Ulisses20

Comença el tercer Congrés de l’Alcúdia: talent, sentiments, valors, estratègies per aprendre…, això de l’Alcúdia, durant tres dies, és una aposta ferma per l’escola. Solament que és el tercer Congrés i sembla que han bastit una crida en favor de l’escola de molt de pòsit. Malgrat l’Administració d’En Camps i del botarate forense, que es neguene a ensenyar en valencià. Pel que ens diuen, aquell ajuntament és una altra cosa, de les poques coses que n’hi ha, de polítics que governen en favor del país. Com va dir Fina, tampoc no és una casualitat que Bausset en siga fill d’aquell poble, cent anys en favor de servir-nos, a nosaltres i a la pàtria, diu ell sempre amb goig. No, les coses no són casuals que ja vénen abonades. En l’homentage cristià, segons que ens informa el fill amb tot de correus, també van ser diferents: van oferir unes pilotes de vaqueta, el diccionari valencià de Ferrer i Pastor, i el Misteri d’Elx en CD. Com deia aquell amigot panameny del Botifarra, ‘serà bonico això, mare!

Au, l’entusiasme per l’escola i que Rode la Mola, la nòria, la sínia, en favor de l’educació. És cert que aprendrem llengües, però també ho és que hi participen figures de primera, compromesos de l’escola i d’educar. L’organització és a càrrec de mestres i de la regidoria de l’Alcúdia. Per molts anys, Bausset, de primer. Per molts anys l’Alcúdia. També. I Manolo Boix, i Toni de l’Hostal, i encara més, qui em deixe? 

Comencem la classe des de Llíria. En realitat la comence virtualment, des de Llíria, amb el documental ‘Roda la Mola’ que ha elaborat Escola Valenciana per animar a aprendre en valencià, per denunciar que solament el vint-i-cinc per cent de l’alumnat valencià pot aprendre en la seua llengua, per impediments i falques del govern valencià mateix. El PP i el PSOE, tant se val qui governa. No sé si cap dels dos, a l’engrós i traient les excepcions de sempre, es creu això dels valencians. 
Veiem el documental i ens emocionem, a classe. Els xiquets aprenen a partir dels blocs, de les tecnologies, a partir d’altres llenguatges. Ens proposem d’elaborar un documental propi, sobre l’escola. Per relatar la notícia, penge a la pàgina de l’escola una foto extreta del documental. El mestre és un home gran, ell no es molestarà per això, un mestre d’una senzillesa brutal, d’un esperit incansable, d’amor a l’escola. A la nit trobe el correu d’una mestra de l’escola infantil; demà em vindrà a abracar, emocionada. Aquell home era el seu mestre de xiqueta, per ella, un home que s’estima la terra, el país, l’escola. Em diu, gràcies pel regal!
M’abraça i m’explica qui és per ella Toni Martí Alemany. Jo també m’emocione. Havíem eixit de Llíria, virtualment, aquell matí, i navegàvem rumb a Ítaca, a partir d’un bloc. Quin goig d’històries per l’escola. [400COLPS] i [De Llíria a Ítaca]

De matí, després d’enllestir les còpies dels menús del trimestre, me’n vaig a Catarroja. A Florida hi ha una jornada internacional sobre ‘Mestres connectats tècnicament’, hi intervé la professora Dolors Reig, gurú del coneixement en xarxes socials, comunicació i entorns d’aprenentatge compartit. Després d’escoltar-la, llàstima que siga en castellà, m’esborrona de saber tot el que va passant entre els joves, sobretot, al marge de l’escola. Ja sabem que no ens podem espantar, però caldrà posar-nos a remar plegats, si volem garantir-los una escola atraient, que els facilite i els oriente l’aprenentatge, almenys si pretenem que no desconnecten de la rutina i l’avorriment amb què podem convertir un espai que hauria de contagiar el goig de venir. 

De vesprada participem d’un debat fascinant al claustre de mestres de l’escola. A partir del llibre ‘Elogi de l’educació lenta’, que arrossega adhesions i dubtes, descrivim un debat tranquil, sense que hi falte passió i bons discursos, en favor d’un moment d’incertesa al si de les aules, sobretot en les aules dels adolescents, i sant tornem a començar. És ací on hi ha el rovell del debat: si podem o no canviar la rigidesa de currículums, d’horaris, d’una organització que ens ve farcida de continguts obsolets, d’una escola que va fer grans canvis en el segle XX, però que ara no troba com liderar una certa avantguarda del coneixement. Hem perdut horitzons que eren inqüestionables fa no res, que ja no som el centre ni l’interés principal de l’escola, els mestres, i la resituació (!) ens provocarà no pocs temors.
Tenim testimonis ja vistos. En aparèixer la impremta, per exemple, i m´s recentment però quan l’escola Moderna, o fins i tot quan Escola valenciana va marcar unes maneres i una altra llengua necessària i oficial al nostre país. Alguns també ens van predir el major dels fracassos, i prediquen encara que d’aqueixes maneres i estils, els xiquets no aprendran. Però cada colp, ho podem dir rotundament, en sabem més i n’estem més preparats. Els joves també.
Però, ai, això d’ara ens torna a torbar com un sotrac, com si tants anys d’experiència, o els canvis socials i culturals que han anat produint-se al llarg dels segles solament que els patiren els conciutadans del moment i ningú més.  
Fóra tan fàcil fer-ne front, solament que tinguem l’esperit obert a aprendre. A participar i aprendre plegats dels canvis.

Dijous 9 de setembre de 2010: abans de les nou han arribat els primers alumnes, els matiners, ho diu la paraula, ja fa estona que van pegant voltes pel menjador. Uns quants pares acompanyen els fills el primer dia, s’esperen que obrin les portes de les aules. 9.15: ara sí, obrim les aules, portes, finestres, balcons, i comença la benvinguda al nou curs, als alumnes nous, als que ja coneixen bé l’escola, comença el retrobament dels amics, dels companys, dels alumnes i els mestres, i tot de somriures, en la seua majoria, i d’algunes llàgrimes (tinc un pesar que rebente, que canta Paco Muñoz –serà animal!). 9.30: comencen les classes del primer dia, i el no parar de contar històries, sobretot el primer dia, gran dia sens dubte, per explicar-nos tot allò que ha passat mentre no hi erem. Aal primer pati els més menuts són un abeller al costat de les mestres, malgrat que ja n’hi ha que els veus ben independents, has de pegar a córrer darrere, perquè no se t’escapen. Solament que en plora una, la Lia, que és el seu primer dia i demana per la mare, realment demana per son pare, ella, però si li demanes res atura el plor i et respon molt clarament. Ah, l’escola, quin motiu més especial per explicar-nos, per aprendre, per descobrir plegats tant de coneixement… Però si és el primer dia. Quin dia més gran.

Avui hem rebut els alumnes més menuts de l’escola, els que ompliran la classe de tres anys. Hi havia una festa per ells, perquè es conegueren abans de començar, perquè conegueren les mestres, el pati, l’aula i la resta d’espais que hauran de fer seus a partir del dia nou. Hi havia els pares, els iaios, els oncles, els amics, els germans, tots havien sigut convidats a berenar a l’escola. Per adobar l’encanteri del seu primer dia, havíem llogat les incombustibles Pura i Patri, dues actrius del grup Jorguina, que són emoció i tacte, la cura que necessiten aquelles raspes. Però després creixen, ep, i comença a passar tot allò que ja sabeu…
Vet ací una fadota, mala-mala de veritat; era tant roïnota que no podia dormir, ni menjar, ni rentar-se els forats…

El poeta Lluís Roda, guanyador dels Jocs Florals de Barcelona 2010, va ser el conductor i el lector més fet de la nit en favor d’Estellés a Picanya. Als jardins de l’Alqueria de Moret, va saber-nos guiar a través dels versos d’un poeta immens, extraordinari, des del compromís a la identitat, de l’emoció a la lírica, de la cruesa a l’eròtica, el més gran dels poetes valencians, un dels millors en llengua catalana de tots els temps, va tornar a passejar amb aquella dignitat que ens és tan necessària. Roda va començar amb el Mural del País Valencià intencionadament, i cada colp que intervenia convidava a llegir els presents, explicava secrets, apuntava futures publicacions, demanava complicitat per la poesia… Les intervencions van ser lluïdes, diverses, amb detalls que la gent de pes sap traure en el moment. Estellés ho mereixia d’aqueixa manera. Em quede amb la lectura de Maria Jesús, cap d’estudis de l’Institut Enric Valor, perquè va ser impagable la tria del poema al doctor Peset Aleixandre, afussellat a Paterna pels franquistes… Cada lector no feia curt, que convidaven a redescobrir la grandesa, l’orgull, l’estima pels nostres a través d’Estellés, i anaven convertint l’homenatge en una altra nit única, que ens comprometem a celebrar cada 4 de setembre. Un motiu, aquest sí, per reivindicar un dia gran a València. 

El vostre curs té una fita:
el moment inaugural.
Voldria dir l’alegria,
clara, oberta i general,
que viviu aquest moment.
Llibre obert i quadern gran,
veles e vents, esperança
compartida amb els germans,
tots els dies seran vostres,
dies aigua, dies pa!
El mot d’una confiança
que no tenim, ens vindrà
des de la vostra innocència,
omplint l’aire. Omplenarà
de llum els dies adversos
d’ara, i feliç cantarà.

Vicent Andrés Estellés «cinc poemes» 
Jorn d’homenatge al poeta

Com la rabent gavina que s’esmuny
voldria dir uns mots de confiança
ara que els vents ens són força contraris,
per tot l’espai i l’any: voldria dir,
ara i ací, com el futur és vostre.
El pastareu, com si fos humil fang,
i esdevindrà, temps endavant, el vostre.
Vostre futur, allò que més importa.

Vicent Andrés Estellés «cinc poemes» 
Jorn d’homenatge al poeta

Sempre penseu en els vostres germans
Tots asseguts a taula, hem d’enramar
amb forta veu, clara, la convivència.
Sols en un mot, trobeu la raó de vida.
Sols en un mot de la llengua comuna,
trobeu raó d’amor i d’esperança.
I lluitareu pels mots i refareu,
august, el cos solemne de la pàtria.
Festa dels mots, cànter, genoll, finestra,
és una gran pentecosta el futur.

Vicent Andrés Estellés «cinc poemes» 
Jorn d’homenatge al poeta

Hem enllestit el primer dels grans claustres del curs. Amb una sorpresa final que no esperàvem: un dels debats més vius i actuals sobre l’educació, a partir de les reflexions aportades per Jordi i Sandra, que havien estat al curs sobre ‘Educació expandida i els nous entorns d’aprenentatge personalitzat‘, a Baeza, durant el mes d’agost. Ells no tenen manies d’aprendre, durant el mes d’agost.

De primer, el discurs de benvinguda als mestres, a l’equip que ha de fer de l’escola l’espai de convivència i aprenentatge durant l’any. Llegim Estellés, perquè ens afegim a la festa que dissabte farem a molts pobles del país, entre els quals Picanya i Benaguasil (alguns tindrem el cor dividit). I convidem a treballar perquè tothom es trobe a l’escola com a casa, que cap alumne no puga dir que no s’està a gust, que no és el centre del seu aprenentatge. És l’autoritat moral que ens deixa dir aqueixes coses, un segon dia tan cabdal com el primer, a un equip experimentat i jove a la vegada. Després lliurem un lligall de documentació, els horaris de reunions de cada dia fins al trenta de setembre, el calendari de les reunions grosses del curs, els temes de reflexió pedagògica que volem abordar enguany, els monogràfics que hem decidit que treballarem, el calendari amb les dates més significatives pel que fa a l’organització de grans esdeveniments, les responsabilitats majors i menors… Naturalment que un equip s’havia reunit durant l’última setmana de juliol per enllestir tanta documentació que facilités el treball dels mestres, que és molt i complex a partir d’ara. Però no és impossible ni desagradós, ben al contrari. Sense el treball previ i molta organització fóra impossible abordar l’arribada dels alumnes el nou de setembre. El treball de la coordinació de secundària i la cap d’estudis és per traure’s el capell. Per bé que són anys d’experiència, cada any s’han de preparar coses noves, projectes nous, noves innovacions, si volem garantir l’interés dels alumnes i donar resposta a tanta cosa com se’ns exigeix, a l’escola.
Solament que és el segon dia, però cadascú ja té la feina de l’any per endavant, per no perdre’s, per no avorrir-se, i encara amb espais de llibertat per triar noves vies, per experimentar, per acompanyar els seus i orientar-los a destriar l’excés informació per convertir-la en coneixement.
Sense bons equips fóra impossible, la feina d’aqueixa manera. Per això els finlandesos ens porten uns metres de distància. Ells preparen bé els seus mestres, l’escola té llibertat en la tria dels seus equips, i llibertat de destriar els currículums, allò que faran, com ho faran, sempre que els infants avancen, visquen des del respecte i l’autoestima, i per suposat, siguen centre de l’aprenentatge. A més, com moltes de les nostres escoles, els mestres tenen un compromís ferm per la formació contínua.
Amb aitals ingredients, el nostre arròs serà bo o molt bo, però no ens pot fallar.

Ahir ‘El mundo’ va publicar que Diego Gómez havia sigut expedientat per absentar-se del treball. Fins i tot, la redactora (!) ressaltava el fet sobre lletres més grosses: “La Conselleria obrí una investigació per l’incomplimet repetit d’horaris”. Mecaguen la pena negra, Noa, la femme redactora, si n’hi ha cap mestre que fa un fart d’hores de treball de tot tipus, són aquests que es dediquen a dirigir, coordinar i animar escolavalenciana, així que si vols ser periodista, Noa, informa’t abans de publicar cap barbaritat. I si el que vols és contribuir a embrutir la informació, fer falses acusacions contra persones i contra institucions de tan de prestigi, la patologia no és nova, ni innocent dins el periodisme valencià. Posa’t a la cua. 
Quan em vaig comprar l’IPAD, allà a Katuin, volien pagar-me amb la gratuïtat d’una subscripció anual a El Mundo del siglo XXI. Com que la vaig refusar tres vegades, com l’apòstol, allà se’n feien creus, i n’hi havia del públic que no entenien perquè refusava res de gratuït. [Noa, tu ja saps per què, veritat?]

Jo dedique hores a la feina, a qualsevol feina, l’escola, el camp, la comarca, però això no és res comparat amb els horaris d’aquests homes i dones d’escolavalenciana. I si mai canvia res, que sí, o si mai som independents, que ens costarà però tard o d’hora, no agrairem mai prou tants anys, tant d’horari i tants plets com han fet, fan i faran, aqueixa gent. Per l’escola, senzillament.

Voler-nos insultar, expedientar, o provocar amb l’argument de la manca d’horari i devoció, Noa de la Torre, és fer passar tota aqueixa Conselleria d’educació del Samurai Font de Mora per devots de la feina i de la funció pública intouchable, o noble, o altruista. 
Sort que avui Diego desmentia la notícia, almenys ell no en sabia res ni ningú no li havia notificat res. Però ja acceptava la pressió, l’assetjament i la provocació que vivim els mestres i l’escola des de la pròpia institució que ens hauria de defensar, promoure i reivindicar. 
Ai, encara sort que els pocavergonyes del PP valencià, Camps, Rita, Rus, Gerardo, Serafin, Blasco, Fabra, Olivas, i el Samurai…  han decidit de traure’ns 2.000 euros dels pagaments de l’any que ve, als mestres. Sí, sí, els mestres i l’escola hem de ser model i exemple de genuflexió i reflexió econòmica, a compte de les seues putes, gins, i luxes de depravats de la fórmula i el GürtelShow. (Justament avui, un funcionari de l’Ajuntament de València m’assegura que les caixes de wisqui entren de cinc en cinc… Collons, Rita, quin bar no tens muntat, jo que em pensava que solament li pegaves al gin!)

Post-mortem. Sort que és divendres i encara me’n vaig de jornada cooperativa escolar, a compte de l’horari que ara sembla que van vigilant inspectors, acusetes i prevaricadors de la conselleria.

Però què és estudiar secundària, en definitiva? Què ensenyem, els mestres i els llicenciats, què els volem ensenyar, als joves? Fins els setze anys és educació bàsica, allò fonamental per conviure dignament. Però al remat, quan som a les acaballes del curs, a dos dies de cloure’l, i passem hores parlant dels alumnes que hem tingut durant un any sencer, què volem dir, què podem dir d’aquell jove, a més que no hem sabut transmetre-li el gust per la lectura, pel treball, per la matemàtica, per la música, que demanava Steiner que havia d’ésser a dalt de tot de l’ensenyament bàsic, allò bàsic. Què sabem dir, després de treballar un any amb aquells joves, què sabem dir sobre el que els hem ensenyat? Perquè quan volen, quan els joves volen, malgrat que tinguen un sac de dificultats, els sabem fer anar, avançar mínimament o il·limitadament, però, rai, quan no volen, que ens diuen no cada dia, amb l’actitud, amb la mirada, amb el destorb continu a classe, què els sabem dir o transmetre?
És molt senzill dir això, els suspenc, després d’un any d’haver-ho intentat, els suspenc i ja s’apanyarà, els he donat suficients oportunitats que no han sabut aprofitar. Que carregue ell amb la motxilla del fracàs. I ves que el jove ha avançat segurament més que no ens pensem, és més competent en infinitat de coses, en la vida, en les relacions, amb la tecnologia, en ser jove, això segur que ho domina més que no els mestres… Què ens fa por, realment, als mestres?, de saber que hem fet malament això o allò, potser, de saber que el nostre any de docència no ha sigut com pensàvem, com esperàvem, per a uns pocs joves de l’aula, poster ens fa por saber que hem canviat poc, malgrat que ells, i la societat on vivim, ho fa cada dia, un canvi que no espera ningú, sobretot no espera els mestres ni l’escola, i per això ens fa por, als mestres canviar els mètodes, i l’avaluació, i encara n’hi ha que parlen de repetició, com si això mateix no demostres abastament el fracàs col·lectiu de tothom.

Aquest és un apunt sense la necessària reflexió, malgrat que els anys, els debats en calent, l’experiència i justament això, ens fan dubtar cada vegada més si allò que fem és el millor o el millor que sabem fer. En el temps breu de l’esmorzar, em salte el protocol i llance quatre idees sobre el disgust d’alguns mestres, que malgrat l’esforç incansable, la mestria amb la qual treballen, les ganes d’ajut, dubten si no continuem enganyant-nos: el sistema educatiu, apunten, està molt fotut, malament, té una malaltia difícilment guarible. Va. és un colp calent, afegesc, demà serà un dia més amable i ens farà veure les coses millor. No, no, això no ho arreglen ni els mestres ni els polítics, perquè amb els polítics ja sabem que no podem comptar, de cap manera, però els mestres no volen aprendre, volen fer passar l’alumnat per un sedàs igual per tothom, sense atendre la diversitat, sense atendre les competències, els mínims de l’educacióp bàsica, que és el que fem fins que els joves no tenen setze anys. Però no, ells, sobretot els llicenciats, s’encaborien a examinar-los a tots per igual, a no voler atendre segons què, perquè afecta al seu estatus i el seu equilibri examinador. Encara pensen que la repetició és un recurs, encara pensen que fracassen exclusivament els alumnes, encara fan allò que feien fa vint anys, el mateix, com si la societat i els joves no haguessen canviat, encara… Prou!, que dic, prou, perquè d’aqueixa manera ens carregarem la feinassa d’un any sencer. Tant se val, cal dir-ho, que de vegades no avancem, ens estanquem i ens estaquem com fa tant de temps, davant alguns casos que demanen més ser mestres, més flexibilitat, més comprensió, més competències. 
– En realitat, què és el que vols dir?
– Què vull dir? Què volem dir, els mestres, en realitat?
– Això mateix. 
– Què el sistema és en mans dels mestres, que no volen aprendre ni prendre grans decisions.
Jo ara me’n vaig a esmorzar, en calent no ho vull sentir, ni escoltar, això.

Ah, quin oratget més bo, avui, quin airet… Com de bé s’està a l’escola.

A través de l’Skype connectem l’escola, la part de l’escola que és de colònies: la Vall d’Albaida, per partida doble, el Camp de Túria i l’Alt Millars (ací no hi ha bona connexió), potser perquè el cim del Penyagolosa fa massa ombra durant la mitjanit, o pel fred d’aquest estiu que triga a venir, o potser perquè tantes prohibicions com ens volen imposar des del PP, als valencians, ens deixa muts i sords, i cecs, amb una part del país (el catalans també s’aconformen amb la ceguesa, la sordesa i el mutisme…). Xarrem sobre l’escola, sobre la vida de colònies, sobre alguns detalls finals d’un curs que s’acaba i va desdibuixant tants records. Les colònies són una fita del curs, del treball, de l’esforç d’un equip dedicat a anar endavant sempre, malgrat els resultats que tornen a aparèixer als mitjans sobre unes proves d’avaluació col·lectives, malgrat la interpretació, la mala llet o ves a saber. Malgrat les múltiples realitats de la pròpia escola. L’Skype possibilita aquesta conversa a tres bandes, a més bandes si és necessari (no hi ha cap manera de veure’ns si som en conferència més de dues pantalles?), més enllà de la intenció política, i la bonhomior de veure’ns en la distància, d’escoltar-nos, que fa anar avall els maldecaps, i els disguts de cada dia. Com diu Ferran, el nostre jove mestre de música, som una escola que no dorm, que ara mateix és de colònies escampada pel país.