OVIDI, i un dia!
“Per coincidències profundes”
Feia uns dies que Laia havia portat un llibre a la classe, però fins a despús-ahir no li havia fet gaire ca. Ahir li vaig fer ensenyar el llibre que havia portat de casa, un llibre d’Ovidi Montllor, poemes i cançons. El llibre és una joieta de 1978, l’any de naixement d’alguns dels pares de la classe, 4t de primària, com ha ressaltat una altra alumna.
Aquest és un llibre especial, d’una edició especial, amb un pròleg de Joan Fuster, una cloenda de Montserrat Roig i una il·lustració a color de Josep Renau. També hi ha unes il·lustracions en blanc i negre d’Eduard Alcoi.
En el pròleg, Joan Fuster parla d’admiració pura i dura. Pura i dura. Malgrat l’amarga realitat que hem viscut, diu Joan Fuster, i jo encara afegiria que “vivim”, amb la cançó d’Ovidi, i amb la cançó d’uns altres cantants que coneixem bé, posa d’exemples el mateix Ovidi, Raimon i Maria del Mar, han bastit una comunicació amb el poble que ni els intel·lectuals ni els polítics no tenien a l’abast. Potser que els uns i els altres, entre els valencians, continuen o continuem el calvari. Però d’aqueixa faena, sinyors (Fuster té aquella ironia del gran mestre i pare de tots nosaltres) no esperavèm condecoracions oficials ni ganes —encara aleshores no havien arribat els regals de la policia en forma de bombes a can Fuster.
Continua Fuster explicant en aquell pròleg que ja ens valdria el preu del llibre, si teniu ocasió de trobar-lo, que justament la cançó ha fet més per l’acceptació dialectal que no tants de prejudicis com hem patit i patim. També remarca Fuster que Ovidi té alguns poemes molt ben parits i que, cantats per ell, adquireiexen una vibració que jo m’atreviria a dir que encara avui és ben especial. A mi m’ho sembla, m’ho sembla molt, i la prova és el respecte amb el qual l’escoltaven ahir els xiquets a classe.
Fuster acaba dient que, d’Ovidi, només en pot dir coses d’amic, per coincidències profundes.
Després, en el llibre ja trobareu tota aquella obra i les peces de què parlava Fuster, les admirables i les ben parides: la fera ferotge, Alcoi, lliçó de sumes i verbs, la samarreta, l’escola de Ribera, homenatge a Teresa, cançó de llaurador, Sí senyor, Perquè vull, Tot explota, carta a casa, va com va, serà un dia que durarà anys, les meues vacances, de manars i garrotades, bon vent…
La cloenda del llibre és a càrrec de Montserrat Roig, que de segur que us farà venir més ganes d’escoltar Ovidi, i que jo resum en una idea: entre Alcoi i Barcelona, entre l’home i l’actor, el país necessitava l’Ovidi. L’ha necessitat sempre i encara si patim tanta pèrdua. D’aquesta necessitat, si en tinc més ganes, en parlaré demà.