SERRALLONGA

Com que res sembla que canviï. Encara que cada any son menys. L’himne al nostre Sant, gràcies a uns quants galifardeus i trinxeraires (poseu-hi el femení també) es converteix en una afronta als del veïnat de Munt d’Arenys…
Us transcric el que deia l’any passat:

“Avui he trobat, cercant per internet, un petit documental de l’himne de Sant Zenon l’any 1984. Un altre bon documental d’en Pere Canals….
M’ha colpit: per dos motius, primer perquè m’ha transportat a un temps reculat, on hi he vist cares de gent estimada que ja no ens acompanya: En Fidel Soler l’alcalde de llavors…. i d’altres. Alguna cara d’algú, llavors jovincell, i ara ja un il.lustre vilatà…
I en segon lloc també m’ha colpit la pulcritut del cant al nostre Patró Sant Zenon…
De ben segur que el temps millora moltes coses, però el cant de l’himne, de ben segur que no:
Ara, una colla de trinxeraires, maleducats, poc curosos i molt  baladrers, es congreguen al temple, a l’hora de l’himne i el massacren, el malmeten, el destrossen i a sobre, quan l’himne fa referència “als nostres enemics confon”, ja fa uns anys que se’ls ha ocorregut dir “Arenys de Munt , Arenys de Munt” com si els nostres germans de dalt fossin els nostre enemics….. … I què voleu? en aquests temps que tenim uns enemics tan clars i tan declarats, hem de ficar-nos amb els nostres germans grans d’Arenys de Munt i els hem de titllar dels nostres enemics?.
En fí, que Sant Zenon hi faci més que nosaltres, però penso que aquesta patuleia de gent s’ho hauria de fer mirar!“

I si voleu escoltar l’Himne cantat amb ganes i pulcritud, cliqueu aquí.

I si voleu, entreu a veure els retrats que, de la realitat festiva, sap fer tan bé en Xavi Salbanyà.

Qui en sigui el responsable, qui l’hagi encarregat, qui hagi gosat, qui ha tingut la idea…………

Doncs, això!

L’ha endevinat ! Ha tocat el moll de l’os i ha possibilitat que tinguéssim, en pocs minuts una bona imatge de la vila….
Xapeau!!!!

I a Arenys ja ens passen aquestes coses. De cop, t’adones que tens el privilegi de viure i gaudir d’una Vila viva, entranyable, on molts procuren aportar a la comunitat els seus neguits, els seus estudis la seva manera de dir: Arenys t’estimo.

I tot això ve a compte perquè la Joana Pérez Llabot, ha preparat, sota la direcció d’en Pere Planells,  una web en la que podreu entrar i conèixer tot l’arbrat d’Arenys….

Ah! i no us penseu que hi ha quatre dades d’alguns arbres… No, no!  . És un treball molt ben fet…. Ha escatit tot l’arbrat d’Arenys, des dels Plàtans de la Riera que configuren tot un paisatge, fins el til.ler del Xifré….

I tot això bellament embolcallat amb poemes adients que fan molt i molt recomanable aquest magnífic treball.

Perquè en tingueu un tast, us transcric una part de l’índex i el començament de l’apartat del plàtans de la Riera…..

4.- Arbres singulars d’Arenys de Mar………………………………………20

4.1.- Els plàtans de la Riera………………………………………………….21

4.2.- Els xiprers de la Pietat i el Cementiri de Sinera……………….23

4.3.- El til·ler i les palmeres de l’edifici Xifré…………………………25

4.4.- Les palmeres de la plaça Onze de Setembre……………………27

“4.1.- Els plàtans de la Riera

Un cop feta la inauguració de la carretera B-511 ( Arenys de Mar-St. Celoni) que seguia el traçat de la Riera, en la segona meitat del segle XIX, , quan era alcalde Jaume Calbetó, el regidor Cristí Riera va llançar la idea de plantar arbres des del carrer Ample fins al capdamunt de la Riera, per tal d’embellir-la i, també per aixoplugar els carruatges que passarien per la nova carretera.

Alcalde i regidors acolliren la idea, però a l’hora de dur-la a terme vingueren les discussions. Un regidor hi volia palmeres, un altre xiprers, un altre proposà pins bords, i també hi havia qui preferia les moreres.

Finalment, qui decidí que els arbres serien plàtans va ser l’alcalde Josep Pinart, l’any 1865. A finals d’aquell any es portaren de la Devesa de Girona uns plançons que s’anirien plantant Riera amunt, protegits per una estaca i, en poc més de mig any, la plantada havia arribat on avui acaba la Riera del Bisbe Pol, continuant-se tot seguit fins pràcticament l’acabament del terme al llindar amb Arenys de Munt.”

 I si el voleu llegir tot , us enllaço la web.

Apali, per a gaudir-ho!!!!

I una altra volta, en Miquel Vila m’ha convidat a Radio Arenys a dir Espriu….
M’ha plagut molt i molt……
Espriu cal dir-lo poc a poc, pal.ladejant les paraules, a la manera sinerenca….
Paraules amb sons somorts per les aigües cristal.lines de la nostra mar, encalçades per la petitesa dels turons que encerclen la vila.
Paraules que ens retornen el goig de viure a  la clovella més bonica del món.
Paraules que ens emmarquen  la imatge més bonica del món i que ens presideix el nostre cementiri….
Encara que aquest any Espriu tingui tan poc gust del veïnat de Mar….

Si voleu podeu escoltar les paraules dites a radio Arenys.

Figuretes de pessebre.

Una altra Fedra si us plau.

A Arenys de Mar, la vigilia de Sant Marçal, o sigui la vesprada de Sant Pere, es crema la bota. No sembla que Sant Pere tingui cap lligam massa arenyenc, encara que a la vesprada de Sant Pere cremem la bota… Però quasi mai res és el que sembla.

Mireu: estem a 21 de juliol de 1686, el bisbe de Barcelona Fra Benito Ignacio de Salazar havia d’oficiar la consagració, com a bisbe de Girona, de Fra Miquel Pontich. I el Sr Bisbe volia obligar a celebrar la festa presidida per ell, però volia dosser. O sigui, volia un setial amb una llampant ornamentació. I els altres representants de l’església es varen plantar i varen dir que no, que de cap manera.

Llavors s’adonaren que l’Església de Santa Maria d’Arenys de Mar encara no estava consagrada, que Arenys era el primer poble de Girona i que per una diada,  la nostra Església bé podia servir de Catedral. I tal dit tal fet, en data 28 de juliol de 1686, els bisbes i representants del clergat de Catalunya varen fer cap a Arenys de Mar, varen esmerçar la diada a aitals quefers: Consagrar el temple i Consagrar el nou Bisbe de Girona.

La cerimònia sembla que no va ser curta, de les 7 del matí a les dues del migdia, i no sense haver resolt abans algun problema: Havia de presidir la cerimònia el bisbe de Tarragona (recordeu que el de Barcelona no venia) però nosaltres teníem el nostre Bisbe Antoni Pasqual i Lleu, fill del carrer d’Avall de la Vila, a l’ensems Bisbe de Vic i què voleu!, els de casa primer!.

El de Tarragona va cedir, però va fer comparèixer al nostre compatrici Bisbe Pasqual davant de Notari a confirmar que presidiria només aquest acte… i després….. res… que tornaria a ser president el de Tarragona…

I aquella diada i reunits tots els Bisbes en seu catedralicia a Arenys de Mar varen decidir que el dia 30 de juny –diada de Sant Marçal- es celebraria la festa de la Consagració del temple. I de consuetud, la vetlla, dia 29 de juny al vespre “se crema al mitg de la riera una bota enquitranada, que recorda un tribut de la gent del mar, s’ilumina lo campanar ab llumetes de colors, s’encenen teyeres dalt del terradet i volteija la Bandereta mentres trillejen les campanes” segons una crònica antiga.

Ja veieu, a Sant Pere el que és de Sant Pere, però la consagració del Temple és de Sant Marçal que és el Sant Patró de la diada de la consagració del Temple.

Ah! I la crema de la bota ve de molt més antic, ningú es posa d’acord com va començar, però sembla ser que una bota va ser la darrera andròmina que va restar quan s’acabaren les obres del temple.

I si en voleu escoltar la història, cliqueu al dessota.

Imatge: Sant Joan a Arenys.

Avui, si m’ho permeteu, us enllaço un text que va sortir publicat al programa de festes del solstici d’estiu de 2006, juntament amb un altre sobre la crema de la bota,

“De Sant Joan … què voleu que us digui: Si ja ho sabem tot. És la nit més curta de l’any, del solstici d’estiu de les festes paganes i que avui encara xalem de valent. Sant Joan, per als arenyencs és uns festa arrelada d’un temps ençà, punt de referència a l’entorn, el més mediat, el més immediat i el més llunyà.

Dir Sant Joan és dir revetlla, és dir Arenys, és dir festa grossa….

Tanmateix però, Sant Joan no està dins del nostre imaginari local, com ho poden estar les altres festes de la vila, fixeu-vos bé… totes locals:

Sant Zenon un centurió romà, les relíquies del qual ens arriben de les mans de Juan Domínguez un pelegrí de Fuentelsaz (de Guadalajara) que de retorn al seu poble i carregat de les relíquies de qui seria el nostre Sant patró, passava pel camí del Morbo i malalt com es trobava, va entrar a la nostra vila. Nosaltres, els d’aquesta petita pàtria encerclada de turons, acollidors que hem estat sempre, el vàrem guarir. El premi: una part de les relíquies de Sant Zenon i en reconeixement el fem Sant patró….

Sant Roc que el fem el nostre segon Sant patró gràcies a un vot de vila davant una maltempsada, de la que el Sant va fer mans i mànigues per guarir-nos.

La Bandereta, que representa la independència local enfront dels nostres veïns d’amunt i que celebrem cada primer diumenge de maig a dalt del campanar endegant una nova bandereta. Ah! I les noies solteres, si volen trobar marit, només han de pujar al campanar i fer tres voltes al mateix, fer un repunt a la bandereta i de ben segur que aquest any trobaran marit. O sigui una bandereta amb poders de casori si molt convé.

Els naps de la nit de Reis i ara ja de les cols, festa d’inici incert, però exclusivament vilatana.

I la Mare de Déu Fumadora, iniciàtica troballa a les ridoltes que creixien a l’entorn de la nostra ermita de la Pietat que, des del seu cimbell, esperava als vilatans a l’entorn per celebrar l’aplec. Sembla que d’aquestes anades comença l’albada de la festa fumadora…..”

Sinera ja ho te això….
Que passejant pels nostres carrers i amb ulls un xic badocs, l’esperit net de prejudicis, i aprofitant els espais de flors que ens han preparat, si us perdeu per Sinera, podeu trobar unes pintures murals sobre l’obra de l’Espriu que us enamoraran…
I allà on els de la Casa Gran diuen que hi ha un Sant Jordi us trobareu amb un Sant Jaume que lluita contra l’ infidel… i a redós d’un balcó amagat, hi podeu entrellucar una bandera republicana. I trobareu el Paradís… i el campanar que es dreça orgullós preservant-nos de prendre mal…. i la cadena que ens explica, sense paraules, que allà i només allà,  hi va sojornar un Borbó, de passada que anava a inaugurar la presó que havia fet don Zenon de Semodevilla…. Però la gràcia la trobareu en el fet que, quan el Borbó va sojornar al nostre gran casalot dels Ramis, feia uns anys que, al balcó de la plaça de la Vila, l’havíem decapitat……. en efigie, eh! No us penseu  ……
I besllumareu la puntaire, i entrellucareu alguns racons per a gaudi de l’esperit… i la mar, aquesta nostra mar que ens ha mostrat els camins de la nostra vida, de la nostra història,  del principi del principi del Mite….
i la Sinera espriuenca va venir després, molt després…. Però el mite ja el teníem ……
I és així que l’hem guardat….
Apali, feu una passejada per les beceroles de Sinera….

Caminant pels portals de Sinera.

El 4 d’Octubre és Sant Francesc d’Assís. I pels voltants de la data, es produeixen, encara avui,  uns fenòmens curiosos.
Sant Francesc, per redimir la humanitat i fer-li pagar les malifetes que carrega sobre les seves espatlles, es treu el cordó (el cíngol) i el fa baixar poc a poquet cap dins del mar, on els pescadors -pecadors- estant fent la seva dura tasca. I vinga!! a remenar el cordó dins l’aigua fins que l’aigua perd la placidesa i el mar s’embraveix i es produeixen les temudes tempestes del “cordonasso”

I a Arenys, al convent dels frares hi havia -hi ha encara- la Verge del bon Viatge, on, les dones, mares, i germanes dels pescadors que es troben en el destret d’haver d’aguantar el cordonasso, van corrents (anàven) davant la imatge de la Verge a pregar perquè els seus estimats tornin sans i estalvis.

Si voleu, podeu escoltar la contalla, treta de la ploma de Mn Palomer.

Ai las, si els meus avis camperols aixequessin el cap!!…
O el meu pare, ferrer reconvertit en marxant de fusta i llenya….
o qualque persona curosa amb la natura…

A ningú se li ocorreria, en ares a un ecologisme mal entès,  tenir tot un edifici (el de la justícia) vinclant la vida d’una pobre morera….
Es clar, deuen dir alguns pixapins de secà: No podem malmetre la natura…
Doncs, diguem-los-hi :
Allibereu la vida! Allibereu la morera!!!
Però fa anys que predico i res…. com si sentissin ploure :

El 24 de gener del 2010 ja començava la prèdica.

I la continuava el 12 de setembre del mateix any….

Bé… l’Isidre Nonell Monturiol el pintor , no va néixer a Arenys de Mar,però si que ho va fer el seu pare l’Isidre Nonell i Torres…. i fins fa pocs anys encara a una casa del rial de Sa Clavella hi vivia l’Angelina Nonell,  una seva parenta…..
I podeu veure a la imatge que va deixar la empremta arenyenca pintant un envelat des de la tercera platja , amb el cementiri de Sinera al Fons.

I us trasllado uns apunts biogràfics:

Isidre Nonell i Monturiol va néixer a Barcelona l’any 1872.

Isidre Nonell va ser bàsicament un autodidacta. Malgrat això, també va ser alumne de Josep Mirabent, de l’Acadèmia Martínez Altès i de Lluís Graner. També va ser alumne de Llotja a Barcelona.

El treball de Nonell es caracteritza en la seva joventut per l’alegria i la riquesa de colors, juntament amb una estètica sòbria però intensa inspirada en el Modernisme i en el Impressionisme.

Aquest es el caràcter de la pintura de Nonell quan forma part de la “Colla del safrà” – en la que coincideix amb altres autors com Canals, Vallmitjana, Gosé, Torner, Torres García, Adrià Gual, Joaquim Mir i altres – entre 1893 i 1896. (El nom de Colla del safrà els hi ve de les tonalitats que utilitzaven els seus membres en les seves pintures, que recorda la tonalitat groguenca d’aquest producte).

Abans del seu primer viatge a Paris el 1886, Nonell va desenvolupar la sèrie anomenada dels “Cretins de Boi”. Nonell es va interessar sempre per la gent marginal, solitària, malalta, dones gitanes i altre gent de baixa extracció social en actituds de tristesa.

Nonell presta molta atenció a la cara sòrdida de la realitat, la cara oposada a la societat burgesa, generant d’aquesta manera l’incomprensió i rebuig dels que podien ser els seus potencials clients.

L’any 1887 va anar a Paris a on va prendre part en algunes exposicions conjuntament amb altres pintors. En la seva segona estada a Paris entre 1899 i 1900 es veu fortament influenciat per l’impressionisme.

El 1907 Nonell, seguint les suggerencies del seu amic Utrillo, fa una exposició antològica a Barcelona, en un estil diferent al que li es peculiar, retrata dones ben vestides reflexant un aspecte molt més sensual de l’univers femení. L’èxit d’aquesta exposició, malgrat tot, va ser efímer i Nonell va retornar aviat al seu estil tradicional.

Nonell va ser també un excel·lent dibuixant. Fora de la seva temàtica normal (veure els tres dibuixos d’aquesta mateixa pagina), també va col·laborar amb el setmanari satíric “Papitu” a partir de 1908.

L’any 1910 va pintar la seva sèrie de dotze natures mortes.

Nonell morí a l’edat de 38 anys a conseqüència d’unes febres tifoideés l’any 1911.

Apali! que aquest mes, els d’Arenys, tornem a organitzar la fira dels indians….
I els de La Xarxa Comunicació Local, Radio, ens han convidat al Regidor Romà Pascual i a un servidor perquè poséssim paraules al que es feia a la festa i què eren els indians i quins indians tenim a Arenys.
I com sempre, m’ha plagut posar el meu granet en fer conèixer aquest tresor que tenim els pobles i viles de la costa i que ens van nodrir dels indians.
Indià foren aquells que marxaren cap a Amèrica, fugint de la misèria i van intentar fer fortuna a enllà dels mars….
Però, és clar, nosaltres només ens recordem d’aquells que se’n van anar, van fer doblers, van tornar i en van invertir uns quants a la Vila……
Dels altres ningú en parla .
I avui he tingut el goig de parlar-ne d’un que no es gaire conegut: En Francisco Torrent Carbonell.
Si voleu, podeu clicar al dessota i podeu escoltar…..

Enguany,  han atorgat una de les Creus de Sant Jordi a la Societat Coral l’Esperança d’Arenys de Mar.
I aquesta entitat, potser molta gent no ho sap, pot explicar, ella sola, la història d’un temps i d’un país i de com, sempre i en tot moment, la societat civil  ha sabut estar a l’alçada dels  moments que ens toca viure:
Era 1861 quan dos amics arenyencs en Marti Pons i Llobet i l’Andreu Arnau, dos músics (d’instruments) la feien petar tot anant a “tocar ratlla” . I xerrant,  xerrant s’adonen que si bé Arenys te orquestres, no te cap grup coral, i pensen que a Arenys potser li caldria una agrupació coral, tot emmirallant-se en el moviment creat per en Clavé.
I mireu que és cas, posen fil a l’agulla i van a veure el propi Clavé,  qui els facilita el primer director de la Coral i ja teniu que a Arenys,  comptem amb una agrupació Coral de primer ordre…..
I faltava el nom…. i fins i tot el nom te la seva grandiositat….
No oblidem que l’època en que es crea la Coral, el país estava revoltat i el “maquinisme” (la automatització de les fàbriques- les barres de politges-)  fa estralls en la classe obrera…. Un neguit veure com les grans fàbriques van foragitant a grapats els obrers dels centres de treball, (les barres de politges eliminen les cadenes humanes de treball.. )
 Les bullangues i rebomboris, la crema de fàbriques i convents i les morts i assassinats estan a l’ordre del dia. Veieu aquest apunt del balcó de la Delegació del govern condemnat perquè,  des del qual,  varen matar el general Bassa i tot seguit, “la xusma” va a cremar la fàbrica de la Bonaplata, al capdevall de la rambla barcelonina.
I és en aquesta tessitura que a Arenys , es creu que no cal posar cap dels noms que es proposaven per a la Coral:  ” la Lira d’Arenys” ni “La Violeta” sino que el bategen com a “Coral l’Esperança” que segons ells “significava moltes i molt bones coses” Una esperança davant d’un futur molt i molt negre…. A Arenys cridàvem el bon temps, no la maltempsada.
I és a partir d’aquí que a l’any 1928, per 10.000′- Pessetes,  la Coral va comprar el solar del teatre que  llueix avui,  a l’Ajuntament d’Arenys, tot i posant, però, algunes condicions:
.- No es pot hipotecar el local,
.- Si es vol vendre primer ha de ser el propi Ajuntament 
.- Si es disol la societat l’edifici passa a l’Ajuntament
.- S’ha de vetllar pel teló i
.- l’Ajuntament es reserva unes entrades per a cada funció.

I és així que, els socis de la Coral, davant del fet de ser propietaris del local, apliquen la figura coneguda com “el jorn de Vila” i d’aquesta manera els ferrers, els fusters, el calafats, els mestres d’aixa,  els mariners, els paletes i mestres d’obres i tots els altres socis,posant bona voluntat….. , posen mans a la feina i arrangen un teatre prou agençat per tal que serveixi per a gaudi de la vila i els vilatans, el Teatre Principal.
I passa el temps i la societat te els seus neguits, però sempre retorna, i amb l’empenta del teatre, que s’afegeix al cant Coral,  posa en marxa un gran projecte….
Fins  que a 1999, algú emet i presenta un informe que el teatre te certes patologies a l’estructura que el fan perillós.
La societat no pot fer front a la despesa que representaria arranjar les patologies i aquí comença la segona vida del Coro.
Ressorgeix com un au fènix de les seves pròpies cendres i amb dos noms propis que encapçalen la revifalla:
.- el President Julià Rebollo i
.- el president del grup de Teatre en Jordi Pons-Ribot que  engresquen la societat i el propi Ajuntament i uns anys més tard, en un exercici de generositat,  és dóna el teatre a l’Ajuntament però amb la condició que sigui l’Ajuntament que faci les obres necessàries i l’arrangi per a que continuï servint per a gaudi de l’esperit dels arenyencs…..
Fixeu-vos:
S’ha sabut interpretar els temps per tal que el teatre  i la Coral facin la seva funció: un lloc on la cultura presideix tots els actes…… ( I dit sigui de passada, encara cal acabar)

Un exemple a seguir….
I no es debades que ara i aquí la Generalitat s’ha recordat de donar al Coro  La creu de Sant Jordi….
I nosaltres, agraïts per la Creu, però sobretot,  per comprovar que hem  tingut gent que han  interpretat, en tot temps, els signes de la vida i de la Vila….
Amen.

I avui, renovellant el vot de vila i en recordança de la nostra independència de la Vila d’Arenys de Munt, després de missa de 12, s’ha pujat al campanar de Santa Maria d’Arenys de Mar i s’ha canviat la bandereta vella que onejava des del primer diumenge de maig de l’any passat i s’ha col.locat la nova.

I tot en recordança del dia (3 de maig de 1599) festa de la Santa Creu en que a la plaça de Santa Maria , -avui plaça de Flos i Calcat- es van escollir els primers representants de la nova Vila d’Arenys de Mar, i amb el temps, l’embolcall de Sinera.
Si us abelleix us adjunto alguns altres apunts d’aquest bloc que us en donaran més noticia!!.

Bandereta simbol independència

La bandereta i el sr Magi.

Un crapula ens ha furtat la bandereta!

Bandereta habemus

Aquest Sant Jordi, com ja he escrit al meu bloc, he explicat històries arenyenques a l’escola institució Montserrat….
I una de les que vaig explicar és la historia de la tomba de la Rosa al cementiri de Sinera….. Si la voleu coneixer, podeu clicar aquí PER LLEGIR-LA.

I quan vaig acabar, els nens em van regalar una rosa de Sant Jordi….
I allí va sorgir un conjur….
Per a vergonya dels arenyencs, des que varem prostituir la tomba, sempre hi ha, als  peus de l’Emilia, un ram de roses de plàstic…… Càstig diví!!!
I amb els nens de l’escola Institució Montserrat, varem pactar que, almenys aquest Sant Jordi, la tomba tingués una rosa de Sant Jordi, ben natural, ben amorosa, ben harmoniosa, com la que hi havia hagut sempre a la tomba….
Veieu-la…… 
I si voleu veure més fotos, cliqueu aquí.

Aquest mati he fet una experiència que no havia fet abans. Un grup (una cinquantena) d’alumnes de l’escola Institució Montserrat de Barcelona, em van demanar si podien passejar per la Sinera d’Espriu.
Ells l’han treballat a l’escola i volien tenir un contacte directe amb els llocs espriuencs.
I a mi m’ha abellit molt poder passejar amb aquest grup de nois i noies, amb els seus professors i monitors i deixar-los entrellucar alguns indrets que han fet que tinguéssim aquesta joia sinerenca a la nostra vila.
Us puc asseugrar que han seguit amb molta atenció tota la sortida, encara que, ha sortit un xic llarga, i fins i tot, hem pogut contempar el retaule barroc , els carrers, la Bandereta, el Cementiri…..
En fi…. Tot un goig. I des d’aquí els dóno los gràcies per la paciència d’anar seguint estoicament tota la passejada i mostrar-se sempre molt i molt atents.
I si voleu, podeu clicar aquí per veure algunes fotos del nostrat cementiri.