Aquest instant d’alfàbegues!
Contenció, mesura’m les paraules
ara que vull cantar el meu país,
ara que vull narrar el seu procés
per molts pregons i diversos camins,
fins arribar aquest moment preciós,
aquest instant d’alfàbegues i pedres,
l’hora solar del canyar i el gesmil!
V.E. Estellés [1996]: El Mural del País Valencià, València, 3i4
El desfici d’una ‘Apòstata’ m’ha portat a escoltar l’Annachie Gordon de Lorena Mckennit, i la de Mary Black, de Sinéad O’connor, la de la banda The Wall, The Unthanks, encara en triaré més, i és sota aquest paraigua tristot que he començat la classe. Portava uns fulls del Mural del País Valencià, aquest descomunal cant a favor de la terra del poeta Estellés (em sembla que aquest tampoc no va passar la sèquia de Montcada, la de l’Horta, que passa per Godella i Burjassot allà on el trenet feia aquell revolt). Com podien acabar una etapa sencera, els alumnes de sisé, sense aquest Cant Mural del poeta: ‘Als cinquanta anys de la meua vida, quan davallen les aigües, tèrboles, pels espills, molt modestament inicie aquest cant. Que els déus em siguen propicis.’ Fóra una lectura obligada des de primària, i és això que acabe de descobrir, i espere que l’any que ve no se’m passe l’arròs.
Immensurable Estellés, enmig de la tristor d’aquesta música irlandesa, o cèltica, o vés a saber, d’un mariner que solca entre l’amor i el dol la seua estimada.
(Refotre, que tot no siga economia.)