SERRALLONGA

I avui us poso una foto de les dependències de Radio Arenys, on cada dimecres, de cada dimecres, a les hores primerenques, explico la contalla consuetudinària. Fa de molt bon anar a radio Arenys. Bon dia, en Joan emmurriat, sempre et torna el bon dia. Mira que és bon noi, però la rialla no va ser el millor regal que li va fer la naturalesa, però la bonhomia si que li va regalar, i l’Olga, atenta com sempre, fem petar la xerrada per mentre i tant arriben els qui ens han d’obrir els micros i connectar la gravadora… I tots, el director, en Josep Maria Cano, i l’Elena … i  tots de qui  sempre m’he sentit molt ben acollit…
I avui us enllaço una contalla de “preufetaires” o sigui que va a segar a preu fet i que no te ni un caleró… manera, fer tractes amb un Sant per tal que, jugant, jugant …… li pugui esquilar la soldada….
I si voleu, podeu clicar aquí o  al dessota per escoltar la contalla del Pla d’ Urgell.

I avui permeteu-me que us expliqui una petita joia. En Lluís Ferran de Pol, tothom sap, que era un gran contista. Però els seus contes han restat mig amagats davant la seva potent literatura.
Jo recordo, des de molt jove, quan vaig entrar a Vida Parroquial, la revista d’Arenys de Mar, en Lluís tenia una secció fixa: ” El racó  de la mainada”: Una joia. A cada número,  en Lluís espigolava contes d’altri, rondalles, embarbussaments, rodolins…. em definitiva una pàgina èpica per a la mainada que algun dia haurem de recuperar.
Però ell tenia una dèria: explicar contalles per a tots, els adults i infants  (el centaure i el cavaller, Abans de l’Alba i d’altres..) 
Però potser el més desconegut és aquest “Entre tots ho farem tot” i dins del mateix hi ha aquesta contalla màgica sobre el pessebre vivent: un pessebre vivent fet al Mareny, la seva terra, on el gos es un xai, el bou és un petit vedellet, i el nen Jesús és el cosinet……
I ja teniu el pessebre vivent la nit de nadal…
Apali! si voleu, podeu escoltar-lo clicant aquí o al dessota.
En definitiva, amb ell us desitjo UN BON NADAL I FELIÇ ANY NOU!!!

Una contalla amb un cert regust agre.
De com,  es pot descobrir, sense massa treball, quan hom ha actuat malament, en front dels altres i en front  de la seva pròpia consciència.
Estem tranquils davant dels fets que sabem que, mai dels mais, poden saber els altres.
Son nostres, dins la nostra maldat, els guardem en el lloc més pregon de la nostra ànima…
Però ai las! que un petit fet, sense cap importància, sense que n’hi donem ni poca ni molta, d’importància, ens fa cometre l’error de comentar a altri  el nostre secret més ben guardat.
I ai! la consciència és el nostre millor aliat.
Quan anem a dormir hem de practicar l’exercici del mirall… quan ens rentem les dents, preguntem-li a  qui tenim al davant, al mirall, si som qui volem ser, qui pensem ser i qui volem semblar que volem ser….
I si no ho fem així, un lleuger raig de sol… simple, senzill…. ens descobreix la nostra maldat enfront de nosaltres i dels altres.
Apali, si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí o a l’enllaç de sota…

Avui, una d’ànimes en pena:
Què li passa a un capellà quan diu la darrera missa sense el preceptiu escolanet.
Si ja se que avui això sorprèn, però en aquell temps, en que de la palla en feien fems, passàven aquestes coses i moltes més…
Un pobre capellanet es troba sense escolà per ajudar missa. Valora si és millor suspendre la missa o bé dir la missa sense escolà. Ell escull dir la missa sense l’escolanet.
Però, fillets de Déu, acabada la missa, el criden des del cel, i el pobre capellanet mor de cop, d’un mal fat del destí.
I ja la tenim armada…
Al cel, tot i que tenia una fulla de serveis impecable, no el deixen entrar perquè no ha tingut escolanet a la darrera missa.
Penitència: Baixar a la terra i dir una missa amb escolà.
Problema: Si va al seu poble, ningú el voldrà ajudar car saben que és mort i s’esglaiaran en veure’l
I si va a un altre indret no en voldran saber res.
Manera:
Vagarejar de nits per la seva església fins que…..
Si voleu saber com acaba, cliqueu aquí o al dessota.

Avui una contalla de l’Amades, que ja vaig explicar fa temps, però qse m’ha ocorregut de tornar-la a explicar, perqui vulgui comprovar com una mateixa contalla es pot explicar de maneres diferents. Si voleu, cliqueu aquí per escoltar l’antiga.
L’he tornada a explicar d’una altra manera.

De com el cel premia els bons i blasma els dolents….
Ai! si un dia perdeu la bona manera de viure amb els veïns i amics.
Ai si us agraden massa les coses d’altri…
Vindrà un xarop de bastó…
O el que és el mateix: Nostre Senyor te un bastó que pica i no fa remor.

Apali! si la voleu escoltar cliqueu aquí o al dessota.

Avui una contalla del Pallars….
De quan al món hi havia unes sequeres importants. Tan importants que ni traient el Sant Cristo Gros de les esglésies s’aconseguia que caigués una sola gota d’aigua.
Però vet-ho-aquí que els del poble d’Ancs troben una petita estatueta de Santa Cecilia.
Davant d’una sequera important els d’Ancs demanen permís al pare Abat de Gerri que els deixi treure Santa Cecília per a congriar la pluja.
El pare Abat que els fa:
– Home si ni amb el Sant Cristo Gros fem ploure, com voleu que aquesta petita estatueta de Santa Cecília aconsegueixi la pluja!!
Doncs sí, Santa Cecilia va fer que plogués a bots i a barrals. Petita, però potent!! Ella sola va aconseguir la pluja.
Apali, si voleu cliqueu aquí , o al dessota i podeu escoltar  la contalla.

Em permetreu que dediqui la contalla a la meva bona amiga Àngels, de Sant Celoni i que avui viu a Gualba, amb qui comparteixo l’estima a aquest poble.
Si ho voleu escoltar, cliqueu aquí , o al dessota.

I abans, d’abans, d’abans, el Pedraforca, era el Pedra i gràcies…. No hi havia la forca…. Al cimbell del Pedra hi havia un castell on vivia un senyor d’alló més bó… servia, com Déu mana, als seus serfs., feia justícia justa (mireu que sóna bé, eh!!) En definitiva tenia cura del seu territori i dels seus súbdits….
Però això, que com veieu,  anava bé, va acabar del tot quan un personatge, amb una certa ferum de sofre, fa apareixer i va capgirar el cervell del pobre senyor. I tanta va ser la malvestat que va fer el pobre senyor-titella (en mans del dimoni, ja ho deveu haver endevinat) .
I en aquesta situació, el poble cerca qui l’ajudi… i a tomballons fan que els fats divins malmetin el senyor, el castell i el dimoni… i quan desapareix la pols, el poble contempla astorat, que allà on hi havia una muntanya a dues aigües , va aparèixer la tartera, feta de les pedres del castell en ensulsiada.
Apali, si voleu conèixer la contalla, cliqueu aquí o al dessota.

Avui una contalla de les valls del Pirineu:
Un ferrer corpulent, orc, taujà, malparlat, renegaire…. en fi, una floreta que fa anar de corcoll tots els seus veïns, que, mireu quina desgràcia!  han d’anar a raure a la ferreria més sovint del que voldrien… però és clar, el ferrer esmola les eines, ferra els matxos, arranja les aixades i arranja els atuells de tot tipus.
Fa tanta por, que fins i tot , les mules, quan les porten a ferrar, no gosen ni respirar no fóra cas que el ferrer les esbronqués.
I en aquestes que arriba un pidolaire que li demana una ajuda per a poder continuar el camí . El pidolaire va descalç i el ferrer, tocacampanes que és, li tira una ferradura roenta als peus tot dient-li que es calci i que se’n vagi a pasturar amb els bous i els xais.
Reïra!! El pidolaire no era d’altre que Nostramo que el condemna, pels temps dels temps, a ser un ós que pot enfilar-se als arbres menys l’arç i l’avet.
Si voleu escoltar la contalla, cliqueu aquí o al dessota.

Avui una llegenda de Sant Vicent Ferrer, un dels patrons de València i conegut pels seus miracles. El del mocadoret és dels més coneguts i entranyables.
Es un miracle que comença al mercat central de València i acaba al carrer de la Tapineria, a l’indret on avui es diu la plaça del Mocadoret. De com el Sant fa veure a una colla de valencians descreguts, que a València hi havia gent pobra, molt pobra…. i la manera de fer-los-ho veure va ser a través del mocadoret que els ensenya el camí.
Tants miracles va fer el Sant Vicent Ferrer que fins i tot el bisbe li va haver de cridar l’atenció de tants miracles com feia i li va prohibir que en fes cap més… però ai las!  que l’endemà,  el Sant va veure com un pobre home enfilat a una bastida, li cau la bastida i està a punt d’espetegar al terra. Però ell tenia prohibit fer miracles, per tant pren una decissió agosarada: fa mig miracle: el deixa suspés a l’aire sense que acabi d’arribar a terra… i seguidament va a demanar permís al Sr Bisbe que li deixi acabar el miracle , sinó el pobre desgraciat hauria acabat suspès pels segles dels segles… Es obvi que el Bisbe l’autoritza i el Sant acaba el miracle fent-lo arribar al terra sa i estalvi. 
Si ho voleu, podeu escoltar la contalla del mocadoret, clicant aquí o al dessota.

Dia per dia, el 31 d’agost de 2011 ha fet 10 anys que, cada setmana de cada setmana, he explicat un conte, rondalla, llegenda, anècdota…. a Radio Arenys.
La cosa va començar quan vaig explicar a l’Oriol Ferran, llavors director de l’emisora que  aniria a París a buscar una espasa que ens guardaven al museu de l’Armée de Paris (on està enterrat en Napoleó)
L’espasa en qüestió era l’espasa de Vilardell de la llegenda del drac de Sant Celoni…. Havia descobert que la lllegenda celonina no era tal, sinó que era una història ben travada: el culpable del descobriment fou el llibre de Martí de Riquer:  Llegendes històriques catalanes.
I constato que, a Sant Celoni, l’any 2000 encara eren vius tots elements de la llegenda, només ens faltava l’espasa i en Martí de Riquer ens descobreix que la tenen a París. Carta de l’alcalde de Sant Celoni,  en Joan Castaño,  al museu dient que un celoní hi anirà a veure l’espasa. I ja em teniu a mi, a mig agost de l’any 2001, mentre i tant la família passejava per París, vaig tenir el goig d’entrar al Museu de l’Armée… travessant portes de seguretat fins a Direcció on em lliuraren l’expedient d l’espasa de Vilardell. Jo anava preparat, els portava el llibre d’en Martí de Riquer i dins, un punt del la llibreria el Setciències -en Tallaferro- que des d’aquell dia ens espera a les entranyes del Museu que anem a buscar l’espasa….
I  amb aquesta explicació,  l’Oriol em diu… i per qué no vens a explicar aquesta anada a París i així el dia 31 d’agost de 2001 vaig i l’explico a la Radio… a partir d’aquí,  em varen demanar que, és clar, havia d’explicar la llegenda… i així, de setmana en setmana, de mes a mes i d’any en any fins a 10. Molt ben acompanyat  per la Isabel Artero, la Miriam Farelo, l’Ivan Llensa, la Montse Calopa,  en Josep Ma Cano i molts d’altres que puntualment m’han fet companyia en aquests deu anys de contacte amb el nostre imaginari. I sobretot els oidors i oidores que dia rera dia m’han anat donant consells, comentant, blasmant i xalant els contes que anava explicant…..!!!
I així, aquests bons amics i amigues de Radio Arenys m’han fet una entrevista per recordar aquesta dada.
Si voleu, cliqueu aquí o al dessota i la podreu escoltar…..

Avui explico la contalla que dóna nom a un dels llibres més ben girats de les contalles del nostre país.
En Pep Coll va conjuminar molts esforços per a poder nodrir-nos d’una part del nostre imaginari pirinenc.
I aquesta és la contalla que l’encapçala.
De com les Muntanyes més ufanoses del Pirineu, per una mal acollida a Nostramo, varen perdre-ho tot: l’herbei, les pastures i fins i tot l’honor.
Només un vailet va acollir el nouvingut i el va nodrir d’alló elemental:
Un mos de pa, un traguinyoli de vi i un jaç per a poder aclucar l’ull quan el cansament ens corprèn.
Apali, si ho voleu, cliqueu aquí , o al dessota….

Avui, una contalla molt, molt i molt antiga:
Tant que, temps era temps, un rei bondadós, volia trobar la manera de saber governar els seus súbdits. Volia trobar la manera de ser correcte, bonhomiós, però just, bon jan però curós amb les seves decisions…. en definitiva, el rei estava freturós de poder servir bé al seu poble… però ai las!! ningú li ho havia ensenyat… ningú li havia explicat com s’havia de comportar per tal de fer la seva feina amb la cura que calia….
i en aquestes estava,  quan crida tots els savis del regne per tal que l’enllustrin en conèixer les formes de poder comportar-se acuradament pel servei del seu poble. Els savis estan nogensmenys que vint-i-cinc anys per a confegir 100 llibres gruixuts… els presenten al rei.. No li abelleixen massa… passen més anys i els cent llibres es converteixen en 7…
Res, pobre rei, no sap com s’ha de comportar… i quan ja estava a les portes de la mort… el darrer savi viu que quedava,  li porta un llibret ben primet:
Resultat:
En aquesta vida , neixem, patim una mica, gaudim una altra mica, i al final morim: Aquest era el resultat del savi…
I el rei , abans d’expirar…. diu:
i jo encara hi afegeixo:
– En  els llargs anys de govern,  he descobert que en aquesta vida només som alló que donem, alló que perdonem i alló que estimem …. i dita aquesta sentència, va expirar.
Voleu dir que els saberuts i governants d’avui dia han descobert que viure és això:
– Som allò que donem, allò que perdonem i allò que estimem .
Si ho voleu escoltar cliqueu aquí, o al dessota….

Avui, una contalla molt antiga, on es barreja l’antigor i la modernitat.
Es troben en una posada un captaire i un avar. L’avar vinga a menjar… quina manera d’endrapar!!. No para, les millors menges per a l’avar… mentre i tant el pobre captaire no pot menjar res de res… el dia ha estat escàs de virolla… li prega, li demana, pidola… que l’avar li lliuri algun mos d’aquelles menges tan esplèndides. L’avar li deixa, com a molt, enumar i olorar les menges… el captaire, què voleu…. només flaire…. i al final l’avar, que és massa avar, li presenta la factura per les ensumades que li ha deixat fer… o sigui : a pagar per olorar…. i quan estan discutint aquest fet, passa el rei Salomó  i ha de fer de mediador davant d’un fet tan complicat.
Resultat: que s’ha de pagar la flaire  consumida…. i fa anar al seu tresorer i a cercar la moneda necessària per a pagar… Però ah!!!! això no pot acabar així… i  tal dit tal fet: No acaba així!!!
Si voleu escoltar-la cliqueu aquí, o al dessota..

Avui us enllaço una contalla que he trobat sobre el Rei en Jaume.
Un dia vol premiar el millor ofici del món: Crida un forner, un sabater, un perarire, un mestre d’obres, un ferrer, un sastre, un fuster per tal que creïn una obra d’art, la hi presentin i també presentin les eines amb les que l’han confeccionat.
El rei escull el sastre, per allò de fer-li un vestit llampant, lluent, dels vestits que muden de vint-i-un botó…. Els altres,  cap cots se’n van cap a casa seva.
El ferrer no. El ferrer va a la ferreria, la tanca i marxa del país.
Al cap d’un temps, l’agulla del sastre es trenca, el ribot del fuster s’esmossa, l’alena del sabater es torna inservible… i axií tots… Fins que tots es troben davant de cal ferrer a pidolar la seva ajuda
Perquè?  perquè sense un bon ferrer,  la societat no pot funcionar… ell és qui te cura de totes les eines dels altres oficis.
Com que a casa érem ferrers, m’he permès dedicar la contalla al meu avi: En Pepet de Cal Ferrer, al meu pare , en Ton de Cal Ferrer. A la meva iaia Tereseta: la ferrera i a la meva mare, la ferrereta.
Ah ! i per internet he trobat aquesta bonica i antiga fotografia. Jo,  això ho vaig aconseguir i era el vailet que, amb un venta mosques, ventava les mosques dels cavalls perquè es deixessin ferrar bé.
Ah! i no m’ho han explicat. m’en recordo!!!!!! Com em recordo que el meu pare em cridava com el Gros de Cal Ferrer!.
Si voleu escoltar la contalla cliqueu aquí o al dessota.