Ulisses20

Un quadern de pell
amb estampacions d’or.
Com si en l’or visquera el que de tu sé,
[…]
Alexandre Navarro, #EncesaFotografia

Si el 51% dels habitants d’aquest país tingués vergonya, o tingués una mica de vergonya, de segur que les edicions dels poemaris serien de major quantitat i no els minsos 500llibrets màxim, para de comptar que jo no m’arrisque. Això també voldria dir que els poetes serien reconeguts socialment (no ho confoneu amb la fama i les titoaes que apunta mon pare), tant o més que els futbolistes o els toreros, la gent els destacaria per damunt l’ensopiment general.
Bé, toreros tampoc, futbolistes i prou. Preferesc els futbolistes, d’uns anys ençà que Guardiola va demostar que un futbolista podia llegir versos, un entre mil, aleshores les coses haguessen pogut canviar. Però no. Les coses no han canviat gaire.

Des que Josep Lozano va inventar-se allò del 4 de setembre en reconeixement al poeta Estellés, potser un percentatge significatiu de la societat valenciana llegeix més poesia, s’hi reconeix en llegir-la, en escoltar-la. Un 2 o un 3% ja és ben significatiu, no vulgueu comparar-vos amb l’índex de lectura finlandés i la seua comprensió.
Cada quatre de setembre llegim Estellés als pobles, a les places, als locals de cultura, a l’escola, i la cosa va convertint-se en hàbit, en rutina, que és el millor que ens podria passar. Llegir rutinàriament, fins i tot poesia.
Potser perquè, com diu el mateix Vicent Andrés Estellés: ‘
És temps de salms, que el temps que ve és temps de salms,
solament perduren els salms, creuant els segles i els països.
 
Aquesta vesprada seran a l’Ateneu de Bétera dos poetes grans; com els salms, aquest cant d’agost mereixia una entrada vacacional d’aital literatura: Antoni Ferrer és una de les veus poètiques més importants dels valencians, malgrat que enllà de la Sénia apenes si llegeixen els autors valencians, siguen bons o més bons que no al nord.
Alexandre Navarro va convertint-se en un referent inqüestionable entre els poetes de la ciutat, sobretot perquè ell és de Nàquera, que és un poble i solament té de semblança amb la ciutat tanta dreta com l’habita, als peus de la serra Calderona.
L’excusa de la trobada és la poesia, sens dubte, i una bella lectura d’Encesa fotografia, amb el relat entre poemes que oferirà el de Nàquera: a més de personatges particulars, terra de ciclistes i encà millors poetes, Nàquera i Bétera també han tingut lo seu. 

Com se’ns omple la boca de dir que els poetes són cabdals en qualsevol societat, imprescindibles…, però no és veritat. Sense, potser que podríem viure igualment, sense haver de pidolar. Encà de la mateixa manera o millor, segurament. Perquè els poetes canten l’amor, però també canten la desgràcia, les misèries, la ruïna social i política. I per ací el goig comença a dibuixar un airet desplaent. En general, als polítics, als banquers, als jutges… i als refillets.

«Jo sóc aquell
qui replegarà tots els trossos pel carrer
i a genollons, refent el camí amb tanta ira
com goig. Jo sóc aquell qui et porta al cap.»

El tercer dia de vacances ja guanyem indulgències per a la terra promesa, amb la lectura dels poetes, dels poetes que viuen i són en aquesta banda del país, el camp de túria, que ens espien l’ànima i ens descriuen el món i la seua brutícia…

-Com els aljubs, sostinguts per capitells
que ningú no veu i voltes que suporten
el pas dels desconeguts, sóc el cec
que sent la llum de la pedra picada
i el fosc caminant, sempre subterrani.»
Alexandre N.

Per això que deia Estellés:
No hi ah millor arma que el salm,
car aquest temps és temps de salm.

*POST_apunt: [manlleu del Bloc Sala de premsa de l’editorial Germania]

Aquells llibres que jo no voldria haver escrit no em preocupen.

Ahir van passar ‘Detachment’ a l’Ateneu de Bétera, que ens va deixar clavats a la cadira d’aquell corral, per una història viva de l’escola, allà enllà a Amèrica: els resultats contra l’atenció als joves, demanava l’administració, l’èxit contra les històries de vida personal de cada jove… Mentre l’escola oferia les virtuts i els fracassos de cadascú, abans de posar-se a treballar… Una pel·lícula crua, de vegades excessivament desafectada de tots i de tot, que es deixava escoltar agradosament, malgrat la duresa de cadascuna de les històries dels mestres i dels alumnes.

No, els directors d’escola no som representants de l’Estat, senyora Joana Maria Camps. El 90% dels directors presentaríem la dimissió ara mateix, si això funcionés d’aqueixa manera. Som representants de l’escola que dirigim, dels seus mestres, dels seus alumnes, de les famílies que ens confien els xiquets, i tant de bo tinguem una bona entesa amb l’adminitsració pública. Tant de bo. Però d’ací a considerar-nos que som la part de l’Estat allà dins les aules…, dona, de quin temps l’han treta?

Els directors ens devem als nostres, que són els treballadors de l’escola i els seus alumnes, als seus èxits, que vol dir atendre cadascuna de les sues històries personals, a provar d’ensenyar i aprendre col·laborativament, des de l’entusiasme i el positivisme de la vida, senyora Consellera. Ens devem a la nosra feina rigurosa de dirigir equips humans en cooperació amb cada mestre i cada alumne, i per çò que no representem l’Estat, cap Estat, justament perquè l’Estat no autoritza de treballar d’aqueixa manera, ben al contrari: l’Estat hi veu xifres, llistes, resultadisme, retallades, corrupció, on nosaltres hi veiem noms propis, ajuts, suports necessaris a persones, ciència, coneixement, senyora Camps, i sobretot, investigació. Allà on l’Estat hi veu partits polítics, més o menys dissortats, aprofitats, hi veu vots i hipocresia… nosaltres, els directors, hi veiem processos democràtics de veritat, participació de pares, responsabilitat entre alumnes i mestres, entesa per passar endavant els conflictes, diàleg enlloc de confrontacions, col·laboració contra autoritat… No, dona, no, no som representants d’això que vosté diu Estat. Això dels directors, i dels mestres, si vol posar-ho tot en el mateix aixovar, és una cosa molt més bella. I divertida. No hi deixaríem tant d’esforç i tanta vida d’una altra manera. No hi deixaríem ni un segon l’escola en mans d’això que vosté diu que hem de representar.

Però com que som més seriosos i professionals que molts dels polítics que vosté representa, ens ajustem als estudis que expliquen com s’ensenyen millor les llengües, fins i tot les minoritzades. Per això que seguim els models proposats per la Universitat, per exemple, que no volem deixar res a l’atzar o al caprici dels polítics de torn. Ens seguim pels models nòrdics, que no cal que li explique que en saben més que vosté i els seus. Molt més gràcies al temps i a la professionalitat.

De tot plegat, com és l’escola que volem i mereixem, què representen els directors enllà i ací, en Xavier Melgarejo li n’explicaria una pila de lliçons: 23 anys dedicats a estudiar els millors models, senyora consellera Joana Maria Camps. Amb respecte, amb amabilitat, amb senzillesa i amb la il·lusió d’un mestre de veritat, director durant molts anys.

Els directors representats de l’Estat? Xa, no faça riure. Sap quin és el probelma, un dels problemes grossos d’aquest estat que vosté sí que vol representar? Doncs que qualsevol mediocre pot arribar a conseller, vet ací el veritable problema d’aquest país nostre. I encara com confon País i Estat. La sort que vosté té és que ací mateix examinem els projectes, l’escola, els alumnes, les famílies, cada any ho fem, ens avaluem per millorar cada dia la feina, però mai no examinem, mai, els consellers d’educació, ves quina sort ens ha tocat de viure amb aqueixa política de sainet que vosté i els seus representen.

Els directors continuarem treballant per les nostres escoles, per les llengües (per totes les llengües, senyora), pels equips humans, pels alumnes, per allò que en diu MariÀngels Llorente que deia Durruti, Bonaventura: «Venim a organitzar entusiasmes!»

Hui mateix, quan arribe a l’Ateneu, pense explicar-ho als amics, Joana Maria; deixeu pas a un representat de l’estat, però de l’estat d’ànim d’un mestre de vacances (el segon dia, xa): mireu-me, collons, mireu-me com bufonege pels Cants d’agost!

[s’escolta una nit d’albaes] d’#Encesafotografia d’Alexandre Navarro, dins Cançó de Bétera.

L’1 d’agost, tot l’agost caldria dir, és el poble. Hi he viscut sempre, però per l’agost especialment. Ho he explicat en altres ocasions i en diversos apunts en aquest bloc, un dia que el repasse, potser faré l’esforç de buidar-ho tot a la seua memòria.
Què fem d’especial, l’1?, res. Ben bé res, les rutines, les mateixes passeres, això sí, en hores no habituals, la resta de l’any. Baixe a vore els pares, discutim mon pare i jo, com és habitual, i li demane d’adobar uns assumptes entre la Caixa Rural (ja no és dels valencians, que ens manen des d’Almeria, espana), la cooperativa, que li ha tret les targetes per un rebut pendent, un de sol, sense avisar-lo ni res. Ells poden trigar mesos a pagar la taronja, però si tu trigues un dia a pagar el rebut del guano, ells et treuen el privilegi d’usar les targetes de la cooperativa.
-Esta targeta està cancel·lada!
Xa, com si no ens coneguérem, es queixa mon pare, quines ganes de traurem els colors: també faig comptes amb la gestoria que ens porta els rebuts dels pous de Sant Ramon, ens entenem perfectament, amb Reies que fa de secretària d’aquella gestoria: les dues joves t’avisen si passa res: –tio Jose, li diuen, que té un paperet pendent. I ell va ràpidament a abonar la quantitat.
Han buidat una de les botigues que havia obert feia uns mesos. No hi entrava ningú. Ni les mosques, tu. En canvi, Pollastres Planes és a vessar; a la botigueta de queviures del cantó del carrer València, l’Hort, hi ha ampolles de xampany francés a l’aparador: de marques exquisides, tu. I a ca les Encantades adoben els aparadors amb la nova roba d’estiu: els joves d’Arran han emparerat algunes façanes… He trobat dos joves que fan feines per a la brigada municipal, agranant o regant. Ep, m’ha sorprés Mar conduïnt el cotxe de Marita&family, uii, ens fem més grans, molt grans… Cada agost que ho note, com passa de ràpid el nostre temps. I quants detalls em perc cada dia.

Torne a casa, dinem i fem passar la sobretaula, amb això i allò: parlem dels joves del poble, de la festa, dels coets, de la preparació de la roba adient, si encà eixirem uns dies de viatge, que enguany no tenim res. Ens acabem el meló, dolços enguany com mai, el café, i torna el silenci a la vesprada d’agost, la primera: com s’hi nota que som de vacances, el primer dia: quan m’he trobat Vicent Verdevio, ja passava del migdia, m’encomana: –com es veu que tens la faena avançà (es referia a la faena del camp). Sí, sí, li responc. Hui no tenia ganes d’anar al camp, gens de ganes. És el primer dia de vacances i l’he agafat per baina.
Parlem de com estalviar-nos feina segant les males herbes, amb una adaptació que ell li ha fet a la desbrossadora. Passa per casa, em diu, voràs que guanyaràs molt de temps.
Oh, l’1 d’agots val per tot l’any, i encà tenim el mes sencer per endavant. No podem demanar-mos res més. Res de res.

«A la ziga-zaga vaig pel teu carrer,
flors noves i cànters a l’escudeller.

A la ziga-zaga del meu voler,
seguesc l’amor com si fóra un roder.
[…]
Alexandre Navarro, cançó de Bétera (fragment)

-No ens en podem queixar.

L’any passat ja ho vam dir, que tot s’acaba, i excepcionalment, lo bo més prompte que no es voldria. Com es nota que s’acaben les vacances?, hi ha un senyal, un clic, un siroll que anuncia psicològicament que deixem enrere de colp el descans i la desconnexió i tornem a la realitat: jo ho he vist en aquesta amenaça d’un militar que crida a l’ordre els seus per esperonar una resposta contra la llibertat, contra la política, contra la democràcia. Ves que tenim una democràcia poca cosa, per culpa d’una Transició que ens van vendre com a modèlica, quan ja se sabia que era un nyap per tapar les barrabasaes dels feixistes, per deixar-los en el poder i amb les riqueses, per permetre’ls de viure la comoditat dels guanys fets en la dictadura. Entre més consentiments, que els militars puguen amenaçar per damunt del dret polític, amb la impunitat que molts mitjans tractaran la notícia (n’hi ha de principals que no diuen res o la passen pel sedàs convenient), quan la gravetat és de primer ordre, judicial i penal. Que tots no seran iguals? Home, encara no hi ha hagut cap cap militar que haja desautoritzat i tancat al calabós i expulsat el funcionari… Estem habituats que, fins i tot, els pugen de categoria, i no ens sorprendria que el destinaren aprop d’on ha d’exercir l’amenaça, com més o menys fa aquella església.

S’han acabat les bromes, i les vacances són això realment, comparades amb una tardor que un coronel ja escalfa convenientment en favor de la violència i l’amenaça d’agressió emparant-se que ell és militar, amb dret de portar armes i fer-ne ús, si així ho decideix, per damunt del poder polític i, majorment, el civil. Fins i tot, per damunt del poder d’un poble que té el dret de decidir què vol, si ho vol.
I ves que si el lleó, com amenaça el gànguil, rugeix com ja sabem que ho fa, segons que ha dit, és que ja triga el poder polític a depurar qui el representa, aital lleó, quanta gent, amb quins arguments, eines, conxorxes i economies. Perquè si l’home diu que és, que sabem que l’és, qui té la resposabilitat d’investigar-ho no pegarà en cec, conscientment?

Pos no diu el burrera que encara som com en el 1936…, home, som pitjor, que després de l’experiència de cinquanta anys de dictadura, encara ens governen llumeneres i corruptes a dojo sense que la justícia hi pose remei.
Em sembla que demà tornem de vacances, en favor d’una comarca viva i combativa, que clamen els joves: #AplecCampdeTúria

Ens hem llevat enjorn per culpa d’uns jardinerets molt graciosos, no sabien que era el patró de la jardineria, hui, santet que ara no recorde. Baixem a pescar a l’espigó, una caleta que tenim davant la casa llogada. Pugem quan començá a ploure i esmorzem, després, entre lectures de diaris i passades digitals, comencem a preparar el dinar, una fideuà de fideu fi espectacular: sobretaula, molt llarga i descans, de vesprada baixem al port de Vinaròs, amb les canyes de pescar de nou, i els xiquets que no voldrien fer una altra cosa. Un peix, petit, minúscul és l’únic premi. Tornem i ens preparem per sopar, llarg, cundidor, amb vins blancs i negres. Ha plogut també durant part del dia, però menys que no ens havien avisat. Mentre sopàvem, els llamps eren a la mar, tan lluny que no sentíem els trons. Encara ara llampega i s’escolta la mar que trenca davant de casa. Penúltima nit. Ah, en unes hores eixim de comptes. I de tantes coses més.

En fer-se les huit del matí arriba davant nostre una camioneta de Gartenbau Gerard, d’on baixen tres homes amb les seues eines imprescindibles per acondicionar la jardineria del xalet del costat: no s’estan de res, segadores, bufadores, talladores, tot el material és a gasolina, així que el siroll és demolidor, a partir d’aquella hora. Trobe que som en una zona de vacances, residencial, lluny del brugit urbà del poble, així que de segur que ha d’haver una ordenança europea que evite un pleit. Parle amb els treballadors de Gartenbau, però no hi ha res a fer, em diuen que ells van a la seua, que cadascú vol el jardí net i ordrenat quan vol i ho paga. Parle amb la policia municipal, per si hi ha cap reglament municipal que ens empare, als que encara fem vacances en una zona que ens van vendre que era tranquil·la i mel per fer-ne: molt correctament, l’un en valencià i l’altre que no el sap però l’entén, em diuen que no tinc res a fer; i Europa, els dic, i l’educació, i el respecte per la gent i els espais? El que parla valencià bufa, alena i exclama, uii, si s’estiguera vosté a París, allà com que no hi ha els francesos, que són tots de vacances, són tot l’agost d’obres. Me’l mire descregut, com si ell anés cada setmana a París, i li recorde que justament els francesos potser pensen que poden anar de vacances a zones més tranquil·les, que Vinaròs potser que viu també del turisme, i nosaltres malgrat que valencians també podem merèixer aital condició. Res, home, em diu, i sort que no trauen un martell neumàtic… Jo li retruque que, si fóra una urgència, una canonada, un rebentó o un accident, ho entendríem i, fins i tot, acudiríem a aidar.
Res, ni zona vacacional, ni zona tranquil·la, ni platges de Vinaròs, ni Europa ni la mare que la va parir: qui no vulga pols, que no vaja a l’era.
M’acomiade dels dos municipals respectuosament, el que parla valencià i fins i tot l’altre, i bon dia tinguen i feina per llarg.

Benvolgut magnífic ajuntament de Vinaròs, miren vostés, ara ja anem apamant per què tenen tanta zona residencial buida, que es ven o es lloga, i tant de xalet tancat a la zona nord del poble, en tota la línia de platja fins al riu Sénia… Si vostés no ordenen una mica les coses durant l’agost, el juliol, i fins i tot el setembre, com volen que vinga ningú a rascar-los el nas? Xe, no podien fer uns cursets de formació de jardineria, que fins les deu del matí pegués en menys sirollosa, o més respectuosa, o majorment europea i tranquil·la. Fins i tot en ‘magnífica’

…benvolgut magnífic ajuntament de vinaròs… que no avancem, ni avançarem, per com les retallaes en educació van començar l’any 1940, assassinant tot de mestres i una escola nova que de segur ja hagués anant pensant una altra forma de viure i de ser…

-i els jardinerets de l’ànima, vols dir tu que estarien tots tres assegurats i amb els papers al dia, i els contractes serien en ferm, amb l’IVA i tota la mandanga?

Pobres els alemanys que tenim al xalet del costat, que es miren la feta i encara no creuen que els passa… Ells van arribar ahir, però no sé si acabaran el dia.

– Això de ‘magnífic’, ja saben vostés on podien retolar-s’ho?

Segons que expliquen els diaris de hui, les cròniques d’estiu no canvien la premsa alternativa que vivim. En aquests territoris vivim alternativament, força coses. Per exemple, condemnen una dona per furtar llenya en un camp que no era el seu, evidentment. O condemnen un jove que es fa una manola davant la seua veïna. O condemnen un jove per tirar un ou a un regidor municipal. O per besar-se públicament, condemnen els joves. O per banyar-se nus, la justícia s’empara en aqueixes coses, es perd en aqueixos detalls, malgrat que en uns altres, s’adorm, casualment: ves si n’hi ha polítics valencians imputats que encara governen, ves si n’hi ha banquers que ens han buidat la hisenda, ves si n’hi ha gànsters que s’han gastat els recursos que no teníem, en canvi que ara tiren al carrer la gent, deixen de pagar l’escola o les farmàcies, i continua si vols explicant tot de casos en què la justícia no aplica la mateixa vara.
Valencians i catalans s’han quedat sense diners al calaix, i els governs, que s’han demostrat inútils, inoperants i ineficaços, ara demanen a espana que els deixe diners, per poder pagar allò bàsic. Som dels que paguem més impostos que no ens retornen, però ara els demanem almoïna, que no arribarà regalada ni en canvi d’alts interessos polítics i dels altres.
Els lladres dels milions, borbons, polítics, empresaris, llepons, etc., continuen vivint de perdonavides, protegits, amb vergonya o sense, tant se val, mentre els desgraciats no tenim esme per esclafir-los al cap ni els ous durs de pasqua.
 
I encara aquest carreró que no hem construït a cegues, no ha mostrat el pitjor de les seues façanes.

Els excessos de la premsa durant l’estiu suavitzen la temperatura i les penalitats que ens depararà la tardor i el retorn a les rutines. Potser per això ens trobem detalls de notícies per alegrar-nos les vacances. O potser com que la crisi ha provocat tantes retallades als mitjans convencionals, la premsa escrita s’ha quedat sense becaris, que són els més esforçats a demostrar què saben fer per guanyar-se el lloc. Els històrics, que ja vénen d’això i d’allò, van descrivint un noticiari que ens retrotrau al Caso, que ara mateix passaria pel primer dels grans diaris peninsulars postfranquistes. Uns pocs exemples…

Ahir, dues dones estrangeres (aquest detall era molt important), havien xocat frontalment amb les bicicletes, i com eren avançades d’edat s’havien fet tan de mal que calia explicar-ho com un breu d’importàmcia internacional, perquè no provoqués un conflicte entre països veïns. No vam podem dormir fins que no ens vam assabentar si les dues dones encara patien, i per això se’ns va ocórrer de telefonar a l’ajuntament de Torrevella, però comunicava.

Anit, la portada del mateix diari, ara en digítal, també explicava els accidentats pels bous i vaques de diferents pobles valencians, l’una dona malferida en el costellar, perquè el seu home s’havia deixat la porta de casa oberta (causalment?) i la vaqueta l’havia envestida. En canvi, el de Xiva va tenir menys sort, ja no ho podria contar…

Un altre breu o crònica explicava que, a Bétera, la calor havia ofegat dotze caderneres en un corral, i la unitat d’emergències d’animals domèstics no havia arribat a temps de salvar-les. Aixi, entre colps de calor, ofegats a la mar, accidentats del trànsit, o perles semblants, la competició a vore qui fa més llàstima periodística s’ha convertit en esport olímpic. O paralímpic.

S’acosta el primer Aplec del Camp de Túria…
El proper dissabte 1 de setembre tindrà lloc a Bétera el I Aplec del Camp de Túria (el primer del segle XXI). L’Aplec naix de la voluntat, el treball i l’esforç d’una vintena d’associacions de la comarca entre ateneus i casals, col·lectius juvenils, de danses i cultura popular, associacions de música, grups de teatre, col·lectius pel valencià, etc. i té el propòsit de consolidar-se com un aplec itinerant entre els diversos pobles del Camp de Túria. 

Amb l’Aplec pretenem crear un espai de trobada de menuts, joves, veïns i veïnes… que es convertisca en un referent cultural i d’oci alternatiu al Camp de Túria i, també, arreu del país. Un espai de participació i cohesió entre els diversos col·lectius de la comarca i, en tot cas, un espai compromès amb el valencià, la nostra cultura i les nostres tradicions. Entre totes i tots farem, a poc a poc, aplec!

Per a més informació: apleccampdeturia.blogspot.com

Cordialment,

L’Ateneu Cívic i Cultural de Bétera
| ateneubetera.org | Facebook  | Twitter |

Els joves mereixen la millor de les respostes a una gosadia en favor de la comarca i del futur del país: no els fallem. A vore si en som tres mil.

A uns pocs metres d’una cala petita de mar, al terme de Vinaròs, a poca distància del riu Sènia, del parc de l’Ebre i d’un vaixell enllumenat que sembla una plataforma sospitosa contra la mar i contra més coses. Fa tres dies que no es mou ni amb el marejol de hui. Som de vacances, per això que no pleitegem, mengem bé, descansem, ens banyem, malgrat que, hui, l’onatge permetia pocs luxes, si no ets un jove intrèpit o algú sense el seny necessari per decidir que, de l’hamaca estant, s’està ben rebé, còmode, i amb aquell sirollet infinit, interminable de l’aigua contra la pedra i les roques de la nostra cala. Estem gairebé sols, malgrat que som en agost, tan tranquils que pareixem els amos del corral i del carrer, i d’aquest xalet de primera línia que pega en coent i en vell. El litoral fins al poble són apartaments, bungalows, casetes, la majoria tancades o en venda, i l’aspecte fins i tot d’allo més nou no s’escapa d’una temporada en crisi. Si això és l’agost, com no serà setembre i una tardor que no volem avançar a tronades i tempestes. Ha plogut, però no ha arribat a banyar, fins i tot en això som desgraciats.
Ara, fa bo i podem dormir de nit, excepte els engorrosos que es desvetllen i no paren de fumar cigarrets i llegir llibres, quins dos vicis. Com que ens trobem bé, no demanem socors ni ens queixem. Som de vacances i encara tenim dies per gaudir per endavant. Bona nit.

Hui tanquem una altra de les activitats de l’estiu, a l’ateneu de Bétera. Almenys, simbòlicament, passarem la darrera sessió del cinema a la fresca. L’última, o potser la penúltima, ja es veurà. A setembre encara fa bon oratge per tot, segons que ens pega enguany una temperatura excessiva.
Hem triat una de les millors pel·lícules del segle XX, i sens dubte una de les cinc millors del noranta, al nostre parer. La mirada d’Ulisses, de Theo Angelopoulos, és una gran pel·lícula, una mirada a Europa sense gaires concessions, però amb pinzellades d’obra mestra, d’explicar-nos infinitats d’històries dins una gran història. Art per cinema, i una bellesa esplèndida contínuament agredida per la realitat d’un continent que es pensava el melic del moment, intocable, inviolable, però completament fracassat.
Fa quinze anys que no hem vist la història completa d’un home que busca l’origen del cinema, de la història, de la seua pròpia vida, amb referències als mites i símbols d’una civilització més limitada que no atrevida.
N’hi ha per escriure llibres sencers, en aquest cant èpic contra o en favor del segle XX, d’un director que es va morir no fa gaire en travessar un carrer, atropellat per una moto, però que ens ha deixat una de les obres de major impressió del cinema d’autor, ni dòcil ni complaent. El viatge, el mite, l’origen… Aquesta nit, a Bétera, podeu compartir aqueix desfici.

Arriba el final del festa, el 22 d’agost, i encara de matí se sent el passacarrer d’obreres i majorals, amb la xaranga i les traques: les traques que desparen quan trauen una de les futures obreres de l’any que ve, que n’han de confirmar quatre, que amb la crisi no serà gaire fàcil. Ara mateix tornen a passar per casa, perquè s’escolta el tabal. No són lluny. És la vuitava, massa dies de festa potser: tret d’aquells tres grans, la marededéu, Sant Roc i el gos, i si voleu afegiu la vespra, en teníem prou. Perquè la cosa s’allarga en excés i la gent ja va cansant-se, però cadascú que pegue per on vulga. Anit, les obreres i els majorals van visitar l’exposició d’esperança casanoves, a l’ateneu, una bona sorpresa, i roser verdevio ens passà un resum de la seua festa particular.
Pel que fa a les vacances som més aprop de l’ampolla mig buida, però encara passarem uns dies de descans a vora platja, al terme de Vinaròs, ja tenim la tria de lectures, els ordinadors preparats, els deures enllestits, com que no sabem si tindrem cap connexió, deixem per endavant aquesta cloenda, de festes, de la festa a Bétera, que proposava Esperança, qualsevol pujada fa la seua baixada; ara, sort que no és en un colp en sec. 
Realment, si fem comptes, ens en queda encara una altra bona vuitava.

El dia de la rodà de les alfàbegues em vaig topar amb Miquel a l’alçada de la farmàcia del carrer Colom, entre una gernació entusiasta de joves que ballaven i cridaven i feiein xerinol·la de festa major:
– Xe, Miquel, no dus la camisa florejà.
– No, no, no m’he l’he posada, hui; ja saps que sóc una miqueta offsaider, que m’agrada anar a contracorrent.
– Amb tantes ganes com tinc jo de tenir-ne una per posar-me-la…
– Home, per què no m’ho havies dit; si en tinc un grapat a casa, guardades…
Mira, jo te’n triaré una i te la regalaré.

Ens tornarem a trobar dues hores més tard, a l’ateneu, i aleshores m’ensenyarà un missatge al seu mòbil: triar-li una camisa a l’albert…
Dos dies després ja m’arriba un wassap: tens la camisa a la cambra, on s’hi fan les reunions, en un calaix. Te n’he triada una de les que més m’agradava.

Era el dia del Gos, després de la coetà, i ara us ensenye aquest regal fantàstic, la meua primera camisa de goig per la festa, de mans de Miquel Calvet.

Com que era el Gos, ens vam llevar tard, descaradament. De vesprada encara vam tornar a fer el gos, i després ja va venir la festa rodà. Vam passar per l’exposició que hi ha a l’Ajuntament Vell, sobre el coet i els artilugis antics per fabricar-los, sempre artesanalment, i vam pegar cap a la coetà infantil. És una mena de cordà preparada perquè els xiquets s’entrenen a viure el foc des del seny, és el que es pretén, i fan una cordà que acabà en un punt àlgid, ràpida i contundent, que feu córrer més els adults que s’ho miraven darrere la gàbia. Encara vam tornar a visitar l’exposició sobre el coet i vam anar fent temps fins a l’hora del gran espectacle del dia, la coetà del Gos que disparen els majorals, aquesta vegada sí de valent. Són uns trenta-cinc minuts d’una força i una vivor que, qui la viu de dins, no oblida mai. De fora estant, la sensació és espectacular. Per esperar cada any el dia i aquella hora en punt de les deu de la nit.
Més tard, els amics ens vam concentrar a l’ateneu, com cada dia, perquè a més de la guàrdia hi havia concert de blues. Sí, bona música i molta festa, el concert va arrossegar un munt de gent, que el corral era ple, així que nosaltres vam ocupar la part de la plaça, que era ben viva i amb més taules que sopaven a la fresca. El Gos és el tercer dia gran de la festa i aquella era la sensació que es topava la gent que anava amunt i avall. La major part dels que hi havia a l’Ateneu eren forasters, atrets pel grup, i allò era un ple com poques vegades hem vist, malgrat que de socis de l’ateneu n’hi havia pocs, realment.
Ens vam visitar els municipals, perquè un veí deia que n’hi havia prou de siroll, malgrat que de l’albereda pujava amb major intensitat i volum el brugit i el terrabastall, però nosaltres teníem el permís fins a la una, i no fins a que manen els cànons i els poders desiguals en les decisions i en la intensitat del destorb.
Res que no es cura amb bones paraules, amicalemnt. Més tard, uns quants comiats, i part de la colla que ja es despartia per tornar cadascú aprop dels seus per acabar vacances o per començar a planificar la tardor, que també serà llarga i ara mateix preocupant.
Al punt que tancàvem va entrar juanín el paler i vam traure conversa llarga, la que podíem, que ell, segons que va explicar repetidament, havia xuplat de valent i li costava de rematar les frases i les idees; parla, parla!, em deia, mentre ell procurava de vore com arrodonia allò que feia estona ja havia començat a dir, anit tot bondat i encaixades, juanín, que va anar explicat-nos això i allò dels caragols, la família, el treball i com un colp va caure de dalt baix de l’obra amb el xino (un carretó per pujar formigó), que després volien descomptar-li del jornal, ep, veus com això de l’ateneu si no tens manies,  és de portes obertes per a tots, oncles i nebots, i no com expressen de reüll alguns botarates quan passen per la plaça i s’estiren com si la façana dels dimonis congriés un purgatori de penes d’un dolor de morir-nos pel cor i per l’esperit.
Tot plegat, el miracle del gos, de Sant Gos, per recordar un altre any com un dels jorns principals de les festes a Bétera.

Per cert, que encara hi ha algú que no sap que les fotos exposades a l’Ateneu d’esperança casanoves són a la venda, perquè conserveu un record inguarible de la freixura de Bétera i la seua festa. 

Com que Sant Roc ha perdut pistons, i una mica d’oli, la festa passa per un dinar de clavaris a la mar, res més; entre els joves aquella escola de beure alcohol i passar més coses que són les disco-mòbils, siroll per als adolescents i tamborrinada contra el veïnat, però sembla el més fàcil i el més barat, perquè ja portem tres dies de la mateixa cançó. Bé, també hi havia paelles, i un fum que s’havia hostatjat a posta i no deixava respirar.

Hui és el Gos, el tercer dia de les festes majors i la cosa canvia, perquè n’hi haurà més substància, infinítament més sòlida. A partir de les huit de la vesprà tres models de cordà per a xiquets i joves. Lligat a l’exposició sobre el coet que teniu encara oberta a l’Ajuntament Vell, que a més va oferir un parell de conferències i de molt d’anecdotari popular sobre el foc i la seua fabricació atificial (això era a càrrec de l’associació d’amics del coet, que pretenen de conservar el permís per llançar-ne cada any, malgrat l’amenaça europea sobre algunes tradicions gairebé ancestrals. Veurem com quedarà l’afer d’aquesta nova batalla). Després de les cordaes infantils l’extraordinària coetà del Gos, un moment especial i màgic a la placeta Lluís Reig que cada any es converteix en un veritable infern, és sens dubte un dels moments de la festa a Bétera, sense el qual no acabaria de tenir aquell punt. Ací hi ha les comparances amb Paterna i Picanya, qui fa més foc i fum en quaranta minuts i escaig, ells que sí que ja han decidit de limitar els espais i els moments del coet.

Si voleu una cosa més tranquil·la, a la nit a l’espai de l’Ateneu, hi ha un concert de blues, després de sopar a la fresca. Fa calor, és el gos, Sant Gos que recordava Gustau Navarro, de moure’t ja sues, i és el jorn de no fer res, res de res, en reconeixement a la gent que ha treballat tant durant l’any, o per la festa, o encara per aquells que sempre fan el gos: que em diuen manta, gos, mantero, faena-fuig, i que diguen el que vulguen, que lo meu és meu i no vull repartir-ho.