ALBERT CORTES MONSERRAT

Antonio Basagoiti i Arantza Quiroga, President i Presidenta del PP i Parlament Basc respectivament, han deixat molt clares les seves idees sobre qui ostenta el poder a l’Estat, i les formes legals o no d’aconseguir-ho, al mateix temps l’ex president Jordi Pujol en una trobada amb periodistes, ens diu què el projecte Espanya s’ha trencat, però segueix insistint amb l’entesa com a única formula.

 

Efectivament el President del Partit Popular al País Basc, qualifica de situació predemocràtica l’etapa anterior i en una deriva d’Ibarretxe, i situa el pacte com el futur, i el model català de pacte amb radicals passat de moda, un pacte basc exportable a altres zones, i què es la llibertat davant el tacticisme. Per la seva banda la presidenta popular del Parlament basc, assegura què es el més democràtic, ja què no hi ha cap grup que defensi ETA, i permet una alternativa a les politiques nacionalistes.

 

D’altra banda en Jordi Pujol què qualifica el projecte espanyol de trencat, i respecte la creació d’una associació independentista anomenada Sobirania i Justícia amb alts càrrecs dels seus governs, ha dit què es lògic què hi hagi gent què adopti actituds nacionals, però ell no s’hi apunta, encara què no les considera bones ni dolentes, i ha defensat que les respostes han de ser intel·ligents i pensades, ja què no ens podem permetre alegries absurdes.

 

Son dos postures que donen llum clarament el problema, la primera opció, l’espanyola, fa prevaldre l’eix nacional per damunt de tot, i no dubta a utilitzar l’estat de dret per arribar als seus objectius o unir els dos grans partits quan faci falta com a Euskadi, qualifica de radicals tots aquells què no van en aquesta línia de la Espanya única i uniforme, i ja mira cap a Catalunya per completar la reconquesta total, s’atorga el paper de la llibertat, curiós venint d’un partit ple d’exfranquistes, i el contrasta amb el tacticisme què es veu que segons el seu diccionari es quan el govern no va pel rumb què ells volen marcar.  Tanmateix qualifiquen el parlament de més democràtic, què es veu què s’aconsegueix quan s’ilegalitza una parts dels votants i s’alteren els resultats, tot per suposat gens nacionalista, una paraula que curiosament menyspreen, no així els fets què porten a ella.

 

L’altre postura encara ara incomprensible es la d’en Jordi Pujol, què admet que el projecte espanyol es mort, i què hi hagi gent què adopti actituds nacionals, però ell d’una manera o d’un altre segueix insistint amb el projecte acabat, i per suposat no adopta actituds en favor de la nació, que no sembla ser la seva, de fet no crec què ho hagi estat mai, ja què deixant de banda la seva gran tasca els primers anys de govern on tot estava per fer, els darrers simplement ha estat un peix al cove en forma de petites engrunes suficients per mantenir el seu petit poder en el territori, i ni amb la situació actual es capaç d’alliberar-se d’aquest llast què es l’estat, buscant formules esgotades què ja no van enllo,c i negant el dret nacional de ser lliures qualificant d’alegries absurdes, què es veu que Catalunya no te dret a tenir.  Es la cultura de la submissió permanent què no vol canviar.

 

Aquesta es la gran diferencia, i què nomes s’aconseguirà canviar si l’eix nacional passa a ser prioritari, deixant personalismes, ideologies què sense estat no van enlloc i sigles de partits  enrere, per un projecte comú cap a la independència, i amb clara vocació de fer front a l’Espanya caduca actual.