Ulisses20

Dins les Memòries del foc, Eduardo Galeano, escriu un text breu molt bell sobre el naixement de la pluja. A València ha plogut de valent avui, en algunes punts més de 100 litres, i en uns altres punts gairebé 200 litres per metre quadrat. Però tret d’aqueixes puntes, l’aigua no ha arribat a passar del 100 litres en la majoria dels observatoris. Tanta aigua caiguda durant tot el dia. Aigua racional i valuosa. Ara, la ràdio, la televisió, les xarxes, els ajuntaments, tothom volia dir la seua, tothom en deia i no parava, a l’escola rebíem missatges, i moltes escoles han decidit de tancar i de suspendre les classes, també els instituts, i fins i tot les universitats. Talls de carreteres secudàries i de principals, autovies, trens, jutjats, edificis nous de trinca…, un autèntic desastre. Una calamitat de país, d’infrastructures. Al segle XXI, la pluja atura el país però ningú no dimiteix. Ni se’n fa responsable de la qualitat de les infrastructures: comerços, hospitals, estacions de metro, edificis nous i vells, semblava que plovia dins els edificis. Però ningú no dimiteix. Ningú. El nivell de corrupció i d’engany ha sigut tant gros, que un dia de pluja ens paralitza el país valencià, ens atura la vida, ens colapsa, i només que sabem parlar de ximpleries, per amagar quin fracàs que representa això que passa: arquitectes, politècnics, constructores, empresaris, polítics, assessors, milers de milions que ens hem gastat durant anys en unes millores que no valen ni un quinzet, que fan aigua, ai, amb el primer núvol, i tots correm a amagar la merda, en canvi d’explicar com plou ací, allà, i ves com corre el barranc, i aquell cotxe, xa, estacat en el gual, davall el pontet de la via… A cagar a la via, mamons!

Sí, demà mig país continuarà aturat i l’escola tancada, perquè ningú no explique el nivell dels nostres primats més evolucionats.

I encara no voleu reclamar la RepúblicaValenciana!

Anit, uns quants esforçats valencians van fer el cim del Garbí. Afegim cims per la llibertat, diu avui Vilaweb. N’afegim també de cims valencians a la proposta col·lectiva del país, i el Garbí, a la serra Calderona, és un cim valencià emblemàtic, amb el permís del mestre Ferran Zurriaga, que hagués preferit de pujar al Gorgo o al Puntal dels Llops. Els voluntaris esforçats i coratjosos valencians reclamaven la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, en solidaritat amb Catalunya.

L’avís va ser tan improvisat que molts altres valencians no vam poder acompanyar-los físicament, però d’esperit hi érem, sense dubte, amb aquest compromís cabdal per la República Valenciana, per qualsevol acció democràtica, oimés en favor de qualsevol república lliure, com ara demana Catalunya amb insistència i convicció.

Idees i convicció, ser creatius i mantenir-nos ferms amb els ideals.Cims amunt, valencians. Tants com en tenim, d’emblemàtics i de topònim noble. I de gent disposada a aconseguir-los!

[…]

Si tenim presos polítics, i exiliats, com farem escola amb normalitat! No podem. No volem. I la situació política a espanya és d’una vergonya que esborrona. I aquell home va dir-ho despús-ahir: Polítics, com podeu fer vida normal! I jo afig: Mestres, com podeu fer vida normal!

És com va, la política a espanya, franquista i podrida, i per això no podem fer vida normal amb res, per res, sense excuses ni embuts. Ja ho diuen, que no hem de mirar, que ens amaguem la vergonya, que deixem la pols sota l’estora: una merda, ho entens? M’entens, tu? Una merda!

A valència encara campa impune l’agressió, el feixisme, els partits corruptes, el pp i els ciutadans, i el psoe i el seu 155, la fiscalia i la justícia, tot plegat contra els valencians mateix. Amb la TV3 prohibida, sinyors, i IB3, i encara amb la por del debat i de parlar de tot i de qualsevol cosa, per por de l’amenaça. I sort que n’hi havia policia que evitava que ens pogueren matar, el 9 d’Octubre, perquè els insults i les amenaces, es mantenien a dun metre, a les voreres, amb bèsties desbocades per l’insult, per l’agressió, que ens volien morts… Ves on som, amb aquesta monarquia corrupta, amb aquest govern d’espanya que paga franquistes, clavegueres, que condecora policies i polítics agressors, violents, i jutges que prevariquen…

No, no farem escola normal, si els valors, i la Declaració de drets universals continua amenaçada, violentada, malmesa encara. Amb el consentiment d’una normalitat que molts voldrien perpètua: sí, en aquesta pervivència franquista, res no serà normal, a espanya. NI en la política, ni a l’escola, ni al carrer ni enlloc.

Una excursió itinerari sorpresa, tan farcit de personatges o referents històrics que, no ens creureu, semblava triat a posta, en canvi d’un atzar que ens va regalar coneixement i saviesa: la història guarda tants tresors en favor de l’escola!

En eixir del mas de la Casablanca, segle XVII, agafem la Via Augusta… un camí de pedra que connectava la civilització amb Ibèria: l’arc mediterrani fins als bous d’Hèrcules…

[continuarà]

València ha sigut un clam antifeixista, en favor de la democràcia i de la llibertat. Milers de joves, i no tan joves, han commemorat el 9 d’Octubre per guanyar el país i fer front a la impunitat feixista d’uns quants centenars que tenen l’insult i l’agressió com a argument de vida. Han de viure tan amargats, pobres, que ens necessiten per justificar tanta afectació. Centenars de policies havien de protegir els vint mil manifestants que, de manera pacífica, organitzada, entusiasta i festiva recorria els carrers de València fins a la plaça Amèrica. Perquè diversos grups organitzats de l’extrema dreta provocaven sense parar.

El parlament que ha llegit Betlem Agulló al final del recorregut, demanava la independència fiscal, la hisenda pròpia, la llengua, la democràcia i el dret de decidir (res que no siga en la Carta de les Nacions Unides), fins i tot encara recordava que som sense senyal amb TV3 i IB3: prou de governar-nos l’extrema dreta de la justícia, prou d’un finançament de vergonya, prou de mentides del govern espanyol, prou de polítics amb poc ambició, els valencians caminem ferms cap a la República, l’única alternativa que ens garantirà ser europeus amb tots els drets.

Mentre els valencians guanyàvem força i autoestima, ves que les condicions que ens posen són difícils, els catalans —en realitat una petita part dels catalans, representants del parlament— perdien un llençol de la bugada i desorientaven bous i esquelles, en un nou afer polític inexplicable, sobretot un mes després de l’11S i amb uns quants líders a la presó i a l’exili. Sembla que l’esport de deixar-nos governar per jutges agafa volada i nous adeptes. Però no són capaços de fer un pas al costat, xa!

La felicitat va per carrers i per barris; quina llàstima, que el goig d’anar a domir no siga complet.

A unes hores de commemorar un 9 d’Octubre més, en favor de la llibertat dels valencians, que no és una altra cosa que el repte de la independència. Que vagen caient la resta de mamonades pel camí, si voleu, però una altra cosa cosa és l’almoina, que no vindrà mai d’espanya, en favor dels valencians.

Més autonomia?, un finançament just?, un tracte de respecte?, una mica de dignitat…? És la cançó de l’enfadós, de demanar que ens tracten com a iguals, per veure si d’una vegada els cau l’anella de la superioritat, el deliri que espanya activa contra les perifèries, que en realitat és el deliri franquista d’activar feixisme i repressió en comptes de llibertat, cooperació i democràcia.

Espanya no aprendrà mai que és això —la diversitat, el respecte, la cooperació entre iguals. Tant se val qui governe i qui vulga enganyar-nos. Mai no baixaran del burro espanyol, perquè malgrat tot, han d’actuar així per amagar el complex d’inferioritat que els atenalla. D’ací la violència i l’agressivat amb la qual activen la policia, els jutges, i una economia de càstig contra tot allò que no és gaire caspós o submís.

Ves que ara el pèndol espanyol encara reclama més autoritarisme, més repressió i més centralisme: han activat totes les bateries de guerra contra els drets universals i el desig de llibertat. Són capaços d’ordir una conxorxa contra la sanitat dels altres, contra l’economia, contra l’educació, contra els bancs i les caixes en canvi de conservar els privilegis guanyats amb les armes de les guerres. Són els drets de cuixa medievals encara, els que governen a espanya: l’obscurantisme de la religió, dels militars, de les clavegueres, dels fons reservats per delinquir a poc que algú és moga.

No saben fer-ho d’una altra manera. No volen. No poden.

I els valencians commemorarem el 9 d’Octubre enmig de deu celebracions autoritzades per espanya per amagar l’amenaça. El propi delegat del govern espanyol vol aqueixa por al carrer, contra els valencians: desestima la festa amb la qual els valencians hauríem de festejar la llibertat per tenir-nos amenaçats, obliga milers de valencians a pensar si baixaran a València per por de la confrontació atiada pel mateix govern i no pocs agents de la inseguretat ciutadana, funcionaris que cobren per escampar por i violència.

Ja sabem els delictes d’odi qui els atia i qui els crea, des dels fons del clavegueram espanyol que els propis jutges perdonen impunement en aqueixa falsa democràcia creada pels malparits de la transició. Jutges prevaricadors, polítics panxacontents, prostitucions monàrquiques, un pot que conforma l’extrema dreta més rància i criminal d’europa.

El 9d’Octubre no cap altra reivindicació que la llibertat, valencians, la independència i el camí de crear la República. Festegem-ho!

Anit vam fer una tria de músiques que el quartet Arcs Amandi interpretarà al corral de l’Ateneu de Bétera per acompanyar els lectors que llegiran Estellés; en total, una vintena si no és que se n’afigen més a última hora.

Bach, Vivaldi, Hëndel, Purcell, Albinoni, Piazzolla… és la tria feta per la música: per la poesia, a més d’Estellés, llegirem poemes d’Alexandre Navarro i Marc Granell, que enguany va ser el poeta triat per commemorar el dia internacional de la poesia. L’ateneu de Bétera en farà una lectura especial en diverses llengües, del poema que Granell va escriure expressament. Potser que tancarem amb Auld Lang Syne —l’hora dels adéus— una mena d’himne escocés, apropiat pel necessari cant de llibertat que representa… Això és del poeta Robert Burns, granger, patriota, anticlerical, republicà i pobre.

beguem una copa de cordialitat
pels vells temps.
Tots dos hem corregut pels vessants
i recollit les belles margarides,
però hem errat molt amb els peus adolorits
des dels vells temps.

Arcs Amandi el composen Lluís Usó, Gemma Cuerda, Raquel Aparisi i Laia Arnal, quatre joves músics de Bétera i de Nàquera.

Encara llegirem uns versos que ens envia Vicent Partal, que ell voldria llegir en directe, i nosaltres farem nostres, en aquesta nit espcial pel nostre poeta. Estellés els va escriure en recordar algú de Bétera:

‘Florires com l’alfàbrega i et pense / entre les mans delirós de trobar-te. / S’escolten grills tota la nit desperts, / camins perduts’ V. A. Estellés

Bétera, 5 i 6 d’octubre de 2018: Nit Estellés, la primera d’assaig, la segona de debò, però totes dues seran nits de lectura, de recuperar l’acció de llegir públicament, en públic, en el corral de l’Ateneu. Només que portem 9 anys de lectures en reconeixement al més gran dels poetes valencians, si voleu, de festa poètica arreu del país, però n’hi ha pobles que ja han aconseguit de convertir-la en una nit significada al seu calendari.

Camí de convertir el nostre referent com han fet els escocesos en la seua nit Burns. Reunir-nos per llegir, menjar. beure i escoltar música. Aquesta vegada, l’Ateneu de Bétera ha convidat un quartet de música, Arcs Amandi, joves que acompanyaran la lectura i el poeta. Divendres cinc, assagem i triem els poemes. Dissabte ja fem la lectrura. T’animes a participar-hi?

*Sens dubte que també farem referència a la llibertat dels pobles, a la llibertat dels presos polítics, a la llibertat de la poesia, i, com diria Durruti, al compromís de somoure consciències. La resta no sembla que pague la pena.

El PP de Bétera m’ha agafat unes imatges on sóc fent un discurs. Els discurs era en un tros de Bétera, el parc del Jonqueral, que fa anys eren uns femers. El PP em fa escarni i burla del discurs en l’Aplec de la comarca, per atacar l’Ajuntament i qui el governa. Eren uns minuts de discurs en favor de la llibertat, contra l’espanya rància i casposa que empresona polítics o músics o joves amb ideals. Era un discurs en favor de la República dels valencians, però també en favor del camp, del comerç local, de la gent honesta i dels drets universals. En favor de la taronja, de l’ametlla o de l’oli… Tot això que li fa tant de mal al PP, un partit que es va inventar per delinquir, per corrompre i, especialment, per robar als valencians.

Ves si serà gros, que els propis militants de pes del ppartit ja ho han confessat, que n’hi ha presidents, consellers, diputats, parlamentaris, i centenars de militants del pp imputats per tanta delinqüència com van practicar, sobretot a València. El PP és un partit criminal, que es va finançar durant anys de tants diners com robava. Per cert, diners que no ha tornat a la hisenda pública dels valencians. Que ha falsejat proves, que ha esborrat ordinadors i que ha mentit pels colzes, avisant-nos que allò que feia no costaria ni un euro als valencians. I ens van deixar netets, els refillets!

Són aquestes caterinetes del PP, regidors i regidores, que ara volen fer escarni d’un discurs que demanava llibertat i república. I escola. Tanta com els en falta, pobres, a aquests dissortats de la vida i del poble on vivim. Si hem arribat a tenir mala sort, de tanta ignorància… I de la mala companyia.

“Si seran rucs, que el seu nou cap allà a espanya no pot ni justificar els estudis primaris, si no és per la prevaricació de jutges i mitjans. I encara voldrien fer-nos lliçó d’això i d’allò, els pocavergonyes.

—Ai, quanta escola us cal, peperetes!

Catalunya ix al carrer a reivindicar la República proclamada. Milers d’homes i dones fan seua la República i reclamen al govern decisió i coratge. Però el govern els envia els Mossos. Torna la repressió ara en casa pròpia. Ep, el mateix govern o un de paral·lel, reacciona contra els seus amb violència. El desconcert dels polítics ha fet vessar el got de la paciència. «Això no és un partit de futbol, ni una festa de falles, és la República, idiotes!». Espanya és repressió i ara el govern català l’imita, si arriba a ser gros el desconcert polític.

—Si ens han de pegar que siga plegats, defensant els drets universal, entre més el dret de la llibertat i de fer efectiva la República!

—Ja té collons que el govern català pegue als catalans per defensar el parlament català.

Tenim feina per envant, i el carrer ha dit prou. Ho va dir l’últim 11S, ho va dir dissabte i diumenge, ho ha dit dilluns amb més força encara, i contra Mossos carregats de pistoles i projectils. Però la gent està carregada de raons i d’ideals. Ni els Mossos, ni el Buch, ni Torra no hi podran excusar res més ni durant més temps. L’espectacle de fa unes hores semblava de foc amic: que es peguen entre ells. Ja n’hi ha qui ho pensa i ho organitza, perquè perdem el temps. Però el poble sembla que ha dit prou de perdre el temps. I la reacció política, si n’hi ha, no podrà trigar. Si ens queda intel·ligència i mesura.

De l’altre costat, a Espanya ja juguen la carta del desgast, l’amenaça i la delinqüència. I no sembla que perden l’oportunitat d’atiar el foc, per desviar com arriben a ser de criminals, al pp i al psoe: per exemple, la conspiració judicial per salvar Casado, els seus Màsters i encara per tapar el finançament il·legal del PP, ara que els seus el confessen davant els mitjans. Per exemple, quan el Sanchez trau pit contra el terrorisme, si el seu partit i el seu cap van crear un grup terrorista per atemptar contra els bascos…

I els valencians, preparant-nos per a declarar la República el 9 d’octubre… Què què!

Primer aniversari del primer d’octubre de 2017, a les Cases d’Alcanar. Vam viure un jorn joiós i tens per la democràcia, que després va apuntar a declarar la República Catalana. Ho avance abans de continuar, de recordar com ho vam viure, avance que això pot ser un model per als valencians, declarar-nos republicans i preparar el camí per independitzar-nos, pacíficament també, d’aquells que fa anys que saben que no som ells, ni ens volen, ni ens tractaran mai com a iguals.

Recorde que vam eixir de Bétera de matinada, i vam ser els primers a arribar al col·legi electoral, que encara era tancat, i que vam saludar-nos amb els primers que ja es concentraven. Van arribar també els Mossos que van demanar que ens dispersàrem, però no ho vam fer. Ho van repetir tres vegades, un ban oficial que no permetia allò d’un referèndum perquè un Tribunal de jutges espanyols no toleraven tanta democràcia. No vam fer cas i vam continuar plantats defensant aquell petit local de les Cases. Van arribar més valencians a les Cases. Va arribar l’urna, van obrir el col·legi, van constituir la mesa i la gent va començar a passar: una gentada, al principi, i després una gernació que també protegia, van fer un corredor de gent gran, sobretot. A través de twitter van arribar les primeres imatges de les càrregues i la violència espanyola contra la llibertat que exercia aquella gent. Eren imatges esfereïdores, que ens impactaven. Recorde que vaig dir: no ens espantem, va. A tocar, a Sant Carles, la policia volia provocar una carnisseria, un escarni públic contra la democràcia. Algú va reunir-nos a la plaça i va dir que estiguérem preparats, que eren molt a prop. Ens vam asseure a terra davant el col·legi per impedir el pas dels violents: la policia i la gc. Però després que més imatges van arribar al món, algú va enretirar les bèsties al vaixell. Havien fet molt de mal, molt, però el jorn per la democràcia va continuar, per bé que l’ambient festiu havia bescanviat per una defensa pacífica i a ultrança de les urnes. A migdia la mesa va explicar que reorganitzàvem el referèndum i concentràvem els col·legis, per tenir més gent defensant la democràcia i protegir els vots ja emesos. Vam traslladar-nos a Alcanar, al centre Cívic. Arribaven autobusos de gent que volia votar, perquè els havien tancat el col·legi, però el Cens Universal va permetre de continuar i va animar més gent. N’hi havia que ho deia, que s’havia animat a votar després de veure què passava en altres llocs. Posàvem cotxes enmig del carrer per impedir més atacs policials. Hi havia tensió, música, festa, i un dia que obria una nova història per la democràcia a Catalunya.

A les vuit van tancar el col·legi, va eixir un jove i va demanar que no se n’anés ningú, necessitaven protegir el recompte. Es va fer el recompte i es va publicar a través dels mitjans, més de dos milions van participar-hi, malgrat les amenaces, la violència, els mitjans espanyols, els jutges, els polítics la policia i la gc… Una majoria de catalans tenia molt clar que volia la independència, i els primers fonaments de la república s’hi van posar aquell dia. El primer d’octubre de 2017. S’havia fet de nit, vam agafar el cotxe i vam pegar cap a València. Ha passat un any i han passat moltes coses. S’han fet avenços i també hem perdut algunes batalles per la democràcia i per la llibertat. La repressió d’espanya ha destapat un estat violent, de fonament franquista, capaç d’empresonar polítics honestos, incapaç del diàleg. Espanya ha atacat directament els Drets Universals. Perquè és un estat incapaç d’un fons democràtic. No el té.

És el primer aniversari del Primer d’Octubre de 2017. Per molts anys!

Fóra això només M. Àngels Llorente, mestre i regidora a Xest, a la Foia de Bunyol, a més d’un tornado contra buròcrates de l’educació, polítics, inspectors, malfaeners i xarraires, a més d’inútils i d’idiotes que n’hi ha a manta. Ahir va pegar contra la inconsciència dels mestres i de l’administració. XI Congrés d’educació a l’Alcúdia, que en pocs anys s’ha convertit en el clàssic “El Congrés” o “El Congrés de l’Alcúdia”. Si vaig baixar, cap al sud, era per escoltar M. Àngels, per trobar aquella força huracanada d’una veu potent, ferma irredempt, en favor de l’escola pública, que ella va caracteritzar perquè siga verament escola i pública. Però cada frase, cada tret, cada definició fa mal, fa mal a l’extrema dreta i a l’esquerra del psoe, un partit tan pobre com repressor, que d’esquerra li queda la missa i la comunió.

Potser per aquella força i contundència no la conviden gaire a congressos, a la mestra M.Àngels, aragonesa, regidora per esquerra unida (llàstima) a l’ajuntament de Xest. De cada tret podia haver fet una ponència i encara li faltaria temps: per la democràcia, la llibertat, la coeducació, l’equitat, la inclusió, l’emancipació, la lluita, la reivindicació, no li valen bromes, si l’escola vol ser escola.

Rieu-vos de jutges, malparits, o policies, l’escola ha de ser un cau de revolució democràtica i pacífica on es puga parlar i debatre de tot, fins i tot de la pedofília de jutges i fiscals i d’una corrupció d’un estat patètic: aquest és l’únic retret que li faig, a la mestra de majors conviccions que he conegut mai: confiar que l’escola pública és responsabilitat de l'”estat”. Amb tota l’estima, professora Llorente, l’estat, aquest estat corrupte, fatxenda, policial, franquista, judicial masclista i putero no farà mai res de profit per l’escola. Aquest estat que vosté reivindica que ha de tenir la responsabilitat de l’escola, tant siga governat pel psoe, pel pp, per ciutadans o pels comuns d’un 15M, no es creurà mai l’escola mentre mantinga les clavegueres, els fons reservats, els fiscals franquistes, la monarquia, una policia feixista, una església pedòfila, i encara no sé quants convenis i privilegis per la seua espanya casposa i profundament franquista.

Llàstima que no tinguem dones com vosté en favor de la #RepúblicaValenciana. Per molts anys, mestra, perquè la lliçó d’ahir és un revulsiu que els mestres, tots sense excepció, haurien d’escoltar cada dilluns abans de començar la setmana.

«Al començament va ser l’èpica. La immensa massa de mots ritmats i rimats on tot es modelava, sense oblidar res. Tot s’expressava —tant la ira d’Aquil·les com la metamorfosi de Narcís, com la llegenda dels segles—. El que avui anomenem poesia sorgia en les pauses de respiració dels hexàmetres, en al cesura dels alexandrins, en el buit que hi ha entre les paraules. Una poesia filosòfica no és la que ens diu frases sàvies, sinó la que prefereix el silenci.» Anna Blandiana, la por a la literatura

Aquest text m’ha servit per cloure el sopar familiar de natalici del fill. És un text d’un petit quadern d’articles que podeu llegir en un bufit, sobre la literatura. Però el sopar pagava la pena, la carn, el vi, la conversa, i el temps dels regals. Amb vint-i-un anys un jove ha d’estar preparat per començar a bastir una lleixa de poesia, comença per aquesta obra completa de Marc Granell: ja et farà paper. Sense la poesia, la ciència no fóra tan exacta. Ni els natalicis, ni la vida mateix. Amb l’edat ja passa que llegim diferent, malgrat les ulleres i tantes obligacions, si tenim la sensació que ens queden tantes coses per fer. Ves, ens han convidat als llevants, i això que el vi era extraordinari.

El mestre que diu fill de puta als seus alumnes, però d’amagat.

El mestre que els diu malparits, malfaeners, gossos, ganduls, a través de les xarxes, als altres mestres, però en fòrums privats.

Eles mestres que intercanvien opinions i posen verds els alumnes: que els acusen, els insulten, els indignen… T’ho imagines? Mestres que fins i tot es caguen en l’escola, en l’ensenyament, en l’aprenentatge i, fins i tot, se’n burlen del coneixement!

Això, sí, entre ells, sense que ningú no ho faça públic. Nooo, només en les xarxes privades dels mestres…

Però després que el mateix ministrot d’educació digués, en unes declaracions a tots els mitjans, pú-bli-ca-ment: «Ca, això eren converses privades, que no fan mal, nooo! Eixos mestres després són educats, amatents i acollidors amb els seus alumnes… Són justos, equànims, els estimen, perquè els agrada molt ensenyar, sí, es desviuen per l’escola i per aprendre cada dia… I per guiar els alumnes». Sí, el ministrot diria que els insults privats no afecten a la seua professionalitat pública de mestres. A quin sant! Són capaços de ser mestres de l’ecologia educativa, que no tenim ni idea què vol dir, i el ministrot tampoc, però li ha quedat bé en aquells mitjans feixistes tant seus.

Si fa no fa, com ha passat amb els jutges, en la realitat d’aquest infern contra la democràcia, que és la justícia a espanya i que és espanya mateix: uns quants jutges (uns quants són els que han agafat amb les mans i la veu i el seu martellet a la massa de ‘insult i l’acusació, però de segur que n’hi ha més), amollen tot d’insults i amenaces i merdes de gos per la boca de les seues xarxes, trenquen a parlar com autèntics porcs, que si fa no fa sembla que és el que són, porcs domèstics de la causa franquista… I després, en la vida real, fora dels seus wassaps justos i imparcials, assegura el Ministrot que seran jutges de bé i de la justícia.

—Iiiieee, on teniu la ferrà per a vomitar tota aqueixa merda?

El desacatament de la justícia espanyola a la justícia de veritat és de manual, de dictadura, de podriment i ja poden fer-nos passar per l’embut, o per rucs, o per l’aigüera d’aqueixa casa de putots, els jutges i espanya: no només han perdut qualsevol credibilitat, no s’entén que no siguen ells a la presó, per criminals i delinqüents.

I el ministrot també, a fer-los companyia, va.