Ulisses20

Si n’hi ha cap govern que incompleix, lleis, normatives, drets i promeses, és l’espanyol. Fa anys i panys que ho fa, desdir allò compromés o saltar-se fins i tot les lleis que ha aprovat prèviament. Li ho ha recordat europa, fins i tot l’europa còmplice d’aquest estat feixista, l’ONU o amnistia internacional. Li ho han recordat tribunals europeus, governs, o ong’s internacionals. Sobretot pel que fa a drets i llibertats, però també a qüestions d’economia, patrimoni, cultura, o justícia, fins i tot pel que fa a ètica, li han recordat no pocs organismes internacionals, que espanya era un niu de corrupció que només si defensava el clavegueram més lligat al franquisme i tots els seus poders: monarquia, església, poder judicial, policial, empresarial, fins i tot periodístic. Tot passava per aquell sedàs putrefacte de l’incompliment.

Però vet ací el polític “avalos”, homenic i mediocre, que ens amenaça que, sense agenollar-nos, no n’hi haurà diàleg. Aquest home, incapaç de defensar la taronja dels valencians (ell diu que és valencià), quina promesa podrà acomplir, ell que s’ha negat a parlar la llengua dels valencians, en menystenir-la, o considerar-la menor, incapaç avalos amenaça que sense llepar el cul de l’amo (ni és ell ni el seu cap) no ens pensem que xarraran de res, els seus del psoe. Home, hom dirà, però a València, entre valencians, hom té el dret de no usar mai la llengua, si no és la llengua de l’imperi! Vet ací, doncs, els valors que representa aquest home i què serà capaç de dialogar. I encara pitjor o similar o tant se val, el seu cap sanchez.

A genollons, a llepaes, que vulguen fer els representants d’erc és cosa seua i del seu partit, i la burla durarà anys, farà ratlla i quedarà com un altre dels insults espanyols a la democràcia. Però hom podria pensar que la bona voluntat és arribar al diàleg, i que la jugada d’erc és necessària per arribar a una línia d’eixida, entre iguals.

Una merda, que m’entens? espanya no ha fet cas de l’ONU, ni de la Unió Europea, ni dels tribunals internacionals, ni de res que l’obligue a la democràcia plena. Espanya, ara mateix sanchez i avalos, sense accents i minúsculs, són carcellers d’una dona excelsa, Carme Forcadell, entre més polítics o representants de la societat civil democràtica catalana, són això, carcellers, que tenen prohibides les televisions que no es convenen o no són prou feixistes, que mantenen a consciència el desequilibri de finançament valencià només per tenir-nos agafats dels ous, collats als seus designis, com si ells foren res, entre incapaços i inútils, que ens tracten com si els criminals fórem els valencians, com si els deguérem la vida, i els haguérem de besar el sòl que trepitgen… I és amb aquests, els autèntics corruptes i criminals, que hom pensa que farà un bon negoci democràtic, si afluixa, si acota el cap, si els regala que ens governen en canvi de mantenir presoners polítics, l’amenaça feixista, mitjans que no els convenen castigats o desconnectats, aquest que apliquen normes contra la democràcia dels parlaments autonòmics, que ens ofeguen les inversions (fins i tot les que ens corresponen segons les seus lleis pudents), que ens ataquen la sanitat, l’escola, la llengua, la dignitat de ser… És amb aquests passarells que pactareu els republicans?

Hi havia aquella faula de l’escorpí i la granota: l’escorpí havia de travessar el riu, passar el tràngol a llom d’una granota: “que no, que no et picaré” deia l’escorpí, sabeu… Fa tants segles d’Isop i de les fàules, i dels enganys que ja depassen l’ètica, fins i tot la política.

*Pactar amb els carcellers avalos i sanchez, sense accents i minusculs? Mai, Mai de la vida.

Anit una associació de corruptes que té el nom de Foment, aplegava feixistes, lladres, criminals i conspiradors contra el treball, els treballadors, els sous dignes i la transparència econòmica. Molts dels seus socis, governen empreses que han rebut diners a manta, en canvi de castigar els treballadors, acomiadar-los sense raons, robar-los l’ànima i la sang, o ordir lladrocinis amb sindicats i polítics, governs de qualsevol color i encara amb clavegueres o aigüeres pitjors. Tots plegats, ells es consideren un club modèlic, fan soparots i conviden amigots, polítics, borbons, actrius, periodistes, la jet, que han de ser els homes triats per l’Olimp dels déus de l’empresa.

Foment del treball?, De l’empresa?, de l’honestedat?, del joc net entre iguals?, de l’equilibri entre si guanye molt m’ho quede i si no guanye tant em queixe perquè el calaix públic em pague encara més?

Anit es feu un sopar de feixistes i corruptes que volen passar per empresaris modèlics, o pulcres o polits o legals o magnífics… Una merda, direu, i no errareu gens, perquè aquest club a més d’idiotes, voldria fer-nos creure que cal aplaudir-los, honorar-los, besar-los les mans voldrien, en canvi de falsedats que no passarien un test de veritat i mentida de tercer d’infantil: sí, en un sopar de feixistes com el d’anit, la densitat criminal concentrada és ed les més altes d’europa, que potser n’hi ha de més altes?, sens dubte, però aquella magnitud ja mostra el calibre de què són capaços empresaris i polítics que els besen el cul i mantenen en presó molts dels nostres. Perquè sense el seu consentiment criminal, aquells polítics (que els han de deure el piu que passegen) no passarien tanta vergonya ni haurien de riure’ls la gràcia que no tenen.

La vergonya també la passem nosaltres, els milers i milions de treballadors que veuen aquell besaculs com un insult a la dignitat humana de treballadors i desocupats, i ves si en tenim al nostre país. Els empresaris poden fer tants sopars feixistes com vulguen, però que els servidors públics —els polítics ho recordeu, a qui us deveu? — paguen aital prostitució sí que és de “llibre”, de presó perpètua i raonada.

Jo era partidari de la desobediència, malgrat les conseqüències que podia causar. Perquè la sentència ja serà feta, escrita i decidida, així que malgrat el gran discurs del MHP Quim Torra i la lliçó del petit gran adovat, no sé si avancem per aquest camí, fins que les coses no arriben a Europa, i allà encara tremolarem que el disgust no siga més gros. De  tot això, si ara l’inhabiliten, pel feixisme espanyol dels jutjats, ER se n’aprofitarà per rebentar allò; si no és que la Laura Borràs s’arromanga, que potser sí que pegaria més fort que no pensem, fins que no torne el president de la república.

Ves que jo volia parlar de l’altre MHP Ximo Puig, que sopa a Barcelona, mentre el seu homòleg no ha sigut convidat a la taula feixista de foment, amb la colaueta, i els altres convidats del verí. El MHP valencià reclamava diàleg, però de primer insultava el moviment independentista, bo i dient que ‘La deriva dels últims anys de l’independentisme té conseqüències de caràcter econòmic, emocional, cultural i polític’. by Vilaweb, xa

Home, setanta anys que espanya ens roba, arruïna i mata i la deriva independentista té la culpa de tot? Potser va ser l’independentisme que va tancar-nos TV3, perquè els valencians, els xiquets, sobretot, no pogueren tenir televisió en la seua llengua?, o potser van ser ells que van tancar també el camal9, o potser els independentistes van pactar amb SudÀfrica, Turquia i Egipte atacar la taronja valenciana?, o van ser els seus del PSOE i del PP, que no van saber defensar ni el pinyol d’albercoc que representen els polítics valencians en una majoria absoluta tan nefasta com incapaç?

I pel que fa a la cultura, o l’emoció, Molt Honorable President, els valencians han sigut atacats, escarnits, insultats, menyspreats per tots els patits espanyols, per tots sense excepció, el seu, l’altre, el nou, el vell, tots i cadascun dels partits han aixafat la guitarra als valencians, i ens han robat les caixes d’estalvi, l’escola, la llengua, i els recursos de la sanitat… I encara aleshores independentistes n’eren uns milers, que no depassaven els milions d’ara. Quina barra, venir a dir que l’independentisme deriva… No serà que vostés, amb el discurs falangista de sempre, els borbons, els lladres, i els corruptes, no saben sinó atacar amb els jutges feixistes per impedir un canvi honest d’una vegada? Però queda molt bonic de demanar diàleg, justament quan el seu cap, el milotxa de Sanchez&Castejon, incapaç i feixista (li recorde les lleis contra les xarxes, webs i altres serveis?), ni ha volgut agafar el telèfon del MHP Torra, si arribarà a ser malparit i dissortat.

Vosté sope, xarre amb els feixistes de foment, que ens escanyaran més si cap, ens torpedinaran els recursos, i ens faran passar una pensió de per riure als vells, en canvi que als joves no els donaran sinó les molles, les engrunes… I encara els valencians ho passarem pitjor. Durant el postre, si li va bé de dir-ho, i com és a casa, a veure si els demana de pitjar el botó de connexió amb la TV3, per decència, per la deriva, per democràcia… O serà massa fort tot plegat, massa demanar, MH president?

Un jutge posa contra les cordes la llibertat d’expressió en atacar el president de la generalitat de catalunya. O posa en qüestió el president de la generalitat? o allò que jutja és la generalitat, el jutge? I quina merda de jutge fóra capaç d’atacar la llibertat, si no és algú entrenat en el franquisme i la seua filosofia feixista? Ho demanem de veritat, això?, o potser ara vindran a dir-nos, els neutrals de podem amb la monarquia i el seu robatori, els psoe falangista, que el MH hauria d’haver tret aquell llençol en favor dels presos, o en favor de la democràcia, perquè potser que durant les campanyes electorals, la democràcia és prohibida?, és prohibit de fer publicitat sobre la democràcia, durant les eleccions? I un partit feixista tè dret de ser en eleccions?, i els falangistes del PSOE, hi tenen dret? i els del pp, en canvi, poden robar i robar i robar i presentar-se a eleccions sempre?, poden destruir proves i presentar-se a eleccions? I el psoe, podia organitzar els Gal i presentar-se a eleccions? I el MHP Quim Torra, si demà té feina, per què hauria d’anar a perdre el temps davant un tribunal? Que no ho van dir clar el Jordi Cuixart, o el Sanchez, i el Forn i la presidenta Forcadell, davant tot de jutges de VOX, i els van tancar igualment? Que és pensa que perquè és MH, espanya li respectarà els drets, senyor president? I què dirà València, de tot plegat, i els seus mitjans, d’això: que un president de la generalitat siga portat a judici per la fatxenderia d’un jutge que és d’un club de matons en lleis, d’un tribunal, d’un puticlub de socis que atemptem contra els drets universals? I com és que el MH Ximo Puig no se’n queixa, d’aquest greuge a la llibertat, pel seu veí de dalt?, o el Ribó, que avui han entrevistat a Àpunt?, I tenir tancada la TV3 a València, anys i panys, no és més greu que penjar una pancarta en un balcó?, no atempta això contra la llibertat? Atemptar contra la llibertat és bo però aplaudir VOX és com convidar a cerveses?, és tan greu per espanya demanar la llibertat, en aquest moments?, els camises blaves del psoe han caigut tan baix que no diferencien justícia de feixisme?, jutges de paneroles? polítics de mediocritat?

Tan baix com cauen alguns inútils de la política, que viuran tota la vida xuplant de la hisenda pública en canvi de no pegar brot, però ni un brot que han arrencat mai, en canvi de furgar la merda perquè la pudor arribe a tapar com de desgraciats són?, si tots fem pudor, pensaran els iceta del món, els jutges, els mitjans, les colau, els ribó, podrem caminar drets, que la pena serà menys pena si no són capaços d’aturar el món per allò que passa en aquest prostíbul en el qual ens obliguen jutges, polítics o empresaris de mercadona. Al remat, qui seurà davant un jutge corrupte és la democràcia, i qui seurà al costat del jutge és VOX, que ara ja sabem que és el partit dels jutges, i dels cossos de repressió, i d’uns aprofitats que es fan fotos. I de la monarquia feixista. Sí, sinyors, la monarquia és de VOX i és feixista. Com espanya, valencians, com espanya!

Què diu Tsunami, per demà? Desobeïm o no?

[continuarà]

El natalici cada any ens avança l’horitzó o ens llança cap a l’horitzó?, ens uns moments que tenim repressió i llibertat a tocar, una vivesa d’accions com no vivíem, i un precipici espanyol camí del segle XIX, a tot estirar meitat del XX, pobres, de retorn a la seua fragància impura, no serà frívol això dels natalicis?

Sí, que vivim una repressió agegantada per la voluntat de partits espanyolistes que es pensaven, ells només, que eren demòcrates, malgrat que venien d’una lliçó europea més feta, més culta, en canvi d’herències feixistes que no poden estar-se de reviure el pitjor de l’essència humana: a ponent que és espanya, no han mort mai, les essències, ni ningú no ha sigut capaç d’eliminar la caspa ni el pernil més ranci; fa pudor de polil, de boletes d’armari tancat, tan humit que tomba i és la tomba de drets i llibertats bàsiques;

I malgrat els colps, i la repressió, i una policia assassina de valors, el natalici, seixanta anys de colp, exactes. Un esperit com el dels joves… Aquells joves i els seus pares i iaios viuen un esperit com mai, a tocar, a una distància tan curta que tot s’ensuma nou, i viu i joiós perquè res no els aparta del somni dels pobles lliures, a tocar si, perquè potser en tenir-ho, com gairebé tot i ja passa amb tot, res no serà així d’esperançador:

Tu veus un regal embolicat, tanta sorpresa, i el goig és tan alt, altíssim, tan ple, en canvi que en destapar allò desconegut queda la feina del dia a dia, la feina per endavant, començar de cap i de nou: vas fent anys, i l’humor no canvia i no ens canvia, continuem amb l’esperit de quan érem joves, però sense ser joves, tan joves com els joves que ara són al carrer, que organitzen assemblees, acampades, una lluita constant i coratjosa, nosaltres també hi érem fa molt en assemblees i acampades semblants, però ara, ai, sembla tot tan a tocar, tan aprop, tan nou… Som l’esperit, sí, l’esperit d’un horitzó que és ací davant, més aprop que mai.

De sobte, el natalici. D’un colp, pel vent que ara corre en favor de la llibertat, malgrat espanya, que es veu que allà el vent és impossible, si no és destorb, o ponent o pitjor encara, un vent de presó contra un vent de llibertat, que mai no seran el mateix vent. ja ho cantava Raimon. Per cert, sabem res de TV3 al país valencià?

De colp, el natalici.

Per escapçar-nos la llibertat, què ens vendrà espanya? I què seran capaços d’admetre els compradors, els pactistes, aquests que ara canvien fum per sofà i puro?, promeses?, gossos amb llonganisses?, obrir la TV3 al país valencià en el segle XXII?, corredors per fer anar la taronja contra el caqui? per acceptar que ells decidisquen sempre el nostre finançament? Això és el millor, ai?

Explica Ahmed Mulay, que els colons espanyols els van construir cases per atreure’ls, als saharauis, en canvi de destruir-los la llibertat, en canvi d’oferir-los fronteres, passaports, i carnets contra la itinerància, la mobilitat, la llibertat majúscula. El resultat ja el sabeu, una majoria de saharauis viuen en campaments de refugiats fa molts i molts anys, perquè els espanyols els van malvendre a un altre colon si fa no fa d’idèntica mala pell.

Però a l’Aaiun, hi havia el barri de Zembla, o casa de pedra, a la perifèria, on, de manera espontània i sense permís de les autoritats, els saharauis construïren cases amb fang, pedra i ciment. Explica Ahmed, que allò es convertiria en la cova de les idees de llibertat i lluita contra el colonialisme. S’hi vivia —veure, sentir, oldre— un fervor nacionalista nat, que a cada poble embarca cap a la porta que porta a la dignitat perduda en els temps passats, davant les forces intruses. [viatge a la saviesa del desert, Ahmed Mulay Ali Hamadi]

El professor Joan Ramon Resina explicava dilluns al seu article a Vilaweb els conceptes bàsics de nacionalisme, sobirania, unitat en l’objectiu, fins i tot els dubtes existencials entre l’objectiu independència i l’objectiu utopia —supose que molts ja pensen quin tipus de país serà la República Catalana, si ha de mantenir bàrbars com el Buch, o polítics i polítiques (maneres de fer política) incapaços de cessar-lo davant l’atrocitat o l’acaçament.

Quan veus interessades i corruptes insulten el concepte nacionalisme, atribuint-li tots els pecats bíblics, obliden que, com en tots els pals del coneixement, n’hi ha interpretadors, dansaires, balladors, o jugadors de cartes, i del sac dels dimonis hom pot traure bones persones, bons professionals, o només quincalla humana (el president del parlament Europeu, per exemple, o la majoria dels comissaris europeus, o ves a saber quants centenars de polítics més…). Però com bé diu el professor, el nacionalisme és, primer de tot, sobirania popular, i ací ens troba i troba una majoria dels independentistes que durant tres dies han posat en escac els estats d’Europa només per la seua il·lusió i coratge per la llibertat.

Si sóc nacionalista o valencianista a seques?, fóra com demanar si ara m’estime tant ser a l’escola com ser al camp, sense deixar de llegir a través de les xarxes què passa en aquest cor de món on viu la nostra revolució més propera, més propera física i psicològicament, en canvi de saber què m’admira, m’emociona, m’il·lusiona cada dia, en viure això o allò, entre més activitats que la setmana ja s’encarrega d’ordir, de franc, voluntàriament.

L’admiració nacionalista dels catalans té una càrrega emotiva que els espanyols no poden compartir. Per això que ells no entenen què passa (una part de la culpa és perquè els mitjans els ho expliquen tan malament, que fins i tot nosaltres ens costa d’entendre si són rucs o van nàixer per no saber escriure, pobres, aquells periodistes), no entendran perquè vivim aquesta emoció de pre-república, de pre-independència, que, dissortadament, ells no podran sentir mai. Mai de la vida. Perquè descomposició és contrari a construcció, amarguesa a il·lusió, pànic a joia, repressió a lluita, i aqueixa diferència de concepció del viure i dels valors de viure, posa anys llum entre dos països veïns, antagònics i oposats, que separen la foscor de la llum, i la regressió de l’èpica de la història.

I vostés, valencians del camp de Túria, de València, d’Algemesí o Picanya, què volen viure? Foscor o llum? Harmonia o agressió? Taronges nàvels o brics de mercadona?

Els hereus del falangisme o de pitjors patrimonis reclamen el nom de JoseAntonio, com si s’haguessen instal·lat ahir ací i allà, amagats entre aparences i mudes que semblaven, només que ho semblaven, democràtiques. Els hereus falangistes fan actes franquistes, perdonen crims de l’extrema dreta, en canvi d’atacar la llibertat i la democràcia. Que tot plegat ve de lluny. Quan els membres principals del partit es van vendre l’ànima en canvi de tenir els vicis de la dreta. És veritat que, d’uns anys ençà, el partit que de bon principi aparentava maneres i respecte per uns principis democràtics, va anar destapant-se, va obrir el millor dels flascons de la corrupció i encara de la connivència amb el terrorisme d’estat. De tan gros, van haver de fer presó, uns quants dels seus, però només uns quants mesos, malgrat els morts, els segrestos, els atemptats ordits i encara les tortures contra joves demòcrates. Era un preu menor per un crim major: l’ànima i la mare ja eren venudes, el pitjor ja havia passat, ara només calia cobrar. Cobrar durant anys el pecat dels traïdors: poseu tots els noms propis que imagineu, el senyor X, guerra, espanyols, bascos, valencians, catalans, n’hi havia de tota mena en aquell partit: del primer a l’últim, hi caben milers de noms, corruptes i criminals.

No és ara que el PSOE s’ha destapat antidemocràtic. Ens els anys noranta, en els vuitanta, durant els anys dos mil, no n’hi ha dècada que aquest partit no haja actuat amb deslleialtat a la democràcia en canvi de tenir quota de poder, famílies que cobraven, que callaven, que amagaven corrupció i crim, s’hi afegia el partit com un valedor ferm dels cossos de repressió, als quals encobria accions típiques de governs autoritaris, feixistes com els primers. La tortura, la memòria oblidada, la tortura fins a la mort.

Això d’aquests mesos, aquest revifalla sense vergonya en favor de lleis de repressió, d’accions contra les llibertats bàsiques, lleis, normes i actuacions impròpies d’un partit o d’un govern demòcrata, només que el despulla davant el món: gent al capdamunt d’una mediocritat esfereïdora, que no s’arruguen a ordir violència, a negar-se a investigar autèntics terroristes, que inflen bancs i empreses en canvi d’actuar contra els propis votants, una majoria que es pensen i se senten obrers, mentre el partit menteix en els números, en l’economia, que no s’està de fer més despesa en militars que no en sanitat, que retallen en educació en canvi d’augmentar el clavegueram, aqueixa és la política vertebral d’aquesta desferra pròpia d’un partit caspós, incapaç d’apostar pels seus possibles votants, però disposat a parar la mà de les empreses més corruptes i mafioses d’espanya. Corrupció, mentides, vicis, diners, molts diners…

No ens ha estranyat que molts dels governants del psoe vagen de bracet amb gent de l’extrema dreta, feixistes, colpistes, franquistes, ensenyant connivència, rialles, negociots a curt i a llarg, ara jo, després tu, els uns es tapen els altres, es defensen, impedeixen investigacions al parlament, conviuen amb els jutges, els ordenen això, els pugen i els posen a gust, per gust, en canvi que, després, aquells sabran decidir que convé, a tots plegats. El PSOE, ves, que en els anys setanta semblava allò i açò, ai, que ho semblava, s’ha tret la màscara, la pana, la vergonya, la dignitat d’un partit dins les estructures d’un estat corrupte, criminal, viciat, paramilitar i parajudicial. Tot aquell temps que van enganyar militants, amics, gent honesta i humil que li atribuïa progrés o atenció social, ha desaparegut: el present del psoe és en favor d’arruïnar com més gent més guanyaran a la primera fila, seran consellers d’energètiques, o d’empreses privades abans subvencionades, emparades, protegides, perquè continue la corrupció major, que res no canvie: el franquisme viu, la monarquia corrupta, l’empresa frau, els bancs aviciats, l’església panxacontenta, totes aquelles medalles i penjolls sobre els pits de militars i policia de rang.

I diumenge l’estat tornarà a representar un sainet, com en una democràcia, malgrat que haurà d’invertir milions d’euros en campanyes de publicitat, per fer creure al món que som democràcia, que tenim respecte per les lleis, per la dignitat, pels drets universals. Però en realitat som turquia, la xina, rússia, pel que fa als drets. Arruïnats, però semblem una altra cosa. I pitjor encara, aquesta mentida també la defensa europa, aquell parlament on també hi viuen corruptes, del pp i del psoe i d’altres penjolls o ases o rucs que no sabem en canvi de quina cosa, espanya els paga, per ser capaços de mentir, de falsejar. d’enganyar, i fill de puta l’últim.

[continuarà]

«Alguna cosa es mou també al País Valencià; l’esperit bufa allà on vol i ningú no pot embridar-lo. […] No és cap esperit metafísic ni cap quimera territorial […] L’esperit és memòria i voluntat d’ésser. I el de Catalunya (i el de l’Ateneu de Bétera*), en particular, una enorme i imparable fam de llibertat» Joan Ramon Resina

Fa temps que seguesc amb deliri els articles del professor Joan Ramon Resina, que tenen sobrietat i brillantor, estudi i rigor lingüístic, però sobretot, no fan concessions, en canvi d’exigir-nos, als lectors, una gimnàstica mental que no exercim amb gaire freqüència, ni en les lectures ni en l’oci. L’article d’ahir, The Spirit of Catalonia, és una lliçó extraordinària de quina cosa és aquest Esperit que Catalunya, la seua gent, ens va regalant fa anys, però sobretot, les darreres setmanes, amb major intensitat. N’hi ha qui diu que la primera de les revolucions del segle XXI és a Catalunya, i possiblement a Europa siga del tot cert, que el jovent de Catalunya són ara mateix el poble de major coratge i més tenacitat per la llibertat i els drets universals. El jovent, els iaios, els pares…

Salvant les distàncies i l’adjectivació d’humilitat pel que fa a la magnitud, voldria fer el paral·lelisme d’aquell esperit amb el de l’Ateneu de Bétera, un llum dins la comarca del Camp de Túria, en favor de la democràcia; avui, possiblement, l’únic finestral físic d’acollida de drets i de valors. Potser per això, les amenaces i els atacs han sigut ordits i organitzats per fer-lo callar dins la revifalla general del feixisme atiat pel mateix govern de l’estat espanyol i els seus grups de violents. L’atac vergonyant i impune a l’Aplec de 2018, i al sopar groc en solidaritat amb els presos i les seues famílies per grups de radicals organitzats, el pp local i uns quants dels veïns feixistes de sempre, van ser permesos amb connivència i nocturnitat. De fet, les amenaces han acabat de fer blanc en una part del públic habitual que ara desestima de participar-hi, pensant que la democràcia, o la llibertat de drets, potser que siga un excés, si el vent que bufa és d’aital amenaça que fa tremolar les conviccions, per com fins i tot despulla la fina pell de certes beatituds còmodes o benestants.

En canvi, a la ciutat naixen noves respostes contra el servilisme o la violència gratuïta, i encara per la solidaritat amb els presos polítics i contra l’agressió policial, destapen una resposta contundent de moviments juvenils que diuen prou. Com diu el professor Resina, alguna cosa es mou també a València, cansada com està del càstig en tots els sentits, pel finançament criminal al qual ens castiga espanya, pel setge a la cultura, a l’educació, a la llengua, als mitjans… L’abús espanyol va tenint una resposta cada colp més majoritària, i a Bétera, aquest porta oberta al debat, a la llibertat i a no tenir por de la repressió, és a l’Ateneu de Bétera.

El 9N ja tenim un programa viu i polièdric, si us voleu afegir a la reflexió pública, vibrant, sirollosa, d’aquest esperit rebel i inconformista del nostre corral epicurià.

Fa cinc anys, o sis, set?, que tenim tancada la TV3 al país valencià. En aquell moment, l’atac a la llibertat d’expressió va fer mal, molt de mal, i va alçar molta polseguera. Sobretot entre la gent més sensible a la democràcia. En aquell moment de l’agressió a la llibertat, sembla que n’hi havia, de gent sensible a la democràcia, entre el pspv, el bloc, esquerra unida, fins i tot en la coalició compromís. Però d’això ja fa anys, cinc, sis, o set?, i ara mateix no sembla que siga en les agendes prioritàries de cap d’aquests partits, recuperar la llibertat d’expressió, ni guanyar més democràcia, no ho és gens, una acció prioritària, que ningú no en parla de tornar a tenir un espai de comunicació mínim entre els valencians: una graella de proporcionalitat lingüística tan desigual, hauria de ser cosa dels jutges, però els jutges estan més per feines feixistes pròpies, malgrat que no sabem què mengen, què volen, què beuen, on estiuegen o on compren la mortadel·la.

El Bloc nacionalista valencià ha demanat la llibertat dels presos polítics, i ràpidament la cap visible de la coalició compromís ha eixit a repartir berenars a dojo, ha dit que qui vulga mortadel·la ja es tria la carnisseria i el carnisser, i que compromís és una cosa i el Bloc una altra cosa diferent, que ella no pensa de demanar més llibertat, ni més democràcia, en tot cas, s’ha apuntat a més espanya, més borbons, i que als valencians continuen robant-nos els melons… Si fa no fa és la mateixa cosa:  a compromís n’hi ha diverses sensibilitats, i la llibertat no sembla que siga prioritat, ni la democràcia, fóra dels motlles espanyols: falles, bunyols i rock&roll, i si els va bé, a espanya, ja ens enviaran les molles, les engrunes i les plomes de la gallina, si els en sobren.

No demaneu res més i no escaroteu el galliner, diu ella, i que cadascú s’apunte a votar que crega convenient: però la TV3 que continue tancada, els presos en presó, els joves fotuts i el finançament valencià embotit en una botifarra de Nadal.

Sort del Bloc, dels joves i d’algunes mobilitzacions que comencen a protestar a València, a Castelló, a Pedreguer, a Bétera, que això de compromís ja ha tocat sostre, i si volem salvar valència per als valencians, les alternatives passen per aprofitar les sinèrgies i despertar les consciències, que demanava Durruti (ell en deia somoure).

Sense senyal i sense vergonya, ara mateix, algunes polítiques…

LLIBERTAT PER A LES PRESES I PRESOS POLÍTICS, AMNISTIA!
La sentència que avui dilluns 14 d’octubre de 2019 s’ha fet pública i amb la qual el Tribunal Suprem dicta condemnes d’entre 9 i 13 anys de presó pels delictes de sedició i malversació a les preses i presos independentistes és la culminació d’una llarga llista de despropòsits contra drets i llibertats i una vulneració dels més elementals principis de la democràcia. La raó d’Estat, la que dicten les minories que controlen a benefici propi unes estructures hereves directes del franquisme, ha prevalgut per damunt les raons
democràtiques i els drets humans. Perquè votar no pot ser, no és, cap delicte; perquè fer un referèndum no és cap delicte; perquè exercir el dret d’autodeterminació no és un crim. Però les raons d’Estat i la unitat per la força d’Espanya han construït una causa general contra el poble de Catalunya i el dret a decidir el seu futur, dret que s’ha pogut exercir en democràcies consolidades com el Canadà o la Gran Bretanya. Per justificar aquesta vulneració de drets i llibertats l’Estat ha construït el relat d’una violència que només han exercit les forces policials per reprimir brutalment els votants del 1r d’octubre de 2017, repressió que causà els més de 1.000 ferits que van haver de ser atesos aquell dia i una fractura social i una humiliació col·lectiva difícils de reparar. Les imatges de la violència indiscriminada contra població pacífica van fer la volta al món. Perquè diguen el que diguen el moviment per la llibertat de Catalunya ha estat i és impecablement democràtic,
transversal i inclusiu i es troba fermament arrelat en els principis de la no-violència i la resistència civil pacífica. El judici que presidí el jutge Marchena es revelà com una farsa ordida per justificar un empresonament preventiu desproporcionat i una sentència ja dictada amb antelació com a venjança per l’èxit del referèndum i càstig exemplar per inhibir tota protesta. El fals relat de rebel·lió («alçament violent i públic»), substituït finalment pel de sedició («alçament tumultuari que impedeix per la força l’aplicació de les lleis o l’exercici legítim de les funcions de qualsevol autoritat») i malversació de cabals públics sense proves vistes i exposades en el judici, la negació d’exhibició de vídeos i altres proves documentals de la defensa, les mentides sistemàtiques de policies i funcionaris ben alliçonats, amb afirmacions delirants que insulten la raó, ens parlen de la naturalesa política del judici. I del fracàs de la política –amb el PP tant com amb el PSOE, del bloc monàrquic en conjunt– com a forma deliberativa d’encarar els conflictes socials.
L’orquestra de la immensa majoria dels mitjans de comunicació espanyols s’ha mogut al ritme de la mateixa batuta que intenta criminalitzar l’independentisme català i qualsevol dissidència contra el discurs neofranquista emparat per una Constitució que és una tapadora democràtica inservible per acarar els problemes i reptes dels nostres dies.
Per això la legítima denúncia contra la sentència i les vulneracions de drets que estem patint amb especial virulència en els últims anys és abans que res una qüestió de justícia i de democràcia. Demanar avui l’amnistia per a totes les preses i presos polítics és una exigència de dignitat democràtica i civil, una resistència a les regressions autoritàries de l’Estat espanyol, on els màxims responsables polítics han dimitit de les seues obligacions en favor de jutges i tribunals, on la monarquia anomenada parlamentària ha abandonat la seua funció arbitral per erigir-se en part interessada contra grans masses de ciutadans, on es permet que alts comandaments policials i militars facen proclames polítiques i amenacen els drets democràtics de la població, on la Junta Electoral s’ha convertit en una maquinària per a la censura d’expressions com «presos i exiliats polítics», «Consell per la República» o «Assemblea de Càrrecs Electes» i on els parlaments i altres institucions democràtiques es veuen sotmesos a un control per limitar i impedir determinats debats i deliberacions. Espanya es troba immersa en una greu crisi institucional on les eleccions,
les mocions de censura i la provisionalitat de governs i pressupostos s’hi han succeït durant quatre anys sense que ara com ara s’albire una solució raonable a un conflicte polític que ni sap ni vol identificar com a tal; una Espanya sumida en la perpetuació agònica d’un règim que fa trontollar els avanços democràtics dels darrers decennis, sense horitzons ni projectes engrescadors, una Espanya paralitzada en els seus tòpics i enrocada en els seus fracassos històrics que ven la retirada de la mòmia de Franco com un èxit democràtic mentre obvia la mateixa existència del despropòsit feixista del Valle de los Caídos i l’oblit a què són condemnats milers i milers d’assassinats pel franquisme a les cunetes, murs i descampats de la història. Una Espanya, en fi, que un dia haurà de retre comptes davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans pels seus dèficits democràtics i els atemptats contra els drets humans, com l’hi retrà tard o d’hora Turquia pel nou genocidi kurd. Per això i més raons, en aquest dia atziac en què hem conegut la sentència del Tribunal Suprem, demanem la llibertat dels avui condemnats i de totes les preses i presos polítics que veuen segrestats els seus drets i llibertats que són al capdavall els drets i llibertats de tots: Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, Carme Forcadell i Dolors Bassa, Oriol Junqueras i Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn; pels detinguts dels CDRs Germinal Tomàs, Ferran Jolis, Guillem Xavier Duch, Alexis Codina, Jordi Ros, Xavier Buigas, Eduardo Garzón; pels joves d’Altsasu que porten més de 1.000 dies en presó per una baralla de bar, Adur Ramírez de Alda, Jokin Unamuno, Ohian Arnanz; per les més de mil causes obertes contra ciutadans i representants electes de Catalunya, entre ells Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila, condemnats per desobediència; contra la imputació al jove del PAH d’Oliva Joan Cogollons; per la llibertat de Pablo Hasél i Valtònyc; pel lliure retorn del president Carles Puigdemont i els conselllers Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig; per la llibertat dels exiliats Adrià Carrasco, Anna Gabriel i Marta Rovira.
Les valencianes i valencians no podem restar passius davant la injustícia i les traves a la democràcia plena, perquè també són els nostres drets i les nostres llibertats els que avui són qüestionats, la llibertat d’expressió, manifestació i participació política. Avui fem una crida perquè en cada comarca del País Valencià s’organitzen comitès de solidaritat amb el poble de Catalunya en defensa de drets i llibertats, de la democràcia i l’autogovern, i a fer activa i extensiva la lluita per la dignitat de les persones a través de la noviolència i, si cal, la desobediència civil, i a no votar el proper 10-N aquells partits que no tenen més proposta als conflictes nacionals i socials que la repressió i l’aplicació de maniobres dubtosament legals com la de l’article 155. Instem així mateix el Govern d’Espanya a complir les resolucions d’institucions internacionals com les del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, Amnistia Internacional i diversos grups de parlamentaris europeus, entre d’altres, per a una posada en llibertat immediata de les preses i presos polítics, el sobreseïment de les causes obertes per raons polítiques i el lliure retorn d’exiliats i exiliades.

SOLIDARITAT I REPÚBLICA, País Valencià, 14 d’octubre de 2019

Davant espanya, o per tornar a espanya, al seu parlamento de los leones, la proposta valencianista amb representació s’ha decidit per potenciar mésmadrit, que vol dir més espanya, més marca ibèrica… Tinc amics que diuen que serà l’única opció, i jo els responc que facen que facen, els valencians en aquestes o altres eleccions futures, espanya ens continuarà robant, els diners i tot allò que comporta: l’escola, la sanitat, els serveis, les infrastructures principals i secundàries, el camp, les collites, la jubilació…

Mentre els valencians siguem dependents, d’aquella política i aital intel·ligència, no tenim res a fer. Esperar les almoines i sobreviure de les molles. És el que ha passat els darrers cent anys, i continuarà passant després de la farsa de la Transició, més encara ara que torna el torn de la caspa, l’extrema dreta i la manca de llibertats, tot plegat liderat pel PSOE, que ells mateix visten com una opció de progrés: caguendena, tu, si ens han portat a la ruïna moral i política, tots plegats: pp més psoe. I encara ens volen vendre la cabra, però els diners se’ls queden ells i els administren ells. I vosaltres no us queixeu, feu-vos roders si voleu.

I aquesta és l’única alternativa dels valencians, segons compromís, fer-nos roders i dir prou. I començar a fer política de veritat, si compromís vol jugar a segona divisió ells són lliures de triar-ho, perquè ni traient-ne cinc, ni deu ni quinze representants a espanya, no alçarien la cua del dimoni que és un estat corrupte intolerant i antidemocràtic: no en traurien ni un quinzet, al remat.

El camí dels valencians l’hem de fer els valencians, i qualsevol esforç en favor d’una altra via no serà mai valenciana, si no per engrandir-los a ells i de retop continuar empobrint-nos nosaltres. Sí, alguns dels elegits viuran del pessebre i de besar les mans de la borbònia —sempre n’hi ha hagut esclaus que han fet la gara-gara als amos per uns quants xavos i s’han venut la mare i la casa de la mare. Benvinguts els xavos per als amigots (quatre o sis o dotze, tant se val), però el poble que rebente, encara que vote compromís o una cosa pitjor. La feina, doncs, cal començar-la (això ja ho van fent malgrat els errors) i continuar-la a casa, a esquenes d’aquells peixots, i plantar-nos, i ser polítics amb cervell i dir prou i avant…

Ai, però tot plegat va amb aquest pedaç d’anar amb una cosa que es diu #Másmadrit, vestit ara de méspaís, que es refereix a més espanya… Sort que putero només era aquell de cartagena, perquè ací, en un valencià fi, d’això se’n diu cabrons i pagar el beure per fer-los la viu-viu als espanyols…

Mentrestant, sobre els presos polítics, silenci! Sobre els exiliats, silenci! Sobre l’atac a les llibertats, silenci! Sobre l’amenaça contra la democràcia, silenci! Sobre el tancament de TV3, incapacitat voluntària sense compromís! I més muts encara quan les decisions econòmiques de pes són totes a mans del psoe, ai, també al botànic 2.

Mancava aquesta cirereta d’ordir un homenatge a Llorenç Giménez a l’hora de la manifestació a València, l’únic clam no folckoric d’aquesta diada…

Si això és un 9 d’Octubre

Espanya no em representa, ni ací ni a Europa. Potser perquè sóc dels que van votar candidatures que espanya ha prohibit que ens representen: espanya prohibeix la llibertat, l’expressió i la representativitat. Potser per la mala praxis, i l’ús i abús de fons reservats per atemptar contra la llibertat siga una raó suficient… Si bé la meua opció triada no va ser majoritària a València, el meu vot ajudà a triar aquells homes, que espanya prohibeix que tinguen legitimitat. I el meu vot ha de tenir el valor de qualsevol vot. Si no és que n’hi ha ciuatadans de primera i de segona o tercera. En democràcia això no fóra vàlid, però espanya no l’és, una democràcia, sinó una disfressa camuflada, que va ensenyant tot de tòpics i modos autoritaris, del seu particular règim tan històric com fatal.

Espanya no només no en té, de tradició democràtica, és que té arrel feixista, tradició feixista, filosofia feixista de viure.

Contra la llibertat de les idees, contra la democràcia, contra la llibertat dels pobles. Això és espanya, i justament per això i per més pals a les rodes dels drets universals, espanya no em representa. Sí, els seus jutges aviciats, la seua estructura postfranquista, fa que tinga representació a Europa, fins i tot una representació que és major que no la meua, però a mi particularment no em representa.

Espanya atenalla, va contra les idees, contra la investigació científica, contra la inversió en universitats, en escoles, en l’estudi i en donar possibilitat als joves. Com voleu que això ens represente, si és un model de política casposa tan reaccionària com idiota.

Espanya no em representa perquè defensa uns valors autoritaris, eclesials i militars que són lluny dels ideals universals més lloables: em poden representar els ideals del poeta Lorca, de Mandela o Chomski, d’Estellés o Fuster, o aquells que garanteixen la dignitat, l’home, l’ésser, la llibertat.

Per això espanya no em representa. No té cap autoritat moral sobre meu,cap ni una, ni moral ni ètica, ni filosòfica ni científica. Espanya s’empara en el cretinisme que s’ha encarregat al llarg dels segles de lluitar contra la veritat, el coneixement o l’estudi. Per això que no em representa.

Potser que espanya tinga la força que empara la violència, l’agressió gratuïta, la immunitat de l’amenaça i la repressió. Una llei contra els pobles i contra els homes, als quals empresona per les idees o la política. Tot això no em representa.

I com que espanya és irresoluble, perquè avantposa corrupció, elit, amiguisme, íbex, borbonia, franquisme i política de segona divisió (el cas del psoe ja és paradigmàtic), hom pensa que Europa és per damunt, salvable, malgrat que és a mans d’estats corruptes com espanya o frança. Per això reivindiquem la llibertat i la representació a Europa. Hi confiem. Però no serà per sempre. Que no.

Perquè altres aliances entre pobles són possibles, per bé que no siguen econòmiques. I justament per això poden ser més eficaces i moralment vàlides.