Ulisses20

El compromís vitalici d’uns quants homes (4)

Feia la broma, el Dani-Miquel, que havia provat de portar dos bons músics que l’acompanyaren, que havia estat impossible, i per això se’n resentia la música, amb aquell parell de músics, que l’acompanyaven per cloure el matí de l’Aplec a Llíria, diumenge.
Dani Miquel és una troballa, com un protagonista de l’Ocell de Foc, parella incansable del Cec de Cabrera, la joglaresa Matilde i en Roc Destraler,
confiat d’aquell Escarnidor d’ocells que semblava tan innocent i fràgil… Dani-Miquel explica romanços,
contalles, i històries de sa mare per arribar a la cançó de bressol i al registre popular, com aquell malaguanyat Xesco Boix que va obrir un camí que va deixar massa aviat. Dani-Miquel és d’aquells productes que confirmen com el patiment ens espavila. Els valencians peguem per aquest senderol increïble: si més ens castiga la cultura el polític de torn, sobretot del PP, millor sabem ordir productes de qualitat, professionals i amb traça. Polítics mediocres?, no oblideu tampoc els enemics, ni els coordinadors de programes oficials, ni els gerents culturals dels …, i encara així més boten músics contracorrent.

Què n’hi haurà al país, mil escoles? Dos mil o més encara? Comença per la primera, Dani, una a una, a compte de la Conselleria de Cultura, ensenyant romanços, explicant històries, acostant els xiquets i els joves a la tradició popular, ensenyeu els xiquets a cantar…, som un país que hauríem de cantar més, i Dani-Miquel és un mestre fantàstic per encaterinar la xicalla. Què valdria tot plegat, trenta, quaranta mil euros l’any? Cinquanta mil? Barat, molt barat comparat amb allò que ofereix el joglar, el trobador, el músic… Tirat de preu comparat amb els programes de la Conselleria i els productes i les campanyes de pena que ens arriben a l’escola. Però no tenim polítics, que tenim mediocres i cagamànecs d’horitzó pelat.

Quin jorn, a Llíria…, el joglar, el trobador, el
rondallaire, el romancer, el cec… La joia de diumenge anava plegant-se
a l’hora de dinar però prou que hauríem continuat escoltant la viola de
roda, la cançó de bres, el romanç de poble en poble… Per molts anys.

El compromís vitalici d’uns quants homes (3)

Amenaça aigua, però el miracle de Sant Vicent –som en un parc que encara fa més temps que tot això que festegem–, va ser que no va ploure, que ens va deixar acabar de dinar, i menjar-nos els dolços del forn de Susi, una altra institució a la comarca. Ens pensàvem que ja estava bé, el dia, el jorn de commemoració, però encara el concert de cloenda ens va descobrir un parell de músics que han baixat a la part meridional del país, segons que apunten al seu bloc, a passar els concerts entre valencians.

‘Faré dissabte’ diu Titot, que així de natural és la societat que pretenem… Lliure, independent, i amb ganes de treballar perquè, un colp això d’Arenys siga de veritat, començarà la feina de valent (en Titot dixit). Acompanyat per David Rosell a la guitarra i a la segona veu, extraordinari Rosell, Titot va tancar la cirereta del pastís d’aniversari a favor de la música, de la lletra compromesa, en aquell redós al parc de Sant Vicent, una àgora petita, per a dues-centes persones, feta a posta per a concerts acústics, per a recitals, per a tornar al poeta l’espai vital, i tornar-nos al poble la música i els nostres poetes, prohibits a València pels pocavergonyes que governen els valencians. En Titot té una força poc habitual i un discurs fluïd, tan contundent com el de Tàrrega, però fet a l’escenari, al ritme, al temps que demana la paraula, però sense concesions.
‘Lluitem per una llibertat que no coneixerem’, la llibertat que volem aconseguir, predicava Eliseu unes hores abans, ells, els joves de fa cinquanta anys, no la coneixerem els vells, però encara així paga la pena de continuar treballant-hi. Incombustibles, vitalicis. Segons en Titot, que he redescobert aquesta vesprada a Llíria, és molt fàcil de ser revolucionari i compromés quan s’és jove. Allò difícl és mantenir-se. Aquell rastre de cançons, de sentor a trobadors, a porxo vell, a corral que diríem a Bétera, a preguntes que cerquen respostes, tancava un jorn complet, que tenia més abast de país que no pensàvem i no vam saber explicar, que l’assistència, el país mateix, va ser absent en la seua majoria.

‘Us faré tallar una orella si us escolteu el trobador’, en Titot i en Rosell, plegats, van ser l’última de les descobertes d’un rerepaís de molt de nivell, que va emparant-se en el miracle, a Sant Vicent mateix, en el treball incansable d’aquells joves que fa cinquanta anys van començar a obrir els ulls amb uns quants grafitis “Valencians, unim-nos”, la veu de Raimon i un llibre de Fuster que encara cueja a contracorrent de modes i capellans. 

Pels volts de quarts d’onze, des del Casal Jaume I eixirem cap a Sant Vicent
de Llíria… Acompanyarem els primers esforçats valencianistes,
protagonistes del primer Aplec a favor del país, l’any 1960.

‘El desig dels dies’, de JF Mira, reflecteix aquella època, el desert valencià, la no-existència, tret d’aquella Santíssima trinitat valenciana que componien Fuster, Estellés o Guarner, i un grapat de joves entusiastes que es despertaven a la vida, almenys a la vida valencianista. He recuperat un trosset d’aquell llibre que, llavors, en publicar-se em va apassionar, sobretot alguns dels seus capítols; recorde especialment els itineraris a la ciutat o el viatge a Serra, per acompanyar l’enterrament d’un amic de la colla. Demà tornarem a reviure aquell desig, contra el desert. És veritat que han plogut cinquanta anys, que n’hi ha espais i àmbits del país igualment pobres, però ja ho deien els homenots: la passió no es perd mai, i el país, València, és cadena perpètua. Ni millor ni pitjor.

Potser ens hagués anat millor de ser holandesos, o dinamarquesos…

«Los valencianos no sois ná!» Hòstia final.

Precisament això. La pitjor cosa que es pot ser… Perquè no es pot
ser, mal que ens sàpiga greu, valencià i prou, i anar així pel món. Com
seria ser irlandés o espanyol o suec o encara català. I prou. Valencià,
no. Ná, no sois ná. No és cosa plena i suficient, rodona i
acabada. Tan bonic que deu ser ser alguna cosa i prou! Per
aferrar-s’hi. O per desentendre-se’n amb bona consciència i ocupar-se
d’unes altres coses de més gust i substància. Però no, aquesta nostra
és vida malgastada. Per un nom. Malament malbaratada. Malmesa
malhaurada. I només n’hi ha una, de vida, segons tots els indicis. Cert
que també es podria dimitir, d’aquesta mena de vida. Però no es pot. És
lloc i ofici vitalici. Per­pètua cadena. Imprimeix caràcter. Fins que
la mort ens separe. Que ens separarà. I després? No res. Ni allà
glòria, ni ací pau. No espereu, doncs, ger­mans, que torne a nàixer ací
la pròxima vegada. A Holanda. Continuarà. [el desig dels dies, de J.F. Mira]

Vinc de l’enterrament del tio Eugenio. He saludat unes quantes persones al cementeri, poques, perquè volia la màxima atenció en aquell moment, el final d’un gegant, com diu Vicent, sense evitar de repassar ràpidament noranta-set anys de lliçó intensa. 

Finalment tampoc no m’he estalviat l’emoció, pensant-hi qui ensenyarà als joves, fins i tot als més joves, un model de vida íntegre com era el tio Eugenio, sindicalista de la Unió, humil, de discurs intens. Qui ens explicarà aquells models si van acabant-se els referents, els últims degotalls de qui ens pot explicar el segle XX, brutal i impagable. Perquè el segle XX, a Bétera, no s’explica sense els Pertegaz, el Vicent i l’Eugeni sobretot, dos germans que van saber destriar entre la grissor d’aquella fatalitat de guerra, i els cinquanta anys de dictadura per dret militar. Ells van triar la llibertat, sobretot l’Eugeni, i per aqueixa raó va ser un home vigilat, que s’estimava massa la llibertat com per anar-hi amb banalitats. Ací hi havia l’autèntic perill, d’aquells homes humils, senzills, llauradors, quin llaurador!, culte i amant de la terra i dels seus, compromés per l’ofici i els drets d’uns llauradors cada vegada més abandonats, però cada vegada més de dretes. Vet ací el pecat que van cometre aquells herois, gegants inqüestionables, el tio Eugenio particulament, estimar-se la llibertat dels homes per damunt d’afalags, mantenir-se anònim, honest, entusiasta de la lluita tots aquets noranta-set anys. 

No he pogut estar-me d’una certa emoció final, amb aquella bandera, les paraules del fill, el sentiment, l’aplaudiment general, també d’uns quants feixistes o fariseus, mostra de com el tio Eugenio respectava tothom, fins al punt de convidar qui l’havia colpejat en l’esperit, que la República va rebre per tots costats, fins ací era lliure i deixava viure, l’últim dels herois a Bétera, o el penúltim, capaç d’aquesta gran maduresa de comprendre com de difícil és viure la llibertat, de guanyar-la cada dia. 

Gràcies per la lliçó última, gegant Eugeni, de convidar-nos a viure en llibertat.

Jo em vaig incorporar el 2005, els dos primers anys de manera tèbia, però després ja vaig anar agafant més pràctica. Fins al punt de passar-m’ho molt bé, escrivint. De fet, això del bloc és una via per airejar, per fer anar fins i tot els propis dimonis, per trobar de vegades la infantesa, els records, o fins i tot per parlar amb mon pare de manera virtual, d’una manera com no havíem arribat a fer abans. Dilluns vaig estar temptat de pujar a Barcelona, un altre viatge rellamp, com aquell de fa uns dies, amb el xic, per veure-hi AC/DC, viatge i concert que no agrairé mai prou (gràcies, Josep, per les entrades). Però diumenge, mentre dinàvem, mon pare amollà una de les seues frases que ja són oracions sentència: –Al camí d’Alcubles se t’ha fet un munt de cànem bord, que no tenies una maquineta de segar, una desbrossadora?
Diumenge vaig comneçar la feina, i ahir dilluns vaig deixar el camp gairebé enllestit. Avui ho acabe. Així que millor que m’haja quedat: pel que expliqueu en alguns blocs, l’encontre va ser una festa que pagava la pena en molts sentits.
És veritat que hem conformat un corpus de blocs de molt d’interés. I fer una passada cada dia, per molts d’ells, és una alenada; de notícies, d’opinions, de saber que hi ha un grapat de gent que cada dia té coses a dir-nos, d’anar fent país amb garantia, malgrat el que ja sabem. El Coc d’avui ja ho reflexa, i altres blocs també.
Per molts anys, Vilaweb,  sobretot als treballadors de la casa que ho feu possible. Que feu possible que nosaltres també siguem una part de vosaltres.

Aquest és un altre apunt sobre falles. Després d’una sèrie que em va fer goig d’escriure l’any passat. Despús-anit vam baixar a València per recórrer el barri de Campanar amb els amics. La festa ben bé paga la pena per això, per ser amb els amics. Vam complir uns quants tòpics: els bunyols (els havia fet l ameua sogra a casa), la xocolata que va fer Pep, boníssima, una revisió de dues falles de la secció especial, l’Antiga i la Nova, el castell de focs de Ricardo Caballer ‘fill’, i la tornada a casa de matinada. Avui, en canvi, sense eixir del poble, hem visitat una de les falles de més tradició, la Barraca. Una comissió d’uns quants fallers que, darrerament, no han tingut sort. Han desplaçat l’emplaçament de la falla diverses vegades, i ara mateix, després d’un fum d’avatars, són als afores del poble, a l’altra banda del barranquet, entre dos erms que, antigament, eren carxofars de l’Horta vella. Allà els han plantat una barraca i han passat la festa, lluny de la resta de comissions. Són, com algú els ha batejat, la falla dels palestins, perquè, com aquell poble, tampoc no tenen territori propi. Ningú no els vol aprop, potser perquè una part del mateix poble no viu la festa com ells voldrien, potser perquè els canvis brutals de població demanen també d’altres canvis. Fet i fet, si ho saben aprofitar, podem eixir guanyant amb la llunyania, sempre que hi posen noves idees.
De menut, tenia amics que vivien amb molta passió aquella falla, amb la voluntat de fer una festa popular i entusiasta. Almenys recorde sis emplaçaments diferents de la falla. O set. Ara em sembla que ja han tocat el límit. Solament que els caldrà de demanar Estat propi. Visca Palestina!

Llegesc el bloc del Gàlim i els seus homes. Llegesc l’Hipàtia de Vicent. Em mire el vídeo que han penjat sobre el dinar a ca Montes, extraordinari sens dubte, amb arròs i arnadí, paella i postre il·lustre com els convidats mereixen, aquells homes de veu extraordinària, Pep Gimeno i Miquel Gil. Han estat a uns metres de casa, però jo m’ho he perdut, perquè en aquella hora era pel port de Querol, perdut entre la boira i l’aigua d’hivern. No hi era, malgrat que un dinar d’aqueix calibre pagava qualsevol esforç i sacrifici. Pep Botifarra i Miquel Gil són les veus més autèntiques d’un corral que, fa anys, provà de ser un país, però vet ací les mostres, entre més exemples,  de la qualitat que podem atènyer, en uns anys. Són veus d’una qualitat especial, un regal que ahir mateix va caure a Bétera, per dinar en una casa noble, en el millor dels sentits, ca Montes, amb les veus de la terra, del Sud, de força i sentiment, que et trasllada cinquanta anys enrere, quan la sobretaula facilitava aquell art de cantar, d’acabar cantant la festa, a la fresca. Com un llamp, em passa la veu del Xiquet de Bétera, el guitarró del tio Jordi al bancalet de casa, l’ú i el dos. I ara aquest regal, que m’he perdut per unes poques hores, queda com una escletxa contra la misèria del nostre poble mateix. M’ho he perdut, però quin goig de tenir, durant unes hores, les veus i aquella complicitat tan aprop. Sens dubte que els reis han avançat la nit a ca Montes, amb un present ben intens. I avui al carrer de Bétera no se’n parlava d’una altra cosa, sinó que la vida és feta d’aquests petits grans miracles.

Quatre dies després de la desconnexió, tornem a casa. Les coses no han canviat gaire. No ha passat gaire temps, o sí, segons com ho vulgueu veure. Almenys a La Mata, al molí de Royo, la vida passa amb el ritme d’uns dies de vacances especials. En altres apunts n’he parlat, i demà ja tornaria a planificar la tornada. Quatre dies de bones menges, de millor conversa, de riures i de jocs valen totes les teràpies; compartir amb amics un ritme diferent a l’habitual, tan plaent que sembla irreal, no té preu.
El retorn no ha sigut fàcil: la boira, la pluja intensa, el trànsit, semblaven elements a la contra, per impedir-nos de passar de puntetes al món dels mortals, com si algú volgués culpar-nos l’absència, tants dies com hem gaudit fora del món, dels conflictes sobretot, dels mitjans; com si haguérem de pagar de colp tants dies de l’any com vivim perdet-nos els detalls que fan que la vida meresca.
Per molts anys.

Nadal, un any després. Amb la colla, els amics, i la família, i les visites. Feia un any que no veia la tia, avui ha estat sens dubte el goig més gran. Els seus ulls, una mirada, una, que no sé què ens demana. La vida és feta també d’aquests rituals, impagables, inajornables, cada Nadal, després del gran dinar, pujar a ca la tia a felicitar els cosins. Després de l’olla, els cigrons, la pilota, els torrons de Casinos, els cosins, els pares, avui especialment agradosos, divertits, la família sens dubte. I ves que havíem fet parlar, fa uns quants anys, contra la família tradicional, pel que significava i tota la pesca, segons la tradició judeocristiana, i el paper que fa la família, mare. Anit, amb els amics, vam fer una mica de taula amb els xiquets, perquè s’estigueren amb nosaltres més estona, per enraonar i tota la pesca. Així que vaig aprofitar l’article ‘El secret és a la boca’ de Gustavo Martín a la revista Illa, de Bromera: ‘El més menut de la reunió, la nit de Nadal ha de fer la pregunta clau, de fet la pregunta clau i, llavors, els més vells expliquen la història del poble, el destí terrible al qual ens van abocar els borbons (el nostre Èxode), però també les històries del foc, de les festes, els jocs dels xiquets i els nous amors dels joves’. Aqueixa història fa referència l poble jueu, però jo l’adapte a una altra travessia que encara dura. A la pregunta del més menut, ací Miquel va dir: ‘Ja tinc la pregunta’, quina?, quan ens hem podrem anar de la taula? No em va semblar malament tampoc, perquè a Bétera, ho vaig explicar l’any passat, les colles celebren la nit de Nadal entre amics, no en família. Però allò de poder-nos explicar la història del nostre poble, en similitud al poble jueu, també em feia goig. Així que vam jugar a tenir-los obligats davant nostre explicant-los històries, sabent que ens queda ben poc de tenir-los a taula, la nit de Nadal.
Potser si ens explicàrem més històries, no passaríem tanta penúria, com a valencians, ni hauríem de suportar el sermó d’un rei borbó, enemic del nostre rei Jaume I, i per això enemic dels valencians, ni hauríem d’empassar-nos la prohibició dels partits, d’alguns partits, ni les decisions feixistes dels tribunals contra valencians i catalans, ni ens prohibirien tantes coses com ara van decidint. Però és Nadal, que ja veiem que són dies de vacances, de treballar-hi menys, de fer alguna escapada (enguany tornem a la Mata de Morella), d’anar carregant l’oli i la sal del cap d’any. Un any més. Nadal si fa no fa. I tornem a començar, a veure si finalment notem que ens movem, de lloc, de propòsit, d’anar fent camí, com els jueus, cap a la terra promesa, si fa no fa.

Mos pares no saben que és festa, així que pensen que demà tot serà obert, per comprar el necessari per al diumenge. En realitat, a mon pare li la bufa, que siga sis de desembre, demà. Finalment trobarà oberta una botiga i comprarà el pollastre i el conill, la bajoqueta… ja sap que li toca encarregar-se de la casa. El pitjor ha estat que ma mare havia extraviat la dentadura. Collons, després que ens estem tres hores buscant-la, ell i jo, ella ens demana què fem, tan ocupats. Mon pare li fa una mirada poc tova, jo li dic què fem: busquem la teua dentadura, mare. Però ella riu, mentre amolla que ja apareixerà. És veritat, no està gens preocupada, fins i tot riu per baix del nas. Bé, és com comencen aquests tres dies de conversa, amb els pares, amb els amics que ara arribaran, per trencar amb la rutina de la feina entre més coses.
Dissabte dinem potatge de cigrons, un plat esplèndid, amb una sidra germànica que fa els honors ben complits. A l’hora del café, comencem la primera de les tertúlies, informals, que s’allargasarà durant unes hores, malgrat un petit descans a mijan vesprada. De nit, vénen a casa gairebé tots els amics, amb els xiquets, i fem dues colles: pares i fills, joves i grans, migrants o nadius digitals (PSP i wii, sobretot), creixement i decreixement (físic i mental). Tanquem sobre les tres del matí, ambdues colles, que ja és una hora prudencial per anar a dormir. Els xics encara ens en demanen més, però no afluixem i ens monstrem inflexibles, sobretot perquè estem cansats. Parlem de tot i li peguem la volta a tot, sense excedir en l’aprofundiment: són tres dies de vacances, no feiners, i ja anem deixant que la conversa fluesca sense cap objectiu didàctic.
Diumenge –encara no sé com plourà dilluns–, he quedat amb Manolo, al Bassó, per regar. Arriba tard, com l’aigua, però és una feina agraïda, regar, així que parlem d’això i d’allò i de res en concret: ho tens net (supose que vol dir que ho tenia d’aquella manera), però si veres com tinc el meu camp, em diu. Li he tirat un herbicida que ho ha deixat com una carretera. ‘Fica un got de producte en una motxilla de cinc litres…’, jo n’hi he abocat got i mig. Però, home, proteste. Que jo he fet un curs i diuen que… Calla, home, no saps com m’ha quedat, quinze dies després vaig tornar a fer-li un passó. Com una carretera. Si són pa donar-les, les taronges!, a com les paguen no les venc.
A casa hi ha paella, el millor és que ma mare ha trobat la dentadura: era damunt la tauleta. Ves, com ha arribat ací?, li demane. Sempre hi ha estat!, diu ella. Veus què et dic, ho veus?, em repeteix mon pare.
No és especial, però l’arròs és bo. Pugem a casa, i ens tornem a seure a quarts de sis de la vesprada, amb els amics; tancarem pels volts de les dues del matí (aquesta és una de les sessions més llargues, sens dubte). N’hi ha alguns canvis, però n’hi ha que ens estem tota la sessió completa, vuit hores, aproximadament. Les dues colles si fa no fa, els xics i els pares, i la conversa altruïsta, gratuïta, d’anar filant les hores contra la rutina dels altres dies. Sobretot per goig de l’amistat.
Tanquem una hora abans que no ahir dissabte, malgrat que ha estat una marató autèntica, de temes, de rialles, de paràboles fins i tot, també sense una intencionalitat didàctica. Almenys així m’ho semblava, que no hi havia necessitat de cap formalitat que, també ho hem dit, reclama l’excés de reunions a la feina.

Torne amb mon pare al camp, per collir taronges, però la pluja ens agafa a meitat de feina i ens obliga refugiar-nos al cotxe. Decidim de tornar-hi, perquè el cel va tancant-se i la cosa no sembla que vol canviar d’aspecte. És el comiat dels tres dies: dinem un bollit de l’horta amb un segon més contundent. Aquesta vesprada abans de la rutina, un altre colp, de lectures, de llibres, de diaris endarrerits, de pàgines, de blocs, descanse i prove de situar-me.
Continua plovent, ho ha fet tota la vesprada, sense parar. Quin silenci, després dels tres dies de bull. Demà comença l’esprint del trimestre, quinze dies per tancar la primera part del curs, abans de Nadal. Ho he anat ajornant, però ja no em serveixen més excuses. Em posaré a corregir llibretes. Sobretot per no fer de menys els amics, i aquestes sessions tan intenses. Em sembla que aquesta vegada no he estat gaire lluït, però ja m’ho perdonaran. Són amics. Em sembla que ara ja patesc de l’excés de didàctica. De nou.

Aprofite la nit de Vilaweb per continuar la metàfora sobre què veig ara mateix, des de Bétera. Aquest estiu vam ser dalt de tot de Marsella, a la marededéu de la Guarda. Torne a Martigues, al poble de Janot. Vam passar tres dies especials d’estiu a la Provença, d’un cel net, malgrat que en aquest moment plou al poble,el cel és necessàriament net, per al record d’aquells dies amb els amics, amb un paisatge tan bell, que em serveix per tancar el dia amb goig.
Aquesta nit especial, de morts, d’en Burton i la nóvia cadàver, de tants ximples com fan el carabassa pel carrer, d’una cultura que s’escampa contra les pròpies tradicions i tot ho banalitza, torne a Marsella…
Demà, Tots Sants, és un altre record, de menut, al cementeri, de vesprades gèlides entre els morts, de jardineres lluents i de làpides d’una tristor d’època que fa temps que va passar. Per això, el retorn a Marsella, a través del Canigó, que m’ha provocat la portada de Vilaweb, em fa escriure…, retrobe de nou l’amistat, des de la Guarda. 

L’adversitat contra l’escola no és l’única de les patologies freudianes dels valencians. No dic dels polítics, exclusivament, perquè aquests que ens governen tenen suficient majoria com per escampar l’adjectiu a tots i cadascun dels valencians als quals em referesc. La immensa majoria. La música i els músics, per exemple, també paguen els plats trencats de l’absurd i l’odi contra allò que composen, canten o escriuen. Els escriptors, per exemple, també són blanc de l’oblit, i els actors i les companyies que fan teatre en la llengua del país també són blanc de la feridura. 
Aquesta nit, a l’Eliana, el Casal de Llíria lliura els premis Jaume I 2008. Entre els premiats hi ha l’actor de Bétera Pep Ricart. N’he parlat en algun altre apunt, però no enganye ningú si dic que som davant d’un dels millors actors que ha tingut mai aquest país, malgrat la barrera de l’Ebre, malgrat els polítics, i malgrat els premis rebuts: durants dos anys ha estat considerat el millor dels valencians pel seu paper. Solidesa, rigor i coherència, fins al límit de viure una incertesa que, amb el teatre i a València, és una cosa assegurada amb escreix.
La comarca, a través de la gent del Casal Jaume I, reconeix avui una trajectòria indiscutible, d’una personalitat austera, feta des de casa, amb el propòsit, inconscient i impagable, de demostrar-nos que encara hi ha conviccions antiprovincianes, lliures, tan necessàries per llevar-nos cada dia amb un bri de goig. No saben què es perden al Pincipal de València, ni al TNC de Barcelona, ni possiblement a l’Olímpia de París. No ho saben, perquè els homes cultes, honestos, solament que representen quan són a l’escenari; i la vida, la vida real vull dir, a València i a Barcelona, va massa plena de tramoiares i farsants. 

Fa uns moments passava per casa la colla Xe quina burrà acompanyant els clavaris de Sant Roc. Ara, els membres de tabals i dolçaines d’una colla que va gafant cos i ofici, esmorzen al bar de l’Hort, un descans merescut després que ahir, el dia de la festa Major, a Bétera vam moure el cul tot el sant dia.

Crònica del 15 d’agost. Com una tradició encomanadissa, les alfàbegues van passejar pels carrers del poble fins a l’esgléssia. No feia gaire calor, no hi havia gaire gent i no s’hi va llançar gaire confetti. Això, almenys, comentaven els sabuts, malgrat que, com cada any, les alfàbegues van arribar tard a l’església, tot i la polémica amb el senyor rector, nou, que volia imposar un horari més catòlic: fa molts anys, el trist Luís Verdú, un rector franquista de molt caràcter, auixava festers, cossieters i públic, perquè les coses anaren amb l’estricta severitat d’una dictadura que tenia poc de festiva i molt de tradicionalista.

Si voleu, apunte que és el segon any que les obreres fadrines, protagonistes indiscutibles, van entrar a ca Manolo el Morquero per fer-li els honors, no debades ha estat durant molts anys el gran curador de les plantes que ofrenen a la mare de deú, els veïns de Bétera. Avui és Ramon Asensi qui fa un paper extraordinari amb el cultiu de l’alfàbega.
La novetat d’enguany, a la vesprada, el concert de la Colla de Campaners d’Ontinyent, des del Campanar de Bétera, i el ball de cavallets. Després la processó: van aprofitar que hi ha carència de feligressos i de clavaris, els Sants de la Pedra s’han quedat sense, malgrat que són els patrons del poble, així que la policia municipal, quina acció!, van haver d’espentar el carro amunt i avall. Mentre es disparava el coet de luxe, la conversa girava sobre una polémica veïnal que fa anys arrossega el debat ‘coets sí, coets no’. Després de la cordà –d’impressió des del balcó de ca Marita Partal–, tots aquells veïns que s’hi han apuntat, a més dels festers, tenen unes hores per anar llançant a manta coets, coetons i femelles. Fins al punt de les sis de la matinada, una part del poble és en foc, mentre l’altra dorm gairebé tranquil·la. Això és perquè hi ha carrers prohibits i d’altres que tenen una certa permisivitat.

De bon matí, entre les set i les deu, tot de dones i d’homes van netejant el xafarranxo que ha deixat la nit del quinze. És com un estol de gent gran, els joves encara dormen, amb balletes, poals, espolsadors, i fustes i gàbies que han cobert i protegit façanes i portes. Un trànsit com si ens haguéssem preparat per ser envaïts pels russos.
Tret d’alguns detalls, el poble va quedant net, preparat per una altra batalla, l’any que ve. Això si l’Ajuntament permet la solsida de coets, que n’hi ha que augura un futur curt a la festa del foc, per com van posant-se les coses: els forasters no entenen gaire de què va la festa, i els veïns es van fent grans i els va costant molt la neteja. És veritat que les brigades municipals van ajudant, però caldria tenir en compte d’ajudar la gent major, per facilitar-los l’esforç. N’hi ha pobles que ajuden a recollir, a polir façanes i portes, fins i tot hi ha subvencions per pintar de nou. Amb diners, coets!

Aquesta és una crònica desacomplexada del dia de festa major del poble. Un recordatori pels que sou fora i no heu pogut ser-hi, i una sort tenir-la cada any en directe. Ara mateix els Xe quina burrà ja han acabat d’esmorzar, i Sant Roc ja té de nou la carabassa plena d’aigua per anar tirant un any més. Així, doncs, fins l’any que ve.

L’Alcover diu que Matamón, a Pego, és un vent que baixa del nord-oest. Potser que la paraula expressada al Camp de Túria tinga alguna cosa a veure, no ho sé, però és allà, al circ de Pego on s’hi fan les tronades més espectaculars del país, on la quantitat de pluja lluita cada any contra l’aridesa del sud.
Mon pare torna a la conversa, que la rentada li fa venir molts records: –Antigament això no passava. Antigament podies aixoplugar-te arreu. No et podies quedar sense refugi quan s’hi feia una tronada així, sobretot perquè tornar a casa, en carro, no era ràpid com ara. Així que ens havíem de quedar al camp. Les casetes del terme no tenien porta, o tenien un riu-rau per protegir l’haca i les persones. La majoria les construïen amb riu-rau. Sempre trobaves refugi en un costat o altre.
Quan troba la veta, ell, no para d’explicar amb tot de detalls la seua infantesa, amb un discurs fluït, versemblant, d’autèntic narrador.
–Quan et trobaves una caseta tancada, teniens el dret d’obrir-la per refugiar-te, esbotzaves la porta i els amos no podien dir-te res. Anava així. El iaio, mon pare, tenia costum de fer casetes a tots els camps que tenia, com una mania, a tots els camps volia una caseta, per refugiar-s’hi. Sense porta, perquè la gent atrapada per la tempesta és pogués refugiar.
Ara que el terme és ple de casetes de reg, totes barrades i tancades amb clau, no et pots refugiar enlloc. De cap manera. Per trobar refugi no saps on parar: –Tant com voleu saber, ara, els joves. Sort que va passar el Molinero amb la furgoneta.
–N’estàs segur, que això de Matamón no és un invent teu? –li demane–. Dius que ve de migdia, del camí de Paterna, Matamón?
–Sant Pere regalat, quaranta dies de terra mullat.