Un camí difícil (1)
Avui hem estat a l’escola de magisteri, la nova escola de
mestres de València, al nou edifici de l’avinguda de Tarongers. Quin
desig de tornar a estudiar, en aquelles instal·lacions tan resplendents. L’excusa de la nostra presencia era una conferència sobre la dificultat d’ensenyar en valencià, dins una jornada sobre els Premis baldiri Reixac que EscolaValenciana i la Fundació Lluís Carulla feien plegats, a la vesprada, a la Politècnica.
De matí, a magisteri, el catedràtic d’història de l’educació, Alejandro
Mayordomo, ha anat explicat-nos el llarg i difícil camí de fer escola en
valencià, des del segle XIX, en què la preocupació era com ensenyar en
castellà amb eficàcia (llavors calia fer una immersió forçosa, i encara
explicar les coses de primer en valencià si volien, els mestres de l’època, que l’alumnat
entengués res), fins a la bonança dels nostres dies, malgrat tot.
Alguns detalls que ens han encuriosit de l’exposició
del professor Mayordomo: els mestres encara treballaven, el 14 i el 19
d’agost, perquè l’invent de les vacances va ser posterior al XIX. Que hi
havia mestres que escrivien, per exemple ‘Hi ha dificultats
insuperables per als mestres d’ensenyar eficaçment en castellà en
províncies on hi ha altres llengües. La manca de comunicació i de
comprensió entre mestres i alumnes obliga a explicar-los primer en
valencià les coses, i després, per mimetisme i repetició en castellà,
malgrat que la majoria no l’entenen, sinó paraues soltes.
Això va impulsar alguns mestres a demanar, als
responsables educatius, que deixaren ensenyar oficialment també en
valencià, la qual cosa mai no van permetre des del ministeri espanyol, què no s’havien pensat, els de províncies!
A quina
cosa ens sona aquesta cançoneta…? I la taral·lara? I la tornada?