ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

EL MODEL MADÍ-ICETA DAVANT EL MODEL CARRETERO

General

Realment i encara que ho intentin tapar com sigui els nostres partits ens ofereixen dos models per Catalunya, un què amb el recent acte de la Casa Gran va unir Iceta i Madi, i què en un altra graó segueix la direcció d’ERC actual, i un altra polítics com Carretero, i altres forces ara extraparlamentàries, més militants de CIU i ERC, totalment  oposat.

Efectivament, les lloances mútues d’en Madí i Iceta demostren que el poder els uneix en les seves estratègies, i què els dos partits què fins ara han portat les regnes del govern de la Generalitat, tenen com a prioritat absoluta mantenir o retornar segons el cas, a remenar les cireres, i mantenir l’estatus de Catalunya dins l’Estat tal com el coneixem ara amb uns falsos fronts dreta i esquerra, lluitar per ser la primera força, i evitar què ningú gosi fer distorsions en  aquest sistema pervers amb l’ajut dels seus poderosos mitjans d’informació, seguint anestesiant el país.

 

A l’altre costat trobaríem per exemple en Carretero, recentment sortit d’ERC per les seves opinions, i què avui mateix amb declaracions a TV3 representa aquesta incomoditat i perill per la resta de partits què no volen què res es bellugui.  Ha afirmat que l’independentisme actualment es extraparlamentari, amb clara al·lusió als republicans dels què ha dit què amb pluja fina i gestió no s’allibera un país, i què ara ja no son la millor eina.  S’ha mostrat molt escèptic amb la unitat de la direcció actual, i ha assegurat que vol presentar una associació per les properes eleccions, i estan estudiant la formula per la unitat de tot el món nacional català ara fragmentat perquè l’electorat tingui una opció per l’estat propi.  Pel que fa  a una unió dels dos partits catalans amb la finalitat d’aquest objectiu provocaria la retirada immediata del seu projecte.

 

Hi aquí tenim els dos vertaders fronts, el de seguir donant tombs perquè tot continuí igual, i on el poder dintre del cercle legal vigent es la màxima aspiració, i el trencament d’aquesta legalitat, per sense embuts enfocar la creació de l’estat propi com a via de solució pels nostres problemes. Aquests fronts els veiem molt clar en el País Basc, on la separació entre nacionalisme espanyol i basc està ben definida. A Catalunya els partits segueixen sense voler donar el pas, i tant sols amb alguna proclama busquen captar algun votant despistat, però es un autèntic brindis al sol. Les direccions actuals dels partits d’ordre son un obstacle a vèncer per avançar cap al dret a decidir, per això l’opció Carretero els molesta i molt, ja què es la mes coherent si de veritat es vol donar el pas per la creació de l’estat propi.

 

Realment la millor opció seria que CIU i ERC es presentessin a les properes eleccions amb la creació de l’estat propi com objectiu i punt número u dels seus programes respectius, però com què això sembla què es fer volar coloms, i no sembla ser la opció de les seves direccions respectives què no volen sortir de les regles actuals marcades per l’estat espanyol, per això aquest intent de reunificar les forces independentistes, i donar una opció a tota la desafecció convertida en abstenció orfe de vot útil per la Independència, a més aconseguir sumar tots els militants i simpatitzants que posin per davant el pas definitiu i decidit cap a la sobirania, i deixant de banda les sigles del partit què li pesi a qui li pesi no deixen de ser un simple instrument per arribar a l’objectiu, quan s’és una simple unitat descentralitzada administrativa o autonomia com li vulgueu dir, i un cop assolit l’Estat passen a ser opcions reals com en qualsevol lloc del món. Es una tasca difícil, i plena d’obstacles, però pot ser una llum al final del túnel fosc on ens trobem.

 

  1. Albert, bon dia,

    Em sembla que t’equivoques amb aquest plantejament de “reunificar les forces independentistes”, orientat com dius sovint al curt termini, al proposar un referèndum sobre la sobirania a partir de les eleccions al Parlament amb un partit exclusivament independentista, això sí “unificat” (amb qui?), ni de dretes ni d’esquerres, deixant l’eix social a “professionals”.

    D’una banda perquè penso que ERC ja fa aquesta funció al Parlament perquè entre els seus pressupòsits ideològics bàsics hi ha la sobirania dels Països Catalans. Democràticament. Jo voto ERC perquè és independentista però també o no només per això.

    D’altra banda, i seguint la teva argumentació, al no trobar ERC cap altre partit independentista que ens permeti sortir de la ratera s’hauria de deixar de jugar-hi. Això podria satisfer els que són exclusivament independentistes, que poden ser militants més compromesos (sovint amb molta presència a internet) però segurament deixaria de banda moltes persones (sovint més “silencioses” a la xarxa) que estan en diverses fases de les diferents aproximacions al sobiranisme.
    Per tant, amb un plantejament independentista més exclusiu i intensiu restaríem els no exclusius. No hem d’oblidar que malgrat increments i decrements d’electors, el plantejament sumatori d’ERC, clar però també inclusiu, ha aconseguit al llarg dels anys fer pujar el sobiranisme (http://ca.wikipedia.org/wiki/Parlament_de_Catalunya#Composici.C3.B3_del_Parlament_de_Catalunya).

    La tàctica de sumar a partir d’independentistes contundents i/o exclusius pot ser satisfactòria per aquests però fer perdre no contundents i produir efectes no destijats, fins i tot totalment inversos als desitjats. De moment Carretero no ha pogut convèncer la majoria dels militants d’ERC a córrer més en un únic sentit; tampoc CIU; tampoc IC; tampoc les CUP. És veritat que Carretero pot aglutinar alguns segments del reguitzell d’unitats independentistes contundents (a la pràctica no integradors de posicions més “tèbies” en sobiranisme) com el PRC, el grup de Santiago Espot, etc. Però unificant o sumant contundents minoritaris pot passar, per exemple, que treguis 50.000 vots i et quedis sense cap diputat. Que en quedarà llavors del curt termini? Hauràs aconseguit restar a ERC, restar a CIU, restar a les CUP… amb 0 resultats pràctics però això sí tindràs èxit i estaràs satisfet de votar contundentment i desacomplexadament (segons tu) una opció contundent. Ara bé, si Carretero treu 1 o 2 o 3 o 4 diputats, el resultat es podrà vendre millor com a èxit. Però a la practica i en relació a l’objectiu, malauradament, el resultat serà uns Ciudadanos en versió nacional. A la pràctica, i si és així, el curt termini s’haurà convertit en bona voluntat.

    La teva “coherència” en la contundència blanc-negre equival “inflexibilitat” amb postures properes no tant contundents, els grisos.

    Per tant, és probable que aquesta tàctica de “reunificar les forces independentistes” produeixi l’efecte contrari, i per voler córrer més obtinguis l’efecte de retrocés en lloc del “pas definitiu”. Hem de recordar i valorar la línia de creixement del sobiranisme, malgrat la darrera crisi que ens ha fet passar de 23 a 21 diputats, i que penso que és una crisi de creixement superable, sobretot amb unitat (unitat que no ha de ser acrítica) molt més que el que va costar refer-nos després del pacte amb CIU, quan vam passar de 14 a 5 escons.

    Per guanyar la partida pots perdre peons, cavalls, alfils, fins i tot torres… però separar-te com a torre de l’exèrcit és el pitjor dels moviments, i això passa quan et creus que la realitat és internet (on hi ha molta efervescència contundent) i no el carrer, i quan poses la satisfacció personal per damunt dels objectius finals en la partida nacional.

    Jo no sóc partidari de fixar terminis, sinó d’avançar en el sobiranisme al ritme sobiranista i en l’avantguarda sobiranista de la societat catalana.

    Salut!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.