ALBERT CORTES MONSERRAT

Francament, no confio que la militància d’Esquerra tombi les intencions de la seva direcció, recordo que més d’un terç de la mateixa te algun càrrec i per tant sou institucional, que precisament és una de les raons més poderoses per seguir amb aquesta paranoia de fet basat en un acord que fa aigües per tot arreu i el més important sense cap garantia de compliment.

Interessant l’articla de José Antich que es remunta a l’acord del tripartit de Pascual Maragall i que els anys han acabat ensenyant com era simple fum sense cap sentit que aquells sous que abans esmentava.

La música de l’acord
José Antich

M’ha vingut a les mans, entre carpetes antigues, l’acord que van signar el 14 de desembre del 2003 el PSC, Esquerra Republicana i Iniciativa per Catalunya per fer president de la Generalitat Pasqual Maragall i Mira, i que portava per títol Govern Catalanista i d’Esquerres. En 79 pàgines, establia les mesures de govern partint de quatre objectius: més i millor autogovern, més qualitat democràtica; un nou impuls econòmic per a Catalunya; Catalunya, una nació socialment avançada, i una nova política territorial i ambiental. Malgrat que aquest no és el primer document polític incomplert, ni aquests partits són els únics participants en un pacte el resultat final del qual ha acabat com el rosari de l’aurora, val la pena repassar-lo en dies com avui perquè és un bon compendi d’un brindis al sol i, en concret, el capítol econòmic, quan han transcorregut més de 20 anys d’ençà d’aquella firma.

El capítol sobre finançament autonòmic del pacte del Tinell, en el qual ja es parlava, entre altres coses, que els ingressos per habitant de la Generalitat tendirien a equiparar-se progressivament als obtinguts en aplicació dels sistemes de concert i conveni vigents a les comunitats autònomes forals, és a dir, Euskadi i Navarra, concloïa que l’aplicació d’aquests criteris havia de permetre avançar progressivament en la reducció del dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat, de manera que en el termini de deu anys, s’equipararia al de territoris de nivell de renda semblant d’altres països europeus. El document és del 2003, i el 2004 va arribar a la Moncloa un govern socialista encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero, que encapçalaria durant gairebé vuit anys l’executiu espanyol. El resultat és evident.

Aquesta vegada potser no caldrà esperar dues dècades, com amb el pacte del Tinell, per repassar els incompliments

És possible que, en aquesta ocasió, no calgui esperar fins al 2045, dues dècades, com en el cas del pacte del primer tripartit, per repassar-ne els incompliments, ja que els anys que fixa el document de l’anunciat preacord entre ERC i els socialistes són 2025 i 2026. Fins i tot no s’ha de descartar que el Sánchez del futur no sigui com Zapatero, ni com el Sánchez que és a la Moncloa des de juny del 2018 i no ha mogut ni una coma d’aquells compromisos. Un dirigent republicà, amb qui he comentat el document fet públic per Esquerra del seu acord amb Salvador Illa i amb el PSC, m’assenyalava fa unes hores: “La música sona bé i els militants estan emprenyats, però confiem a guanyar la consulta: l’altre camí és pitjor; sense candidat i amb la crisi interna oberta en canal, qui va a eleccions?”.

Un altre em preguntava: “Com es pot presentar un acord aparentment tan bo amb la cara de funeral amb què el van presentar?” Segons la seva opinió, semblava la nit de la derrota electoral i s’estava presentant el que ERC diu que és el millor avenç en finançament i sobirania fiscal dels últims anys. Un incís: segurament, un document d’aquesta envergadura es defensa millor des del Consell Executiu que des de fora. És més responsable ser dins del Govern i fer-lo viable. Per què es regala a Salvador Illa la gestió i l’èxit de l’acord? Ni ho sé, ni ningú m’ho ha sabut explicar. La millor estratègia seria treure’n partit i penjar-se totes les medalles. Capítol u, del volum u, de qualsevol manual per a polítics.

Avui escoltem Marta Vilalta per part d’Esquerra dient que l’acord anunciat ahir que ens farà President, Salvador Illa, representant del 155, és un sal en l’autogovern, i no tant sols això, anim Junts a sumar-se al mateix.

Ens anima amb paraules buides com concert economic solidari diu similar al País Basc, amb unes garanties que diu faran amb altres formacions a l’Estat.

Tanta hipocresia i mediocritat francament és fa molt insuportable. Parlen d’una clau de la caixa que mai tindran i ni tant sols tenen la dignitat de concretar el com i el quan, ja que simplement és fum. De fet durant el 2025 la comissió mixta estat espanyol-Generalitat fixarà el traspàs de la recaptació, tot pendent de l’acord de Sanchez en cas que encara hi sigui i el Govern català i concretar com és materialitzaria tot el tema, ja ue el 2026 l’agència catalana hauria de recaptar,gestionar i liquidar l’IRPF del 2025. Fàcilment podria ser que Catalunya gestioni més però que amb l’aportació inconcreta de la solidaritat i de la resta d’impostos tot quedi en res.

Per si no fos poc, tot es prou confus i poc detallat, com perquè la militància tingui tota la informació i sempre amb la fe del suport a Illa perquè els socialistes compleixin la seva part, que per cert no han complert mai i dels que el silenci escoltat fins ara fa sospitar i molt.

Presenten com a guany el compromís de que el President socialista farà les seves aparicions en català, com si això fos un mèrit o una opció. De fet tot es tant inconcret i poc creïble que no hi ha cap garantia més que la paraula i la inconcreció basada en fets que no sabem si ni tant sols passaran o quedaran com sempre en l’oblit. Cap garantia, cap salt endavant i unes promeses de fum que ningú amb dos dits de coneixement i una mica de memòria es podria creure, bàsicament per l’experiència de tots els anys passats i perquè Espanya no es pot permetre aquest concert per Catalunya amb el pes que te en el conjunt.

Tot a canvi d’un fet que si que serà una certesa aviat, l’investidura del President del 155, aquell de la foto amb Abascal i Rajoy a la manifestació a Barcelona i aquell que ha avalat la repressió i representa el tracte colonial per Catalunya.

Esquerra ha prioritzat els seus càrrecs a les institucions a canvi del seu objectiu i compromis amb els votants i això en un Estat democràtic normal ho hauria de pagar amb el seu enfonsament total a les properes eleccions i una refundació urgent amb nous lideratges que aquest cop si aboquin a la paperera de la història els dirigents actuals per sempre.

Aquest lema que tants cops hem escoltat i que des de la Meseta tant han criticat i que poc s’escolta dels nostres teorics partits a Catalunya te una explicació molt clara i continuada en el temps.

Efectivament, el model de finançament ens porta a ser la tercera comunitat que més aporta i estar a la cua dels ingressos rebuts per tretzè any consecutiu. Això extret de les dades de liquidació correponensts al 2022 i aportades pel Ministerio d’Hisenda espanyol. En concret cada català a porta 3565 euros de mitjana i en rep 3043. Catalunya aporta 17,3% per sobre de la mitjana i finalment queda 2,3% per sota d’aquesta mitjana.

Segons les dades les comunitats més beneficiades son La Rioja, Extremadura, Castella i Lleó, Cantabria i Asturies i les més perjudicades Andalusia, País Valencià, Illes Balears, Catalunya i Madrid.

Uns números que avalen perfectament la frase que abans esmentava, i que ens fa arribar a aquest espoli financer total invariable d’uns 22 mil milions anuals. Per cert milió amunt o avall avalat quean el Ministerio ha publicat les dades, res de cap deliri des de Catalunya. Això te un nom “robatori”, o “conut i pagar el beure”. De fet es un mal crònic que no solucionarem, ja que els diferents canvis en els models financers sempres ens porten a les mateixes xifres i lògicament una sortida del règim comú és rebutjada per la resta de comunitats com és lògic, si et paguen la festa segur que no protestaràs i prendràs per normalitat el que no ho ès.

Per això ara que parlem de sortida del model i de recaptar tots els impostos, no és possible, ni viable, mai serà acceptat, ja que el nostre paper és precisament aquest i l’estructura espanyola en part està basada en aquest manera de fer i aquests greuges constants cap a un territori frenat amb el seu desenvolupament i alhora criticat per la seva falta de solidaritat. Cal dir que la solidaritat la decideix un mateix, no pot ser imposada i que una cosa és ser solidari i l’altre admetre un robatori en tota regla.

Quan ens enmirallem en el País Basc, el seu pes evidentment no és el nostre dins el conjunt i per tant les comparacions son odioses i poc tenen a veure.

El millor finançament és l’Estat propi, aquest nomes depén de la gestió dels Governs de torn i prou, que no ens enganyin més.

Dins aquest capítol, avui una entitat dins l’esglèsia catòlica com Els Jesuites segueixen el seu camí, sense un tancament dels seus centres i una investigació a fons com passaria amb altres entitats en el mateix cas, un nou esperpent de la humanitat que reflecteix la seva hipocresia.

Avui els Jesuites en una roda de premsa als mitjans han registrat 145 denúncies d’abusos sexuals contra 29 religiosos i 15 laics. Cal dir que la majoria de casos no hi ha recorregut penal per la mort de l’agressos o la prescripció del delicte. Han dit el nom complet de 14 d’aquests monstres i els seus delictes, com a part dels compromisos adquirits per reparar les víctimes. Diuen que la situació i protocols van fallar i no van protegir els menors ni escoltar les víctimes. Tots els casos en dos escoles de l’ordre religiosa i saben que si no hi ha procediment penal, s’obrirà el procès canònic segons les lleis de l’esglèsia. Cal dir que no han deixat entrar les víctimes concentrades al carrer que han denunciat aquest teatre.

Es a dir una entitat que ha protegit aquests pederastes durant molts i molts anys, que ha deixat les vícitimes abandonades i que mai han fet res per solucionar el tema com ells reconeixen, ara i davant les denúncies i pressió social de sobte amb un informe extern fan aquesta comèdia amb excuses que evidentment no son de rebut. La prescripció dels delictes, per cert una nova cosa esperpèntica, ja que pot prescriure un robatori en un moment donat, però un abús a menors amb conseqüències marcades de per vida mai hauria de prescriure per poder castigar i apartar de la societat aquests monstres miserables. Ens diuen que aplicara la llei canònica, cal dir que això es el mateix que dir que no faran res, és com si jo dic que aplicaré la llei de casa meva, seria com no dir res i és una nova burla a les víctimes, un cop més ningunejades sense poder entrar ja que sabien denunciarien aquest teatre miserable que ha passat avui.

Fins quan la impunitat d’aquestes ordres religioses davant la societat, fins quan la justícia no actuarà amb la normalitat que ho hauria de fer, clausurant aquests centres de l’horror per sempre, investigant els casos i posant els culpables davant la justícia.

Com pot la humanitat permetre això, en nom de ves a saber que i no elimini aquesta xacra d’una vegada per totes.

Son les misèries de la humanitat.

Avui per la vergonya i el descredit de la poca dignitat que encara podia tenir el poble de Catalunya, el President espanyol del 155 Pedro Sanchez ha arribat a Palau per segellar l’acord de la vergonya, i ho ha fet sense un dispositius especialment nombros de seguretat i amb crits de “guapo”. Sobren més paraules.

Que lluny aquells temps on les visites institucionals espanyoles provocaven un dispositiu gegant a Barcelona i on recordo la imatge del President espanyol dins el cotxe rodejat de membres de seguretat armats sortint a tota velocitat rodejat d’una bona part de la ciutadania que l’increpava a ple pulmó. Ara i desprès de la vergonya dels nostres partits, especialment Esquerra ens trobem amb aquesta indignitat d’avui, el 155 passejant la seva persona tal com va fer ahir la Reina espanyola davant la indiferència general i com si res hagués passat. De fet la reunió en el seu rerefons és fa per segellar el pacte que portarà a un indigne President de la Generalitat anomenat Salvador Illa i un partit que ara potser si, i apart dels hooligans i interessat donarem per enterrat sense cap historia, aquella que sempre volen lluir i que no els pot salvar de la vergonya actual.

De fet, avui hem sabut que el 2019, el ninot amb la cara de Junqueras penjat d’un pont a Sant Vicenç dels Horts i que segurament els va servir per enfortir la candidatura a Europa del seu líder, en aquells temps empresonats, també l’havien organitzat ells mateixos deixant constància del codi ètic inexistent en aquest partit amb aquest tipus de campanya miserable per esgarrapar un grapat de vots i mantenir les quotes de poder la preu que sigui. Ara segurament per la supervivència de totes aquelles boques depenents del partit i que han de mantenir donaran el suport a Illa a canvi de fum convertit en res en poc temps com es habitual i evitaran així una desfeta que es pot preveure històrica en una repetició electoral, tant per la seva gestió, pels seus objectius, pels seus fets i per la falta de qualsevol codi ètic amb un comportament miserable que anem descobrint dia a dia.

Senzillament, una refundació, foc nou i assumir responsabilitats seria el camí però l’agonia l’allargaran al màxim, i encara es pregunten per l’abstenció independentista.

Ahir veien el documental a TV3 sobre els nous grups musicals del panorama català que estan triomfant es preguntaven que la reivindicació independentista havia anat desapareixent, i alguns encara s’atreviran a dir com pot ser, sense esmentar el comportament dels nostres representants que l’havien de materialitzar i nomes ens han avergonyit.

El final d’un partit.

Seguint la tònica de la llei d’amnistia, sabem que un altre botxí ha estat deixat sense cap càrrec i com a persona exemplar, curiosament un altre policia salvatge, que indirectament o directament va provocar la mort d’un ciutadà.

Efectivament aquest bretol amb pistola, donar una forta puntada de peu als testicles de l’Enric Sirent a Lleida, que va caure a terra amb una aturada cardiorespiratòria amb diagnóstic de mort súbita recuperada, apart de diferents policontusions, va ser intervingut quirurgicament amb 17 dies d’hospitalització i i 314 per rebre l’alta. Finalment va morir tres anys desprès.

Aquest salvatge amb porra i segons el tribunal encaixa de forma natural amb la llei ja que son accions policials per impedir el referèndum català i defensa de la legalitat i l’ordre constitucional. de res han servit les queixes de la defensa i la referència al Conveni Europeu dels Drets Humans i on el policia clarament te un tracte inhumà o degradant, sent abusiu amb persones que no estaven cometent cap delicte.

A dia d’avui molts més policies amnistiats que víctimes, i això ja vol dir molt. Aquest autèntic malparit surt indemne i a sobre com a funcionari públic tots paguem el seu sou perquè abusi d’aquesta manera de la gent que teoricament havia de protegir. Si un jutge espanyol va ser capaça de relacionar l’atac de cor accidental d’un usuari de l’aeroport de Barcelona amb les accions del Tsunàmi, ara veiem que en un cas on si que hi ha una relació total és ignorat per deixar lliure al botxí amb l’excusa de la legalitat i la Constitució que es veu està per sobre dels drets humans més elementals. Deu ser cosa de la democràcia plena espanyola que ja vam veure com es va comportar com una vulgar dictadura aquell dia i on els drets humans de la societat van quedar en res davant la bogeria ultra d’un Estat que va fer el que sap fer, la violència i la intimidació per resoldre un problema democràtic i on aquesta llei de fireta de moment ha servit per amnistiar molts més policies que afectats.

La burla macabra que alguns encara lloen com un pas per resoldre el conflicte, deu ser un pas però per confirmar el règim espanyol ancorat en el passat.

Avui escoltem com Esquerra dona al PSC-PSOE un ultimatum fins final de juliol si no accepten aquest finançament especial per Catalunya que no compliria l’Estatut vigent amb el seu Organ amb les dues parts controlant el mateix i amb una mena de sistema basc que absolutament ningú és creu que sigui possible per Catalunya.

La desafecció creixent i estructural com ja queda constatat és precisament per coses com aquesta. Un partit teoricament amb l’objectiu de la independència vol donar la presidència de la Generalitat de Catalunya a un partit de la repressió del 155, i per si això no fos poc demana a canvi una contrapartida que dins l’Estat sap que és impossible, i que per defecte un Estat independent ja porta incorporada. Un objectiu del tot, ara en demanem una part, totalment fora de lloc.

Per altra banda, i en el suposit que el PSC digui que ho accepta a canvi dels seus vots, sabem que no seria immediat, ha de passar per Madrid, s’haurien de modificar una sèrie de lleis, i de pas convèncer a la resta de Comunitats autonomes d’aquest canvi que lògicament també les afecta i en son totalment contràries. Es a dir, ens trobariem amb un president investit i un requisit que s’allargaria en el temps per quedar en res, a l’estil del català a la Unió Europea, tornariem a estar amb el “a canvi de res”. No hi pot haver cap garantia, ja que és impossible acceptar aquesta petició i ho saben totes les parts, era una oferta de Catalunya, una petició abans del camí cap a l’Estat propi, una pantalla passada que ja ha estat rebutjada mil i un camins per motius que alguns cops ja he explicat, i ara en forma de nova enganyifa per justificar un suport a canvi de res, i un suport al 155 que lògicament una bona part de la societat rebutjarà, tant d’aquest partit com de la resta dels partits que teoricament juguen amb la independència.

Son ultimatums que ningú es creu i que si tenen un efecte es seguir augmentant aquesta desafecció sense límits, un fet que aquests partits tancats amb les seves cupules i càrrecs a mantenir com sigui tant els fa, fins que precisament el seu poder sigui tant feble que ja no puguin garantir aquest clientelisme en el que s’han convertit per damunt de tot.

Son ultimatums de fireta.

Completament dacord amb aquesta descripció del moment a Catalunya i en particular dels nostres partits i lideratges que ens ha fet Josep Sala. No espot esborrar la memòria del poble d’aquesta manera tant matussera, i aquesta broma macabra ja fa massa que dura. Cal fer foc nou, un nou context i una nova espurna aquest cop que cremi fins al final.

Després de perdre un milió de vots, els líders del procés decideixen de fer més espectacles de perdedor

Josep Sala i Cullell

Fa un parell d’anys que escric a VilaWeb, i durant aquest temps he tractat temes que crec que són importants per al país: l’ensenyament, la immigració, el funcionariat, la competència del govern, la manca de gent de ciències. La qüestió que gairebé sempre he deixat de banda és allò que anomenem el procés, que és la forma que pren ara mateix la lluita per la independència de Catalunya. Ha estat una tria molt conscient, perquè crec que hi ha molta gent que en pot parlar millor que jo, i perquè qualsevol petita opinió de seguida fa que et col·loquin en un bàndol o en un altre. I això dels bàndols em fa molta mandra.

Però avui permeteu-me que faci una excepció de to i de contingut, perquè no me’n puc estar. El motiu són els actes arran del retorn dels exiliats de Suïssa, i la manifestació posterior de l’ANC. Mentre els veia per TV3, pensava que poques vegades els líders de la meva nació m’han fet sentir una vergonya tan profunda, i alhora m’han insultat així la intel·ligència. Estic content que hagin pogut tornar? Oh, i tant, però recordo que ho han fet per una errada judicial, no perquè hàgim derrotat Espanya. Muntar un espectacle lacrimogen indica que no han entès res de res.
“Hem guanyat”, sento que diu Marta Rovira. Perdó? Què? Tenim el país immers en una colossal crisi demogràfica, educativa, energètica, ambiental, lingüística, d’inversions i del sistema de salut. La fractura social definitiva per l’augment constant de la immigració i la crisi de seguretat és imminent. Què se suposa que hem guanyat? A quina mena de bombolla s’ha de viure per dir aquesta bestiesa? “Des de Ginebra he entès molt millor què cal fer per guanyar-ho tot”, afegeix. Sí? Realment? Llavors per què el partit que ha liderat aquests set anys ha abraçat la rendició i s’ha dedicat a perdre vots i a convertir la Generalitat en una institució encara més irrellevant? També veig Xavier Vendrell, un senyor que viu a Colòmbia i que diu que ha viscut un “exili econòmic”, escridassar la parròquia. “Aquí no hi ha cap traïdor, aquí no hi ha cap botifler, s’han acabat els insults entre companys que tenim el mateix objectiu!” És meravellós que ho digui un militant i ex-dirigent d’un partit immers en una guerra civil i que cada dia ens sorprèn amb noves filtracions. Jo explico que vas col·locar tots els teus acòlits a la Diputació de Barcelona, tu publiques converses gravades de sotamà.

I què es pot dir de la manifestació de l’ANC? Algú va recordar aquella cançó d’Ovidi Montllor que diu “ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer”, i va tenir la idea brillantíssima de llançar pans davant del Palau de la Generalitat. Extraordinari. La fotografia de la lluita per la independència ara és una colla de gent amb estelades malbaratant menjar a la via pública, perquè al nostre país no hi ha pobresa ni inflació. Llavors hi ha la tristesa de la poca capacitat de convocatòria, i que vulguin fer-nos creure que tres mil o quatre mil persones a tot estirar són tot un èxit. I l’edat dels participants! Hem de recordar més sovint que el moment més catastròfic del procés va ser quan els nostres joves van decidir arriscar el cos i la cara a la plaça d’Urquinaona i a les autopistes, i el país i el govern –amb el president Torra al capdavant– va decidir de girar-s’hi d’esquena i deixar-los sols. Ara molts es lamenten que els adolescents donin suport a la selecció espanyola de futbol.

Des del novembre del 2017 els catalans ens hem dedicat a perdre, perdre, perdre, perdre i perdre. El motiu principal és que hem decidit de fer una guerra amb els generals capturats, controlats o castigats per l’enemic. Veure les cúpules dels partits i de les organitzacions independentistes és comprovar que formen un món tancat i impermeable, que tots són amics –malgrat que alguns s’odiïn–, que no reben cap opinió contrària, i que sempre han fet passar la situació personal davant dels interessos del país. Tot retret ha estat respost amb pornografia emocional. “Que no veieu què ens han fet?”, somiquen. I tant que ho veiem, hauria d’haver estat la resposta col·lectiva, i per això ja no podeu ser a la primera línia, ni a la segona. Alguns encara s’aferren al president Puigdemont, però la seva potència simbòlica també ha quedat molt escrostonada, i m’afegeixo a allò que escrivia Marta Rojals aquest dimecres: el retorn no serà multitudinari, sinó que potser passarà enmig d’una indiferència general. Esperem que algú li ho hagi explicat, pel seu bé.

Junts, Esquerra i la CUP han perdut un milió de vots d’independentistes que s’han quedat a casa, i no els recuperaran fins que no els vegem enfrontar-se a Espanya de veritat, no amb gestos i discursos buits. I de moment cap dels líders no hi està disposat. Si no és que hi ha una revolta abrandada de les bases, dono per fet que Esquerra investirà Salvador Illa (i a Illa només li demano que doni tots els càrrecs que vulgui a ERC, menys el Departament d’Educació). Seran quatre anys de paràlisi que recordaran molt la legislatura del president Montilla, però precisament va ser llavors quan va sorgir una idea nova, la consulta d’Arenys de Munt, i es va fer la primera manifestació massiva (el milió de persones de “Som una nació. Nosaltres decidim”). Aquestes idees noves només creixeran si ens desfem finalment del llast del passat, i sobretot deixem de creure que trencarem un estat europeu amb abraçades i gimcanes.

La llei presentada pel president espanyol ahir, apart de ser una autèntica cortina de fum, parteix d’una base curiosa. Tants anys dient que Espanya és una democràcia plena, i ara resulta que cal una llei de regeneració democràtica. Les dues coses semblen oposades.

Una llei inconcreta de control dels mitjans, de subvencions sota control, de vigilància de les fake news tant habituals, acusacions del seu us per part de l’ultradreta, un passar de puntetes per la reforma de la llei mordassa i en el seu discurs unes darreres paraules “La democràcia té el dret i l’obligació de defensar-se de les mentides, la desinformació, boles i ingerències dels que la volen desmantellar enfangant el debat públic o comprant l’opinió de tabloides digitals a base de talonari”, ha conclòs.

Realment, no es una broma, Sanchez després de fer-se el gran ofès per la investigació de la seva dona, que per cert cada cop sembla més clar que va utilitzar la seva posició per generar influències que en una democràcia normal no son de rebut, ens vol vendre una llei inconcreta i on nomes titulars sense concreció en son el seu relat. Crec que s’oblida les campanyes que ha rebut Catalunya des de sempre i especialment en tota l’època del procès cap a la independència i posteriorment amb el 155, tot això amb el suport o el mirar un altre costat del seu partit. Campanyes adulterades en el seu resultat i mil i una mentides per empastifar persones i col·lectius sense aturador dia rere dia i que ara sembla haver descobert Sanchez.

Per altra banda la darrera frase la podria aplicar fins la darrera coma a Catalunya, i ens hauria d’explicar com fer-ho. Supos que li sonen les clavegueres de l’Estat, la polícia patriotica, els Tribunals hereus del franquisme amb jutges precisament contra la democràcia que els ha explotat als dits, la protecció del règim del terror franquista fins el dia d’avui com si tal cosa, els morts encara enterrats als vorals de la carretera, la creació dels GAL, el nul respecte a la voluntat de la ciutadania i així podriem seguir una llarga llista que li faria falta una regeneració democràtica i que evidentment no pensa reformar. En tenim un exemple ama la llei mordassa hereva dels Populars i contra la llibertat d’expressió i manifestació que encara segueix vigent i que tampoc pensa reformar, més enllà d’antigues promeses electorals.

Un desgavell de nou per fer veure que s’avança quan es manté un Estat ancorat en el passat i venen la democràcia plena des del fang i sense cap esperit de regeneració en marxa.

La societat, i especialment, la part més jove és molt clar que la seva tendència és apuntar-se al carro guanyador, sigui quin sigui i amb les contradiccions que comporti com hem vist recentment amb el triomf d’Espanya a la Eurocopa de futbol.

Efectivament, el fenomen sempre és repeteix, al contrari del que molts defensaven i encara defensen, els arguments passen a un segon pla davant l’efecte de la victòria, de la moda i de la victòria. Segur que tots coneixem independentistes que el abans del 2017 anaven a les manifestacions orgullosos i que el dia 1 d’octubre van defensar les urnes i ara han cridat els gols d’Espanya amb furor. Sembla que hauria de ser totalment incompatible. Al capdavall la selecció espanyola és una eina política de l’Estat per fomenat la unió, el pensament únic, l’esborrament de qualsevol nació que no sigui l’espanyola i en definitiva l’uniformitat vestida de pluralitat i respecte.

És precisament això quan escoltem com arguments que tal jugador és del Barça, o que és català per exemple com una mena d’autojustificació, i certament no ho és, aquests jugadors no tenen alternativa i per tant no se’ls pot acusar de res, que no sigui d’actuar com a professionals i en aquest cas defensant uns colors que qualsevol independentista hauria de rebutjar pel que signifiquen amb un Estat darrera que representa el que representa i que actua amb Catalunya com actua.

El moviment independentista va ser capaç de crear un monstre que del no res va crèixer consolidant victòries civils i polítiques passant de la retòrica a una realitat cada cop més propera i engrescadora que anava dominant totes les capes de la societat i això és el carro guanyador, segur que una part dels que defensaven l’objectiu, eren empesos per aquest moviment imparable sense parar a pensar en el seu objectiu en si. El fracàs final i les seves conseqüències evidentment ha fet molt mal i sobretot ha fet girar el cap en aquest sector per altres moviments guanyadors com en aquest cas la selecció espanyola de futbol i unes celebaracions amb crits tant esportius com “Gibraltar espanyol” que denota del que estem parlant, i no es esport precisament.

En definitiva, la mala notícia que ja sabiem és que en gran part pels nostre partits l’independentisme no és un projecte guanyador ara, però la bona és que si un cop ho torna a ser, aquesta mateixa gent que cridava els gols espanyols tornarà a abraçar l’estelada amb il·lusió.

Es el carro guanyador.

El Govern de Madrid fa aquesta distinció entre singularitats i peculiaritats pel model de finançament que demana el Govern de Catalunya, i evidentment deixa ben clar si es que calia, que el concert basc no serà per Catalunya.

Diu que han avalat alguns dels punts proposats i els exemplifica com quan les Canaries tenen un fons extra d’ajuda a menors per l’arribada de molts immigrants o quan Catalunya te partides extres per Mossos o presons. De fet diuen que cal complir l’Estatut que parla d’un Consorci tributari Generalitat-Estat per recaptar el 100% dels impostos catalans, encara que evidentment això no implica tenir la clau de la caixa. Es el que ells anomenen peculiaritats en el nou llenguatge de Madrid.

De fet també ho podriem substituir per presa de pel tant de Madrid com del Govern català format per Esquerra. Complir un Estatut que no va ser votat en darrera instància pels catalans desprès de les seves modificacions hauria de ser un frau de llei, ja que la validació principal és la de la gent, i aquesta no la té. Per tant qualsevol argument basat en aquesta llei sense aval no hauria de ser de rebut, en segon lloc parlar d’un Consorci a l’estil del de Rodalies sempre vol dir crear un nou organisme amb participació catalana però amb la decisió final sempre de la part espanyola, es a dir pura estètica per no sortir del mateix lloc.

Que es compari el fons de les Canaries per inmigrants o els extres per la policia propia catalana com exemple d’un nou finançament per Catalunya ja diu molt clar que evidentment res a veure amb un Concert on recapti tots els impostos, tingui la clau de la caixa i pagui una quantitat per negociar pels serveis prestats per l’Estat o per solidaritat arribat el cas. Un nou frau de llei que el Govern català potser acabarà acceptant per vendre el seu suport al President del 155 a la Generalitat, suposo que això és el que es referia Rovira quan va dir que tornaven per acabar el que havien començat, el que no va dir es que no es referia a la independència, sinó a l’assimilació a marxes forçades amb engany rere engany per justificar el que no te cap justificació possible.

Suposo que aquesta manera de fer podria ser una singularitat, i també una peculiaritat en aquest cas que juga en contra nostre.

Tots hem vist les imatges de l’atemptat contra Donald Trump i les conseqüències del mateix. Moltes incògnites per resoldre encara que segurament quedaran en l’oblit, a no ser que algú s’atreveixi a fer un altre Julian Assange que ja hem vist com acaba.

Si Trump tenia la victòria a tocar bàsicament per un rival com Biden que ofereix cada cop més dubtes sobre les seves capacitats per ostentar un càrrec de tanta responsabilitat degut a la seva avançada edat i les seves errades que ho confirmen, sortir i de la forma que ho va fer d’un atemptat atorga un plus que dificilment perderà.

Les teories poden ser varies, també esmentar la reacció tant tebia d’altres mandataris que sembla no els ha importat gaire la vida del personatge i donen idea del seu baix nivell. Com deia és molt estrany que un expresident i candidat principal a tornar-hi al lloc més poderós de la Terra en un miting no tingui un sistema de seguretat que garanteixi que a molts metres a la rodona no estigui tot controlat i vigilat, i un jove pugui des d’un edifici a tant sols 130 metres de l’escenari enfilar-se en un terrat i disparar diversos cops amb una fallada total de la seguretat. Un jove que en tot cas demostra no ser un gran expert en les armes ja que no ha encertat el seu objectiu, encara que malauradament ha provocat la mort també en l’esdeveniment.

Costa molt de creure això quan hi ha precedents d’atemptats a presidents amb el de Kennedy a la memòria, i per tant no seria descabellat una maniobra fosca del servei d’intel·ligència per eliminar Trump i afavori l’altre candidat o un substitut en el seu cas, aquesta seria una teoria i l’altra que la maniobra fos del mateix Trump per aconseguir la imatge que volia i assegurar una victòria definitiva, encara que el risc era evident ja que la bala va passar a pocs centimetres del seu cap amb el risc mortat que això suposa.

Cap de les dues es descartable coneixent el que precisament Assange ens va ensenyar de les intervencions militars americanes i els seu nul respecte pels drets humans. De fet a ell li ha costat un calvari i gairebé la vida, per tant sembla que difícilment sabrem la veritat, però la hipocresia i la mentida son les clavegueres dels Estats i aquestes sempre son a punt per manipular la societat.

Atemptat?

Aquesta imatge del retorn de Marta Rovira, entre d’altres avui a Catalunya desprès de 6 anys d’exili, segurament es aquella més emotiva, l’abraçada als pares i el retorn al seu poble.

No hi ha dubte que l’alegria no es completa, ja que encara hi ha 3 exiliats Puigdemont, Comin i Puig, amb el primer com a punt de mira d’un Estat sense cap respecte a la democràcia. De totes maneres avui Rovira ens deia que això era una victòria, hem vingut a acabar la feina que vam començar. Diu que l’exili els ha fet més forts i amb més energia per seguir la lluita.

Un discurs que segurament hauria d’aixecar els anims de la societat catalana, però que evidentment no ho ha fet, ja que aquest be acompanyat de fets que no li donen valor i de falta de gests cap aquest camí cap a la llibertat. Rovira com a secretaria general d’Esquerra ha avalat la política del partit de submissió absoluta els darrers anys, i encara ara valora donar suport al representant del 155 com a President de Catalunya, per tant poca credibilitat en aquest sentit. Per altra banda acabar el que has començat seria l’ordre natural de les coses i el desitjable en qualsevol aspecte de la vida, però desprès del 2017 i de tot el que ham vist posteriorment i sabut anteriorment caldria un aval, uns fets que donessin fe que el gir és de veritat. Podriem posar molts exemples, un que ara se m’acudeix seria la retirada dels diputats a Madrid o trencar els pactes dels dos partits en diferents institucions amb el partit del 155. Uns fets que segurament podrien avalar unes intencions amb credibilitat.

De fet les paraules per si soles tenen el valor que els hi vulguem donar i celebrar com a victòries el final dels càstigs injustos patits no seria la millor solució per aixecar els ànims d’una societat encara perplexa i que espera dels seus partits un gir radical i no nomes de paraules.

Acabar el que vam començar.

Avui en una conversa he tornat a escoltar alló de la visió dels dos partits independentistes principals, on un sempre ha estat independentista, els republicans i l’altre Junts o Convergència s’ha afegit sense credibilitat i crec que quan els fets passen per sobre, les opinions no els poden deixar de costat.

ERC ha fet gala de l’objectiu de la independència sobretot quan la seva força era minsa i l’objectiu un desig sense realitat possible, no cal recordar les proclamacions des del balcó de Palau on al final sempre s’ha renunciat a l’objectiu original, també cal recordar les decisions de fer un tripartit on un partit clarament espanyol com el PSC ostentava el poder i on l’ambició nacional no era el tema, més aviat el repartiment de poder entre els dos i Iniciativa, Ja en els darrers temps vam veure com les estructures d’Estat encarregades eren fum i com posteriorment mai van tenir la intenció de fer possible el resultat del referèndum, amb l’afegit de la seva submissió mental amb l’entrega a la justicia espanyola que com tots sabem juga amb les cartes marcades i sempre disposada a expressar el seu odi contra Catalunya i el pensament lliure. Ja en els darrers 6 anys una submissió total al PSOE a canvi de res que dona idea que una cosa es parlar i l’altra els fets.

Per la seva banda el President Mas no crec per convicció però si per astúcia política va haver de fer un gir quan va veure els milers i milers de persones que reclamaven una sortida concreta al carrer i es va haver d’adaptar abraçant l’independentisme que posteriorment amb el President Puigdemont va arribar al límit tot hi que dins el mateix partit no hi ha via unanimitat en el tema. El final tots el sabem, les relliscades polítiques ja reconegudes també i com a mínim la dignitat de l’exili ha mantingut una flama petita però viva amb tots els clars i foscos que vulgueu i també amb pactes amb els del 155 a canvi també de fum a vendre a la parroquia.

Ja no parlo del tercer actor la CUP que ha demostrat que és més important el caire ideològic que la qüestió nacional en un viatge ple d’anades i tornades que ningú ha acabat d’entendre.

Per tant les etiquetes cal demostrar-les i sobretot quan aquestes son possibles o son una realitat a l’abast, i aquí tot ha grinyolat.

La decepció és profunda i costarà molt donar-hi el tomb, això si ara sense etiquetes i amb els fets damunt la taula.

El jutge Aguirre envia la causa judicial entre d’altres al President Puigdemont per la trama russa i els delictes d’alta traició i pertinença a organització criminal. La farsa continua, i la dirigeixen aquests farsants decidint o més ben dit inventant sense cap control.

Un cop acabada la causa surrealista de terrorisme, ara obre una nova paranoia amb l’objectiu clar del President i la trama russa que serveix per denegar la seva amnistia. El jutge és el mateix que vam escoltar uns audios on estava cofoi d’aturar la llei d’amnistia, tot un despropòsit en una democràcia de fireta com l’espanyola. En aquesta peça hi ha altre gent com el President Mas, Gonzalo Boye o el periodista Carles Porta. Els acusa de contactes amb actors russos per fer possible la infiltració de Rússia per influir en estructures financeres i desinformació, inclus una amenaça efectiva i real contra la integritat territorial que al darrer moment van ser aturades des de Catalunya per por. Parlariem dels famosos 10 mil soldats russos que ens havien d’ajudar a consolidar la independència. Tota una paranoia.

Crec que tot cau pel seu propi pes, però unes persones que es vantaven de preparar unes estructures per ser un Estat que no van existir mai, que van aprovar unes lleis per fer efectiu el resultat del referèndum i que no es van atrevir a fer el pas acabant a la presó o a l’exili, sembla prou difíci que anessin més enllà buscant suport internacional tant econòmic com militar per cobrir totes les possibilitats de sorgir com a nou Estat amb l’oposició espanyola. Apart no hi ha cap prova del que diuen i la mateixa Rússia evidentment ho ha negat, per tant tot deriva d’una nova farsa de jutge que ningú controla i que te al President Puigdemont entre cella i cella sense més i retorçant qualsevol estat de dret, en aquest cas inexistent a Espanya.

Si la independència hagués anat a totes evidentment i davant d’un Estat tant poc democràtic com Espanya calia buscar aliats tant en la part econòmica com la de defensa en cas d’haver de fer front a una intervenció militar, però no crec que això estigués al cap de cap dels nostres lideratges.

Un nou escull que per altra banda no impedeix que la relació amb els partits espanyols continui per part dels nostres partits com si tal cosa, tot un desgavell que sembla no acabar mai.

La imaginació al poder.