Ulisses20

En les mars perdudes, de l’escriptora Raquel Ricart, editada per Bromera, va guanyar el premi Bancaixa de narrativa juvenil el 2011, i ara tenim l’oportunitat de presentar-la a Bétera amb els pesos pesants suficients per considerar aquest inici del curs literari de l’Ateneu un extraordinari de lo alto, que a naltros tampoc no se’ns floreix gaire el pa, en aquesta casa.
Ahir divendres vam inaugurar l’exposició restrospectiva de Meli Aguilella, amb projeccions, discursos, emocions i records que ens feian anar i venir trenta anys a la recerca de l’eterna joventut, com deia Empar Esturis, quan portàvem muscleres i el cabell cardat, cabàs d’espart com si venírem del camp, i uns colors que componien una estampa estrafolària i coenta que avui prendria mal. El corral era de gom a gom, i Roser Taronger va conduir un dels actes més bells i sòlids de la breu història de l’Ateneu de Bétera. L’artista, aquest esperit lliure i agraït, ens havia escrit un discurs perquè el llegírem, abans de passar un dels projectes cinematogràfics d’aquells setanta trencadors, sorprenents sens dubte. Melín va agrair a tanta gent aquest esforç per la seua obra i per la seua vida, als seus més propers, que han hagut de canviar les vides per atendre’l com mereixia.
Sí, va ser una de les vesprades més especials de l’ateneu sens dubte, l’exemple que el fan necessari, per tanta solidesa.

Hui és la literatura, aquesta autora que, casualitats?, apareixia breus moments en la projecció daliniana de Bétera, algú apuntava cap a Tàpies… O millor encara, cap a un moment d’efervescències artística rural, que des d’ara i des d’ací omplia més que no podíem pensar (li hem demanat a Empar una investigació i una conferència). Entre els artistes, o càmeres, o guionistes de la pel·lícula, Pep, Salva, Paco i Melí, naturalment.

En les mars perdudes ens sorprendrà, de nou, com una novel·la jove amb aquells condiments d’una autora que ja sabem quin domini narratiu ens regala en cada obra, aquesta vegada amb incursions a obres cabdals de la literatura de tot temps, si més no, un parell d’elles. Jem Cabanes, ho sabem, ha preparat un discurs per explicar-nos la pròpia literatura de Raquel Ricart; Pep ens farà el paper d’actor, aquella lectura que voldríem ensenyar cada dia a l’escola (una proposta didàctica?), i l’escriptora, què voleu, de segur que ens sorprendrà. Com cada vegada.

– Com t’ho voldràs perdre?