Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 25 d'agost de 2013

Cants d’agost (el23)

«Uns governen el món, altres són el món.»
Llibre dels desfici, Fernando Pessoa

Comiat de Lisboa. Baixem a Betlem, a fer-nos el pastís de Lisboa. Hui no fem cua, perquè entrem a cercar taula: ho diu el cartell que penja a l’entrada: cerque taula, espere’s que vinga el cambrer, faça, faça… Talment dit talment fet. Hem berenat entre aquells taulellets de la pastisseria més famosa de Lisboa, al barri de Betlem. pastís boníssim, café boníssim, preu encara millor. Això a València ens hagués costat el doble, o el triple, i no sé si haguérem berenat amb aquell doll de qualitat.
Hem passat pel centre de cultura contemporània de Betlem, un edifici nou amb una pedra rosada que Paco m’assegura que és marbre bast, però jo ho dubte. Passegem per davant els Geronims, el monestir imponent, espectacular, de la ciutat, canten una missa, diu Paco que el Santo Santo…, pugem fins a l’estadi d’Os Belenenses, que és buit malgrat que els llums són encesos, quants equips de futbol té aquesta ciutat? quants tramvies? quants turons que fan pujar i baixar els cotxes per passeres impossibles: les pedres regulars políèdriques que adoben les voreres són per tot: hem arribat tard a l’exposició permanent del Centre de Cultura, però ens hem entretés en les botigues d’art, de joies, els cafés, les llibreries… he comprat un vídeo sobre la ciutat, a través de la literatura de Pessoa: els misteris que qualsevol turista ha de veure a Lisboa: ca, una misèria, els turistes no hi veuen res, gairebé res, de la veritable ciutat. No m’emporte res, res de res de la ciutat, tret d’una setmana espectacular, de canvis climàtics brutals —amic, l’Atlàntic és un oceà de sorpreses—, sobretot per als que venim del secà i del mediterrani. Carrers i places, tramvies, alguna lectura, els versos de Camoes, l’oceà rabiós d’aquests dos dies últims, una mar enfadada, punyent i tan poc dòcil.
Al remat ens hem deixat per fer un dels viatges del tramvia, conscients que això ens farà tornar, que no caldran uns altres vint-i-cinc anys, perquè llavors les cames no seran tan noves, i no podrem defensar-nos dels desnivells de la vida, en aquesta ciutat i, possiblement, en cap altra.
—No sé si ens valdrà de promesa o de compromís, estalviar-nos un bitllet, un de sol.

«Quan dormo molts somnis, vinc al carrer, amb els ulls oberts, encara amb el seu rastre i seguretat.» F.P.  



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de agost per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent