ALBERT CORTES MONSERRAT

El tema de les últimes hores, seria l’OPA hostil del BBVA al Banc de Sabadell i la unanimitat de Junts, Esquerra i Psoe per criticar el moviment i defensar el Sabadell amb arguments com que es un nou atac d’Espanya a qualsevol part de poder català.

Francament no hi estic dacord, i com diu avui Vicent Partal, sembla que hem perdut la memòria. Un espai de poder català s’ha de comportar com a tal en qualsevol circumstància i sobretot en situacions limit, i com sabem no es el cas. Els dirigents d’aquesta entitat el 2017 van traslladar la seu a Alacant i es van posicionar clarament contra la democràcia i el dret a decidir de la societat catalana, ells i la Caixa van fer aquests moviments per atemorir a la gent i incidir clarament en el fracàs de la independència catalana. Crec que val la pena recordar-ho. Apart Oliu va impulsar politicament el que ara coneixem com VOX i ara les seves queixes no em semblen raonables.

Aquestes dues entitats van demostrar que no estaven al costat de la gent, i van deixar clar a qui servien i els seus objectius. En definitiva en una situació límit van triar, i es van posar al costat del 155 i en contra de Catalunya, per tant aquesta fantasia d’entitats de poder econòmic català ès falsa, son poder econòmic a Catalunya que seria molt diferent. El BBVA es vol convertir en un macro banc a nivell europeu i lògicament fa els seus negocis i moviments per aconseguir-ho. Primer a les bones i ara per la porta del darrera però legalment. Pel que fa al teixit que es podria veure afectat per aquest moviment, crec que amb una entitat o l’altre seguiran operant de la mateixa manera, ja que precisament una entitat bancaria viu d’aquest negoci amb un nom o un altra, no hi veig el problema.

La reacció dels nostres lideratges, ha estat a l’alçada del seu cinisme, no et poden prendre, allò que ja no tens i en aquest cas es pot aplicar perfectament. El procés a la independència va tenir la virtud sobretot de fer caure moltes caretes, tant personals, com d’entitats, i desmitificar idees molt arrelades que es van veure falses quan era caixa o faixa. Una molt clara van ser aquestes entitats de referència que si la societat tingués una mica de memòria ja haurien d’haver estat assumides.

El Banc Sabadell no es un banc català, ès un banc a Catalunya i aquesta diferència hauria de ser motiu per rebutjar ara les queixes dels seus dirigents.

Acord signat per PSC, ERC, Junts, CUP i Comuns per no acceptar els vots ni cap pacte amb partits d’ultradreta, concretament VOX i possiblement Aliança Catalana, sigui quina sigui les circumstàncies que es donin despres de les Eleccions. Una nova farsa d’aquesta democràcia de fireta.

Efectivament, diuen que ni que en depengués la majoria independentista acceptarien els vots d’Aliança Catalana de Silvia Orriols, que es trobarà aillada politicament, tot promogut per la entitat Unitat contra el feixisme i el Racisme. De fet es diu que alguns ja ho havien signat, però que a Junts no se l’havia convocat per aprofitar-ho com a munició electoral. Ens parlen de no donar-li altaveu, i evitar tingui representants a la mesa del Parlament o a les comissions, així com a la dessignació de senadors, insistint sobretot com a tema de campanya el tractament i vinculació de la delincuència i la immigració.

Per higiene democràtica, entenc que qualsevol formació que compleix els requisits establerts per poder representar la ciutadania a les seves institucions democràtiques ha de gaudir dels mateixos drets que els altres. Per tant en contra d’aquests cordons etiquetats i dirigits des d’alguns partits amb interessos més aviat allunyats dels que ens volen vendre. Pel que fa l’independentisme i si ens refiem de les enquestes la hipotètica majoria independentista pot anar molt justa i menysprear els d’un partit que pot ser la clau és anar amb el lliri a la mà o desviar l’atenció com si l’independentisme ideologicament no te diferències per exemple entre Junts i la Cup. Per altra banda i si fem cas al tema immigració comprovant el programa d’Aliança Catalana parla de les dificultats d’acollir a tothom i per tant no nega la solidaritat però que sigui en origen. Per altra banda en vol un control i rebre una integració a canvi d’aquesta ajuda com seria el normal, drets i deures. Retornar els menors coneguts com MENA no acompanyats als seus països i apart els delinqüents també retornar-los ja que son la meitat de reclusos sent un 20% de la població general i no és lògic que a damunt ens costin diners dels nostres impostos per mantenir-los a les nostres presons. Això ès el que hi diu, i francament no em considero extrema dreta i ho subscric plenament com fan molts altres Estats al món.

Aquesta falsa societat que ens volen vendre de l’acollida indiscriminada i mantenir a tothom sense cap deure aparent, forma part d’aquesta burla que ens venen els partits oficials sense assumir la realitat. Per altra banda és podria preguntar als teorics partits independentistes desprès dels fets del Referèndum i del 155 perquè no fan aquest cordó als partits que el van acordar, o això ho consideren democràtic.

Una nova burla a la societat.

Ahir a la Televisió Pública catalana vam veure el debat de Candidats a les eleccions catalanes del diumenge i entenc que algú amb dubtes o que busqui estimuls per anar a les urnes n’ha sortit sense cap resposta i amb les mateixes ganes.

Cal dir que em sembla un debat imperfecte, ja que partits que puguin reunir un determinat número de signatures encara que no tinguin representació haurien de poder aportar aire fresc i no estar invisibilitzats per impedir la seva entrada. Alhora i Aliança Catalana podrien haver ensenyat la seva proposta per major higiene democràtica. Dit això cap novetat, mediocritat sense sorpreses.

Pel que fa la proposta nacional, veiem que Junts i repúblicans coincideixen plenament, cap intenció de culminar i implementar el resultat del referèndum del 2017 que el volen desvirtuat i oblidat per canviar-lo per una proposta de demanar un referèndum acordat a l’Estat, que es tant com dir passar 4 anys més marejant la perdiu i amb una burla macabra als ciutadans que ja fa massa que dura. Per part de la CUP va sorprendre en la presentació i sense venir a compte, una referència a Palestina, que crec res te a veure amb les eleccions catalanes i els problemes de la ciutadania, una nova absurditat sense sentit. Que dir del candidat Illa, intentant exercir de President en aquest cas fora de l’ombra i parlant sempre com si haguessin sortit de l’ou ahir mateix i no haguessin tingut cap responsabilitat en res, el partit del 155 que ha frenat moltes iniciatives catalanes i que curiosament critica l’ultradreta quan tots recordem Illa al costat de VOX i PP a la manifestació contra la independència i a favor de la imposició d’Espanya, un fake en majúscules. Albiach i el seu discurs en bucle sobre la dreta i l’esquerra i com no sense recordar la seva imatge amb la papereta del no en la votació de la Declaració d’independència que implicava moltes coses. Alejandro Fernandez amb bona oratoria com sempre però mut quan es tracta de les seves polítiques xenofòbes contra el català a València i Mallorca, i rescatant alló tant curiós de la llengua antipàtica o simpatica, suposo el català única llengua la món amb aquests adjectius. Que dir dels ultres VOX i Carrizosa, amb el seu odi sense barreres van rescatar el tema dels vigilants als patis de les escoles per la llengua o la critica i proposta de tancament de TV3 entre d’altres perles que no van tenir resposta contundent.

Discursos preparats inocus i diferents versions d’una farsa que no va aportar gaire cosa a la ciutadania. Per cert i significatiu, la paraula independència gairebé no es va escoltar en el debat, tot un símptoma de les pretensions de tots.

El debat del no res.

Dues notícies et fan veure que a Espanya qualsevol cosa es possible. La decisió del tribunal murcià amb un assetjador en tota regla i les noves informacions sobre com amagaven la pederastia els Jesuites sense cap control.

Efectivament, el Tribunal esmentat ens diu que trucar 57 vegades i colar-se dins la casa d’una ex no és assetjament, tomba així una decisió prèvia en sentit contrari. Ens diu que es digna de retret moral però no penal i apart revoca la sentència prèvia de condemna de 80 dies de serveis a la comunitat i ordre d’allunyament. El gran nombre de trucades no el considera motiu ja que podien ser per interessar-se pel seu fill comú, igual que les visites a la casa. En la primera conclusió és va acreditar que vigilava la casa com és va comprovar i hi ha precedents de condemnes a presó per casos molt semblants.

Per altra banda, ja sabem que la Comunitat de Jesuites ocultava els casos de pederàstia envian professors a Bolívia on seguien abusant de menors. Destaca el cas del sacerdot Francesc Peris traslladat a Bolivia el 1983 i que va seguir aquesta manera de procedir amb ocultació de la persona i sense data de retorn. En aquest i altres estats propers amagaven els pederastes que seguien la seva activitat criminal amb els menors. Els Jesuites a Bolivia van construir un col·legi per donar bona educació a nens pobres i que van convertir en centre de violacions. El monstre esmentat va abusar de molts menors a Catalunya i va seguir a Bolívia amb enganys a les families. Va tornar a Barcelona on va seguir la seva activitat sinistre fins el 2005 que va ser apartat i actualment amb 80 anys viu en una residència. Aquest és nomes un dels molts casos que es van coneixent, algun fins hi tot condemnat, però enviat fora igualment sense fer cas de la condemna.

El primer cas dona idea de l’esperpent que anomenen justícia, sí el que han exposat no es consider assetjament, ja m’explicareu que es pot considerar. Infinitat de trucades, vigilància de la casa i entrada sense permís a la mateixa. Crec que aquesta burla dona fe de la indefensió de la societat davant aquesta farsa que tots podem patir un moment o altra. En el segon cas i vist les proves que van apareixent i la monstruositat d’alguns dels seus depravats membres i les ajudes dels dirigents d’aquesta comunitat per ser complices, haurien de ser suficient per intervenir, tancar per sempre aquesta comunitat o secta religiosa i detenir tots els possibles culpables per pagar per tot el mal que han fet i segueixen fent.

Son dos casos que deixen ben clar com un sistema és pot pervertir i anar contra la mateixa societat que teoricament serveix i protegeix. Veure per creure.

Anar a votar en una democràcia, hauria de ser motiu de festa, de decidir els nostres representants i defensar el model de país que volem. Quan en unes eleccions hem de començar a pensar amb el menys dolent i votar amb una pinça al nas, vold dir que moltes coses no van bé.

Aquest sentiment seria el que el proper 12 de maig experimentarà molta gent davant les urnes. Mai es bo en una democràcia votar amb la pinça posada o simplement valorar no anar-hi, i els nostres partits ens han empes cap aquesta situació. Crec que la darrera votació amb un somriure a la cara va ser el referèndum del 2017, aquell que havia de decidir que feiem de Catalunya i que els nostres no van culminar i posteriorment Espanya va posar tota la seva poca democràcia i impunitat al servei de silenciar la ciutadania.

Aquesta campanya, apart d’aquells que és prenen el partit polític com si fos un club de futbol i encara que presentessin una cadira posarien el seu vot una vegada i un altra. Apart d’aquests, moltissima gent està desitjant passi aquesta campanya. Per part de l’espanyolisme ranci, veiem un Ciudadanos que segueix amb el seu odi i aprop de la seva desaparició definitiva, ningú els trobarà a faltar, un VOX diu en defensa propia en el seu eslogan, és curiós perquè el que ells defensen te un Estat darrera i tot el poder per executar-lo, uns Populars que aprofitaran aquesta mort per crèixer, un PSOE-C amb un candidat de baix nivell i que s’aferra a la jugada còmica de Sanchez per aglutinar aquesta franja de vot, alhora que l’escoltem dir Lerida o Bajo Llobregat, cosa que demostra que és podria presentar a Extremadura posem el cas i seria el mateix i uns Comuns que segueixen amb la vella cantarella de dretes i esquerres quan no son capaços de validar el dret a decidir de la gent lliurament. Per la part independentista una Esquerra, crossa del PSOE i un Junts amb el President Puigdemont com a reclam i amb el mateix objectiu nacional, demanar un referèndum acordat a Espanya i això si deixar a l’oblit el 2017, els dos cal dir acceptant jugar amb inferioritat per l’exili tal com van fer a les primeres eleccions convocades pel 155, una CUP desapareguda i partits nous que pateixen el silencia mediàtic per avortar qualsevol possibilitat.

Tot plegat, evidentment no fa trempar, ni pel present, ni pel futur que ens volen vendre.

Sort que en deien la festa de la democràcia.

Les consideracions de l’ONU sobre la Llei de Concordia que impulsen en algunes autonomies PP i VOX o la prohibició de concentració davant la comisaria de Via Laietana per part del TSJC per considerar-la acte electoral deixen ben clar com el feixisme fa i desfà a Espanya.

Efectivament el TSJC manté la prohibició per la concentració davant la comisaria de la tortura franquista per reivindicar es converteixi en centre de memòria. La raó que podria ser un suport a aquells partits que també ho defensen i sense veure que fa 3 anys que dos cops al mes la Comissió de la Dignitat fa aquesta concentració. Per altra banda un informe de l’ONU carrega contra les lleis de Concordia de PP i VOX per revisar la historia i vulnerar els drets de les víctimes del franquisme. De fet sustitueixen les lles de Memòria democràtica i deixen els drets humans en res al voler suprimir moltes entitats o projectes per estudiar la veritat sobre les víctimes. Apart eviten anomenar o condemnar el régim franquista. La reacció per exemple de VOX ja ha estat dir que qui son aquests senyors de l’informe i qui els ha nomenat com si tal cosa.

Feixisme de manual, en un Estat on el mateix franquisme va pilotar la transició i ha fet un règim democràtic a la seva mida. En qualsevol Estat normal la comisaria de Via Laietana ja no existiria o seria un memorial com alguns camps de concentració dels nazis, aquí com si fos una petició partidista es nega la concentració i amb un excusa com ja he dit que no va enlloc ja que fa 3 anys d’aquestes concentracions i sense comtesa electoral pel mig, no és un acte polític, és un acte de demanar justicia i democràcia, cosa que evidentment el Tribunal no vol, ni desitja.

Per altra banda l’informe de l’ONU hauria de donar un toc d’alerta que Espanya ja veiem que es veu com una anècdota, una anomàlia dins la Unió Europea consentida pels interessos polítics. El fet de dirigir la falsa democràcia des del franquisme fa que ha estat i és protegit i les víctimes segueixen enterrades als vorals de la carretera com a culpables sense remei. Les atrocitats, les tortures, els assassinats d’una Dictadura de 40 anys han quedat impunes i mai ningú pagarà per elles.

Els drets humans han estat enterrats fa temps com ja vam veure el 2017 o com veiem dia a dia des del 1978 i l’entrada en vigor de la Constitució franquista i irreformable.

Es la impunitat del feixisme.

El canvi del candidat socialista que ens diu que podria arribar a pactes amb Junts i la negativa immediata d’aquest partit son un símptoma més d’una democràcia malalta.

Ens diu que sempre que els del President Puigdemont no prioritzin la independència no hi hauria problema. Tampoc sembla que tinguin problema per parlar amb ell ja que diu és més important el que i no el qui. La immediata resposta rebutjant l’oferiment deixa un cop més la confusió al votant.

En una democràcia normal, crec que la transparència és fonamental, i en una campanya electoral deixar clar amb qui es pactarà i amb qui no una obligació dels partits, en el cas que la previsió no sigui una majoria absoluta de cap, com és el cas Illa ens diu que concep la política com un diàleg per arribar acords, però d’entrada ja posa un veto a una opció majoritària en la societat catalana i referendada en un referèndum que ell ha menyspreat igual que la resta i on la seva opinió és imposició per la gent, cosa que no lliga en ser representant d’una societat.

Per altra banda, si mirem els pactes a la Diputació de Barcelona o amb altres institucions, no veig que el tema independència hagi estat cap obstacle pel pacte, cosa que també deixa tocada la resposta negativa que queda en entredit.

Com deia, per obligació cada partit ens hauria de dir amb qui si i amb qui no pactaria arribat el cas, i que sigui coherent amb la seva trajectòria com informació per un votant que vol saber on va a parar finalment el seu vot, que es pot desvirtuar pel camí per simples interessos de poder. El mateix tripartit on Esquerra va entregar els seus vots al nacionalisme espanyol de la filial socialista conjuntament amb els Comuns disfressat de pacte ideològic d’esquerres, no hauria d’haver estat cap sorpresa i sí un anunci en campanya.

Un frau més d’aquesta democràcia, on nomes és busca el vot sense més, el fet i no la conseqüència i el compromís del mateix. Una campanya ja tacada de per sí on uns poden fer campanya a cada cantonada i altres ho han de fer a la Catalunya nord o no poder escollir lliurement el candidat a presentar-se com en el cas dels repúblicans. Sí això li afegim el tema dels pactes, ens queda que la societat és el darrer interés dels partits que l’han de representar.

El joc dels pactes.

Ahir va compareixer Pedro Sanchez a TVE i la barra del personatge el va portar a reconèixer altres víctimes de lawfare a Espanya, on curiosament no anava inclós cap independentista. Alhora aquest defensor de la democràcia ens parla de regeneració democràtica sense esmentar cap mesura,tota una declaració d’intencions.

Aquest personatge ha fet un llistat de víctimes del lawfare espanyol amb polítics d’esquerres, sindicalistes, gent de la cultura, mitjans i periodistes entre d’altres, cap menció per l’independentisme, ha reconegut que calia actuar abans per lluitar contra aquesta màquina del fang i ha carregat contra els mitjans que difonen aquestes mentides. Diu que liderarà una regeneració democràtica sense concretar res i per democratitzar l’Estat. També ha apel·lat a la ciutadania per la seva mobilització contra la degradació política de la dreta i extrema dreta.

De moment cal veure l’abast que tindrà aquest moviment en les eleccions catalanes, sembla per les primeres enquestes que afavoreix Illa i això no seria cap bona notícia per Catalunya, ja que tothom sap que representa i quin es el seu objectiu. El cinisme de Sanchez fa fredat, les principals víctimes de lawfare a Espanya és l’independentisme català i podriem fer una llista molt llarga, i curiosament ni l’ha esmentat, i no ho ha fet perquè ell i el seu partit evidentment estan implicats en aquesta lluita de l’anomenat deep state contra la democràcia catalana. Han inventat informes, acusat candidats que han influit en els resultats electorals com Trias o Mas per posar nomes dos exemples i han empastifat de bruticia el món de l’independentisme amb el suport de l’Estat. Per tant parlar de regeneració democràtica quan el seu partit representa justament el contrari, fa vergonya. El més curiós es que no aporta cap proposta per fer-ho possible, nomes fum con han fet sempre.

Ells son el fang que vol denunciar amb noms actuals com Marlaska, Robles i altres que en un Estat democràtic no podrien representar ningú. El seu partit es una de les eines que el franquisme va utilitzar per la falsa transició, i a Catalunya amb la revolució cap a la independència haviem aconseguit reduïr a la mínima expressió i gràcies a Esquerra i Junts i la seva renúncia a la independència i el seu joc autonòmic al seu costat han tornat a fer crèixer fins al punt de poder guanyar les eleccions catalanes. Tot un despropòsit que ens porta a un gran dilema.

La victòria d’Illa seria una vergonya per Catalunya i un gran perill pel que representa, però donar ales als nostres partits que precisament ho han fet possible també. La ciutadania catalana te una responsabilitat però no te representants de confiança. Tot un problema.

En Salvador Illa va expressar els seu suport incondicional a Pedro Sanchez esmentant la població de Lerida per referir-se a Lleida i això no és un lapsus. Senzillament es quan es fa una campanya espanyola a Catalunya des d’una sucursal d’un Partit espanyol. Tot plegant no hauria d’enganyar a ningú.

Efectivament, durant un miting de campanya a Illa li ha traït le subconscient esmentant Lerida, com li dirian a Madrid que és on està el seu pensament i a qui serveix amb lleialtat, de fet a tall d’anècdota es un toponim que no és ni oficial segons el BOE, i parla molt clar de quina identitat i quina història defensa aquest personatge. De fet ja ha celebrat que l’amo ha ratificat avui com no podia ser d’altra manera desprès d’aquest numeret llastimós que continuava al capdavant de la presidència espanyola i diu que dimitir seria com donar la raó a aquells que degradan la política i que això no va d’una persona, sinó del tipus de societat que volem ser i insta a dir prou si no volem la degradació de la vida pública acabi condemant el futur del nostre país. Com ha dit el mateix Illa, una decisió valenta per recuperar la dignitat de la política.

Com podem veure el cinisme d’aquests personatges no te aturador i evidentment nomes poden sobreviure en un Estat i una democràcia de tant baixa qualitat com Espanya. Sanchez diu ara que segueix per no donar la raó als que degradan la política, caldria preguntar si aixó no ho sabia fa 5 dies, i si tant d’exemple amb vocació de martir vol donar hi ha un mecanisme democràtic i transparent que es diu Moció de Confiança que evidentment no vol veure, no sigui cas. És una burla a la ciutadania quan parla de la degradació de la política i el futur del nostre país, un president d’un partit que te personatges tant sinistres en el passat com Gonzalez o Guerra per posar dos noms, que ha creat un grup terrorista amb diner públic amb crims de sang, que ha participat en el cop d’estat a Catalunya en forma de 155, ha validat la violència contra el vot i es nega a donar la paraula a l’eix de la democràcia, la gent, ja que decideix ell per la societat fugint de ser el representant de la mateixa.

Illa ho qualifica de valent i de recuperar la dignitat. De fet algú que diu Lerida, no en te gaire de dignitat, però algú amb el currículum de Sanchez escoltar parlar de dignitat i de democràcia, enlloc de cinisme i manipulació constant ens defineix perfectament el nivell d’Espanya i els representants que nomes es representen a ells mateixos en benefici propi.

De Lerida a Lleida.

Ahir va començar la campanya catalana, i la filial del PSOE a Catalunya va arrencar amb la sensació que la darrera cosa que importa és precisament Catalunya, un fet que hauria de provocar la seva derrota electoral per voler fre aquest frau.

Diu que treballaran per la Catalunya que ens mereixem i revertir una decada perduda, donant ple suport a Pedro Sanchez. Vol impulsar la tercera gran transformació que el país li fa falta, on ha criticat 10 anys perduts amb un balanç negatiu, posant al centre el seu lema “unir i servir” per cohesionar el territori i la ciutadania catalana. Fent polítiques públiques excel·lents on vinguin d’altres parts d’Espanya a veure com millorem la sanitat, educació i seguretat. Ho faran col·laborant i no confrontant, ja que Catalunya ha avançat quan ha anat a solucionar problemes i tot seguit ha estat un clam de suport a Sanchez amb una crida a la resistència col·lectiva davant la política de destrucció i deshumanització de la dreta i ultradreta i lloant la democràcia espanyola.

La jugada sembla clara, unes eleccions catalanes, que enlloc de parlar dels problemes a Catalunya volen fer un front contra la dreta espanyola que vol fer fora la democràcia plena que representa Sanchez, per aquí va la jugada del President espanyol. Això no es treballar per Catalunya, es treballar per un partit i per Espanya. Tampoc te cabuda aquest suport al President espanyol que hauria de ser un tema diferent a la campanya electoral. Ha criticat 10 anys perduts per l’independentisme, no li faltaria raó, però per incompetència dels partits independentistes, no per defensar un projecte amb suport a les urnes que es veu no accepta, curiosas manera d’entendre la democràcia. Vol millorar, no per Catalunya i la seva prosperitat, sinó perquè vinguin d’Espanya per admirar la seva obra, mentalitat em sembla bastant curta.

Ens diu que Catalunya avança quan no es confronta, sinó quan vol solucionar problemes. Es veu que el projecte de l’Estat propi no volia solucionar problemes, però el 155, un autèntic cop d’Estat a la democràcia i la violència policial a les urnes que els seu partit va donar suport,si. Parlar de destrucció quan ells son els primers que ho han practicat, és un exercici de cinisme colossal. Un sistema espanyol podrit amb uns partits que son peces del mateix sistema i on cap pot anar de victima, ja que son botxins.

Aquesta és la jugada, i a Catalunya en campanya electoral s’hauria de parlar dels problemes dels catalans i sobretot si es defensa la democràcia que també sigui la de la societat catalana i no la de Sanchez.

Un anunci per sorpresa de demanar fins dilluns per pensar en la dimissió de Pedro Sanchez, ha deixat més dubtes que certeses i sobretot moltes incògnites d’un personatge que cada pas que fa bàsicament no es de fiar.

Ha suspés la seva agenda que passava per Catalunya aquests dies, ens diu que ha de pensar si val la pena,malgrat el fang en el qual la dreta i la ultradreta pretenen convertir la política, ue continuï al capdavant del Govern o renunciar a aquest honor. De fet per llei fins el 30 de maig no podria dissoldre la cambra. Hi ha altres vies com continuar com a Govern en funcions amb un altre candidat o sotmetre el seu càrrec a una qüestió de confiança de la cambra.

El sindicat ultra Manos Limpias ja ha reconegut que la seva denúncia a la dona de Sanchez pot estar basada en denúncies falses però que ès el jutge qui ho ha de comprovar amb el tràfic d’influències que suposadament podiar haver comés amb els seus negocis.

De fet recordo que aquest sindicat de l’ultradreta ja es conegut per la seva lluita contra l’independentisme i les seves diferents querellas, no és una cosa estranya. De fet que del partit que va aprovar el 155, un autèntic cop d’Estat contra la Generalitat i que ha validat mil i una informacions contra persones i el col·lectiu independentista, amb espionatge via Pegasus inclòs ara es queixi de les males arts de la dreta fa riure per no plorar. Crec que com és diu per ser polític cal venir plorat de casa i no intentar aquest victimisme per interessos polítics que encara accentua més el cinisme d’aquest personatge, amb mil i un promeses incomplertes i més vides que un gat. El seu moviment no te gaire sentit si la seva dona es innocent, ja que dona aires de culpabilitat amb la seva decisió i un possible amb mi o contra mi per desviar l’atenció d’altres escàndols i influir amb els resultat electoral català. De fet sí per ètica un polític vol dimitir, o ha de fer a totes, i no en diferit.

Veiem com alguna de les seves crosses de Govern com Esquerra ja s’ha afanyat a donar el seu suport en boca de Gabriel Rufian, poca cosa cal dir i altres han guardat silenci.

Vertaderament el joc de la política espanyola esta ple de corrupció per totes bandes i el tot s’hi val es norma, per tant intueixo que es una jugada més del cinisme de Sanchez i el seu instint de supervivència per treure rèdit a qualsevol situació, en un fang que no es exclusiva de ningú. En última instància la qüestió de confiança si vertaderament la seva dona és innocent seria la millor opció per netejar la sospita i repartir la responsabilitat.

Un cop de teatre.

El President d’Aragó, Jorge Azcon amb les seves declaracions sobre Sant Jordi i la historia de Catalunya ha demostrat la seva incultura per un costat, i la seva catalanofobia per un altre, res de nou a l’horitzó.

Aquest personatge ens diu que a Catalunya celebrem Sant Jordi perquè a Aragó celebra San Jorge i ha declarat orgull pel que representen. Segueix dient que Catalunya era un comtat i Aragó un regne i per tant lloa la història d’Aragó i la seva contribució a Espanya, sent una part fonamental. Ha criticat que els catalans puguin demanar un finançament particular perquè Sanchez te els seus vots per seguir a la Moncloa, aclarant que els recursos son de tots i no ho poden decidir nomes uns quants. Per últim en referència als resultats electorals al País Basc i les previsions a Catalunya diu que tenim un problema quan els que volen trencar Espanya i no respecten la Constitució incrementen les seves posicions i seguint el deliri ha tornat a recordar ETA com si encarara existis.

La catalanofobia dona vots com ja sabem i atacar Catalunya surt gratis i es un dels esports preferits d’Espanya davant la submissió catalana. Ara resulta que celebrem Sant Jordi perquè Aragó celebra San Jorge el seu patró, la incultura ja se sap que es molt atrevida i potser llegir una mica no li aniria malament per veure que res a veure, son dues coses diferents i la història és testimoni. Per acabar de demostrar les seves nul·les nocions de la història s’embolica amb el comtat i el Regne, quan no deu saber que es deu a una unió dinastica, però que cadascú conservava el seu Estat, una mena de federació d’Estats medievals, com deia la seva incultura segueix sent molt atrevida. Per rematar la jugada diu que els recursos son de tots, és evident, però alguns aporten molt més que d’altres i per tant haurien de rebre en conseqüència, cosa que amb Catalunya passa a l’inrevés, com ell bé deu saber.

Tampoc podia faltar constatar el seu nul respecte a la ciutadania i a la democràcia quan qualifica com a problema que els partits independentistes guanyin pes a les institucions, tot amanit amb la dosi d’ETA, per fer un poti poti que segueix burlant les víctimes reals d’aquest episodi, a les quals tampoc respecta en absolut.

En definitiva, un nou episodi del tot s’hi val contra Catalunya i la demostració de que odi i incultura poden anar de la mà amb un objectiu comú.

Escoltant els partits bascs aquesta campanya i escoltant els catalans ara, una cosa queda clara, han fet i fan mans i manigues per allunyar la independència i convertir-la en aquella farsa utòpica que fins abans del començament del procés nomes apareixia en algun discurs abrandat i quedava en l’oblit.

Hem vist clarament, i deixant clar que és un altre context com tant PNB com Bildu han oblidat completament la independència i s’han centrat en els temes socials com a eix de les seves campanyes. Segurament és pot dir que ells tenen la clau de la caixa, cosa bàsica i moltes més competències que no pas Catalunya, i això pesa. Segurament en el PNB i deixant de banda el Pla Ibarretxe és un tema folcloric a l’estil de la Convergència antiga i on el poder amb l’estatus actual els afavoreix i no donaran un pas encara que entre els dos partits siguin més d’un 70% del Parlament, cal dir que a Catalunya amb aquestes xifres tampoc farien res i algú diria que hem de ser el 80% com excusa. Pel que fa Bildu i el seu creixement ha vingut precisament de centrar-se en la gestió i l’eix social abandonant l’objectiu primordial de qualsevol partit independentista i superant la creu d’ETA que l’Estat mai deixarà morir del tot.

Si mirem Catalunya escoltem Junqueras aquell que va dir “doneu-me 68 diputats i serem independents” dir coses en referència a Junts “la unitat no es practica abandonant governs” o en referència al PSC “La corrupció és una línia vermella” en referència al cas Koldo. Els dos partits principals, la CUP segueix en estat de desaparició, ens donen la mateixa proposta per la propera legislatura, demanar un referèndum acordat amb Espanya, és tant com dir que no faran absolutament res, ja que saben que això és impossible, i te la virtut de deixar en res l’octubre del 2017. Es a dir la independència al calaix i tancada en clau amb un esforç gran per fer oblidar aquets anys viscut i el frau de la independència promesa.

Escoltar Junqueras per exemple utilitzant la unitat com arma contra l’altre partit quan ells no han volgut practicar-la mai, és d’un gran cinisme, cap paraula sobre els objectius d’aquell Govern, ni molt menys com explicar el frau del 2017 a la societat catalana. A l’altre costat el President Puigdemont, lluitant a l’exili i aconseguint victòries judicials per preparar un retorn on la promesa es demanar un referèndum impossible i seguir els pactes a Madrid com si res hagués passat.

Amnesia col·lectiva.

La indignació pot venir des de molts llocs, podrien parlar del creuament de declaracions entre Junts i Esquerra sobre la unitat, una vergonya impresentable del cinisme dels dos partits, o reaccions en mitjans espanyols sobre el resultat al País Basc amb l’empat de Bildu i PNV, com si determinats resultats no fossin democràtics, però encara hi ha una cosa invariable i segurament menys transcendental però no per això s’hauria de denunciar amb força.

Efectivament parlo del robatori ahir al Bernabeu entre R.Madrid i Barça. Una nova vergonya per l’esport en general i que va molt amb la línia d’aquesta mena de Dictadura actualitzada anomenada democràcia espanyola i que amb molts dels tics d’aquells temps encara vius i molt vius. Concretament en el futbol, l’èquip del règim segueix amb el seu tracte de favor any si i any també que conjuntament amb la seva qualitat fa marcar aquelles diferències que fan decantar la balança cap un costat. Ahir concretament amb la possibilitat de deixar encara viva la Lliga, tres grans jugades polèmiques van ser les protagonistes i les tres decantades cap al costat blanc. Un penalti assenyalat al Barça molt més que dubtós i que va suposar l’empat, un gol de Lamine on la no existencia de la tecnologia a la ratlla de la porteria per detectar que la pilota la traspassa o no com tenen moltes altres lligues va ser la coartada perfecta per no donar el gol, quan les imatges deixen apreciar justament el contrari i per rematar el partit un penalti a Fermin no assenyalat i que si el primer va ser xiulat, aquests seguint el mateix criteri no havia de ser menys.

Indigna el tracte d’alguns mitjans d’aquí seguint amb normalitat la locució del partit com si fos el més normal, segurament també es una metafora de com va el país. Alguns sortiran amb la cantarella de que no es un tema important, però aquest món mou molts i molts diners i molts interessos que es mereixen un respecte. Concretament el Barça nomes pot guanyar aquests títols normalment quan és molt superior i això no passa amb el Madrid que apart del seu ofici i bons jugadors te aquest recurs d’ajuda en moments puntuals que no li fa falta estar al màxim nivell tot el curs, un gran aventatge.

De totes maneres, aquesta història negre no s’acabarà fins que els jugadors es retirin del camp i tot el món vegi aquesta vergonya sense precedents en altres llocs, però també saben que els interessos i la propia submissió fa que s’accepti any rere any aquest greuge o acceptar humiliacions com jugar la tarda del dia del referèndum amb tota la violència policial espanyola al carrer.

Una indignació normalitzada.

Les eleccions basques arribaran al seu punt culminant diumenge amb el vot i les urnes per decidir el nou Parlament. Els darrers dies i com no podia ser d’altra manera, els partits espanyols han ressucitat ETA un altre cop i han aprofitat unes declaracions del candidat de Bildu per intentar treure rèdit electoral.

De fet el candidat de Bildu li van preguntar en una entrevista si ETA va ser una banda terrorista, i no va dir mai que si, qualificant l’organització de banda armada, això ha estat esbombat convenientment provocant el pitjor que pot fer un candidat, demanar disculpes a mitges per si va ferir la sensibilitat de les víctimes i ha demanat no entrar en discussions semàntiques. Ahir mateix Illa va participar en campanya demanant la unitat entre bascos, catalans i espanyols i reclamant la definició d’organització terrorista per ETA, dient que la societat basca ho ha superat i criticant la falta d’ètica de Bildu. Pedro Sanchez també ho ha reclamat intentant capgirar unes enquestes que donen la victòria per primer cop als abertzales i que els deixaria en una situació incomoda pel seu suport al PNB i els pactes a Madrid.

Recordo que el 2011 ETA va anunciar el seu cessament definitiu. Aquest argument però segueix sortint interessadament davant les enquestes que pronostiquen la victòria abertzale per davant del partit hegemònic PNB i que lògicament no els agrada. Crec que el pacte PNB-PSC ja està confirmat, però no es el mateix amb victòria dels primes o com a segona força evidentment. Cal dir que la pregunta per ETA al candidat de Bildu era molt mal intencionada,com dic 13 anys desprès i treta de context a consciència. En definitiva no dir banda terrorista i dir banda armada podriem parlar de variacions semàntiques, si no ho fan,caldria recordar que ETA va ser el principal actor per arribar a la seva mateixa fi, curiosament amb un Estat a l’altre costat que més aviat va posar pals a les rodes, i això si que hauria de fer enfadar les víctimes. El tema ETA els anava molt bé per justificar les barbaritats d’una democràcia de baixa qualitat com Espanya.

El PSOE amb la creació dels GAL, també hauria de ser qualificat com a banda terrorista seguint la seva línia, i amb l’afegit de ser creat amb els impostos de tota la ciutadania i amb sang i tortures que han estat convenientment amagades, per altra banda un Estat que reacciona com ho ha fet amb Catalunya i que des del minut zero ha intentat manipular a les víctimes amb relats esbiaixats no es pot fer ara els ofesos per interés electoral. Ho resumeix Illa reclamant una unitat, que no pot ser igual a una imposició, això te un altre nom i malauradament el cinisme és la seva principal arma.

El cinisme amb ETA.