Una Aljama brillant
Novembre, fosca nit, tenebres llòbregues
damunt la màrfega, Batiste dorm
quan un perfum subtil, olor d’alfàbega
el reviscola i li furta el son.
Boira blanquíssima, lleugera i plàcida
ecos de música, llum espectral
dona bellíssima, de faç translúcida
figura mística, cos de vestal
Cagat de por davant la bella sílfide
amb veu molt fluixa li diu tu qui ets?
l’aparició respon jo fóra Úrsula
la filla morta del senyor marqués
Conta la crònica, i és cosa còmica
que el jove va fugir, esperitat
plora en la làpida, la bella Úrsula
Compte amb les ànimes, nit de Tots Sants!
[Raquel Ricart, lletra per a una Masurca de les ànimes]
L’Aljama de Bétera va estrenar anit un nou espectacle en què la música tradicional, el cant d’estil i el ball són la clau, el cos central, la columna sobre la qual es basteix l’art de “Vers i Ball”, però n’hi ha més detalls que converteixen aquella tradició en un producte modern, innovador, d’una estètica lligada a l’art en escena, perquè l’Aljama ha trencat el motlle “allò tradicional és avorrit o ja vist”. Aqueixa innovació és fruit de pensar cada espectacle com un producte que ha de contenir risc, qualitat, art i una participació coral de diverses disciplines. És allò que cada any hom espera de l’Aljama, que Aljama torna multiplicat amb escreix. El resultat és que cada any gaudim d’un treball que va més enllà del que hom esperaria de les danses populars. Amb la col·laboració de Pep Ricat i Sevi Asensi, Pep Codina i els seus han creat un producte de primera fila, en saber vestir de nous recursos i noves col·laboracions cada espectacle.
L’entrada de la primera escena va sorprendre’ns: una combinació polièdrica de ball, vestuari, col·laboració entre balladors que s’ajusten faixes, jupetins, mocadors, sinagües, mentre diversos balladors són davant de l’escena principal, ballant, uns altres es canvien, alhora que uns altres ballen, s’acaben de vestir, d’ajustar-se per a l’obertura. Com en els teatres de l’òpera, una altra joia és la petita orquestra mig amagada davall l’escenari, violins, cel·lo, violes, clarinet, flauta, baix, percussió, guitarres, llaüt, bandúrria, guitarró, un acompanyament que eleva la música popular a producte de primera fila, com es podria valorar una composició clàssica. La cloenda amb el bolero alt de l’Alcúdia, amb aquell ritme, és un regal immens, que els valencians havíem bandejat perquè no hi crèiem. Tot plegat vam gaudir-ho anit a Bétera, una hora d’escena producte de molts hores de preparació. Hi ha també les veus de Marieta i Pep Gimeno, que canten els versos que han escrit a propòsit Raquel Ricart, Vicent Partal, Siona Ricart, Antoni Marzo i Albert Dasí, i l’adaptació de Josep Vicent Frechina, d’unes peces també cabdals de Toni Mestre i Vicent Andrés Estellés. Això era una altra de les innovacions, cercar noves lletres per a cançons que, massa vegades, van carregades de tòpics.
L’estètica i el guiatge, la plasticitat de les llums —quan hom treballa amb aitals recursos no cal sinó deixar-nos portar—, ens fa reviure la música popular. L’Aljama creà anit una atmosfera que ens retorna la propietat d’un patrimoni popular de primer ordre. Però sense el ball, la direcció de la mestra Imma, o el coratge de balladors fets i d’altres que aprenen, o sense l’ajut de tanta gent com hi col·labora per construir un producte al qual no estem habituats, el repte no seria tan elevat. Potser per això reclamem de tornar-lo a veure aquests Nadals, si hi ha voluntat política, i potser, com apuntava el mateix Pep Codina, també en l’encontre anual del folkestiu, a la plaça del Mercat. Ja ho faran els directors d’escena perquè en aquella plaça puguem gaudir de nou d’aquest regal.
Una aljama —de l’àrab al-jama’a, «conjunt de persones»— és, en català, el nom que durant l’Edat mitjana s’aplicà a les comunitats musulmanes que vivien en terres cristianes i tenien una personalitat jurídica pròpia; així mateix, des del s. XII també s’aplicà aquest terme a les comunitats jueves).[1][2] Els musulmans als estats de la Corona d’Aragó tenien un estatuts jurídic diferenciat i es regien d’acord amb la llei religiosa islàmica i eren governats per llurs autoritats.