Ulisses20

Contenció, mesura’m les paraules

ara que vull cantar el meu país,

ara que vull narrar el seu procés

per molts pregons i diversos camins,

fins arribar aquest moment preciós,

aquest instant d’alfàbegues i pedres,

l’hora solar del canyar i el gesmil!

V.E. Estellés [1996]: El Mural del País Valencià, València, 3i4

El desfici d’una ‘Apòstata’ m’ha portat a escoltar l’Annachie Gordon de Lorena Mckennit, i la de Mary Black, de Sinéad O’connor, la de la banda The Wall, The Unthanks, encara en triaré més, i és sota aquest paraigua tristot que he començat la classe. Portava uns fulls del Mural del País Valencià, aquest descomunal cant a favor de la terra del poeta Estellés (em sembla que aquest tampoc no va passar la sèquia de Montcada, la de l’Horta, que passa per Godella i Burjassot allà on el trenet feia aquell revolt). Com podien acabar una etapa sencera, els alumnes de sisé, sense aquest Cant Mural del poeta: ‘Als cinquanta anys de la meua vida, quan davallen les aigües, tèrboles, pels espills, molt modestament inicie aquest cant. Que els déus em siguen propicis.’ Fóra una lectura obligada des de primària, i és això que acabe de descobrir, i espere que l’any que ve no se’m passe l’arròs.

Immensurable Estellés, enmig de la tristor d’aquesta música irlandesa, o cèltica, o vés a saber, d’un mariner que solca entre l’amor i el dol la seua estimada.

(Refotre, que tot no siga economia.)

De primer volíem ser finlandesos, pels índex de lectura, que també volia dir inversió i aposta per l’escola. Ara també volem ser alemanys, si la dreta d’aquell país farà un pla dràstic que afectarà tot i tothom excepte l’educació. Finlàndia, Alemanya, són tant lluny física i mental que ací cap polític, ni d’esquerres ni de dretes, no els imitarà la proposta. Ací passem de les promeses tecnològiques i miracles d’equipaments que portaran els tres Reis Mags, al desert més absolut. Durant anys, els polítics de la península s’han passat de despesa, de luxes, de llançar els diners a compte d’hipotecar-nos durant cent anys, d’enganyar els parroquians amb un cabàs de mentides i ara ens amenacen amb un grapat de mesures que, vistos els exemples del nord, també resulten de fireta. Ací ho pagarà la perifèria, sobretot, com fa tants centenars d’anys que passa que paguem delme per respirar-los els pets, i ho pagaran aquells serveis que allà consideren intocables. És la gran diferència de venir del pou i continuar vivint en una cova intel·lectual i política.
Allà l’escola no es toca, al contrari, és el coneixement, i l’aposta per l’educació, la major de les consignes. Ací, pobrets, entre culpabilitzar l’escola, els uns, i retallar-li un percentatge, els altres, ja podem presentar-nos de moniatos:

-En aquelles cartes de famílies de tirolesos, bantús, indis, i esquimals que semblaven trets d’una reserva de mil tòpics, caldria afegir els Zpsoes i els Pps, i afegir-hi futbolistes, toreros, i tota aquella pedofília de partidets que els fan el joc i la viu-viu.

En aquell principi del XX, l’escola maldava per introduir el castellà i fer-lo entendre: ‘segons que continuava explicant el professor Mayordomo, això era una tasca gairebé impossible, llavors, que n’hi havia mestres que explicaven que era difícil de tòrcer, la tenacitat de l’alumnat contra la imposició del castellà: ‘este es un campo rebelde al nuevo cultivo.’ No perquè els alumnes ja foren conscients de la resistència política, sinó perquè no entenein ni un borrall d’aquella llengua imposada. Segons que diuen alguns mestres de l’època, que justament treballaven a favor d’introduir el valencià a l’escola. Ah, però Espanya, fa cent anys com ara, s’hi negava rotundament.
A principis del XX, Faustí Barberà, metge, considera necessari introduir el valencià a l’escola, si es vol avançar de veritat. Acusava l’escola de l’època d’arrancar l’element nacionalitzador, de desvincular l’alumnat de la identitat, i calia, amb la llengua, redreçar l’escola i el país. Demana, segons paraules del professor Mayordomo, la reconquesta de la consciència valenciana.
De fet, en aquella època la dificultat era imposar el castellà, i perquè l’escola no ho aconseguia, se la considerava inútil, segons que deia Tomàs i Martí, a Artana. Tomàs i Martí, Ventura Pasqual, ja eren mestres que reclamaven el valencià a l’escola…

Cent anys després, l’aposta els va servir a la perfecció, als espanyols, per imposar-nos aquella llengua i malmetre la nostra. Però, ara fa vint-i-cinc anys, fem el viatge contrari. Fer i desfer, com el matalafer. Que cent anys no són cap broma.

La frase és un clam, de per riure, evidentment, a partir d’aquella contalla del Pep Coll i un senyor rector que tenia antema contra un poble del Pirineu. Nosaltres vam adaptar la contalla a la vall Olocau-Marines-Gàtova després d’aquell devastador foc de 1992 que es va empassar mitja serra d’un colp: deu mil hectàrees no són cap broma, mamons.
Diumenge, el foc era més domèstic, més casolà, més de la producció a favor dels grans projectes que, de feinassa, els valencians sabem adobar contra vents i altres torbacions que avui m’estalvie. O no mes les estalvie: els polítics del PP, mamons de mena, i els polítics del PSOE, mamons de mena, voldrien fum i cendra d’aquesta gran construcció que és escola valenciana, però representa que som un dels moviments més vius i entusiastes no solament d’aquest país, sinó de tota Europa, i contra això ni els mamons no tenen maneres.
Ara, si el desgraciat de torn de la política ens resta als mestres el 5% de la quota de funcionaris que representem que fem cada dia a l’escola: algí li ho hauria de dir a l’home, amb la sanitat i l’educació teniu més consideració, o amb la cultura, se li va escapar a algú. De per riure!
Diumenge, mitja comarca érem a Gàtova, en aquelles placetes i carrers tan llaminers, petits, rurals, que no cabíem en un grapat de dues mans, tants milers. Entre el llavador, la font de tants canons, la serra, aquella pujada interminable fins al camp de futbol, on després ens costava tant d’arribar amb els xiquets i els carros i els cabassos, per tornar cap als pobles sans i estalvis i tant gojosos de la festa.
Plat a banda són aquesta gent de la Coordinadora del Camp de Túria, no vos penseu que en són tants, però són herois, i amb aquesta pasta poden amb qualsevol cosa, fins i tot tirar endavant un programa d’activitats de més de quinze dies, en un poble sense ajuts, sense recursos, que ells sabran com han arribat al final, vius i joiosos per la feina feta.
Ahir Gàtova, les oliveres ufanoses, l’exposició dels moriscos, i encara els nous projectes que el mestre Ferran ja va adobant-nos (el 2011 farà 400 anys del Repoblament), ens alliçonava a favor de l’escola, de la llengua, del coratge d’aquell diumenge que vam descobrir el foc, com aquells homes: foc a Gàtova! Vítol!

*Yes we can: si aquests d’escola valenciana porten la llengua enllà dels límits naturals, que no podrem arribar a fer, amb cent anys de vida! Vítol!

Avui hem estat a l’escola de magisteri, la nova escola de
mestres de València, al nou edifici de l’avinguda de Tarongers. Quin
desig de tornar a estudiar, en aquelles instal·lacions tan resplendents. L’excusa de la nostra presencia era una conferència sobre la dificultat d’ensenyar en valencià, dins una jornada sobre els Premis baldiri Reixac que EscolaValenciana i la Fundació Lluís Carulla feien plegats, a la vesprada, a la Politècnica.

De matí, a magisteri, el catedràtic d’història de l’educació, Alejandro
Mayordomo, ha anat explicat-nos el llarg i difícil camí de fer escola en
valencià, des del segle XIX, en què la preocupació era com ensenyar en
castellà amb eficàcia (llavors calia fer una immersió forçosa, i encara
explicar les coses de primer en valencià si volien, els mestres de l’època, que l’alumnat
entengués res), fins a la bonança dels nostres dies, malgrat tot. 

Alguns detalls que ens han encuriosit de l’exposició
del professor Mayordomo: els mestres encara treballaven, el 14 i el 19
d’agost, perquè l’invent de les vacances va ser posterior al XIX. Que hi
havia mestres que escrivien, per exemple ‘Hi ha dificultats
insuperables per als mestres d’ensenyar eficaçment en castellà en
províncies on hi ha altres llengües. La manca de comunicació i de
comprensió entre mestres i alumnes obliga a explicar-los primer en
valencià les coses, i després, per mimetisme  i repetició en castellà,
malgrat que la majoria no l’entenen, sinó paraues soltes.

Això va impulsar alguns mestres a demanar, als
responsables educatius, que deixaren ensenyar oficialment també en
valencià, la qual cosa mai no van permetre des del ministeri espanyol, què no s’havien pensat, els de províncies!

A quina
cosa ens sona aquesta cançoneta…? I la taral·lara? I la tornada?

Ahir milers de persones vam ser a Massanassa, a l’Horta Sud, a favor de l’escola. No cal dir que entenem l’escola en majúscules, valenciana, compromesa, a favor d’tanedre l’alumnat com es mereix, a favor de la cultura i del coneixement, del multilingüisme, de ser moderna i capdavantera a Europa i arreu que calga presentar-la. Tot això és escolavalenciana, ja ho dem dit i ho repetm, perquè tenim i ho demsotraem a cada Trobada, un dels moviments més positius, valents i voluntariosos a favor del país com n’hi ha pocs arreu del món. Tot això bastit, construït, per uns esforçats mestres que s’acompanyen de milres d’entusiastes famílies que volen una escola amb garantia, moderna, a la qual no li valen destorbs, ni excuses, ni pacctes per l’estat, perquè justament tot això no va a afvro d’aweusta escola que pensem i construim amb tant d’entusiasme. Ni el PSOE ni el PP no entenen què és escola valenciana, ni ho han entés mai, els uns i els altres. Ahir a Massanassa milers de persones vam manifestar-nos lúdicament, vam fer els tallares, milres de xiquets i xiquetes continuaven joiosos fent escola, dissabte a la vesprada, i després va venir el concert i tota la pesca d’aquelles coses lúdiques imprescindibles per completar la jornada. També va ahver cafres que ens van insultar, una trentena, que es van identificar com a membres del GAV i de l’extrema dreta valenciana. Són qui embruten façanes del Micalet i façanes d’altres institucions culturals, se’ls permet això i més, i ningú no els fa res, des de la policia i des de la política. Poden insultar-nos, amenaçar-nos, atemptar contra el respecte, la llibertat i la cultura, i ningú no els diu res de res, perquè són tapats i protegits de polítics del PP i de la policia, diguem-ho clar. Són feixistes que campen amb impunitat, i ells sí que poden provar de rebentar un acte a favor de l’escola, del civisme, del futur del país.
L’escola anit era a Massanassa, la llibertat, la força, l’entusaisme d’un país, al sud almenys, que garanteix la memòria i el treball dels nostres: Empar Granell n’estaria tan contenta, anit, com l’Estellés, com Carles Salvador, com Enric Valor, com Guarner i tants altres mestres que ens van precedir. perquè som fruit d’aquell esforç titànic d’uns quants gegants. Aquests milers d’ahir també serem fruit d’uns milers de milers, d’ací uns anys, i llavors la roda no es podrà aturar, i el país lluirà com mereix, malgrat algunes patologies i la permissivitat política i policial, que sempre empara els desgraciats de torn.
Per molst anys i en són vint-i-cinc. Veieu que encara no podem jubilar-nos. Almenys durant vint-i-cinc anys més. Fins a morir-nos, Empar, però no tant joves.

‘Els bons docents van amb un somriure a classe, creuen que sempre poden aprendre de l’alumnat, els agrada d’innovar cada nou curs.’ Empar G.

Demà és la nostra Trobada a Massanassa, la Trobada de l’Horta Sud aplega cada any més de vint mil persones, un nombre que va en augment cada curs, malgrat els entrebancs i les desferrades de politicastres valencians de tots costats i colors.

Però demà és un dia de
goig i de joia, per l’escola i per la llengua. Així ho hagués volgut
Empar, sens dubte. Milers de pares i mares i xiquets festejarem com cada
any un treball d’entusiasme i de compromís, d’anar bastint un dels edificis
més sòlids i necessaris d’un país, l’escola. No ho fem sols, ni venim
nus, que n’hi ha gegants, gegantes en aquest cas, que ens han empés a
continuar treballant, sense defallir, amb dignitat i coratge, cada dia. No som de moda, els mestres, ni tenim fama de televisió, ni en volem; som gent anònima, infatigable, que fa ballar potes enlaire tant de conservadurisme i tanta ignorància adobada de males arts. Quina sort dels mestres, d’escolavalenciana. Quin orgull, en el cas d’Empar, de fer de mestra, de ser mestre. Per molts anys.[escolavalenciana]

[apunts sobre una conferència de Flor Hoyos]
Vam començar amb tres idees de Lluïs Cervellera, director d’AKOE: l’esforç de ser; aprendre a ser pares i mares és una lliçó que dura tota la vida, i l’aprenentatge cooperatiu és un objectiu cabdal al si d’AKOE.

Flor Hoyos va començar dient que era fruit de la crisi, l’any passat el ponent era Jaume Funes. de primer va fer un repàs del models familiars actuals. En els últims vint anys els models han variat tant que, potser, l’escola encara no ha sabut com afrontar tants canvis, en base almenys a aquest gran referent, la família, que el nostre alumnat i especialment els joves, viuen amb suposada normalitat. Hegemonia, crisi familiar, el caos de l’amor, què vindrà després de la famíla…? Sabem preparar els joves per viure en famílies diferents? Ha modificat res l’escola davant aquests canvis? El cicle vital de la família s’ha escurçat, s’ha capgirat, fins i tot els estereotips han canviat… Però, què és vital en les nostres famílies?
La famíia continua essent un espai educatiu clau, funcional o disfuncional, siga quin siga el model. Com diu Eduardo Galeano, ‘SOM EL QUE FEM PER CANVIAR EL QUE SOM’. Després, Flor ja feu aparèixer tot d’etiquetes, moltes etiquetes de famílies ben diverses (autoritàries, abandonadisses, caòtiques, sobreprotectores, absents…) Allò que fa quaranta o cinquanta anys era una, dues, a tot estirar tres etiquetes de famílies de patró clàssic i conservador, ha passat a vint o més etiquetes per definir famílies i el seu comportament, més o menys encertat, davant l’educació dels fills: com actua l’escola, davant això? Què fa per ajudar a millorar l’espai educatiu familiar, per comprendre’l; què no fa, fins i tot?
La qualitat de la comunicació, la llibertat guiada, vigilada, els límits i els no límits, la seguretat, la protecció i la sobreprotecció, com ventilem els desacords… Com convertim els aprenentatges en profitosos per situar-nos en els nous escenaris familiars? Perquè l’objectiu és conviure amb els més pròxims, aprendre’n, i per això mateix cal una comunicació més pregona. Fins i tot, sense manllevar els conflictes als joves. La vida també és conflicte, aprenem del conflicte, a través de la comunicació necessària, i de l’emoció de viure positivament el mateix conflicte. Malgrat les situacions difícils i els anys innegables, de les crisis adolescents i no adolescents.
Però, com són les nostres crisis? Inesperades?, De desenvolupament?, Estructurals?, Disfuncionals?
Nosaltres som el primer estel, ens el mereixem, que som els primers a emparar-nos, som de la responsabilitat compartida, de bandejar l’excessiva dependència, la sobreprotecció, de no xafar-nos terrenys, pares i mestres, de saber que ser pare és per sempre i ser mestre és fins que et jubiles: en alguns casos, voler aprendre també és per sempre. Cal acceptar sense angúnies la solitud de les decisions, del lideratge, a l’escola i a la família, que ningú no bandege la pròpia responsabilitat, a casa, a l’aula, enlloc. L’organització familiar continua tenint un sentit trascendent per nosaltres, preguntem-nos, doncs, quina és la trascendència per cadascú de nosaltres, en les nostres famílies. La llibertat de respondre’ns o no exigeix disciplina, la llibertat sempre exigeix disciplina. Per l’escola, per vosaltres, per nosaltres, per continuar aprenent.

M’acaben d’enviar un grapat de notícies sobre educació publicades en diversos diaris. Quan l’escola ix als diaris, ai, el titular que ens acompanya els darrers setanta anys ja el coneixem, en la major part dels casos. L’escola és un fracàs, no sabem fer res, som al furgó de cua, dels mestres ja ho sabeu, no podem esperar-ne gaire…
Les estadístiques que acompanyen les notícies tampoc no enganyen: València és a la cua dels resultats. Pel que fa a Europa, encara som més a la cua. L’abandonament escolar, el fracàs, la no entensa política, la manca de recursos, raons que no expliquen res de nou, però que tampoc no contribueixen a deixar treballar, si és que volem continuar treballant. Perquè llegits en fred, tots aquests titulars aplegats en un pdf, fan feredat més que no aquell volcà tan difícil de llegir-li el nom.

Però, què proposen per sargir el forat, polítics, govern, oposició, bisbes i afebrats de la notícia fàcil? Més uniformitat, menys autonomia a les escoles, menys autogestió econòmica i pedagògica, més programes iguals per tothom, i tot el serial d’una escola tradicional com fa setanta anys que patim (si és que no la sabem driblar). Vaja, que per adobar el seu fracàs polític i social, ens recomanen de fer el contrari que fan els finlandesos. Exactament el contrari. I ves que són aquells que van apostar pel coneixement fa molts anys; dic jo, que n’han de saber, al nord, que els estudis i els resultats no enganyen.

Ací, com si sentírem ploure. Més retalls per a l’autonomia dels centres, menys atendre la diversitat, menys autonomia als equips directius, menys d’això i més d’allò: que és més espanya, més programes comuns, més unificats, més uniformats i catòlics: per ells, o tots idiotes i espanyols o tots fracassats. Que no n’aprenen, ni volen aprendre.
Què els fa por, realment?, la llibertat. Aquests del PP i del PSOE encara no han superat l’Eric From dels vuitanta, i a curt termini, les seues decisions empitjoraran més les coses.
[encara sort que hi ha aquell tòpic que diu que, les estadístiques, són més falses encara que no les mentides pures. Mentrestant, l’escola a tremolar.]

Dimecres, 21 d’abril. Avui
a partir de les 19.00h, taula redona sobre biodiversitat i
disminució. 

– Vicent Roca, catedràtic de zoologia. Universitat de València. Degà
de Biologia

– Antoni Aguilella, director del Jardí Botànic. Universitat de
València. Departament de biologia vegetal.

– Guillem Pérez de Lanuza, investigador a l’Institut Cavanilles de
Biodiversitat i Biologia Evolutiva. (exalumne de la nostra escola).

Coordinació a càrrec d’Encarna Coret i Francesc Raga, Centre Cultural
de Picanya, Plaça País Valencià, 9. [Escola Gavina, setmana sobre
ciència i biodiversitat].

Divendres, 23 d’abril. Sant Jordi, els llibres, els dracs, esl volcans i les fumeres… “com diu Paco, n’hi ha volcans que et desfaran els plans). Volta a Peu de la Trobada d’escoles de l’Horta Sud. Concentració a les places dels pobles, lectura del manifest i actuació de xarangues, bandes i murgues.

Dissabte, 24 d’abril, 11.00h. Jornada de portes obertes. Escola Gavina. Festa final sobre biodiversitat: tallers, parades, exposicions, llibres…

Dissabte, 24 d’abril, 18.00h. Manifestació a València, plaça Sant Agustí. Ja n’hi ha prou, segon i tercer capítol. Després concert a Tarongers, amb un grapat de bandes i de grups joves: Orxata, Eina, Oprimits, Reincidents….

Dissabte, 24 d’abril, 22.30h. Actuació de la Jove banda de Folc, Floksona, a la Sala Multiusos de la Font Jordana. Agullent (la Vall d’Albaida)

Diumenge, 25 d’abril. Quan el mal ve d’Almansa. Concert del Cor Amalthea a Benaguasil (el Camp de Túria), als estudis Consolat de Mar, 19.00h. Amb un programa especial de compromís i identitat.

Una miqueta d’això ens passa als valencians de la ciutat. Si com deia Sanchis Guarner, o el mestre Ferran Zurriaga, el riu era el pare de la ciutat, en desviar-lo, la ciutat i els seus habitadors es van quedar orfes, i potser és això que paguem, ja fa un grapat d’anys i panys, els valencians de dins i de fora de la ciutat.
Ens hem quedat sense referent, però contra això vam inventar una nova ciutat, al llit del riu sec del Túria. Vam encomanar-la a Calatrava, i aquella trompada d’arquitectura, sens dubte, que impressiona i no et deixa indiferent. Dissabte, vam ser guiats pel mestre blocaire Josep Blesa, una seixantena de persones, la majoria joves adolescents, que jugaven a ser joves adolescents, com no podia ser d’una altra manera. Si tinc gana, menge; si vull, m’escolte l’Ipod; si vull m’assec i si vull m’alce. Contra una certa deixadesa, de vegades les maneres no són suficients. Però era dissabte, i els adolescents, molts dels adolescents que ens companyaven, prou feien que no es perdien entre aquelles gegants de ciment i vidre, de formes animals, transportats a la modernitat arquitectònica espectacular, les formes catalanes deGaudí són ara a València, amb el permís del mestre Subirachs. (la meitat m’ho invente, i l’altra la falsege, que el meu anglés és paralímpic).
Però el glocal de l’activitat és extraordinàriament positiu, per moltes raons. Una lliçó d’humiltat, el guiatge, una lliçó barroca, la construcció, i una descoberta en la interpretació d’en Blesa, que demanem de repetir amb un auditori més reduït, més fet, per com ens va anar il·lustrant secrets i maneres que, sens dubte, Calatrava atresora. L’arquitectura de València la Nova, malgrat que ens pese a alguns, és inqüestionable. Fallera, però viva i tan present.

Anit començà la Gira 2010 a Burjassot, amb el retorn als escenaris d’Obrint Pas -llaor!- i una actuació extraordinària de 121DB, el rock independent de molta qualitat. La Gira és una aposta decidida per la música i els grups valencians que Escola Valenciana va iniciar fa cinc anys, entre més projectes que la Federació més ferma d’aquest país va consolidant amb pas segur. La Gira oferirà al llarg del país un dels productes més acurats i prometedors dels valencians: música i compromís, un centenar d’actuacions, que també cobreixen el buit d’ajuntaments i Generalitat, que fa anys van decidir de prohibir que els valencians tinguérem veu i música. Impossible, doncs. Amb escola valenciana han pegat en ferro, i el discurs de Diego Gómez, amb la veu sempre trencada, ja va escalfar un ambient que es lliurava fidel al plat fort de la nit, de la festa fallera a València i els poble de l’Horta.

L’auditori de Burjassot, amb una carpa immensa, va aplegar més de tres mil persones convençudes d’una de les millors coses que ens han passat als valencians en els darrers quinze anys: Obrint Pas.
Obrint Pas no solament són el grup de referència entre els joves, són la veu i l’entusiasme per la festa, pel moviment, pel compromís, per la lluita, per l’escola… amb el permís de la Gossa i un centenar de grups més, són el motor més enllà de la música mateix. Anit van tornar després d’un temps de descans i de preparació de nous projectes: i tenien ganes de rompre, de passar-ho bé, de compartir la nit entre els amics, el públic i altres músics: els Soul Atac, Orxata, Pep Gimeno, Carlos Belda, els dolçainers d’Ontinyet, i una colla de percussionistes ara tan de moda, una batucada. Així que tant d’entusiasme els excusa el so i alguns detalls d’afinament, perquè anit calia la força i l’empenta dels Obrint, això i un púbic jove que també tenia ganes de cantar i passar-ho d’envergaura.

L’escola, la música, els joves…, el futur del país també era a Burjassot, amb tants de missatges i discursos com Diego, Xavi, i els dos Miquels ens van anar deixant, mentre els joves cantaven cadascuna de les cançons, amb l’entusiasme que els valencians posen, quan el goig per la festa, pel país i una mínima llibertat ens ho permet, ho converteix tot plegat en un espectacle especial. Traca inclosa.
[+ més]

Al llarg del dia potser que hagen passat més de setanta pares per l’escola, ajudant els mestres, ajudant els alumnes i ajudant-se ells mateix. No passa cada dia, i per això que ha sigut tan especial ho explique. Justament avui em confessa un amic que n’hi ha mestres que es torben, si els pares passen per l’escola. Que fins i tot voldrien eliminar-ne les reunions de trimestre, bàsiques per explicar què anem fent i què va passant a l’aula i amb els seus fills. Home, és veritat que no són una obligació normativa, les reunions, però vols dir que n’hi ha que voldrien impedir la visita dels pares a l’escola?, fins i tot la seua participació? Em sembla que per tres pares pudents, que n’hi ha, no podem fer cas tres mestres pudents, que també n’hi ha, però n’hi ha molts més que volen ajudar-te, participar de l’educació dels fills, i avui la nostra escola era un bull en aquest sentit. I un goig.
A l’escola infantil, els tallers apleguen molts pares joves que volen fer coses amb els fills; perquè encara tenen l’eufòria d’abocar-se sobre l’educació dels menuts. A primer i segon de primària encetàvem una experiència nova. De primer, els xiquetes i les xiquestes feien hipòtesis fantàstiques sobre l’ofici de les mares. Com que s’aporpa el vuit de març, les mestres havien convidat tot de mares perquè explicaren a la resta d’alumnes a què es dediquen realment, què fan, com passen la vida quan no són mares, exclusivament. A cinqué de primària, tot de pares participaven plegats amb els seus fills, explicant cada família una comarca valenciana, després que l’haguessen visitada i estudiada plegats.
Si ahir rebíem mestres del nord, avui eren els propis pares i mares que participen de la vida a l’escola, que vivien el procés d’ensenyar i aprendre amb els fills, amb els mestres. Demà ho explicarem a la pàgina de l’escola amb detall, i també ho compartirem amb la resta de mestres com un dels dies de més goig per tanta participació i entusiasme compartit. Però el resum d’un jorn tan fantàstic mereixia explicar-se contra aquella idea d’alguns mestres que voldrien eliminar la participació d’una part fonamental de l’escola i a l’escola. 

Ahir ens van visitar un grapat de mestres de diverses escoles cooperatives de les comarques centrals de Barcelona. Tenim tres dies per explicar-nos, els valencinas, què fem, com ho fem, el grau de serietat i de rigor de l’escola cooperativa valenciana. Fóra bromes, com ens costa d’establir ponts de diàleg a dins del país. En el cas de l’escola, estem convençuts que podeu aprendre molt dels valencians, per il·lusió, per ànim, perquè l’entorn social i polític que vivim ens fa espavilar-nos, ens afua, i fa anys que ens movem amb professionalitat, que voldríem compartir més enllà de Vinaròs, sense perdre que solament som el 25% de l’alumnat total valencià. Sí, ja sé que barrege conceptes, però més o menys ja sé per on vull filar la proposta.Ahir va ser un goig aplegar els mestres a la nostra escola. Benvinguts.  

Era una de les possibilitats. La pitjor. Malgrat que el terme pitjor siga elàstic, els valencians som capaços d’estirar-lo fins a límits insospitats. Pitjors. És el que ha passat avui amb les eleccions a Rector de la Universitat de València. Ni Antoni Furió ni Vicent Soler no seran en la lluita, en la segona tanda per redreçar la Universitat. Cap dels dos no hi serà, finalment, rector enguany. El vot dividit del valencianisme no ha passat la barrera. Els altres candidats, la dreta i l’altra dreta, han pogut més que el vot dividit. Algú els ho va dir a Castelló, com no guanyeu cap dels dos, com no guanyeu… 
No hi podem fer res. Ja no. Esperar quatre anys més d’Universitat erràtica, sense identitat, sense llengua, entre més coses que ens podem perdre. Més que no bonegar-los, era una campanya de dos adversaris que haguessen pogut anar-hi plegats, caldrà felicitar-los l’esforç i i el valor de voler ser-hi. Però com en tantes coses, i ja voldríem equivocar-nos en un primer anàlisi, els valencians tornem a perdre. I ja hem perdut el compte de quantes vegades. I quants trens. Res, que demà és un altre dia i tornem a posar-nos en marxa a treballar, que n’hi ha feina i Bausset, per servir a vosté a i a la pàtria, ja ens ho alliçona. A Vicent i Antoni, molts ànims i per molts anys que vulguen fer l’esforç.