SERRALLONGA

Aquí us enllaço l’exposició que he fet a Via Verda, la Xarxa, en el programa d’en Josep Mª Cano…

Si l’escolteu , veureu que farem una passejada pels encontorns del Matagalls. explicarem històries viscudes i com es pot trobar l’angel de la guarda als cims…. encara que tot i parlant castellà ens va guiar com poder sortir d’un jornada boirosa…
I si voleu saber com neix el “metre” gràcies a un acord de l’Assemblea francesa i a l’esforç d’en Delambre i en Mechain.

Una història apassionant.
Apali, si voleu, cliqueu al dessota i escolteu la passejada amb sorpreses incorporades…..  

Moltes gràcies, amics de “els secrets de la Garriga” Ha estat un goig immens!!

Imatge…. L’àvia Muntala desa el sol a l’armari…..

Retrat que la meva dona va fer diumenge, en companyia de “tots los bons amics que em trob en companyia”….

Gràcies Miquel, gràcies Dolors, gràcies Roser, gràcies Mercè…… i gràcies a tots los bons amics….. !!

I nosaltres ja ens entenem…

CEMENTIRI DE SINERA 

VIII

 Plourà. L’àvia Muntala

desa el sol a l’armari

del mal temps, entre puntes

de mantellina fetes

per ditets de Sinera.

Algun ocell voldria

penetrar les difícils

presons de llum. Contemplo

serens xiprers a l’ample

jardí del meu silenci.

Passen dofins pels límits

d’aquesta mar antiga.

              EL POETA.

I diumenge passat, em va fer molt de goig poder fer de corifeu d’una passejada, penso, prou interessant…
L’àngel de la guarda, (la Mercè Cussò, la nostra estimada bibliotecaria) m’havia proposat ja fa un temps que, essent com som a l’any Espriu, potser podríem fer, per iniciar el grup de lectura, un tomb pel llibre Cementiri de Sinera….
I em va fer molt de goig… No es tractava d’explicar “coses” d’Espriu… sinó que caldria entrar al cor del llibre i mirar de treure’n l’entrellat.
Amb versos de Cançons d’Ariadna i amb tot el llibre de Cementiri de Sinera, varem anar desgranant el llibre, i amb les veus excelses de la Mercè Sàbat i en Miquel Vila, i amb la sorpresa final d’en Dídac Rocher, que, als peus de la Pietat del Cementiri , ens va cantar el seu assaig de càntic al temple…
Apali, si voleu veure fotografies de la passejada cliqueu aquí, o potser ho podeu fer aquí, i si encara us abelleix poder escoltar la introducció de la passejada, podeu clicar aquí o al dessota….

I  seguint el caire que en Miquel Vila ha donat a l’any Espriu, en el que, a alguns arenyencs, ens convida a llegir alguns textos d’Espriu a Radio Arenys…

I a nosaltres que ens abelleix molt, oimés si, com en aquest cas, ens convida a llegir uns  escrits entranyables, entenedors i corpresos davant l’enyorança que ens aporten les festes nadalenques de la infantesa.

Us convido a escoltar el petit fragment.

I si voleu sentir les parts que varem fer sobre l’Espriu, cliqueu ales entrades que us enllaço:
 
Aquí teniu la tertulia sobre Espriu….

I aquí us enllaço una passejada arenyenca, pels indrets espriuencs…

Quin goig sentir i viure la gatzara dels macips a la diada de Sant Roc….
La festa es vessa pels portals, places i carrers d’Arenys….
Sant Roc , Sant Roc!!!
I l’almotrratxa que, farcida d’aufàbrega, escampa l’aigua d’olor per lliurar-nos de la pesta.
i això, gràcies a que fa uns anys, un grup de jovent va dir:
.- Prou!
Ja n’hi havia prou de discriminacions… Ja n’hi havia prou que els nois fessin de macips i les noies de captadores.
I va ser dur….
La meva postura a favor  que les noies havien de fer de macipes (si ho volien) em va costar una discutida forta amb l’Administrador gros dels macips… només salvada per la bonhomia de l’administrador i el seny que hi varem posar tots.
I avui fa goig veure aquest esplet de macips, macipes, comparets, terrassans…..
Però, i les captadores?
No valdria la pena recuperar altra volta la figura de les captadores?
La tradició és la tradició, encara que l’any que ve, surtin captadors…. però que surtin …
La tradició no la podem perdre de cap manera….
Si surten macipes, que surtin captadors… La història i la tradició l’han creat  totes dues figures, i ara, per mor d’una interpretació mal entesa,  ens hem cruspit  a les pobres captadores….. 
Els darrers anys, per una mala entesa,  hem enterrat la gran figura de les captadores!!!! 
Sant Roc, Sant Roc…. 
I que el cantin les macipes i els captadors o les captadores i els macips….
Tots plegats, …..
Però tots, eh!!!! 

I si voleu saber una mica la història , cliqueu aquí. 

I aquí veuereu i escoltareu el pregó d’aquest any…

“Gloriós Sant Roc, germà petit de Sant Zenon, escolteu els precs de comparets,  macipes, macips i captadores,  i vetlleu per que cap pesta ens faci l’estella. Que l’alegria dels macips ens ajudi a no prendre mal i que l’aigua enllustrada d’olor ens mostri el més plaent de la vostra particular diada.    
Amén….” …… 
Sant Roc!!, Sant Roc!!!!!…..

I ahir, convidat pel Patronat de Sant Roc i l’Associació de Geganters d’Arenys de Mar, vaig tenir el goig de fer el Pregó de Sant Roc…..

Us transcric el pregó i també us enllaço un audio, que podeu sentir clicant aquí.

I si voleu, podeu mirar les fotografies que, de l’acte, va fer en Xavi Salbanyà.

PREGÓ SANT ROC 2013

Vilatans i vilatanes del veïnat de mar d’Arenys….

Comparets, confrares, macips,  terrassans, captadores…

I també els que heu vingut del veïnat d’Amunt, i els Calderins i els Canetencs i els que us heu apropat des de Lavinia, d’Alfaranja, de Sepharad i fins i tot els de Kolinosia, encara que aquests,  si veniu per bé podeu passar però si veniu per mal no passeu del portal….. sigueu tots benvinguts a redós de l’església-catedral  de Santa Maria d’Arenys.

Sabeu que a  les calendes de l’any del Senyor de  1607 i per mor d’una pesta mortífera que delmava els vilatans d’aquest veïnat de mar, el poble, en congregació,  es va arraulir al temple i tot adreçant  una oració a Nostramo, va prometre que, el  sant del dia en que  no hi hagués cap mort per causa de la pesta, el tindríem per patró petit i faríem el vot de vila i l’honoraríem  pels segles dels segles.

I  aquell dia fou el  16 d’agost, festa de  Sant Roc, el Sant acompanyat del gos, fill de Montpeller i veí del nostre rei en Jaume!!

I des d’aquella diada reculada en el temps, any rere any, els macips, comparets i captadores,  han sortit al carrer en regraciament a Sant Roc per haver-nos lliurat de la pesta, i els picarols han escampat, des de llavors, la bona nova i les almorratxes guarnides amb alfàbrega han escampat l’aigua d’olor per les placetes i carrers de la Vila, al crit de Sant Roc, Sant Roc, Sant Roc…..

I de llavors ençà,  donem les gràcies al nostre Sant pel favor fet a la vila, i avui, amatents com estem als nous temps, tornarem a gaudir del dring dels  picarols i l’aigua enllustrada d’olor, i renovant el vot de vila, els macips i macipes rondaran  per places i carrers d’aquest veïnat de Mar d’Arenys, i amb l’ànima adreçada al Sant, demanem, també enguany, que amb la seva intercessió ens ajudi tanmateix, a vèncer la pesta d’avui:  les necessitats, la por, la covardia, i a voltes l’angoixa i la pobresa que tenalla  moltes cases de la Vila i fem que el nostre Sant ens recordi, ara i sempre, que el desvalgut i el qui sofreix per sempre son els nostres únics senyors.

I posats a demanar que ens recordi sempre de dir ben alt:

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

I ara cridem junts:

Complirem tots la promesa, vos porteu-nos cap el cel.

Sant Roc, Sant Roc, Sant Roc.

Avui és el centenari de la mort d’un dels més grans autors de teatre català, arenyenc per més títol!. Potser va viure en un període equivocat, potser els neguits socials van propiciar que les seves obres s’haguessin de fer mig en català mig en castellà, però no hi ha dubte que va tenir un pes específic al panorama teatral català:

En Josep Maria Arnau i Pascual va “Estudiar  dret a la Universitat de Barcelona. De jove fundà al teatre Odeon una societat dramàtica, El Pireo, i dirigí el periòdic Las Candilejas , que en depenia. Escriví les primeres obres en castellà: Fruta del siglo (1855), El castillo de los encantados (1863), etc. L’any següent començà a escriure en català i, a partir d’aleshores, l’utilitzà exclusivament. Tingué contactes amb el grup de Frederic Soler, i aquest li estrenà, a La Gata, la peça en un acte Els banys de Caldetes (1865). Fou mantenidor dels Jocs Florals els anys 1869 i 1887. Les seves comèdies de costums, d’intriga senzilla i realista, es desenvolupen sense efectismes ni comicitats fàcils. Entre d’altres, escriví Un pollastre eixalat (1865), Les ametlles d’Arenys (1866), Les pubilles i els hereus (1869), Dones! (1875) i La mitja taronja (1868), que és considerada la seva obra mestra.” (Nota de l’Enciclopèdia Catalana)

I com sempre passa, potser els arenyencs aquest any hem estat enderiats en un altre (molt important) centenari i ens hem oblidat del nostre compatrici.

Vinga, perquè no caigui a l’oblit aquí teniu aquest apunt.  I si voleu veure alguna facècia cliqueu aquí.

I si voleu tenir un record de quan es va inaugurar la renovació del Teatre Principal, on varem posar en escena “Un repente de comèdia”, sota la direcció d’en Jordi Pons Ribot, cliqueu aquí i veureu un esplet d’actrius, actors i altres importants col.laboradors.

En honor i lloança d’un gran arenyenc!!  

Apali! Si ho creieu adient i els fats divins (i els humans també) us ho permeten, perquè no feu tat a Sinera la vesprada del dia 2 d’Agost a horafoscant de les 7 de la tarda a la Bibliopatja a la Platja de la Picòrdia…..
Sense presses, mirarem d’escatir si Sinera és fruit d’Arenys, o Arenys és un miratge de Sinera….
El que l’any Espriu no ens ha mostrat, intentarem escatir-ho:
Intentarem trobar la sentor marinera de la rada de llevant….
Intentarem entrellucar d’on ve Laia del nostrat poeta…. No serà que la història la va forjar el pobre Hipòlit Doy?
I la Carola Marelli del conte Letizia, no serà en Carlo Maratta autor “in pectore” del nostre Retaule?
I el discurs de l’Altíssim a “Primera història d’Esther” no te reminiscències de Mn Palomer….?
I el Sobirà estrambòtic/sense accent emfàtic… no te alguna remembrança de Josep Maria Arnau, veí traspassat del nostrat poeta…
En fí……… 
Si ho creieu adient, cercarem les beceroles de la petita pâtria encerclada de turons…….
Si voleu acompanyar-nos serà el: 

DIVENDRES, 2 D’AGOST DE 2013  –  7 H TARDA

Avui, una història real, com la vida mateixa…. Una de les històries arenyenques  que inspirà al nostrat poeta, Espriu,  en una part de la seva obra….
A l’Hipòlit Doy, un pescador maridat amb la Antònia Sofia, algú li burxa la orella tot dient-li que la seva dona, l’Antònia Sofia, potser s’ho fa amb qualque galifardeu del veïnat….
I quan els troba junts, veu que el galifardeu fa un badall i la Antònia Sofia li retorna el gest (ja sabeu que els badalls s’encomanen) i el pobre Hipòlit, engelosit, occeix la Sofia.
I per penitència s’en va a Roma a demanar perdó.
I el Sant Pare li regala un Sant Crist, tot dient-li que allà on pari la barca, basteixi una ermita.
I és així que neix l’ermita del Calvari i el Sant Crist el nomenem l’Escabellat, que guardem a l’Esglèsia….
Apali, si voleu escoltar la història, cliqueu aquí o al dessota.

Imatge:  Baptisteri d’Arenys de Mar. 

Aqui us enllaço un apunt biogràfic: 

 Josep Obiols. Dades biogràfiques, per Agnès Ponsati Obiols

Neix a la vila de Sarrià el 5 de març de 1894. Fill de Tomàs Obiols, natural de Vallvidrera, i Filomena Palau, nascuda a Valls. Josep Obiols és el petit de tres germans en una família d’origen humil que treballa al camp. Família amb un marcat sentiment religiós, com ho demostra el fet que el seu germà gran, Àngel, fos capellà i la seva germana entrés molt jove en un convent de clausura.

 Estudià a l’escola pública de Sarrià, on coincidí amb J. V. Foix, sarrianenc com ell, al qual l’uniria una profunda amistat de joventut. En acabar l’escola primària, J. Obiols estudià tenidoria de llibres i començà a treballar en un despatx mercantil. Als quinze anys entrà en contacte amb qui hauria de ser el seu gran mestre: Joaquim Torres-García. Aquest pintor uruguaià, que també vivia a Sarrià, on havia fundat l’Escola Catalana de Decoració, el va afeccionar a la pintura mural i n’hi va ensenyar les tècniques. Obiols sentí sempre una gran admiració per Torres-García i així ho expressava l’any 1916 quan Torres-García li comunicà que tancava l’Escola de Decoració: “(…) onsevulga que vagi, jo no puc, fatalment, ser altra cosa que deixeble d’en Torres-García. Com, si la pintura meva ho diria ben clar? (…) Car mestre jo temo la meva feblesa, és veritat, però mai no’m rendiré fàcilment. Amb tranquila tenacitat i constant esforç seguiré endavant. I, la veritat, no he perdut les esperances que per l’esforç dels que som o dels que poden sorgir, es pugui tornar a obrir l’Escola de Decoració.”

I si voleu fotografies d’aquests darrers dies, cliqueu aquí i veureu, les primeres quatre son del baptisteri d’Arenys, les altres son de la Sagristia de Montserrat.  

(Pensaments a les acaballes del recital d’Arenys, dits a la manera espriuenca i que en Tianet/Salvador ens absolgui…..)

Vilatans, Patricis de Sinera, som a les acaballes de la faula….
Quan Kolinosia s’esbudella en la lluita aferrissada entre germans …. 
I  Lavinia, que, oh! ens ha pres la sentor marina de la rada de ponent, pregueu pel noi de la pista, que ens ha encolomat una bella faula estètica, sense que ningú s’hagi adonat que hem celebrat les noces del convit al peus de l’arbre de la mort.
L’eucaliptus, que porta als seus gens la mort dels pusil.lanimes…
I a tots aquells que en magna esbaldida varen acudir als terrenys de la Dillet, pobra dona, que, sense saber-ho, ens va regalar un espai immens i inassequible, descobert pels ulls embadalits dels vilatans de Sinera.
i pregueu perquè els de Lavinia s’allunyin del veïnat de Mar, que, sinerencs com sempre, hem anat a l’encalç dels senyors que es passen més estones parenceres esguardant Kolinosia i foragitant les imatgeries de Sant Hipólit que, pobre, ens fita des del cim dels cims de les grandàries d’un retaule ben farcit d’esponsalles.
Pregueu pel pobre Mossèn Silví Saperes, i el camàndula del Quim Federal i del Dallonses que em demanava les  daixonses….
I per tots aquells que, en congregació,  han participar del magne i esplèndid recital estètic, on des de l’inici,  s’ha malmés la desbocada força  dels cavalls i s’ha esbalçat al pobre cantant de Xàtiva que, ara i aquí, no ha cantat ni gall ni gallina, i que el mestre bru “Nigra sum”, ha esquinçat les partícules entranyables de Sinera….
I pregueu pels pobres destradors de la catedral, i els mossens i els seus amics, i per tots nosaltres que, ens heu furtat que “el mirall de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum” passatge que els d’allà d’enllà ens han furtat de  les nostres fines puntes/de mantellina fetes/per ditets de Sinera.
I tot amb tot, ha arribat el raïm tendre, portat per dits benèvols /del Sant màrtir de plata.

Descanseu ara i sempre en la claror de Sinera i passegeu per l’ordre/ de verds xiprers immòbils/damunt la mar en calma……
I els de Lavinia que reposin tranquils, en la tranquila quietud de saber  que ens han furtat la sentor d’aigua marina de la rada de ponent.

(I que Sant Fèlix, de qui hem guardat les despulles durant molts anys, patró de la diada de 10 de juliol, pregui per nosaltres, pels segles dels segles)
Amen

Si teniu dos minuts, gaudiu d’una petita passejada per la Catedral d’Arenys!