Neurociència i escola (1)
Vilaweb va publicar ahir, dia de Sant Antoni, una entrevista a la mestra Carme Timoneda. Hom diria que és una data premonitòria, perquè si bé el sant es va enamorar d’un porc que li feia companyia —penseu que hi ha llegendes pitjors— per què no hauríem de tenir cap possibilitat els mestres per al canvi, malgrat els anys la història i la complexitat de la mateixa escola?
N’hi ha esperança, xa. Sobretot si els mestres posem fil a l’agulla i agafem per les banyes el primer dels principis: fer de mestre demana estudiar cada dia, transformar-nos, tenir agilitat i destresa per canviar i moure’ns, flexibilitat per no acomodar-nos a l’esc0la tradicional i, encara pitjor, a la suposada escola progressita on semblava que tot valia, fins i tot fer les “o” amb un canut.
L’entrevista de Roger Cassany a la professora Timoneda demana una lectura atenta i mesurada per extraure el suc que demana l’envit de la ciència, de la investigació, en favor de l’educació. No només per a mestres, també per a les famílies. Els pares poseu atenció, va, perquè aquesta via us ajudarà molt, moltíssim a obrir noves vies d’entesa i comunicaió amb els vostres fills, i amb les filles també. No us despacienteu. Siguem generosos.
Jo m’he fet un extracte d’unes quantes idees, però això no és perquè us estalvieu l’entrevista. No. No correu, si llegiu i voleu que us faça profit, no correu, perquè guanyareu indulgències, aprendreu recursos, i entendreu què passa en el cervell dels vostres fills i en els vostres. A partit d’ací és quan sereu en disposició de començar a ajudar els fills a créixer, a construir-se, a acompanyar-los al llarg i ample de la seua i de la nostra educació. Sí, segons la professora Timoneda, el nostre cervell és plàstic, què què, i té capacitat per aprendre al llarg de la nostra vida. N’aprén sempre, tinguem l’edat que tinguem. ës veritat que no tindrà la frescor dels vint o dels trenta, què més voldríem, però té la capacitat d’aprendre i aprendre i aprendre. Sense aturar-se.
Si ho feu així, llegir despaiet i acompanyar els fills, us estalviareu algunes preguntes de l’estil “Què puc fer?” “És que ja no sé què fer!” “No sé per on pegar!” que incomoden els pares, les mares més encara, i els mestres, aquest perquè massa vegades, quan les famílies els demanen ajuda no saben què dir, tret d’uns quants tòpic i massa banalitats, això en el millor dels casos, no fóra que els consells encara malmeteren més el problema i la dificultat.
Si la neurociència, com funciona el cervell que aprén, el dels xiquets i els nostres, ha avançat tant o més, l’escola no pot ser al marge d’un regal que ens convé d’aprofitar per lligar la ciència a l’aprenentatge, i encara més per destriar l’educació sobre les emocions dels tòpics, tan escampats sobre l’educació emocional. Ves que, com en tots els oficis i camps del coneixement, n’hi ha molt de xarraire, i en això de la neurociència n’han aparegut més que varietats de mandarina, més que bolets, venedors de fum i pocavergonyes que s’apunten a traure rendiment i enganyar caragols.
Sens dubte que Carme Timoneda és un refernt seriós, de rigor i saviesa per ajudar-nos a millorar l’escola. No defalliu, mestres. Ací teniu un tren que no ens podem permetre de perdre. Bona lectura!
Enllaç per llegir l’entrevista a Carme Timoneda a VILAWEB
Fundació Carme Vidal Xifre de neuropsicopedagogia