Ulisses20

Fa uns dies que ens plou, de vegades amb una intensitat que no véiem feia anys. De vegades amb sorpresa, alternant els clars i els ruixats amb una joia com no havíem viscut en tot l’hivern. Tot això ja va fent quedar malament no pocs polítics, amagats de nou darrere importants constructores, capficats amb grans propòsits, gairebé sempre contra la lògica i el consum racional; perquè la idiotesa perenne de qui ens representa, al nord i al sud, no té remei. Amb els polítics que ens (des)governen, no hi ha remei.

Ahir mateix, ens va agafar una tronada impressionant. El cel s’havia fet negre, i de lluny véiem acostar-se els llamps, la nit en ple migdia. Sabíem que anava congriant-se’n una de bona. Venia pel camí d’Alcubles, pel camí de Llíria, pel camí la Torre. De lluny ja endevinàvem què passaria. El cel ens ho avisava amb el temps necessari perquè poguérem preparar-nos. Ens van telefonar d’Olocau: –va cap ací.
Vaig fer via corrents cap al poble, els tractors tornaven desparats, les motocicletes de poca cilindrada…, els llauradors més vells endevinaven què passaria (la vellesa és un grau). Al cantó de casa ma mare s’esperava dreta, al carrer, espantada dels trons. Preferia ser a allà perquè temia estar-se tancada a casa, sola. Des que passà la riuada al camp, de xiqueta, els llamps la torben. Mon pare encara no havia arribat, però jo no patia excessivament per ell. És gat vell, ja sap què fer-se, en aquelles situacions, n’ha vistes de molts colors, n’ha patides i n’ha fetes. No tem l’oratge, ni res, aquest home. No em feia patir.

Vam adobar finestres, porticons, posts per protegir les portes de l’aigua. Albellons. Vam tancar per evitar les corrents (compte amb les corrents, quan els llamps cauen d’aquella manera, ens han avisat sempre els vells). En cinc minuts el cel va esclafir, l’aigua baixava de banda a banda, les voreres havien desaparegut en aquell continu de rius imparables. Aquells cinc minuts d’intensitat ens van tenir atrapats, encara vam haver de traure aigua d’ací d’allà, i sort que van ser-ne solament cinc, un temps breu per poder-nos riure de tot. Al cap de poc arribava mon pare. Com un peix, rient-se, burlant-se que ens havia pispat de sopresa. Ell, que s’havia estat just davall l’ull de la tempesta, als ametllers que tenim al camí de Llíria, no podia sinó riure de la nostra badada, perquè navegàvem amb poals i balletes. Ell, que havia preferit queda-se a acabar una feina. Encara sort que un veí l’havia pujat a la furgoneta, a ell i a la bicicleta (la nova), i l’havia portat a casa, xop de dalt a baix.
-Feia temps que no veia una tronà tan grossa. Venia de dalt, una tronada noble, que sap avisar-te, que sap quan t’has d’arrecerar. Que t’avisa.
I va riure mentre es despullava i es canviava la roba. Jo li vaig recriminar la tardança, i encara avui, mentre dinàvem plegats l’arròs, li ho recrimine. Em mira condescendent. M’explica no sé quina cosa de la saviesa dels vells. Es mira el cel, que torna a dibuixar una tronada puntual, d’un maig tan sorprenent com agraciat, una tronada molt diferent a la guerra que vam viure ahir.
-Aquesta és de Matamón.
-Com? –li demane–. Què vols dir?
-Avui plourà de Matamón, que són les tronades més traïdores. Vénen d’allà i no avisen què pot passar.
Mire on collons és allà, per veure-li la cara a aquest Matamón.
–No avisen?

*(en favor dels qui éreu a les terres de l’Ebre, avui, defensant el país.)

Les vacances de Pasqua també són un viatge. Ara mateix, qui no viatja no sembla que podrà contar res, en tornar a la feina. Gairebé com si no hagués estat de vacances. Fa molt i molt els viatges eren més aviat propers, al camp, a la serra, a la platja recorde haver anat alguna vegada. Vint quilòmetres a tot estirar, el més llarg, però allò no comptava com un viatge. Nosaltres anàvem a berenar, amb els pares els primers anys, després amb la colla d’amics. Això de viatjar com una obligació és posterior. Quan era un xiquet, les colles pujàvem al camí Paterna, i aquests tres o quatre quilòmetres a peu ja eren una volta al món. Portàvem el saquet amb un parell d’entrepans, fruita, dolços, la corda per botar, una pilota, el catxirulo, tot això era la nostra maleta de viatge. Al remat, quan es feia fosc tornàvem a casa i el viatge finia.

Enguany la majoria dels amics han coincidit a Londres, alguns segur que s’hi han trobat. N’hi ha que s’han explicat el viatge, perquè ningú no pegués patà, a Londres. Uns altres han arribat a les Illes Canàries. D’altres han triat Itàlia, la Toscana, per ser exactes, i n’hi ha que han fet via més lluny, a la Xina. Allà tot és grandíssim, d’unes mesures ací impensables, no és estrany que no sàpiguen què passa al Tibet, la majoria d’habitants de la Xina, com n’hi ha que no entenen per què n’hi ha que volen separar-se d’una cultura multi-mil·lènaria. Ací també n’hi ha que volem separar-nos, però no acabem de saber com.

Nosaltres hem triat un viatge més curt. Potser que tinguen raó, alguns amics, quan diuen que no m’agrada viatjar, que sempre em busque excuses. Jo els hi dic que sí, que m’agrada, que em costa arrancar, però un colp ja sóc en camí, la resta m’agrada amb deler, sobretot perquè desconnecte de la rutina del dia a dia, una rutina que, per una altra banda, també m’agrada amb deler (–Veus, tu mateix ho dius). Admet que em costa eixir, ho confesse.

Demà eixim, ja tinc la maleta gairebé feta. Nosaltres fem un viatge força curt, molt curt en realitat, que no eixim del país. Però segur que sabrem traure-li el partit que mereix…, el paisatge, la vida amb els amics, el poble. Dues hores màxim i serem instal·lats. Ben curt, ja ho he dit. Ja deixe on seré per un altre apunt. Per allargar una mica el misteri. Durant uns quants dies m’estaré sense dir res. Si us quedeu, si ja heu tornat, fins i tot si sou protagonistes de l’aplec d’Alcanar, bon Sant Vicent.

La setmana passada mon pare em va acompanyar a l’escola per podar la parra (sempre abans de Sant Josep, diu). Podar la parra és un art, no li valen jardiners, o massa sensibleria. Va estar-se dues hores llargues, i encara vam aprofitar el viatge per fer un repàs d’altres arbres. Les llimeres, sobretot, que han agafat massa reg i vam haver de descobrir d’arrel per airejar-les: –No sé si les salvaràs, en dubta mon pare, que teniu massa dèria amb l’aigua. Us penseu que l’aigua ho salva tot. Amb l’edat que carreteja, és un delit cada estona, cada anada al camp, la conversa, la lliçó.

Ahir vam plantar les carabasses al Pla, amb el xiquet, la meua sogra i l’Empar. Això ja era un ritual amb Vicent, el meu sogre, que ja no hi és, però que va fer la darrera feina malalt, collir les carabasses per a l’escola. Avui hem triat el mateix indret, la darrera taula del camp, al Pla, per començar a congriar un dels ingredients principals dels bunyols de l’any que ve, les carabasses de Bétera. Les faves ja van fent una mica de goig. Potser que va ser la darrera cosa que vam fer plegats, amb Vicent, abans que morís. Plantar les faves. Després que hem comprovat el reg i l’adob hem estat jugant pel camp, el xiquet, sa mare i jo, llançant-nos taronges, esporgant la llenya seca. Hi ha tarongers que ja són plens de flor: –Si mon pare ens veiés, quina afecció, no m’ho creuria.
Hem tornat a casa gairebé de nit , satisfets, i el xiquet ha acceptat que li tallés el cabell: –No el vull gaire curt, i no em faces l’escaló al darrere. Empar vigila que no me n’empasse de curt i malgrat que vaig dubtant, ho faig amb total seguretat que la cosa em quedarà bé. El resultat final és millor que ningú no esperava. –Què poc confieu en el barber (esplèndid l’apunt sobre els vells barbers de poble, de Josep Selva, vaig estar temptat d’escriure sobre els barbers de Bétera, i encara no me’n descuide).

Són aquestes petites coses que fan tan bella la Pasqua, si l’acompanyem amb la llonganissa, el vi, les coques de sagí i un passar del qual no ens podem queixar ni massa ni poc.

Mon pare fa vuitanta-sis anys, avui. Fa uns mesos que no condueix. El cotxe també se li havia fet vell; just davant de casa va dir prou. S’hi va estar uns mesos fins que la grua no vingué a remolcar-lo. Ara mon pare va en bicicleta amunt i avall, pel terme. Ho ha fet sempre, des que era un xiquet. En la riuada del quaranta-set ja em va perdre una de manillar de curses, al trull de cal Ros. Ell i Calderilla van botar per les teulades (quin goig em fa com ho canta Al Tall) per salvar la vida. Quan anem al camp em diu: –Fuig, no prengues mal! Llavors, s’enfila als arbres més alts per aclarir-los, per collir taronja, per batollar l’armetla; és ell qui agafa els sacs de guano i em diu: –Fuig, no et faces mal. És l’home aranya de veritat, sense més poders que la força i una voluntat extrema; flac, pur nervi, menut, encara puja les costeres del poble amb el cul ballant a l’un costat i a l’altre del selló. Amb deu anys ja va portar tot sol un ramat d’ovelles de Terol a Bétera. L’acompanyava Miquel el Xurro, que portava el seu ramat. Van trigar tres dies a venir amb les ovelles, de vegades amb un cabridet acabat de nàixer a coll un bon tram. Són homes d’una època i d’una altra pasta. Fets a la inclemència, sense por, fets a tot i a la vida.

La setmana passada li van furtar la bicicleta mentre aclaria les satsumes del Mangraner (molts camps tenien un mangraner al marge, que les sèquies encara eren de terra, i l’arbre bevia amb llibertat quan passava l’aigua). Fan bona ombra i bona fruita, els mangraners. D’ací ha conservat el topònim. A casa ho diem així, avui seré al Mangraner. Va haver de tornar a peu a casa. Amoïnat, sense la bicicleta. Va preguntar a uns collidors forasters, però ningú no havia vist res. L’endemà va tornar amb l’esperança que el lladre de bicicletes veiés quin poc valor té aquella bicicleta antiga, de gairebé quinze quilos, que a ell li fa un paper enorme, sobretot pel portamaletes. Sort que va trobar les ulleres. Té dificultats de visió d’un ull i encara trigaran mesos a operar-lo, que és a la llista d’espera d’una sanitat valenciana que es desviu. Potser que es morirà abans i tot, i això que es podrà estalviar el desgovern. Ja s’ha buscat una altra bicicleta, d’aquestes noves d’ara, que diuen de muntanya: –No em farà tant de paper, perquè no és prou robusta i no té portamaletes, es queixa. Un home del vint-i-dos no veu sinó la funció que li puga fer la bicicleta, carretejar els estris del camp, portar taronges a casa, un sac de guano: –No sé si trobaré un portamaletes, diu, si li’l podré acoblar… He parlat amb Dolç, una institució de la mecànica de la bicicleta, al poble, sobretot el Dolç pare, que fa temps va morir: –Dolç diu que serà difícil trobar-me res. M’ha dit «Un portamaletes dels antics, Josep, no demanes res!»
Té vuitanta-sis anys, ha treballat tota la vida, des de xiquet. No sé si li he conegut no fer res. És un boví de Bétera, que vol dir treball, treball i molta humiltat d’un viure senzill.

Ara maquina com podrà convertir la bicicleta al seu viure, que és un estil que, al poble, ja ens va dient adéu. Ell vol continuar fent el que ha fet sempre. Per molts anys.

Pels volts de Sant Antoni del porquet, ens apleguem un grapat d’amics a Olocau. Ja és una tradició sense la qual ens mancaria alguna cosa: veure encendre la foguera i sopar a ca Marga. D’uns anys ençà el ritual viu pocs canvis: el vi, enguany, era especialment bo, per la varietat de la tria i perquè n’hi ha hagut veritables sorpreses, sobretot un de Castelló que ha agradat per damunt la resta. Els entrants d‘avui, deixeu-m’ho dir, eren força exòtics, i el corder exquisit, amb aquelles cassoles de fang que, encara uns minuts després de l’encesa, ja arribaven del forn a mans dels convidats tot travessant la plaça sota la mirada atenta, gelosa, de no pocs veïns.
Malgrat les absències notables, Ferran i Pepa, per exemple, Roser, Màrius, Isabel i Tono, entre d’altres que em deixe, ens hem aplegat una trentena de persones, comptant-hi els xiquets; tanta colla ha sabut l’amfitriona manegar-la amb aquell somriure perquè ningú ni res no quede a l’atzar o perdut.
Som en un espai ample, entre aparadors d’on pengen atifells, perols gegantins de porcellana, sacs d’espècies, sobrassades, pernils, i, més enllà, un baluard de safates on hi ha el codonyat cassolà. Tanmateix, som davall la carnisseria, una de les més visitades de la comarca, sens dubte, que a l’entrada ja escampa aquell perfum inconfusible d’un ofici noble, heretat de pares a fills. Unes hores abans, havíem començat una reunió de l’Institut d’Estudis –encara romanien en calent els honors rebuts pel Centre Excursionista. Una reunió que no hem pogut acabar, malgrat el preàmbul i les bones intencions de l’ordre del dia: ordenar la feina del curs, l’any que volem commemorar els vuit-cents anys del pas de Jaume I per la nostra comarca, segons la pròpia crònica del rei conqueridor.
Després de les menges, amb els licors, els rogles semblaven premonitoris d’una celebració centenària: el naixement de Simone de Beauvoir porta les dones a aferrissar-se amb goig, marcant-nos un domini on, els homes, no hi som: així que nosaltres anem passant per la política, el tancament de TV3, la fragilitat moral d’alguns governants valencians i el resultat d’un partit de futbol que ha deixat escaldada, gairebé passa sempre, una de les parts enfrontades. Naturalment, també observem amb enveja què passa en el rogle més gros, sense gosar aproximar-nos-hi. Els xiquets són al carreró o a la plaça, perquè ja tenen edat d’anar fent amb independència (el privilegi de la vida rural, passada la mitjanit, malgrat que és un viure que va desapareixent). Excepte Ausiàs, que és ara mateix el més petit i s’està al braç de son pare, fa estona que no en sabem ni ase ni bèstia de la resta.
De sobte, algú toca l’alerta perquè tornem a la foguera, una muntanya de soques d’olivera que crema ara més calmadament, mentre al carreró de la plaça, en un impovisat cadafal, la música enllaunada i tòpica atia la revetlla popular: sense músics i un tòtil que va dient que ha de fer cadascú per ballar tothom igual, en un macarrònic castellà de províncies.
D’ací unes hores, amb els vestits mudadors i les haques aparellades, la benedicció dels animals ens retrotraurà a una època d’infantesa i de bells records. Vet ací Sant Antoni cada any, a Olocau; ca Marga, especialment, que sempre ens acull a taula parada, amb l’excusa d’un sant que va perdent pistonada festiva en canvi de Nadal i falles, entre més raons.

He deixat uns dies el bloc, perquè era fora de cobertura global, en una casa refugi a Agres, el Comtat. Cap d’Any, el passem en colla, els amics, i enguany baixem al sud del Sud, malgrat que ens han avisat que passarem més fred que un gos xicotet. Hem arribat de nit, per això no puc descriure gaire res, del paisatge i de com és el poble on ens trobem. Fa molt, hi havia passat unes poques hores, i fa gairebé deu anys que vam dinar a l’ermita.
Hem arribat bé, malgrat el trànsit de l’autovia que baixava cap a Almansa o cap a Alacant, per la Font de la Figuera. Després de Xàtiva, ens hem desviat cap a Alcoi. Aquesta és una autovia recent, d’uns quants anys i prou, amb intermitències (al port d’Albaida, hi fan obres), i a Muro hom reprén l’autovia, aquesta vegada amb semàfors (una excentricitat dels enginyers que dura massa anys).
De nit, hem trobat que la carretera és escassa, de vorals justos, potser perquè la via cap a Cocentaina i Alcoi, per als responsables administratius valencians o espanyols, no mereixia gaire despesa, una inversió en la qual mai no han cregut.

Som al refugi Garrido, d’Agres, i hem sopat amb abundància, per iniciar un estatge de quatre nits amb els recursos suficients. Amb els amics, la conversa torna a ser un aliment viu, de vacances, malgrat que l’harmonia, i una fina ironia assajada, ens fa passar per diferents menges: la política, les eleccions passades i futures, el vi, els ous fregits que són de corral casolà d’Alcàsser, les taronges, qui hauria de menjar primer, els xiquets o els pares, i encara si les condicions del refugi són prou còmodes per a l’edat que lluïm alguns dels presents.
Acabem fent llegir els xiquets, escrivim i apaguem llums, quan la carabassa (l’hem posada damunt l’estufa de ferro) ja té el color adient per a pensar que és feta i demà ja endevinem com començarà el jorn. Almenys la primera de les entaulades. Hem vingut a fer vacances, que vol dir menjar i beure, unes quantes hores de lectura i, sobretot, fruir de la conversa. Ja és dit.

Barcelona. No puc dir que hem vingut per manifestar-nos, malgrat que aprofitarem l’avinentesa. La nostra participació, la dels valencians de València, estaria de sobres justificada solament per la despesa que hem pagat per venir-hi a veure els amics. Trenta euros de l’ala per fer tres-cents quilòmetres d’autopista, dels quals gairebé cent quilòmetres en obres, que no podíem passar dels vuitanta per hora. No se’ns ocorre demanar descompte ni compensacions, sobretot perquè no ens tracten de provincians. És un altre dels desficacis contra el país, l’Autopista del mediterrani, de l’Estat d’ells, diuen els rètols, naturalment que d’ells, malgrat que som nosaltres que les paguem tan cares. Les balances fiscals? No els cal publicar-les, als amos de la paella. Venir a Barcelona i tornar a casa, amb seixanta euros menys per l’ús de l’autopista, perquè ells vagen adobant autovies des de Madrit al cel, ja ve publicant-se molts anys seguits, sense vacances. I encara com n’hi ha xarnegos que diuen que no n’hi ha suficient motiu per manifestar-nos.
Si aquesta vesprada és una festassa, n’hi ha motiu per gaudir-la. Ara, com diu un altre amic d’ací dalt, tant se val tres que quatre, ningú, ningú amb responsabilitat governamental no en farà cas, de la manifestació pel dret de decidir, en siguem cent com cent mil. Tant se val la dreta com l’esquerra. ‘Manifesteu-vos, que no us farem ni un gram de cas. Perquè tots aquells que hi aneu, plegats o separats, no teniu la paella pel mànec’. ‘Potser que ni en teniu, de mànec’, riuen els malparits.
Però ves, estic ben content de ser ací, al carrer Diputació amb Viladomat de Barcelona, de nit, havent sopat amb la família, de riure amb el xic que va pensant com caram podrem trobar el llit de l’habitació, si per apagar els llums hem de traure la targeta de l’estri que hi ha justament en entrar a la cambra de l’hotel. Pare, que nosaltres no portem llanterna i no ens veurem, diu. Ai, li responc, potser és per això que també es manifestem, per evitar de viure a les fosques, quan a Madrid decidesquen de tancar-nos el llum, que aquells sí que tenen la paella ben agafada per les anses.

Trona. Els llamps trenquen contra els vidres del balcó i del celobert, i el so s?esgola entre embans i parets, rompen del cel que és ben cobert, almenys a Bétera, aquesta nit que Xavi, el Miquel i la banda dels Obrint havien d?omplir de goig l?Albereda, de música que convida al Paradís. Em dol la pluja d?avui, malgrat que m?agrada en deliri, escoltar els trons al recer de la nit, fins ben tard. Al desllunat hi ha el soroll esplèndid, el trencar de l?aigua contra el terra, contra un aparador on guardem les graneres i altres estris. M?agrada aquest siroll de l?aigua, i ja fa tres setmanes que passa, que dijous especialment hi ha xafarranxo, de valent, i els camps agraeixen el miracle després d?un estiu tan sec a València. Fa tres setmanes que la gent del camp te els regs aturats, com qui diu els programadors en Of. I és per això també que estic ben content d?aquest ploure racional, que sembla civilitzat justament ara que fa cinquanta anys de la riuada a la ciutat, seixanta de la riuada a la nostra comarca, que a Bétera també van haver morts i un desastre que va trigar a reparar-se, que ningú no va venir a ajudar la gent. Em dol la pluja perquè volia escoltar les veus del poble, els psyko 46117 i també la veu de la comarca a tall de hip hop, Rapsodes en diuen, i sobretot perquè el deliri dels Obint Pas al poble em feia un goig de no dormir, que volia fruir-los a la vora de casa. Justament dimarts en vam parlar del concert, a València: els xiquets van anar a saludar el Xavi, ell els va agrair la salutació efusivament i va venir a trobar-nos. Li vam demanar que es cuidés la veu, que venia al poble i volíem que n?estigués pletòric. Llavors ens ho va dir: tem que plourà, vaig seguint la TV3 (encara la podem veure) i anuncia pluges intenses. Finalment han ajornat el concert.
Plou, intensament. És mitjanit i els trons fan tremolar els vidres del balcó i del celobert. Però avui també dormirem de goig, perquè ells mateix, els Obrint Pas, ja ho adoben per venir en un altre moment, segons que expliquen al bloc. Tenim les veus més importants, la música que marca una diferència important, tenim el goig de seguir-los. Hi haurà més nits per poder-los acollir com mereixen. Continua plovent que és una festa. I trona. Però avui em dol.

M’ha demanat la meua neboda, Júlia, a través de l’skype. Des que va anar-se’n per segona vegada ?és d’Erasmus a Itàlia?, que no n’havíem parlat, així que la sorpresa ha sigut doblement especial. Ella estudia arquitectura; ara mateix, mentre conversàvem, m’ha ensenyat un autèntic volum sobre urbanisme del Lazio. N’hem parlat de la llengua, de la distància, de tantes visites com ha rebut últimament, que no la deixaven estudiar ni concentrar-se, dels bous de Bétera ?ella en passa totalment?, de l’escola, que demà celebrem la festa grossa, enguany sobre la imatge, i ves per on que aconseguim de veure’ns a través de l’ordinador, ella i jo, quan és mitjanit, i esplaiar-nos a plaer amb les paraules del pregon idioma. La tecnologia, i les pantalles, també són comunicació, ho són per damunt de moltes altres coses. I l’escola n’haurà d’aprendre, ràpidament, si no vol perdre el contacte amb la realitat del jovent, s’haurà d’alfabetitzar amb un llenguatge que els xiquets coneixen més que no els mestres. Amb el llenguatge convencional, l’escrit, potser que no els arribem al cor de les coses, per això que ens costa tan de connectar-hi.
Li explique a Júlia que hem adobat l’escola com cada any [avui podríem exposar-la sencera al MOMA de NY], i hem acabat morts, però ha pagat tant la pena, aquest últim sospir de veu i de sang, des de Roma. No podia haver tancat millor el jorn, el jorn de la batalla. A més, em confirmen que hi ha enquestes que desmenteixen altres enquestes, i que al si del pp el neguit comença a somoure cadires i cadafals. Ai, quina por! És veritat, avui hi havia gent amb il·lusió, que feinejava amb més goig. Físicament estem baldats, però conserve un sentiment joiós. Als meus, a Júlia sobretot, i a vosaltres, contra qualsevol distància, bona nit.

In the dark
Si tanque els ulls se’m dibuixa un verí…

Als nostres pares no els calia saber de lletra per deixar-hi el nom escrit. Els iaios ens van deixar escrit molt més que ara enginyers, constructors, o polítics, malgrat que van tenir poca oportunitat d?anar a escola i aprendre. A ells no els va caldre tant d?estudi per ensenyar-nos una lliçó que mai no oblidem, si venim de cor net i ànima sincera. En els seu llibre de la vida no cabien textos que afebliren el territori o feren ús de la impunitat. Com podien desfer-se’n de tantes coses com van construir amb esforç i sentiment. Veieu que hem aprés alguns, després d?aqueixa lliçó. La ràbia corre solta contra qualsevol poesia. És en la foscor d?aquells nits sense llum, que ens van ensenyar més que no és escrit als llibres.
Hem aprés a porgar la terra, a cavar-la, fins i tot a canviar els arbres de lloc i a fer-ne foc, a deixar reposar la saviesa fins al punt de perdre-la. De vegades tibem tant que hem deixat rastres de per vida, forats negres, de tantes furgades. No podíem aconformar-nos, perquè no som pacients. Per regla general, no sabria si exceptuar-ne tres o quatre casos, l?home no sap ser pacient. Li fa por el soroll i encara més el silenci. És així, doncs, com van les coses, sense terme mig. El resultat és la vida i és la mort. Però, malgrat aquesta part de la història, escrita i imposada, o malgrat la moda urbana, i a despit d’un mal entés progrés, ens trobem enmig de records, d?angoixes i i no gaires festes de qui habitem al poble, encara els nostres pobles. Per això aquest homenatge a no sé què ni quina cosa. Ja sé que la poesia no guanya mai eleccions ni regidories. Però va, aquest luxe d?avui, que encara no són les dues i ja gairebé dorc. Bona nit.

Quan el sol es pon, la nit és la governanta.
A l?estiu, els carrers del poble eren tan despullats que la pols ja bregava contra la nuesa. Solament si les dones els arruixaven, amb aquelles flors i sanefes a dreta i esquerra, es feien suportables, no gaire més dolços. Els carros tornaven cap al tard, els uns carregats d?herba, els altres, buits, solament que traginaven la feina feta. A penes si saludaven, els vells que seien en cadira baixa de boga. Amb un peu a terra i l?altre mig enlaire, sobre la barra que junyia les potes del davant, l?esquena recolzada contra la façana de la casa, blanca. Observaven no res, cap enllà, tímidament. Què? No res, el terra, sempre el terra massa sovint. Més enllà tampoc no hi havia res, la mateixa pols, el silenci que havien deixat enrere els carros. El temps que passava, inútil, i convertia el present en inabastable. Un carrer de morts. El cementeri no era més lluny. Volien dir-ne alguna, els vells, però qui els escoltava?, els orfes de futur només si s’escolten ells mateixa. De tant sords com havien quedat, la pols per tot els penetrava, no deien res, fóra cas que hagueren de pagar cap mal. L’un s’ha quedat mig adormit, mira’l, que difícilment no caurà d’aquell equilibri. De quan en quan baixaven un peu, a tocar de terra el descansaven, la punta del dit gros fora de l’albarca, i canviaven el sentit dels ulls. La mirada era la mateixa, deserta i muda, perduda a dreta i esquerra del carrer. Algú obria una finestra, regirava aquell passeig de rostres ombrívols, secs. Es queixava de tanta calor, tornava a tancar per evitar que entrés la pols. Només un gos que pixava atzarós, a la dula, deixava ratres de vida als cantons.

De tant alcohol com havia begut, ensopegava a banda i banda del carrer, l’alcalde. S’esforçava a avançar, però era inútil. Tenia la mort al darrere, molt a prop. Massa. Si més no la mort política. De l’altra, de la mort de veritat, se’n fumava. Per això provava a posar-hi les mans, a les façanes de cada casa. Per no caure, per defensar-se amb les ungles, si calia. Això, pensava, l’ajudaria davant els seus. Però era impossible. Feia una estona que se n’havia adonat, que el seguien. Els seus també se’l volien fer. Esperaven, s’esperaven que caigués, de l’un moment a l’altre. ?Ostres, si no hagués begut tant!, es deia. Ara no es podia valdre, ni sabia quant de temps l’aguantarien dret les cames, amb aquella merda. Va girar-se enrere, lentament, com si fos l’últim moviment que assajaria en vida. En la vida política, naturalment. No va veure ningú. Però sabia que s’amagaven en la foscor de la plaça. Va provar a moure’s, d’avançar envers un lloc segur; si encara hi hagués el Baixet obert, o el Ramon, o el bar València. No, aquest no. Aquest feia temps que l’havien tancat per edificar-hi cases. Va caure no va caure, mentre ho pensava, i es va esperar. Sotmés a totes les dificultats que el cos li exigia, va esperar molt de temps. Una nit sencera, sense avançar-hi un pam. Li semblà una durada interminable, dissimular la seua impotència. ?Sóc l’alcalde, collons, sóc l’alcalde!, es pensava que deia. Però no podia obrir la boca, no podia obrir-la, del pedal que duia. No va sentir res, només el so estrident d’un tret, molt a prop. No res més.
El silenci ningú no el va escoltar, després, a la plaça. Aquell dia de vuitava continuava buida. Ni l’oposició no gosava destorbar l’últim dia de festa.

‘homenatge a tants alcaldes alcohòlics, redell’