Ulisses20

Les empreses patrocinadores governen també la política, i la vida, dels patrocinats. Sobretot si aquest són de primera fila i apareixen als mitjans, si no els poden amagar la ideologia. Entre els campions de motociclisme, n’hi ha qui voldria festejar el triomf amb l’estelada, com n’hi ha qui ho faria amb l’estanquera i l’àguila, el bou o la cabra. Diumenge, no cal anar més lluny. Però els patrocinadors salten de l’artèria i amenacen els seus, si el símbol final no és espanyolista o caspós, malgrat que el guanyador en volgués un de diferent.

Ara, una cosa és festejar el triomf particular (sempre n’hi haurà que els manque estudi) i una altra de diferent és voler administrar políticament allò que passa avui a Catalunya. I a València. Que Marc Màrquez puga consentir que hom reclame a l’Ajuntament traure que tenim presos polítics és tirar-se terra als ulls, en fer mal al país i atacar directament els drets universals. I ves que semblaria que només que corre en moto, el jove. L’entorn del motorista ha demanat de traure la simbologia per la llibertat que penja a l’Ajuntament del seu poble:

“Ves, silencieu què passa, fiqueu el cap en terra i deixeu que puga pujar al balconet durant uns minuts com si no passés res!”

Jove, ets campió del món, un pilot excepcional, no ho discutim; però justament per això, ets tu qui hauries de marcar la via, el camí i la dignitat: ha costat molt de guanyar els drets universals, moltíssim, perquè ningú puga amagar el cap sota l’ala i silenciar què passa.

Sí, sabem que aquestes empreses que patrocinen el jove no juguen net. Que són corruptes i còmplices de la prevaricació, que han sigut consentides i perdonades, d’impostos i més filigranes, i que no amaguen poca cosa darrere l’esport que diuen patrocinar, no ens enganyem. Apuntem quines són, per no regalar-los més usura, però jove, escolta: “Quan tornes a pujar en una moto, sàpies que ho has pogut fer mentre milers s’han jugat la vida per la llibertat i la democràcia, mentre entrenaves o competies, i n’hi ha que encara paguen la defensa dels drets humans, també les seues famílies, que la complicitat i el silenci d’uns quants no aturarà la seua lluita ni la seua fermesa. I encara has de saber, que n’hi ha que no van en moto, que van en una barca i s’ofeguen a meitat de cursa, però la seua dignitat els obliga a competir per la vida…

Si ser campió de moto és abandonar els ideals de llibertat i de justícia, més val perdre totes les curses, xicot, i anar a peu amb la cara alta.

Durant l’estiu vam viure diversos episodis de civilització primitiva al Camp de Túria. Entre més, els atacs a la caseta de llibres que l’Ajuntament d’Olocau disposa a la urbanització de Pedralbilla. Repetidament, els feixistes escriuen anònims i insults contra els llibres que no són en espanyol. Arranquen pàgines, els ratllen, els embruten, els pixen i deixen escrits missatges com ara: mai no mos fareu catalans. Ni valencians, caldria afegir. Ni humans!

Aquest cap de setmana passat, a la Plaça del llibre, una activitat organitzada per llibreteres i editors a València, hem tingut el mateix atac contra els llibres. A cara descoberta, els feixistes s’hi van plantar dins l’organització, entre les casetes i van començar amb insults i amenaces, contra els llibres en català, contra la lectura i contra el coneixement. L’agressió no va fer moure un dit dels cossos de la (in)seguretat ciutadana, que van deixar campar els bàrbars fins que van voler: per la policia, espantar les famílies, amenaçar-les, o amenaçar la cultura és llibertat d’expressió.

La pocavergonya va instal·lada en el xip de la formació policial?, en les seues escoles sembla que ensenyen que hom ha de ser permissiu amb l’agressió si l’empara el feixisme, malgrat que siga contra els escriptors, els llibres, la lectura o l’escola. Aqueixa burrera espanyola contra el coneixement.

Com expliquen llibreteres i editores què va passar diumenge a la Plaça de l’Ajuntament de València i la fredor amb què es va permetre que els feixistes feren l’haca assegura com de desemparats som, els valencians, d’una burrera feixista que uns pocs han incorporat a la genètica espanyolista. Albardes i cabeçons, i ramals, per guiar-los, xa, però la impunitat explica i retrata la justícia espanyola, capaç de tancar algú per una piulada, en canvi d’atiar —amb el seu exemple dissortat— la violència contra la llibertat de pensament. Ells són diferents, sí, i feixistes.

Ni un pet ni una bufa, la justícia a espanya no té un pet de justa. Però això és igual, perquè qui governa espanya és una maedéu rapà d’intel·ligència, amb tants pèls franquistes que passarien per dictadura, així que ni és just ni li interessa la justícia, a la calavera. Allò que interessa al comú dels 155 (és el model polític espanyol post-franquista) és ser corrupte, refillet i ric, una coartada perfecta per furtar bona cosa, mamar del pot, tenir padrins, llepar del clavegueram, mamar de la vaca, ficar el cap al pessebre, passar-la llarga, heretar privilegis i, si els queda temps i grandària de forat, cagar quan els rote.

Els bancs no paguen ni el que furten, ni el que mengen, ni allò que l’estupidesa del psoe i el pp ens va furtar per regalar-ho a lladres presidents del santander, bbva, bankia, lacaixa, i la resta de la lliga més criminal del finançament mundial. Els bancs són en mans de lladres, són institucions gestionades per criminals, pistolers i mafiosos: els beneficis són per ells, les pèrdues les paguem nosaltres. A la llarga, i a la curta els polítics els la mamen i després hi mamen. Si havien de pagar lloguer o despeses o tributs, ca, ni una no en pagaran, i ja ho adobaran jutges, polítics, borbons i mamons, del pp i el psoe, per perdonar-nos la vida i regalar-la al filldeputisme bancari (els bancs són qui financen el feixisme en canvi de res). Si financen res més, ens ho fan pagar tres vegades.

Europa diu que espanya no fa judicis justos, aahhh, quina sorpresa, quin ensortit, quin sidral: el tribunal d’Estrasburg diu que espanya és una porcatera judicial, però de colp ixen ministres porquera del psoe pro-feixista155 per assegurar que això no afectarà: és veritat, els tribunals europeus no afecten espanya, perquè la democràcia europea no afecta espanya de cap manera. Què ha d’ensenyar ningú a espanya de democràcia, si espanya és la lliçó universal de la democràcia en representació de la Terra, és el cel i és la glòria, espanya: posem un sol jutge, un de sol, a espanya, que no siga […] demòcrata, lliure, independent, honrat, honest, just…

—Cal ser molt fill de puta per pensar tan malament! Però els catalans s’aproximen al valor… A pos, els valencians! Aquests ja dupliquen el quoficient…

Ai, Pinotxo, que et veig on vols arribar amb el nas, amb la fava, amb la bíblia i amb el malparit del papa: sí, el papa tampoc no ha dit res de la justícia a espanya perquè ell és francesc de nom i és per damunt d’Estrasburg i d’Andorra la vella, de la pederàstia, de la religió i de la pobresa, si li cal…

Europa fa una biòpsia als jutges espanyols, de quan en quan, i els treu una merda que no és merda, ni és càncer, ni malaltia ni edema —les mostres han sigut enviades a un laboratori privat que vigilava el superhome de cospedal mentre ella la mamava a dues bandes, la mala peça que faltava per recompondre la cadena de la intel·ligència humana: ni els morts, ni els fossars, ni la merda de la muntanya no fa pudor, perquè quan hom viu en un femer, el nas ja s’ha fet a la pudor… A la meseta fa tres-cents anys que ja fan perfum, els porcs, pernils, i per aixpo el contagi a València sembla irreversible: anit, per exemple, Àpunt treia imatges de l’alcalde de València al seu despatxet amb un altre il·lustre de la intel·ligència espagnola: Àvalos l’Avatar: a la tauleta de nit hi havia la fotó del borbó de regal, per demostrar com n’hi ha valencians que, malgrat el càstig financer d’anys i panys dels borbons, els nostres encara els tenim a la tauleta de nit per pregar el rosari…

Ai si encara ens farà falta mamela, per netejar els budells irredempts de tants llepafigues que suen i suen anys i panys en canvi de viure l’últim sopar amb una bona taula i l’oblit de qui érem trenta o quaranta anys enrere: l’estatut!, l’estatut! Democràcia! i TV3, xa!

Sort de Brussel·les, de Bruges, de Gant, d’Escòcia… i encara d’Europa, malgrat la Unió dels junckers.

No podem esperar que es muiguen ( o es morin) tots els jutges prevaricadors, perquè en vindran d’altres, posats també a dit, d’herència, per uns altres jutges prevaricadors o polítics155 (pp+psoe), com els jutges franquistes que s’han encarregat sempre de decidir què sobre la vida d’una majoria: una minoria antidemocràtica ha jutjat la gent d’aquest país fa més de setanta anys, i prou que es van escarrassar a fer-nos la vida impossible. Ara ja s’entén per què durant anys, totes les accions feixistes han sigut perdonades, justificades i endolcides, per la justícia espanyola. En canvi de castigar durament qui s’ha enfrontat al poder corrupte espanyol.

Nosaltres també anem morint-nos, si fa no fa, així que no podem esperar-nos a veure si ells desapareixen del mapa amb més rapidesa. Cal actuar i cal fer-ho amb contundència, contra el 155 permanent de l’estat espanyol, contra la vergonya del psoe i la seua fiscalia (la fiscalia del PSOE demana vint-i-cinc anys de presó a homes plens de raó), contra tanta gent que actua contra la llibertat dels pobles. Els valencians fa centenars d’anys que ho patim, tant ho hem patit que molts que passen per valencians s’han aconformat al servilisme i a acotar el cap. A viure esclaus amb unes certes almoines del s. XXI: un parell de canals espanyols amb gent progressista que els fa riure, el cap de setmana amb els amics, les falles, els moros i cristians i l’esmorzar de cada dia… Amb això milers de valencians ja abaixen el cap i es deixen pegar per baix i per dalt. Els valencians, malgrat que molts no ho saben, rebem més colps i més durs que ningú. Però encara la mamem.

Altsasu ha escampat el fem contra el feixisme. Catalunya ha dit prou a l’espanya colonial repressora. Els valencians, que som el furgó de cua, encara si ens pensem a ballar-los una jota. Ves si ens tenen atemorits. Agafats. Fins que no ens despertem una majoria, i diguem prou. I diguem aquest país és nostre i el gestionarem com voldrem. Nosaltres. Els valencians.

L’escarni no ens ha agafat de sorpresa. Espanya no és cap sorpresa i, qui diga que s’ha sorprés, menteix. La fiscalia i els advocats de l’estat s’han conxorxat, amb jutges, policia, església i militars, amb el psoe i el pp, per escarnir la llibertat i la democràcia. Fins i tot per escarnir aquell heroi de Trapero, ves si els fa mal i què. S’ha acabat el mambo, xicots, el ball, la jota i la festa. I la democràcia de quinzet, que és uan dictadura disfressada torna a ser ama com ho ha sigut quan li ha convingut. S’ha acabat la festa: espanya vol guerra, vol sang, i per això, com que no aconsegueix una resposta violenta que puga vendre a Europa, eleva el nivell de càstig a l’impossible, passa la ratlla de la mesura i fueteja amb justícia franquista en ple segle XXI.

I què direm? Res, perquè a espanya li la bufa què puga dir ningú: Europa, l’ONU, Amnistia Internacional o el Tribunal de Drets Humans, li la bufen. Menys encara què puga dir una colla de demòcrates catalans. Li-la-bu-fa! Espanya és franquisme pur i dur: dins la justícia, la política, la monarquia, els mitjans, l’església… En el futbol, en els bous, en les TVs, arreu que trobes defensors a ultrança del franquisme més pudent.

Si ja ho sabem, això, què fem? Ara què? On tirem, a on cavallers?

Què pot fer mal, en realitat en aquella ferida, en aquell putiferi polític, burlar la hisenda?, fem-ho! Traure els diners dels bancs d’espanya? Fem-ho. Deixar de comprar-los aquella merda de loteria? fem-ho! Deixar de consumir res que faça tuf a espanya? Fem-ho… Però tot això no és prou. Ni suficient, perquè res canvie en aquella cofurna. Cal preparar les estructures de la república a cada tros d’aquell estat que tinga possibilitats d’anar-se’n. Els valencians també. Fem-ho! Sobretot perquè als valencians ens enganyen cada dia, ens roben cada dia, això sense haver-los organitzat ni el procés ni la revolta democràtica més pacífica dels últims cent anys a Europa. Però ja podem començar, ja… Fem-ho.

Prou de connivència amb els progres? Fem-ho. Prou de… Fem-ho!

[continuarà]

A El sant del dia Alfons Llorenç explica que els valencians encara deixem un badall a la finestra, avui i demà, perquè les ànimes dels nostres tornen a casa i hi troben la taula parada, el llit, nosaltres esperant-los per festejar el record i el retorn, cada any el dia de tots sants. És dia de morts, avui, i demà d’ànimes, i els valencians tenim memòria. Per això enceníem unes minetes de cera petites, protegides d’un plàstic roig que encara feia més tètrica l’escena contra la foscor de les cases.

O morts o ànimes, els valencians ens haurem d’espavilar si volem sobreviure, per bé que si volem mantenir uns quants costums i una mica de cultura, no ho tindrem fàcil: si hom pensa que halloween s’ha menjat els nostres morts, potser que no pensem que els espanyols ja s’han menjat la nostra economia. La quarta part del nostre pressupost anual es destinarà a pagar el que devem als espanyols, que cada any ens roben el necessari per continuar mantenint-nos agafats dels collons dels vius i dels morts. El conseller socialista Vicent Soler, diu al president d’espanya, que també es socialista de la mateixa cofurna política, que això que passa és una vergonya, una deslleialtat als valencians, si tots segons ells som iguals davant aquella prostitució de constitució que ho consent.

Morts i sense ànima és com ens voldrien mantenir els espanyols, als valencians. Muts i a la gàbia. Molls i capcots. Ves quina autoritat ens representa que encara se’n burla del mort i del degollat, quan allà asseguren que els valencians no serem capaços de protestar ni de queixar-nos fins al punt de trencar res. És el modo franquista del psoe, que mentre ens insulta, s’esgola pels badalls de finestres i portes per robar-nos l’ànima.

Si l’única possibilitat de sobreviure és la República dels valencians, si volem evitar-nos tanta carabassa i tanta calavera. I sobretot evitar que continuen robant-nos. Els nostres morts i les nostres ànimes.

València acollia un encontre d’empreses familiars. Hom imaginava, per posar exemples propers, el meu cosí Miguel, al capdavant de la carnisseria que va heretar de son pare, el meu padrí Voro, que encara va amunt i avall al mercat amb les verdures i els setanta anys, i si la família no valia d’exemple, doncs parlaré d’uns altres esforçats veïns que fa anys que malden per fer anar el carro de rodes i l’ultramarins d’embotits selectes… Però ves que qui va obrir la trobada d’empreses familiars va ser el rei d’espagne, que ves si té bona empresa familiar d’agressions i violències, i de lladrocinis justament a les famílies que hi posen el treball de la família en les seues empreses, i encara més va eixir aquell reiot de Mercadona, que va dir que són ells, ell mateix, qui crea la riquesa d’un país, aquest Roig, justament que ha arruïnat no sabeu quantes empreses familiars petites en canvi d’enriquir-se ell, i encara es va atrevir a fer filosofia d’empresa i de l’abús, en canvi de passar per màrtir de la societat, pobre, que ell no treballa per fre i robar diners, sinó pel bé comú i la joia del viure col·lectiu de la societat valenciana, mentre paga i subvenciona moviments d’extrema dreta en canvi d’atacar la democràcia i la llibertat.

Si l’empresa familiar ha de tenir aquest padrins, refillets a manta de com traure la sang de les petites empreses familiars que els abasteixen, ja sabem a quina mena de país som: de drets universals, aquests dos gossos ja mosseguen pel seu compte i n’hi ha que els fan la feina bruta. A cagar a la via, els malparits!

El pp valencià demana de reprovar el MH Enric Morera, president de les Corts , segona personalitat política dels valencians després del president de la Generalitat. Ho demana perquè el MH va ser als Premis Octubre (això fa mal al PP), que és un espai de llibertat, de cultura i de resistència democràtica. Tot això, per al PP, un partit feixista, corrupte i lladregot, li fa més mal encara. Volen reprovar el MH perquè en la seua intervenció als Octubre va demanar la llibertat dels presos polítics. Naturalment, demanar la llibertat de presos polítics és un sacrilegi, a ulls del PP, el partit criminal que ha arruïnat els valencians, els ha enfonsat en la pobresa… El PP no tolera ni llibertat ni dignitat; ells que encara no han renunciat al franquisme (un dels sistemes polítics que més assassinats va deixar a en el segle XX, el primer estat assassí en temps de pau (!), que encara no ha demanat perdó per l’assassinat de Companys, de Miguel Hernàndez (avui fa anys) i de milers de valencians, gosa de demanar la reprovació del nostre MH.

Ves que ells peguen i peguen primer que nosaltres, perquè som polítics tebis, en el fons. Nosaltres, el nostre MH i l’altre MH, haurien de dir que són a les Corts amb els feixistes del PP, que actuen amb violència i agressió de la mà d’espanya2000 (a l’Aplec de Bétera, en en el 9 d’Octubre, al futbol i en més espais fan el feixista), però els nostres polítics no els ho diuen a la cara com caldria, amb coratge, què són… Per això ells, davant el mutisme dels polítics valencians, gosen cridar “reprovació!”, ells que són violents, agressius, antidemocràtics, que han prohibit mitjans en valencià, que han prohibit i tancat gent honesta, clamen quan algú defensa la democràcia. I la tebiesa els fa lladrar, i els mitjans vinga a repetir que diuen, fins i tot.

I ves que a poc que gratem les clavegueres, l’empastre és gros, sinyors del pp, i el feixisme evident. I encara amb aqueixa justícia prevaricadora, són un partit legal, el PP.

Anit mateix asseguraven que sempre han col·laborat amb la justícia…Ai ai ai, què volien dir, que en esborrar discs durs o cremar jutjats, o premiar jutges prevaricadors, la col·laboració era cordial i amistosa? Fóra tan fàcil com dir, des de la tribuna de tots dos MH —la generalitat_600anys i les Corts: vostés callen, totes les Bonigs del món, mentre siguen un partit feixista consentit d’una justícia encara pitjor!

—Molt Honorable Enric Morera, siga valent i demane la il·legalització d’això que ells en diuen encara partit polític, el PP, que de més criminals no n’hi ha al món.

Amb l’escola tenim una part important guanyada, és cert, però no és suficient per normalitzar la llengua. Ni per assegurar-ne l’ús. L’escola ja fa paper, i molta de la feina més enllà dels seus propòsits, per no és suficient. La tebiesa política dels nostres, davant la contundència dels altres, manté el desequilibri d’una balança que fa molt que no ens afavoreix. Ells ho saben i no aflueixen, nosaltres també ho sabem, i encara anem amb por, amb l’ai ai ai que s’enfadaran. Sí, ells tenen la paella pel mànec, que diu la frase feta i la realitat política (militars, església i jutges), i nosaltres tenim la voluntat i la decència. No n’hi ha prou, i ves com ens volta la nòria. Sempre a favor dels altres, i nosaltres sempre a contravent, més esforços, més recursos de les butxaques particulars, i militància, i més coratge… Amb militància no n’hi ha prou. Perquè l’ús de la llengua, que guanye prestigi, que siga considerada de primera entre el jovent, depén de més coses, i de la política que siguem capaços d’ordir. Tampoc no tenim la solució a curt termini, tret de la República (imprescindible per combatre la tebiesa), però ni això no ens assegurarà res, si no ens espavilem, ens despullem l’esclavatge lingüístic, i parlem amb la cara ben alta. Però a partir d’ací podríem dir més coses, segurament. I ampliar els deures de no poques empreses que ens fan la mà amb els nostres propis diners. Ara, amb televisions prohibides, presos polítics, músics, poetes o joves empresonats o exiliats, encara fem el carranc. A València, a Palma, a Barcelona, i mentrestant la llengua que vaja pagant tant de dèficit…

Stop Malària torna avui a Bétera després de la campanya de l’estiu, per avaluar el projecte solidari engegat l’any passat. Núria Moreno farà balanç del treball fet, de les ajudes rebudes i de les millores aconseguides contra una de les pitjors malalties a l’Àfrica. Si hi voleu col·laborar, aquesta nit serà a l’Ateneu de Bétera: xerrada, sopar popular i concert.

El concert pretén de visibilitzar les dones compositores: Amy Beach, Clara Weick, Nadia Boulanger, Pauline Viardot, o Claudia Montero, entre altres.

Hi intenvindran, Valeria Sepó Lluch, soprano, i Laia Bernad Garcia, piano. L’entrada és gratuïta, només cal compromís social i una ànima solidària. Si encara teniu reserves podeu portar paraigua, a Bétera plou.

*El paludisme o malària és una malaltia parasitària provocada per protozous del gènere Plasmodium que es caracteritza per la presència de febre alta i anèmia. El paràsit es transmet a les persones per mitjà de picades de mosquits anòfels infectats. En general, la malària és una malaltia curable si es diagnostica i es tracta immediatament i correctament.

Tot i això, entre 300 i 500 milions de persones pateixen anualment la malària a tot el món i, d’aquestes, tres milions moren per complicacions de la malaltia. La major part de les víctimes són infants que viuen en països en desenvolupament.

La malaltia es troba estesa per la major part de l’Àfrica subsahariana, la part central d’Amèrica del Sud i el Pacífic oriental, però amb diferència és a l’Àfrica on es concentren més casos i més morts. A més, existeixen zones on tant els mosquits com els mateixos protozous presenten resistències als productes usats per al seu control o tractament. Aquest fet provoca que els programes destinats al control de la malaltia siguin cars, complexos i sovint amb resultats limitats.

http://canalsalut.gencat.cat/ca/detalls/article/Malaria

(Sobre el document de com ensenyarem llengües de la generalitat de dalt, que no sé si és ara mateix el govern de la República, encara que només si l’he llegit d’un colp i sense la profunditat necessària).

Qualsevol document de llengües, i encara de com ensenyar les llengües té una intencionalitat política. I la seua publicació no és sinó una declaració: ara, aquest document del qual ja he fet un comentari ràpid per a Vilaweb, no sembla ser el document definitiu de com ensenyarà llengües la futura República catalana, més prompte és un document fet perquè els jutges espanyols llegesquen en català, encara que siga una horeta curta. Hi trobaran pegues i el portaran a l’infern, per bé que també passarà el purgatori.

El Pla de llengües per a l’escola, que és realment què és, tècnicament està bé, s’adiu amb el plantejament europeu sobre l’ensenyament de llengües, amb la incorporació de la terminologia, els objectius, els reptes, i la realitat sociolingüística present. D’acord fins ací (els valencians també anem per ací, i altres països de situacions plurilingües similars). Però la nostra realitat és més complexa perquè la pressió política d’espanya és brutal: polítics, partits, mitjans, empreses, i allò pitjor: el valor que el jovent dóna a les llengües.

La bel·ligerància espanyola contra les llengües és brutal. Un odi lingüístic que patim fa tres-cents anys i que hem tolerat perquè ells tenen les pistoles i els jutges. Perquè d’una altra manera, fer guerra contra cap llengua només s’entén si n’hi ha mala fel i un foc interior que no és una altra cosa que inseguretat i sensació d’inferioritat universal.

Aquesta dualitat tan contraposada, la tolerància amb el feixisme i la intolerància amb la democràcia, és el resultat màxim al qual pot arribar espanya, en política, en modernitat, en coneixement o en història. Per això tenim presos polítics i exiliats; malgrat que n’hi ha que fa vida normal, fins i tot institucions que haurien d’esbullar-se els cabells i estripar-se la roba, abans d’obrir cada matí.

Els jutges a espanya ja sabem que van heretar la consciència franquista abans que la carrera judicial. Com els polítics, en la seua majoria. No estranya a ningú l’escarni, la venjança, contra els demòcrates catalans que van portar al parlament el debat i la votació popular. A espanya, no. Hauria d’estranyar-nos més, que ens governen aquells prevaricadors, usurpadors de la República, mentre permeten el franquisme a dins la legalitat espanyola.

No hauríem d’oblidar que els valencians encara tenim prohibides televisions perquè són en català, exclusivament, i n’hi ha polítics i partits i governs que fan política i governen com si no passés res, com si castigar els valencians per la llengua, pels mitjans o pel finançament fos la cosa més normal, que hem de carregar cada dia com una malaltia crònica, per la seua voluntat, que és la de tot l’espectre polític valencià-espanyol de la A la Z, sense excepció. Ni amb compromís al govern, no podem veure els mitjans de les illes o de catalunya.

La tolerància amb la violència del 155, en canvi de la intolerància amb la voluntat de decidir dels pobles, fa feliç una part que governa, atenalla, i corseca: el franquisme del psoe+pp+ciutadans (i la tolerància de podem i els altres) contra els drets universals de l’ONU: i ara s’atreveixen amb un judici d’espanya contra el món: que és un judici d’espanya contra la democràcia. Perquè la metàfora és que, si cerques exemples de democràcia i d’història democràtica, espanya no és en la llista, ni per tradició, ni per voluntat ni per actualitat. Però tot això ens governa, el màxim possible de l’esquerra, ep.

Prendrem mal? Més encara? O n’aprendrem de la lliçó que, des de la raó i la intel·ligència, espanya no negocia? Ni avança ni deixa pensar, si no és sota amenaça i venda d’armes a països més feixistes encara…

Els detalls d’una festa extraordinària de vegades són oblidats; per secundaris no els pensem principals, perquè no en sabem més o perquè precipitem la reflexió, potser per totes aqueixes coses… De la jornada sobre els mitjans en llengües minoritàries m’havia deixat tres coses:

—En mans de qui és, Europa no respectarà mai les llengües (això és ferro rovellat, xa, que no té remei )

—A Espanya, els mitjans en llengües petites (sense estat) hauran de viure a la defensiva: dels atacs de jutges, policia, empreses, lleis i de l’estat mateix. I encara a la defensiva dels rucs de torn.

—Els mitjans en llengües petites peguen cent voltes en sobrietat, qualitat i decència als mitjans grans i als mitjans de llengües grans, però els manca autoestima, en general. I pressupost. Potser per això viuen sempre a la defensiva.

Els estats no permeten que siguem estat, però tampoc no permeten que les llengües que sobreviuen en els seues estats colonials puguen viure en pau: ni volen ni ho poden permetre. Lo fàcil que seria que ens deixaren ser, i ser estat.

Com fa milers d’anys, pel que fa a les llengües, el peix gros es menja el petit: milers d’anys de coneixement, de Sòcrates a Lucreci, d’Hipàtia a Eisntein, no ens ha fet avançar en democràcia i respecte per les coses petites: el pare gros és l’amo i patriarca, i decideix quins fills estimar i quins rebutjar, i les llengües que representem els fills no volguts ens hem de defensar fins a la independència, sobretot d’Espanya i dels Junckers de la terra.

Idurne Ezkisabel assegura que ens falta autoestima i coratge, entre els mitjans de llengües petites, malgrat que som de major qualitat que els mitjans en llengües xenòfobes. Si ja ho sabem que les llengües no són això ni allò, que ho són pel polítics que les gestionen, i els estats ja fan perquè les llengües amb poder facen el burro. Jo afegiria que n’hi ha uns programes a Àpunt que peguen cent bacs a TVE1, TV2, i aquelles malparides TVs privades del femer audiovisual… I això que els valencians encara tenim prohibida la TV3, i IB3 i la cosa no sembla que es resoldrà en un segle o dos.

Ep, però els bascos tiren, tiren endavant, fins i tot a Navarra, que Navarra camina: Nafarroa Oinez!

La Unió Europea i les llengües minoritàries: la llibertat i el respecte per les llengües, la Carta Europea i els Drets universals, els Estats i les llengües, totes les llengües… fins i tot les llengües que ells diuen inútils.

Avui he participat d’una jornada a Altsasu sobre Mitjans de comunicació i llengües minoritàries, dins el programa del Nafarroa Oinez, la trobada en favor de les Ikastoles. Entre més ponents, hi ha participat Unai Arellano, Juan Kruz, Johan Haggman i Idurre Eskisabel, Yazmin Novelo, Elin Haf Gruffydd o Rónan Mac Con…, dels quals agafe, de la traducció simultània unes quantes idees:

[…] A la Unió Europea, i potser que fora d’ella, l’ús i el respecte sobre les llengües és potestat dels estats, ai, i què penseu que passa, amb les llengües, que si són minoritàries van a prendre pel sac, i encara a mans de rucs, les llengües grosses no penseu que no pateixen tanta idiotesa. Segons paraules d’en Haggman, mentre n’hi haja Junckers, o polítics similars, les llengües seran amenaçades… “La carta de Drets fonamentals és el pitjor colp contra les llengües, perquè recau sobre els estats i no sobre la UE, decidir què fan de les llengües els polítics que governen aquests estats: i ja sabem com les tracten aquestes llengües.”

D’entre moltes de les competències que la UE ha deixat en mans dels estats, la cultura, l’educació, les llengües… en el cas d’espanya, ja sabem a mans de qui recau la responsabilitat de tot plegat i quin és el nivell de respecte, ajut o coneixement a seques que han atresorat els faquirs a espanya… La UE pot aconsellar, fer declaracions d’intencions, fins i tot finançar amb unes quantes almoines això i allò, però, si l’estat és qui decideix què ajuda o on es gastarà la subvenció…, on penseu que destinarà espanya els diners que arriben…?

En Haggman ha parlat d’un parlament europeu desdentegat, que minva i supremeix res que no siga estatal o a mans de taurons i corruptes, o bufandins (recordeu els Junckers?): sí, hi ha projectes que es poden estudiar si milions d’europeus són capaços d’aplegar signatures suficients en set estats diferents… Per demanar almoina, és l’Europa dels estats contra l’Europa dels pobles. Johan Haggman va ser durant anys a la Comissió de llengües de la Unió Europea.

Som a Navarra, convidats a participar de la trobada d’escoles, en favor de la llengua, l’educació, i els drets universals: la llibertat i la democràcia. Enguany, el Nafarroa Oinez es fa a Alsatsu, potser que no siga casualitat, i de primer hi ha un congrés de mitjans de llengües minoritàries. Diumenge es farà el protocol oficial de presentació: venim del país valencià i anirem explicant què passa. Ara som en un poble petit, molt petit, que sembla un llogaret, acollits extraordinàriament bé.

Hem sopat embotits secs, taronges navelines i unes coques que han acompanyat la conversa i el riure. En unes hores us expliquem l’experiència i la festa d’aquest país per una escola entusiasta. Escola valenciana és una de les convidades especials. I l’escola gavina. Hem travessat l’Aragó amb la força de la pluja, i ara som enmig d’un parc natural únic. Quin regal, xa!