Ulisses20

El divendres tres de febrer, l’endemà de la Candelària, la mestra Rosa Serrano rebrà un reconeixement merescut per una trajectòria de vida dedicada al foment de la lectura. La Fundació Bromera, ànima d’una editorial de referència del país i marca de molt de prestigi entre els mestres a València, farà el lliurament d’aquest premi.

Després d’uns anys pel món, Rosa va contactar amb la pedagoga Marta Mata que li encomanaria d’obrir una escola a València a partir dels models pedagògics d’avantguarda a Europa: Freinet, Montessori, Lodi, Rosa Sensat… En la dècada dels setanta, un grapat de mestres i famílies encoratgen el projecte Escola Gavina, que l’any 1975 obrirà al carrer de la Pinaeta del Cel a l’Eliana, el Camp de Túria. Sis anys després, l’escola estrenarà edifici a Picanya, i consolidarà una de les experiències més singulars de l’escola cooperativa valencianista. En aquells primers anys, l’equip de mestres fa una aposta ferma per la lectura i els llibres; són els primers anys d’escola en valencià, sense Llei d’ús, ni materials ni lectures perquè els xiquets valencians puguen aprendre a llegir amb normalitat. La televisió valenciana era una químera, si fa no fa com avui. A partir dels noranta, Rosa deixa l’escola i emprén una altra aventura encara més cenrada en els llibres, Tàndem edicions. La relació amb Enric Valor, autor principal a l’editorial i en les cases de bona literatura, també a l’escola dels valencians, l’edició acurada i l’èxit d’algunes col·leccions, com ara el Tàndem de la memòria en favor d’uns quants personatges valencians, va farcint de llibres biblioteques, escoles i cases nobles (recordeu que l’índex lector dels valencians és dels més baixos d’Europa, i la lectura en valencià toca gairebé l’infern). Aquest esperit inquiet de la mestra-editora Rosa Serrano, la porten a projectes i compromisos per la cultura, l’educació, el feminisme, el debat social, en uns anys que València viu un tsunami de corrupció i frau polític. Rosa participà en el Consell valencià de cultura, en l’Associació d’editors, va escriure obra pròpia, entre poesia, articles de premsa, literatura infantil, i va recórrer el país, l’escola i les biblioteques en favor de millorar-nos la lectura i la vida. Per tot plegat, l’admiració de l’equip de mestres de l’escola, Rosa. Per molts anys.

*A la foto, Rosa Serrano i Marta Mata commemoren el trenta aniversari de l’escolagavina.

Anit vaig visitar l’exposició “Segona Vida” de l’artista Benja Carreres. Darrere del títol no només s’amaga la idea de fer servir materials de ferralla, filferro sobretot, fusta, material en desús o aparentment inservible; l’oportunitat d’una ‘segona vida’ a partir de la idea de reciclar o reutilitzar és donar un nou ús a estris senzills i ordinaris per reconstruir-los una vida nova.

De vegades passem per aquella crisi que demanda una segona oportunitat, si és que l’edat o la circumstància  ho permet. Una recerca, una inflexió…, els artistes especialment ja tenen una mirada per això, malgrat que la reflexió particular i el calvari que passen només el saben ells, però després són capaços de regalar-nos una gran sorpresa. L’obra exposada a Bétera sí que té aqueix regal de fer-nos transparent la segona vida.

Del conjunt, que podeu visitar fins el tres de febrer a l’Ajuntament Vell (un edifici de segona vida), m’interessa especialmente la tria de la segona planta (!), on hi trobareu la concreció de l’art amb el treball del filferro, la fusta o la combinació de totes dues coses. El referent clàssic del Cavall de Troia, o “l’home que camina”, homenatge exprés a Giacometti, ja pagarien la visita a l’exposició. Els xiquets, n’hi ha que repeteixen la visita sovint, s’aturen en les escultures més lúdiques, en referència al joc, la fantasia, els robots o ‘la guerra dels móns’. Perquè el joc i el retorn a la infantesa no són mai casuals. Com tampoc ho són els usos d’elements del camp, lligones, aixades, sulfatadores, xerrics, com una oda al poble, a la casa, al referent agrari, a la família… Paelles, culleres, forquetes, ratlladors, coladors, embuts, lleteres… A la segona planta hi ha una altra vida d’artista, pregona, de reducció i concreció a allò més bàsic, i el ferro, o el fil de ferro, et condueix entre homes, dones i xiquets…
El segon element que em va sorprendre gratament de l’exposició són els títols de les obres, per la concreció i la netedat de cada proposta. N’hi ha escultures que agafen més força encara, en llegir-ne els noms: “Mon pare”, “Pare i fill”, “Raspa de peix”, “”Llapis de pi”, “Donyet”, “Peix”, com si cada títol fóra també un homenatge a la “segona vida” quan el temps ens deixa aquesta oportunitat de mirar-nos les coses despullades, sense necessitat d’adjectius, sense retòrica. Amb major calma, amb distància, amb més temps encara. I un homenatge també a la llengua.
«És la primera vegada que obric una finestra a l’escultura, al volum —BenjaCarreres havia dedicat molt de temps al disseny gràfic—, però ara necessitava un altre camí, una segona vida.»

No sé si els mestres de Bétera han pensat a portar els xiquets de l’escola i de l’institut. Tenen una setmana per endavant per decidir-se, però jo no en perdria l’oportunitat d’aprendre i d’admirar-se. Convidar els alumnes a treballar a partir d’un potencial didàctic de primer ordre és un repte que no sempre ens trobem tan gratuïtament. Sense la necessitat d’una segona vida, Benja Carreres us ofereix un veritable treball a partir del qual els xiquets poden aprendre Giacometti, Tàpies, Süskind i les històries del senyor Sommer, o per què el Cavall de Troia s’ha convertit en un referent de qualsevol temps, més enllà de la literatura majúscula que representa Homer. També hi ha el Quixot, Calleja, Wells, Kipling, entre més referents universals fàcilment identificables.

El mestre Alfons Roig n’estaria pagat d’aquesta mostra de Benja Carreres; coincidiria com Kandinski en què «cada obra és filla del seu temps, i en una majoria de vegades, mare dels sentiments.». Convideu-vos a passar per l’Ajuntament Vell i comproveu-ho.

Novembre, fosca nit, tenebres llòbregues

damunt la màrfega, Batiste dorm

quan un perfum subtil, olor d’alfàbega

el reviscola i li furta el son.

Boira blanquíssima, lleugera i plàcida

ecos de música, llum espectral

dona bellíssima, de faç translúcida

figura mística, cos de vestal

Cagat de por davant la bella sílfide

amb veu molt fluixa li diu tu qui ets?

l’aparició respon jo fóra Úrsula

la filla morta del senyor marqués

Conta la crònica, i és cosa còmica

que el jove va fugir, esperitat

plora en la làpida, la bella Úrsula

Compte amb les ànimes, nit de Tots Sants!

[Raquel Ricart, lletra per a una Masurca de les ànimes]

L’Aljama de Bétera va estrenar anit un nou espectacle en què la música tradicional, el cant d’estil i el ball són la clau, el cos central, la columna sobre la qual es basteix l’art de “Vers i Ball”, però n’hi ha més detalls que converteixen aquella tradició en un producte modern, innovador, d’una estètica lligada a l’art en escena, perquè l’Aljama ha trencat el motlle “allò tradicional és avorrit o ja vist”. Aqueixa innovació és fruit de pensar cada espectacle com un producte que ha de contenir risc, qualitat, art i una participació coral de diverses disciplines. És allò que cada any hom espera de l’Aljama, que Aljama torna multiplicat amb escreix. El resultat és que cada any gaudim d’un treball que va més enllà del que hom esperaria de les danses populars. Amb la col·laboració de Pep Ricat i Sevi Asensi, Pep Codina i els seus han creat un producte de primera fila, en saber vestir de nous recursos i noves col·laboracions cada espectacle.

L’entrada de la primera escena va sorprendre’ns: una combinació polièdrica de ball, vestuari, col·laboració entre balladors que s’ajusten faixes, jupetins, mocadors, sinagües, mentre diversos balladors són davant de l’escena principal, ballant, uns altres es canvien, alhora que uns altres ballen, s’acaben de vestir, d’ajustar-se per a l’obertura. Com en els teatres de l’òpera, una altra joia és la petita orquestra mig amagada davall l’escenari, violins, cel·lo, violes, clarinet, flauta, baix, percussió, guitarres, llaüt, bandúrria, guitarró, un acompanyament que eleva la música popular a producte de primera fila, com es podria valorar una composició clàssica. La cloenda amb el bolero alt de l’Alcúdia, amb aquell ritme, és un regal immens, que els valencians havíem bandejat perquè no hi crèiem. Tot plegat vam gaudir-ho anit a Bétera, una hora d’escena producte de molts hores de preparació. Hi ha també les veus de Marieta i Pep Gimeno, que canten els versos que han escrit a propòsit Raquel Ricart, Vicent Partal, Siona Ricart, Antoni Marzo i Albert Dasí, i l’adaptació de Josep Vicent Frechina, d’unes peces també cabdals de Toni Mestre i Vicent Andrés Estellés. Això era una altra de les innovacions, cercar noves lletres per a cançons que, massa vegades, van carregades de tòpics.

L’estètica i el guiatge, la plasticitat de les llums —quan hom treballa amb aitals recursos no cal sinó deixar-nos portar—, ens fa reviure la música popular. L’Aljama creà anit una atmosfera que ens retorna la propietat d’un patrimoni popular de primer ordre. Però sense el ball, la direcció de la mestra Imma, o el coratge de balladors fets i d’altres que aprenen, o sense l’ajut de tanta gent com hi col·labora per construir un producte al qual no estem habituats, el repte no seria tan elevat. Potser per això reclamem de tornar-lo a veure aquests Nadals, si hi ha voluntat política, i potser, com apuntava el mateix Pep Codina, també en l’encontre anual del folkestiu, a la plaça del Mercat. Ja ho faran els directors d’escena perquè en aquella plaça puguem gaudir de nou d’aquest regal.

Una aljama —de l’àrab al-jama’a, «conjunt de persones»— és, en català, el nom que durant l’Edat mitjana s’aplicà a les comunitats musulmanes que vivien en terres cristianes i tenien una personalitat jurídica pròpia; així mateix, des del s. XII també s’aplicà aquest terme a les comunitats jueves).^[1][2] Els musulmans als estats de la Corona d’Aragó tenien un estatuts jurídic diferenciat i es regien d’acord amb la llei religiosa islàmica i eren governats per llurs autoritats^.

A trenta-set de mon pare: que em diu que no que no puc fer-ne tants, que no sóc tan vell, que ell només en té noranta-quatre, que no pot ser que jo en tinga tants. Ja ho dic públicament, que faig anys, avui. En vida vostra. El dia del natalici, que ho puguem dir, per molts anys, malgrat que els pares, això, no tenien costum de celebrar-ho. El sant, sí, però el natalici no els deia res, sinó que sumaven més anys, poca cosa més. El meu germà sí que ho compta, cada any, diumenge recordava que el tio Vicent, el germà de mon pare, va morir amb quaranta-nou anys. Joveníssim, encara que jo recorde el dia, el patiment, i a mi em semblava aleshores un home gran. Però no. Mon tio Paco també morí jove, amb cinquanta-quatre anys, crec que va dir el meu germà. Mon tio Paco tenia els ulls rojos quan bevia, però quan anava seré era un bon home. A mi també em semblava un home molt gran, de cinquanta i pocs… Un dia era a cal tio Fitxa mirant els futbolins i ell hi va entrar i va anar directament a la barra. Jo era un xiquet però el vaig veure de seguida, i ell també em va veure, aquell dia tenia els ulls de la sang, molt rojos, i no em vaig atrevir a dir-li res, i encara em pesa aquella mirada, després de tant de temps, la meua por, perquè no vaig poder dir-li res. Ma mare prompte farà dos anys que va morir, tenia noranta anys. Encara avui la trobem a faltar, moltíssim, cada dia. El tio Vicentico, el seu germà, també morí jove, mentre dormia. Els anys és per explicar-los, o per comptar-los d’un colp. Jo em recorde de més jove, supose que serà una sensació comuna, em veig una imatge ara mateix representada, baixant amb la bicicleta al mercat, amb la cistella de la carn, i malgrat que em costava llevar-me, em dol de no poder atrapar aquell temps. Hi pense sovint això, el temps que ja no vindrà, potser que siga fer anys a partir d’un moment, quan el dia ja no ens sembla tan festiu, que et comença a doldre’t, a fer-te mal tot el cos. Potser t’has refredat, potser la grip, o el virus eixe que corre… Una mel, és el temps, que et fa mal, molt de mal, sobretot si comences a recordar tot allò. Aleshores els aniversaris no pesaven tant, malgrat que tenien una brillantor. Els amics, una coca, a casa hi havia molta faena, així que no hi havia temps per segons què, i anàvem fent, com molts altres que també anaven fent. Avui m’ho ha preguntat la mestra Amparito: quants anys faràs demà? Cinquanta-set. Tants! Sí, justament, tants. Perquè tot allò ja no vindrà, ho celebrarem. Home, supose que ens quedarà un altre món per envant. Per cert, acabe de llegir el magnífic conte ‘El coronel Chabert’ de Balzac. Balzac va viure cinquanta-un anys, però René Le Henaff, que en feu la pel·lícula, en va viure cent quatre. Si pensàveu a dir-me res, a ser els primers, no us escarrasseu, l’ordinador ja ha tret pit i m’ha etzibat feliç aniversari, aquest model castellà de creure que els anys es poden felicitar. Gràcies, de tota manera, en vida vostra. Que ho puguem veure.

Mestalla també era un equip de futbol. Quan jo era un xiquet, era el segon equip de futbol del València Club de Futbol. Per cert, i ja que sóc ací, la segona equipació de l’equip, enguany negre i taronja, m’ha agradat molt, malgrat el preu entre 70-90 euros. Dissabte a Mestalla, en jugar València i Barcelona, hi hagué una mostra d’autoodi de llibre. Una evidència del recel, l’enveja i l’angoixa que produeix allò que admirem, quan no sabem gestionar l’emoció que ens ho provoca. És veritat que un dels clubs, que sembla ric (!), poderós, satisfet de què representa (té una identitat pròpia que no solament no amaga, sinó que és capaç de lluir amb molt d’orgull) durant l’estiu havia passat per la botiga de l’altre i li havia comprat dos o tres samarretes dels jugadors més emblemàtics, amb el jugador incorporat a la pròpia samarreta. La compra, la comercialització, el negoci (el futbol és això sobretot), havia afavorit totes dues empreses (els clubs també són empreses). Supose que per això l’acord final, en el cas de les samarretes i els jugadors incorporats. Ja fa anys que passa, que l’un compra en casa de l’altre. Però enguany la ferida entrava més fonda, perquè el nostre cos, en general, va més magre.

Així que no l’era, de segur, un precedent que abonés la bona relació en una trobada d’aitals característiques. Els empresaris potser que sí, que estaven satisfets, però els afeccionats valencians han perdut dos o tres jugadors amb carisma, i de diners no és que no els toquen gaire, és que els preus de cada entrada valdrien per l’entrada d’un pis o d’un cotxe, o d’una matrícula universitària, si arriben a ser negociots o no, això del futbol, els clubs i la transacció de jugadors i entrades. Ep, que és un joc al cap i a la fi, però quin joc!

I un colp al camp, dissabte què provoca més agressió, més mala fel, més indigestió? Quin era el veritable blanc-diana on fer mal? Les mares dels altres? El país? La identitat? Els peus dels jugadors? El cap? Que ells puguen ser i nosaltres no? Que ells tinguen horitzó i nosaltres no? Que ells tinguen més futur que nosaltres, ara mateix? De finançament anem més o menys igual de malament. O de comunicació amb Europa, o de mala gestió dels ports i els aeroports, o del peatge de les autopistes, o de mitjans escassos per segons què, o d’atacs del govern d’espanya contra els nostres i els seus interessos… I potser el blanc, la diana, el nostre tumor terminal és un altre, en canvi preferim d’atacar Catalunya. Potser perquè Catalunya és el nostre referent i això no ho podem aguantar, inconscientment almenys, se’ns fa regiró, indigerible, indigest a l’estómac i a l’esperit. I cantem, i cantem, i cantem fills de puta, puta-catalunya, puta-catalunya, perquè això minva allò que ens bull i ens rosega al ventre, ens menja, ens dessagna: puta-catalunya, puta-catalunya… I aquest no viure, no tenir, no ser, encara ens desespera més quan veus a través d’internet (TV3 no és prohibida casualment) que ells, al seu camp, són feliços, ensenyen les banderes, reivindiquen la història, riuen… Pitjor encara, pitjor, somriuen. Els malparits somriuen d’uns anys ençà, pocs si voleu, però somriuen com mai no ho havien fet.

Mentre nosaltres ens hem d’aconformar a dir, a pensar baixet quan tornem a casa… puta-catalunya, puta-catalunya…

 El Micalet teatre oferirà en unes hores l’última de les representacions de ‘Còctel Molotov’, que interpreta Pep Ricart (1961), un dels actors que cada valencià hauria de veure, almenys, un colp l’any; cada valencià noble no se l’hauria de perdre mai, en Pep, si és a l’escenari. I ves que en unes hores el podreu gaudir en aquest homenatge al teatre, a la literatura i a la música, que és ‘Còctel Molotov’. Sí, jo l’hagués batejada ‘femelleta’, l’obra, com més autènticament nostra, per bé que podeu rellegir l’obra com un cant internacional al teatre, ja ho he dit, a la lectura, però també al present punyent i colpidor que representen, per exemple, els contrallums riquesa-pobresa, actor-públic, immigrant-nadiu, panxacontent-famolenc, sense caure en el dramatisme d’excés, que en acabar la funció, podem anar de sopar i gaudir d’un bon vi, per exemple.

A l’obra, hi ha referències a la lectura que caldria apuntar per explicar a l’escola, com n’hi ha sobre la individualitat de la lectura, quan arriba a provocar solitud, més solitud si l’exercici de llegir ha esdevingut per causa de la pròpia solitud, i tornem a començar. Però quines lectures apunta l’actor que són bàsiques en la seua vida, quines metàfores, quin teatre? No, no és aquesta la intencionalitat de l’obra, malgrat que voldríem una aposta d’aqueixa envergadura. Amb tot, hi ha referències de molt de pes, si més no exigents: Fuster, Montaigne, Cyrano, Valor, Wolf…, n’ha dites més, Pep Ricart, actor i director, de Bétera, que en aquesta hora de la matinada, després del vi, no recorde completament. Això sí, li he encomanat que comence a preparar nous monòlegs, que siguen referència universal del bon teatre, de la literatura, de la música, que ens explique des de l’escena aquesta trilogia necessària de la vida, la lectura, el teatre, la màgia, en favor d’un espectador intel·ligent, que voldríem més format, més exigent amb ell mateix, almenys, un colp a la setmana.

Quan escoltem Pep Ricart al teatre, imaginem el teatre que hauria pogut ésser, València, i ves que ell fa referències a autors, directors, músics, cantants, en aquest ullet que llança als responsables polítics d’ara mateix, que, supose, correran demà matí a reservar-se una entrada per a l’última funció. Sí, a l’última part de l’obra, el mag i l’actor es confonen, en aquesta il·lusió que ens fa veure al públic que no omplíem el Micalet —mai no acabem d’omplir res, el públic, almenys mai al gust del que voldrien els actors valencians i aquesta organització del nou Teatre Micalet (recordeu aquella sobre Sakespeare?).

En el moment sublim, el mar, sí, el mar, entra a la sala i ompli tot l’espai mentre ell, Pep Ricart, desapareix de l’escena: ja hi som dins l’escena mateix, fins i tot els més escèptics hi hem caigut de morros. El mar no és una il·lusió, ni ho és el teatre majúscul d’alguns actors, ni la bona literatura, ni encara tanta gent anònima que va fer possible que uns altres pogueren bastir obres mestres: la música popular sobre la qual Beethoven fa construir la sisena simfonia, per exemple, o com Amstrong va bufar la trompeta d’aquella manera escoltant els músics de carrer, o Montaigne va bastir aquells breus assajos universals… O perquè ens declarem fills de la llengua mare, que és la llengua materna de cadascú: pam-pam, pam-pam… El teatre té aqueixa passió, aquest ritme, sobretot entre els actors de teatre: és capaç de construir el món fora del món i dins el món, aconsegueix d’il·lusionar-nos, de fer-nos pensar que, sense, la vida seria més trista, menys artificiosament dramàtica, menys culta, més avorridota.

Pep, potser que jo l’hagués intitulada ‘Femelleta’, en comptes de ‘Còctel Molotov’, per les referències al teu poble, teatralment universal, perquè potser la femelleta ‘Raussell’ és més efímera en el temps de llum i de foc, ràpida i boja de moviment, seductora d’aquell perfum a pólvora de festa, però perenne en la ratlla que deixa al mur anònim de les nostres vides.

Sí, em sembla que serà això que ens quedarà del Còctel, aquesta força a l’escenari de l’actor Pep Ricart (1961), un regal vehement, apassionat. Dins i fóra de qualsevol temps.

En favor del teatre.

Acompanyats del mestre de cerimònia en Josep Blesa, fem un tast de la ciutat i la seua bella arquitectura. L’excusa és passejar amb una mestra amiga que passa uns dies amb nosaltres, enllestint un futur intercanvi escolagavina-mata de jonc. Hem dinat paella a cals pares i després ens trobem amb en Josep a la plaça Redona, restaurada ja ho sabeu, d’ací ja comencem a apamar la immensitat de les lliçons sàvies de carrers, edificis, façanes, escales, d’aquest barri vell d’una ciutat vella tan bella: els amos de l’Europa del XV, o era del XVI?, esglésies, misses dites (per cert, hui era el vi servit a taula, protagonista dels sermons de les noces de canaan, i eren dites en una altra llengua, naturalment com obliga l’església valenciano-cristiana fa tant), parlem de contrareforma, de bisbes i bisbots que a València van ordir pitjor que el mateix dimoni, contra els valencians, la seua llenguani el seu territori, palaus, ràfecs, baixants d’aigua, àngels, tot li val per aprendre, per escoltar un home que s’estima la ciutat i tantes històries com l’habiten. Penons, muralla, portes nobles, places, restaruracions, fins i tot originals llambordes que van servir per rodar un Blasco, un vent fresc, molest, una taula per fer un café per favor, per continuar validant qui som els veritables protagonistes d’aquesta corona de guardamar a salses, passant per ses illes, per damun catalunya si no s’aclareixen a començar d’un plegat sa primera feina i principal.
No sé quant feia que no vivia un diumenge de vesprada amb tanta intensitat urbana, amb aqueix delit. Malgrat el vent i com feia picar, València s’ha convertit duran unes hores en una ciutat amable, capital europea indiscutible.

Nosaltres ja fa temps que vam iniciar el camí, vindria a dir el Pep. Nosaltres ja vam eixir en aquest tren, fa molt de temps. Vull dir que, com aquelles manifestacions multitudinàries, que el cap fa hores que camina però que encara hi ha gent que roman a la plaça, perquè la gernació és tan gran que encara ni han pogut de posar-se en marxa, això mateix passa amb la nostra independència. Ep, però nosaltres ja molt i molt que caminem, insistia Pep Guia, incombustible, que algú dels presents ha descrit com el nostre Jaume I del segle XXI.

Feia referència a això perquè cada colp més, hi ha gent que s’adona que l’única eixida a l’apocalipsi espanol és la independència, i aleshores ha parlt de l matemàtica recreativa  i dels percentatges d’independència real nord-sud. Molt bo, deia Vicent, això de la matemàtica recreativa del professor.

Bé, n’hi ha que són llestos i batalladors i ell mateix que no acaba d’arribar en aquest món, ho sap millor que no jo. Així que reconeix que, és ver, que si mai veurem aquesta independència, se l’apuntaran uns altres. Els trumfos els gaudiran públicament uns altres, malgrat que el resultat, el premi, li’l deurem a l’esforç de gent com en Pep, incansable animador dels Aplecs a la Muntanyeta del Puig.

«Darrer diumenge d’octubre, el camí ja és ben sabut, eixiu a la carretera, que cal aplegar-se al Puig.», canta Al Tall, en aquell LP de la cadernera o cagarnera, tant se val. Hem baixat al Puig a celebrar l’encontre amb uns quants amics, i a escoltar els discursos, enguany tampoc no els he trobat excessivament reeixits. Fem la contribució, la presencial i l’altra, tornem a dinar cap a casa i un altre any que empenyem: sort que alguns vagons ja han eixit camí de l’èxit. Perquè encara hi ha tanta gent indecisa si puja, si agafa aquest tren, si passa a l’andana, si arriba a l’estació, si comprarà cap bitllet, si passarà de polissó, si saltarà encara en marxa… Sort que n’hi ha que ja han eixit cap a l’única destinació que podria salvar-nos, als valencians.

Home, Strubell, sembla que has vingut a bonegar els valencians: avui ja no venim a dir «Pobres valencianets! Avui també podria dir pobres barcelonins, pobres…» Home, tot aquest discurs sembla que es mirava el melic i errava el tret. Si baixes a València, un altre colp, no et passes tota l’estona parlant dels teus del nord, i assenyalant-nos com uns pobres desgraciats del sud… Ja sé que volies dir una altra cosa, tu, però has dit el que has dit, llarg i poc lluït.

És un moment, un mig matí, com el mig pollastre d’Enirc Valor, però que val molt i paga la pena de viure cada any, mlagrat que encara no hem trobat el clau que farà tornar el pollastre un pollastregot. Per tot i tant com representa pujar (en cotxe) a la muntanyeta, a saludar els amics, a comprovar que, perquè siguen grans i s’estiguen tants anys, no han perdut pistonada. A més hem vingut acompanyats de gent de sa Colònia de Mallorca (poca broma, els de Sant Pere!), i de gent d’Arenys, i hem topat amb exalumnes que han vingut a saludar-nos, i encara hem comprat l’últim disc de Maria del Mar, unes papes i una coca.

Però espavileu-vos, no trigueu a comprar el bitllet, xe.

Viatgers al tren!

«Tot poble és una plaça. Vull dir que es conforma al voltant d’una plaça.» Puta postguerra, Josep Piera.

Hem passat dos dies a Benicàssim, amb els xiquets de l’escola, un temps fantàstic millor que no el de l’estiu, i la mar, aquella aigua neta, de platges solitàries (quatre o cinc pensionistes que es passen l’any torrant-se la pell, vivint d’alta categoria), com un estiuet enmig de la tardor que convidava a quedar-nos-hi a viure. Quina llàstima haver de tornar a la feina, deixar aquella excel·lència de paisatge, tret d’aquells edificis d’apartaments, la combinació de la mar i les muntanyes roges del Desert de les Palmes són un miracle, que els valencians, uns quants solament espavilats i fills de puta, es van encarregar de desfer de la nit al matí. Diu Josep Piera que el nostre paisatge, els nostres pobles han canviat més en cinquanta anys que no en mil anys. Té tanta raó, que fa oix de veure què ens ha passat: ens han arrebatat tanta bellesa, pel negoci d’uns pocs desgraciats, com no ha passat enlloc del món civilitzat. 

Tant se val, d’això n’he parlat en altres apunts, de com hem sigut capaços de derruir el país, però això dels pobles, encara clama majorment al cel. En una de les activitats, vam buscar rastres pels carrers de Benicàssim, cases a dos mans, balconades i finestres de reixes nobles, portes, porticons, panys, això i allò, detalls d’una vida rural difuminada per l’enveja, l’autoodi i una concepció de la bellesa equivocada. Cal veure Benicàssim com un exemple dels horrors màxims que ens han passat en els darrers anys, als pobles, als habitatges, a les places, als carrers… Com hem bescanviat autèntiques cases per horrors. Allò del festival de música alternativa, o de rock o tant se val, ha permés també transformar cases en pubs, bars, cafés, restaurants i altres locals que competeixen per la lletjor, per fer ús de les façanes per empastifar-nos la vista, el sentit, equivocar-nos la desmesura i la permissivitat municipal de deixar que tot li val, pel negoci. I això durant dos mesos d’estiu, després, la resta del temps de l’any, allò és una completa ruïna, un desert, un abandonament… Solament que hi resta la lletjor, això, per la gràcia d’uns quants espavilats que hi trobaran negoci, a desfer-nos els pobles amb qualsevol excusa.

 Sí, Benicàssim és l’excusa, un model que es repeteix ací i enllà, tantes vegades com pobles, petites ciutats, o ciutats grans senceres tenim els valencians. És la dèria valenciana, una més, per substituir-nos qui som, per renunciar a ser, per creure’ns, fer-nos creure (algú en serà responsable?) que allò dels altres, aquells horrors florits que en deia Cortázar, de bescanviar cadires de boga o de vimet o balancins que eren autèntiques peces d’art, per aquelles ferros i aluminis de flors estampades tan angunioses. 

Transformacions rapidíssimes i ingrates, inevitables, que diu Josep Piera, a Puta postguerra. «No s’ha sabut aturar tanta deformació. O, ni s’ha sabut, ni s’ha volgut, ni s’ha pogut.»

Açò, si m’ho permeteu, ja no calia:
Ara, a fer la mà, els pobles valencians. I si encara queden algunes restes que diuen:ací van viure els valencians, en una època, que no trigarem a desfer, a bescanviar, que el rastre no ens assenyale per la vergonya. No, jo no, jo no ho sóc, de cap manera. Valencià, mai! espanol en tot cas, i fill de puta l’últim.

No sé si mai arribareu a Ítaca, si caldrà mai que ningú hi arribe, que potser el nostre és un caminar torçut, d’anar anant, ja fa tants anys que hem perdut el compte i la destinació. Però sense aquesta veu vostra, Des de llíria, ho tindrem més pelut i més fotut, sens dubte. El caminar i el camí mai no seran iguals, i la nostra desinformació serà major en grau que no m’atrevesc a desxifrar. El Camp de Túria mateix, patirà particularment la pèrdua, i can vilaweb i tots és blocs de mésVilaweb, sens dubte que ho sentirem. Jo particularment, que feia temps trobava a faltar el llum, des de llíria, l’altaveu de tanta activitat, de tant de compromís, de saber-vos vigilants i saber-nos informats. JO que destriava al matí Vilaweb i altres digitals, com ara des de llíria, per saber què passava a la comarca i al país… De vegades, aquest periodisme destraler, que practicàveu a propòsit, ens alliçonava per la informació, per la valentia, pel coratge.
Ara perdem, i vosaltres de segur que teniu motius per deixar-ho. Però perdem tots. I es que el nostre país, no està per perdre focus informatius de vàliua contrastatada. Per la meua banda, esperaré per tornar-vos a trobar, per sentir-me informat, animat, encoratjat a continuar.
Per molts anys.

Per la merda de societat que vivim, que tolera que ens furten la casa, ens deixen en el carrer, ens deixen sense faena sense diners…, cridava un dels liders de la Gossa Sorda, l’últim heretge, i el crit el convertien en un clam els joves que ballaven i cantaven cada cançó, cada lletra, i ell anava repetint els crits que ja eren tot clams: demà no hi falteu a València, de fet ja passa de la mitjanit, així que ja és Nou d’Octubre, demà us vull veure manifestant-vos pels carrers de València, pel País Valencià… I els joves responien, sí, sí, País Valencià, milers de joves que s’espentaven, s’empenyien, feien rotllana i després es llançaven a colps a empentes, botant contra tots contra ells mateix: un desastre de ball, des del meu punt de vista, naturalment, però ells, sembla que ho passaven bé pegant-se d’aquella manera (també podríem ensenyar-los a ballar, als joves, a passar-ho bé d’una altra manera que no siga pegant-se, mostrant-se com aquella cabra mascle, que ha de mostrar banya i múscul…

Avui n’hi ha molts que no han vingut a manifestar-se per València, potser perquè estaran guarint-se els blaus i els negres, els morats de tants colps. Un concertàs, anit a Burjassot, en favor de Ca Revolta, organitzat pels joves de Compromís, però com va dir aquell xicot de la Gossa Sorda, també en favor d’Estellés i de Guillem Agulló, érem al seu poble: els país vos necessita, i els joves responien amb entusiasme: a fora del recinte, perquè les entrades s’havien exhaurit, hi havia encara més joves, milers de joves que ocupaven les voreres, els carrers, i anaven deixant aquell escampall de gots, de bosses, d’ampolles, de brutícia de tota mena. També és veritat que les papereres eren plenes, però dins i fora aquell escampall brut no diu res en favor del país, ni dels joves, i no s’entén per què un concert ha d’acabar d’aquella manera, que tot no li val, i després algú ha de venir a netejar-nos la nostra merda comuna, col·lectiva: home, això també caldria dir-ho, des de l’entaulat dels músics: joves, collons, tot no li val, i ser bruts menys. 

És veritat que vivim una merda de societat, que enriqueix els bancs, els salva de la crisi, els permet de robar, que salva els polítics corruptes, que salva una alcaldessa que odia els valencians, que odia la llengua dels valencians, que tenim una societat corrupta, tramposa, que permet de furtar el futur dels joves, mentre premia pensions vitàlicies de directius i executius corruptes, a la CAM, a Bankia, en empreses del fem públiques, en empreses tapadora, sí, tot plegat és una merda de societat, per això caldrà continuar treballant, i sobretot no contribuir nosaltres mateixa a deixar els carrers i els auditoris com una merda, una altra, que és la mateixa merda. 
En un concert de clàssica, això no passaria, però en un concert de rock, per què hauria de passar?
– Sí, ja podeu dir el que vulgueu, però això també ho hem d’aprendre, a ser més nets, no li val anar d’ecologistes, de salvides, de salvem això i allò, i deixar les ciutats, Burjassot, com un femer. 

Un ambientàs, sí, és veritat, un gran ambientàs, anit a Burjassot, però encara caldrà milorar alguns detalls. Per la música, pel país, per la netedat.