Ulisses20

«No és això que ara en diuen ‘flash-back’ (quina paraula!), o millor dit una retrospectiva, ni en sentit progressiu: del principi al final, ni en sentit regressiu: del final al principi. Sinó com una espècie de cavalls de ronda per paratges familiars que el temps i les mirades fan recognoscible i divers.» (Jem C., amb el seu permís involuntari, gairebé manllevat)

Tenir Pep Ricart de lector és un luxe, malgrat que ell va jugar amb el ballar de campanes d’aquella església, d’un campanar que, segons el mestre Ferran Zurriaga, han alçat dues vegades per qüestions d’orgull valencià, perquè no quedés per davall de no sé quina cosa, que Ferran mai no ens ha volgut confessar, per por que prenguem mal.

Pep vestia camisa blanca, sobre aquest fons de corral emblanquinat, i un balcó al darrere que dibuixa a penes els barrots i el xiprer que comença a esllanguir de mort, com molts personatges de la novel·la que presentàvem, les Ratlles de la vida, d’aquell balcó valencià del qual fa temps que no guaita ningú, com aquell balcó del Mas de les xiquetes, que fa temps que tampoc no té vida. Molts dels nostres masos ja no tenen la vida que mereixen, que no podem fer res. Les ulleres, el llibre sobre la taula, i la mà que confegia les paraules, quan, de colp, les campanes van tornar i vam perdre la veu del gran lector, perquè ell així ho havia compromés: -Llegiré fins que tornen a voltejar! No se pot fer res. Ja no podem fer res. Però les campanes, ara que fem més hores en aquesta banda del poble, en aquella casa que és l’Ateneu, són un no parar: els quarts, les mitges, les hores, els tocs de missa, els tocs de mort, els de festa, els de glòria, supose que finalment te fas, a aquell ritme. Però molt finalment.

-Quantes vegades voltegen les campanes a les Ratlles de la vida, ho heu comptat?
-Pep, que no haguesses pogut esperar-te al segon toc, que ens vas deixar d’aquella manera…

Verament, que va ser un dels moments bells, de l’Ateneu, la presentació de ‘Les ratlles de la vida‘, amb la intervenció dels germans Ricart, Pep i Raquel, i Jem Cabanes, que en feia una visió particular de lector amic al qual li havíem encomanat el treball més complex i difícil: explica’ns què hi veus, de literatura, en aquesta novel·la.

 -Vet ací una projecció espiritual d’un temps i d’un lloc, adreçat no solament a la gent de Bétera (especialment fins i tot), o particularment a la gent d’aqueixa nissaga, i encara a la gent que no l’és, de Bétera, perquè els fils de literatura que en fan teranyina, sòlida i sòbria, paguen justament per convidar qualsevol a llegir amb goig una bona novel·la, i Les ratlles és una novel·la de la qual molts ens sentim tan satisfets, com a lectors, com a amics, com a veïns de Bétera que ens hem trobat aital regal que ens posa, per la literatura, a primera línia, i encara per tant com apunta la seua autora, Raquel Ricart, que va estar brillant com havia compromés, per la intervenció a la carta, en favor de la bellesa, de la lectura, del temps i del ritme que oferia, en favor dels seus que l’acompanyaven.
El corral de l’Ateneu va viure doncs una de les vesprades de major lluïment, per la cultura de volada, per les paraules (el Jem és partidari que una de sola val per mil imatges), pels llinatges, per estendre com peguem ara mateix al Camp de Túria, sense falses humiltats, quan els productes són tan acurats i excelsos.

-Però el cel existeix, Mira!… Blau i net allà baix
«És allà dalt, sobrevolant el nostre món, i sobrevolant un espill del nostre món, que és com jo veig aquestes Ratlles de la vida.» (Jem C.) 

«- Te’n recordes, Ermerinda, quan ens n’anàrem amb el carro aquell any a Sant Miquel? Encara no festejàvem, però ja ens volíem, veritat que si? I d’Antoni, aquell pastor que vingué a casa nostra tants anys? Te’n recordes?»
Les ratlles de la vida, Raquel Ricart, editorial 3i4 

Demà presenten a l’Espai Vilaweb ‘Les ratlles de la vida, a partir de les 19.30 hores, l’última novel·la de Raquel Ricart, guanyadora del premi Octubre de narrativa. Acompanyaran l’autora Jem Cabanes i Vicent partal, i tot plegat és un luxe, aquest trio d’asos. I quina enveja em fan, qui els podrà escoltar plegats parlant de literatura. I de València, i de Bétera, en aquell espai comú i emblemàtic. Quina pena de no ser-hi, i ja us convide a assaborir què passarà, com passarà, sense perdre detall ni el fil d’embastar una cosa tan sentida, aqueixa novel·la, l’última de Raquel. Mitja Bétera voldria anar-hi, demà dijous, per goig i pels amics.

Els detalls i la parafernàlia copieu-la, que després hem de portar la presentació a Bétera durant l’estiu, al nou espai de l’Ateneu. Per cert, inaugurem l’onze de juny, i la nova casa apunta de lo alto. Festa, xerrada, sopar i sarau popular.

Tornem quaranta anys enrere, o més anys encara, quan érem xiquets, més innocents que no ara almenys. Em desperten a quarts de vuit, diumenge de Ressurrecció, Pasqua, però què passa?, quins tràfecs! El xiquet, que estrena jaqueta i corbata a la bandeta i tocaran ara en l’Encontre. Fes-li el nus, que ell no en sap. 
I tot això, que és precís, em demane; va, alçat! Estranyament, no remugue, m’alce obedient, li faig el nus, a la segona va quedant rodó, ja voltegen, passen a cercar-lo i marxa. Empar es muda, que no vol perdre’s el detall de filmar-lo amb l’Iphone, el xic (si aquell facistot de don Luís les veiés filmar-los amb aquesta andròmina, les excomulgava de colp, les dones), em demana si va gaire escotada, li dic que millor, que potser li giren l’anda cap a ella: miracle!, s’exclama, seria miracle! Riem, que és Pasqua, i ella ja se’n va, mentre jo em prepare per tornar al camp, a segar, que la matapuça em puja pels arbres enfiladissa que no deixa veure ni les soques. Avui acabaré a la partida del camí d’Alcubles, i a la vesprada una altra cosa. No, que de vesprada anirem a berenar. Sí, com quan érem uns xiquets, amb els amics, que corríem per la tarara i altres cançonetes reblertes de felicitat. Pasqua. Però abans, allà a la plaça de la Glorieta, l’Encontre, els coloms, els encaputxats desencaputxats, i uns minuts de joia, religiosa encara, tanmateix i quin remei. Ei, ja sent que volteja la campana vella de l’ermita. Al camp, au, contradirecció. Com de bones són les vacances, al poble.
Primer dia de Pasqua.

«Els fills no imaginaven cap altra vida, abans de la pròpia. Com podia existir el món si no hi eren ells? Però després, quan una es feia gran i tenia fills al seu torn, sabia que hi havia una vida anterior a la pròpia. Moltes, en realitat.»

Hem ajornat el dinar familiar per demà, que és Sant Esteve. Anit, de les converses vam anar apamant el canvi de costums que va produint-se al poble. Les colles ja no fan colla i els joves s’estimen més de sopar amb els pares, la nit de Nadal. Ui, ui, ui! A Bétera, això mateix se’ns fa ben estrany. Que de temps antic hem sopat entre amics, la nit de Nadal (ho deia Sanchis Guarner, fer colla com els de Bétera). Els dinarots de Nadal eren el primer i el segon dia de Nadal. Que damunt eren festa manada, tots dos. Però vet ací que uns altres moniatos semblants als del TC van canviant, també, aquest hàbits, bescanviant-nos la cultura i substituint-la per la seua.
Tampoc no farem catastrofisme, de tot plegat. Deixarem anar el temps. Avui he dinat amb els pares, he decidit acompanyar-los perquè no s’estigueren sols, com uns pollets, potser per sentiment o ves a saber, que tots anem fent-nos grans. Entre més converses d’una riquesa espiritual, per mi naturalment, hi ha tres coses: els noms propis d’algunes famílies que han anant eixint a taula, alguns de molts anys morts, altres més joves, propers, i d’altres que no podia ni apamar qui eren, però que mon pare no s’explica com no puc saber qui són, malgrat que hagen mort fa trenta o més anys.  
-Com era aquella trilogia de com creix el dia contra la nit?, li demane a ma mare: i ella me’n diu una part: per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal, i… I?, es queda parada i m’ho torna a repetir, però és mon pare qui afig la terna: per Sant Antoni, un pas de dimoni.

Parlem d’estraperlo, d’ametlles, de torrons, de pastissos de moniato. Ma mare torna i diu que enguany no n’ha fet. Com?, que enguany no he fet pastissets de moniato. Mare, no te n’he conegut de fer mai, a tu, de pastisssos de moniato. De bullir moniatos a la caldera de les botifarres, sí, quan era un xiquet i en menjàvem acabats de bullir, tan bons. Nosaltres i els xiquets del carrer. 
-Ta mare feia molt bons els pastissets de glòria!, explica mon pare. 
-Pastissets de glòria?
 Explica com s’elaboraven els de glòria, però no acabe de veure el detall per poder-ho relatar correctament, dues capes de pasta amb ametlla i ou, moniato, no sé què mes… Ho deixe ací, entre els torrons de rovell, de Xixona i de taronja, de cal Ximo de Casinos. Ma mare es passa demanat-me no sé quantes vegades seguides per què té aquell color, això: són de taronja, mare, els torrons. De taronja? Prova’ls! Per què els fan de taronja?

«Sí, ens pensàvem que no n’hi havia vida abans de la nostra. L’egoisme juvenil, immadur i ignorant, va desapareixent amb els anys, quan se’ns fa tan tard esbrinar totes les històries que els pares encara no ens han contat.

Vilaweb ha estat sempre. Com els mac. Com la xarxa. Com els correus electrònics. I si no han estat sempre, n’hi ha molts que ara no sabríem estar-ne sense. Com en els altres camps, hem sabut construir-nos, malgrat tantes penalitats. De quina cosa no haguérem estat capaços, sense les penalitats! Sense els entrebancs, sense les travetes, sense les mentides, sense els polítics espanyols, sense la majoria de polítics valencians venuts a Espanya… De quina cosa no hauríem estat capaços, collons!
Com en la música, com en l’educació, en el teatre, en la literatura, en la lluita contra tanta injustícia, Vilaweb ha jugat el paper principal des de la premsa. Ha sigut la premsa. Fins i tot més enllà d’un cert favoritisme de l’un costat, natural per compensar el desiquilibri, ha sigut la premsa moderna europea que necessitàvem. Cabdal, fins i tot. Quinze anys, solament, però no sabríem viure’n sense.
Sobretot perquè la pressió de la desinformació que aquest país ha patit gairebé sempre, ha provocat patologies difícilment curables, escassament ateses, almenys en els últims cinquanta anys que conec. No cal repassar la llista de la premsa espanyola de dins i de fora del país. Hem patit molt i se’ns ha fet molt de mal, que han auntat a l’estructura durant anys i apnsy i amb molts recursos, moltíssims, en contra dels valencians mateix. Gairebé tot els mitjans han jugat un paper o altre, dominats per la dependència editorial i econòmica. Dominats per la comoditat de ser en el costat dels poderosos. Vull dir, ser espanyol és ben còmode, en l’esquerra, en la dreta, dins i fora de la política.
Supose que no ha sigut fàcil, mantenir-se, com supose que el suport de tanta gent com ha col·laborat desinteressadamanet i s’hi ha donat directament o indirecta ha ajudat en els moments més difícils. Però és que ho necessitàvem. Ells, els Partals&Maresma i associats, amb el seu equip, com nosaltres, lectors activistes d’informació, de comunicació, de producció de continguts. N’hem fet xarxa, plegats, Hem fet diari plegats. I n’estem ben pagats de formar-ne part, directament o indirecta.
No sé si l’equip n’estarà tan cofoi i pagat del seu paper, del treball que representa Vilaweb arreu del país, al sud principalment que els necessitem més si cap per tantes cafrades contra la informació com hem d’aguantar. No sé si saben que van fent història, en favor d’una molla que va més enllà de la premsa i de la informació mateix. Com escolavalenciana, que va fornint i escampant més enllà d’una escola que ensenya i aprén. Com tants exemples que han de fer un doble paper sempre, en aquest país, per sobreviure-hi. Fuster, per exemple, Enric Valor, Acció Cultural, o Al Tall, són també exemples de vides que havien de fer més enllà del seu paper individual. Ves que n’hi ha vides i motius per explicar. Però avui és la nit Vilaweb, i no vull estendrem.
Avui el país, aquells que hi creguem fermament, celebrem amb goig el vostre aniversari. Perquè també és el nostre aniversari. I encara l’aniversari de mota gent que encara no ho sap. Per molts anys.

Raquel Ricart ha guanyat els premis Octubre d’enguany. L’Andròmina de narrativa. Això ja converteix la nit en especial, a Bétera. Una nit de festa i de goig, que aplega, la bona nova del lliurament dels Octubre a Raquel, escriptora, també a Cocentaina, on passem el cap de setmana. Ho diu tan magnificament Vilaweb, Montse Serra, que els Octubre tenen enguany nom de dona, que tot plegat ens ha emocionat. Que no podem sinó emocionar-nos, almenys la colla que enguany havíem baixat a la fira de Cocentaina. Que no tenim perdó, ho acceptem. Fa vint anys que volíem baixar en una fira que ens ha tombat de cul, no és debades que diuen que hi ha documents de la fira del segle XIV. Justament hem trita anar-nos-en el dia que Raquel Ricart guanyava els Octubre, que farà que tot plegat es convertesca en un jorn per recordar. Rocambolesc i extraordinari. Li enviem una foto de la colla, celebrant el seu premi. I pengem la foto en aquest apunt.
Fa uns dies participàvem de la presentació del Quadern d’Àngela, la publicació d’un conte nou de Raquel. Avui celebrem un dels premis literaris de més significació del país, a Bétera, una distinció de primera. Per molts anys. Des de Cocentaina, des de Bétera, des del Camp de Túria. En favor de la bona literatura.

Divendres em van presentar l’Ipad en directe, a casa. N’érem tres i l’Ipad. Amb un dels programes, que era un joc, ja em vaig convèncer de comprar-lo (avui mateix l’he encomanat). Després d’unes quantes filigranes amb la maquineta (una altra prova de com ens fem de vells) baixem a l’albereda. Ací n’hi ha un amic que es despenja, que ben matí haurà de pujar a Olocau a traure rebrotins de les oliveres, i ens afegim a la festa de bous, per curiositat, per primitivisme, perquè no podem evitar-ho: quant a penes si avancem, els homes, uns quants homes (no sé si tots els humans). Passem uns metres, tres o quatre, per entrar al bar, i ves que el bou ni ho nota, de la gentada i de com és de lluny en aquell moment, però Vicent m’acusa que l’he posat en perill de mort. Riem, riem convençuts que això dels bous també és una excusa per eixir de nits, sense les dones (sense perquè elles per ací no passen, almenys les nostres, que són més de la cultura. Això de deixar-nos eixir de nits, les dones, és gairebé tan primitiu  com el bou embolat, malgrat que una vegada Toni Ferrer, el poeta, em va absoldre del pecat, perquè els bous són l’antiga Grècia, i tampoc no ens en podem estar completament, dels orígens. Mentre ens en fem una, dos gins i dues cerveses, s’hi ha afegit el Joan (com que hi ha bous, les dones ens deixen eixir, m’etziba i continua: a mi no m’agraen gens, ho faig pel soparet d’amics i la cervesa), ens la bevem ràpidament, pel xivarri, per la calor del local, pel fum, i eixim a veure tallar la corda del segon bou. Els dos Vicents són al carreró, i jo m’ho passe bé, perquè sóc dels que m’agraden els bous, mon pare és boví, i Bétera era terra de bous, almenys m’agrada aquell cuquet entre més detalls: veure què poc que avancem, pels comentaris, per les maneres… T’agarrarà, em diu Vicent rient, que no, que no, amb tants models neandertals com s’hi passegen, m’ha d’agafar a mi?, li dic, i més o menys rient i comentant com és la vida de poble, amb els seus rituals de temporada, bous, alfàbegues, coets, amics, tornem cap a casa, a comprovar si les dones, aquesta nit, no ens han passat el forrellat.

Per la casa dels pares, que ja vaig escriure. Avui he tornat a sentir aquella emoció, amb un regust diferent, de les coses importants. Em demane quines són, aquestes coses importants de les que vull parlar, i encara m’emocione. L’escola, el coneixement, el Chillida Leku que tinc tan recent i sobre el qual voldria tenir el temps suficient per fer un text assaonat, la gent, en realitat una part d’aqueixa gent, els meus, algunes lluites entre herois i valents, i encara un centenar de coses més supose, que, al remat, n’hi ha tant que voldríem atendre que així va rodant, a glopades, el món que vivim. Això si un maleït núvol dde cendra no t’enterboleix la vista i el viatge pel cel. 

Hem estat al Cabanyal, amb l’alumnat. Avui he apamat, malgrat que era un divendres feiner, de dia normal, aquella tensió que s’hi viu, al barri. Ens guiava Maria Villora, una històrica, exmare de l’escola, mestra, que encara té el pare allà, amb noranta-nou anys, que va adonant-se compte del que passa, que els volen birlar (!) la casa a colps d’excavadora i a colps de policia. Per cert, m’ha corprés de veure tanta policia, de municipal i d’antiavalots per llà, com si volguérem dibuixar el nostre Bronx particular, ací a la vora del Mediterrani. Com si algú pretengués de forçar una situació malèvola. M’han corprés la bellesa de les cases, però trambé l’abandonament conscient, tanta gent asseguda al carrer, de mirada especial, assetjadora, escrutadora, que no saps si et busquen o et troben, sense feina supose, amb neguit als ulls, i encara els volts i revolts dels cotxes de policia per carrers de vianants, per damunt les voreres, alguna sirena blava… Anàvem set mestres, amb els joves, que no hi havia perill, però s’hi respirava un què de preocupació latent, permanent, de tensió al límit. Com ens confessa Maria, han aconseguit de dividir socialment la gent. Acaba d’eixir una associació, quina manera més sospitosa de crear-la a última hora, que reclamen d’enderrocar, sobretot perquè no els toca la casa, ni la casa del pare, ni res que els vaja personalment. Volen una neteja brutal i punt. Hem topat amb aquella dona que, fa uns anys, a València vam anomenar de rebenta-plenaris. Ha aparegut i hem tingut sarau, verbal, però tens. També han aparegut dones que venien en suport del barri i nostre. I la policia que tornava i insistia, com volent endevinar que féiem una colla de seixanta persones voltant allò, enlloc de ser a l’Oceanogràfic, que és més abellidor, més net, més polit, més neutre.

Carrer de Sant Pere, el Progrés, la Barraca, la reina, fins a l’antiga Llotja i la casa dels Bous, aquells bous que entraven les barques, que pintava Sorolla. Ací ens acomiada Maria, que ens convida a continuar amb els joves mentre ella torna cap a casa. Una jove que ens acompanya li demana quan serà la propera concentració, i ella que ja ensassabentaraem, que això és un no parar. Intercanviem banderins: ella ens regala uns pòsters de les cases del barri, nosaltres un devantal, un llibre de Faules Clàssiques (que no valguen les moralines) i una invitació a tornar per l’escola. Pel Cabanyal, que paga la pena morir, i ves que no paga la pena morir sinó de vells. I amb salut, home.

Faig un passeig ràpid fins a l’Olleria, amb dos Vicents de molt de pes intel·lectual, vestits gairebé iguals, que em deixen acompanyar-los perquè hi pose el cotxe i les ganes d’escoltar-los. Tots tres som de discurs fàcil, i gaudesc d’una conversa d’anada i tornada a la Vall d’Albaida que se’m fa curta. A l’Olleria comença el Tercer Congrés d’Estudis, que organitza l’IEVA, l’Institut d’estudis de la Vall d’Albaida, i tomba de tos tanta gent i una organització tan lúdica com eficaç. N’hi ha gent jove, i els altres que sempre hi són, ni que els matares. Gairebé quatre-centes persones a la ponència inaugural paga la pena de veure, i d’exportar al Camp de Túria, perquè ens animen a preparar el nostre Quart Congrés. Què tracta aquest congrés? Coneixement. Tot el coneixement? Bons són a l’Olleria per traure res del menú.
Hem rigut, hem parlat de futbol, de cultura, del mal valencià (!), he escoltat tots dos periodistes, Vicent Partal i Vicent Sanchis, que podrien elaborar un màsters de valencians a Barcelona, hem berenat amb Natzarí i Pep Albinyana, hem tornat a València, hem travessat la ciutat sense gaire dificultat i hem arribat a Bétera. Sans, estalvis i contents d’una vesprada tan completa. Cadascú ja ho va explicant a la seua manera. Dels tres, segurament el Sanchis ha fet el millor sopar de la nit, perquè tenia un compromís amb els nebots i volia lluir-se.

Com m’havia compromés, penge la foto del periodista i historiador vocacional Miquel Calvet, amic i veí, i company d’esforçades sessions a la piscina pública municipal. Com que ja arribem de nit, m’ensenya les llums relamentàries de la bicicleta per poder circular amb seguretat. De vegades, entre carrers de la piscina, ell neda per lliure i jo ho faig amb un mestre seguint un curset estricte, de vegades parlem d’això i d’allò, de política municipal, de cultura, de polítics, de compromisos comuns. Parlem amb veu amplificada, pels taps a l’oïda i perquè els periodistes han de comunicar amb força què passa al món.
Fa uns dies vaig començar un altre esport, d’aquells que practiquen els polítics corruptes d’aquelles imatges censurades al Muvim, que és un museu valencià i que ha provocat no poc rebombori, amb la dimissió del seu director, Romà de la Calle, prohom i professor, que com altres prohoms també dirigeixen institucions que depenen completament d’aquella política i d’aquells polítics censuradors, com altres dirigeixen teatres, o cinemes, o institucions que depenen en gran mesura d’aquest calibre intel·lectual que ens governa. Qui som nosaltres per dubtar de res, o per posar en qüestió on acaba el treball de l’artista i del crític, del gestor, i on el del polític, i si mai l’un nega el treball de l’altre, però accepta segons que…
Sí, el dubte és si l’esport que faig contribuirà o no al règim atlètic sever, perquè és una cosa entre homes que es tanquen en un terreny rectangular amb unes pales de fibra -16 euros a decatlon-, que després ja sopem i ens bevem allò per recuperar el que suposadament havíem perdut.
També és veritat que no sabia de quin cosa podia escriure. Millor encara, com ho sabia, no ho volia fer sinó de banalitats per desintoxicar i anar prenent l’airet. A tres dies de la setmana gran de falles, la preparació atlètica contra la burrera mai no és suficient. I cal estar en forma, davant els imprevistos.

Sant Antoni es va enamorar d’un porc… Sant Antoni del porquet. L’amor és cec, potser, bé que ho podríem dir. Home, Antoni, un porc, justament?
-Xe, ara us lleveu amb manies?
Sopar a Olocau, a ca Marga, com cada any, amb absències notables, com cada any, bona carn de corder al forn, bon vi del Priorat i dolços  fantàstics del forn d’Eliseo, mentre parlem d’açò i d’allò i d’una trobada d’empresaris del Camp de Túria, a la plaça la foguera va cremant aquelles soques d’olivera, els veïns diuen que enguany són més petites, sense comparació. És un sopar d’amics, un clàssic la nit de Sant Antoni. La revetlla ha canviat l’orquestra en directe per una disco al carrer, unes joves reparteixen rotllets d’anís i mistela, els xiquets juguen a la seua, i ningú s’està de dir que és una de les nits més càlides dels últims vint anys, dalt o baix. La rifa i el parlar de les xicones és aquella fonètica multilingüe, colonial: el parit del micro de la discomòbil no sap on és, o encara pitjor, la mala llet l’atenalla.
Tot això perquè avui diumenge seran uns altres animals valencians que entraran a l’escena. Sobretot haques i ases, d’aquests ja en queden pocs, més cavalls i tota una còrrua diversa i variada de gossos, gats, pollastres, conills, aus… No sé si ningú no gosarà de portar un porc, un, que puga retre homenatge al sant.

(Rectificat després de beneir els animals. Encara no sé si ningú no ha portat un porc a la plaça).

Hem eixit plovent dels Masos d’Albentosa, a la ratlla de l’Aragó, que és com vam arribar, fa quatre dies. Havíem apuntat algunes frases, per fer conserva dels moments que hem passat durant el cap d’any. La conserva és una cosa que va anar desapareixent de les nostres cases fa temps, així que ara els apunts del bloc ens serviran per recordar que va passant, cada any que ens trobem els amics. L’objectiu és ser tothom el cap d’any del 2010, i si faltés algú, que no fem broma, ens comprometíem a ballar-li davant la foto sense tristesa, amb bon vi i bona joia. Sembla que havíem begut, per això, per recordar-ho ho anava apuntant en un paper:
-L’any que ve passarem la prova del cotó.
-És un goig acabar l’any fent colla (fer colla com els de Bétera que deia Sanchis Guarner).
-Sort que 2009 s’ha acabat, pegueu-li foc.
-Com cada cap d’any, el present és allò més important. Ja veurem què passa l’any que ve.
-Cada cap d’any els grans més infants, i els infants més grans.

A Bétera també plovia quan hem arribat. Buidem maletes, omplim les paneres de la roba bruta i comencem a enllestir tants propòsits com ens hem fet: ens mirem a l’espill, ens girem de gaidó, ens pesem, tornem a mirar la bàscula… Ui, el primer dels propòsits no serà fàcil.