ALBERT CORTES MONSERRAT

Ja coneixem les dades d’aquesta enquesta política què presenta novetats importants respecte el passat mes de febrer, la mes destacada seria un augment considerable de l’opció independentista en la relació amb l’estat, i un clar augment del segment de població que considera insuficient el nivell d’autonomia de Catalunya.

De les dades què he pogut constatar destacaria les següents i més importants:

A l’apartat dels problemes més importants què consideren els catalans, trobem en primer lloc l’atur, una cosa força lògica ja què es un impediment en la vida quotidiana, i en sisè lloc la relació Catalunya-Espanya amb un 14%, i pujant dos llocs i sis punts des de la darrere enquesta, fet què demostra un augment de la consciència nacional.  Pel que fa al marge de millora de la situació política a Catalunya en el proper any, un 49,5 diu què seguirà igual, i tant sols un 22,4 que millorarà, cosa què dona fe del descontentament per l’actitud de la Generalitat alhora de defensar els nostres interessos.  Un altra dada interessant es la prioritat de diferents objectius a la població, i on la més nombrosa es la demanda de mes participació ciutadana en les decisions del govern amb un 33,2, això confirma les inquietuds pel dret a decidir, i una llei de consultes populars sense restriccions i autoritzacions externes, concretament des de Madrid, què desvirtuen totalment la llei i també la democràcia.

En els tres apartats que normalment analitzo, trobem què el sentiment per ordre de preferència es, igual català que espanyol 42,2  2 punts menys que l’anterior enquesta, més català que espanyol 26,2  1 punt menys, només català 19,8  2,5 punts més, i testimonialment espanyol 4,5 i més espanyol que català 4.  Pel que fa al nivell d’autonomia a Catalunya, el considera insuficient un 68,1 5 punts més, suficient 24,6  2,5 punts menys, i massa autonomia 3,1 2 punts menys.  Per últim la relació Catalunya-Espanya, on per primer cop els partidaris d’un estat dins un estat federal son 35 %, seguit de comunitat autònoma 34,9  4 punts menys, estat independent 20,9 prop de 5 punts més, i regió 4,4 es manté invariable.

Dades molt esperançadores pels partidaris de l’estat propi, ja què a l’augment de consciència nacional provocat principalment pel llistat de greuges de l’estat, i la passivitat del govern català, i l’augment de les ganes de participar en forma de decidir lliurement els nostres assumptes, s’afegeix l’augment de sentiment de pertinença català, què sumant els només català i els mes català què espanyol s’apropen a un 50 % dels enquestats.  Pel que fa a l’autogovern, els que consideren insuficient el nivell autonòmic, s’apropa a un aclaparador 70 %, i això ho podem lligar al sentiment,  a les qüestions econòmiques i opcions de futur. Finalment la relació amb Espanya, la suma de l’estat independent amb l’estat federat sumen 56 %, amb un augment espectacular de l’estat independent que arriba al 21 % amb un fort augment.

Se’ns dubte el maltracte i presa de pel constant del govern Zapatero a Catalunya, te un efecte multiplicador de l’independentisme què mai li podrem agrair prou, com també ho haurem de fer amb la submissió què actua el nostre govern en la defensa dels nostres interessos, i la nul·la intenció de plantar cara, cosa que provoca cada cop mes desafecció a la societat civil, i un augment dels partidaris abstencionistes de l’estat propi organitzats molts amb plataformes sobiranistes de la societat civil, i què tenen què donar peu en les properes eleccions al segon pas, què es la creació d’aquesta mena de candidatura transversal amb la independència com a prioritat absoluta, i emplenar el Parlament de persones que tirin pel dret amb aquesta qüestió, sense entrar en l’entramat de la resta de partits, què tant sols compleixen la funció de retardar el tema donant tombs i més tombs.

El PSOE-C há presentat una tanca de publicitat per les eleccions europees en les quals apareix la candidata, Maria Badia de cara, al costat del candidat del PP Alejo Vidal Quadras d’esquenes, amb la inscripció “Tu decideixes quina Europa vols”, que complementa unes altres amb cares de lideres de dretes com Berlusconi, Aznar, Chirac o Bush, amb el lema “Ells, també volen canviar el món”.  Tot plegat una copia de la campanya catalana què tant be els va funcionar.

La seva candidata, diu que la campanya simbolitza les dues Europees, la de la dreta què se’n va i la de l’esquerra que entra, i un recordatori d’un pasta poc digne on ens hi juguem molt. No ha oblidat les critiques contra Vidal Quadras, del qual ha dit què sempre fa política contra Catalunya i el seu Parlament, posant exemples com els recursos de l’Estatut  o la LEC.

En definitiva preparen un altra campanya indigne, a l’estil de si tu no hi vas, ells es queden, de gran èxit a les eleccions espanyoles. Molt trist utilitzar aquest recurs de la por a un altra partit que des del seu espanyolisme ranci es mostra tal com es, i amagar la falta de propostes concretes, amb aquests fets tant miserables.

A la seva candidata, li recordaria que el partit que representa sempre fa política contra Catalunya, i que els seus diputats a Madrid molts cops contradiuen el que han votat al Parlament, en un exercici d’esquizofrènia què sempre perjudica el mateix.  Sense anar mes lluny, en les resolucions del Debat del Estado de la Nacion, els seus diputats van votar com fan sempre al costat del PSOE coses, com en contra d’una resolució sobre finançament autonòmic què prèviament havien donat suport al Parlament, i a favor de la presentada pel PSOE molt inconcreta, i que no marcava ni els terminis, també en contra d’una proposta per la participació de la Generalitat en la gestió de l’aeroport del Prat, què en el seu dia van validar al Parlament, així com en contra de canviar les matrícules dels vehicles per portar el distintiu territorial CAT.

Aquests exemples indiquen ben clar el seu compromís amb Catalunya, on mantenen el poder gracies sobretot a la submissió absoluta d’ERC, què més enllà d’alguna proclama buida de contingut, segueix permetent que aquesta sucursal de Zapatero desenvolupi el seu projecte a Catalunya.

La demagògia del cartell es clara, els dos son iguals, i quan convé com en el cas del País Basc uneixen les seves forces sense cap pudor, si es tracta de decidir quina Europa vull, evidentment no es la seva, ja què no ens afavoreix amb res.  La utilització de líders de dretes, molts d’ells retirats ja es delirant, i no desmereixen en res líders suposadament d’esquerres com Blair o Zapatero, què també volen canviar el món, evidentment cap a pitjor.

Respecte a la critica al xenòfob i profundament racista contra tot el que fa olor a català, Vidal Quadras, i la seva política contra el Parlament, nomes amb els exemples abans esmentats, sobren les paraules per veure que el PSOE-C es molt pitjor.

En definitiva, esperem que la societat catalana atorgui el mínim suport a aquests dos partits espanyols, què faran tot perquè  Catalunya  no aixequi cap amb les mateixes armes, i jugant amb aquesta demagògia absoluta què francament fa pena.

Antonio Basagoiti i Arantza Quiroga, President i Presidenta del PP i Parlament Basc respectivament, han deixat molt clares les seves idees sobre qui ostenta el poder a l’Estat, i les formes legals o no d’aconseguir-ho, al mateix temps l’ex president Jordi Pujol en una trobada amb periodistes, ens diu què el projecte Espanya s’ha trencat, però segueix insistint amb l’entesa com a única formula.

Efectivament el President del Partit Popular al País Basc, qualifica de situació predemocràtica l’etapa anterior i en una deriva d’Ibarretxe, i situa el pacte com el futur, i el model català de pacte amb radicals passat de moda, un pacte basc exportable a altres zones, i què es la llibertat davant el tacticisme. Per la seva banda la presidenta popular del Parlament basc, assegura què es el més democràtic, ja què no hi ha cap grup que defensi ETA, i permet una alternativa a les politiques nacionalistes.

D’altra banda en Jordi Pujol què qualifica el projecte espanyol de trencat, i respecte la creació d’una associació independentista anomenada Sobirania i Justícia amb alts càrrecs dels seus governs, ha dit què es lògic què hi hagi gent què adopti actituds nacionals, però ell no s’hi apunta, encara què no les considera bones ni dolentes, i ha defensat que les respostes han de ser intel·ligents i pensades, ja què no ens podem permetre alegries absurdes.

Son dos postures que donen llum clarament el problema, la primera opció, l’espanyola, fa prevaldre l’eix nacional per damunt de tot, i no dubta a utilitzar l’estat de dret per arribar als seus objectius o unir els dos grans partits quan faci falta com a Euskadi, qualifica de radicals tots aquells què no van en aquesta línia de la Espanya única i uniforme, i ja mira cap a Catalunya per completar la reconquesta total, s’atorga el paper de la llibertat, curiós venint d’un partit ple d’exfranquistes, i el contrasta amb el tacticisme què es veu que segons el seu diccionari es quan el govern no va pel rumb què ells volen marcar.  Tanmateix qualifiquen el parlament de més democràtic, què es veu què s’aconsegueix quan s’ilegalitza una parts dels votants i s’alteren els resultats, tot per suposat gens nacionalista, una paraula que curiosament menyspreen, no així els fets què porten a ella.

L’altre postura encara ara incomprensible es la d’en Jordi Pujol, què admet que el projecte espanyol es mort, i què hi hagi gent què adopti actituds nacionals, però ell d’una manera o d’un altre segueix insistint amb el projecte acabat, i per suposat no adopta actituds en favor de la nació, que no sembla ser la seva, de fet no crec què ho hagi estat mai, ja què deixant de banda la seva gran tasca els primers anys de govern on tot estava per fer, els darrers simplement ha estat un peix al cove en forma de petites engrunes suficients per mantenir el seu petit poder en el territori, i ni amb la situació actual es capaç d’alliberar-se d’aquest llast què es l’estat, buscant formules esgotades què ja no van enllo,c i negant el dret nacional de ser lliures qualificant d’alegries absurdes, què es veu que Catalunya no te dret a tenir.  Es la cultura de la submissió permanent què no vol canviar.

Aquesta es la gran diferencia, i què nomes s’aconseguirà canviar si l’eix nacional passa a ser prioritari, deixant personalismes, ideologies què sense estat no van enlloc i sigles de partits  enrere, per un projecte comú cap a la independència, i amb clara vocació de fer front a l’Espanya caduca actual.

Realment i encara que ho intentin tapar com sigui els nostres partits ens ofereixen dos models per Catalunya, un què amb el recent acte de la Casa Gran va unir Iceta i Madi, i què en un altra graó segueix la direcció d’ERC actual, i un altra polítics com Carretero, i altres forces ara extraparlamentàries, més militants de CIU i ERC, totalment  oposat.

Efectivament, les lloances mútues d’en Madí i Iceta demostren que el poder els uneix en les seves estratègies, i què els dos partits què fins ara han portat les regnes del govern de la Generalitat, tenen com a prioritat absoluta mantenir o retornar segons el cas, a remenar les cireres, i mantenir l’estatus de Catalunya dins l’Estat tal com el coneixem ara amb uns falsos fronts dreta i esquerra, lluitar per ser la primera força, i evitar què ningú gosi fer distorsions en  aquest sistema pervers amb l’ajut dels seus poderosos mitjans d’informació, seguint anestesiant el país.

A l’altre costat trobaríem per exemple en Carretero, recentment sortit d’ERC per les seves opinions, i què avui mateix amb declaracions a TV3 representa aquesta incomoditat i perill per la resta de partits què no volen què res es bellugui.  Ha afirmat que l’independentisme actualment es extraparlamentari, amb clara al·lusió als republicans dels què ha dit què amb pluja fina i gestió no s’allibera un país, i què ara ja no son la millor eina.  S’ha mostrat molt escèptic amb la unitat de la direcció actual, i ha assegurat que vol presentar una associació per les properes eleccions, i estan estudiant la formula per la unitat de tot el món nacional català ara fragmentat perquè l’electorat tingui una opció per l’estat propi.  Pel que fa  a una unió dels dos partits catalans amb la finalitat d’aquest objectiu provocaria la retirada immediata del seu projecte.

Hi aquí tenim els dos vertaders fronts, el de seguir donant tombs perquè tot continuí igual, i on el poder dintre del cercle legal vigent es la màxima aspiració, i el trencament d’aquesta legalitat, per sense embuts enfocar la creació de l’estat propi com a via de solució pels nostres problemes. Aquests fronts els veiem molt clar en el País Basc, on la separació entre nacionalisme espanyol i basc està ben definida. A Catalunya els partits segueixen sense voler donar el pas, i tant sols amb alguna proclama busquen captar algun votant despistat, però es un autèntic brindis al sol. Les direccions actuals dels partits d’ordre son un obstacle a vèncer per avançar cap al dret a decidir, per això l’opció Carretero els molesta i molt, ja què es la mes coherent si de veritat es vol donar el pas per la creació de l’estat propi.

Realment la millor opció seria que CIU i ERC es presentessin a les properes eleccions amb la creació de l’estat propi com objectiu i punt número u dels seus programes respectius, però com què això sembla què es fer volar coloms, i no sembla ser la opció de les seves direccions respectives què no volen sortir de les regles actuals marcades per l’estat espanyol, per això aquest intent de reunificar les forces independentistes, i donar una opció a tota la desafecció convertida en abstenció orfe de vot útil per la Independència, a més aconseguir sumar tots els militants i simpatitzants que posin per davant el pas definitiu i decidit cap a la sobirania, i deixant de banda les sigles del partit què li pesi a qui li pesi no deixen de ser un simple instrument per arribar a l’objectiu, quan s’és una simple unitat descentralitzada administrativa o autonomia com li vulgueu dir, i un cop assolit l’Estat passen a ser opcions reals com en qualsevol lloc del món. Es una tasca difícil, i plena d’obstacles, però pot ser una llum al final del túnel fosc on ens trobem.

El Tribunal Suprem espanyol ha il·legalitzat la candidatura d’iniciativa Internacionalista-Solidaritat entre els pobles, què pretenia presentar-se a les properes eleccions europees, donant per bo els arguments del govern espanyol què la va impugnar per considerar què es la plataforma que utilitza l’esquerra abertzale  per treure el cap.

Aquesta candidatura encapçalada per Alfonso Sastre, què havia format part de les llistes d’ANV a les eleccions espanyoles 2008, i anteriorment a Herri Batasuna  i Euskal Herritarrok, totes també ilegalitzades en el seu dia,  ja ha anunciat que presentarà recurs contra aquest nou frau, i engany a la democràcia.

Realment la llei de partits, una llei feta a mida per l’Estat Espanyol, precisament per manipular i alterar resultats electorals a base de silenciar la veu d’una part de la ciutadania, com ha succeït al País Basc, ara també s’estén a nivell europeu, i la persecució obsessiva, i la falta total de democràcia impedeix aquest sector de població basca  votar la seva representació, simplement per idees polítiques.  Les tàctiques franquistes segueixen a primera línia disfressades d’estat de dret i de democràcia exemplar.

Mentrestant en Joan Ridao, fa un gran descobriment quan ens diu què el govern d’aquest mateix estat què altera resultats electorals es deslleial amb les comunitats autònomes, ja què els recursos addicionals què utilitza per tapar forats, i com a propaganda electoral, no s’utilitzen en el finançament de la comunitats, curiosa manera de definir i comparar per part d’un independentista Catalunya i la resta, totes en el mateix nivell autonòmic.

Deixant de banda la qüestió semàntica, caldria preguntar-li a aquest diputat, el partit que representa, i el govern on es troba, perquè no s’ha plantat, i segueix negociant no se sap ben be el que, desprès de 9 mesos d’incompliment d’una llei orgànica, teòricament d’obligat compliment, i on els rumors de xifres son ridículs, però alhora no parem de veure com hi ha diners per moltes coses amb quantitats molt superiors, i no per les necessitats del territori català.

Es el mateix cas que les ilegalitzacions de partits, el dia que la resta de partits democràtics deixin sols a PSOE i PP en una contesa electoral, i això tingui un ressò internacional en protesta contra els fraus organitzats per l’Estat, es podrà protestar i denunciar, i deixar en evidencia aquesta democràcia de pa sucat amb oli. Ara be com què tots segueixen el joc passi el que passi, posteriorment la validesa de la protesta ja es mes qüestionable i demagògica, què altra cosa.

Per tant mentres la tàctica sigui nedar i guardar la roba, no hi haurà res a fer,i la credibilitat entre l’electorat serà mínima.  El moment requereix arriscar sense complexos, i no mantenir aquesta ambigüitat què ja no porta enlloc, més què al fons de l’abisme on estem caient per la nostra covardia, i l’abús permanent de l’altra part.

Aquests dies el Parlament Europeu diferencia el català del valencià en la seva campanya institucional per les properes Eleccions Europees, la traducció ha costat 6000 euros, i els dos textos son idèntics amb el canvi de dos actors què canvien l’accent d’un territori i de l’altre. La Generalitat Valenciana ha pressionat pel fet, amenaçant què no posaria a Canal 9 el mateix anunci què emeti TV3, tot plegat molt delirant.

Aquesta broma de mal gust, es conseqüència de que l’Estatut Valencià diu què la seva llengua es la valenciana.  Curiosament a la radio nomes hi ha hagut versió castellana i catalana. Realment, i com diu Oriol Junqueras candidat d’ERC a Europa, es un insult a la intel·ligència i a la cultura en general, ja què aplicant aquesta lògica en la versió castellana s’hauria de dividir amb la andalusa o extremenya posem el cas, i ha ningú se li passa pel cap, i tant sols la candidata Maria Badia del PSOE-C ha justificat el fet, amb una sèrie de raonaments esperpèntics, com què l’accent valencià animaria aquest territori ha anar a votar, quan moltes frases son exactament iguals, però compleix la funció d’aquest partit que teòricament defensa Catalunya, però què tant sols defensa l’estat espanyol.

La mentalitat espanyola queda reflectida en el candidat de l’altre partit espanyol, el PP, Mayor Oreja què en una conferencia lloava el seu besavi què el va prohibir parlar l’èuscar a casa seva per tenir una ment oberta, en un poble de Biscaia on tothom el parlava, i què el va permetre aprendre el castellà amb naturalitat, i dona per fet què els parlants bascs, gallecs i catalans han de tenir com objectiu que la llengua castellana sigui la segona llengua de la Unió, i això impedeix que el català sigui oficial a Europa.

Realment un exemple clamorós de xenofòbia i racisme contra tot el que no sigui el pensament i idea única imposada de l’Estat, què combinat amb l’esperpent i ridícul de l’invent d’una nova llengua per perjudicar un altra, dona idea del que Europa deu pensar de l’Estat espanyol i la seva democràcia de fireta. Segons Mayor Oreja, la mentalitat oberta consisteix a vetar la teva llengua pròpia per aprendre un altra, què te més parlants en un altre territori, tot un exercici d’esquizofrènia, i on per rematar-ho fa la distinció entre llengües de primera i de segona, ja què els catalans hem de tenir com objectiu què un altra llengua guanyi posicions dintre la Unió amagant la nostra en un calaix, aquest es el sentiment espanyol, què desprès s’estranya si no sentim els seus símbols, i ens produeixen rebuig.

Es un tarannà destructiu amb el qual no hi ha res a fer, ni a parlar, ja què es fa la distinció entre primera categoria i segona què som nosaltres, sense possibilitat d’ascens, i per tant la única via escapatòria d’aquesta mena de neteja ètnica cultural què patim, es la separació rapida i clara, esperant retrobar-nos en un futur, però aquest cop en igualtat de condicions, i en la mateixa divisió.

La xiulada i rebuig  a l’himne espanyol i al Rei Borbó produïda a l’estadi de Mestalla, amb motiu de la final de Copa del passat dimecres, ha estat qualificada de fet aïllat per la vicepresidenta del govern espanyol, i què en cap cas enterra el sentit majoritari de respecte de tots els espanyols, assegurant què la monarquia es una de les institucions millor valorades, i ens demana respecte als símbols, què ens diu què son de tots.

Ha seguit insistint què no es bo barrejar política i esport, perquè son àmbits diferents, sobre els dos símbols abans esmentats, ha dit què son de tots i ens representen a tots, cosa que volem i apreciem. Tanmateix ha desvinculat el govern de la censura televisiva recollida i vista a mig món, i què tractant-se de l’Estat espanyol ja no sorprèn ningú.

Realment no podia faltar la visió d’aquest personatge què encarna la  manera de fer de l’Estat quan se sent amenaçat, tot hi el seu control ferm sobre el dret a decidir de les persones.  Ens parla de fet aïllat, menyspreant un camp de 55000 espectadors ple de gom a gom, i on la immensa majoria va manifestar el seu rebuig a aquests símbols sagrats, i què s’atreveix a dir què son de tots i ens representen a tots. Pregunto jo com es pot atribuir aquesta sentencia, en tot cas serà la seva opinió personal, la representació es un fet sentimental, i això pertany a cada persona individual per molta legalitat o llei què ens els vulgui fer creure com una part nostra.

Respecte a la monarquia tant ben valorada, crec si no recordo què mai ha estat votada, i forma part del paquet constitucional, i directament nomenat pel dictador què ho va deixar tot ben lligat, cosa que alhora pretén esborrar el període republicà previ al cop d’estat militar, i què a dia d’avui es una figura intocable, on la seva crema d’imatges es criminalitzada, i els seus comptes son mes foscos que la gola del llop, recentment per vergonya d’aquest estat s’ha d’acudir als tribunals europeus per denunciar tant de misteri per les assignacions reials.  Segur que això no ens ho explicarà.

Pel que fa a no barrejar política i esport, es sense anar mes lluny el que venen fent tota la vida, aprofitant la dimensió què agafen les victòries esportives per llençar els missatges del gran imperi, alhora que avorten les iniciatives de les federacions privades catalanes d’aconseguir la seva oficialitat amb casos com la de rugbi, on emparant-se amb una llei franquista han aturat la seva admissió, o la de patinatge que recordo ha de competir a Sud-america per la seva persecució paranoica per tot el planeta amb els diner dels nostres impostos.

La veritat Sra. De la Vega, es què cada cop es mes evident que aquesta cortina de fum anomenada democràcia espanyola, se li veu més el llautó, i recorda molt la dictadura passada i els seus tics que segueixen ben vius, amb dues nacions què no han aconseguit dominar, i què mitjançant la manipulació informativa amb tàctiques com les què utilitzaven els xinesos durant les olimpíades amb les atrocitats al Tibet totalment silenciades, es pensen què ho poden controlar, quan avui en dia sobretot la xarxa d’Internet es una arma molt potent, i els actes importants son vistos per mig món, i saben què el conflicte evidentment cada cop veu més la llum, ja es va demostrar amb la manifestació a Brussel·les, i cada cop la pressió serà més forta per moltes males arts què vulguin fer servir com la recent impugnació de la candidatura Iniciativa Internacionalista a les Eleccions Europees, per considerar-la hereva de l’esquerra abertzale, un nova acció antidemocràtica d’un estat què evidentment no en te vocació.

En la final de Copa del Rei de futbol, celebrada ahir a València entre el Barça i Ath. Bilbao, al marge de la comunió entre les dues afeccions, i una nova exhibició de futbol blaugrana que ha portat el primer títol de la temporada, a l’espera dels dos que queden pendents.  L’altre vessant ha estat la constatació que les polítiques de censura què tant funcionaven a la dictadura, segueixen plenament vigents per amagar la realitat.

Efectivament les diferents crides fetes per diferents col·lectius  es van veure reflectides a Mestalla poc abans de començar la final, i aparèixer el Rei Borbo a la tribuna amb el so de l’himne espanyol de fons,  i una resposta majoritària en forma de xiulada general i rebuig per part dels seguidors catalans i bascos, què per part dels mitjans espanyols han rebut amb indignació, i la constatació de què aquesta democràcia es pura fantasia.

De fet la retransmissió per TVE no va emetre en directe el moment i misteriosament va fer connexions amb Barcelona i Bilbao, per posteriorment demanar disculpes, i emetre en diferit el moment en el descans, però amb el so manipulat per no sentir l’esbroncada.  Diverses ràdios i mitjans han expressat la seva indignació qualificant d’humiliació a l’himne nacional, i preguntant que feien aquests dos equips jugant aquesta competició, suposo no recorden què passa quan una federació  vol oficialitat i competir en el món, i demanant respecte, precisament els què ells mai tenen.

Cal dir què es van requisar per part de la policia 5000 cartells de les JNC amb el famós “Catalunya is not Spain”, tot hi què no van poder impedir una gran pancarta “We are nations of Europe, Good Bye Spain”, així com centenars d’estelades i banderes basques què a traves de les imatges televisives van intentar enfocar el menys possible, i amb el deliri de la manipulació van enfocar un seguidor basc amb la ma al pit detingudament quan sonava l’himne espanyol.  Mentrestant TV3 es va limitar a passar de puntetes, i al final dir què no havien sentit l’himne i que no s’ha de barrejar política i esport, tot una mostra dels efectes de l’arraconament de la crosta nacionalista com diuen ells.

Pel que fa als polítics José Zaragoza considera la xiulada un error, Duran demana respecte, Ridao què no li va agradar i Rajoy va minimitzar el tema dient que la majoria d’espanyols estan amb el rei, himne i Espanya. Els mitjans de la caverna utilitzen paraules com lliçó d’odi, bàrbars, i peticions de prohibir jugar la copa als dos equips mai més.

Per tant considero que objectiu complert, la llibertat d’expressió va tornar a ser rebutjada per l’Estat, i aquest cop amb mètodes del passat què ja no recordàvem, francament no se que esperàven, son ells i la seva legalitat la què impedeix fer consultes a la població per aplicar el dret a decidir, i per tant no poden demanar respecte etern als símbols imposats per la força. Crec què estan molt mal acostumats a fer el què volen amb la llengua, les infrastructures, l’espoli fiscal, la presa de pel i insult constant sense resposta, per culpa de la mediocritat política catalana, què no esperen que un grup de ciutadans expressi els seus sentiments lliurement en forma de rebuig a un himne què representa un estat i un rei, què per molta legalitat que hi vulguin aplicar, mai estarà en els nostres cors, què evidentment no n’entenen de legalitats.

Les reaccions dels mitjans son normals dintre del panorama tant poc democràtic de l’estat, on la diferencia sempre es  eliminada en nom de la unitat universal i el pensament únic. Pel que fa als polítics, alguns per sentiment com en Zaragoza o Duran es senten ferits, i altres per mediocritat i acceptar el joc legal espanyol com en Ridao, son tant previsibles i miserables com sempre.

En definitiva una gran demostració de la força del sentiment independentista, i què tot no esta perdut, vers al contrari, això fa que l’estat es mostri cada cop més agressiu, i utilitzen mètodes què demostren la seva intolerància i ancorament en el passat. Ara no podem afluixar, i les iniciatives es tenen què multiplicar per aconseguir el que els nostres polítics ens neguen , el dret a decidir el nostre futur.

Aquesta bonica frase va ser pronunciada pel Conseller Antoni Castells desprès de sentir les mesures de Zapatero en el debat de l’Estat de la Nació, on concretament i amb les ajudes directes als compradors de vehicles, obliga a la Generalitat amb 500 euros, la mateixa quantitat que l’Estat, tot hi  expressar la negativa a la mesura en boca del President Montilla fa pocs dies, però què com es sabut la seva opinió no val res.

La dita però te una segona part, ja que m’entres Catalunya no sigui Estat, i estigui sotmesa a l’Estat Espanyol, els seus i els nostres diners nomes son propietat d’ells, i això queda demostrat amb l’espoli creixent any rere any.

El PSOE-C, com a fidel escuder de Zapatero per damunt de qualsevol cosa, fa un balanç positiu de les propostes del president espanyol, què diu suposen un nou impuls per a l’activitat econòmica, i repeteix el mètode de les dues opcions, la d’estar al costat del govern o fer costat al PP, què nomes busca accedir a la Moncloa.

Realment aquesta es l’opinió del partit que hores d’ara governa la Generalitat amb l’ajut de les seves dues crosses, troba positiu el robatori per imposició directe en el cas dels automòbils, i el enèsim ajornament del finançament català que porta 9 mesos d’endarreriment, la nul·la activitat de traspassos pendents, la presa de pel del traspàs de rodalies sense definir el finançament què l’ha d’acompanyar i sense el material imprescindible, o la nova gestió aeroportuària amb una posició anecdòtica de la institució catalana, per no parlar del nul interès per portar la oficialitat del català a Europa, cosa que en paraules de Zapatero deu formar part dels excessos de les llengües cooficials.

Cal prendre nota de tot per veure què es un insult que aquest partit, així com els què ho fan possible segueixi al govern català, ja que no defensen els nostres interessos, i si el seu projecte homogeneïtzador què insisteix amb l’antagonisme amb el PP, quan en el fons son dos projectes amb diferents vies però mateixos fins.

Mentrestant la seva crossa principal segueix el degoteig constant en la fugida de militants, i abandonant qualsevol eix nacional segueixen amb l’obsessió de fer de dretes qualsevol renuncia, i acusar a CIU de no voler fer els que ells tampoc fan, amb una desorientació gran fins al punt que en la sessió de treball del Pla d’acció Exterior de Catalunya, el vicepresident Carod ha lloat la figura d’en Miquel Roca, com un d’aquells polítics que prestigien un país com el nostre.

La degradació ideològica es tant gran, que ara lloen un dels pares de la Constitució del 78, aquella què ens perpetua en una mena de prolongació actualitzada de la dictadura franquista, i què ens amenaça amb l’exèrcit si trenquem la sagrada unitat territorial de l’imperi.

Això per mi es el tipus de català què ha estat el principal escull a vèncer per seguir la nostra construcció nacional, i l’anhel de recuperació de llibertats, i ara se’l lloa per aquesta tasca amb traïdoria, i què tant be han sabut explotar des de la capital de l’imperi.

Avui ha començat el què anomenen el Debat de l’Estat de la Nació, què ja dona idea del tarannà d’aquest estat què porta la seva uniformitat als límits, ja què amb aquest pompós títol donen a entendre que tants sols n’hi ha una de nació, i a més alhora de la veritat es converteix en una lluita dialèctica entre els dos grans partits espanyols, i on la resta, anomenant forces nacionalistes, terme també curiós, son com uns turistes visitant un museu i escoltant el guia.

Primer davant la desconfiança i les crides a deixar sol a aquest demagog espanyolista com el va definir molt be en Carretero, anomenat Zapatero, en Miquel Iceta per part del PSOE-C, ha tret el manual del cinisme en estat pur, i ha convidat a tots a fer pinya amb el president estatal per afrontar millor la crisi econòmica, i deixar en segon pla l’agenda catalana. El problema es que ells l’han llençat a les escombraries fa anys aquesta agenda, i tant sols els preocupa el què passa a la Meseta, a més cal recordar que 9 mesos desprès del teòric acord de finançament marcat a l’Estatut, el més calent es a l’aigüera, i l’espoli econòmic segueix a tot ritme amb crisi o sense.

El president espanyol en la seva intervenció ha tret el llibre màgic de les promeses, què desprès tant sols son això, i ha dit un altra xifra màgica pel finançament amb l’anunci de la convocatòria abans del 15 de juliol del Consell de Política Fiscal i Financera per tancar un acord, què ha considerat estructural, i fregant el deliri ha qualificat de negociació lleial, bilateral i multilateral.

Ha anunciat un seguit de mesures contra la crisi, on destacaria la dels ajuts directes per compra de cotxes per una quantitat de 2000 euros, dels quals 500 aniran a càrrec de les Autonomies, contradient la negativa fa pocs dies de la Generalitat per dur-la a terme.  En matèria educativa, i en un pla d’escola virtual  ha promès 420000 ordinadors per alumnes de 5e. De primària.

Ja tenim nova data, i van tantes que he perdut el compte, realment lamentable qualificar de lleial i bilateral el finançament català, quan pensa plantar-se i dir prou el govern del PSOE-C i les seves dues crosses, quan de temps més pensen seguir el joc en aquest mentider compulsiu, la dignitat te un límit, i la Generalitat l’ha superat amb escreix, son incapaços de veure o evidentment no volen veureu que l’Estat mai complirà l’Estatut, i que l’ofec econòmic seguirà sempre, i què tant sols deixa una sortida en forma d’estat propi pel be i pel futur de la ciutadania, tant covards i interessats son, què tant poc els importa el poble al que teòricament representen, crec què la resposta es clara i contundent.

Respecte les mesures econòmiques, son tant falses com les Autonomies, les quals poden ser ignorades quan calgui sense respectar cap llei ni cap competència, ara pretén que els catalans paguem 500 euros per cada cotxe nou venut, quan l’espoli financer es de dimensions extraordinàries, i a sobre del que paguem i no torna, hem de contribuir  a les mesures de l’estat. Pel què fa als ordinadors, i gracies al nostre espoli, ja comunitats que ja compten amb un ordinador per alumne, cosa que a Catalunya evidentment es impossible.

Realment el maltracte es tant gran, què si l’orgull existís, cap diputat des partits catalans hauria d’assistir en aquests plens, excepte els 25 impostors i súbdits del PSOE. Nosaltres no hi tenim res a guanyar apart d’humiliacions i promeses buides de contingut, per tant no cal esperar que reformin la llei amb més diputats al Congreso, per fer quasi impossible la presencia de forces que no siguin PSOE i PP, què tard o d’hora passarà.  Cal saber dir prou, i no seguir jugant amb les cartes marcades en una partida impossible de guanyar.

L’anunci del Partit Popular contra la Llei d’educació,  titulat “Suspenso en calidad, Suspenso en libertad”, on apareixen dos nens emmanillats, i amb els ulls tapats, es totalment inadmissible en qualsevol estat democràtic, què evidentment no es el cas de l’estat espanyol.  Em pregunto quin serà el proper pas, una proposició de llei prohibint el català per decret com a la dictadura franquista, don per cert molts encara no semblen haver sortit.

El govern de la Generalitat està creant una nova cortina de fum per tenir entretingut al personal amb l’assumpte del CAT, i distintiu autonòmic en diuen ells, a unes noves matricules, i què des de la conselleria d’Interior s’ha rescatat del fons d’un bagul, se li ha tret la pols, i s’esbombà sabent des del principi què Espanya no es qualsevol estat europeu, i què qualsevol cosa que trenqui la uniformitat de l’imperi es ràpidament rebutjada.  De fet el Partit Popular evidentment mostra la seva posició contraria, i el PSOE evidentment contrari, ho disfressa dient què hi ha d’haver consens entre totes les forces politiques i el sector, quan sap positivament què no n’hi haurà, i per tant es tornarà a guardar al calaix, servint nomes per no parlar d’un escàndol de proporcions gegantines, com es el retard de 9 mesos en el finançament català i l’incompliment d’una llei orgànica fet inaudit en qualsevol estat de dret, tot davant la passivitat del govern català.

Mentrestant el PP desprès de portar la llei catalana d’Educació al Consultiu, pas previ pel constitucional, ens treu un anunci on la utilització de la infància en actitud degradant sembla no importar gaire, ja què el missatge d’evitar què el català intenti sobreviure es davant de tot, i com la memòria històrica la tenen mes aviat fluixa, no recorden com van pressionar fins aconseguir retirar un anunci a favor de les seleccions catalanes, quan es veia un nen que no el deixaven jugar uns altres de vermell, fins que la resta es treien la samarreta per jugar tots plegats, i tot això amanit va ser prohibit per mala utilització infantil.

Ara tot s’hi val, ningú a les Espanyes veurà res anormal en aquest anunci, ja què precisament seguir la croada contra el català entra dintre la normalitat de l’Estat Espanyol i el seu ridícul estat de dret, sempre al servei dels hereus del franquisme, i en contra de la llibertat dels pobles, què simplement volen tenir la oportunitat de decidir.

Avui mateix s’ha presentat una proposta de Catalunya Acció i ESAIT, organització basca en favor de les seves seleccions, per girar-se d’esquena i xiular dimecres l’himne espanyol, quan el rei borbó entri al camp per veure la final de Copa del Rei de futbol entre catalans i bascos.  Crec què es una bona oportunitat per deixar en evidencia aquesta farsa de democràcia, i aquesta agressivitat del tot s’hi val per destruir les nacionalitats diferents a la central, i on definitivament les mascares han caigut perquè la justícia pugui utilitzar dues vares diferents depenent de qui es el culpable o l’agressor, i on Catalunya sempre acaba rebent el tracte mes degradant.

Alguns fets interessants donen pes a aquestes afirmacions, i les ultimes declaracions d’Aznar sobre els regnes de Taifas, altrament dites Autonomies, la qualificació de català de prestigi a Vidal Quadras per part del partit català, contrasta amb les declaracions sectàries dintre d’ERC del Conseller Huguet, i els fets d’una nova cacicada a Tarragona per esbandir els crítics a la direcció.

Efectivament, Aznar culpa de la crisis a Espanya , la desbocada i irreflexiva renovació dels estatuts autonòmics què han convertit l’Estat en un esquelet, i ho atribueix a la deslleialtat d’aquestes, i el seu malbaratament de recursos, i fomenten la fragmentació d’Espanya.  Per si no fos prou el deliri segueix quan la presidenta popular catalana titlla  a Vidal Quadras de català de prestigi per les institucions europees.

Realment la croada continua, i els deliris feixistes d’aquest partit post-franquista son increïbles, els estatuts què diu en la resta de comunitats han estat fets pel seu grup i els seus col·legues del PSOE, al País Basc i per la via del frau electoral han aconseguit arribar al poder ilegalitzant tot el que els hi fes nosa, i ara podran fer i desfer a la seva manera. Per tant arribem a Catalunya on l’Estatut presentat pel Parlament Català amb un 90 % de vots ja es història, primera retallada al Congreso, i ara segona pel Tribunal Constitucional, i de totes maneres el que queda com pot ser el cas del Finançament o els traspassos pendents, l’Estat sembla què te la potestat de complir la llei o no.

Però per aquests senyors això no es prou, han d’imposar la llengua castellana com sigui en detriment de la pròpia, i a més el poc poder què realment han traspassat ha de sofrir una involució perquè no ens mal acostumem amb la misèria que hem de gestionar i que sembla fa trontollar l’Estat que per sort te representants tant xenòfobs com en Vidal Quadras.

Davant d’això el partit què semblava havia de capitalitzar sortir d’aquest establishment creat per tenir-nos ben controlats, es dedica a col·leccionar ex votants independentistes què en la seva majoria queden abocats a l’abstenció, i obliga a marxar qui gosa contradir la tàctica de ser la crossa socialista en el govern pels segles dels segles, i dir ben alt el que teòricament hauria de defensar aquest partit, què es l’autodeterminació.

Una mostra la tenim en el Conseller Huguet, què ens anuncia què el període autonòmic esta arribant a la seva fi, i curiosament per això el discurs del partit no ha de basar-se nomes en la Independència, sinó en intentar  sumar gent demòcrata i d’esquerres.  Realment un anàlisi molt contradictori no parlar de la solució quan el problema esta arribant a la seva fi.

Tanmateix ja no estranya aquestes actituds, quan a Tarragona i aprofitant la dimissió del president regional, membre de Reagrupament i de quatre membres en total que no arriben ni molt menys al 50% exigit per dissoldre la direcció regional, però això ho ha aprofitat la direcció per eliminar aquest òrgan territorial dominat pels crítics, nomenar una junta gestora, i posteriorment fer un nou congres que col·loqui els representants de la direcció en aquest òrgan, i completar un nou frau per eliminar qualsevol discrepància.

Realment molt trist en aquests moments decisius no voler donar el pas, i ser mes forts i incisius què mai, per simple qüestió de poder personal i misèria política, i mes veient els atacs constants del sector unionista, què se sent més fort que mai, ja què la nostra timidesa nomes la trenca les iniciatives civils què esperem obliguin finalment aquesta mediocritat política, sinó per convicció, almenys per obligació.

Segons aquest rotatiu del gran periodista Pedro J. Ramirez, i líder de la premsa rància espanyola, Catalunya es declara independent d’Espanya en matèria d’ensenyament. Es una nova tàctica del govern de la Generalitat, i una cosa mai vista en el món, declara la Independència per etapes i sense escarafalls, i així abans que ens n’adonem el President Montilla serà el President d’un nou estat de la Unió Europea, se’ns dubte fidel al seu lema Fets i no paraules.

Efectivament, l’acord per l’aprovació de la LEC, Llei d’Educació Catalana ha reactivat en el PP la seva xenofòbia contra la llengua catalana, una mesura què sempre els dona molts vots, i què deixa en un no res els anuncis de la seva presidenta a Catalunya sobre l’apropament d’aquesta formació al territori.

El seu cap de llista a les europees, Mayor Oreja, expressa què no hi hagi cap basc o català que no sàpiga parlar espanyol, ja què això li suposaria una limitació a l’Europa d’avui en dia, també s’ha mostrat contrari a la immersió lingüística afirmant que s’ha de respectar la llibertat dels pares a escollir la llengua què volen per educar els seus fills, i ha reblat el clau dient què qualsevol maltracte a la llengua espanyola en qualsevol autonomia impedirà el liderat de l’Estat Espanyol a Europa.

Per la seva part Alicia Sanchez Camacho ja ha anunciat què demanaran portar la llei al Consell Consultiu, ja què considera discrimina el castellà, arribant a dir que el President Montilla te cada cop mes tics sobiranistes.

Per la seva banda el seu partit germà, el PSOE, què quan es tracta d’uniformitat els punts de contacte son molt evidents, per boca de la Vicepresidenta De la Vega ja ha dit que parlaran amb la Generalitat per la retallada de la tercera hora de Castellà.

Tot aquest racisme lingüístic, i per afegitó al conjunt de Catalunya, per una llei que regula un sistema propi pel territori, ja què en te les competències transferides cal recordar-ho, i sembla blindar el sistema d’immersió lingüística sempre tant ben valorat a la Unió Europea, i què deixa el Català recordo llengua pròpia de Catalunya com a llengua vehicular, cosa perfectament normal, i què res te a veure amb tics sobiranistes que el President no te.

Una vegada mes comença la roda de les mentides, amb el desconeixement del castellà a Catalunya i la seva desaparició, juntament amb els grans problemes què provoca la nostra llengua, i que sembla que nomes es poden resoldre reduint-la a un fet simbòlic, negant-li la presencia oficial a Europa, i tallant-li les ales cada cop què tímidament treu el cap.

Aquest feixisme i agressivitat dels dos principals partits espanyols es senzillament intolerable i cal dir prou. Han de saber molt clar que la paraula pròpia, vol dir la nostra, la dels nostres avantpassats, i la que ens pertoca en aquest territori del planeta, i es molt diferent de la paraula oficial, què com el terme legal, tant sols depèn del legislador i la força què te per  aplicar-ho, però res a veure amb la realitat o la justícia.

Els hi agradi o no el català es la nostra llengua, i es troba en una situació delicada què des de les Espanyes volen accelerar a la fi de completar el seu projecte colonitzador amb mesures de força, però no ho aconseguiran, perquè si posem rumb a l’Estat Propi la nostra llengua estarà salvada, i passarà a ocupar un lloc de normalitat com les respectives llengües en la resta dels estats, amb total respecte per la resta de llengües què ja tenen els seus territoris per desenvolupar-se, i lliures de PSOE, PP, UPyD o CCS amb els seus projectes xenòfobs respecte a Catalunya, i que difícilment passarien el coto democràtic a la resta del món.

Segons paraules del portaveu del PSOE-C, Miquel Iceta, aquest traspàs virtual de Rodalies es un somni de fa molt temps, i un compromís que be de lluny, i element central de l’Estatut, esperant es compleixin totes les etapes previstes i acordades entre el President Montilla i el Ministre Blanco, encara què m’ensumo què alguna cosa no fa bona olor.

Així doncs el que ja es podia haver traspassat amb l’antic Estatut del 79, i què la famosa Maleni mai es va decidir a resoldre tot hi les promeses de Zapatero que va fixar una data ara fa dos anys, que ja sabem que tenen una nul·la credibilitat, ara en Blanco en una reunió, i amb els mateixos arguments què es consideraven per part del govern català inacceptables, s’anuncia un acord a partir de l’1 de Gener del 2010, què quan el govern de Madrid posa una data per experiència ja sabem què no vol dir complir-la, sinó tot al contrari, i on teòricament la Generalitat assumirà el contracte programa amb Renfe, i podrà regular, planificar, gestionar i inspeccionar el servei, un any més tard acaba el contracte i pot decidir no renovar-lo. Ara durant 6 mesos es treballarà sobre els recursos econòmics què han d’acompanyar el traspàs amb una frase cínica del Ministre assegurant que el principal entrebanc no era el finançament sinó el model.

El ministre  ha aprofitat per fer propaganda dels recursos què destina el govern actual a Catalunya, contraposant a la quantitat molt inferior del PP, i al compliment de promeses, quan sap de sobres que el partit abans mencionat va cedir la gestió del port barceloní i de Tarragona sense falses promeses, i sense retards.

La clau de tot es incorporar les vies, trens i estacions en el traspàs, ara propietat d’ADIF, i unes bones inversions per millorar el servei i assumir la gestió, i això encara no s’ha solucionat, i el què es mes greu se n’encarregarà una comissió mixta formada per Renfe, Ministeri i Generalitat amb majoria pel govern estatal per resoldre aquests temes, i on el PSOE-C ha qualificat de tristos els que han posat aigua al vi a la noticia, quan en realitat tots sabem de la solitud de Zapatero al Congreso i de les Eleccions Europees, i què el que avui s’ha escenificat es una cortina de fum més en aquesta llarga llista de greuges de l’Estat amb Catalunya.

Realment la demagògia pel socialisme espanyol i català no te límits, i a cop de titular ens volen fer passar bou per bestia grossa, quan en realitat no hi ha res, es mentida les dades d’inversions, quan Rodalies de Madrid tindrà mes inversió que la obsoleta xarxa catalana, i quan el traspàs porta dos anys de retard respecte les promeses fetes.  No es cert com diu el nou ministre Blanco que la seva prioritat es Catalunya, no ho es, ni ho serà mai, i volen fer un traspàs virtual de gestió sense el finançament necessari i amb la propietat del material a la butxaca, amb una Generalitat què com en el tema de les beques, donant la cara amb la titularitat, però sense el poder darrere per exercir-lo.

La societat catalana ha de dir prou de tanta presa de pel, amb viatges ministerials a les colònies catalanes omplint-se la boca de falses promeses, quan els serveis de segona per uns ciutadans de segona son a l’ordre del dia, però alhora de pagar en nom de la sagrada solidaritat la categoria s’eleva a primera especial.

Les ultimes declaracions de l’Artur Mas, futur candidat de CIU al Parlament cada cop fan veure mes clar què no vol sortir del carreró sense sortida on es troba instal·lat el país, i insisteix amb els mateixos tics i errades de sempre, sense oferir un vertader projecte de futur, sinó més del mateix.

En Mas, davant el pacte basc PP-PSOE ha remarcat mantenir CIU amb molt de suport es essencial i garantia per evitar quedar diluïts dins l’Estat Espanyol, adverteix del perill de la divisió nacionalista en referència a Carretero, i què beneficia altres opcions, curiosament no posa en qüestió la legalitat del nou govern basc, i fa referència al tripartit com exemple a evitar, critica el desallotjament del PNB en nom de l’espanyolisme i a Catalunya en nom de les esquerres donant per finalitzada el projecte d’Espanya plural. Per últim, es mostra convençut de la victòria en les eleccions catalanes, i demana una majoria forta de perfil catalanista.

Respecte al país basc, què un dirigent com diu ell catalanista, un terme més aviat ambigu i moltes vegades buit de contingut, no qüestioni la legalitat del nou govern basc es significatiu, ja què amb els seu suport la llei de partits es va aprovar, i ha servit per adulterar les eleccions basques deixant 100000 vots de l’esquerra abertzale fora de servei, i adulterar unes eleccions a la carta per formar i sense cap rubor una majoria no nacionalista com diuen ells, o sigui nacionalista espanyola, i amb clara vocació uniformadora i regressiva respecte la identitat basca, i què només  ha estat possible per la democràcia de fireta espanyola.

El perill de la divisió nacionalista, només vol dir una cosa, por a perdre futurs votants per una possible nova formació amb un projecte molt clar i una sortida a l’atzucac actual, la independència, cosa que de moment CIU no tracta a pesar de tenir a les seves files molts independentistes, perquè el projecte què ofereix CIU es una reedició del lema socialista de les passades eleccions referit a què si tu no hi vas, ells hi tornen, en aquest cas el què hi torna es el tripartit i el què hi va es la federació convergent.  No ens enganyem, això motiva a poca gent, un simple canvi de cares per seguir gestionant les engrunes de Madrid millor o pitjor no es la solució.  En canvi el projecte de l’estat propi trencant la legalitat si que engresca, i més si com diu l’Espanya plural ja es una cosa del passat, a que espera.

Dividir el vot en aquest sector no es dolent si l’objectiu es el mateix, aquest perfil catalanista, i aquesta gran majoria no servirà de res, si al final segueix la submissió al govern de l’estat, no es problema de gestió, es problema de poder polític i econòmic que evidentment amb el tripartit no s’aconseguirà, i que amb les seves tesis tampoc, aquest poder només s’aconsegueix portant la nació catalana al lloc que li pertany  en el món, un estat dins la Unió Europea, què de moment deixi en termes secundaris aquest eix dreta o esquerra, i CIU es una peça important per aconseguir-ho. 

Fa poc el President Pujol es preguntava que fer perquè no acabin la liquidació definitiva del país, i la solució es molt senzilla, prou de falsa legalitat què no condueix enlloc, i que permet veure exemples com el País Basc, no es Tripartit o CIU, la realitat es regió assimilada sense futur o estat propi dins la Unió Europea.