Ulisses20

Tot de processons i flagels no amagaran el calvari de viure aqueixa democràcia inútil que tot ho embruta, a espanya. Les televisions ens bombardaran de films, de beats, de pregàries i eternes i infinites misèries religioses… Passió, processons, ciris, andes, caputxes, corones, milers d’imatges ploramiques ens ajudaran a empassar millor l’altre calvari, la realitat espanyola dels presos polítics, dels exiliats, dels morts de la transició, de la repressió policial, de la violència gratuïta de l’estat contra la democràcia… Gratuïta?, quants milions d’euros paguem per les clavegueres, per l’església, per la repressió, per “tout per la patrie”, pels llençols que pengen d’aquells pals als ajuntaments borbònics, als de la corrupció, als del 155, entre més despeses no declarades, autoritzades, perquè ens vigilen, ens castiguen, ens condemnen al teatret de les eleccions, en canvi de permetre tolerar i aplaudir tant de delinqüent i criminal com vol passar per candidat, futur il·lustre, o fins i tot honorable…

Seny, sensatesa, no perdem l’horitzó. o som república o no ho som. O volem república o no la volem. Així que cadascú que trie, per on vol començar la casa, si la teulada aguanta.

Per cert, si plou durant la setmana, serà més santa, més o menys apassionada, més neta, uiii, sembla que la mala llet espanyola ens vol mantenir lligats uns anys més: com si volgueren fer Pasqua abans de Rams… Però Rams ja ha passat, i Pasqua és a tocar. Així que prou de votar partits espanyols, perquè ens continuaran pegant pel sac als valencians, a les taronges, i a tenir-nos prohibides les televisions si són en la llengua dels valencians…

«Durant la reunió familiar que té lloc al monestir en Els germans Karamàzov, el grotesc Fiódor Pàvlovitx fa una observació extraordinàriament penetrant. A algú que li havia preguntat per què odiava tant tal persona o tal altra, el pare Karamàzov li respon: ‘Ja t’ho diré. No m’havia fet cap mal. Però jo li vaig jugar una mala passada i des d’aleshores l’he odiat.’ Heus aquí perfectament descrit amb pocs mots el mecanisme de la rancúnia. Odiem no pas pel mal que ens hagin fet sinó pel que hem fet nosaltres. En realitat odiem allò d’odiós que hi ha en nosaltres mateixos. És sempre així i ho és a les millors famílies, perquè la família és el primer i més intens laboratori dels sentiments, l’espai on les emocions es contrasten amb una igualtat i una fraternitat platòniques.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/extrema-dreta-opinio-joan-ramon-resina/

“Jo encara no entenc què pretenen demostrar els presos amb l’estratègia de sotmetre’s cada dia més a les arbitrarietats de la justícia espanyola. No veig quina estratègia guanyadora hi ha en aquella sala del Suprem. En canvi, sí que n’hi ha una, de guanyadora, que es derivaria, si es volgués fer servir, de la sentència alemanya sobre Puigdemont. Els advocats dels presos podrien demanar la presentació al Tribunal de la Unió Europea, a Luxemburg, d’una qüestió prejudicial que deixaria Espanya en el punt del KO.

Perquè cal recordar que el tribunal de Slesvig-Holstein no es va pronunciar sobre tipus penals ni sobre equivalències, sinó que va anar a fons. I va dictar que els fets, els fets dels quals Espanya acusa el govern legítim de la Generalitat, no són constitutius de cap delicte, sinó l’exercici de drets democràtics fonamentals. A partir d’això, fent servir l’article 267.3 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea i acollint-se al principi de la llibertat de circulació i al concepte ‘de justícia sense fronteres interiors’ que es defineixen en l’article 3.2, caldria dir al Tribunal de la Unió Europea que no pot haver-hi dues sentències contradictòries sense invalidar els dos principis bàsics de la Unió que representen l’espai de justícia sense fronteres i el dret de lliure circulació, en aquest cas dels exiliats. I una sentència, més que previsible, favorable als presos catalans del Tribunal de Luxemburg significaria la fi ràpida d’aquesta grollera exhibició d’arbitrarietats que veiem cada dia al Suprem espanyol. Tothom seria posat en llibertat i Espanya hauria d’assumir que el Primer d’Octubre va ser legítim i legal.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/apartar-puigdemont-editorial-vicent-partal/

Tenim la sort de grans professionals!

Per molts anys!

No sé si aqueixa frase és correcta, o una modernor d’aqueixes d’última hora que tot ho malmeten, sobretot la llengua. Però ve a explicar que ja n’hi ha prou de mamonades, de perdre el temps o d’anar amb subterfugis per no dir el que realment hom pensa.

Sí, hem començat una altra campanya electoral, una més, i el primer que en va sobtar en eixir el carrer és veure que n’hi ha que demanen el vot per al PP. Això és, un partit que s’ha passat vint anys delinquint, i encara és legal. Això és espanya. I pitjor, n’hi ha que en demanen el vot, això és, demanen de mantenir els delinqüents i la delinqüència.

No cal entrar a valorar quantes mentides són capaços de dir, aquests delinqüents, o uns altres delinqüents que els van al darrere encara per la dreta i per l’extrema dreta. Són mentiders compulsius, ells, però això no només s’estila en política, tothom ho permet, en campanya electoral, de portar un sac de mentides per anar abocant-les a cada reunió. El problema és que la resta de partits els fan el joc, si permeten de fer campanya i participar d’aquest contuberni de criminals.

Amb tota la ferralla que els permet de continuar existint: jutges, bancs, mitjans, monarquia… potser perquè tots hi participen d’aquest joc de delinquir en favor d’una idea: espanya, que és per damunt la delinqüència entesa com l’acció fora de la llei. Espanya ha viscut i reviscut fora de la llei quan li ha donat la gana, i ha adobat lleis per sobreviure per damunt per baix, de costat, amb tot de jocs bruts, runosos i ruïnosos.

Per tot plegat, l’única manera que trobe que posa en qüestió el ball de saló d’aquells bandolers, és la república i la independència: perquè és l’única cosa que els posa contra les cordes, els qüestiona, els diu prou, amb vosaltres no hi participem, merdosos, nosaltres no som d’aqueix món podrit i feixista. La República valenciana i amunt les taronges. A prendre es vent tots els partits que juguen a fer el cul gros als borbons, als mitjans, als bancs, a l’extrema dreta, a la gc, als cossos de repressió… Qui vulga ser delinqüent que s’apunte al 155.

Per cert, tanta democràcia com volen aparentar els del botànic, i encara no podem veure la tv3. Ah?, que no toca?, que no és en la nostra llengua?, que és d’un país estranger?, que allò és una república i nosaltres som tres províncies?, una comunitat?, colombaires?, regants?, orxaters?

Per cert (ja sé que ho he dit abans), avui al cementeri de Paterna…

Avui dissabte 13 d’abril eixirem milers de valencians al carrer en favor de l’escola, de la llengua, de la identitat, alguns també eixirem en favor de la República, de la independència, en favor del camp valencià, però també contra la violència, contra el feixisme, contra el 155, en favor de la llibertat d’expressió, i en contra de tenir prohibida la TV3 a València, n’eixirem milers a l’Horta Sud, al Camp de Túria, a València ciutat, arreu del país, contra els farsants, contra els corruptes, en favor dels mestres, de la llibertat, de la democràcia, de la cultura… Eixirem convocats ací i enllà i ens repartirem, va, perquè el clam valencià també arribe a Europa, entre els valencians mateix, ens mantindrem ferms, fidels, orgullosos.
Per la República dels valencians!

No en té prou amb reprimir, és que ho necessita fer, per continuar delinquint. És això espanya, delinqüència organitzada: un clavegueram de principi a fi, sense el qual espanya no s’explica i no té raó de ser. Des de la llibertat, fins i tot des de la democràcia, espanya se’n va en orris, es desfà com un paperet, és un fum, pobra. Com no se sap explicar d’una altra manera, ni sap fer una altra cosa, ni en vol aprendre, per això torna al seu arrel, als fonaments: repressió, violència, amenaça, bé des dels grupuscles violents d’extrema dreta, bé des dels cossos policials: gc, policia i seguretats i altres mandangues, bé des de l’església o els militars, bé des dels mitjans o bé des dels tribunals, tot allò que put a espanya no se n’escapa dels principis en els quals se sosté: violència, amenaça, por, multes… Tot plegat alimenta una corrupció imparable i pocavergonya. Tant se val govern com monarquia, aquell drap va poder tapar-se durant anys, dissimular-se una mica. Però ara necessiten un exèrcit complet de predicadors, alimentats amb milers de milions d’euros, per negar al món allò que les xarxes mostren cada dia: que espanya és un estat que no pot amagar-se, ni amagar què és, què representa, què li queda…

Repressió, lladrocini i corrupció: tot de partits espanyols van començar anit una altra campanya en favor d’una trilogia impresentable, a l’exterior sobretot. Allà no tenen qui els compre l’ungüent: qui voldria comprar una merda, si no és en canvi que damunt et paguen res per emportar-te-la? (i ves que ho fan, untant amb fons reservats més delinqüència). Però a dins, a dins la seua geografia justeta i mental, els funciona de meravella, els justifica, amb més repressió, amb més mentides, amb atacs a la llibertat i festejant la dictadura.

Si els valencians no ens espavilem, els espanyols responsables de tanta brutor no ens deixaran ni aigua: ni per al reg ni per a beure, ves si poden arribar a ser malparits…

Espanya fa anys que practica el joc brut contra la democràcia. De fet, l’ha practicada sempre, una mena de màfia organitzada contra la democràcia. En tots els sentits, en tots els àmbits, destinant tot de recursos. De fet, una majoria del temps del segle XX, que és quan aquell estat va aulorar una mica de democràcia (no arriba al 10% del segle), ha viscut només del feixisme, contra qualsevol esperit de llibertat. Fins i tot en els moments que deia que feia democràcia, espanya, actuava contra, amb clavegueres, cossos especials, plans de destrucció, màfies… Espanya és això al remat, un motor de destrucció de la democràcia, que l’ha atacada sempre, a cara descoberta, sense vergonya, i res ni ningú no li ha parat els peus. I encara uns panxacontents corruptes i arribistes, del psoe si voleu o de pitjors si n’hi ha, ja van viure-hi bé dels pessebres acceptant de mirar en un altre costat, o adobant més claveguera, o ordint grans desastres com els gal o altres invents: sempre, de sempre, espanya és aquest cantó fosc tan brillant del feixisme que xucla i s’alimenta, malgrat que n’hi haja eleccions per tapar què és realment (en poc n’hi haurà), amb presos polítics, amb exiliats, amb burles continues a la llibertat, als valors humans, amb permissivitat extrema de la violència i l’amenaça. Espanya és una amenaça, és la veritable amenaça de la convivència, no ho és València ni Catalunya, ni la independència. És aquesta merda feixista que tot ho corromp, ho permet, ho embruta… Un dels estats més podrits del món, tan bonic com el volien pintar, ells, o ens volien fer creure, als valencians.

Si hom pensa l’escola en el 2030, si és que hom pot pensar amb tanta distància…

Quan em toca de participar del debat comente que he canviat la idea de la meua intervenció: de primer, perquè divendres passat les escoles catalanes van ser assaltades pel 155 del PSOE i la JEC, i per això van atacar tots els principis democràtics que tant ens van costar de guanyar, si no és que no ens van enganyar… Què ha dit l’escola del present, els mestres valencians, per aquell assalt feixista al país veí? Com puc pensar l’escola a deu anys vista si ara mateix espanya persegueix els mestres com ja ho feia el franquisme del 1939 ençà…

La segona cosa que volia és que no volia dir gairebé res, perquè en deu anys jo ja m’hauré retirat i potser els més joves tindran més idees i més ganes, però en trobar que Ferran Zurriaga, amb vuitanta anys, encara fa reunions d’escola cada dimarts al Centre Octubre, a València, per debatre sobre educació i escola, que divendres presentarà al seu poble, a Olocau, un testament sobre la història de la seua Vall, no tinc excusa a dir quare coses sobre allò que pense i com pense l’escola a deu anys vista…

Una tercera cosa que he dit abans de dir res és que a l’Ateneu de Bétera hi ha una exposició de vint mestres republicanes valencianistes que, aquestes sí, van canviar el paradigma de l’educació. No van esperar-se a què ningú els demanés com ni quan, es van avançar al temps i aquell país que les tenia agafades lligades, i van tirar endavant sense por al que vindria després. Allò que vindria mereix un altre apunt… Però nosaltres, els mestres nous del segle XXI, no sembla que puguem entendre què fa canviar l’escola, si estem tan atenallats…

La quarta i última escola que vull explicar, abans de dir res sobre el futur, és allò del republicanisme, com és que ara mateix l’escola encara no és completament republicana, vull dir amb aquells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, una escola laica capaç de convertir-se cada dia en un laboratori de pedagogia pràctica…

[continuarà]

Dissabte es va presentar a València la candidatura per a les europees “Ara Repúbliques”. El salonet de la fira de Mostres que havien triat els organitzadors era ple, de gom a gom, però això no vol dir massa res. Vull dir que no explica l’absència de milers de valencians que, segurament, tenen l’ànima republicana, però són temerosos del linxament que els cauria i se’ls veu a prop d’aquesta singular candidatura tan singular. Amb un partit basc al capdamunt de tot, ai, i un altre de català, ai ai doblement.

La candidatura “Ara Repúbliques” té el gros amb Esquerra Republicana, ací a València Esquerra Republicana del País Valencià, amb Bildu a Euskadi i el Bloc Nacionalista a Galícia. No sé si em deixe res més. Una llàstima que esquerra hagués rebutjat l’oferiment d’agafar més cos amb la incoporació del President Carles Puigdemont, perquè el producte hagués animat molta gent, molts republicans, i potser que ens haguérem estalviat la lluita entre dos líders d’una mateixa casa que continua ocupada pel 155 espanyol.

Tres amics de Bétera pugem a veure l’acte per acompanyar sobretot el candidat valencià en aquestes Repúbliques, Guillem Agulló, que és ell qui ens mou a venir de fira de mostra del republicanisme a Bétera. Si hom ho pensa bé, aquesta i alguna altra candidatura més, Junts per Catalunya i Front Republicà, seran els únics que defensaran la República, els únics. La resta del ventall polític, de l’extrema dreta, el 155 i podemos, són declaradament monàrquics, borbons en major o menor grau; això és, partidaris del sistema polític espanyol que, particularment als valencians, ens ha castigat i ens continua castigant en tots els sentits: econòmic, cultural, patrimonial, lingüístic, rural, urbà…

Hom mira els quatre-cents que érem en aquell espai i no pot sinó preguntar-se: on són els llauradors? Voleu dir que no n’hi ha llauradors valencians amb sentiment republicà? I mestres (tingueu en compte també els llicenciats) i els professors universitaris? Voleu dir que tot el cos d’ensenyants és monàrquic, i de retop, d’aquella monarquia corrupta? Mestres per la república es va acabar el 1939? No m’ho crec. Jo, no.

Acabem per dir, els tres trumfos del poble que juguem en aquesta partida, que no pot ser, que el mal patit durant tants anys sobre els valencians (vuitanta anys d’aquella València republicana) ens haja esborrat tant com vam passar i tant com devem a milers de lluitadors republicans a les fàbriques, al camp, a l’escola, a la sanitat o a la CNT… On són els republicans valencians, els homes i dones d’ànima republicana del segle XXI? Voleu dir que tots s’han fet submisos d’aquest sistema corrupte que castiga la democràcia, premia els bancs, condecora els lladres, perdona els feixistes i deixa en mans de la ineficàcia i la torpesa, l’economia, la justícia i fins i tot la universitat?

No volem fer volar pardals, ni començar per comptar que al voltant del 50%, dalt o baix, seran borbons i per tant, l’altre 50% seran republicans… Però d’ací a pensar que no som ni el 20% del total completament republicans, que vol dir que demà signaríem perquè enviaren aquella família borbònica i el que simbolitzen en una barca cap a un horitzó sense retorn, és rebaixar molt la intel·ligència dels valencians. Hom pot argumentar que Compromís i Podem ja tenen molt de vot republicà… Si? Però si s’agenollen davant d’aquell ullerós, com uns mesells, com si foren superiors, o més llestos, o més intel·ligents, vaja, que ens agenollem com si no sabérem que ens roben i damunt se’ns burlen.

Un tant per cent elevat dels valencians és república sens dubte. Però li fa por que l’assimilen als catalans, o potser li fa por de dir que portaria un llaç groc, si no corregués perill la integritat física davant els cossos de repressió, els jutges, la JEC, o el veïnat, malgrat que el llaç simbolitza democràcia i clam per la llibertat. Això és, respecte pels drets universals reconeguts per l’ONU el 1948.

A la cooperativa de Bétera, entre els majorals, entre els colombaires, entre els caçadors, a la banda de música, entre els coeters, voleu dir que no n’hi ha republicans? Cap ni un? I a Llíria, i a Picanya, i a Torrent, i al barri de Marxalenes?

No és casual que els valencians siguem els únics que tenim un mitjà de comunicació prohibit, que fins i tot una majoria del govern valencià participe del sistema, entre més podemos i compromís, que ho passen com un fet normal, democràtic, de tenir mitjans prohibits… No és causal que la repressió del 155 s’haja instal·lat com una anècdota o que siguem robats, castigats i insultats, i una majoria ho tolere com un fet normal, democràtic, com si la democràcia ja fos un malalt terminal com sembla que ens volen fer creure tants enamorats del sistema polític espanyol.

De segur que ha d’haver-hi una ànima republicana ben viva, entre els valencians, que només caldrà endevinar com despertar-la, deixondir-la de la por (l’amenaça feixista instal·lada a tantes cases) a la qual la tenen lligada. Només caldria espavilar-nos la intel·ligència, va.

No sé si el dia tindrà prou hores en Àpunt, o si la “mesura” ens falla amb els anys, o potser que allò que sobra fa la festa, encara si el nivell d’intel·ligència és paral·lel a com volen explicar què som els valencians, quan som arrossegats a ser inútils d’aqueixa manera, que hom ens voldria tenir sempre, de falles, com una falla, pixant contra les parets de la Llotja o perdonant tanta barroeria, perquè València és en falles o és de falla. No sabria dir què és pitjor.

El soroll, l’enruna, el pixum, o la capacitat d’Àpunt per buidar-se a demostrar que és Canal 9, en el fons i a poc que grates una mica, és el resum d’en quina cosa voldrien convertir-nos, als valencians. Ja deuen pregar que demà ploga per enviar tots els corresponsals a explicar-nos com som capaços d’explicar com corre l’aigua pel país, graciosa i líquida.

Mentre llegia uns quants capítols de “L’única passió noble” el llibre de Joan Garí que parla dels valencians, de Joan Fuster, del país, sentia els trons i els passacarrers, les xarangues festívoles, camí de les falles, entre falles, unes hores abans del foc i del fum al cel, a Bétera, el Camp de Túria, un dels punts fallers del Camp de Túria rendit a tots els tòpics de la festa, tots sense excepció:

«Proveu d’explicar a un foraster els problemes dels valencians (en un dia de falles)». Parleu-los de democràcia, mentre ballen al ritme d’aqueixa xaranga i espanya encausa i jutja homes i dones lliures i demòcrates; expliqueu-los, mentre són davant una taula de festa, que un partit feixista té el permís espanyol del TC, dels borbons, del PSOE, de criminalitzar la democràcia; demaneu-los, mentre senten una mascletà, dues, tres de seguides (a Bétera se’n disparen cinc de seguides una rere l’altra), per què Joan Fuster era considerat l’enemic número ú dels valencians, si encara el govern màxim al qual podem aspirar, segons que relaten al Botànic, es deleix per plorar davant una maedéu de fusta i flors, com si idolatraren la llibertat dels homes, de la qual parlava Sòcrates o Aristòtil, 2.000 anys abans.

Algú ha decidit que les falles són per damunt del bé i del mal! Compte, perquè la festa els valencians la defensen amb la vida, sense mirament, ni mesura, gosaria de dir a compte dels valors que calguen: del finançament valencià tan patètic, de la mort del camp enguany i encara pitjor la mort anunciada per al 2020, de l’insult d’amagar les eleccions valencianes dins les espanyoles, o la insolidaritat vergonyant amb el país veí, a més de la incomunicació amb TV3, fins i tot la política de mínims per la llengua, tot li val per passar-ho d’amagat pel tamís de la festa folla. El treball precari, els joves sense rumb, i la merda de l’extrema dreta fins a la sopa, en falles tot li val.

Però després Àpunt ho sabrà compensar, i passarà hores i hores explicant-nos gallates, o fogueres, o moros i cristians, i els valencians no passarem de lànguids homínids que es passen l’any de festa, robats i apallissats, però de festa, perquè sembla que és l’estat natural del valencià, penar tants de càstigs amb la festa. Que no sembla que sabem fer res més que ser de festa.

A migdia, el canal valencià de televisió, Àpunt, anunciava que farà un directe de vuit a deu hores de falles, ja en porta centenars d’ofrenes religioses, processons i calvaris (vindrà la setmana santa i també es posarà les botes, la televisió dels valencians) fins que la festa s’acabe i tothom es pose a pixar contra els monuments, al carrer, com si pixaren contra el camp, i mentre dure la metxa tan valenciana de no ser ningú, si hom no és festa, exclusivament festa i xerinola, que tothom pixe on vulga, en canvi que demà tothom calle i acote el cap i continue submís i mut, mentre uns altres continuen decidint pels valencians, per la seua llibertat, pel seu futur. I que no pare la festa! Que ningú no ens destorbe, ni ens pose en contradicció, ni ens qüestione, que som valencians… Que no pare la festa!

“Fer efectiva la República Valenciana per comptes de deixar morir els pobles, en abandonar els modos de governar espanyols.”

Anit, a Llíria, vam recordar dos llibrets del professor Josep Maria Jordan dels anys vuitanta: “el camp de túria” i “els serrans”, dos obres breus que ens redescobriren la importància de les comarques, si volíem fer país, o ser país, fa trenta anys. Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis Comarcals, i José Vicent Martínez en van fer una interpretació ajustada al present, gairebé com si els reptes i les mancances foren, si fa no fa, els mateixos.

L’historiador Josep Vicent va ser més pragmàtic i/o fatídic: va assegurar que les polítiques dels últims anys —trenta, quaranta, cinquanta, fins i tot les actuals— han portat la comarca al suïcidi. I no se referia, l’home, al concepte comarcal, si no a la mort dels pobles, sobretot de l’interior. La gent ha pegat a fugir, l’escola a penes si aplega uns quants xiquets de pobles diversos, i tret d’Aras, potser que la mort anunciada no és ni catastrofista, sinó una realitat a curt termini. Irreversible.

AFEGIT1: [La contundència de les paraules no era la quarta part de la franquesa de la seua cara i la tristesa del posat. Els pobles valencians es moren, sinyors del Botànic!, i vostés només que pensen a veure què els regalarà madrit i el refillet del borbó.]

Hom diria que ens ho hem ben guanyat, els valencians, deixar morir els pobles de l’interior. A pols. Sobretot perquè hem sigut torpalls, com definia el mestre Enric Valor a les seues rondalles. Perquè hem aplicat els mètodes espanyols al viure valencià i l’hem cagada, completament. La submissió del país valencià a espanya —protagonitzada per totes les forces polítiques que han governat la generalitat— ha adoptat els modos de govern espanyolista: una concepció centralista, diguem-li valència i la conurbació dels pobles de l’Horta, imitant el pitjor model europeu del segle XX: espanya.

Així s’entén la manca de comunicació a Sot de Xera, Xulella, Toixa, Gàtova, Olocau, Xelva, Marines, la Llosa, el Villar, Toixa…, i tots els pobles de l’interior que vulgueu afegir. Però alerta, és que Bétera encara té la mateixa via única de metro que fa més de cent anys. I Llíria us penseu que ha guanyat res? o Benaguasil?, a pos, Vilamarxant! Sí, bé, van reconvertir la vella carretera d’Ademús en autovia, i molts valencians del psoe ja es pensaven que ens havien regalat el cel. Tota la parafernàlia d’infrastructures era fora del país valencià, ací només que arribaven les almoines, i encara allò que arribava era per connectar valència amb espanya. I tota aqueixa merda centralista es va encomanar com el millor model que podíem tenir i compte que ningú es queixés…

El marc mental espanyol servia per a les infrastructures, però també per a la indústria, el comerç, el camp, la cultura, els mitjans… Els polítics que hem patit no passaven de provincians i súbdits dels models espanyols. El resultat és que encara es pensen sabuts, i la merda que córrega comarques amunt fins a Ademús i més enllà. Els governs botifarrons del 155, i encara el botànic aquests quatre anys, tenen el cabet en aquella idea que espanya ens ha d’autoritzar. Ens ha de donar permís per a pensar, decidir, o fer política. O justícia, o escola, o lleis… I és així com els valencians paguem els regals a l’amo, siga el govern espanyol, siga el borbó, o siga aquell tribunalet suprem vestit de quaresma: deixem que els pobles es moren…, els pobles, el camp, la cultura o la festa (com si només n’hi hagués falles i traques, malparits!). Perquè tenim una visió miop de la realitat valenciana, ho paguem, amb governs del botifarró.

AFEGIT 2: [Què ens regalarà el refillet del borbó? Ja els ho dic jo, gratuïtament: una merda, enes donarà, una merda rere una altra!]

Aleshores, com començarem a fer República??

[continuarà]

Voleu dir que encara no estem preparats perquè un poble valencià es declare exclusivament valencià? Així van començar al Nord, a la República Catalana, que ara és en temps mort. Un poble va començar a reclamar el dret a decidir i això va obrir una via en cadena: un segon poble es va llançar i un tercer, i un altre més. Fins que gairebé tots els pobles ho van fer, i les ciutats mitjanes i les grans. I això ja no va parar fins que va arribar el Referèndum de l’1 d’Octubre. Declarar-nos valencians, exclusivament valencians, tampoc no atempta contra res, però pega al cap del marc mental espanyol. Els posa a tremolar, a remull la fatxenderia… Fins i tot n’hi hauria que demanaria el cap dels promotors, o que els acusaria de no se sap quina cosa.

Però de l’altre costat, ves què passa: encara a un mes de les falles, n’hi ha pobles que han omplert els carrers de banderes, de blaveres i d’estanqueres. En canvi, n’hi ha falles que només pengen les blaveres. Perquè el seu marc mental, almenys, és valencià. Blauer però valencià. Però com és que alguns pobles de l’Horta s’agenollen d’aqueixa manera davant els símbols que, enguany mateix, representen l’atac més greu que ha patit el camp valencià en la seua història? Un atac perpetrat des d’Espanya i les seues banderes. Des del govern espanyol contra els valencians.

No recordeu aquell lema espanyol “A por ellos” que el mateix borbó va defensar a través dels mitjans? Doncs per nosaltres, els valencians, allò va significar una conxorxa verinosa contra el camp, i la pèrdua de milers de milions d’euros, només enguany, mentre dura aquell lema malparit i feixista: contra el camp valencià, contra la seua sanitat, contra la hisenda pública valenciana, contra les nostres caixes, és això que representa espanya i les banderes que alguns ajuntaments han penjat tan galdoses dels carrers per celebrar falles: sí, diuen, gaudiu del siroll, del fum i dels ninots, però continueu submisos al poder espanyol dels lladres. I mentre això passa, ens roben, ens ataquen, ens malvenen la casa dels pares. Mentre mantinguem el marc mental espanyol en els nostres propis ajuntaments, ells ens fotran canya i ruïna.

Així, mentre un ajuntament, el primer, es declare valencià, exclusivament valencià. Aleshores…

Si això servís per atiar més la república, jo també m’hi afegiria, a aquesta revolució. Però em tem que una part important de les dones només es manifesten convenientment, demà, 8 de març. O cada vuit de març. En canvi, la resta de dies de l’any combreguen amb els borbons, amb el PSOE, fins i tot amb el PP, que fins a l’últim moment va estar pensant-se si divendres es manifestava amb la resta de dones del planeta. Sort que no ho faran, que han decidit que era massa, deixar el món a càrrec de les dones, durant un sol dia: l’extrema dreta?, el 155?, deixar el món en mans de les dones ni que fóra una hora? Ni pensar-ne.

En canvi, si tingués al certesa que aquesta revolució de demà empeny en favor de la República dels valencians, jo també els donaria suport incondicional, la resta de l’any, els 365 dies, perquè estic segur que ens aniria millor, a cegues per descomptat. Però ves que moltes de les dones que es manifestaran demà a València ho faran només pel feminisme, que ja és una raó importantíssima, però no suficient, si m’ho permeteu. I no entenc com podem reclamar això i allò, demà, en canvi d’agenollar-nos després davant els borbons malparits, o davant de partits espanyols que atempten cada dia contra la democràcia. No ho entenc, i encara. Malgrat que la violència contra les dones és incomparable a qualsevol violència, i és la causa de més morts que no es compten, no entenc que després no porte aparellada una lluita sense retorn, sense perdó, contra la justícia espanyola, que se’n burla cada dia de les violacions, contra els partits espanyols encaixats en la comoditat i el profit personal, contra la corrupció, contra els cossos de repressió, contra l’església, contra tot allò que representa la desigualtat o el setge democràtic, per exemple. Potser que sí, que València serà demà un altre clam important en favor de les dones, però només una part d’elles estiraran la revolució més enllà de la conveniència política, la correcció i despús-demà a una altra cosa.

Quantes dones que es manifestaran demà a València, han alçat la veu en favor de Carme Forcadell o de Dolors Bassa, empresonades tan injustament pel feixisme espanyol, o s’han alçat en favor de la resta de dones exiliades i contra la política d’extrema dreta d’Espanya? I com és que poden separar una lluita de l’altra, si el monstre que ataca l’una cosa i l’altra naix del mateix tronc masclista i xenòfob, el feixisme de sempre? La revolució del 8, voleu dir, que no hauria de ser la revolució màxima, que ho englobés tot? O podem transformar una realitat en canvi de conformar-nos que una part continue monàrquica o eclesialment, per posar dos tabús dels intocables? I ves que en podríem posar de tabús i intocables…

«La Guàrdia Civil entre al parlament de Catalunya?????”, de veritat?

Vet ací el titular del dia, d’un estat que es considera demòcrata. Un cos que ja sabem què representa, emparat en el franquisme més fatxenda, és capaç d’entrar per la força en una institució democràtica com qui entra en un bar, en un casal o en una partida de colombaires. I conste que no defensaré que entren en cap d’aquests llocs, si l’esperit és tan feixista com el que representaven avui a Barcelona: aterrar la dignitat, espantar la democràcia, marcar territori, pixar que el feixisme és ací i entrarà on li done la gana, ho diga o no un jutge espanyol franquista, o la mare que el parí.

És aquest el màxim nivell de democràcia que pot suportar el 155 espanyol. Repetir un Tejero quan els done la gana contra la llibertat dels pobles, contra la voluntat popular, amb un exercici de força i de setge: espanya mana i per fer-ho no dubta a usar els estils més baixos de la seua pròpia claveguera per violar les institucions catalanes.

I la guàrdia civil entra en un parlament democràtic i no passa res, perquè això ho ha dit un jutge i, ai, qualsevol jutge espanyol està per damunt la democràcia i els Drets Universals. Fins i tot per damunt d’Europa i de la història.

Us imagineu que el mateix jutge fes entrar la GC a tots els parlaments democràtics: a València, a les Illes, a Euskadi, o a Europa, com volia el mateix Gonxales Pons?…

És aquest el no límit que es pensen que poden passar, els prevaricadors de la justícia. La violació de drets mínims se la passen pel cul, ells, convençuts que les armes, la presó, la repressió, la violència i l’amenaça constant a la vida són arguments per damunt de la llibertat dels pobles. Espanya ha depassat qualsevol mesura, ja fa anys que s’entrena, i cada dia ho fa des de l’1 d’Octubre de 2017, i la pocavergonya és la vara pròpia de la seua mesura. Una vara de pocavergonyes.

I encara el MH Ximo Puig ha fet coincidir la dignitat dels valencians, la nostra llibertat, en aquella patuleia o banda miserable. Voldrà avançar-nos, l’homenic, qui vol que ens governe, amb aqueix estil terrorista capaç de trencar la inviolabilitat d’un parlament?

Ja és fet. El MH Ximo Puig ha decidit de fer-nos coincidir amb els espanyols. Si hom pensava que els quatre anys de govern PSOE&Compromís amb el suport de Podem havien valgut per recuperar dignitat, personalitat o valencianisme, ahir va esvair qualsevol dubte. Perquè fer-nos coincidir amb espanya, en un jorn electoral, no és només diluir-nos a consciència, és voler fer-nos casar amb el pitjor dels estats d’Europa, ara mateix.

El que representa aquella casa, avui, és un model antidemocràtic, fallit i ineficaç, que malda entre clavegueres, jutges prevaricadors per damunt la democràcia i per damunt la voluntat popular, on els cossos de repressió, contra la llibertat i l’avenç polític i democràtic, encara juguen com en els anys setanta. Allò són governs incapaços del diàleg, o simplement impossibilitats per a la modernitat, perquè espanya s’ofega en la pròpia merda.

El mirall de l’estructura espanyola és aquell judici —no n’hi ha res més visible que represente els valors espanyols més profunds—, aquells fiscals de discurs patètic, jutges vestits de quaresma, repressió a la democràcia… És allò a què ens volen assimilar? Doncs l’assimilació que significa la decisió del president de la Generalitat valenciana és un despropòsit: una inconsciència ben inútil —el raonament que va explicar anit a la televisió valenciana era, més enllà de pobre, mediocre i inconsistent. Almenys per als valencians que aspirem a un model de país i de futur més digne.

Tractar-nos de valencianets des de la màxima institució dels valencians, MH president, és tornar als dies caducs del marc mental espanyol. És tractar-nos fins i tot amb menyspreu, pensar que allò que passa a Espanya és per damunt d’allò que ens passa només als valencians. Malgrat el tarannà submís que la decisió representa. Fóra com pensar en els valencians com una societat menor, que necessita anar de la mà, guiada voluntàriament i conscient, cap al mateix fracàs que representa espanya. Com si no tinguérem ni majoria d’edat per decidir pel nostre compte, i per això els cal diluir la voluntat dels valencians, el dia que haurem de triar les Corts i per tant el govern, camuflats en aquella cofurna del 155, que no és sinó la política d’extrema dreta que fa uns anys s’hi ha ensenyorit tan descaradament: pp, c’s, psoe i fins i tot podemos…

Hom pensa que si durant quatre anys no ens han volgut connectar a TV3 o a IB3, el govern del PSOE i de Compromís, no només és perquè aquelles televisions són en català, i un altre model de mitjans que poc tenen res a veure amb la selva mediàtica tan rància d’espanya. La llengua era l’excusa, al capdavall. No ens han connectat a Catalunya i a les Illes perquè allò significava un altra marc mental, que ens lligava a una altra concepció geogràfica i de país.

Ens han volgut fer creure que el govern de Botànic és la millor de les possibilitats a la qual podem aspirar, els valencians. Fer-nos creure que més enllà no n’hi ha res mes. Res que a ells els convinga, políticament, i entengueu políticament amb tota la mala llet del terme. I per reblar-ho, perquè no ens quede cap dubte, els valencians també votarem el mateix dia que els espanyols, per decisió del PSOE d’espanya.

Ni en això no hem pogut decidir, benvolgut Ximo i amics del Botànic. Segons el MH anit, la raó de pes és frenar l’extrema dreta. Tant se val que les taronges valencianes pengen dels arbres, que el camp valencià siga un bonyigo, que la sanitat no tinga recursos, que  l’escola encara l’empeny el coratge dels mestres, que les infrastructures hagen envellit, tant se val, que espanya ens haja fet passar quatre anys amb quatre xavos i morts de gana…

Allò màxim a què aspirem, segons l’oncle Ximo, és votar allò que diran les televisions d’espanya. I valencianet l’últim.

Ves que els valencians, milers de valencians, no tots els valencians, vam lluitar per TV3, per aquella casa-televisió que era professional, culta, diferent a tantes televisions com havíem vist. Parle del 3/24, del 33, de la ràdio, i sobretot d’uns quants periodistes que van fer escola, entre més el Puyal, per exemple. Els valencians defensàvem aquella televisió com un símbol per la llengua, però també per la llibertat, per la professionalitat, per com alguns documentals i una part de les notícies podien ser diferents, almenys diferents a com ens les explicaven una majoria de mitjans. Ens vam aferrar a la defensa d’aquella casa com si fos la nostra casa, per bé que sabíem els errors de cada dia, i tan poc com estimava aquella TV els valencians. De l’un costat, el marc mental era massa vegades l’espanyol, com ara, i si comparem el temps que dedicava als valencians, a València, al país valencià, no passava d’uns segons, el dia que n’informava alguna cosa. Potser que ens dedicava el mateix temps que a Càceres, per posar un exemple, però nosaltres féiem força, lluita, símbol, perquè ens véiem en un futur proper amb un model més professional. la televisió dels valencians no va arribar mai a fer-li ombra, ben al contrari, s’esforçava  a empitjorar cada dia, a allunyar-se cada vegada més d’aquell model.

No, no era la nostra, la TV3, ni abans ni ara, però ens ho volíem creure que sí. I això que ha passat avui, o ahir, aquesta autocensura imposada contra Catalunya, no és una cosa nova. Sembla que el director valencià, Vicent Sanchis, no puga fer res més, perquè no em crec que no vulga fer res més. Aquella casa, la TV3 convida tots de gent del pp a tertúlies i més programes, militants d’un partir criminal, corrupte i fals, que com altres polítics i altres membres d’uns altres partits, no han parat de mentir, i sobretot d’insultar institucions i persones. No han parat, el pp, C’s i PSOE d’atacar la llengua, l’escola, fins i tot la sanitat… Ho veiem cada dia, d’uns anys ençà, que tot d’inútils i corruptes i mentiders poden passar per aquella casa amb la falsa teoria que cal diversitat, pluralitat, democràcia, en la participació i decisió dels mitjans. Ja ho he dit: marc mental espanyol, que voldria fer passar idiotesa per ètica, mediocritat per diversitat, provincianisme per modernitat. Sí, tot això és TV3 també, els últims i els primers anys, una empresa tan grossa que és impossible de controlar des de la democràcia que defensa la República Catalana, som si ja estigués intervinguda des de dins, com si ella mateix s’autoapliqués un 155 intern, contra la llibertat i la democràcia. Si fa no fa com una majoria de mossos que fan siroll d’espanyols i actuen amb uns modos espanyols en aplicar la violència i l’agressió gratuïta. Un altre monstre incontrolat, potser.

I ves que una metàfora sobre la prostitució política de C’s, com si hagués sigut del pp o del psoe, que no oblideu que són partits que han preferit agredir que dialogar (prostitució sense embuts i sense metàfora), ha fet decidir a TV3 de castigar la llibertat d’expressió en canvi de voler aparentar de ser més puritants que la maedéu de la figa rapà. Igualment beats, i inútils.

Ai, si n’hi ha feina encara a la república, sinyor, i com paguem que molts liders siguen a l’exili o tancats, mentre espanya pega, ens pega i ens roba, en canvi que molts inútils continuen llepant i vivint a casa nostra, amb aquell marc mental tan borbó i botifler.