SERRALLONGA

DE SINERA ESTANT.....

FESTES MAJORS: VA DE GEGANTS

FESTES MAJORS: VA DE GEGANTS

 Us heu aturat mai a contemplar pausadament els nostres gegants? Tenim en Tallaferro, que si us fixeu bé, té un aire de centurió romà que enamora!. Tot un  senyor com el nostre patró Sant Zenon. Quins aires que rumbeja… Ep ! i la Flor d’Alba amb flaire  de Canigó verdaguerià i que gasta un llustre imperial de no dir!.  Talment com si fos una princesa de país petit… I en Roc i la Maria, verament abillats d’hàbits de macip i captadora, amatents  que arribi el llevant de

taula, per tal de gaudir del millor esperit seguint costum vella a la contrada, d’anar a cercar els de la Casa Gran i acompanyar-los, en clam de festa,  per assistir a l’ofici!!. Però fixeu-vos en l’Elm i la Carmeta. Un xic descreguts,  eh !. A vessar de picardia…  Son els més menuts,  però renoi! quina planta que en tenen els dos, sorgits de la nostra claror marinera de Sinera: l’Elm amb el peix que allargassa el seu braç dret i la  Carmeta que duu la  panera en la que, de ben segur en arribar a casa, amorosament,  l’Elm li col·locarà el llobarro que tragina…

 I  en aquest  racó de món, on tot ressona a història, no en podia ser d’altra que l’Elm i la Carmeta respiressin aquesta sentor marinera de la rada de llevant. De ben segur que l’Elm n’és descendent directe d’aquells mariners que, el terç diumenge de juliol de 1617, a redós del cementiri situat on avui hi ha la placeta de l’Església,  varen fundar la Germandat de Sant Elm, braç solidari de la Confraria del mateix nom. I aquesta Germandat, amb aquell sentit solidari dels nostres predecessors,   (Plagués a Déu que  mai el perdem!) va propiciar que, amb l’abonament d’un ral, la germandat procedia al rescat dels captius i captives que els corsaris feien pels nostres verals… Però no només alliberaven captius amb els cabals de la recapta,  no…  sinó que,  els estatuts també preveien, com qui no vol la cosa, que  amb els calerons  recollits,  ajudarien, abonant una dot, a “maridar donzelles pobres”. (De les riques no en diu res, car, com quasi sempre i és de consuetud, aquestes ja tenen  qui les   agombola…)

I de  la Carmeta, què en voleu que us digui? Parella de ball de l’Elm i clar exponent de la dona forta marinera. I si bé en altres endrets la Verge del Carme ha esdevingut, en substitució de  Sant Elm, la patrona dels mariners, a la nostra Vila, els hem sabut ben maridar perquè no només no es facin nosa, sinó que, ben juntets, ens siguin els patrons celestials del mar i a la terra ens  facin ballades en aquesta diada que la festa es vessa pels carrers. Per molts anys Elm i Carmeta !!! I no cal que ho fem més llarg, cantem tots ben fort com una jaculatòria de joia i alegria: 

 “Gloriós Sant Roc, germà petit de Sant Zenon, escolteu els precs de comparets,  macipes, macips i captadores,  i vetlleu per que cap pesta ens faci l’estella. Que l’alegria dels macips ens ajudi a no prendre mal i que l’aigua enllustrada de colònia ens mostri el vessant  més plaent de la vostra particular diada.   Amén…”

Signat: Ramon Verdaguer i Pous

Article publicat a la revista l’Agenda del mes de Juliol

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ESGLÉSIA-RETAULE DE SANTA MARIA D’ARENYS- tercer programa PORTAL DE SANT ELM (SANT PEDRO GONZÁLEZ)

Imatge: Sant Elm a Arenys de Mar.

Un Sant importantíssim a la nostra vila…. De fet va ser la nostra primera llum!!!!!

Dedicada a aquest Sant, a Arenys hi varem bastir la primera Església de la Vila. La seva devoció ja era molt reculada en el temps i el 1585 es va constituir la confraria de la gent de Mar. La confraria més important que hem tingut sempre. Era tant important que inclusiu tenien el dret de tancar tots els actes religiosos de la Vila. Eren la Confraria més potent, la que va ajudar a bastir la nostra església de la vila.

I no només això, sinó que a 1617 varen constituir la germandat que, si la confraria era molt potent, la Germandat ho era encara més, car es va constituir per a poder pagar el rescat dels captius que feien els pirates que rondaven per la costa. I també es va constituir  com a serveis mutus en cas que algun membre de la germandat passés uns mals moments econòmics…. I també nodrien de petits cabals com a dot a les noies de cases amb pocs recursos, per tal que poguessin aportar un petit cabal al matrimoni que feien.

Oi quin goig que fa tenir sants així!

I fins i tot mestre Espriu al sermó de l’Altíssim que tanca la “Primera Història d’Esther” els cita:

” … i els pescadors confrares de sant …. i els calafats i mestres d’aixa de les antigues mestrances…..”

Ep! que hi ha algú que botzina que no coneix aquest sant important?

Doncs la seva festivitat és el dia 14 d’abril….

I si voleu , escolteu l’àudio. Crec que us pot abellir escoltar-lo.

I escolteu el tercer lliurament de l’Església . Portal xic.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ESGLÉSIA-RETAULE DE SANTA MARIA D’ARENYS- segon programa DES DE GENER DE 1599 FINS A MAIG DEL MATEIX ANY

 

SEGON PROGRAMA SOBRE L’ESGLÉSIA D’ARENYS I EL SEU RETAULE .

Avui continuarem per l’Església de Santa Maria d’Arenys.

El dia 18 de gener de 1599 i essent  el Marquès d’Aitona senyor natural dels dos Arenys, va  pronunciar la sentència de separació de les dues viles i amb paraules de Josep Maria Pons i Guri:

… el marqués, després de fer avinent que, com a senyor natural de les dues universitats desitja (que els habitants de les dues universitats Sant Martí d’Arenys -Arenys de Munt- i Santa Maria d’Avall -Arenys de Mar-) estiguin en bona pau i quietud, tranquil·litat, amor i germanor, ha de lliurar aquells vassalls fidelíssims dels plets i controvèrsies que s’arrossegaven des de fa molts anys, tant a la Reial Audiència del Principat de Catalunya com en altres cúries civil i eclesiàstiques, i adverteix que obrarà, més que no pas pel rigor de la llei, com amical componedor i arbitrador, en força del compromís atorgat al seu favor” (1)

(paraules molt assenyades i amb llenguatge ponderat, equilibrat i  just i que avui, algunes patums justicieres han debolit)

Es constitueix la comunitat i s’organitza la universitat (el consistori)

I un fet molt i molt important : LA BANDERETA

El dia de la Veracreu de Maig de 1599 s’escullen els representants municipals. I Acorden (potser el fet visual més important de la vila) que prenen com a símbol de la bandereta que, per avís de pescadors onejava al cim de la Pietat, van acordar que li donarien una decoració bellíssima. Dos xiprers i al mig una creu, l’aranyó i unes petites ones marineres…

I així des d’aquell dia. I cada any de cada any, en la diada de la Veracreu (3 de maig  de cada any- avui ho celebrem el primer diumenge de maig), qui vol pot pujar al campanar i ajuda a canviar la bandereta que ha onejat durant tot un any i en conseqüència feta tirallongues, la renovellen i amb aquest gest renovellem la nostra independència. I encara, la llegenda diu que les noies casadores, si pugen dalt del cimbori del campanar i fan tres tombs. de ben segur que trobaran marit….

Apali. Si voleu escoltar aquest segon programa, cliqueu aquí.

I també tingueu en compte la cronologia que dóna peu a la història.

EN JOSEP BEULAIGUA I TRAGUETDEVÍ

 

S

Sant Josep de Guino Redi.

Mireu que és cas:

Avui n’explicarem una de les profunditats muntanyoses del nostre Pirineu.

Hi havia un pageset,  de nom Josep Beulaigua i Traguetdeví, transformat en fuster, que portava una vida tota tranquil.la, xiroia i servicial… En definitiva “un bon home”

Solter per a més senyes … i l’home, fent anys, no se’n va adonar que ja s’havia fet vellet i sense ni adonar-se’n va fer el cant del cigne i ningú , o quasi ningú,  li va esmerçar més enllà del temps que es triga en resar un parenostre i una avemaria.

Ell, però, xiroi, sabia que aniria al cel!!. Si més no , li faria de bé el seu patró, o sigui San Josep. A l’entrada del cel ningú li va fer cas, ni tan sols Sant Iu, que és qui porta el llibre gros de les entrades del cel.

Ni aquest li va trobar el seu nom i  en conseqüència no el podia deixar entrar a la gloria del cel. Havia d’anar a l’infern o al purgatori per veure si hi trobava el seu nom.

I ell, que no! , que de cap manera . Que ell volia que algú l’atengués … I que si no el volia rebre Déu Nostresenyor, i si no , el mateix Josep.

I sí! hi va anar-hi Sant Josep, però , pobre home, sembla que al cel també el tractaven com un calçasses….

Apali!

Si voleu escoltar el conte, cliqueu aquí.  

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

ESGLÉSIA-RETAULE DE SANTA MARIA D’ARENYS- Primer programa

Benvolguts:

Mn. Joan Soler, el nou rector de la nostra Parròquia em va proposar si  volia fer uns programes a Radio Arenys en relació a la nostra església. Des de la seva construcció com edifici,  fins a l’abillament de dintre, sobretot el retaule i altres històries que el nostrat temple guarda, i amb alguna sorpresa que anirem explicant . Com podeu comprendre, li vaig dir de seguida que sí, que ho faria amb molt de gust.

Ens vàrem posar en contacte amb Radio Arenys i com sempre, amatents a la bona programació ens van oferir tota la seva col·laboració i així ho anirem fent durant algunes setmanes .

Avui us acompanyo la gravació que vàrem fer. I a l’ensems, aprofitant una pàgina molt interessant de l’Ajuntament d’Arenys us transcric la base històrica del que jo he desenvolupat en aquest primer programa.

L’inici de l’inici .

  1. XIII-XIV.- Comença a documentar-se poblament estable a la ribera de mar de la parròquia de Sant Martí d’Arenys (entenguem-hi avui: terme municipal), localitzat a Sa Boada i Es Caravar. Paral·lelament es manifesten les primeres activitats econòmiques relacionades amb el mar: construcció d’embarcacions, explotació comercial d’aquestes embarcacions i contractes de patronia.

1560.- Es construeix la torre d’en Llobet. Durant la segona meitat del segle XVI, la principal mesura defensiva de la població civil contra la pirateria nord africana va ser la construcció de torres, conegudes popularment per torres de moros; a Arenys de Mar varen arribar a haver-hi, simultàniament, tretze d´aquestes torres. Declarada, com totes les construccions de caràcter militar que l’any 1949 varen ser assimilades a Monumento Nacional, (Bé d´interès Cultural.)

1573.- Es documenta, si més no des d´aleshores, l´existència d´una capella, sota l´advocació de Sant Elm, a l´indret de Sa Voga de la Ribera de mar de Sant Martí d´Arenys. A mig carrer de la Torre hi ha la clau de volta de la primera ermita de Sant Telm. No és segura la seva veracitat, però així sembla que és .

1574, juliol, 11.- Es reuneix per primera vegada la Universitat dels homes habitants a la Ribera de Sant Martí d´Arenys independentment dels de la resta de la parròquia. Ho fan amb el consentiment del Governador General del vescomtat de Cabrera i acorden, entre altres coses, sol·licitar permís al bisbe de Girona per a erigir una església pròpia.

1575, març, 18.- El bisbe de Girona Benet de Tocco, concedeix formalment llicència per a la nova església, sota l´advocació de Santa Maria, declarant-la sufragaria de la de Sant Martí. Aquesta situació dura fins a l’any 1781.

1599, gener, 18.- Sentència arbitral dictada per Gastó de Montcada, marqués d´Aitona i vescomte de Cabrera, en què posava fi als conflictes de mal veïnatge entre les universitats de Sant Martí Santa Maria d´Arenys. Acceptada la sentencia per les parts demanen al vescomte que assenyalés els límits entre amb dues parròquies.

I si voleu escoltar el primer programa de Radio Arenys, cliqueu aquí.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA PARAULA “TURISTA” SE LA VAN INVENTAR STENDHAL I MISS DOWNING (o sigui, la Senyora Xifré) .

Foto: Stendhal.

LA PARAULA “TURISTA” SE LA VAN INVENTAR STENDHAL I MISS DOWNING (o sigui, la Senyora Xifré) .

En Josep Xifré i Casas, i la seva jovenívola esposa Judith Downing es van casar quan ell tenia  41 anys i ella  17 anys. De primer, tot bé… però quan es van cansar de viure a Cuba, varen venir cap a Europa…. la Sra. Downing i el fill Joselito  van fixar la seva residència a París i en Josep Xifré vingué a Barcelona…

La senyora, de tant en tant venia a veure’l, nogensmenys per passar comptes i entornar-se’n amb l’armilla farcida…

Quan venia, alguna vegada havia de tenir cura del seu marit, ja d’una edat provecta i amb una salut un xic malmesa. Llavors venia acompanyada d’alguns dels seus amics i entre ells l’escriptor Stendhal. A l’estada a Barcelona, Stendhal  era obvi que no podia acompanyar a l’amistançada al pis principal dels porxos d’en Xifré… la moralitat no ho hauria permès…Per entretenir les llargues tardes de soledat, l’Stendhal va fixar la seva residència a l’Hotel Cuatro Naciones (avui encara el podeu trobar al capdavall de la Rambla).

I ja, per aprofitar l’estada, l’escriptor portava entre mans la confecció d’un llibre de memòries de viatges. No li acabava de sortir rodó. S’amoïnava per qualsevulla fotesa. Però havia d’acabar el llibre com fos… Les hores que tenia de lleure (o sigui, quan  no passejaven (sic) amb la Júlia) treballava en una part de les seves memòries…. I fou així que, quan les  tingué acabades,  li va sortir un títol rodó i les va acabar titulant “Mémoires d’un touriste”

Voilà!  aquí teniu la troballa!… va ser empaitant les faldilles d’una arenyenca… i aprofitant les hores lliures, no només acaba el llibre, sinó que s’inventa un nom: “Turista”

I ara, qualsevulla arenyenc que digui  la paraula “turista” tan escampada arreu, que recordi que tot fou possible gràcies a una arenyenca consort, que, arrastrant “l’amic” a Barcelona, aquest va trobar la tranquil·litat necessària per a inventar-se un nom tan sonor i amb tanta vida….

Ah! I va tenir temps també  de descobrir el caràcter català, que va plasmar al llibre. Fixeu-vos quin ull tenia. Diu en un passatge del llibre :

“Cal assenyalar que a Barcelona prediquen la virtut més pura, el benefici general i que alhora volen tenir un privilegi: una contradicció divertida. El cas dels catalans em sembla el cas dels mestres de forja francesos. Aquests senyors volen lleis justes, a excepció de la llei de duana, que s’ha de fer al seu gust. Els catalans demanen que tot espanyol que fa ús de teles de cotó pagui 4 francs a l’any, pel sol fet d’existir Catalunya. Per exemple, cal que l’espanyol de Granada, de La Corunya o de Màlaga no compri els productes britànics de cotó, que són excel·lents i que costen un franc la unitat, però que utilitzi els productes de cotó de Catalunya, molt inferiors, i que costen tres francs la unitat. Amb aquesta excepció, aquesta gent són de fons republicà i grans admiradors del Contracte Social de Jean-Jacques Rousseau. Diuen estimar el que és útil i odiar la injustícia que beneficia a uns pocs. és a dir, estan farts dels privilegis d’una classe noble que no tenen, però volen seguir gaudint dels privilegis comercials que amb la seva influència van aconseguir extorsionar fa temps a la monarquia absoluta. els catalans són liberals com el poeta Alfieri, que era comte i detestava els reis, però considerava sagrats els privilegis de la noblesa.”

Fixeu-vos quina mirada més sorneguera i reflexiva de l’Stendhal. Sorneguera, reflexiva i brillant. És una mirada profunda, potser certa, però descarregada d’odi… només de reflexió…

Ja veieu si en va donar de joc la vinguda de la Sra. Judith (llavors ja es deia Júlia) Downing a Barcelona, acompanyada d’un “xarmant” escriptor francès Henry Beyle altrament conegut com Sthendal, i a l’ensems l’inventor de la paraula TURISTA!

Vive la France !!    i Sinera prop del mar…!!

Article, que no el títol, que apareix a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de juny de 2019.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

SETANTA ANYS

 

De l’inici al present: a l’esquerra el “gros de cal ferrer”, o sigui, un servidor. I a la dreta la Júlia.

L’inici de l’inici, la primera fotografia. És la primera que tinc  tot sol. N’hi ha una altra, a braços de la  mare… però sol, sol, és aquesta.

Si es mira bé, veureu que estic amb un martell a la mà esquerra i unes tenalles a la mà dreta. Ben brut de seu, com volia el pare que era ferrer… i al darrera, una reixa. Si ho voleu saber, era un encàrrec de la guàrdia civil de Mataró. Aquesta foto, penso que marca, en part,  el meu futur. A les mans les eines de les que pugui disposar, els peus descalços tocant al terra ben afermats, i al darrera, una reixa… (mai no recular, ni  fugir!) De ben segur que al davant hi havia una vida per estrenar… Com una mà estesa al meu davant, però al darrera  un reixa que no et permet recular ni fugir.

Sense saber què em donaria la vida… I la vida m’ha donat… millor dit, hi ha persones molt estimades que m’ho han regalat. I de molt a prop la meva esposa… la Xon. Quin goig haver-la trobat i compartir la vida amb ella! … I una cançó de jovenesa.

Dóna’m la mà.     Un poema de Salvat Papasseit que vaig musicar i posar veu..

I després  els fills: l’Ariadna i en Xavier, un regal!, la Cristina un altre regal. Amics, i persones estimades que han volgut fer-nos companyia. I les amigues Mercè! la Fina i molts d’altres  i  alguns molt estimats que ja no hi son… En Quim, en Joan i Mn. Martí, padrí d’en Xavier.

 I sí ! Gràcies a la vida que ens ha donat tantes coses… i l’amic

 Mn Martí Amagat  que ens va regalar la seva amistat i una cançó. Tu risa.

 

I  avui, que en faig setanta,  i la vida ens ha regalat  un present immens:

Aquest  futur que ens està regalant a mans besades: la nostra néta Júlia. I us ho vull dir. La foto de la Júlia la va fer el seu pare, el nostre fill Xavier. I quan la vaig veure em vaig emocionar … els peus a la sorra, ben afermada al terra, a la sorra que l’ha vist néixer, a la platja de la vila. Es mira les mans, alguna cosa tragina… se la mira, de segur que li és plaent. Però al davant hi te tot el futur. Un futur que haurà de fer, de caminar,  anant cap a un futur diàfan, net, .. Fixeu-vos, al cel unes escadusseres llapissades, i un petit fil blanc a la seva esquerra que sembla que li marqui el futur: cap enllà, sempre avant!.

Es així! El futur, aquesta paraula que no existeix, si no ha existit un passat, i sí,  aquest passat  l’hem construït tots, nosaltres i els altres, amb estima, amb goig. I continuem construint-lo també tots …

Gràcies !

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EL MOLÍ DE DALT, EL XIPRÉS I L’ALZINA SURERA

Xiprés a l’entrada del Calisay a Arenys de Mar

A l’entrada del Calisay hi ha  el xiprés d’acollida. Avui ho he explicat a Radio Arenys. Qui ho vulgui escoltar que premi l’entrada que deixo. I aquí us reprodueixo uns escrits sobre la figura del Xiprés a les cases de pagès i com al Calisay l’edifici noble.  Un xiprés vol dir acollida. Dos:  acollida i menjada, i tres fins i  tot dormir…. és clar que si en veieu molts de junts, no ho dubteu: esteu entrant a un cementiri!!

“…….. Pel que fa al Montseny -terreny en el qual ja hem vist que certs contes expliquen que cal ajudar els pobres que arriben a les  masies- sabem que existia un codi no escrit a través del qual se sabia el que es podia esperar quan s’arribava al portal d’una masia. Segons Martí Boada (comunicació personal), si hi havia un xiprer davant la casa es tenia dret a un petit àpat, el pa i trago, és a dir, vi, pa i una mica d’embotit. Si n’hi havia dos, llavors es podia esperar tot un àpat complet. Tres xiprers  volia dir que, a més, es tenia el dret de passar-hi la nit. Segons Boada, en la major part de les masies s’hi trobaven habitacions per hostatjar els treballadors eventuals o altres visitants. D’altra banda, sempre era possible passar la nit a la pallissa. Hem de dir que l’any 1997 es va bastir a Granollers, als peus del Montseny, un centre d’atenció als sense sostre que s’ha fet dir el xiprer: fins i tot s’ha plantat un d’aquests arbres per tal de simbolitzar el seu rol social(El 9 nou, 14 d’abril de 1997). La nostra recerca ens indica que aquest costum és conegut encara avui dia, com a mínim, al Bages, el Vallès, la Garrotxa i al Montseny, però que el significat exacte del nombre de xiprers varia d’un lloc a l’altre.”

El tema dels xiprers va ser percebut a la fi del segle XIX
pel poeta i historiador Víctor Balaguer arran d’una visita al massís del
Montseny, però no va aconseguir donar-ne una formulació massa clara (Balaguer, 1893):

“Y por cierto que yo ignoraba, y aquí he sabido, el origen de este ciprés aislado y único que con tanta frecuencia se ve en las masías y casas de campo catalanas. Cuando las órdenes religiosas, Briareo de cien
brazos, se extendieron por todas partes dominándolo todo, cuidaron de atraerse las familias más importantes de la comarca y de hacerse suyos los dueños de las granjas, caseríos, quintas ó masías. Conquistado ya el dueño de casa, se le nombraba hermano, y pertenecía desde aquel momento á la germandat ó hermandad del convento. Entonces, á la puerta de su casa ó en el sitio más visible de su huerta ó de su patio, allí donde pudiera descollar mejor ó distinguirse más, se plantaba un ciprés. Esta era la señal de que la casa aquella pertenecía á la hermandad y que sus puertas se abrían siempre de par en par para los frailes y monjes transmigrantes ó viajeros que cruzaban por la comarca. También, encambio, el dueño tenía posada en el convento” (Balaguer, 1893; pàg. 105).

Apali: Quan goiteu el xiprés a l’entrada del Calisay, sapigueu que sereu ben acollits….. sempre que vosaltres ho vulgueu. Els arenyencs ja ho tenim això. Si hom vol ser acollit, no hi ha cap vila millor que la nostra. Però si hom no fa res per ser acollit, som tan trempats que els sabem invisibles…    

Per escoltar la contalla a Radio Arenys

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA CREACIÓ

Detall de la Creació d’Adam a la Capella Sixtina.

Apali, que avui n’explicarem una de grossa. No ens deturarem a explicar qualque contalla de les nostres contrades, sinó que ens endinsarem en un tema tan científicament profund, com la creació del món.
Si us heu pensat que hem de retreure el big bang, fred… fred, si us penseu que ens hem de valer del nostre pare Adam i la nostra mare Eva… més freds encara.
El que avui fem és explicar, com Nostramo,  treu al cap a la finestra de sa casa i ho veu tot molt negre… i apali, cap a la feina, de primer crea un estel, després el sol, després la terra… que insulsa que esdevé la terra sense la natura (pensa Nostramo) doncs vinga, a farcir-la de boscos, de rius, de valls…. . I què són els boscos sense animalons? … doncs cap a la feina, creem l’abella, que un cop creada , orgullosa de la seva bellesa, va gosar dir a Nostrosenyor que, li donés la potestat que, si picava amb el seu fibló a un home, aquest, es morís tot seguit. I Nostramo, li va oferir el que demanava, però amb un petit retoc…. si picava, amb el seu fibló a un home,  la que es morís fos ella i no l’home. I la castigà a treballar per tota tota la vida per tal de fer cera, de la que se’n farien els ciris que donarien més llaor a Déu i als seus Sants… 

I la Salamandra… veient-se tant xamosa, amb els seus colors groc i negre, va demanar que a qui piqués amb el seu verí es quedés cec.. i Nostramo també li va concedir la  petició , però amb un petit detall… que fos ella la que quedés cega i no es pogués complaure dels seus colors tant llampants, com el groc i el negre…

I fins un peix que no callava mai i que botzinava tot el dia fent-se notar i Nostrosenyor que, enfadat de tanta sonsònia, li digué :

—Tu! Va! Calla !! calla… i el pex  obedient “va callà” i així ja tenim el bacallà al mar i amb ell la sal…. i…., ep, si en voleu saber més, caldrà que l’escolteu!.

I cliqueu aquí.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

“MADAME BOVARY C’EST MOI!”, DEIA EN FLAUBERT…. PERÒ… SI MADAME BOVARY ERA D’ARENYS DE MAR!!

“MADAME BOVARY C’EST MOI!”, DEIA EN FLAUBERT…. PERÒ…  SI  MADAME BOVARY ERA D’ARENYS DE MAR!!

Un dia, amb la meva esposa, ens va abellir anar al Liceu; feien Carmen de Merimée. Fuetejada a la memòria: Escoltant l’òpera, vaig recordar un passatge d’un article  que el Sr Josep Maria Pons i Guri havia fet sobre Josep Xifré, i que va publicar  a Vida Parroquial, quan jo n’era cap de redacció, al numero 351-mes de març de 1976.  Més o menys deia:

”…fou llavors que Mr Bayle, que escrivia amb pseudònim Stendhal, també en Flaubert i sobretot Pròsper Merimée estableixen una gran amistat amb Júlia Xifré, l’esposa del nostre particular Indià. I si les relacions dels dos no eren correctes… tampoc no haurien passat de platòniques…“ (Sic)

I de cop vaig pensar… mira que si Carmen (de Merimée) està inspirada amb la senyora Júlia Downing (la dona d’en Xifré, o senyora Casas com la coneixien)?… I no vaig trobar res de res… No podia ser d’altra manera… la senyora Downing era una noieta fleuma, blanca i consentida  i la Carmen de Merimée era un terratrèmol amb faldilles.

Però mireu que és cas! Al cap d’un temps va caure a les meves mans un exemplar de Madame Bovary de Flaubert ! I allí vaig trobar una pista que em va cridar l’atenció.

Veieu sinó el passatge de Mm. Bovary:

“Por la diversidad de su humor, alternativamente místico o alegre, charlatán, taciturno, exaltado o indolente, ella iba despertando en él mil deseos evocando instintos o reminiscencias. Era la enamorada de todas las novelas, la heroína de todos los dramas, la vaga «ella» de todos los libros de versos. Encontraba en
sus hombros el color ámbar de la Odalisca en el baño (1); tenía el  largo corpiño de las castellanas feudales; se parecía también a la Mujer pálida de Barcelona (2), pero por encima de todo era un ángel.

I  al peu de pàgina el llibre indica:

(1. …..

  1. Mujer pálida de Barcelona. Cuadro de Courbet (1819-1877), pintor contemporáneo de Flaubert. Este cuadro fue pintado en Lyon en 1854. Se llama también Retrato de una española. Figura en la portada de Madame Bovary, ed. de Poche.)

I aquesta dama pàl·lida no era altra que la Sra. Júlia  Downing, (coneguda per Senyora Casas)  pintada per un despitat Gustave Courbet que es va molestar d’allò més quan Merimée es va riure d’ell quan va pintar “Les banyistes”.

Davant de la ofensa (i tota vegada que la venjança és un plat que es menja fred), en Courbet  va agafar un quadre que ja tenia pintat, li esborrà la cara i li pintà la cara de Madame Xifré. El quadre “retrato de mujer española”, és un quadre misteriós: la dama surt lletja, cosa de no dir, però te un cert misteri… El quadre està al Philadelphia Museum of Art: John G. Johnson Collection, 1917.

Vegeu sinó una petita llambregada a un article de Xavier Theros que va publicar al diari El País el dia 21 de novembre de 2007, i on diu :

Si la historia fue así, Courbet habría pintado el retrato de una norteamericana, casada con un prócer catalán, amante de dos genios de la literatura francesa y en la que se habría inspirado Gustave Flaubert para su Emma Bovary. Lo cual -esté o no en lo cierto- bien merece una visita a los Porxos d’en Xifré. ¿No les parece?

I ai las! ja teniu com, la Senyora Casas, esposa de “l’indiano” Josep Xifré, inspirà la gran novel·la de Flaubert…

Ep! I si us abelleix, al proper número explicarem una altra facècia de la Senyora  Casas, però prenent com a “partenaire”, l’Stendhal, pseudònim de Henri Beyle

Se non è vero, è ben trovato

Ramon Verdaguer i Pous

(article publicat a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar. Mes  d’Abril de 2019)

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

HOMENATGE: AMB RESPECTE I ESTIMA AL MESTRE FÈLIX CUCURULL I TEY

Imatges:

Cartell de l’anunci de la reunió a la que fem referència, que m’ha estat facilitat per l’amic Jordi Salbanyà Benet.

Imatge d’en Fèlix feta pel seu fill Joaquim Cucurull.

HOMENATGE  Amb respecte i  estima, al mestre Fèlix Cucurull i Tey.

El PSC encetà el seu recorregut el dia 22 de juny de 1976. El Palau Blaugrana de Barcelona va acollir el primer acte de masses convocat per l’esquerra catalana des del 1939. Sota el lema Guanyem la llibertat, el multitudinari míting va suposar el primer pas en la formació del PSC Congrés.  El congrés s’ha conegut per la  frase pronunciada pel doctor Joan Colomines “estem suant socialisme”.

Fèlix Cucurull seguint la seva praxi política, participà com a delegat del grup Independents pel Socialisme, a l’assemblea constitutiva del Partit Socialista de Catalunya (Congrés) i fou elegit membre del seu Consell General, il·lusió per a configurar un futur esponerós, i ell, en peu d’esperança volia, també, guanyar el futur.

El dia 2 d’abril de 1977, hora foscant d’un dissabte encetat per la il·lusió de poder assistir, al míting que el PSC convocava a la sala dels Seràfics a Arenys. Dalt de l’escenari una taula allargassada on hi ha els  ponents. No els recordo a tots. Presidia en Joan Raventós, hi havia a l’escenari, el Pare Llimona i altres.  i també en Fèlix Cucurull. La sala plena de gom a gom.

Amb la meva dona ens varem seure quasi a les darreres files, cofois, vam veure que a davant nostre hi havia en Josep Benet. Persona molt estimada i que es presentaria com a Senador de l’Entesa a les eleccions de juny de 1977. El míting, abrandat, il·lusionant, regalimant catalanisme pels quatre costats. Encesos amb les intervencions de qui, des de dalt l’escenari, combregava amb les nostre il·lusions…

En acabar les paraules dels oradors s’obre un torn de paraules al públic. A primera fila hi havia una persona característica i a voltes punyent en les seves intervencions. Manel López. Duia bastó. I a les seves prediques enarborava el bastó tot desenvolupant la seva pregunta.

 S’adreça directament a Raventós i li etziba:

—Escolta Raventós. El que heu dit sona a bonic, Catalunya, Calalunya, Catalunya… però a tots ens arriba una altra cosa: que esteu pactant amb el PSOE  espanyol que encapçala en Triginer.

En Raventós, pausat, calmat i de manera contundent respon:

—No hi ha res cert en aquestes afirmacions…

Fa unes consideracions més…. Quasi xiuxiuades …

I en Fèlix que estava a l’extrem esquerra de la presidència demana la paraula i pausadament, serenament, amb la seva veu característica fa:

—Si això fos així,  tingueu pel cert que jo no estaria en aquesta taula.

Tothom a casa….

Recordeu que aquest míting es féu el dissabte dia 2 d’abril de 1977.

El dia 4 d’abril, dilluns, dos dies després, es signava el pacte d’Abril, l’encapçalament deia:

El PSC, EL FSC (PSOE) i socialistes independents acorden realitzar la unitat socialista a Catalunya mitjançant un procés que culminarà en la constitució d’un únic partit Socialista a Catalunya, resultat de la unió dels socialistes de Catalunya. I en el paràgraf cinquè del pacte s’anunciava el reconeixement del dret d’autodeterminació de les nacionalitats i pobles de l’Estat espanyol… 

Sempre he pensat que tot va començar aquell dia.

Tothom deu recordar que va guanyar en Pujol…. I el PSC-PSOE va desaparèixer durant uns anys…. I ara…. Que sembla que tornen, ha desaparegut del tot el punt cinquè del Pacte d’abril.

I ara i aquí, al centenari del seu naixement, homenatge a Fèlix Cucurull i Tey que dignament i serena, va deixar el PSC i es va dedicar a preparar altres viaranys més adients al seu ideari… Amb el pacte socialista es va permetre que a partir d’aquí només  Pujol podia dir: Catalunya som nosaltres…

La dignitat d’En Fèlix ens marca el futur…

 

Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el febrer de 2019

Publicat dins de General | Deixa un comentari

LA LLEGENDA: L’HIPÒLIT DOY, LA SEVA ESPOSA L’ANTÒNIA SOFIA , EL SANT PARE I L’ESCABELLAT…

Capella del Mont Calvari.

Avui, una història real, com la vida mateixa…. Una de les històries arenyenques  que inspirà al nostrat poeta, Espriu,  en una part de la seva obra….
A l’Hipòlit Doy, un pescador maridat amb la Antònia Sofia, algú li burxa la orella tot dient-li que la seva dona, l’Antònia Sofia, potser s’ho fa amb qualque galifardeu del veïnat….
I quan els troba junts, veu que el galifardeu fa un badall i la Antònia Sofia li retorna el gest (ja sabeu que els badalls s’encomanen) i el pobre Hipòlit, engelosit, occeix la Sofia.
I per penitència se’n va a Roma a demanar perdó.
I el Sant Pare li regala un Sant Crist, tot dient-li que allà on pari la barca, basteixi una ermita.
I és així que neix l’ermita del Calvari i el Sant Crist el nomenem l’Escabellat, que guardem a l’Esglèsia ….

Vinga minyons….. i si voleu escoltar les històries de l’Hipòlit i la Sofia i l’anada a Roma, i el record dels temporals de les faves i del ” Cordonasso”… Cliqueu aquí.

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE MARIA CARME ROCA “EL FAR” A SANT CELONI

Fotos de l’acte: generals i la darrera amb  la Maria Carme, en Martí Monclús el llibreter i un servidor….

Ah! les boniques fotografies son del marit de la Maria Carme, Albert Puyuelo .

I així vaig fer la presentació del llibre: Més o menys amb aquestes paraules:

Ben trobats:

Després de massa temps,  tinc el goig de parlar -presentar un llibre de la Maria Carme. Avui em plau moltíssim tornar-ne a presentar

Ai las! però que, com sempre,  farem un viarany que, potser, ens permetrà entrar a les fondalades  de la novel.la.

Crec que tots sabeu que sóc d’Arenys de Mar. Bé. No hi he nascut però me’n sento molt d’arenyenc. Encara que haver nascut a Llavaneres també dóna un pes afegit de néixer a la mateixa llum que Ramon Llull.

Però seguim amb Arenys. No us penseu eh!  que a Arenys també tenim Far eh!!. Ep! Si fem cas a  l’Alcover Moll hi ha dues accepcions:

FAR:                 Foguera que servia de senyal;

O també:

FAR:               Cosa que serveix de guia per a la salvació.

 I a Arenys, de fa molt anys que n’hem gaudit d’aquests darrers  fars. No cerqueu al vostre magí on es troba el far d’Arenys ….. No n’hi ha, llevat d’un de petitet al port.

Però fixeu-vos que els  nostres fars van  ser dels segons, dels que serveixen de guia per a la salvació!

A inicis dels inicis a 1577, quan baixaven els d’Arenys de Dalt, o sigui els de Munt…. baixaven amb el matxo, el carro i un petit llagut… paraven a la platja de la rada de llevant, descarregaven el llagut…. i cap endins de la mar…. però ai las!, que se’n van adonar que si anaven mar endins, només podien arribar a tocar ratlla … a l’horitzó…. i si la traspassaven, necessàriament els mancava un punt de referència…. I rumiant van concloure  que havien de construir una gran bandera blanca  i la van col·locar al turó de la Pietat, on avui hi ha el cementiri de Sinera…. i amb la bandera anaven tranquils a tocar ratlla…. i des d’allà veien la bandereta (petita al lluny) i se sentien salvats…. una bandera blanca plantada al cim del Turó de la Pietat. Blanca, Pura, Immaculada, però servia de guia per a la salvació. O sigui: el nostre particular far: és la  Cosa que serveix de guia per a la salvació. Però ai que si perdien la ratlla de l’horitzó… la bandera no servia de res… però aquest giny va fer que sabessin sempre retornar a Arenys.

I a 1599, quan la Universitat es va reunir a la Plaça de Santa Maria, i varen acordar independitzar-se d’Arenys de Munt, van acordar fer una Bandereta, ja no havia ser blanca, sinó que havia de ser amb signes: I aquesta primigènia bandera, es va convertir en una bandereta ben agençada, amb l’aranyoner corresponent, els dos xiprers, la creu del cristianisme i les onades de la mar… I així acordaren que el dia de la Vera Creu el dia 3 de Maig, seria el dia de la nostra independència i el símbol seria aquesta bandereta.  I la vàrem col·locar, no ja a la Pietat sinó al cim de l’Església… i des de llavors, any rere any, renovem la bandereta i amb ella la independència dels de dalt…

 

Però no només això, també aquest far ens ha portat l’expressió de tocar ratlla. I és així que, els arenyencs  (i només els arenyencs) no passegem mai dels mais per la nostrada riera, ni ramblegem sinó que …. anem a tocar ratlla … un punt i una expressió que ens venen del mar, o sigui del far….

I diria que avui , el far, encara ens marca el camí…  Però amb el temps hem trobat un altre far al  cim de la Pietat, allà on onejava la bandera, avui és el Cementiri de Sinera… de ressonàncies Espriuenques, el poeta que també ens ha marcat el camí…

Però no només poèticament, sinó ens ha marcat el camí dels signes de la vida…

Fixeu-vos: al sermó de l’Altíssim que clou l’obra “Primera Història d’Esther” diu…

Atorgueu-vos, sense defallences, ara i en créixer, de grans i de vells, una almoina recíproca de perdó i tolerància. Eviteu el màxim crim, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.

Altra volta el Nostre FAR, PERÒ ARA COSSIFICAT…

I aquí és on volia anar:

El mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.

Quina gran eina el MIRAL, L’ESPILL.

Als  infantaments en els que assistien  les bruixes: Posaven davant de la partera, un mos de pa, una gerra d’aigua i un mirall, que l’infant  veiés la seva pròpia lletjor…. i a partir de la primigènia lletjor, l’infant ha d’anar formant la seva vida…. l’ha  d’anar fent bona…. I del mirall, els celonins en sabem un niu! Qui ens va lliurar del drac: l’espasa de Vilardell per ma del Sr de Vilardell…. Doncs fou que el drac, que feia la becaina del canonge, va sentir com se li apropava una turba de gent i va sortir del cau, es va encarar al cavaller, que anava abillat amb la cuirassa lluenta i refulgent, i al veure’s tan lleig va tenir un instant de dubte, instant que el cavaller el va occir….

I el retrat de Dorian Gray, on l’Oscar Wilde juga a miralls per dir-nos com el jove Dorian Gray es mira al mirall i el mirall li torna una imatge esbiaixada, no és la real, el seu ànim que vol veure la seva bellesa de la joventut … tot una fal·làcia…. car el mirall li retorna el rostre -la seva part externa- la seva part que pot enganyar. La seva part que pot dominar… però ai las! que arriba el dia en que es planta davant del mirall, i aquest no li retorna una imatge preparada, enganyosa, fútil… sinó que el mirall li retorna la seva pròpia imatge, la de la seva ànima … la imatge diabòlica del mal…

Perquè aquell mirall de la seva ànima que estava contemplant, era un mirall injust. ¿Vanitat? ¿Curiositat? ¿Hipocresia? ¿No hi havia hagut més que això  a la seva vida? O hi havia hagut una mica més.

I em permetreu que ara i aquí us confessi que aquest exordi m’ha semblat bé fer-lo per tal de poder donar unes llambregades a l’excels llibre de la Maria Carme:

Es un llibre treballat, pulcre, polit, curós, cru, valent,  enginyós, ple d’amor, aneu a saber si també ple d’odi…

Però pel damunt de tot, ple dels signes convertits en miralls que ens van marcant la pauta dels sentiments…

Ai las! que quan el llegeixes vas avançant per una espessa boscúria de senyals… i de vegades potser et trobes perdut… Però en realitat el que fa la Maria Carme es guiar-te pel recte camí… Per guiar-te per l’envitricollat viarany…. fins que vas trobant petits alçaments de llum en la tenebra… que vas trobant petits espais de miralls que et retornen a la llum de la vida…

Cadascú te una part infinitesimal de mirall. Però aquesta part és immensament rica…

De cop i volta, esteu llegint i a la pàgina següent trobes una petit espurna de llum que et marca el viarany dels sentiments dels protagonistes… Una espurna de llum en cursiva…

I crec que avui, aquí, tenim l’exemple més ben girat de les teories del mirall.

Es en el mirall que anem copsant les ànimes dels protagonistes, i com exemple, l’instant que l’August, patriarca de la Nissaga, de bursada diu:

Quina merda ! M’he mort…

Però (mort i tot)  es reviscola, rebrega la seva ànima i tanmateix burxa en el seus pensaments

— Quan tu eres petita (pensa el patriarca August) i pujàvem tots dos a dalt de tot de la llanterna, tres-cents seixanta cinc esgraons… mentre la mare  l’Antonia i ta germana Tonia ens miraven des de baix …. i tu i jo ens creiem els amos del mon.

I agafant -te per la cintura t’asseia a la barana del far. Les cametes et penjaven alegrement enfora….. Jugàvem…

Però al dessota la teva mare i ta germana….. i  vaig intuir el reny de la mare… però també vaig copsar com ta germana la Tonia, amb els ulls feia:

“ Au va… llença-la…..  

I potser és aquí on es fixa el calidoscopi de miralls, que permeten anar desllorigant unes vides plenes… misterioses. Feréstegues… punyents…. i potser és aquest l’espill que la Maria Carme ens ha posat al davant per tal que ens endinsem en la bellesa de l’amor, de la ferotgia, de l’odi, de la venjança…

En definitiva… de la gran novel·la que ens ha regalat a mans besades…

Ja veieu que el far…. tanmateix anorreat i ja xaruc, va mostrant-nos, de la ma de la Maria Carme el mirall de la veritat esmicolat en fragments petitíssims, però de la ma de l’autora es fan immensos, bellíssims… punyents… 

Penseu que el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum.

Potser per això el Patriarca August li ensenya a la Cinta  “Toca ferro, un, dos, tres toca ferro i no et passarà res”

O potser si que et passarà!

La bellesa de la lectura  del llibre de la Maria Carme Roca:

El FAR.

I no dono més detalls dels miralls i contra miralls de l’obra…

Les obres com la de la Maria Carme Roca s’han de llegir… els que presentem,  hem de llençar l’esquer perquè al lector glateixi per començar ja la novel.la!

Sant Celoni: 22 de febrer de 2019

 

VIDA PARROQUIAL — “VIVENDES” SANTA MARIA: UNA GRAN OBRA SOCIAL

Imatges: Portada del primer numero de la revista. i del darrer..

La revista Vida Parroquial va iniciar el seu pelegrinatge el mes de febrer de 1944. I va tancar definitivament el mes  de febrer de 2010.  Com a dades, res més fred… Només una curiositat: començà un mes de febrer i tancà  també un mes de febrer: 66 anys després.

Podria dir que va ser la primera revista catalana “de poble” que va començar a publicar articles en català després de la guerra incivil.

Podria dir que va ser la primera revista d’Església on hi vam aprendre a conviure sensibilitats diverses.

Però per damunt de tot vull explicar l’obra titànica que, a partir de Vida Parroquial, varen fer uns quants arenyencs. I no m’erro si dic que és l’obra més important que s’ha fet a Arenys de Mar (crec que a tot Catalunya no hi ha un projecte similar)

En un  article publicat a Vida Parroquial al setembre de 1958 en Josep Montmany es preguntava si no havia arribat l’hora, davant l’escasetat d’habitatges, de fer quelcom de concret. A partir d’aquí s’obre un debat a la revista i el resultat fou que en els anys venidors es varen fer prop de cinc cents habitatges de protecció oficial. (ho heu llegit bé: prop de cinc cents habitatges!)

Aquest i altres  articles publicats a la nostra revista varen empènyer aquesta gran obra. I Mn Martí Amagat, a l’octubre de 1995 predicava: “Mireu, l’obra social més important que s’ha fet a Arenys de Mar, durant els quatre segles de la seva història és la del Patronat de Vivendes Santa Maria. El desinterés i la generositat dels seus promotors son dos dels gestos més admirables dels que he estat testimoni directe en tota la meva vida”.

I a continuació es dolia del fet que, dels centenars de persones que es van gaudir del seu esforç, les que es van apropar per donar les gràcies es podrien comptar amb els dits d’una ma. No obstant si que van tenir una sorpresa: una querella que els fou presentada per una fotesa i que fou arxivada.

Crec que és de justícia retre un homenatge a tots aquests arenyencs que van esmerçar esforços (totalment desinteressats) en bé de la comunitat. Presidits primer per Mn Josep Arans, després per Mn Joaquim Comas, Mn Xavier Xutglar i per Mn Martí Amagat, en van formar part  en Josep Montmany Vidal, en Marià Salmeron López, en Antoni Doy Auladell, en Frederic Quintana Colomer, en Joan Enric Garcia Ferrer, en Frederic Soler Arnó, en Lluís Montmany Vidal, en Ferran Soler Rubió, en Antoni Badosa Cañellas, en Joan Majó i Massip, en Antoni Font i Cabot, en Frederic Serra Colomer i en Joan Ibargüengoitia de la Aldea.Ajudats professionalment per l’arquitecte Manuel Valls, l’aparellador Andreu Bertran. I d’altres que no en tinc constància.  (no voldria deixar-me’n cap!)

Crec que és de justícia recordar aquesta fita important per la nostra vila i que un grup d’arenyencs va fer possible.

Avui,  que vivim en un mon en el que sembla que “tenir” sigui més important que “ser”. Que “rebre” sigui més important que “donar”, que treballar per fer diners sigui més important que col.laborar en un projecte comú… en fi…  crec  que és de justícia recordar que un grup d’arenyencs van dedicar  els seus esforços  per confegir una potent entitat constructora “Vivendes Santa Maria”  i propiciar que a Arenys,  les famílies modestes,  poguessin accedir a un habitatge digne a un preu raonable. Ah! I tot a canvi, només, de saber que feien el que creien  necessari per a la vila.

Vull que aquest  article sigui un record emocionat a aquestes persones que varen esmerçar els seus esforços en bé de la Vila i els seus habitants…

Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el mes de febrer de 2019

Publicat dins de General | Deixa un comentari

APUNTS PER A UNA PETITA HISTÒRIA DE LA NIT DE NAPS

APUNTS PER A UNA PETITA HISTÒRIA DE LA NIT DE NAPS

Ningú es posa d’acord respecte al naixement de la nit de naps. Sembla però que la nit de naps va néixer a les primeries del  segle XX.

Tothom pot comprendre que la nit de naps és una festa de gresca i amb protagonisme d’aquest tubèrcul de dimensions prou esponeroses i amb una forma molt suggeridora (no calen gaires explicacions al respecte).

Reculat en el temps no he trobat cap comentari escrit que m’hagi pogut servir per poder fer una cerca del naixement de la nit de naps, encara que  tot  sembla indicar que la nit de naps va néixer als inicis del segle XX  quan una colla de galifardeus,  (tots fills de “casa bona”) i que sembla que es feien nomenar “La colla del Llanto” varen tenir la “original” idea de sortir al carrer la nit de Reis,  a cercar uns naps en els camps de foravila, i els anaven a col·locar als balcons de  qui ells senyalaven  com a “senyores de mala vida” fent escarni a l’ofici  que ells, “generosament” els atorgaven.

Per sort,  i amb posterioritat a aquest inici tant maldestre, cap als anys cinquanta i seixantes aquesta tradició, de forma temorenca,  es va integrant a l’imaginari arenyenc i es va modificant. Es passa d’anar a col·locar el tubèrcul a les persones senyalades de mala vida, a anar-se a col·locar a la noia que feia més goig al napaire.

Podríem dir, fent un xic de tabola, que vàrem veure canviar  l’expressió de les mares de les noies que rebien el present:

 A .- En temps reculats, quan la mare sortia el dia de Reis al balcó i trobava l’esponerós nap, el desava i seguidament entrava a la cambra de la filla i feia els següent comentari: “ Noia, t’han penjat un nap! Anem malament!

 B.- Més ençà, quan la mare d’una noia casadora, al matí de Reis sortia al balcó i no trobava cap “present”, entrava corrents a la cambra de la filla i feia: “ Noia que no hi ha cap nap! potser no ens casarem eh!!!

I en temps actuals les penjades ja no son exclusivament de naps, sinó que les noies ara surten a penjar cols als vailets que els fan patxoca…

Tot amb tot  l’inici del costum de penjar naps podria tenir l’origen en els nomenats “esquellots”

Per a qui no ho sàpiga, els esquellots constituïen un sarau que organitzaven els joves de la vila quan un vidu pretenia prendre a una soltera o viuda com a esposa.

Els  joves del lloc organitzaven els esquellots. Aquests consistien en una festa que durava bastants dies, on  la gatzara pels carrers era important. I sovint, i d’aquí ve el nom, es protagonitzava a so d’esquellots del bestiar.

Els joves organitzaven una cercavila  en la que,  amb  carro i cavall s’anaven passejant per la vila tot tocant aquests esquellots i fent gatzara,  fins que arribaven a la casa del futur nuvi i aquell dia, sense que això servís de precedent,  tenien dret d’entrada franca  a la casa. Tot fent-la seva, organitzaven els saraus que creien convenients fins a obtenir que el futur nuvi,  els pagués la ronda i la beguda o els pagués la festa que ells pretenien organitzar.

Si el nuvi no pagava, continuaven inclús després del dia del casori, però quan el nuvi feia un  gest i “afluixava la mosca”  deixaven ja de fer els esquellots i la festa tocava al seu fi.

Article aparegut a la revista l’Agenda d’Arenys de Mar, el gener de 2019.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari