Ulisses20

Mentre llegesc el primer dels llibres triats per l’agost, ‘L’anarquisme, fet diferencial català’ de Xavier Diez, del qual parlaré demà, no sé ara qui  piula un enllaç al llibre ‘El eco de los pasos’ de Joan Garcia Oliver, editat per Ruedo Ibérico, casualment les mèmòries d’un anarquista de ferro picat, de pare valencià. Hi pegue una ullada a uns quants capítols de les memòries, sobretot el dedicat als valencians, son pare era de Xàtiva. Com ens defineix, o defineix els valencians de l’època, no té desperdici, o el té sobradament, carregat de tòpics superficials, potser perquè el retrat encara és viu i actual… En dues pàgines de les sis-centes del llibre liquida allò que és una pura anècdota en les seues memòries, com som els valencians, la majoria?, uns quants, els que ell va conèixer, una incògnita.

Ara, ho sabem nosaltres, com som?

“Com que mon pare era de Xàtiva, vaig dedicar temps a comprendre València i la seua regió. Vaig caminar l’horta de matí, durant el dia i a l’horabaixa, quan comencen a cantar els grills, a raucar les granotes, a córrer l’aigua per les séquies…, damunt aquells camps llaurats la lluna brilla com enlloc. El valencià se sent feliç en l’horta, davant la mar, en els carrers llargs dels pobles on juga a pilota, a llargues. És feliç saltant pels barrancs, amb els podencs i l’escopeta preparada per a l’au o el conill. Feliç entra a la seua barraca, hi penja l’escopeta darrere la porta, creu, i no li manca raó, que els foraster mai no el comprendrà, ni el català ni el del centre peninsular…”

Segons Joan García Oliver, catalans i castellans van alliberar-lo d’allò que més s’estimava, els àrabs… Ací no sé d’on es trau l’anarquista aquesta estima i admiració, dels valencians per aquells que va foragitar…  Els uns i els altres ( en referència a castellans i catalans) Van deixar-lo nu amb el paisatge immutable, la lluna, l’horta ufana, el cant i les danses. I encara afig: un sord ressentiment que amb el temps s’hi feu més conscient, la desconfiança d’allò que vingués de Catalunya o de Castella.

I acaba dient que els moviments polítics i socials procedents de Madrid o Barcelona són vistos i acollits amb desconfiança… Per això els valencians afaiçonaven el republicanisme, la CNT, el que fos, a la seua manera.

No sé si hi ha gaire diferència en aquesta descripció de la que feia Llorente al diari o als poemes sobre la barraca i altres tòpics. Ara, si vens al Palmar, potser que t’hi trobes el mateix retrat, tret que políticament, allò que ens arriba de Madrid, a una majoria de valencians ja els va brodat, vestit, amb tots els traus i els botons: política, economia, corrupció, frau, mentides, gasterisme, una escopinada calcada, xa.

Però és cert que, allò que ens arriba de Catalunya…

**Ves que he trobat sobre el personatge en una de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres, que ha publicat Vilaweb durant el mes d’agost:

«Si es vol perseguir els responsables que hi hagi tants refractaris al servei militar, que busquin els autors d’aquell decret de dissolució de l’Exèrcit de la República i els culpables que els anarquistes s’apoderessin de les armes dels regiments sublevats un cop vençuts per la guàrdia d’assalt de la Generalitat; que busquin sobretot els qui durant tants mesos es van dedicar a l’incendi, a la destrucció, a l’assassinat i al pillatge obeint la consigna que el caníbal Garcia Oliver havia llançat per la ràdio: ‘¡Matad! ¡Destruid! ¡Incendiad!’ Són els causants d’això que caldria processar i jutjar, no pas els pobres refractaris que no en són més que una conseqüència i en definitiva unes víctimes més.»