 Tot té un perquè. Llegiu l'enllaç ELOGI I RÈPLICA A RAMON TREMOSA que vos dese ací En 12-juliol-2007 els deia açò. Ho dic sempre: haver passat i assumit la "Batalla de València i Palma" és un patrimoni mental que no està a l'abast de tothom, però que és patrimoni comú d'aquest país. Fa 30 anys ens van deixar ben sols a mallorquins i valencians i ara no saben com avenir-se amb qui es juguen les garrofes els blavers i gonelles de Pujol. Possiblement, tal i com van esdevenint-se els fets, cal suposar que els hi va la 'marxa' de negociar qui seran --o no-- l'any que ve a través del pressupost general annual de l'estat. Espanyol, és clar. No ens mane Déu cap altre! Convergència -en España- de Cataluña y Unión -a España- en Cataluña necessiten i exigeixen que España existisca per a poder semblar -ells- alguna cosa endins d'aquesta colònia. PS: crec, amb pena, que el senyor Monago té tota la raó. Amb contundència política, no pas de l'endolcida neonoucentista que s'acostuma a llegir per aquesta casa.  A Joan Fuster en el dia del cinquantenari de
la publicació de "Nosaltres, el valencians" Túria va fugir del poble per mudar-se a la ciutat molta espenta i de verb fàcil viu al dia en pis llogat dues feines mal pagades somnis al voltant de l'art sense pares que l'ajuden sols té vint-i-quatre anys I ella que s'estima a Laia Laia que s'estima el Matt Matt enamorat de Pere Pere creu que és amistat tots han fugit de sa casa ningú sap on vol anar prenen l'últim tren que passa melodia de ciutat les veïnes beuen mate i el tender parla xinés el cuscús i la vedella del carnisser libanès... la tristesa d'estar sola la sort de sentir-se bé llibres, música i cinema Pla, Khaled i Techiné.  El codi de les neurones ben posades: En l'any 2004 s'acabaren d'amortitzar les autopistes mitjançant els peatges de les tres comunitats autònomes on diem "Bon dia". Però el govern espanyol perllongà el saqueig al què ens sotmeten. En el cas de la meua empresa hem estat pagant més de 3.800,00 € anuals (la barbaritat d'un 2'5 % de la despesa fixa comptable de la mercantil en peatges!). Avui per aquest país corre un altre codi de dignitat "gandhinista". De desobediència civil pacífica davant de la iniquietat dels governants d'Espanya envers nosaltres i del col·laboracionisme més abrandat dels governants eixits de les dos generalitats i del Consell Interinsular. Aquest afer m'ha recordat el director de "Les Províncies" en Martí Domínguez i Barberà quan s'enfrontà junt al marqués del Túria --batle llavors de la ciutat de València-- al govern de Franco quan la riuada del '57 i els nostres propis diners no venien a rescabalar-nos dels danys soferts. Van ser destituïts del diari i de la batlia ambdós. Amb dignitat. Els poders españols, en resposta, van engegar El Pla Sud aquell pla --absurd-- de desviament del llit del Túria, que els ciutadans del Cap i Casal vam estar pagant vàries voltes a base de segells apegats en qualsevol missiva des de València. Exclusivament emesos "contra" la ciutat de València durant uns vint-i-cinc anys que aprofundia en l'espoliació habitual. Ens n'aplicarien aleshores, ja, allò que Naomi Klein anomenaria la "Doctrina del xoc" fa poc menys d'un lustre. La força moral de la nostra gent i EL CODI DE BARRES: A la Safor: A Xàbia-Ondara: Peatge al túnel de Sóller (Mallorca)  Diuen que l'expressió de l'art s'ha fet acomodatícia.
Larissa Sansour s'encarrega de contradir aital sentència. Vos aconselle de trobar més vídeos de la multimediàtica-artista afincada a Londres i Copenhagen.  LA PRECIPITACIÓ ANTIMONARQUICA DE SUCCESSOS NO ÉS CASUAL: 01. Urdangarín. 02. Froilán. 03. Negocis de les multinacionals españoles. 04. Marichalar. 05. El perfil feixistoïde de Sòfia de Grècia. 06. La del cas de l'elefant africà d'ahir abatut. 07. Costos de la casa reial. 08. Els bobos d'Amaiur-Bildu traient una bandera REPUBLICANA ESPAÑOLA als balcons d'un ajuntament basc. 09. El colp d'estat del 23F a València ben exitós, on els tancs van circular amunt i avall, malgrat lo diguen des d'España,...i els objectius perfectament aconseguits, etc... 10. Els dossiers dels periodistes Cacho i Rey al voltant de la casa reial espanyola circulant com mai. Doncs, no són tontos els españols, car, darrere d'un bon basc, sempre hi ha un millor español. La 3ª república espanyola és l'antidot davant de la independència del principat. Amb el permís d'en Jordi Dauder. "Antes republicana que rota". Una maniobra del CNI español de distracció general. Ja no ens enganyen amb els indolents paranys que ens paren. Ja ho van provocar en l'època de Macià. I els isqué molt bé aleshores. Ni abdicant en el fill els val ja l'estratègia paralitzant del procés. ps.1: República, però catalana...com hem dit avui al cementeri de València davant dels nostres afusellats. Que després ve el 'supremacisme' español destruïnt-nos als altres igual que els actuals ara ens fan la cusqui. Ya lo hemos intentado muchas veces con ellos y no hay manera humana posible de desempalagarnos de ello. Para que tengáis más infomación al respecto, clicad sobre supremacisme. Ps.2 Ens hem equivocat multitud de vegades al llarg de la nostra història en pro d'un internacionalisme banal i ineficient. En la guerra de Successió-/- Secessió realment, en anar a traure Madrid del jou del Felip d'Anjou, en voler refomar Espña durant tot el segle XIX, salvar del feixisme en la guerra del 1936-39, en comptes d'enviar els nostres notables a Washington i Londres a negociar la nostra llibertat democràtica. Lliures nosaltres, els farem més profit i servei als españols que tothom molestant-nos en una mateixa ratera. Eixa serà la nostra aportació paradigmàtica a ells i als altres pobles del món que aspiren a més graus de llibertat democràtica. Un ordenament polític democràtic extensament inclusivista, fet des de baix cap amunt per la voluntat lliure de les persones. Lluny dels colonialismes socials interiors i dels nacionals. Una democràcia feta des de les persones reals cap a amunt. On tothom que hi visca, puga cabre-hi. Harmònic i sostenible. Responsable, perquè pertany a la gent no als interessos dels pocs grans poderosos. Com digué aquell dia Sergi López.. "La nostra independència és l'inici i no el punt d'arribada..."  Walk around, see what's going on in society, what's going on in the city.
It's we must do while we've been freeing it when becomes the openings to the sky. Si avui entreu a la pàgina d'inici de Google trobareu un dibuix d'un dels edificis del IIT (Illinois Institut of Technology) a Xicago. Institut Politècnic construït entre 1938-58. En concret del Crown Hall que seria l'escola d'Arquitectura i disseny (1950-56). El motiu és que avui seria el 126é aniversari de l'arquitecte Ludwig Mies van der Rohe. Un dels mestres de tots els temps. Avui no s'entendria la construcció i l'arquitectura sense la seua contribució tendent al minimalisme. Fugit de l'Alemanya nazi desembarcà a Xicago per a portar a cap tots els ensomnis que hi havia tingut quan era a la Bauhaus. Una de les frases que més m'agrada d'ell, pel que conté d'autosuperació, és: "I don't want to be interesting, I want to be good." Extrem que podríem aplicar-nos-hi avui dia. Vos dese un vídeo del seu millor poema: El pavelló Alemany de 1929, a Barcelona. Sembla tan actual..no? PS: i un recordatori per al malaguanyat Ignasi de Solà-Morales, que faltà fa uns anys sobtadament a Holanda i que s'empenyà a reconstruir-lo aprofitant els Jocs Olímpics de 1992. (Cal no confondre'l amb Manuel de Solà-Morales, que traspassà fa unes setmanes).  -> Tots amb Mallorca, tots amb
sa nostra llengua i sa nostra gent!
PS. Em recorde de tu, Xesca Ensenyat !.....  ACTUAL
Veig que a les Illes hi ha un bon toll de manifestacions preparant-se. Veig tímidament -i ens ha costat Déu i ajuda- per a remoure consciències -i indignacions- a BCN mitjançant les xarxes socials. I ara que comencen alguns punts del hinterland barceloní a moure peça, ens cal també moure'ns a tots els habitants continentals a favor dels mallorquins. LA LLEGENDA A València tenim una antiga llegenda que diu que quan fa el dia molt i molt clar, pots pujar al Miquelet i veure-hi Mallorca. Mai no hem pogut veure-hi Mallorca, perquè segurament és impossible. Perquè és llegenda. Però hi és. Però quan és diàfan - o no- que des de Xàbia, des del cap de la Nau, veus de segur Eivissa. I a la inversa. Avui he pujat al Miquelet amb els meus fills i vos dic que el dia era clar i hem vist Mallorca. Hem vist Jaume Bonet i els seus amics fent un esforç titànic per tots nosaltres. Per reestablir l'ordre humà al món. Des d'una estança lluminosa, voltada d'amics. Una llum que cal que arribe a les altes instàncies mundials. VOS PROPOSE Crec que caldria fer simultàniament concentracions i marxes a les grans ciutats i municipis del continent recolzant l'esforç que fan els illencs. Pense en ACPV, Societat Coral el Micalet, Escola Valenciana, sindicats i entitats culturals de tota mena del valencianisme. Si antigament, i sense xarxes socials, érem capaços de coordinar-nos-en per portar a ccap qualsevol inciativa. ¿No ho hem de ser ara amb la nostra tecnologia de fer actes arreu del país de països? Fóra bonic que el diumenge de manera premeditada poguerem perpetrar tal ACCIÓ COMUNA. Un dret humà. El viure i el deixar viure. Això és el que se'ns està concultant. ELS CONTINENTALS SENSE ELS ILLENCS NO SOM QUASI RES. Perquè cal recordar-nos que el país valencià actual no s'entèn sense la fèrtil aportació d'una bona munió de mallorquins, menorquins i eivissencs que van creuar la mar per a vindre a compartir la seua vida amb nosaltres, com ara: Miquel Dolç, Vicenç Rosselló Verger, Nadal Batle Nicolau (professor meu a la ETSAV i director de la mateixa), etc. i les comarques de La Marina del sud del país pràcticament repoblades de mallorquins després de l'expulsió dels valenciano-moriscs en 1609. Com ens recordà Guimerà en la seua obra teatral Mar-i-Cel. PS. Un dels problemes que tenim amb ells és la seua extremada discreció, de la manca de sa visibilitat, malgrat que fan molta faena sense fer ni pols ni remolí.  En el món actual tot s'acaba sabent. Dolors Folch Gibert, eres molt gran ! Luly Folch: Ante mi asombro el ministro Jorge Fernández, desmonta la campaña contra la policía de Valencia el jueves 15/03/2012 ante la comisión de interior del congreso diciendo: "Un manifestante simulando una agresión"... Me veo en la Obligación de desmentir lo que se dice en esta noticia, porque soy la persona que sale en la instantánea que muestra el ministro. En ningún momento simulo una agresión. Lo que hice fue-es un Acto Teatral en una manifestación pacífica -en concreto hacia las 14:00 h del viernes 17 de febrero de 2012 entre la calle Colón y la calle Xátiva, curiosamente en un momento y en un lugar que no tiene nada que ver con las cargas policiales. El Acto Teatral consistía en “morir” delante de la policía. Estuve diez minutos, mirándoles a los ojos, llorando y cayendo al suelo de una manera claramente artística (aunque no llevara un vestuario llamativo). Con esta Acción Teatral, quería expresar que el abuso del poder nos está matando, y quería hacerlo de una manera poética. En ningún momento fui tocada, ni toqué a ningún policía, ni hice simulación de ello. De esta acción artística aparecen tres segundos en el video que se ha mostrado. Si se viera el vídeo completo no habría duda de mis intenciones. Un mes después, se utiliza esta Acción Teatral para decir que "simulé una agresión". Podrán entender mi indignación al ver que mi imagen se utiliza para mentir sin mi permiso. Me dan ganas de ir a “morir” delante de todas sus “señorías” y mostrar mi dolor ante esta manipulación... Me veo envuelta y dolida por esta atroz falacia. Atentamente, Dolors Folch Gibert P.d. : Teneis doblemente mi permiso para su difusión, como persona y como artista. Gracias.  Estava sopant i hi veia en la TVE-1, el programa AL LADRÓN!. LES BRIGADES ESPECIALS de la policia nacional española i les dels Mozos de Escuadra eren els protagonistes de les detencions i desarticulacions de xarxes de lladres del coure de xàrcies de distribució elèctrica i d'empreses diverses. D'aquests malfactors, uns, n'eren romanesos o hongaresos i d'altres magrebins i en molts pocs casos españols.
També del furt d'establiments d'alimentació i d'altres de poca quantia crematística, però també molta, en botigues d'abrics de pells naturals d'alt luxe madrilenyes. Allà tenies els serveis periodístics que hem vist a Canal 9 sobre aquesta mena de tele "d'Impacto" que van ensinistrant les ments sobre la manera de pensar tot acoblant-la a la manera de fer respectar la propietat privada. IDÒ, ALS LLADRES ! Un model que deixa pas a les mesures de 'protecció' sudamericanes. Amb el gangsterisme pagat com a autodefensa de qui pot destinar un remanent a d'això. I els murs de tancats de propietats segregades urbanament per a preservar la teua integrat física. ¿I què feien els 'Mossus' allà?, em demanava. Supose que és degut a que Cataluña els és definitivament España. I els dirigents de la cosa aquella de la Plaça de sant Jaume ben pagats que estaran. Entremig de la crisi mundial que ens dura fa unes cinc dècades, on l'econòmica cíclica és sols una conseqüència em tornava a demanar: ¿On no hi ha ensolsida?. La resposta l'he vista en un parell d'ocasions avui. 1. Una llegint un rètol d'un estudiant que acaminava pels Vivers de València que feia així "L'educació és una arma de construcció massiva". 2. I en altre lloc, en vista del desinterès que tenim al continent pel que passa mar endins. Fa tres dècades la resta d'aquesta societat va desentendre's del que passava al país valencià. Parle dels anys vuitanta. Perquè aleshores també teníem els pujolistes españoleando, com a hores d'ara. Diguem-ho clarament que els dirigents del principat no han fet una altra cosa des del segle XIX. I els dirigents valencians i els illencs els envegen i envejaven de no saber-ho fer tan dissimuladament bé com aquells, tot mantenint un lleu distanciament imprescindible per a poder vendre's el seu producte a bon preu. I en eixes he vist una altra volta els jubilats per Mallorca fer coses de manera desinteressadament com als mestres de Binissalem. Avui vos ho dic de debò: JO, TAMBÉ SOM MALLORQUÍ ! PS. ací baix els vídeos que m'han fet content i que simbolitzen d'altres 'construccions massives' de la societat d'arreu del món. ***************************************************** Sent molt l'estultícia d'aquells dits 'nacionalistes' tant illencs com conti- nentals, que ni els hi va res ni els n'hi ve. Ser 'nacionalista' és perseverar en mantindre unes regles de joc de ser igual als 'model' dominant, però que no ens iguala en drets sinó que ens subsumeix en la subsidiarietat, que ells 'venen'. El dret a ser uns diferents és el que ens equipara amb la resta d'humans. Tot i, sense oblidar-nos-hi, que: Un patriota, un idiota, i un nacionalista, un narcisista. ***************************************************** L'EDUCACIÓ, EIXA ARMA DE CONSTRUCCIÓ MASSIVA. ***************************************************** CARPE DIEM. BE HAPPY !  Apareixen en la foto. Ho he vist per la nota al FB del Xambó que enllaça amb el web de Ca Revolta. I són la parella que du el local. Quina gran heroïcitat la dels "numerets" policials! De vegades --o sempre-- m'ha agradat mirar enllà on es produeixen fenòmens d'aquesta mena en altres llocs del món per a autoconvèncer-me que ací estem en uns graus de civilització raonables. Però és que, ara i ací, portem una temporadeta que sembla que estem en qualsevulla dictadura bananera del centre d'Àfrica. ¿Algú hom pot demanar el perquè pose els noms dels dos segrestats temporalment? doncs per a demostrar lo reimbècils que poden arribar a ser els poders antidemocràtics per a ordenar identificar algú que és veí i personal absolutament respectable que tothom coneguem al barri de Velluters. Persones que t'han tractat amb cordialitat, que t'han servit desenes de cafès, tòniques, tés i sopars. Açò passava avui a València, després de la mascletà, que com diu una bella persona: n'és la clau de tantes coses. Jo no sé què diu un dels drets humans fonamentals sobre la lliure circulació de persones...ni que siga en la teua ciutat. Però algú hi hauria de fer saber què (ens) passa ací. Allò de l'estat español és un monstre que cada dia s'assembla més al de Corea del nord. ¿On són eixos lluitadors de saleta d'estar que s'esgarren les vestes per casos similars en qualsevol lloc situat a 12.000 quilòmetres de distància d'ací? Possiblement el que els agradaria als governants -i llurs sequaços- és tindre davant gent violenta per a justificar les seues pròpies irregularitats, però el que temen realment els antidemòcrates és trobar-se davant llurs macarres amb rosesParks, martinluthernKings i mahatmaGandhis. Passeu al "Vull llegir més...." on s'expliquen els esdeveniments dels escorcolls de la bòfia nordcoreana:  Copie tot el text d'en Savalls: SIN QUE SIRVA DE PRECEDENTE. Sin que sirva de precedente me dirijo a la audiencia en castellano. Quiero decir un par de cosas a esa caterva de inadaptados lingüísticos que han decidido vomitar su odio y sus complejos de inferioridad en forma de ataques legales a una cultura herida de muerte como la catalana. Hablo a ese batiburrillo de militantes del PP y de Ciudadanos, a esos conversos a demócratas, defensores por la mañana de las más vergonzosas interpretaciones de la Constitución del 78, y del nazi propietario de la librería Europa por la tarde. Me dirijo a vosotros con la autoridad moral que me otorga el haber sobrevivido al intento de genocidio cultural que perpetró la gente de vuestra calaña durante trescientos años. Mis padres, burgueses de Barcelona, obligados a salir por patas de la ciudad en el triste verano del 36 a causa de los desmanes y paseos de una chusma que no hablaba precisamente catalán, decidieron hablar a sus hijos en castellano. La tragedia de la guerra civil, la prudencia del que tuvo que sobrevivir escondido tres años, o la cólera de las familias que solo pudieran volver a casa abriéndose paso a tiros contra sus compatriotas supongo que fueron razones suficientes para renegar de la transmisión del idioma familiar a sus vástagos. No me escondo de ello hipócritamente como hace la mayoría, con mis hermanos sigo hablando castellano, con mi esposa también porque hemos seguido la norma no escrita en esta tierra de seguirnos hablando en el idioma en el que nos enamoramos, algo que no deja de tener su parte de romanticismo.
Como veis, casi me tuvisteis, esta vez fue de un pelo y casi lo conseguís. Castellano en casa, dos canales de televisión en castellano, todas mis lecturas infantiles y juveniles en castellano, sesión de tarde y el cine en castellano, escuela privada en catalán –porque mis padres podían haberse cabreado con Companys, pero ocho apellidos catalanes al fin y al cabo pesan- pero un analfabeto en mi idioma hasta los catorce años. Casi, casi, ganasteis. Pero mis padres seguían hablándose en catalán, mi abuela y mi tía se dirigían a mi en la lengua de Fabra, en el patio jugábamos en catalán, el catalán estaba presente en el vecindario, en la panadería, en el colmado, en mis vacaciones, y en las conversaciones de mis padres con sus familiares y amigos. Siempre presente, porque os explico algo que me parece que se os ha escapado: el idioma de Cataluña es el catalán, y punto.
Yo no puedo odiar el castellano. Muchos amigos y muchos lectores de este blog lo hacen, cierto. Lo entiendo. Mi primer suegro explicaba que a los catorce años unos falangistas le habían corrido a ostias de la Plaza Cataluña a Colón por el mero hecho de dirigirse en catalán al cobrador del tranvía. Había perdido la guerra, además de un hermano en la batalla del Ebro defendiendo la República (Española, por cierto), que quede claro. Mi padre jamás tuvo problemas por hablar catalán en Bolsa, en el Ecuestre o en Liceo, a ver si os enteráis… había ganado la jodida guerra y los falangistas de medio pelo, los funcionarios del estado y los nuevos ricos producto del estraperlo le comían el nabo en la lengua de Cervantes o en la de Segarra, a discreción del usuario, con tal de que se dignara a dirigirles la palabra. Resulta curioso que él que me habló en castellano siempre, por otro lado considerase esta lengua como propia de paletas, chachas y funcionarios de hacienda, en el fondo no se si cabrearme.
Os decía que no puedo sentir animadversión al castellano –a vosotros os la tengo toda, no os pongáis palotes-. ¿Cómo puedo enfadarme con la lengua de Jardiel Poncela después de haberme partido el culo con “La tournée de Dios”? ¿Ofenderme con el idioma de monstruos literarios como Espronceda o Valle Inclán? ¿Tirar a la basura por motivos lingüísticos mi despertar a la poesía del siglo de oro a través del anticatalán de tendencias genocidas que fue Francisco de Quevedo? Afortunadamente, los únicos que confundís la velocidad con el tocino sois vosotros, e intuyo que vuestras lecturas apuntan más en la dirección de cernícalos con César Vidal o terroristas arrepentidos como Pío Moa.
A mi entender, Juan Marsé y Eduardo Mendoza constituyen un monumento en vida a la literatura universal y a contracorriente del sentimiento pequeño y provinciano de quienes les consideran traidores a la patria, la obra de estos señores me parece espectacular. ¿Sabéis quienes están consiguiendo que los catalanes abjuren del patrimonio cultural que significan siglos de contacto con el castellano? ¿Lo sabéis verdad? Gentuza miserable, traidora, desagradecida, rencorosa, mentirosa y ruin como vosotros. Cobardes que blandís vuestros hijos como si fuesen puñales con los que asesinar la cultura que os dio una oportunidad en esta tierra. Ratas que vinisteis a colonizarnos tratando de sustituirnos al compás del peso estadístico de trescientos millones de latinoamericanos –que no os hacen puto caso- y de una España irredenta y desleal hacia la Cataluña que inocentemente pensó que la democracia surtiría efecto y ablandaría su monolingüe corazón de solterona.
Os equivocáis. Y esta vez seremos muchos esperándoos en la esquina. Porque o cambiáis el discurso, o la independencia de Cataluña llevará la semilla del odio por la lengua. Y vosotros seréis los responsables y ya no habrá quien os defienda, por zafios y manipuladores, decidid de una vez si el trato que debe recibir el castellano en la República Catalana lo queréis discutir en el Parlament o en la Direcció General de Seguretat. Porque seremos independientes y lo sabéis, y por eso estáis preparando desde ya el conflicto civil, otra vez, separando unos catalanes de otros que esa es vuestra especialidad, armando ideológicamente la Kale Borroka futura de los descamisados del toro de Osborne y de la Roja.
Pero esta vez nos encontraréis a todos en la calle, juntos como un solo pueblo que somos, los unos y los otros, no lo dudéis ni un puñetero segundo de vuestras asquerosas existencias, claro está… sin que sirva de precedente.
************************************************************* En algunes ocasions ja ho vaig dir paradigmàticament també: 1. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/56541 2. EL PORQUÉ NOS HEMOS DE INDEPENDIZAR DE ESTA GENTUZA LO MÁS RÁPIDAMENTE POSIBLE: TOT FENT AMICS: Ho sent però he sentit molta vergonya del senyor Pujol en recordar-nos la seua història particularment esquarterada des d'en Feliu de la Penya ençà. Tenim clar que la llibertat del nostre poble no és, ni serà, mercès a la cúpula convergent unionista. Aquests tenen de Jefferson o Franklin, el que de simfònica té la Banda de l'Empastre. Tot i que quan ho aconseguim, es posaran en la primera renglera. Recorde quan baixaven al País Valencià les Joventuts Nacionalistes de Convergència carregats de llibres de Montserrat i altres totxos impaïbles. Amb un posat de com qui 'baixava al moro', i jo ja els deia fa més de vint-i-vuit que se deixaren de romanços que eixos vots ja eren assegurats i que se'n vingueren a les discoteques de Benidorm que allà és on teníem molta faena a fer si mai volíem ser lliures. I se'n vingueren, però no sabien ni ballar. Avui, un d'aquells mareja els principatins en el nom del (seu) pare i un altre fa de conseller de territori i sostenibilitat. Tenen mentalitat d'administrador de finques. Res a pelar amb ells. You're ruling the way that i move and i breathe your air You only can rescue me this is my prayer if you were mine if you were mine i wouldn't want to go to heaven I cherish the day I won't go astray I won't be afraid you won't catch me running you're ruling the way that i move you take my air you show me how deep love can be you're ruling the way that i move and i breathe your air you only can rescue me this is my prayer i cherish the day i won't go astray i won't be afraid you won't catch me running i cherish the day i won't go astray i won't be afraid won't run away you show me how deep love can be you show me how deep love can be this is my prayer i cherish the day i won't go astray i won't be afraid won't run away won't shy i cherish the day i won't go astray I cherish the day I cherish the day I cherish the day I cherish the day I cherish the day .............  Açò recorda la passada múltiple d'autobusos buits per la Glorieta el dia del judici a Camps i Costa.
Ahir es va batre el nou rècord Guinness de tota la història de "passada" de netejadora per minut pel mateix metre quadrat. N'usen els mitjans públics per a la seua <-impossible-> autodefensa. Açò de l'ajuntament de la València barberana és una casa de putes. Amb "Ama".  Ulisses20, està preocupat per la sempiterna MANIPULACIÓ I utilització del poder instal·lat al Cap-i-Casal de la festa fallera. "FEM-LOS LA FESTA".
Enguany pot ser diferent: DONEM-LOS INTIFALLES !. A cada mascletà, castell o acte festiu. Veïns i visitants, ens faran costat. |
Accés de l'autorCategoriesEls meus enllaçosD'ART MODERN
ESTUDIS D'ARQUITECTURA
MEDIS AUDIOVISUALS
VALENTS
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
Doncs sí, ho farem.
Això ha estat com una punyalada, com un espoli més d'allò que ens pertany i que ens planyen i que no ens tornen i que no podem gaudir mai a bastament.
Des d'ara, dins el meu temple pagà, a més de totes les altres pèrdues (siguin esprius, siguin xirinacs, siguin miquelsbauçans, sigui qui sigui) ella també hi serà perenne, perpètua, amiga com l'ombra de les alzines i com el flaviol dels xeregalls que es precipiten al mar de l'Alguer des de la serralada nord de Mallorca: d'allà mateix on el pare Vives va posar música a aquestes paraules de Costa i Llobera, quan cavil·lava d'un catiu de Pollença que se n'havien enduit els moros quan varen venir:
Quan les volgudes muntanyes
passava el pobre catiu
besava el pobre, besava
un brotet de romaní.
Passà terres i fortunes
però plorant cada nit
besava el pobre, besava
un brotet de romaní.
Un dia d'hivern les ones
tragueren un mort, ai trist:
Estret en la mà tenia
un brotet de romaní.
És per això que no hem de perdre les esperances. Cantarem al ritme de Pitàgores que fa la música des del logo-emblema de la Fundació ACA.