UN POT DISPOSAR DELS SEUS DINERS, PERÒ NO DELS DINERS DELS ALTRES
Aquesta bonica frase va ser pronunciada pel Conseller Antoni Castells desprès de sentir les mesures de Zapatero en el debat de l’Estat de la Nació, on concretament i amb les ajudes directes als compradors de vehicles, obliga a la Generalitat amb 500 euros, la mateixa quantitat que l’Estat, tot hi expressar la negativa a la mesura en boca del President Montilla fa pocs dies, però què com es sabut la seva opinió no val res.
La dita però te una segona part, ja que m’entres Catalunya no sigui Estat, i estigui sotmesa a l’Estat Espanyol, els seus i els nostres diners nomes son propietat d’ells, i això queda demostrat amb l’espoli creixent any rere any.
El PSOE-C, com a fidel escuder de Zapatero per damunt de qualsevol cosa, fa un balanç positiu de les propostes del president espanyol, què diu suposen un nou impuls per a l’activitat econòmica, i repeteix el mètode de les dues opcions, la d’estar al costat del govern o fer costat al PP, què nomes busca accedir a la Moncloa.
Realment aquesta es l’opinió del partit que hores d’ara governa la Generalitat amb l’ajut de les seves dues crosses, troba positiu el robatori per imposició directe en el cas dels automòbils, i el enèsim ajornament del finançament català que porta 9 mesos d’endarreriment, la nul·la activitat de traspassos pendents, la presa de pel del traspàs de rodalies sense definir el finançament què l’ha d’acompanyar i sense el material imprescindible, o la nova gestió aeroportuària amb una posició anecdòtica de la institució catalana, per no parlar del nul interès per portar la oficialitat del català a Europa, cosa que en paraules de Zapatero deu formar part dels excessos de les llengües cooficials.
Cal prendre nota de tot per veure què es un insult que aquest partit, així com els què ho fan possible segueixi al govern català, ja que no defensen els nostres interessos, i si el seu projecte homogeneïtzador què insisteix amb l’antagonisme amb el PP, quan en el fons son dos projectes amb diferents vies però mateixos fins.
Mentrestant la seva crossa principal segueix el degoteig constant en la fugida de militants, i abandonant qualsevol eix nacional segueixen amb l’obsessió de fer de dretes qualsevol renuncia, i acusar a CIU de no voler fer els que ells tampoc fan, amb una desorientació gran fins al punt que en la sessió de treball del Pla d’acció Exterior de Catalunya, el vicepresident Carod ha lloat la figura d’en Miquel Roca, com un d’aquells polítics que prestigien un país com el nostre.
La degradació ideològica es tant gran, que ara lloen un dels pares de la Constitució del 78, aquella què ens perpetua en una mena de prolongació actualitzada de la dictadura franquista, i què ens amenaça amb l’exèrcit si trenquem la sagrada unitat territorial de l’imperi.
Això per mi es el tipus de català què ha estat el principal escull a vèncer per seguir la nostra construcció nacional, i l’anhel de recuperació de llibertats, i ara se’l lloa per aquesta tasca amb traïdoria, i què tant be han sabut explotar des de la capital de l’imperi.
En un magnífic post de la Sra. Maria Torrents Quadres de principi d’any, que és una carta oberta al Sr. Víctor Alexandre i que podeu trobar aquí a “mesvilaweb”, la Consellera de Catalunya Acció li retreu a un dels nostres intelectuals més dignes i ferms el que transcric:
“Cal, però, que parem atenció en Antígona, el personatge coratjós que
posa en evidència el poder del tirà i els que el justifiquen. La veu d’Antígona
es caracteritza per dos trets fonamentals: d’una banda, desemmascara el mal que pateix
Tebes, l’opressió, la tirania “t’acuso de fer d’aquesta ciutat una ciutat
morta, sense veu ni voluntat”, però sobretot, posa nom i cognom al seu màxim
responsable, i s’hi encara obertament, assumint el conflicte que això comporta.
quan vostè, emulant Antígona, després de denunciar el mal que ens doblega,
s’hagi negat a assumir plenament el seu
paper, i en lloc de posar nom als responsables, els excusi titllant-los de
murris: “Catalunya no pot acusar ningú perquè els Creonts que la dominen són
més murris que el Creont de Sòfocles”.”
El Sr. Carod que evidentment fa massa temps que es passa de murri i cau en el despropòsit, lloa al Sr. Roca de qui segueix l’estela, i ens confirma el que fa temps ja sabíem: renega completament del seu paper d’Antígona que al seu moment li va permetre aconseguir el suport dels tiranitzats.
En definitiva que els Tirèsies, és a dir aquells que no s’enfronten a la tirania per covardia o indignitat, s’ajuden i es tapen entre ells. No és doncs per a mi un tema de degradació ideològica sinó de degradació moral molt comprensible en els camps de concentració, en les societats oprimides i en les colònies.