Ulisses20

Com que les flames que ara cremen, que encara n’hi ha, no són gaire mediàtiques, i ja fa massa dies que n’han dit per dalt i per baix, sempre passant els comentaris pel filtre oficial i messell, ara la qüestió s’ha d’anar refredant, deixant que s’encalme, que deixe de ser notícia, perquè cadascú porte un altre colp els seus cànters i les pròpies sàries.
Més de cinquanta mil hectàrees, moltes més, no s’amaguen ni se silencien amb facilitat, però ja han posat mans a l’obra, els mitjans oficials: aquelles veus rurals han sigut portada uns quants dies, però s’ha acabat. Què es pensaven, que ens interessaven les seues vides, els seus passars, el patiment de cada dia de la vida rural? Ca, home, a morir-vos de vells, com gairebé tothom, però sense el vostre paisatge, això és, això s’ha acabat per sempre, almenys mentre vos dure la vida, que ja no el voreu mai més. Així que aquelles veus que encara no es creuen què els ha passat en cinc dies d’infern, tornen on eren, abnadonades a la dula, de la civilització, del sol de les platja, lluny de l’estiu banal i sirollós dels programes idiotes per a la gent imbècil, que al remat és allò important en aquest món de pega tan dissortat.
Sense la vinya, ni els ametllers, ni els bancals de pedra arreglada, ni ganes d’eixir enlloc ni per res, ni ganes d’eixir a la porta de casa. Se us ha acabat la dimensió pública, la dels mitjans que cercaven el vostre drama, la de ser anònims però a primera plana…, sí que heu tingut aquella fama de flama curta, un llumí desgraciat, que ni els polítics de pes no us han anat a pelar res, perquè no teniu res a pelar, ni abans ni ara, segons els comptes dels que fan els comptes. I encara haureu de desconfiar de les almoïnes, que voldran fer passar per ajudes, que encara vindran a malmetre completament aquell territori on ara no creixerà res, res de res, que res naix de tanta eixutesa. Vet ací la vida rural a muntanya, quan no queda muntanya. Ni vida rural. Ni ganes de viure.