Ulisses20

Avui l’Ateneu i l’Aljama han oferit un espectacle de música tan senzill com immens. Fermín Pardo és pura saviesa, una enciclopèdia viva de música popular, com algú li diu, un mp3 com no n’hi ha, un ipod, l’Itunes dels valencians, afegiria. A les set, Fermín i Eduardo Cuevas, ja eren asseguts a la taula de les conferències de l’Ateneu. Els havia convidat Pep Codina (ànima de l’Aljama), perquè ens expliqués què passa amb la cançó de treball i de festa, de nord a sud, entre els rius Xúquer i Túria. Un imagina que ens faran una qüestió oral avorridota, un discurs. Però Fermín ha sigut mestre, és mestre, i sap aplicar les tècniques més avançades de l’aprenentatge del segle XXI: tinc nou manaments, i els nou primers és no avorrir ningú. Això que un dia diuen que va dir Billi Wilder, un director de cinema famós, aquest home menut tan gran d’esperit ho fa pràctica, acompanyat per Eduard Cuevas i una guitarra vella.

Avui, especialment, també els acompanyava Carme la Francesa, que ens n’ha cantant una mostra impagable: «M’estime més cantar que no menjar.»,   «A la fàbrica de teixits jo cantava que em desculava, per a sentir-me jo, que les màquines no deixaven escoltar res.» Aqueixa dona encara té una veu que tomba.

La destressa de narrador i cantador de Fermín anava destriant les cançons narratives, aquelles que servien per collir raïm, o encaixaonar la ceba, la taronja, o per plegar garrofes, fins als romanços, els veritables romanços, també els pseudo-romanços, o les cançons de cec. N’explica uns minuts i en canta dues o tres, perquè destriem l’ú de la jota, el batre del segar, les maneres del nord diferents a les maneres del sud.

Quin és l’ajut institucional a tanta saviesa? Quin és el suport valencià a aquest savi de la música? Com diu Codina, no ha viscut de la música, però la seua vida l’ha dedicada a la música, a investigar i enregistrar ací i enllà, milers i milers de veus i cançons del país. 
Imagine allò dels cors de Canal 9 en contrast amb aquest home que avui si apenes tenia audiència entre els veïns de Bétera. Quantes persones del cor o músics de banda n’hi havia? On eren, aquelles estarlets, davant un mestre en majúscules? La cultura gran encara té un peatge excessiu, entre els valencians, i la ignorància encara no ens porta a la pressó. Sortosament.

Cançons de la Marina, de la Costera, de la Canal de Navarrés, de la Vall d’Aiora, del Camp de Túria, de la Safor, el romanç de la Cileta, el romanç del fill del moro, la xurra i el soldat, davall un albercoquer (ací l’emoció de Carme no s’ha contingut i s’ha alçat a besar els dos cantants pel regal). Vet ací que tot això solament que ha sigut la pimera part de la nit, que és quan els músics i les veus han parat per fer un mos. 

Però és que hi ha hagut segona part, encara millor que no la primera. Quan marxaven, l’he mirat als ulls, i no he sabut sinó expressar-li una mirada de reconeixement a tant de regal. ‘Xe, vosté està devanit’, que em diu mig somrient. 
Però tot això ja eren passats els dos quarts d’una, i ells portaven cinc hores de sarau. Que prompte és dit.