Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: ateneu_bétera

Dones, sindicalistes, feministes

1
Ja es pot visitar a l’AteneuBÉTERA l’exposició Dones, sindicalistes, feministes (CCOO PV 1939-1986). La mostra fa un recorregut pel sotmetiment de les dones durant el franquisme a unes condicions jurídiques i laborals d’inferioritat i de discriminació, per la lluita militant des de l’antifranquisme i el feminisme, en les fàbriques i organitzades en el sindicat, per la democràcia i la igualtat. L’exposició sintetitza gràficament i posa rostre de dona als testimonis de moltes dones militants i compromeses durant  el franquisme i la transició. Ha estat elaborada per la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS).

Als panells, malgrat la devoció i la humiltat, i el respecte que dipositem amb tanta lluita i miracles com van passar, dones i homes, i encara majorment les dones, no s’ha tingut en compte la llengua, almenys la llengua del nostre país. Coincideix que, a cada llavada perdem una peça, però ai, nosaltres sempre perdem la mateixa clau, i nosaltres som els fonamentalistes, els provincians, els curts d’horitzó i de vista.

Amb tot, l’exposició es mereix una mirada reflexiva, atenta, per com hem patit, i patim, tota la repressió de l’església, els militars, la monarquia la dreta i l’extrema dreta, tot plegat què és sinó franquisme, encara absolt i perdonat, setanta anys després. Com deia fa un parell de dies The New York Times: espana, qui en vulga que la compre!

«Foc al clero i plantem vinya!»

La taronja? Ca, home!

4
Anit, al tanatori de Bétera xerràvem d’això i d’allò, de morts, sobretot, però també de taronges; fins i tot davant la mort, parlem de taronges. Potser per això, divendres organitzem una jornada sobre la crisi de la taronja, a l’Ateneu de Bétera. Havia faltat ma tia Amparín i el meu cosí havia anat a preparar la caseta d’acollida, on reposava el pare feia deu anys: ell volia veure-ho, això, un ritual, que els matrimonis, un colp morts, descansen junts, i per això s’ha de preparar adequadament. Aleshores, Paco, l’enterrador, li diu que ja ho farà ell, obrir la caixa i posar-lo en un sac, que s’aparten si volen, però el meu cosí diu que vol veure son pare, i m’ho conta tranquil, tan seré, que l’admire amb aquella veu greu pausada. Després ja apareixen tot de comentaris més socràtics: òstia, n’hi ha que es mouen, calla!, sí, després d’anys n’hi ha que es mouen, i algú explica com la mare d’un amic es movia després d’anys, com si estigués viva: això ho fan els medicaments, què portava algun tractament de químio?, cortisones?, van apareixen més exemples i jo, què voleu, em sembla que no em sentava bé, la conversa, avui encara em fa mal de panxa, n’hi havia que explicava casos amb tan de detall; amb noms propis, que els cucs pegaven a fugir, de tan carregat de medicaments com l’haviin enterrat, fotre, jo notava això i allò, allà baix, a l’estòmac, però no em veia amb cor de defugir el rogle, collons, hi havia tan de detall escatològic, monyos, mans, ecs, sort que de sobte va aparèixer un tema tan recurrent: la taronja. Salvat! Salvat per la campana, i per la taronja: almenys, enguany, encara m’haurà fet paper. Sí, m’avisen que aquest matí collien sis fanecades de clemenules a euro l’arrova, vaja, deu cèntims el quilo. Un desastre, un autèntic desastre, el camp, però en aquell moment, m’havia salvat la vida, la taronja i la seua crisi, la malaputa!

La taronja en crisi és el títol de l’acte que farem a l’Ateneu divendres, 27 de gener. Ens abocarem a les dificultats que passa el sector de la taronja; en parlarem de les causes, dels responsables, si és que n’hi ha, i de les possibles alternatives. La realitat complexa i difícil dels llauradors. L’acte començarà a les 19.30:

– Primer, projecció del documental Taronja forastera, produït per RTVV.  Una mostra del funcionament del mercat internacional dels cítrics.

– I després debat amb Vicent Sanz, responsable de la Unió de Llauradors al Camp de Túria.

Final de festa, o gairebé

4
Publicat el 7 de gener de 2012
Vicent Partal va tancar la fira de llibres i de música a l’Ateneu de Bétera, amb una conferència en exclusiva per als amics de la casa i de la comarca: hi havia Carles Subiela, que va agrair la invitació i va fer unes paraules de cloenda, i Antoni Marzo, que reservà el discurs per a després de sopar. L’última de les activitats d’un programa que enguany tornava a aplegar autors, poetes, periodistes, blocaires, joves i grans, va resultar la de més públic, i és que Vicent no fa fer màgia però gairebé. Ens va il·lustrar sobre els canvis presents i futurs dels llibres i de retop de la lectura: un repàs alliçonador i tècnic a la vegada: canvis en la manera de produir els llibres, en la manera d’editar-los, de distribuir-los, d’accedir-hi, de comprar-los, fins i tot en la manera de llegir-los… Els llibres en paper, els e-readers, o lectors, l’ipad, els llibres en pdf i els llibres interactius, ventages i inconvenients de les plataformes i els aparells que ara ofereixen sobretot lectures en espanol, amazone, edi.cat, o aquella supermàquina que imprimeix un llibre mentre et fas un café, com una editorial exprés, vaja… Una vesprada-nit sobre el present i el futur dels llibres, i dels llibres en català particularment.
Ja hem començat a fer balanç: uns sis-cents títols diferents, l’obra completa de Valor, que no ha tingut gaire eixida –aixi ens va després el país (i el nivell de llengua), pocs mestres del poble per la fira, malgrat que n’hi ha censats gairebé tres-cents (així lluu també l’escola), llibres en valencià, exclusivament, una mitjana de vint persones en cada activitat, dalt o baix (dies de trenta-cinc, dies de quinze), Jo confesso, novel·la grossa més venuda; L’os de la música, poemari més venut; Clàudia i l’esperit de la muntanya, infantil més venut, la intervenció de Joan C. Clotaldo la més emotiva i espectacular, sens dubte; la presentació de Josep Vicent Pitxer, sobre Josep Maria Jordan, la més elaborada, 2.300 euros totals de venda, i la col·laboració entusiasta d’autors, de mestres, de joves blocaires, així com dels voluntaris encarregats de fer guàrdies i atendre el públic. Vuit dies de fira totals que han farcit de vida l’ateneu de Bétera.
Agraïment especial a Roser Verdevio i Clàudia Sebastian, Maria Josep Picó, Ricard Peris, Francesc Raga, Jordi Orts, Joan Domínguez, Josep Fornieles, Xavi Ginés, Empar Aguado, Joan C. Martín, John Mahger, Josep Vicent Pitxer, Josep Maria Jordan, Isabel Garcia i Vicent Partal… Si ens deixem res, ja ens ho perdonareu.
Segon any de fira, i segona vegada que podem sentir-nos satisfets del treball i del resultat de tot plegat.

2012, idees contra tòpics

0
Publicat el 2 de gener de 2012
Comencem l’últim tram de la fira del llibre a l’Ateneu de Bétera, que obrirà el 3, 4 i 5 de gener amb un programa farcit i divers: mitjans del país valencià, vins, economia, poesia i una cloenda que serà una cirereta en favor de la cultura, la vida i la dignitat. Però no avancem més coses.
Després de l’exposició de Francesc Raga sobre ‘Un bloc educat‘, un discurs lúcid, brillant, tan personal com acurat, el programa de llibres i de música vol mantenir el nivell de qualitat viscut. Què demanem?, una mica de compromís dels socis mateix, dels amics, de la resposta comarcal a la pròpia exigència de dates, festes i crisis: contra la corrupció diària dels borbons, dels polítics que ens han governat i ens governen, contra les mentides i les paraules de consellers que no valen res (encara no han pagat el que havien promés), demà oferim dues perles de cultura: l’una, els mitjans de comunicació alternatius del país valencià, un treball de Xavi Ginés. I després, un recorregut pel país a través del vi, de la terra, del territori, amb l’excusa d’un llibre intitulat ‘valencians contra la fil·loxera’, però que ben bé podia dir-se ‘valencians contra el món’, o ‘valencians contra tot i contra tots’

Som a la plaça del Mercat núm. 5 de Bétera, l’entrada és lliure, i oferim un tast de vins de molta envergadura, guiats pel mestre enòleg Joan C. Martín, un conferenciant que ens farà sentir, de nou, l’estima per la terra i el raïm: Bétera prou que ho mereix, no debades érem el terme del millor moscatell d’Europa, sense exagerar sinó el justet, i podíem traure cresta i cua per damunt d’Alacant, o lluir de bracet per qualsevol espirituós de la resta del territori, inclosa sencera la mare Occitània.

De sis a nou de la nit, una parada de llibres i de música per a qualsevol edat i butxaca (també regalem còmics).

 

Fira del llibre a l’Ateneu: dijous, 29

0
Anit vam fer ple a l’Ateneu de Bétera. La cambra era de gom a gom (és menuda, ja ho sabem), però va ser el primer dia que ho era, en aquesta fira de llibres i de música, tot exclusivament en valencià, que diu escolavalenciana, i que Enric Valor definia com el millor català del país. El senyor Valor entenia la llengua com una cosa excelsa, i escrivia a partir d’una geografia molt concreta però amb una visió ampla d’horitzó i d’esperit. Sí, la presència de Maria Josep Picó va acomplir les expectatives, va omplir la casa i va fer vendre llibres, el seu en particular s’ha convertit en rècord de vendes a la nostra fira: setze d’una tacada, malgrat que hi havia solament quatre o cinc xiquets que la resta érem persones pegant en més grans. Maria Josep és periodista ambiental i va rebre l’encàrrec d’escriure un conte infantil, cosa que no havia fet encara, una història que tingués aquells valors que la col·lecció que obri aquesta editorial vol transmetre als xiquets, en el cas de ‘Clàudia i l’esperit de la muntanya’ una redescoberta del paisatge, de la natura, de la conservació i de la riquesa d’algunes tradicions rurals, que no vol dir tornar temps enrere a viure d’aquella manera.
Ricard va presentar el projecte Andanaeditorial, ara mateix una quinzena de títols i un repte per omplir aquelles escletxes que deixen els projectes més grossos i consolidats, la poesia infantil, per exemple, algunes traduccions molt acurades, a base d’intel·ligència i ganes de treballar. Per molts anys.

Una vesprada de caliu al voltant dels llibres, de la llengua, entre amics i professionals que no passen pena de pujar als pobles, pegant cap a la perifèria de la ciutat. Avui la proposta també és de molt interés, relacionada amb l’escola i l’educació del futur. Presentem ‘Un bloc educat‘, amb Francesc Raga, i les novetats de 400Colps, amb Jordi Orts. Dos totterrenys del coneixement polièdric i multiplataforma. A partir de les 19.00h. A les 20.15, una altra presentació, ‘Els pobles edetans parlen els uns dels altres’, amb Joan Domínguez i Neus Domímguez, pare i filla han bastit un llibre a la manera de Sanchis Guarner, sobre dites, frases fetes, cançonetes, dels pobles del Camp de Túria.
Per cloure l’any i la fira, en aquest primer tram, un programa sòlid sense concessions.

Fira del llibre a l’Ateneu: dimecres, 28

0
«Clàudia i l’esperit de la muntanya» és un conte infantil de la periodista Maria Josep Picó que avui es presenta a l’Ateneu de Bétera dins el programa de la Fira del llibre i de la música, perquè el Nadal pegue també en favor de la cultura i el desfici.
Una jove passarà un temps a cals iaios, en un poble rural, d’aquells que van quedant-ne pocs al país, és com un poble sense connexió amb el llum elèctric (quantes coses podríem fer ara mateix sense?), i els xiqeuts del poble, la muntanya, el bosc, i la vida va fent la resta.  De com descobrir que tot el que ens passa va ser alguna vegada a la natura.
Maria Josep Picó va ser directora de NAT, un projecte breu, però que apuntava maneres per divulgar la ciència, ella fa de peridista sobre medi ambient (n’és premi nacional, poca broma) i defensora a ultrança de salvems i coses per l’estil.
En mitja hora descabdellarà secrets i noves passions, a través de la literatura i el periodisme a la cambra de l’Ateneu de Bétera.
L’acomapanyarà Ricard Peris, emprenedor, jove, arriscat i petit empresari ara del llibre en valencià, des d’Algemesí. Ricard explicarà com perdre diners, temps i esforços per les grans il·lusions de la vida. Els llibres, l’edició, la llengua. Cal tenir un què, tanmateix…
Benvinguts a la fira.

Eugènia Aloi exposa a l’Ateneu

0
«Els secrets dels animals, de les plantes, de les cases», una exposició d’Eugènia Aloi a l’Ateneu de Bétera durant les festes de Nadal, i dins el programa de la fira de llibres i de música.
Dibuixos, sobretot dibuixos petits, a llapis, sobre papers de quadern, de múltiples quaderns trobats a l’andana, que en teoria havien de registrar compravenda a l’últramarinos dels pares, ara reconvertit en spar, un hiper petit, familiar i a mà: també hi hivia quaderns d’una aital societat de caçadors, però parlem de pintura, o de dibuixos, de secrets profunds, amb Eugènia Aloi: una tria de les coses que em passen, però no sóc jo, si m’assemble és una casualitat, que no sóc jo mateix, malgrat que em puga fer servir de model, de patró, però no hi sóc, sinó en aquella llunyania. Sí, els referents són recognoscibles, el sofriment, l’ambigüitat, una part inconformista de la indefinició particular en la vida, l’inconformisme: tot això en aquests petits dibuixos? tot això, per començar. Els secrets orgànics de les cases, malgrat que no en gaudim gaire. Ves, les coses són el que semblen, i caldria gaudir també de les superfícies, perquè no estem preparats per gaudir suficientment de les superfícies.
-Vull dibuixar i construir, i comence ara a trobar com, després d’anys de dibuixar i pintar.  Ací trobeu la profunditat de les coses que la gent de normal no veu, afig Xelo Martínez, amiga. Llibertat, demana Eugènia, llavors. Però no acaba de decidir si ho ha de dir gaire fort. No és res de personal.
-Bé, jo t’hi veig. Molta gent t’hi veu, als quadres. Despullada, nua, indefensa, fins i tot amenaçada.
– L’art és poesia, i la felicitat és un adelerament ximple. Allò que no costa que és feliç, delicat i tendre, si vols. No negue les emocions, transmetre una lectura positiva amb l’art. Però no m’hi pinte.
Chirico, Kahlo, Kiefer, Rego, alguns referents per obligar-nos a respirar, entre dibuixos que ens fan patir, que no són una concessió, ni ens regalen la mirada.
Vet ací les coses que em passen.
– Què fa aquest llop tan present, amenaçador?
– L’home ha avançat ben poc, realment.

Eugènia Aloi serà a l’Ateneu de Bétera fins el trenta de gener de 2012.

La predica en favor d’Enric Valor (1)

1
Anit vam continuar el programa que l’AteneudeBétera dedica a la literatura i les idees, amb una conferència de Jem Cabanes en favor del mestre Enric Valor. Si la setmana passada Ferran Zurriaga ens emocionà amb els llinatges i el repoblament de la vall d’Olocau, Marines i Gàtova, Jem ens va relluir la figura i el mestratge d’un narrador gegantí, capaç de bastir una llengua total a partir de la cultura i la llengua popular, que no vulgar, d’un escriptor precís, pulcre i acurat com pocs. Juntament amb altres rondallistes, sobretot mossén Alcover i en Cassaponça, tots tres ens han llegat un testimoni de la llengua que és un monument, orgull del país.
Les rondalles mallorquines són, sens dubte, un pou de saviesa, per la riquesa i l’exhuberància lingüística en tots els sentits, però anit Jem Cabanes ens va explicar perquè considera Valor, amb solament trenta-sis rondalles, una peça cabdal de la literatura catalana del XX i de sempre.

«Per a parlar de Valor, no fan falta pretextos. No caldrien aniversaris. La seua obra ens sol·licita contínuament. Una obra solidíssima, matèria interminable d’estudi i de reflexió, per a tothom i tostemps. I és que, tornant a l’apreciació fusteriana de Vicent Andrés Estellés (el millor poeta valencià des de l’època d’Ausiàs March), trobe que no és gens aventurat un juí semblant sobre la prosa d’Enric Valor, meravellosa com feia segles que no teníem.»

 L’auditori de la cambra de l’ateneu era ple, quaranta persones abrigades per una lectura apassionada, febril, de goig i de regal per l’auditori i pel protagonista d’aquell text, Valor en Valor: et portava pel camí de redescobrir-nos a través dels mots; pensava en el mateix senyor escriptor, escoltant Cabanes: viure el text i aquella exposició amorosa en favor d’un home que ens ha donat tant, als valencians.

«I és perquè estimava aquesta llengua que esdevingué un gramàtic, un divulgador de la gramàtica, com n’hi ha poquíssims: molt responsable. I molt responsable vol dir que tenia una idea clara i precisa del funcionament correcte i digne de la llengua, de la llengua total. És a dir, de la llengua de tots els parlants i de cada lloc. I molt responsable també vol dir que fou un divulgador gramatical pràctic i eficaç. No oblidem que Valor no fou un home de formació universitària. Que fou, en bona part, un autodidacte, molt sensible, doncs, a les dificultats que podien presentar als interessats a conèixer bé la nostra llengua.»

La prèdica, segons que va batejar-la Toni Marzo pels volts de la una de la matinada que tornàvem de passeig cap a casa, després que ja havien passat el sopar i les eufòries esportives, valdria uan publicació senyorívola, i emmarcar el revalor que hi afegí el conferenciant sobre una de les fites literàries dels valencians i de tots els catalans.

El bandolerisme valencià del pp és CrimOrganitzat?

0
En mitja hora comencem la presentació del llibre ‘El tio Joan de la Marina’, del periodista Manel Arcos, sobre el bandolerisme valencià. Després del sopar enfaixat, concert de Gent del Desert, que fan música a cavall entre el folc i el rock. Bé, això ho explicaré en tornar, com és aqueixa música, perquè jo encara no coneixia el grup, i del bandolerisme, què voleu, ens passarem quatre anys més parlant-ne, perquè aquests del #CrimOrganizat supose que s’estaran governant i expoliant-nos fins que es cansen i no queden sinó els budells del nostre país.

Com que ja som en la jornada de reflexió, podem dir clarament qui són, la banda del CrimOrganizat, perquè el jorn de reflexió, què voleu, és una altra idiotesa d’aquest teatret-sainet de les eleccions espanoles, se suposa que per digerir quinze dies complets d’estupideses que van dient-nos els candidats per guanyar votants a la seua causa. Malgrat que els mitjans, i els poders invisibles, ja han decidit qui guanyaria, aquesta vegada, i el sistema té les coses ben lligades perquè no hi haja sorpreses d’ultima hora.

Continue pensant que l’opció valenciana, malgrat la meua admiració per Anna i altres joves independentistes de calat, és Compromís, així que si fan bon arròs demà, potser que en traguen cent o més, de parlamentaris per espana, perquè amb tanta intel·ligència com tenen els valencians, no votaran el desastre del PSOE, si entre ells no es poden veure, i pels altres, home si el mateix Rajoy diu que cal canivar, que cal apuntar-se al canvi, i els valencians fa quinze anys que som governats pels pocavergonyes del Crim, doncs ens apunten a canviar, naturalment. El pp ni en pintura.

A més, això d’espana no està tan clar que ens convinga de participar. Allà no guanyem res, però res de res, ni tenint ni no tenenit representació. Fóra millor parlar ben clar; ací no venim a fer res. Perquè ni pintem, ni volem pintar. Independència. I que els peguen pel cul.

Au, me’n vaig a veure les arrels del bandolerisme valencià, que és d’on llepa i xupla el pp, fa un munt d’anys, i tant com ens rondaran, els malparits. No fóra cas que ens toqués de governar i no n’estiguéssem llestos ni prests.

Enric Valor a Bétera

2

Enric Valor és present a través d’una exposició a l’Ateneu de Bétera. Òscar Pérez, un dels comissaris, en fa una xerrada bonhomiosa, sobre el rondallaire, gramàtic, narrador, novel·lista, homenot Valor. Molts anys i trenta-sis rondalles no són suficients per descriure el deute dels valencians a l’escriptor. Vint-i-cinc persones a la conferència. Però centenars de xiquets i joves que han passat al llarg de la setmana a veure l’exposició. Fa uns mesos, fa un any o dos, aquesta eficàcia per la cultura fóra impossible i impensable, a Bétera. L’ateneu ho ha fet possible, de fa uns mesos: un programa extraordinari, com no podíem imaginar. L’exposició, la conferència, els joves, però és que ahir va ser Llorenç Giménez, que va inaugurar la biblioteca, i la setmana que ve serà Escola Valenciana que desembarcarà en pes a la plaça del Mercat. Impensable fa uns mesos, un miracle tanta activitat de tant de nivell. Educació, cultura, música, literatura, tallers, itineraris, danses, cuina, mitjans, periodisme, xarxes socials…, un programa que voldrien molts ajuntaments i institucions oficials, independent i amb independència, lliure. Per diverses circumstàncies que no explicaré, hi havia a l’ateneu avui persones que venien de lluny, a escoltar i veure com ens organitzem. Com ha sigut possible aquesta explosió d’activitat contra tanta crisi i rebaixa moral. Com.

Això mateix, pregunteu-ho: demaneu-nos com ha sigut possible.

Enric Valor i Llorenç Giménez a l’ateneu

2

Hem inaugurat una exposició sobre Enric Valor a l’Ateneu de Bétera. S’hi estarà fins al 31 d’octubre. Aquesta setmana, tot de joves de l’institut i de les escoles del poble passaran per la plaça del Mercat núm. 5 per veure-la. Hi ha un documental, els regalen una auca, i per molts d’ells, serà la primera vegada que entraran en aquest espai nou. Hi fan cultura, què? Es demanaran, ells, i també molts dels mestres que els acompanyaran. N’hi ha molts que encara no ho saben, que hi ha un ateneu al poble. Que s’hi fa cultura. 

Dijous, Llorenç Giménez inaugurarà la biblioteca de l’ateneu: una donació d’editorials i de gent particular que ja va configurant un dipòsit de llibres important. Durant tres dijous, els últims de cada mes, la veu de Llorenç servirà per presentar llibres, explicar rondalles, animar un altre espai obert i lliure. És un regal del contacontes a l’ateneu i, sobretot, als xiquets del poble, de sis a set de la vesprada. 

Divendres, serà Òscar Pérez, el comissari de l’exposició, o una cosa semblant, que ens farà els honors d’explicar el Valor d’Enric Valor: entre la literatura i el compromís. Serà la nostra setmana especial de contribució a l’any Valor.  
 
Si ens veiem amb cor, encara per Nadal, convidarem a dues persones que en saben molt i s’estimen molt l’escriptoràs i narrador de Castalla: em referesc a Vicent Escrivà i Jem Cabanes. De tot això, encara no hi ha res fet ni lligat. De fet, no els ho hem dit, encara. Però juntar-los tots dos, em faria recordar un matí a València, en la tauleta d’una terrassa parlant-ne amb passió, sabent-se què deien, què es deien. Juntar-los tots dos seria una manera de cloure l’any Valor com un homenatge, gairebé com un miracle. En favor de la llengua primer, després l’amor a la narativa.

La Caseta Blanca, a Bétera

0

Vam ser convidats en qualitat d’acompanyants a
visitar la Caseta Blanca, per fer de guies de l’escriptor Josep Piera,
avui mateix el gran deler humà per la Renaixença, i de l’estudiós Rafael
Roca, l’entés més gran en l’època i en el mateix Teodor Llorente,
màxim representant d’una generació poètica, segons Piera i Roca,
erròniamnet oblidats durant massa temps i masses circumstàncies.

Com diu Piera, els valencians som fills d’una
tradició d’oblits, i afegesc, encara paguem acarnissadament tantes
torpeses.

La visita va ser d’antologia freudiana per múltiples raons, i
cadascun dels exploradors de segur que explicaria a la seua manera la
vivència d’una vesprada incomparable, però mesurada i distreta per com
haguérem pogut acabar, aquell jorn a cals nous Aguirre Matiol.

De pirmer agafem aquell passadís tan ben treballat
per Pasqual, l’estatger, unes bardisses interminables fins allà enllà, i anem directes, sense preàmbuls a l’encontre de
Bibi, una de les propietàries principals, neta d’un constructor antic
soci valencianista, Josep Tormo. De fet, ella em farà fotografiar el
seus iaios, perquè assegura que, sense el seu esforç, de la Castea
Blanca no en quedarien sinó les engrunes simbòliques.Potser que realment és el que en queda, de tot plegat, malgrat que Josep vol veure més coses, en tot allò. I potser que tinga més raó que no pensem. Cal seu poeta per literaturitzar la vida, i ell d’això en sap com ningú.

Josep Piera assenteix, perquè els valencians, diu,
som mestres a enderrocar, a desfer-nos del patrimoni de valor i
baratar-lo per modernors que no arriben a la categoria de la quincalla.
Bons som els valencians, caguen redeuma.

Entrem a la capella neogòtica (amenaçadora), de la Verge de l’Amor formós (Josep, a l’església de la Puríssima de Bétera es conserva una capella dita així, de l’Amor Formós, amb una campana regalada pels propietaris del mas d’Aguirre, conservada en mal estat, però vet ací la casualitat i el segon dels miracles. La campana hi és, i la capella). El poeta va explicant a les joves dones que l’acompanyen, joves muses convidades per Bibi, que l’escolten adelerades: són autèntiques dames blanques o dames d’aigua, solament els manquen els tuls, les gasses vaporoses, les sedes, en comptes d’aquells vestits moderns i vulgars de dones terrenals.

Què dura la visita, tres hores? Seran tres hores que el poeta anirà versant, i elles, les muses, l’escoltaran com solament ho saben fer les dones immortals.

Final del segon capítol.

Seduccions de Marràqueix

1

Èn aquest lloc no hi ha aigua sinó roques
Roques eixutes i el camí polsós
[…]
Aquí un hom no pot jeure ni seure ni estar dret
Ni tan sols hi ha silenci en aquestes muntanyes
Només hi ha el tro eixorc, sec, sense gota de pluja
[…]
Si almenys hi hagués remor d’aigua…
T.S. Eliot (la terra eixorca, versió d’Agustí Bartra). Fragment.

Viure l’efímer com a totalitat del ser. No importa on, ni cap a on. De viatge. Sempre de viatge. Ara, espiral amunt, cap a Marràqueix.

Bienvenue au Paradís, vaig llegir en una paret. Era la propaganda en colors d’un film. (…) No hi havia cap riu, ni cap font, ni cap arbre, pintants en aquella pobra paret de calç.
L’anunci no mentia, tanmateix.

 

És ben bé l’inici i el final del llibre Seduccions de Marràqueix, de Josep Piera, l’escriptor que ens visitarà d’ací unes hores si res no ho torba, acompanyat de Rafael Roca, professor de la universitat de valència i especialista en l’obra de la Renaixença, en especial sobre Teodor Llorente.
Són unes quantes frases triades a l’atzar, per endolcir la guàrdia aquesta nit, a l’ateneu de bétera. fa quaranta-cinc minuts que no ha entrat ningú. Potser perquè és l’hora de sopar, i els amics, els coneguts, i encara més gent són de sopar amb Compromís, la formació local de compormís de bétera.

A la meua esquerra hi ha dotze fotografies d’una exposició sobre Marràqueix. Vaig convidar l’escola del poble que busqués rastres de gent d’aquella ciutat, que els convidés a visitar l’exposició, a parlar-ne de records, d’emocions, de sensacions. No sé si m’han fet gaire cas. El mes d’octubre és fotut per a l’escola, per les programacions, la documentació, i una oportunitat tan real com aqueixa potser fa més nosa que no pensem. Són rostres d’impressió, de mirada feridora, robada, perquè la voluntat de ser fotografiats, què voleu, no existís allà enllà, de segur, almenys com entenem els occidentals que cal presentar aquests homes i dones que són penjats d’aquestes parets. El ferrer, el comerciant, el sabater, cap rostre no és feliç, ni els homes ni les dones ni els xiquets. Color, impressió, i detalls de portes o carrers o arquitectures. No sé si em fa gens el pes, l’exposició, si no és que em fa patir. [L’anunci no mentia, tanmateix.]

Per a mi, Bowles, és un pesat. Però el conec ben poc. No vaig passar de la pàgina quatre. I la pel·lícula, quin avorriment. Ahir vaig saludar Kanduri, un home d’allà enllà, que fa anys s’hi va instal·lar, al poble. Treballava amb el meu sogre, la taronja, el camp, a jorns perduts, de temporer, ara això, ara allò. Ara ho fa amb un tio de la meua dona. No m’atrevesc a demanar-li que passe per l’ateneu, a veure si es reconeix. No ho sé. Seduccions d’occident, potser. Demà eixiré de dubtes, li demanaré al savi Josep Piera que em trega de dubtes. Sobre Marràqueix, i sobre més coses.

L’anunci no mentia, tanmateix.

Una plaça fa gairebé un poble.

1

«ma casa era una casa de planta baixa i pis que mon pare havia comprat, en casar-se, …
La casa comparada amb les altres dels voltants, era diferent, més per dins que no per fora. Vull dir que no era una casa de llauradors amb les panolles de dacsa, o els melons de tot l’any, penjant de les jàssenes del sostre, ni tampoc una casa de senyorets, ni res d’això. la millor peça de la casa era la terrassa, situada a la banda de darrere del pis, des d’on jo observava les teulades com bancals ben treballats, veua finíssims fils de la llum amb orenelles descansant de les seues acrobàcies, gats adormits al sol, l’horta abancalada entre sèquies, i sentia les olors i les remors de la vida, de la vida com era llavors, austera i elemental: olors dolces de pallissa, olors agres de corral, olors netes de llençols, olors de pols i de pixats de cavall, olors de forn calent… I veus: veus de dones que cantaven…»

Puta postguerra, de Josep Piera. El mestre escriptor de la Safor, del desaparegut poble de Beniopa, un poble és una plaça, vindrà a l’ateneu de Bétera dissabte. Després d’una visita a la caseta Blanca, el mas de Guirri, acompanyats també de Rafael Roca, en parlarem de poesia i de la Renaixença. Xerrada i sopar enfaixat, popular. El 15 d’octubre a Bétera, torna la Renaixença, amb Josep Piera i els fantasmes de Querol, Llorente i Llombart, entre més vampirs.

Per la saviesa popular (2)

1

«Tots els pollastres tenen raó…, al seu galliner.» Joan Ll. Sanxis i Forriols, professor. 
Aquesta expressió sí que li vindria ve a Lluís Planes, de Pollastres Planes, empresari que ara imita aquell altre empresari fantàstic, Carulla, causalment de nom Lluís, com el nostre, i com el nostre, també dedicat a l’assumpte de la ploma, però de gallina, Gallina blanca, que fa i promou, des de la fundació tant per l’escola del país, de nord a sud. Que tots els pollastres i les gallines feren olla en favor de la cultura. Incloent-hi la gastronòmica.

Com que l’apunt va de llibres, de cultura, de presentacions i de mèrits, aquestes tres perles fan joc i patxoca: dijous, cap al Club Diari Levante (xe, el nom ja podíeu mudar-lo), s’hi presentarà de llarg el documental ‘Una llengua que camina‘, de Vilaweb i TV3, amb la col·laboració d’escolavalenciana, Bromera i edicions96.

Divendres la reunió és a Bétera: «Si no calles allò que saps, allò que et diré també ho diràs.»: presentació de Saviesa Popular, refranys, expressions i dites, sempre recursos necessaris per una llengua. Després, lo crac és Tonidel’Hostal, potser un dels intocables d’Elliot Ness, entre els valencians, encara com és jove, després el conservarem en formol, per fer-ne multiplicacions genètiques. Bromes a banda, imperdonables de perdre-se’l.

Dissabte, «Qui té tions fa estelles.» A la llibreria Abacus de València, Antoni Furió i Llorenç Giménez presentaran el llibre sobre el rei en Jaume, de Tàndem, adreçat a la xicalla. Ara que som pels volts del 9 d’octubre, ho recordeu?, els valencians ben parits hem de fer batalla per la llengua, per la història, cada dia, ja ho sabem, però aquests dies amb més raó, i dissabte tenim una gran raó, per fer-ho: que tots els pollastres tenen raó, al seu galliner.