tant com volien (i no volien gaire, no us penseu).

En Jordi Bilbeny l’any 1987 va fer un article sobre la festa on incorporava la ressenya d’una consueta i deia:

En una consueta de la Parròquia, del 8 de desembre de 1844, que parla de l’ermita de la Pietat, hi llegim: “Havuy era la festa de esta hermita. Encara que la titular era la Mare de Déu de la Pietat o dels Dolors, y habia en lo Altar major una imatge de la Concepció. Si feya una especie de aplech y acudian molta gent de Areñs y forasteres. Era una consuetut antiquíssima de anari los miñonets fumant amb una pipa y ells la denominaban la Mare de Déu Fumadora. Per molt que he procurat indagar, no he pogut averiguar de hont dimana aquest istil“.

I els menuts honoraven la festa construint unes pipes maldestres i cantant pels carrers:

 “Amb el cor ple d’alegria
cantem l’himne triomfal;
concebuda sou, Maria,
sense pecat original”
Aquells versos es cantaven pels carrers entre pipada i pipada.
Les pipes les construïen la vetlla i ja amb la pipa endreçada, el dia de la Mare de Déu, anaven a la riera, on es nodrien de matafaluga i de pela de cacau que els pastissers, senyors Josep Sauleda i Joaquim Casas, els havien omplert uns sacs a la porta dels seus establiments on podien “repostar” l’element necessari per a poder continuar pipant.

I és clar, després d’haver pipat matafaluga i pela de cacau, qui podia continuar fumant la resta de l’any?. Era tot un antídot o vacuna per a no tornar a fumar mai més. Sembla que la tradició però, comença a l’aplec que hi havia en aital diada a l’ermita de la Pietat (on avui hi ha el cementiri de Sinera) i per anar a l’aplec s’havia de pujar per un fondo envitricollat, on les ridoltes creixien a pleret….

I els vailets, abans d’arribar al cim de la Pietat ja s’havien nodrit de les ridoltes necessàries per a poder pipar tot el dia (i verdes i tot! i els que hem sigut vailets i hem tastat la ridolta seca, ja no ens quedaven ganes de tornar a fumar, imagineu-vos fumant ridoltes verdes!!!!…)

I sigui pel que sigui, els pares deixaven que aquell dia, només aquell dia i només a Arenys, els marrecs podien fumar a pleret.

Ja podeu comprendre que malgrat no conèixer-se l’inici de la tradició, si que era volguda i acceptada pels arenyencs.

Però ja fa anys que  tenim mala peça al teler…  La modernitat i  TV3 ho van enterrar. TV3 va tenir la “gran pensada”  de començar el telenotícies de la diada de la Immaculada Concepció per blasmar aquesta tradició “atàvicament dolenta”…

I vàrem fer més  cas a la tele que a la tradició.

I què voleu, així ens van les coses!

Ramon Verdaguer i Pous

Article publicat per la revista la Agenda d’Arenys de Mar el mes de Desembre de 2019

 

SERMÓ DE Mn. MARTÍ AMAGAT AL FUNERAL DE SALVADOR ESPRIU

RETRATS DE SALVADOR ESPRIU I MN. MARTÍ AMAGAT

El 22 de febrer de 1985 a les 2 de la tarda, Salvador Espriu mor a Barcelona. Tenia 72 anys. L’enterrament i funeral es va fer el dissabte dia 23 de febrer a la vila de Sinera. Enguany fa 35 anys de la seva mort.

 Mn MARTÍ AMAGAT  rector de la petita pàtria de Salvador Espriu –“Sinera”, bon amic del poeta, adreçà als assistents al funeral les següents paraules curulles de sentit cristià i profunditat poètica:

Preguem – Un nou cel i una nova terra

 “Des de la meva simpatia per aquest home que regalimava arenyisme pels quatre costats del seu cor:

Des de la meva admiració sense reserves per aquest home de primera fila -home d’una bondat respectuosa i delicada i d’un sentit permanent del deure; des del meu agraïment de català per aquest home que tant ha treballat i lluitat pel nostre país; des de la meva fe cristiana; que em fa veure un germà en cada home, deixeu-me convidar-vos a tots aquells que d’acord amb les vostres conviccions pugueu compartir-les, a unes pregàries pel Salvador Espriu que ha fet traspàs.

Reforcen la meva petició unes paraules que ell mateix m’escrivia fa poc temps; aquestes:

“Moltes gràcies –em deia- moltes gràcies sobretot per l’inapreciable oferiment de les seves oracions, que prou que les necessito”.

Preguem, doncs, i fem-ho manllevant aquella humilitat que presidia tothora la conducta del Sr. Salvador Espriu. Preguem des d’aquella humilitat que ens porti a reconèixer que en realitat no saben on comença la mort i on acaba la vida, on comença Déu i on acabem nosaltres, on acaba la terra i on comença el cel.

Preguem tanmateix, convençuts que la gran catedral del silenci “la petita pàtria que encercla el cementiri” –com deia el poeta- ressona amb música d’esperances i que la promesa d’una futura i eterna  primavera davalli a les tombes.

 Preguem, demanant que es desperti a uns nous cels i una nova terra: aquella  on l’ànima no pateix de temor, on  es pot portar sempre el cap ben dret, on la mentida no entaca mai els mots, on les fonts de l’amor no es perden pels deserts del costum i la rutina i on, finalment, hom pot estimar a cor obert i sentir-se estimat de veritat.

 Preguem, perquè hagi aconseguit el que cantava en els seus versos de la seva “Cançó de la mort resplendent”

“Lluny, enllà/ de paraules amargues,/ una mort resplendent/ vaig trobar.”

Al funeral, en moments únics, difícilment reproduïbles, i quan l’església anava esdevenint poc a poc, un mercat de Calaf, la veu nítida de la Montserrat Roig, s’aixecà i de forma potent digué “Això és un enterrament, no un mercat.”

Amén…

Article publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar. Novembre de 2019

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’ESTELA DE LA CALMA, FA UNS ANYS… EN EL RECORD SEMPRE …

Foto: L’Agapit Borràs, arquitecte autor del Mirador on han exposat l’Estela al poble del Montseny.

Avui, tocava anar a l’encalç de l’Estela de la Calma, de seguir el seu camí ignot a la nostra muntanya del Senyal. La Calma ens espera amatent, lluïa uns núvols baixos que enamoraven. Per primera vegada en molts anys, la boira ens ha acompanyat a la recerca de l’Estela. De ben segur que els fats divins no volien que perdéssim l’oremus per la vista de la muntanya solellada. La tebior del gris ens ha acompanyat fins el peu de la barraca. Feia goig d’avançar, lentament, però fitant cada racó del camí. Un pastor ens sortia de la boira per saludar el caminant freturós de trobar la baluerna en forma de barraca. Adesiara les nostres figures es convertien en lleugeres ombres que avançaven amb ulls de cec. I les flors boscanes ens sortien a saludar tímidament. I per fi, la barraca d’En Ramon, que, acollidora ens ha fet passar al seu clos i hem pogut constatar la copia de l’Estela…. I que bé.

I de retorn, hem fet tat al mirador de l’Estela al Prat del Rector al poble del Montseny… I allí … miracle: ens ha vingut a l’encalç l’arquitecte de les noves estances de l’Estela: L’Agapit Borràs, que amb bonhomia, sabiduria i pedagogia ens ha explicat que el color vermell de les portes vol ser el signe perquè els estadants del Molar, quan surtin a l’Era puguin veure aquesta Estela, fins fa poc a casa seva. I ens ha il·lustrat de la forma del mirador… i ens ha fet estremir quan ens ha explicat que en el dinar de dissabte passat que era la celebració de la col·locació de la pedra, un bon home de muntanya es va emocionar, no quan parlava de persones, sinó que es va emocionar quan parlava de la pedra… I sí… A les persones les estimem i ens condolen els seus problemes, però quan és la història la  que ens ve a veure,  ens estremim quan veiem part del nostre passat, encara que sigui una pedra.
Apali! Si ho voleu aneu al poble del Montseny a llucar la Pedra que ens lliga amb la Història: L’estela de la calma .

Ah! I us acompanyo les fotos de la sortida, però també, per fer-vos una idea de la diferència de la barraca,  us acompanyo fotos d’anys reculats!.

 

ADVOCATS I PROCURADORS A L’INFERN DE DOS EN DOS.

Imatges: dues edicions de la història del Viatge a l’Infern d’en Pere Porter.

ADVOCATS I PROCURADORS A L’INFERN DE DOS EN DOS.

I qui no ha dit alguna vegada:

Advocats i procuradors a l’infern de dos en dos...

I quan l’hem dit, sabem que la frase fa referència a les males arts que aquests dos gremis, presumptament,  fan servir en les seves escaramusses judicials i/o també a les seves  lligamanegues que farceixen  les seves trafiques… Però,  dit això, ja no sabem d’on pot venir la frase en qüestió.

Em sembla que,  sense cap mena de dubte, la frase surt del Viatge a l’Infern d’En Pere Porter… Un viatge dut a terme pel fill d’un pobre pagès  de Tordera (partit judicial d’Arenys. Què us penseu, que en aquesta història no apareix Arenys… doncs no voleu “caldo”,  tres tasses!). El pare Porter va ser enxampat per les males arts del Notari d’Hostalric Gelmar Bonsoms, qui, enredant-lo, no va cancel·lar  un debitori (hipoteca) que havia contret el pobre Porter.

I si no es paga el debitori es condemna a presó el fill del  pobre Pere Porter. Aquest, demana que li deixin uns dies per a poder retornar-lo i  va a cercar  un amic seu de Girona  que el pugui ajudar, tot prestant-li els diners del debitori. En ser a Sils es troba un cavaller muntat en un bonic corser i li diu que ell l’ajudarà a trobar els diners… el cavaller no era altra que el dimoni i tots dos, pels aiguamolls de Sils, baixen a les Calderes d’en Pere Botero i allà troben tota la gent de dret que havia fet malifetes, condemnats a les penes eternes  del xibalbà. Excuso dir que tots els que habitaven l’infern eren polítics, advocats, procuradors,  notaris i altra gent de dret..

I és així que, d’aquesta llegenda,  en surten algunes frases i concrecions que cal dir:

a.- La frase d’advocats i procuradors a l’infern de dos en dos pervé del fet que en Pere Porter a l’avern  pot comprovar, sense cap mena de dubte, que la mala gent del dret s’està cremant a les calderes infernals,  per les seves múltiples malifetes.

b.- I és així que en Ramon Pàmies, al fer els seus Pastorets,  va fer que en Jonàs i en  Mataties baixessin  a les calderes d’en Pere Botero (a l’època, Pere Porter). i…

  1. c) La més certa històricament: l’entrada a l’infern era als aiguamolls de Sils. Això ja ho sabien els romans quan van fer la via Augusta… Tots sabeu que la via Augusta passa per Girona i va directa cap a Sant Celoni passant per Sils. Però els romans es van adonar que en passar per Sils, a l’estiu, quan els aiguamolls estaven força secs, sorgien totes les males bèsties, mosques, mosquits, borinots i altres galindaines, que,  rabioses que estaven per manca d’aigua,  picaven cosa de no dir a les cohorts romanes i a tot aquell que se li posés bé…… i d’aquí,  veiem  que allò era l’entrada a l’Infern i varen construir una variant de la Via Augusta que, abans d’arribar a  Sils,  es desvia per la costa i passa, també, per Arenys de Mar, que aquí en diem el camí del Morbo… ( Els d’Arenys en diem Vallvidrera…)

 Apali!I si sou un misser i us amoïna que us diguin sempre la cançoneta: “advocats i procuradors a l’infern de dos en dos”, vosaltres els etzibeu:

Procuradors i advocats al cel a grapats…

I qui no es consola és perquè no vol!

Ramon Verdaguer i Pous

Aparegut a la revista  l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes d’octubre de 2019.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PASSEJADA AMABLE PELS CARRERS DE SINERA, BESLLUMANT ELS PANYS AUSTRIACISTES I BORBÒNICS.

El 25 de març de 1702 la nostra Vila forma una junta composada per Rafael Cot, Pau Roget, Francesc Doy, Bernat Pasqual i Rafel Goday . I la vila es disposà a defensar-se. Feren cap a la Torre de Mar… la confraria de Sant Elm l’havia bastida per ajut de captius i dots a verges…

29 de gener de 1714 Amill desembarca a Arenys (entre Arenys i Canet ) a cal Alero

el 15 de febrer, lluita a Sant Pol, comanada entre d’altres per en Bernat Pasqual

Descriure el setge de Sant Pol.  Sant Pol, la manta gent berganta quina hora es!

El 8 de maig , els borbònics encesos , assetgen Arenys i després de fer-se amos de la torre del mar feriren en Pasqual, el qual , no obstant , va ser atès a casa dels Ramis..

Guarit , torna a la lluita contra l’invasor.

El 24 de maig, (Amill i marques de Poal) tornen a conquerir Arenys

Sembla que no es mogués d’Arenys i a l’octubre de 1714, s’embarca , després de la desfeta de Barcelona , amb el  Marques de Poal  i dos fills seus I  també es concentraren els arenyencs Bernat Pasqual, Rafael Cot Pau Roget Segimon Torres i Antoni Goday .

El general Moragues també havia de marxar amb els arenyencs , però va ser detingut i mort, esquarterat i el cap penjat…. I el nostre heroi morí a Sant Petesburg, a la catedral on està enterrat el dia 22 de setembre de 1720.

En Rafel Goday No es un carrer. Home de poc caràcter però que lluita ferotgement. I te un carrer a Arenys de Mar.

Si voleu escoltar la primera part de la passejada, cliqueu aquí.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ESGLÉSIA-RETAULE DE SANTA MARIA D’ARENYS- sisè programa – SANTA AMANCIA I SANT FÈLIX… SANTS NOSTRES I MASSA DESCONEGUTS

SANTA AMANCIA I SANT FÈLIX. DOS SANTS QUE ENS VA PORTAR EL BISBE PASQUAL

Avui farem una visita a l’altrar de Sant Josep a la nostre Església d’Arenys de Mar.

El Bisbe Pasqual va rebre de la Curia Romana , en pagament dels seus serveis jurídics,  els cossos de Santa Amancia i Sant Fèlix.

Sant Fèlix, ens va ser lliurat als arenyencs  pel Bisbe Pasqual i el varen col.locar a la capella de Sant Josep, propietat dels Pasqual.

Atès que Sant Fèlix es celebra el dia 10 de Juliol, temps ha que els arenyencs el tenien com el patró petit de la nostra Vila.

El cos de Santa Amancia va ser traslladada al casalot dels Fontcuberta (hereus del bisbe Pascual), a Santa Eugènia de Berga, que es nomena Sala d’Heures.

Si us abelleix , podeu escoltar el passatge que varem gravar a l’església. I us enllaço també una ressenya que el Sr Pons Guri va fer en un programa de Fesa major.

 

Fotografia del cos de Santa Amancia a Sala d’heures :

Goig de Santa Amancia

Si voleu saber més coses sobre l’aportació de Santa Amancia i Sant Fèlix , per part del bisbe pasqual a Arenys de Mar.

si ho voleu escoltar “els sants de l’altar de Sant Josep”, cliqueu aquí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ESGLÉSIA-RETAULE DE SANTA MARIA D’ARENYS- cinquè programa – LA NOSTRA PARTICULAR CAPELLA SIXTINA

OBIOLS, PINTOR A ARENYS I A MONTSERRAT

Imatge:  Baptisteri d’Arenys de Mar. 

Tot i que ja m’ho havien explicat, aquests dies he pogut constatar un fet especial:
Josep Obiols, (1894-1967) pintor noucentista i arenyenc en els darrers anys de la seva vida, fou qui pintà la sagristia de Montserrat (algú en diu la nostra particular capella Sixtina).
I jo hi afegeixo que Obiols va fer l’esboç del Baptisteri d’Arenys de Mar, encara que la realització de les pintures la va fer en Francesc Vidal i Gomà, car l’Obiols, que ja passava els estius a Arenys, els darrers anys de la seva vida, va anar perdent la vista. L’obra fou executada l’any 1967.

Aquí us enllaço un apunt biogràfic: 

 Josep Obiols. Dades biogràfiques, per Agnès Ponsati Obiols

Neix a la vila de Sarrià el 5 de març de 1894. Fill de Tomàs Obiols, natural de Vallvidrera, i Filomena Palau, nascuda a Valls. Josep Obiols és el petit de tres germans en una família d’origen humil que treballa al camp. Família amb un marcat sentiment religiós, com ho demostra el fet que el seu germà gran, Àngel, fos capellà i la seva germana entrés molt jove en un convent de clausura.

I avui, seguint aquests programes sobre l’església d’Arenys ,podeu entrar a l’audio i escoltareu la història d’aquest espai tan poc conegut de la nostra església.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

1714 llambregada històrica. Revisió de dues Viles: ARENYS DE MAR I SANT POL

Panys austriacistes i/o borbònics.

El dia 2 d’agost de 2019, a la Biblioplatja d’Arenys de Mar, i a les 7 de la tarda, la bona gent de la Biblioteca em va demanar si podia guiar  una passejada per la història i pels panys i bocaclaus de la vila :

Divendres, 2 d’agost de 2019  –  7 h tarda

Itinerari: Passejada pels vestigis de la Guerra del 1714 a Arenys de Mar. Unes llambregades pels portals de Sinera a càrrec de Ramon Verdaguer

 Lloc: Biblioplatja

Adreça: Platja de la Picòrdia

Ho organitza: Biblioteca – Regidoria de Cultura

Si us plau i voleu venir, que sapigueu que abans  d’una passejada per alguns indrets de la Vila on hi han panys, començarem ben assegudets a l’ombra, farem una exposició d’algunes dades interessants, tant per la Vila d’Arenys de Mar, i també escatirem perquè als santpolencs els han bescantant fins ara pel tema del rellotge de sol. I els feien befa del mal nom.

Podrem dir en veu alta que no hi ha malnom sinó que hi ha un crit que ressona com a goig revolucionari de tornar-li a l’invasor el crit amb el que en Felip V insultava als Santpolencs: I NO !!!!:

el crit correcte sembla que era :

Sant Pol, vol de manta, gent berganta i quina hora és.

Veurem que una manta era l’únic abrigall que el rei Borbònic els va deixar tenir . Sense deixar-los reconstruir el poble que els havia cremat. Gent berganta, (el que no sabia l’invasor era que no deia bé el nom). No era gent berganta, sinó gent breganta… o sigui que és un brau defensor d’allò que creu. I per últim com els feia cridar “quina hora és” , ho feia perquè els havia abatut el rellotge del campanar de les hores, i òbviament no tenien campanar.

ARA EL TENEN I EL LLUEIXEN . VICTÒRIA !!!

Ah ! i moltes altres coses.

Si us plau , fins divendres dia 2 d’Agost a la biblioplatja d’Arenys de Mar, a les 7 de la tarda.

Publicat dins de General | Deixa un comentari