Ulisses20

Anit vaig ser a la IV mostra de música i danses populars que organitza l’Aljama cada any, i en van quatre. Sort que l’auditori era ple, i la gent, ara sí, havia respost a la crida. Mira, l’alcalde i sa tropa també hi eren. Això de l’Aljama és un treball ingent, complex, i d’una categoria que va mostrant els seus fruits inqüestionables. A l’esceneri s’apleguen els balladors, vestits a partir de l’estudi i la investigació de com anaven els nostres iaiaos, quan es mudaven o ballaven, representant tot de coreografies que també parteixen de la investigació, s’afig la musica d’una rondalla que va agafant to, les veus de l’escola de cant d’estil Xe que Burrà, i encara la cirereta de l’estrena del Ball de Nans de Bétera, amb cabuts fets a partir de personatges reals, homes i dones la majoria del poble que s’hi han significat per la seua contribució a la música, el teatre, o la festa popular… Darrere de tot plegat hi ha un treball d’envergadura, que coordina Pep Codina amb una il·lusió de ferro, capaç de traure or de la diversitat de pensament en favor de la música, la dansa, el ball, la veu, joves i grans, lluny del folcklorime embafós, sempre a partir de pocs recursos, molt pocs recursos, malgrat que també volia regraciar a l’alcalde una complicitat en favor d’aquesta gran escola a Bétera, l’Aljama. 

– El Ball de Nans de Bétera, quan s’escampe com mereix, alçarà bona polseguera, malgrat el quitrà dels carrers.
L’Aljama és també Ateneu de Bétera, en forma part com a grup associat independent.

Bétera, qui ens ho havia d’encomanar, sinó un poeta un dels escriptors de referència del país, Josep Piera, que Bétera podia triar entre dos grans qualitats magnànimes? O triar-les totes dues, per què no?, si és que ho volem tot, que fa massa temps que ho perdem gairebé tot, i és hora de dir prou, els valencians, prou de saquejar-nos, prou d’oblits, prou de renúncies…

A tomb de quina cosa, aquest puntual regalot, de sentir-nos, de guanyar autoestima, que tanta falta ens fa com ens fa. Sí, ve a dir l’escripotr Josep Piera: vosaltres sou l’únic referent al país, sou el topònim, sou el lloc de peregrinació, sou l’ull de la Renaixença valenciana, homes de Bétera, poca broma: que baixen els àngels, que vigilen els arcàngels, que voltegen les campanes, també aqueixa de l’ermita que, segons ell mateix, Piera, va ser regalada per la família Matiol, la campana dita de la Caseta Blanca.

Ja ho he dit, el nom, el lloc, l’indret, el punt geodèsic si voleu a partir del qual han de girar, rodar, voltar la resta de mortals, d’escriptors, poetes i lletraferits, el mas de Guirri, senyors, a partir d’aquesta Caseta Blanca on aquells homes i prohoms de la literatura feien versos, escrivien, es llegien en veu alta, menjaven, bevien vins francesos, fumaven havans, i celebraven festotes privades. Sí, ací va morir Querol, Vicent Wenceslau, i llegia Llorente, i Iranzo, i anaven i venien, primer en tartana, després amb tren i amb tartana, i el vi estovava les muses i els inspirava.

Aguirre Matiol, Josep, va ser el mecenes, segons Piera, juntament amb Trenor, els dos únics mecenes de la llengua i de la bona literatura, i tant de bo altres empresaris valencians, també els de Bétera, li feren una miqueta d’ombra. Xe, quin dia, Josep, quants moments, i quantes imatges. Per molts anys, aqueix discurs, tanta capacitat per adelerar-nos en el XIX, en la poesia, en la Caseta, en el poble, en l’autoestima. Com t’ho van agrair els escoltadors atents, amatents, anit a l’ateneu de Bétera.
Prou d’oblits, ara. Bétera ja no és solament la fi del món, que deia Sanchis Guarner. Ara som el paradís, el lloc on volem venir a morir, a gaudir, els poetes i la resta de moridors.

Manuel Sanchis Guarner en deia el Camp de Llíria, de la nostra comarca. El professor Rosselló, també. Però a partir de la proposta d’altres geògrafs, i sobretot quan ens ho va declarar Josep Maria Jordan, ens vam quedar amb aquest nom, el Camp de Túria. 

Anit vam fer l’homenatge a Sanchis Guarner, amb una lloa i un concert fantàstic, de l’orquestra Consolat de Mar. Andrés Ramos, Josep Trescolí i un grapat de músics de molta envergadura tornen a la comarca la saviesa de tant d’estudi i d’un nivell musical suprem.

Vam trobar a faltar molta gent; malgrat que havíem anunciat l’acte amb molt de temps: no solament érem l’Institut o Consolat, en principi era el món cultural, acadèmic, social i cívi de la comarca que homenatjava un ciutadà exemplar, únic entre els valencians. I vam trobar massa buits, entre les butaques de l’auditori de Benaguasil: escola valenciana i centenars de mestres dels nostres pobles no hi eren. Ni els polítics de compromís (!), ni els uns ni els altres. Uns altres polítics no sé si els esperàvem, però els de la corda es notava molt que havien passat d’aquest filòleg pare dels valencians: sense Sanchis Guarner, la llengua dels valencians i el compromís cívic fóra un altre, i el deute que li devem, els mestres sobretot, no es va compensar anit.

N’hi havia més absències notables: ateneus, joves, casals, centres locals, músics, bandes, colles…, on era tota aqueixa gent, centenars que poden fer-ne milers, la nit que volíem agrair a Sanchis Guarner una vida dedicada al seu país? Com és que un home que coneix i viu la nostra comarca, que en parla als seus llibres, que es preocupa per dedicar-li uns versets, no l’acompanya per agraïment i humiltat?

N’hi ha coses que no canvien, o no acaben de madurar com deurien, o no fan el fruit que esperem. Tant se val. Caldrà continuar treballant de valent, per això, amb aquell coratge d’un home que, ell sí, va saber lliurar la vida a la llengua, a l’escola, al país.

I ves com molts dels músic que participaven d’aital acte i homenatge, venin de lluny, del Canadà, de Macedònia, d’espana, encara de més lluny, alguns d’ells. 

En Vilamarxant,
flatosos,

en
Riba-roja, esquerrers,

en
Llíria, culipardalts,

i en
Benaguasil, figuers.

Diuen
que Llíria és la glòria

i
benaguasil el cel,

que la
Pobla és purgatori

i
Benissanó l’infern.

Ara, Bétera
és la fi del món.

L’escriptor Joan F. Mira enalteix Manuel Sanchis Guarner en ocasió del
centenari de la seva naixença. En particular, en recorda l’actitud de
concòrdia, la lleialtat al país, el paper que va tenir en la instauració de la
filologia catalana a la universitat valenciana, i l’actitud cívica.
Per molts anys,  professor! 

Poc després d’haver travessat l’accidentada Baronia de Xulilla, ix el riu Túria a l’extensa i fèrtil planura valenciana central. Llavors, a l’esquerra del riu es troba el Camp de Llíria, una extensa planícia al·luvial, delimitada a l’oest pel muntanyam de Xulilla, al nord per la serralada de Portaceli i a l’est pels pujols de Paterna. 
‘Els pobles valencians‘ Manuel Sanchis Guarner

A penes vint hores, perquè la comarca homenatge el centenari del professor Manuel Sanchis Guarner, des de l’auditori de Benaguasil, amb un concert extraordinari. Només hi caben mil persones. No feu tard.

Adéu, sant Miquel de Llíria
i les beates també,
que jo me’n vaig a València
i Déu sap si tornaré 

Adéu, sant Miquel de Llíria
i les beates també:
Doneu-me salut i vida
per a tornar l’any que ve. 

[MSG, els pobles valencians]

(2)
La hidrografia comarcana està constituïda principalment per la rambla Castellarda que davalla de la serra Bellida, i per la rambla Primera (o de Llíria) que ve del tossal de la Garrofera, ambdues afluents del Túria. Hi ha també alguns ullals importants. com les fonts de Sant Vicent i del Canyar i la Fontanella, i nombroses clotxes o cocons, que són totes aprofitades per al reg, com així mateix, amb restriccions, l’aigua del Túria per mitjà de les séquies de Llíria i de Benaguasil. Resulten totes insuficients, nogensmenys, i fins que no serà acabada la xàrcia de canals dels pantans de Benagèver i de Loriguilla, no serà possible conrear en horta tota la zona regable del Camp de Llíria, principalment el Pla de l’Arc i les planes de Casinos i del Vilar veí. Al sector oriental de la comarca, pel muntanyam de Portaceli i per Bétera, discorre el barranc de Carraixet, que procedent de Gàtova, travessa l’Horta valenciana septentrional i desemboca a la mar.

Divendres, 23 de setembre, l’institut d’estudis comarcals i l’empresa Consolat de Mar, han programat un concert especial de l’orquestra simfònica Consolat de Mar homenatge a Manuel Sanchis Guarner, que, segons Joan Francesc Mira, és l’introductor de la filologia moderna (en diu acadèmica) a València, que és com dir al País Valencià. Dirigirà l’orquestra Andrés Ramos, ja ho he dit altres vegades en aquest bloc, un jove director que fa molta impressió de veure dirigir, per expressiu, emotiu, per com acompanya els músics, els fa anar, i guanya el públic, per la música i per com s’ofereix, completament. 
Aquest luxe a la comarca, un colp l’any, és gràcies a l’empresa Consolat de Mar, que dirigeix Carles Subiela, i s’adoba enguany amb aquest complement en favor d’un catedràtic de filologia que va viure dedicat a l’estudi i a la investigació, que ha passat entre la majoria dels valencians com una persona anònima, quan hauria de tenir la consideració d’un gegantot per als valencians, si no és que ens passés allò de la política i la patologia d’haver d’ofrenar noves glòries continuament, mentre a la gent de casa, a la gent important de veritat, la degollen i la passen per porca o coses pitjors. La bonhomia d’aquest home, que jo solament que vaig veure dues vegades en directe, en dues xerrades d’impressió, va ser premiada a València amb agressions de tota mena, fins i tot amb una bomba a casa, amb la intenció d’assessinar-lo, amb la impunitat que actuaven i actuen encara els bèsties que avui mateix ixen netets dels jutjats, malgrat representar la intolerància, la xenofòbia, la violència declarada, l’insult continu… (primera part)
Divendres, de nou, la comarca passa a primera categoria en la divisió de música, per damunt qualsevol consideració, per més raons que cadascú ja es buscarà, si li cal. Esperem que l’auditori de Benaguasil serà suficient per acollir-vos. (22.30h)

Els joves organitzen avui al Casal Jaume I de Llíria una assemblea d’època, amb taller d’assamblearisme, sopar i projecció de cine. El paquet comença a la vesprada. Aquesta nit, a l’Ateneu de Bétera també n’hi ha sarau: projecció del curtmetratge ‘En el camino’ i actuació minimal de Mamones. La comarca ha preparat l’homenatge a Sanchis Guarner, pel seu centenari, per a divendres 23 de setembre, a l’auditori de Benaguasil: hi actuarà l’orquestra Consolat de Mar, sota la direcció d’Andrés Ramos (un directe que no us deveu perdre), amb parlaments i altres detalls. A l’Ateneu de Bétera també teniu una exposició de fotografies d’Imma Caballer, la mirada de Marraqueix, fins al 17 d’octubre. 

Ahir, la presentació de Noves Glòries a espana a l’Ateneu va ser civilitzada i pacífica, tret del volteig a glòria del campanar, que avisava que diumenge trauran el Cristo gros en processó: l’església, per una altra banda, no ha fet la transició democràtica. S’ha quedat estacada en el franquisme pur i dur, per això no trobareu que facen cap missa en valencià: per ells la llengua, la dels valencians, no existeix. Com ja diu el llibre de Vicent Flor, és una de es institucions que va pegar fort en favor del blauerisme, de la violència i l’actitud xenòfova i contra aquells que volien una església més oberta i moderna, més amb aquella teoria alliberadora i uns quants romanços més. Xe, com sempre, que no han canviat gens. Uns consentits de la democràcia, als quals damunt els paguem el vi i el beure a taula, que els perdonem fins i tot aquesta impermeabilitat i aquestes maneres postfranquistes capriciosament. 

(foc al clero i planteu vinya: continuarà)

Avui, a partir de les set i mitja de la vesprada presentem ‘Noves glòries a Espanya’, un estudi de Vicent Flor, a l’Ateneu de Bétera. El subtítol del llibre diu «anticatalanisme i identitat valenciana». Molt bé. El repàs de quaranta anys d’història particular valenciana contra la modernitat, contra barcelona i els catalans, contra la llengua, contra una part dels valencians i contra el pas natural via Europa, que hagués significat renunciar a la burrera. No ho vam fer, i prou que ho paguem, amb vilesa, amb traïdoria, doblement ho paguem, encara ara reclamant un corredor que ens trega de l’ofec econòmic, comunicatiu i civilitzat del nord. Però vam triar el provincianisme, madrid, espana i tots aquells retalls que ens han portat ací: en una part significativa, malgrat els mundials, els museus, o el que diguen uns quants il·luminats, no som els millors del món: fabra sembla que vulga repetir-ho a tort i a dret, com si imités aquell pobre desgraciat de Camps, una de les pitjors coses que ens han passat, els últims anys als valencians.
D’aci unes hores  farem un repàs a una part de la història col·lectiva de molts valencians, i la pel·lícula, per real i realista, no tindrà un final feliç. Solament cal veure on som, ara mateix, els valencians en el context polític peninsular, europeu o local, en allò econòmic (on són les caixes valencianes), cultural (vint segons de TV al filòleg valencià més important del XX) i podríem continuar enumerant èxits i lluïments, perquè la nostra contribució a espana, anualment és de 20.000 milions d’euros que ells no ens tornen, per la gràcia de pp i psoe, amics i blauers acèrrims i/o cerrils.

El màxim referent que podem presentar, des del poder polític del pp a través de la televisió valencinana, és el costumisme de l’Alquerieta, el senyor rector i tot de tòpics i trets tronats: Sorolla o Blasco, és el màxim que podem somiar. Som l’esperpent provincià que volen els valencians, en la seua majoria. Sense indignació, ni compromís, ni esme. Tan poqueta cosa.

Avui divendres, a partir de les deu de la nit, l’Ateneu de Bétera oferirà l’actuació de la Big band del Conservatori superior de música de València, que dirigeix Ramon Cardo. A la segona part del concert, s’hi afegirà el cantant APA, una veu de referència dins el cant d’estil valencià, que també acaba de traure un disc important fruit d’un treball de molts anys i de grans esforços. 
Hi haurà sopar popular i un producte acurat, per la música, i per la veu. Tot plegat és gairebé gratuït, en canvi de col·laborar amb el mateix Ateneu: te’n pots fer soci, col·laborador, o convidar els teus a prendre-hi un refresc per anar pagant despeses i futurs compromisos. La cultura, segons com ens van pegant per la política i contra la llengua, l’haurem d’anar bastint amb recursos propis. Ningú no vindrà per traure’ns del tarquim, si no ens espavilem sols. Almenys, que siga amb productes de gran envergadura. Aquest d’avui l’és sens dubte.
Ateneu de Bétera, plaça del Mercat, núm. 5. Bétera. A partir de les 22.00h.

NOTA DE PREMSA: el 10 de juliol de 1611 se signava la II
Carta Pobla o Escriptura de nova població
dels llocs de dita baronia, vall i honor d’Olocau, Marines, Gatova i Torres. La
Carta Pobla és un document jurídic que regulava com anava a viure la gent que
arribava als pobles d’on s’havia expulsat els moriscs. El document establia les
condicions mínimes en les quals viuran els repobladors, les garanties, els
impostos –renda feudal- que pagaran, així com les normes que regulen el dret a
utilitzar els recursos naturals dels termes d’Olocau, Marines i Gátova, on van
a viure. Els nous pobladors, amb paraules de l’alcaid de la baronia, Joan
d’Unyon, eren honrats e bona gent,
majoritàriament aragonesos de Camarena de la Sierra (Terol),  i 
la resta de localitats valencianes com Llíria, Pobla de Vallbona,
Alcubles o Altura.

Diumenge es va inaugurar una exposició amb el títol: Una vall, tres pobles, quatre segles,  on s’explica el procés repoblador i l’evolució dels tres
pobles de la Vall al llarg dels darrers quatre segles. L’exposició ha  estat preparada per l’Institut
d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i compta amb la col·laboració dels
Ajuntaments de Gátova, Marines i Olocau.

Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria 

La
contralectura de l’entrada anterior fóra un altre discurs, perquè ara mateix, les diferents associacions del camp de túria, vivim si fa no fa les
mateixes condicions que fa deu o vint anys: tants pocs ajuts que no hem
notat el canvi amb la ruïna municipal i amb la ruïna institucional, perquè sempre ens hem hagut de valdre per
nosaltres. De l’ajut privat, amb una economia escassa, amb més idees que no
recursos, hem bastit una vida cultural ben digna. I és ara mateix, en aquesta
crisi profunda, que naixen amb més força tot de programes i activitats: els
joves, el Casal, el 9 d’octubre, la Coordinadora pel valencià, l’Ateneu de Benaguasil, el
cel de l’Eliana, l’Ateneu de Bétera, el mateix Institut, i alguns blocs, com
ara de Llíria a Itaca, o Bloc per Riba-roja, que es fan ressó, per primera
vegada, d’allò que va passant a cadascun dels pobles i va conformant una realitat
comarcal com no havíem viscut.

Del no res i d’aquelles cendres de país que havíem de construir, l’aposta de l’associacionisme és per la
il·lusió del primer dia, per continuar consolidant-nos dins la comarca, el camp de
túria, com una comarca viva, entusiasta, de molt de coratge.

Per
la música, pel Consolat, pels pollastres Planes, i la resta d’empreses que
vulguen col·laborar a trobar l’esperit que ens cal i alguns proven de
robar-nos (amb els tancaments de TV3, les línies en valencià, Gandia TV o Acció Cultural, el pp aposta pel genocidi). No
totes les inclemències són involuntàries, i la consigna política de l’extrema dreta que representa el PP dins Europa, és obrir una nova guerra per tapar imputacions, il·legalitats, amiguisme, frau, i robatori diari a la caixa dels valencians. 

Malgrat la follia, doncs, l’institut va bastint amb comptagotes un programa amb garanties. En col·laboració amb l’Ateneu de Bétera, ha començat el cinema a la fresca, l’Estiu Lumière, amb PaNegre, i avui presenten Les Ratlles de la vida, de Raquel Ricart.

Sense defallir.  

Dissabte presentem el llibre ‘Les ratlles de la vida’ de Raquel Ricart, premi Octubre 2010, a l’Ateneu de Bétera. Divendres comencem una nova activitat a l’Ateneu, amb la projecció de ‘Pa Negre’, dins l’EstiuLumière, que recupera el cinema a la fresca, al corral del nou espai de l’Ateneu. Ja veurem tants problemes com ens trobarem, per poder veure cinema en català. El cicle de la postguerra el tancarem amb la presentació d’un altre llibre de l’historiador Andreu Ginés, ‘La instauració del franquisme al país Valencià’, editat per la Universitat, en una data que encara haurem de decidir.
En la presentació de ‘Les ratlles…’, que ja avancem que serà de lo alto, hi intervindran Jem Cabanes i Pep Ricart, que faran la lloa i una lectura dramatitzada, i l’autora, Raquel Ricart, que enfilarà una altra història corprenedora, novíssima, per desllorigar el perquè d’aquesta història i el seu procés d’escriptura.

Si bé l’EstiuLumière havia de començar amb una comèdia americana també lligada a la literatura, l’oportunitat de presentar ‘Les ratlles de la vida’ ha orientat l’estrena del cinema a la fresca amb major risc i un contingut més sòlid.
Aquesta nit que hem fet la prova de so, llegim a 400Colps que a Velluters també passaven el Pa. Nosaltres ens afegim, doncs, a la festa de convidar a veure cinema en valencià, a parlar de bona literatura, i a trobar-nos per places i carrers –valguen també els ateneus–, per contrarestar el desert provocat pel pp i unes nits de vorejar l’infern si ens apareixen en somnis.