Ulisses20

Aquesta nit hem vist de nou “Fènix 11·23” sobre la història de l’Eric i l’exèrcit del Fènix contra l’absurditat. Quinze anys després, ho diria que patim si fa no fa aquella pocavergonya d’estat en mans franquistes: la burla de les empreses a la llengua, a la igualtat, l’arbitrarietat judicial, la indefensió, l’amenaça i l’escarni. Oimés, ara tenim exiliats i presos polítics, com als anys quaranta quan la dictadura feixista gaudia d’atemptar contra els drets humans i la llibertat individual, de pensament, d’expressió, d’idees. A mans d’un estat que consent el feixisme en canvi d’escarnir els homes i les dones lliures. Vet ací on és espanya, ara mateix, en el segle XXI. Damunt això, el psoe encara vol aprovar pressupostos i els pocapena de podemos demanen als independentistes que els ajudem a passar el tràngol, que encara en vindran de pitjors. Però quan se n’han anat completament aqueixes que dieu pitjors, inútils?, en parlàvem avui a l’Ateneu de Bétera, em demanar-me què en pensava del salt de l’extrema dreta a través de Vox. Que ni m’he sorprés i no m’ha punit, he respost, perquè l’extrema dreta no se n’ha anat mai, d’aquest estat pudent tan podrit. Abans VOX era dins mateix del pp i de c’s, de la gc i de la policia, i després acabaran pactant tots plegats, amb el psoe, per tornar a fer pinça contra els drets humans, universals, que mai no han sigut de veritat en aquest país. Sí, el Fènix és ací encara a mans de fiscals, jutges i gc, contra la llibertat i la democràcia. Contra catalans i valencians, sobretot.

Ep, després que tots els partidets valencians a les Corts celebraren la festa de la prostitució, avui encara tenim prohibida la TV3, no? Ves si el cinisme i la hipocresia juga a favor de la llibertat d’expressió o de la repressió col·lectiva encara viva del 155…

Uns quants polítics valencians celebraven avui 40 anys de la constitució espanyola amb una facilitat sorprenent. Malgrat la repressió, l’atac continuat a la llibertat d’expressió, els atacs a les celebracions del 9 d’octubre, els aplecs, o la repressió judicial contra la llengua i contra l’escola, malgrat els presos polítics, els exiliats o la prohibició de veure TV3, polítics del psoe i de compromís celebraven la festa com si gaudírem d’una constitució modèlica, com si aquesta constitució no permetés l’abús policial, la tortura denunciada per Amnistia Internacional cada any, l’extorsió, el desnonament, el robatori dels bancs i de les empreses energètiques, el lladrocini de les empreses de comunicació, la corrupció dels partits, l’amiguisme, l’evasió de capitals, les clavegueres i les fundacions franquistes, l’amiguisme prevaricador…, tot de crims contra la gent honesta en canvi de la perversió política i judicial… I encara, malgrat tot això, hem d’aguantar la riota i la burla, com si la seua constitució pactada amb el franquisme fóra exemplar o un cant a la democràcia universal. Un paperot que conserva els privilegis feixistes, la intocabilitat dels borbons (la primera escola de corrupció espanyola), l’existència de la gc, o tot aquell femer del suprem, el constitucional, l’audiència i el vedetisme judicial…

Tot plegat ho celebren rient, els del 155, amb l’afegit de l’un costat i de l’altre de l’espectre polític Top, el màxim al qual volen aspirar pessebristes, mamons i panxacontents, en canvi d’escarnir totes les tendències que lluiten contra el frau d’una constitució que, sobretot als valencians, tracta com un drap, com un gra en el cul, com una merda. Sí, si aquesta constitució model permet aquest tracte als valencians, no sabem què han de celebrar els de Compromís, avui (els del psoe ja sabem qui són i amb qui pacten quan cal manifestar les idees màximes, incloent-hi VOx). No serà pel finançament, ni pel camp, ni per l’escola, ni per la llibertat de governar que us permet la justícia espanyola, que eixiu a somriure davant el palau, o davant les Corts?

Els valencians, que hem estat castigats com ningú per la casta espanyola, a sant de quina cosa hem de mostrar el logotip de la vergonya que lluu À Punt? A més de malparits, cornuts, Empar? A més d’inútils, idiotes? Us heu begut l’enteniment, que encara llepeu els amos que ens esclavitzen?, fins ací heu perdut la dignitat, o ser valencians inclou deixar-nos aixafar com un drap i damunt festejar-los la vergonya?

Fóra bo que llegíreu l’editorial avui de Vicent Partal, i encara, amb tant de “hi hi ha ha”, de programes pocasolta que ofereix À punt enmig d’una situació social i política tan caòtica com aviciada, foreu valents i la llegíreu línia a línia, per explicar què és en realitat aquell document a mans de militars, franquistes i venuts que ens voleu vendre com un exemple.

L’extrema dreta és una part crònica d’espanya que no se n’ha anat mai, ni en temps de la República, ni menys encara durant la democràcia que ens va portar la Transició. Què és la gc, si no un cos extrem de repressió capaç de tot, de qualsevol cosa, com diu el lema davant cada caserna, fins i tot per damunt la democràcia, la llibertat i els drets humans…

A més de la policia, els jutges, els empresaris grossos ben corruptes, més un fardell de mitjans i partits polítics com el pp (el pp és el partit més corrupte d’Europa i encara no l’han il·legalitzat)… Tot plegat aquest compost viu i reviu fa anys i panys, malgrat que només fa unes hores que uns quants il·luminats diuen que els ve de nou.

No sinyors, Vox no és res nou en el terreny polític espanyol, no vulguen enganyar-nos: la manca de llibertat, de drets i de respecte és bandera del PSOE, C’s, i PP. Ara també és marca Vox, i tots quatre pactaran a curt termini

—Què va ser la batalla de València, sinó l’extrema dreta consentida i atiada pel govern de la UCD, d’aquell nefast Abril Martorell i el reguitzell de feixistes que ens van atonyinar als valencians durant anys?

—Què van ser les bombes a Fuster i a Sanchis Guarner, sinó una organització terrorista dels mateixos governs i policia que, des d’espanya atiava el terror al País Valencià?

—Què van ser els GAL, aquell grup terrorista que els governs del psoe i aliança popular  van odir per permetre l’abús policial, la tortura, la manca dels drets i fins i tot l’assassinat?

—Què va ser l’assassinat de Guillem Agulló o Miquel Grau, sinó la impunitat amb la qual ha actuat sempre l’extrema dreta…

—Què va ser l’atac a l’Aplec de Bétera, si no la complicitat del pp i c’s amb espanya2000… La impunitat consentida del govern del psoe, que ho va tolerar durant quatre hores amb tot d’agressions i amenaces de mort…

L’extrema dreta actua amb tanta impunitat des de la Transició, des de la democràcia espanyola, que tots els adjectius farien paper, excepte el de demòcrates… Si els sinyorets espanyols, polítics i panxacontents de dreta i d’esquerra, podrien els valors democràtics en dos o tres anys, què podien fer els innocents que esperaven anys i panys la democràcia de veritat? El jove rèdit democràtic que hom esperava salvaria espanya, el van liquidar aquells pares de la constitució (una prostitució a mida dels hereus franquistes i els seus privilegis), es pensaven que havien adormit el feixisme, però ells només paraven la mà, en canvi de permetre conservar als franquistes, tot el que havien robat des de la guerra… Podien viure de marquesos del putiferi els Roca, els Guerra, els Miñon, els Fraga, els Barba, els Gonzalez i tota la baralla de criminals que vulgueu imaginar… Durant tots aquest anys fins ací, es permeté el robatori a la hisenda pública, la venda indiscriminada de les empreses públiques, la tortura als joves, la desaparició de gent, el càstig als obrers, al camp, a l’escola, a la sanitat… I encara que no en tenien prou, premiaven qui premia el gallet o ordenava matar. Medalles a policies i medalles a jutges que miraven a un altre costat. Medalles i coses pitjors. I clavegueram, i església consentida, i jutges i policies afavorits per l’herència franquista…

I ara uns quants fan Oh, oh, l’extrema dreta! Comèdia. Una mala comèdia espanyola, sarsuela espanyola per protegir l’extrema dreta. Sense remei, direu? Nooo, no volen remei. Espanya és això. A robar, a robar, a malmetre, a fondre els valors i l’ètica… I la mostra de tot plegat és que ara també tenen permís per presentar-se a eleccions, en forma de VOX, com ha sigut sempre, però amb unes altres identitats, PP, PSOE, C’s, mentre s’empresonen joves, músics, poetes i polítics en favor de la llibertat dels pobles. Mentre ells continuen robant, prevaricant, corrompent… Feixistes?, endavant les atxes! Ara, Presoners polítics? Catalans? Valencians?, castigueu-los! A l’infern.

Què és espanya, realment?, el reducte consentit per Europa del franquisme; un cau de feixistes alimentats i enaltits per tot l’espectre polític de la meseta.

—Que ve el llop, que ve el llop!

Doncs preparem les armilles grogues, xa!

“El ball de Torrent es basa en la paròdia i la burla incisiva del poble cap a les estructures de poder i l’autocrítica del mateix poble […] Hi participa una multitud de personatges arquetípics de les moixigangues, l’alcalde, el rector, els vells, l’escrivà, l’agutzil, el dimoni, els músics, el barber i els dansaires que fan de llauradors, alcides o forces hercúlies, treballadors d’oficis gremials, moros, gitanos, negres, dimonis, estudiants, contrabandistes, etc. Les referències documentals del s. XVII… ” Raül Sanchis Francés

Passa el temps, ens fuig la vida / els llauradors sense eixida /tant com hauran treballat.

Un barber tallarà el coll / a un valencià despistat/ és l’exemple sanguinari

de la injustícia fiscal/ que patim als pressupostos/ això no acabarà mai.

Quan aplegues talent en un projecte ambiciós, per la música popular i tradicional, que malviu i reviu encara, sense gaire pressupost hom es capaç de reptes extraordinaris que situen la tradició en un espai de culte, digne dels millors escenaris. Anit, l’Aljama de Bétera va posar a prova de què són capaços —un any més i ja en són onze— pel que fa a elevar la cultura a partir d’una barreja de balls populars, teatre, música, veus, llums, innovació, tècnica i fum, molt de fum, per simular un espai galàctic futurista. “Aquell ball que en deien de Torrent” sota la direcció de Pep Ricart, va demostrar, de nou, que l’Aljama és un dels referents culturals a Bétera, però també del país sencer, a partir del ball abillat un altre colp de més arts escèniques, d’innovació, sorpresa, intel·ligència i, sobretot, molt d’humor. Del palauet de Bétera, imaginava la mateixa representació a València, a Torrent, per allò del nom d’aquest ball teatral burlesc tan valencià com europeu. Fins i tot a Barcelona imaginava per actual la burla contra els reis, contra el poder, contra el poble mateix per tanta submissió com és capaç d’aguantar, perquè la idea d’aquest projecte transporta el sainet del XVII, el XVIII i l’actualitat mateix en un futur a curt i a llarg termini en què els valencians continuarem escaldats i acabarem com el ball mateix: una torre humana (les primeres muixerangues) i una baralla del poble contra el poble, mentre continuem dividits i els reis facen els podrits, ves que tenim traça de reis consentits.

N’hi havia molta col·laboració, direu, i és cert, gent amb nom propi, Pep Codina, Inma López, Raül Sanchis, Sevi Asensi, Raquel Ricart, Marieta Guerrero, Toni Gimeno, i la direcció de Pep Ricart, però la cultura popular, aquest ball de Torrent, mereixia aital aplec.

L’Aljama eleva la cultura tradicional a la categoria de producte sublim, divertit, acurat, que no hauria de morir en una sola representació. L’esforç col·lectiu de tanta gent mereix de tenir més espais, més ajuts, major suport de tothom, si no és que allò que veiem en escena és la crua realitat valenciana de la política, la cultura i la ceguesa, popular i institucional: la paròdia i la burla, beterans —valencians—, que això de l’Aljama no només són balls!

Anit vam ser a a l’auditori Vicent Torrent, en l’estrena del nou treball de les Sis Veus. Hom diria que les “Sis Veus” ja és un nom propi amb categoria pròpia. L’és. Sense embuts, un luxe valencià que sobrepassa la mediocritat del país que som. I ves que, en segons quines coses, la nostra qualitat és en el límit de les horacianes o els versos de Virgili. Anit les Sis veus van estrenar “Els dies i les dones”, un treball en favor de la música tradicional, la veu, la poesia, el compromís social, de gènere i, sobretot, del patrimoni cultural valencià majúscul. No ho tenien fàcil, perquè el producte estellèsia —Sis veus per al poeta Estellés— havia posat el repte per damunt el cim valencià del Gorgo, de Rebalssadors o del Garbí. En canvi, l’estrena d’anit apunta que viurem un nou projecte excels que posarà aquestes dones a primera línia de la cultura valenciana i internacional, de l’exquisitesa, de saber-nos capaços d’ordir des de la terra (el batre per exemple) un producte d’orfebre. Per bé que, el primer que volia dir, és que no sé quantes vegades serem capaços de viure aquest aplec de dones, de veus, de sensacions, que és un regal que paga la pena per damunt els dies que vivim fa un centenar d’anys. Era l’estrena, i els valencians som com som perquè espanya ens ha atordit i no ens deixa veure el gra davant tanta palla, d’una altra manera, aquell auditori de Torrent hagués fet curt per rebre tant de regal. O no heu escoltat aquelles dones abans, xa? És l’estrena, sí, i el concert rodarà pel país com mereix, espere que de poble en poble, perquè tothom hauria de viure aquella intensitat. Anit va ser l’estrena i el neguit aüixava detalls, si voleu els llepafils, però som davant un altre miracle que ens posarà a prova.

Gràcies a les sis dones, que han fet possible, de nou, emocionar-nos de ser qui som.

[continuarà]

Vilaweb publica la defensa a ultrança del MHP de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, dels pressupostos espanyols que, no ho oblidem, continuaran castigant els valencians, malgrat l’afegit d’una almoina redemptora per calmar el clam valencià de càstigs i penalitats.

Si el MHP no ha sigut capaç de canviar la situació dels valencians respecte d’espanya —un abús contra nostre que dura més de cent anys—, no li ho podem retraure, perquè amb espanya no li valen coques fines: ells t’esclafen i avant; que ningú dins el paraigua peninsular no se n’escapa de la mà de ferro amb que governen la perifèria, en canvi de consentir aviciar amigots i clients. Els valencians paguem un dèficit fiscal que dura més que no les piles alcalines i les de liti, dura des del braser, la conqueta als peus i la cuina econòmica de llenya i carbó.

No, molt honorable president, vosté no en té la culpa, de no aconseguir sinó les engrunes que espanya ens regalarà, per llepar-los anys i panys, el cap i la cua, sota l’amenaça militar i amb la impotència de saber-nos castigats, menystinguts, burlats, escaldats i encara acusats d’insolidaris. No en té la culpa, vosté, no sinyor, perquè mentre hi siguem, envaïts i colonitzats, els espanyols de qualsevol color ens tractaran tan malament com puguen, i ho saben fer, a consciència i públicament. Encara que governen els del seu partit, ens castigaran a consciència.

Ara bé, això no l’autoritza, per molt president que siga dels valencians, a mentir o a fer política de cabaret, per quedar bé amb els seus; perquè comparar els partits i els ciutadans catalans que expliquen si fa no fa el mateix —que amb espanya no van enlloc i per això ja volen la seua pròpia república—, que es resum en què volen la llibertat per al seu país, li ho dic, no li val a comparar-los amb el feixisme de VOX; perquè és voler comparar el clam de la llibertat pel clam del feixisme: no fóra jugar brut, només, MHP, és declarar-se vosté mateix del bàndol que castiga els valencians, la seua sanitat, la seua escola, les seues infrastructures deficients, l’abandó del camp, tot això és el que vosté ataca quan compara els uns i els altres, si no voten uns pressupostos espanyols que continuaran mentint-nos, als valencians, i demanant-nos els esforços de restricció i càstig que la resta, tota la resta d’espanyols que vosté vulga, no pagaran ni patiran.

MHP Ximo Puig, que el PSOE d’espanya haja decidit de continuar l’acció de desigualtat i injustícia contra els valencians que vosté tan bé coneix en uns pressupostos mancats d’equitat, solidaritat i equilibri, l’aüixa al perol d’un bàndol mesquí i rancuniós, contra els valencians sobretot. I ves que vosté, que ens hauria de defensar a ultrança, defensar els nostres interessos (?), per treure pit i pèl ataca aquells que sí que han sigut capaços de denunciar la desigualtat en canvi de demanar la llibertat dels seus: que demanar la llibertat dels pobles és a la carta de les Nacions Unides, xa, com de segur que vosté coneix.

Els pressupostos espanyols? Vosté hauria de ser el primer a dir: enfiteu-vos-els, malparits, i visca la República valenciana. Però això fóra massa coratge, massa valor valencià, i potser ens tocaria de fer un o dos exilis, veritat?, com li ha passat al seu veí, també MHP, Carles Puigmdemont…

[continuarà]

Dues decisions del psoe els il·lumina més la maedéu de la figa rapà: l’una al govern de valència: els metges, els infermes, qualsevol funcionari del personal sanitari podrà ser analfabet funcional i real. Ves si han de ser rucs, els psoïstes del 155: la llengua dels valencians a nosaltres, els espanyolistes no ens cal per estacar-vos la sanitat i la salut, valencians!

L’altra, la menistra espanyola assegura que la llei lomqe no cal tocar-la gaire, no siga que la fem democràtica, o lliure, l’escola. Una llei de retardats mentals, franquistes i beats, diu ella que en maquillar-la de pigues i de celles (del pèl del piu no ha dit res) quedarà com si l’hagueren fet ells de bon principi.

Això és, com el pp, com l’extrema dreta, i com la mare que els ha parit a tots; el psoe, c’s, el pp, tota la parafernàlia espanyola és allò que és i no canviarà. I governaran sempre contra els valencians i els seus interessos. Ens robaran el finançament, el camp, la llengua, l’escola i la sanitat… I els la bufarà què ens passe, perquè ells en tenen prou de tenir-nos afagats dels ous.

L’únic remei, la República Valenciana, xa.

Les mandarines valencianes pengen dels arbres. I sembla que acabaran podrint-se un altre any al camp, mentre els responsables a europa del pp i del psoe se’n riuen dels valencians, dels llauradors i de la mare que els va parir. Un altre fracàs, un any més de runa política contra el camp valencià, i encara si som a finals de novembre. El preu de 4 cèntims que paguen les empreses del suc per quilo, és un insult i un despropòsit. I encara si tens la sort de cara, els 14 cèntims que alguns prometen, no pagarà ni els costos… Un any de ruïna, un altre més, perquè ningú se’n cuida del camp, de l’ofici, del patrimoni, de la política honesta… Malgrat que tot de polítics i economistes tornaran a dir que el camp valencià ja no representa res en l’economia dels valencians. Que tampoc no es perdrà gaire…

—Fillsdeputa!

Ho diran i ensenyaran tot de màsters i cursos fets a la universitat, estadístiques i resultats en favor d’ajudar la Ford, o l’empresa d’energia, o els carburants, o ves a saber quin negoci que els òmpliga la butxaca, perquè fer cotxes en canvi de subvencionar-los a fons perdut sembla que dóna més vots i major idiotesa general. Els acords europeus, atiats pels vots del pp i del psoe, de comprar mandarines que no siguen valencianes és un èxit espanyol contra l’economia dels valencians. Un insult més d’espanya contra el país valencià i els desgraciats responsables de l’agricultura, del ministeri o de la conselleria, tant se val.

—Què ha notat el llaurador valencià en els darrers tres anys de govern del psoe?, que la merda no sura, sinó que l’ofega en canvi de la incompetència, la incapacitat, i la raó d’uns quants vells de la cooperativa: “ja veuràs que faran aquests vostres que ara governen!” Què sabran fer, si són inútils!

I ves si tenen raó, els vells. I els morts. Mon pare era cabota, però tenia raó.

La cooperativa de Bétera també és un desastre similar que no pot adobar ni la maedéu, collidors valencians en queden pocs, i dignitat fa anys que la vam perdre, en llepar les molles que espanya destina al camp valencià: —tanqueu la barraca i dediqueu-vos a mamar-mos-la, sembla que ens volejn dir, mentre la despesa en inútils i feixistes augmenta.

Els mateixos supermercats valencians venen taronges de sudàfrica i encara no fem com els francesos: posar-nos l’armilla groga i provocar-los un foc, una guerra, una paràlisi, un bloqueig com el que ells provoquen contra la vida dels llauradors, mentre alimenten la comoditat panxacontenta dels lladres espanyols que els la bufa valencià o merda, l’una cosa com l’altra.

A 14 cèntims?, a 4 cèntims per al suc? A qui penseu que defensarien els de la policia i la gc, si n’hi hagués percal?

—Foc al camp, home!

En dedicar-se a ordir, els jutges han trobat una veta contra els drets, contra la llibertat, o contra la democràcia si no els convé; els jutges són ara un altre poder espanyol per damunt la democràcia, sobretot perquè és una falsa democràcia, com demostra el fet que la guàrdia civil, el rei i la maedéu puguen ser-hi per damunt: així que els jutges són també més importants que no el poble, o el sufragi, o les mandarines clemenules, perquè els jutges “hereus” de l’odre públic predemocràtic han despertat la maquinària judicial franquista contra la democràcia i contra la llibertat, a l’empara dels partits espanyols, de la gc, de l’església i els borratxos de la meseta, que no són de la broma, ells: han obert la caixa de la repressió encoberta d’una legalitat que és pocavergonya, a més que els empara un calbot que diuen constitució. Els jutges ens robaran! Com han fet sempre uns altres poders… Uns lladres més per a la festa.

De primer ens roben els drets universals, la democràcia, la justícia, la llibertat de pensament, fins i tot la presumpció d’innocència, ens roben. A espanya no era difícil, perquè de democràcia, ací sempre hem anat prims, desmaiats, boirosos que no veiem clar ni net. Però fa un temps que sembla que els jutges decidiran també a quina cosa un govern —suposadament democràtic— podrà destinar els diners públics. Ai, si cap regió o povíncia pensa organitzar una campanya democràtica, o imagina entrenar els ciutadans en l’excés democràtic, la investigació o sobre quina cosa fer d’això o allò altre…, els jutges els faran pagar la despesa, perquè et robaran la casa, el gos, el cotxe, el patrimoni i l’ànima. Ens arruïnaran arbitràriament, només perquè caminem drets o geperuts o a la xisclera.

En canvi, si penses a pagar pensions franquistes, a ordir clavegueres, a mantenir partits corruptes, bufats monàrquics, venedors d’armes, polítics d’extrema, misses o generals, fins i tot si convides a regalar els milions als bancs, al peix florentí o a llançar-los a la prostitució, a la droga o a paradisos fiscals, sempre que els tingues en compte a l’hora d’elevar-los a suprems i/o constitucionals, no et pegaran pel sac: qui paga mana i filldeputa l’últim. La guàrdia de franco, fundacions, esglésies, màfies, polis i lladres, futbol, bous, violència impune, tu, beure fins a morir-se o follar sense parar: la despesa està permesa si l’aquelarre és tan espanyol com ordenà la dictadura.

El remei és dir adéu espanya, benvinguda la República Valenciana. Lo altre és perdre el temps i el patrimoni.

Torna la festa de la carabassa a l’Ateneu de Bétera, i la festa de la llibertat. Mentre es mantinguen presoners polítics, atacs judicials contra la llengua, o es mantinguen els greuges comparatius de finançament i de drets, cada activitat cultural anirà revestida de clam en favor de la llibertat i de la República dels valencians. A prendre pel sac tan de feixisme i franquisme consentit pels mitjans, els polítics, els jutges i els malparits de torn.

Si voleu participar-hi, o fer-hi un tast, o sopar de germanor a l’Ateneu, dissabte ens trobareu al voltant del foc i de tants plats com participaran del concurs. #AtB_carabassa18

Daniel Olmo i Cèsar Martí presentaran divendres a l’ateneu de Bétera el seu segon projecte en comú: Insomni. Aquest llibre és un recull de relats, poemes i pensaments de Cèsar Martí il·lustrat per Daniel Olmo i amb pròleg d’Andreu Valor.

La veu de Llíria diu: L’afició a l’escriptura li ve de lluny, però en 2010, quan va presentar un relat a un concurs literari, aquesta va augmentar. Poc després va obrir un blog on publica alguns dels seus escrits, dels quals, ara, alguns passaran a paper. Cèsar es dedica professionalment al desenvolupament de pàgines web, però li agradaria viure de la literatura: “No fem açò per diners, sinó pel plaer de compartir. És un projecte humil, en valencià, que acaba de veure la llum en maig de 2018”. Daniel Olmo (Alcoi, 1973), és qui, des d’Olocau, ha il·lustrat els milers de paraules insomniadores. Daniel ha realitzat projectes de diferent caire dins del món plàstic i s’ha especialitzat en la il·lustració. Autor de tot un seguit de treballs editorials, així com publicacions, en les quals s’ha fet ús de diferents disciplines com ara el còmic i la novel·la gràfica. Des dels seus inicis professionals ha col·laborat amb el grup musical VerdCel. També, Daniel és l’autor de moltes altres portades i il·lustracions de diversos projectes musicals així com de nombrosos llibres com ara Com un record d’infantesa (Sembra Llibres, 2015) de Feliu Ventura.

Entre el Túria i el Ridaura diu: Fa temps em varen proposar participar en un micro-mecenatge i el resultat ja m’ha arribat a les mans. Aquest llibre porta al paper els pensaments, poemes que un jove de La Pobla de Vallbona aficionat a l’escalada i molt inquiet des del punt de vista social i polític ha anat acumulant els darrers anys. Tots entrellaçats amb els dibuixos d’alcoià Daniel Olmo. Sembla que a Alcoi els va això del còmic o com diuen modernament, novel·la gràfica, en poc temps he descobert al Daniel i al Jordi Peidró (Esperaré siempre tu regreso).
Al llibre, pots trobar històries que et poden agradar i altres que no, però aquest és el risc d’intentar d’ajuntar en un volum tantes idees diferents. Potser el següent pas que haurien de fer els autors és fer una novel·la o llibre? 

Una nit especial, sens dubte, anit, a l’ermitori de Sant Pau, amb el gros d’Escola Valenciana, molts mestres, amics, uns quants mestres de mestres del Moviment freinet del país, històrics que no s’haurien de morir mai, i una representació del govern valencià que els honora, fent cas de l’escola d’aquest país: el MH president de les Corts Valencianes, Enric Morera, l’Honorable Conseller d’educació, Vicent Marzà, el director general de Patrimoni natural i avaluació medioambiental, Antoni Marzo, a més de regidors, caps de servei, i assessors… L’absència de l’alcalde d’Albocàsser, convidat com a màxima autoritat local, no es va notar malgrat que no vingué…

La conducció de Toni de l’Hostal i Elena Sales va agilitar el lliurament de guardons, una mena de missa civil i reivindicativa en favor de la llengua, de l’escola i de l’humor valencià més fi. Discursos reivindicatius, solidaritat amb Catalunya, convidar-nos a fer pinya per tocar el cel, denunciar que espanya encara no deixa que els valencians siguem valencians, convidar-nos a continuar treballant contra la intolerància d’un estat que no deixa viure sinó als feixistes i als pessebristes, i reconèixer l’origen i el naixement d’Escola Valenciana en aquella ermita l’any 1933, quan Carles Salvador, Soler i Godes, Porcar, i Boix, van organitzar la primera colònia de xiquets en favor de la llengua i de l’escola… Una hora i mitja que podem resumir en el lema de les Trobades 2019 que va presentar Natxo Badenes, president d’Escola, que caldrà fer nostre i viu: “Som i serem paraules”

Anit l’Escola celebrava que podem ser un país normal, ben prompte, si fem pinya. Avui, l’escola La Masia tancava el cicle de commemoracions dels 50 anys de la primera escola autènticament valenciana al País Valencià. Ves si hem patit segles de greuges, d’assetjament, de penalitats… Però malgrat tot resistim, convençuts que som a tocar de la nostra república. Llengua i escola, anit i avui una lliçó. Per molts anys.

La Nit d’Escola Valenciana retrà un reconeixement merescut al mestre Ferran Zurriaga (Olocau, 1938). Serà avui dissabte 17 de novembre a Sant Pau d’Albocàsser, on van exercir uns altres mestres honorables, honestos, que van fer escola entre els valencians, entre més Carles Salvador i Enric Soler i Godes. El mestre Ferran Zurriaga ha sigut el pont necessari a  l’escola entre aquells mestres dels anys trenta, valencianistes, republicans, laics, i l’escola que ara vivim, una part almenys, que és un model d’escola coratjosa i entusiasta: és el nostre mestre Freinet a la manera valenciana, amb les seues Invariables, però també l’Escola Moderna i els seus principis, Coussinet, l’honestedat intel·lectual en favor de la pedagogia, l’experiència d’aula i l’activitat en favor de tots els infants sense exclusió. Olocau, València, l’explorador Andrés, les colònies valencianistes dels anys setanta-vuitanta a la manera de les colònies a Albocàsser, és el coneixement, l’erudició dels mestres grans, que han fet escola i han obert camí a centenars de mestres valencians, malgrat les escoles de magisteri. El mestre i els llibres, la lectura intensa en favor d’ensenyar, d’aprendre del dia a dia amb els alumnes, de compartir amb els mestres més joves com havíem de fer escola. Com ell mateix diu, en l’última entrevista que li ha fet Escola, el premi a una Trajectòria?, doncs si encara no he acabat la meua trajectòria de mestre, jo continue treballant-hi cada dia, al poble, a la ciutat, en l’estudi, per la llengua… Cada dimarts encara es reuneix a l’OCCC un equip entusiasta que va obrir la via pedagògica de major interés entre els valencians: mestres freinetistes, d’esperit jove i il·limitat.

—Tinc vuitanta anys, però continue essent mestre!

Si un estat és una vergonya, cal dir-ho cada dia.

Si aquest estat manté presoners polítics, cal denunciar-ho (i denunciar-lo) cada dia.

Si aquest estat ataca la llibertat i l’expressió lliure, cal acusar-lo sense renúncies.

Si aquest estat vulnera la laïcitat i equitat, cal portar-lo als tribunals internacionals.

Si aquest estat és incapaç de la democràcia, caldrà minar les seues estructures.

Si aquest estat ataca els drets universals, cal aturar la vida de normalitat que tants conspiradors i ideòlegs ens imposen.

Si un estat és immoral, es denuncia sense excuses.

Sense perdre la memòria dels qui volen evitar-nos tanta merda, denunciem els enemics de la llibertat, de la democràcia, de la república, dels drets bàsics, de la justícia, de l’equitat.

A la merda! A la merda!