ALBERT CORTES MONSERRAT

Sergi Sabrià ahir en la seva compareixença de dimissió admitia sense rubor les campanyes sense logo de partit que eren autoritzades i que eren el joc brut on el tot s’hi val per intoxicar i crear decisions a la ciutadania basades en fets que no son veritat.

Aquesta normalització com hem vist enviant uns mariatxis a cantar a la seu de Junts quan la seva sortida del Govern, la difussió de notícies falses per incidir en les opinions de la gent, els cartells de l’alzheimer que han aixecat la catifa, les contradiccions dins la mateixa Esquerra en aquest cas i extensible a la resta de partits amb diferents versions de la mateixa cosa, ens fan adonar del podrit que arriba a estar la política.

Evidentment no es patrimoni nostre, però això tampoc es una excusa perquè les eines de representació de la ciutadania que surten dels partis estiguin cada cop més allunyades de les seves funcions, i les organitzacions simples eines de poder al preu que sigui i amb males pràctiques per endavant. En teoria els partits la seva funció hauria de ser donar el seu missatge sobre els temes que ocupen a la societat i les seves propostes, això seria l’ètica i els valors que ens representarien i que cada ciutadà hauria d’escollir en base a informacions no manipulades i amb totes les eines per prendre bones decisions o raonades.

La realitat, ja veiem quina és, la falsedat en els mitjans i sobretot a les xarxes s’escampen a gran velocitat i evidentment manipulen els resultats electorals com ja hem vist repetidament, no tant sols de l’extrema dreta que domina aquest sistema, sinó de tots els partits i dels mateixos representants que un cop demostrat un tema, seguiran insistint com si res en la mentida creada com si no anes amb ells.

No hi ha dubte que s’ha de revisar aquest sistema de partits si no volem que la societat acabi deslligant-se del tot dels seus representants a les institucions en una mena de doble Estat on cada part vagi pel seu compte i no hi hagi vinculacions aparents.

La pròximitat dels representants als seus ciutadans i aquests amb el control per donar suport o vetar en cas de que les promeses no siguin complertes en seria la clau, i segurament una llibertat dins els partits més en funció del territori que representen i menys del logo que els lliga i crea aquestes estructures falses de poder al preu que sigui.

Caldria repensar el sistema per no caure en la intoxicació de la democràcia.

Encertada reflexió de José Antich sobre la realitat de la democràcia espanyola i els suposats acords o lleis que puguin afavorir als catalans, que simplement son un engany i no existeixen. Es tant greu com que qualsevol llei aprovada si la justícia no hi està d’acord serà paper mullat. Així de bestia i de simple. El que haurian de veure els nostres partits seria la reflexió final “Potser el missatge que està enviant Madrid és que els acords s’han de fer en un altre palau, perquè amb la Moncloa el final sempre és el mateix.

Les dues vares de mesurar la malversació

José Antich

Només 48 hores després que el Tribunal Suprem se saltés la llei d’amnistia anant clarament contra la voluntat del legislador, el Tribunal Constitucional, en aquest cas controlat pels socialistes, està anul·lant o rebaixant les penes als dirigents del PSOE andalús condemnats pel frau dels ERO. En aquest fangar anomenat justícia, PP i PSOE es reparteixen els tribunals de manera impúdica i, al final, no passa res. Uns titulars de diari, unes declaracions pujades de to amb acusacions creuades i una mica més de descrèdit de les institucions espanyoles, encara que això últim sembla que importa més aviat poc a tothom. La gran pregunta ningú gosa formular-se-la a Madrid i, al final, és al centre del debat, que no hauria d’afectar només els catalans en parlar de la llei d’amnistia: el Tribunal Suprem pot anar contra la decisió del legislador i la voluntat dels representants de la sobirania popular de concedir una amnistia a tots els implicats en els fets de l’1 d’octubre de 2017?

Perquè si s’accepta aquesta premissa, no hi ha llei que es pugui tirar endavant si la justícia no hi està d’acord. Així de fàcil. S’argumenta, en veu baixa, que si la llei hagués estat més ben redactada, això no hauria passat i el Tribunal Suprem no hauria tingut més remei que aixecar les ordres de detenció de Puigdemont, Comín i Puig, així com cancel·lar la inhabilitació de Junqueras, Turull, Forcadell, Romeva i Dolors Bassa. Suposo que ningú no deu pensar que els dirigents independentistes i els seus advocats són tan ximples per creure-s’ho. Es pot fer servir aquest argument com a pell de plàtan, per convèncer l’ampli bloc d’ingenus o aquells que sempre tendeixen a veure certa equitat quan es tracta d’avaluar l’actuació de la justícia espanyola amb els independentistes. Aquells que posen per davant frases com “és que el que van fer…” i obliden que l’amnistia no era un judici sobre el que van fer, sinó una reparació sobre l’injust càstig que tenien. Això i res més.

Diu el govern espanyol que la llei d’amnistia és clara i els jutges l’han d’aplicar. Té raó, encara que calli que, per a ells, començant per Pedro Sánchez, és una autèntica rebolcada de dimensions colossals. Ja sé que amb un jugador de pòquer com el president del govern espanyol també existeix la possibilitat que pensi que ha fet formalment el que ha pogut i si no surt bé, tampoc li va malament. Amb l’autoestima tan alta que té, podrà explicar en petit comitè que ell és president des del 2 de juny de 2018 —ja ha començat el seu setè any— i els independentistes passen el temps en l’embolic judicial que ha teixit l’estat espanyol i que, a cada pas que fan per intentar arribar a la meta, el final està dos passos més enllà.

Una última reflexió: ja es pot dir que la llei d’amnistia és l’últim fiasco dels acords amb l’estat espanyol. Es repeteix, a un altre nivell, el que ja va passar amb l’Estatut: el que s’acorda a les Corts generals entre uns i altres, el Tribunal Suprem o el Tribunal Constitucional ho acaba trinxant. No hi ha una gran diferència entre acordar les coses o no, perquè el final sempre és negatiu. No té cap valor l’acord polític, ja que la justícia l’acabarà rectificant i deixant-lo en paper mullat. Que això passi, a més, en plena investidura d’un candidat a la presidència de la Generalitat, acaba sent un exemple més de la fiabilitat dels acords que es puguin assolir. No sé ben bé, per exemple, qui es pot creure a Catalunya, més enllà dels que necessitin creure-s’ho, que el govern espanyol arribarà a un finançament singular de Catalunya o a un concert econòmic per facilitar l’arribada de Salvador Illa al Palau de la Generalitat.

El Suprem ho ha deixat ostensiblement clar: acordeu el que vulgueu que, al final, la decisió serà meva. I sempre hi acaba havent un camí per judicialitzar-ho tot, com el temps ha demostrat. Potser el missatge que està enviant Madrid és que els acords s’han de fer en un altre palau, perquè amb la Moncloa el final sempre és el mateix.

Esquerra sempre havia fet bandera de no presentar cap cas de corrupció com la majoria de partits, i d’una ètica, valors i unitat interna que avalava el seu cicle victoriós, però finalment sembla que rera aquesta façana la guerra bruta era evident.

El tema dels cartells del seu candidat a Barcelona amb el lema tant menyspreable com “fora l’alzheimer” ha esclatat i delata que no tot s’hi val en política, recordo la pugna per l’Ajuntament i aquest episodi tant denunciat pels republicans segur va influir en els seus resultats. Ara sabem que provenien de dins del mateix partit en una maniobra matussera i molt miserable. De fet ningú ha assumit responsabilitats i aquestes s’han derivat cap avall al Director de Comunicació, que evidentment ja ha amenaçat a dir de qui eren les ordres. De fet hem vist com el mateix Oriol Junqueras deia que no en sabien res i la mateixa Marta Rovira negava les disputes de grups diferents dins el partit.

Ja han anunciat una investigació, però sembla prou clar que la direcció estava al cas d’aquest fet i que la guerra bruta dins el mateix partit era un fet. Moltes coses fan pudor en aquest partit i sembla que no s’acabarà ja que els bons resultats que posaven la cortina de fum s’han acababat i la dimissió sense dimissió del lideratge d’Oriol Junqueras també ha augmentat la guerra interna sense fre en les diferents faccions.

Aquest i qualsevol partit dels que coneixem en sabem que els cops de colze interns per accedir als llocs de direcció son freqüents i també sabem que la democràcia interna és molt dubtosa, ja que les famoses primaries per escollir candidats no son més que una cortina de fum totalment dirigida. Un altra cosa que no tot s’hi val per guanyar punts amb unes eleccions i més jugant amb la sensibilitat d’una enfermetat com l’alzheimer com la que té el President Maragall, germà del candidat i que evidentment te molt més importància que qualsevol resultat electoral.

La degradació de la nostra democràcia, evidentment porta a la degradació dels nostres partits i la seva dinamica interna on els lideratges es poden tornar messianics com el cas de Junqueras i que acaben segrestant la mateixa organització sense que els protagonistes que haurien de ser els militants comptin per res.

La puresa que no era tal.

Els 46 policies processats per la seva violència desmesurada el dia 1 d’octubre del 2017 conttra la població i com és preveia han estat amnistiats, i això malauradament a Espanya ja entra dins la normalitat.

Tots sabem que el Règim del terror, aquell que durant 40 anys va assassinar, torturar i tot tipus de crims contra la humanitat va quedar amnistiat per la mal anomenada transició. No nomes això, els assassins protegits fins el dia d’avui i dissimulats davant la història i les víctimes encara avui en el paper de culpables i enterrades als vorals de les carreteres. Això es Espanya.

Per tant no podiem esperar altra cosa, que aquells que van traspassar totes les línies vermelles existents i que va anar molt més enllà d’intentar impedir el dret legítim d’una societat a expressar la seva opinió amb la força del vot. Encara recordem les agressions injustificades d’aquests miserables amb pistola llençant gent per les escales, colpejant a gent gran o mil i un abusos sense fre fruit d’una ira sense cap tipus de remordiment i evidentment amb totes les responsabilitats per complir d’un Estat contra la seva propia gent.

Aquests no poden entrar en cap amnistia, els atemptats contra els drets humans no hi poden entrar, tots ho sabem i la reacció del Govern català afirmant que la llei es igual per tothom, fa riure per no plorar. No es pot caure més baix, una nova presa de pel a l’independentisme amb la col·laboració d’aquest defensant el que no te defensa. Els drets humans son sagrats i no, la llei no s’aplica igual per tothom, que els hi preguntin al President Puigdemont, Toni Comin o Marta Rovira per exemple entre d’altres, on uns jutges decideixen no complir la llei i seguir la seva croada dins un Estat boig i tant poc democràtic com Espanya.

La humiliació no podia acabar aquí, i desprès de les decisions que vam veure ahir amb diferents representants catalans, ara tocava deixar nets als botxins per si algú no ho tenia clar. Mentrestant els partits anomenats independentistes segueixen imperterrits donant suport a Madrid un Govern que ho fa a canvi de res i sense cap pressió.

Ara, si hi ha repetició electoral ens demanaran el nostre vot, per no se quines majories s’inventaran, potser el poble hauria de dir ja prou a aquesta presa de pel des d’allà i sobretot des d’aquí.

Els botxins com a víctimes.

Desprès de la primera volta de les eleccions franceses, sembla clar que l’extrema dreta de Reagrupament Nacional pot aspirar a formar Govern de moment amb el 33% dels vots.

Evidentment per una democràcia mai es una bona notícia que aquests tipus de partits obtinguin resultats tan espectaculars. De totes maneres la societat decideix i ningú pot dir que s’equivoca quan li convé, ja que precisament això no seria gens etic ni democràtic.

El partit ara al Govern de Macron ha fracassat i queda lluny de qualsevol opció. De fet nomes una retirada de candidats dels grups anomenats d’Esquerra podria evitar que Le Pen guanyes clarament, però això hores d’ara es incert i ja sabem com les esquerres sempre defensen el seu partit i molt poc la teorica ideològia davant la dreta que normalment va molt més unida davant un objectiu.

El que encara ningú s’ha preguntat es com ha estat aquest fenomen i com hem arribat fins aquí, més enllà d’eslogans i de mans al cap intentant frenar aquesta tendència quan segurament ja es massa tard. De fet no es estrany que aquest auge sigui a nivell mundial i el populisme i l’extrema dreta guany terreny a la majoria de llocs, i caldria dir que la culpa és del progressisme que ha fet dels seus llocs de poder la seva fortalesa a protegir deixant a la societat que havien de servir en un segon pla, en benefici del poder a guardar. Per altra banda polítiques naif amb la immigració o la delinquència per exemple que han acabat amb la paciència d’una part de la societat, ja que una cosa és el món ideal i l’altra la realitat, i davant d’això la gent vol solucions i no eslogans que res tenen a veure amb la vida real per molt que els mitjans el repeteixin.

El tema de la immigració i el volem acollir a tothom ha esta i és un fracàs per una societat. Cal mirar per tota la societat i no nomes uns quants i per tant cal regular aquest tema com cal per ser sostenible i amb unes normes de convivència que marquen una societat i no el tot s’hi val. Si parlem de la religió, aquesta és evident ha de quedar en segon pla en benefici de la societat, i qui no entengui això no pot formar-ne part, ja que els seus valors sempre seran diferents. El tema de l’habitatge i la desprotecció de la part privada en benefici de l’ocupació protegida com veiem en molts casos i així aniriem seguint una llarga llista que conjuntament amb els bunkers que han convertit la seva casta política porta als resultats que veiem a França i en molts llocs.

És l’auge de l’extrema dreta provocada per la part teoricament contrària.