ALBERT CORTES MONSERRAT

En el dia de l’orgull LGTBI, la policia irromp a l’Ajuntament de Toledo per treure una bandera LGTBI per ordre de l’alcalde Popular amb l’argument que no es poden mostrar banderes al ple.

Primer va ser València, i ara Toledo, una croada absurda contra aquest moviment on els socialistes havien posat l’esmentat símbol i on finalment ha cridat les forces policials per la seva retirada. El PSOE diu que es una bandera que ens representa a tots i que defensa els drets humans. De fet s’ha demostrat que el 2021 el PP va treure la bandera espanyola per protestar contra els indults. De fet a València l’alcaldessa popular ha sortit de les critiques per no penjar la bandera dient que tampoc ho fa amb la bandera del càncer o l’Alzheimer per posar exemples.

Primer de tot cal dir que la utilització d’aquestes banderes per part dels partits ja es prou penosa ja que representen col·lectius que no son polítics o ideològics. També cal dir que utilitzar la mentida de Toledo quan l’hemeroteca l’ha desmentit i sense cap rectificació, és a dir la mentida per la mentida sense vergonya ja diu prou de que parlem. Aquesta bandera no ens representa a tots, en tot cas el col·lectiu que defensa, aquesta afirmació del socialisme a Toledo es demagògia total. Ja es prou trist que banderes defineixin l’orientació sexual que hauria de ser privada i lliure sense que ningú posi el nas allà on no toca.

A València posar el mateix nivell una orientació sexual lliure amb una malaltia ja ens diu de que parlem i com per alguns els segles no avancen i tot allò que surt dels seus estandards de vida que els vol fer oficials per tothom s’ha d’eliminar, una gran definició del que és el feixisme.

Aquesta persecució absurda ens mostra clarament com la imposició és el camí d’aquesta gent i no la lliure decisió de cada persona, és la persecució del feixisme.

Reprodueixo aquest article de Montserrat Dameson sobre la catalanofòbia que pàtim cada dia des de fa ja uns quants segles, i crec interessant les maneres que durant la història hem anat fent d’aquest fenomen una normalitat, que mai hauria d’haver arribat.

Els catalans i la catalanofòbia

Montserrat Dameson

L’odi als catalans és l’aglutinant primari de l’espanyolitat. L’anticatalanisme i la catalanofòbia són, en el fons, la mateixa cosa: la voluntat de tallar de soca-rel qualsevol cosa que pugui semblar massa catalana, que pugui explicar que la catalanitat és una identitat que pot existir sense dependre de l’espanyolitat, que pugui prioritzar uns interessos que no encaixin amb l’escala d’interessos castellans. L’una és la cara política de l’altra. M’hi van fer pensar les declaracions d’Isabel Díaz Ayuso, dissabte passat, en les quals feia passar els seus desitjos per fets històrics: “Ni Catalunya, ni el País Basc, ni Navarra han sigut una nació ni ho seran”. També m’hi ha fet pensar el “me cago en los muertos de todos los catalanes” de José Manuel Calderón Portillo, jugador del Còrdova Club de Futbol, en un moment de celebració eufòrica.

La catalanofòbia és l’excusa de l’espanyolisme per justificar la seva dinàmica homogeneïtzadora i convertir-la en una necessitat a cobrir si es vol aspirar al bé comú. Més enllà de la psicoanàlisi a l’espanyolisme i l’anàlisi política de totes les formes que pren la catalanofòbia dins del sistema democràtic, el que em sembla rellevant de disseccionar és la distància entre com els catalans pensem que l’odi dels espanyols ens llisca sobre la pell —sempre des dels atacs estupends de dignitat— i com el seu odi històric ens ha acabat desfigurant el caràcter. És a dir, com ens hi enfrontem des del que és públic i com ens n’impregnem en el que és privat.

“L’anticatalanisme, igual que l’antisemitisme o qualsevol altra forma de racisme, es pensa millor amb l’estructura de la gelosia. La gelosia sempre és patològica independentment del que la teva parella faci o senti (…) En termes polítics, l’odi a l’altre és una fantasia que et xiuxiueja que tot seria tan ideal i tan perfecte si els catalans / els jueus / els immigrants no existissin”. Quan m’interessa explicar d’on surt la catalanofòbia, m’enmirallo en aquesta idea del filòsof Joan Burdeus a “Amnistia i gelosia”. Davant aquesta patologia política en què més o menys tothom hi suca pa, els catalans ens hem acostumat a convertir la nostra catalanitat en una habilitat per moderar-nos. Volent protegir-nos, volent fugir de l’odi quan el tenim als nassos —indignant-nos o denunciant-lo des d’uns valors democràtics que no fan ni pessigolles—, hem convertit l’instint de supervivència en el nostre tret més genuí. Fent-ho, però, hem oblidat per què és que maldem per sobreviure.

Políticament, hi ha qui confronta l’anticatalanisme obviant-ne la part patològica i alimenta l’esperança d’un reformisme impossible. Ens mesurem per convertir l’odi espanyol en alguna cosa que, almenys intracomunitàriament, pugui jugar-nos a favor. Calculem per esquivar-lo públicament. Rere aquest càlcul, però, la catalanofòbia ens atrapa íntimament: pensant que podem vorejar-la sense saltar-la ens en fem presoners. Precisament, si ens trobem graduant com contenir-la públicament amb les conseqüències menys pernicioses, és que ja no estem disposats a tallar-la de soca-rel. Els catalans ens hem especialitzat a trampejar l’espanyolisme patològic per poder seguir existint fins a convertir el trampeig en un dels nostres trets de caràcter més distintius. Més enllà dels casos d’autoodi evidentíssims, del fàstic a la barretina, d’aquest mateix lloc en surten les covardies polítiques més òbvies i els canvis de llengua sovintejats més discrets.
La nostra identitat és una cambra on fa massa segles que hi ressona el mateix eco en la mateixa direcció. Tal com les parets d’una habitació es deformarien si hi rebotés una pilota sempre a les mateixes zones, així s’ha anat desfigurant el caràcter català en el que és profund. Al capítol “Que la somio completa” de La supèrbia (Fragmenta Editorial), el filòsof Jordi Graupera hi escriu: “Els costums socials són sempre una expressió de la violència soterrada en la memòria de generacions”. Deslligar-nos de la patologia espanyola és l’única manera de bastir un caràcter propi —o retornar-hi— que no s’expliqui majoritàriament per la violència suportada i llegada. No em refereixo a obviar la catalanofòbia —repressió política violenta i no violenta— que ens ha deformat fins avui, sinó a deslligar-nos-en psicològicament des de l’autoconsciència. El nostre instint està fet d’allò que, durant generacions, han estat les nostres pors. Si seguim empenyent a força d’instints, no farem més que perpetuar-les. Patirem atacs de dignitat cada vegada que algú ens digui fills de puta per ser catalans, mentre per dins ens reconfigurarem perquè deixin de dir-nos-ho, per trobar la cura d’una patologia que no vol cura: vol sotmetiment. Adaptar-nos al seu odi en silenci, reestructurar-nos el caràcter com si hi hagués la possibilitat de ser catalans sense patir catalanofòbia, és la manera més perillosa d’odiar-nos.

Ahir veiem com Miquel Buch i el sergent Escolà que va fer d’escorta a l’exili pel President Puigdemont eren els primers en ser beneficiats de la Llei d’Amnistia i així anirem coneixent nous casos de persones condemnades que serguiran el seu camí i iniciaran aquesta fase de blanqueig d’un Estat que ha traspassat totes les linies vermelles de qualsevol democràcia.

Efectivament, els dos tenien una condemna de quatre anys de presó i 9 anys d’inhabilitació per càrrec públic per prevaricació i malversació. El motiu l’escorta al President català a l’exili quan l’Estat espanyol ho havia prohibit. En la resolució es diu que no hi va haver cap mena de benefici personal de caràcter patrimonial que pogués fer que quedessin exclosos de la llei. Pel que fa el sergent també l’han inclos ja que son actes del denominat procés independentista.

Aquesta es una de les fases finals de la submissió i finalització del procés acceptat per aquells que precisament havien de culminar el procés cap a la independència. Van acceptar el 155 col·laborant dins les institucions ocupades, posteriorment es van presentar a les eleccions convocades precisament pels del 155, i les van validar amb aquesta presentació a les mateixes. Posteriorment nomes hem vist el deteriorament d’un objectiu en forma de posar com objetiu la lluita contra la repressió i la normalització institucional amb l’Estat i la gestió autonòmica normal com si res hagués passat. Ara faltava esborrar aquestes condemnes degudes al procés per tornar a deixar tot tal com estava. De fet el cas que ens ocupava entrava dins la legalitat més estricta ja que qualsevol expresident te dret a una escorta, i no ser tractat com un criminal qualsevol. La normalitat institucional va ser tractada com un delicte per dur-te a la presó, aquest és el nivell d’un Estat venjatiu i tant poc democràtic, però que ha aconseguit amb la col·laboració dels nostres partits castigar severament els responsables i ara blanquejar les seves accions indefensables com han demostrat diversos tribunals europeus amb la seva cacera al President Puigdemont.

Veurem com la farsa culmina amb la tornada dels exiliats perdonats per un Estat magnanim i que vendrà aquesta imatge fora de les nostres fronteres sense complexos.

Es el blanqueig de l’Estat.

Avui hem rebut la notícia de que Julian Assange ha sortit de presó desprès d’un pacte amb els Estats Units i sembla ja pot ser lliure, havent passat 5 anys en una presó d’alta seguretat britànica.

Ha arribat a un acord amb el Departament de Justicia americà per posar fi a més d’una dècada de conflicte judicial. Evita el 18 delictes que li volien imputar i que l’haguessin mantingut tota la vida entre reixes i a canvi reconeix culpabilitat amb una pena que ja ha pagat a Londres. Les acusacions eren per violar la llei d’espionatge amb la filtració d’informació classificada més gran mai feta sobre la guerra a l’Iraq, Afganistan o de la base de Guantanamo. Finalment Assange es podrà reunir amb la seva família en un periple de més de 10 anys i on ha estat lloat per defensar la llibertat de premsa.

Ell va ser el fundador de Wikileaks per publicar material filtrat. Entre tot aquest material per exemple hi havia un video d’un atac a Bagdad d’un helicopter americà que va matar 11 persones, inclosos 2 periodistes i que va indignar el món. USA es va inventar unes denúncies per agressió sexual a Suècia per poder demanar la seva extradició i Assange es va tancar en l’ambaixada de l’Equador amb un asil polític, on va estar més de 7 anys fins la retirada de l’asil polític i la detenció fins avui.

Aquest és un cas, i un exemple perfecte de com la manipulació i el cinisme dels Estats domina totalment el que hauria de ser sagrat, com és la llibertat d’informació. En aquest cas Assange va destapar com el que sempre parlen com a bressol de la democràcia i la justícia Estats Units, podia fer aberracions en diferents guerres on ha participat, deixant els drets humans i quasevol ètica o justícia sense efecte. El cas de l’helicòpter ès un gran exemple, però evidentment hi ha moltes més violacions flagrants dels drets humans i llocs tant macabres com Guantanamo on les persones han rebut tortures sense aturador i amb total opacitat.

Tot això i molt més ho va posar a disposició del món Wikileaks i evidentment la resposta americana aquests anys ha posat damunt la taula com la transparència o la llibertat de premsa ha estat una nosa a combatre per no destapar l’autèntica manera de fer i les atrocitats comeses.

Finalment un acord de culpabilitat, que torna a la llibertat a Julian Assange, en un món on no hi ha cabuda al no seguiment dels filtres establerts.

Llibertat vigilada.

El Jutge Aguirre intenta esquivar la llei d’amnistia per seguir la persecució cel President Puigdemont i el President Mas o de l’advocat Boye amb la trama russa que no s’aguanta per enlloc, però que segueixen estirant un fil en forma de paranoia.

El Jutges del cas Volhov, Joaquin Aguirre investiga als dos expresidents per malversació i alta traició amb el suport paranoic de la trama russa. Imputa 13 persones i eleva la investigació a delictiva l’actuació del President Mas per iniciar la campanya del procés cap a la independència del 2012 amb lemes com Espanya ens roba. De fet a la resolució no hi ha caf fet delictitiu concret nomes despeses de viatges per la promoció exterior catalana. Arriba a denunciar ajuda financera de la Xina i Russia i vinculacions amb el servei secret rus.

Tota una bogeria d’un nou ultra dels Jutjats espanyols, davant el quals la ciutadania està indefensa i això en una democràcia no pot passar. Els deliris d’aquests personatges han de tenir control, ja que com dic sempre la base de qualsevol democràcia és la societat i aquesta ha d’estar protegida de qualsevol desviació dels poders estatals per evitar casos com aquests. La paranoia del personatge segueix fent literatura d’una trama d’espies i de finançaments imaginaris com les millors pel·licules de James Bond, però en aquest cas amb persones i situacions reals que fan més dramatic l’episodi.

Crec que ha quedat prou clar amb el temps que porten d’investigació en aquest fil que no passa d’una paranoia fantasiosa i ja ha estat rebutjat amb tots els elements. De fet i com deia en la resolució del jutge no hi ha cap fet delictiu concret i això ja dona idea del que estem parlant.

Porten anys judicialment fora de les fronteres espanyoles acumulant fracàs rera fracàs, però això no sembla que els freni en cap moment i segueixen amb teories conspiratories sense base per un únic objectiu que igual que la recerca de les urnes de l’1 d’octubre mai han aconseguit.

El surrealisme del jutge no sabem fins on pot arribar, però dona idea que l’estat de dret és inexistent i de l’errada monumental dels que es van entregar a la justicia espanyola, esperant innocentment una justícia normal.

Anar amb el lliri a la mà, te aquestes coses i sembla que alguns no n’aprenen.

En un acte organitzat per la Universitat de Madrid CEU San Pablo, s’han entregat premis a protagonistes de la Transició, franquisme en estat pur i alguns amb les mans tacades de sang com Martin Villa. Es l’Espanya de la impunitat del feixisme que dona lliçons.

Han volgut premiar diverses personalitats polítiques de la primera línia de la Transició, aquella que va dirigir el franquisme per fer la parodia de democràcia que ara veiem i blindar qualsevol acusació sobre el règim del terror. El guardó es diu ” Mèrit per Espanya” amb Alfonso Guerra, Felipe Gonzalez, Rodolfo Martin Villa o Ramon Tamames entre d’altres foscos personatges, el darrer teoricament comunista a la Dictadura i ara a VOX, no fa falta dir massa cosa més.

Guerra ha dit que el President Puigdemont ho tindrà difícil per tornar, amb la darrera paraula del Tribunal Suprem, ha criticat qualsevol finançament singular a Catalunya i ha opinat que avalar un cop d’Estat com s’ha fet amb la llei d’Amnistia ha portat a la democràcia a una situació arriscada. Gonzalez ha criticat que el socialisme hagi pactat amb els hereus del terror en referència a Bildu i el separatistes catalans. Han expressat que la Constitució del 78 és un amistici que posava fi a dos segles de guerres civils i cops d’Estat. Les anteriors constitucions no servien perquè eren d’uns contra els altres. El ministre franquista Martin Villa ha demanat PSOE i PP arribar un gran acord com a la Transició.

Realment esperpèntic que aquests feixistes vulguin donar lliçons i es posin la democràcia a la boca, cridin contra la voluntat popular expressada a les urnes com va passar a Catalunya amb l’etiqueta de Cop d’Estat i rebin el guardó de Mèrit per Espanya, que bàsicament per Guerra i Gonzalez seria haver estat els escollits per formar un partit socialista totalment controlat pel Règim i amb el gran mèrit per exemple de tacar-se les mans de sang amb la creació dels GAL que es veu que això no posava en risc la democràcia. Un Tamames que es va presentar en la moció de censura de VOX deixant la jaqueta de comunista i amb la seva autèntica jaqueta de feixista i que dir de Martin Villa, un ministre de Franco amb una ordre de captura internacional per crims contra la humanitat que la impunitat espanyola ha impedit que prosperes mai.

Aquestes son les patums que ens volen donar lliçons sobre el que trenca la democràcia i el que no. Una Espanya de pandereta.

Son els premis al franquisme.

Tenim dos exemples recents de la degradació de les nostres institucions i de la democràcia en general. El Parlament Balear demanant respecte pel franquisme i en el Parlament català, Amnistia Internacional carregant contra Silvia Orriols i la islamofòbia.

En el Parlament Balear i en la discussió de la proposició de llei de VOX per derogar la llei de memòria democràtica, alguns diputats han enganxat als seus ordinadors fotos de víctimes del franquisme. El president del Parlament ha estripat una de les fotos i ha acabat expulsant aquests diputats amb l’argument de preservar la neutralitat de la sala i han acabat aprovant la proposició.

Per la seva banda Ammistia Internacional carrega contra Silvia Orriols i crida al Parlament a frenar discursos d’odi i aquesta diu que es declara obertament islamòfoba. Demanen mesures per rebutjar expressions d’odi i garanties de no repetició, volen una societat lliure de discriminació, fomentant l’enteniment i tolerància. Orriols ha piulat “El què és preocupant és que a Catalunya hi hagi nenes de sis anys anant a l’escola amb vel islàmic i que es pactin matrimonis forçats, però estranyament això no us amoïna”.

A les Balears demanar neutralitat d’una institució democràtica sobre els crims d’una Dictadura, fa riure per no plorar, una cosa es la neutralitat, i l’altra es validar o trobar com una opció legitima l’horror d’una Dictadura sagnant com aquesta. Intentar manipular la història i fer apareixer les victimes com a culpables tants anys desprès nomes s’explica perquè els mateixos torturadors i assassins del franquisme van dirigir la Transició per quedar lliures i creant una democràcia low cost on personatges com el President d’un Parlament es permeti amb impunitat demostrar que aquesta democràcia simplement es fum, un despropòsit total.

Pel que fa a Amnistia Internacional crec que confon la tolerància amb la integració. Son dues coses diferents, crec que Orriols amb el seu discurs descriu una situació injusta validada pel discurs naif sobretot de l’esquerra de permetre tot a canvi de res, i això no porta enlloc. La piulada de la Orriols denunciant per exemple aquests fets jo també la subscric. Permetre això dins la nostra societat no te res a veure amb la tolerància. En un Estat considerat laic, la religió ha de passar a l’esfera privada i per tant aquestes pràctiques no hi tenen cabuda ni han de ser permeses. El que considerem els valors i els drets humans han de ser el referent de les societats avançades i laiques i per tant han de ser exigides absolutament a tothom i més aquells que s’incorporen a la nostra societat sense cap excepció, això seria la integració. Aquell discurs que sembla fa por a una societat que volen malalta.

Prou de cinisme a les institucions.

Les declaracions del futbolista Killian Mbappe de caire polític, incitant a la gent anar a votar a les properes eleccions franceses per evitar la victòria de l’extrema dreta han causat reaccions com les del porter espanyol Unai Simon, i evidentment el debat es obert.

Simon recrimina al francés que demani el vot contra l’extrema dreta, i reclama deixar els temes polítics a altres persones. Ens diu que Mbappe es un jugador amb molta repercussió al món i a la societat i que ha parlat d’un tema polític, dient que tenim tendència a opinar massa de temes quan no sé si n’hauríem d’opinar o no. Dient que ell és jugador de futbol, un professional de la pilota que nomes hauria de parlar d’això. Cal dir com a dada que el seu pare es agent de la Guàrdia Civil.

Malauradament, entre els esportistes de referència i especialment en els més famosos com son el món del futbol, molts cops el nivell cultural no ès massa elevat i evidentment nomes surten de la seva boca tòpics i discursos buits de contingut. De totes maneres n’hi ha que son esportistes, però també son persones amb les seves opinions i les seves tendències, cosa que sembla Simon questiona. Segons les seves raons, un fuster nomes podria parlar de fusteria i lògicament darrera hi ha una persona que pot saber de moltes altres coses i si parlem de política, cal veure que a la vida la majoria de coses son política. No nomes son les cambres de representants o les lleis que ens afecten a tots, per tant és totalment legitim que una persona que pot gaudir de la seva plataforma davant la població pugui exposar el seu missatge que sap arribarà molt més lluny que les persones anònimes. Un altra cosa és disfressar el posicionament del porter espanyol sense mai decantar-se per res per evitar que ningú es molesti i es puguin perdre contractes amb marques o futurs clubs.

Ha de ser una decisió personal, i valenta per expressar sense por les teves idees com ha fet Mbappe i alertar en aquest cas del perill de l’ultradreta a França, segurament i això es collita propia podia haver afegit que hem arribat fins aquí per la gestió de l’esquerra molt lluny del que s’esperava de la mateixa.

En definitiva, en aquest cas un aplaudiment pel gest del jugador francés i un suspens per un jugador que sota els arguments tòpics del futbolista, amaga actuar com una persona al marge de la seva professió i en plena llibertat.

Son opinions.

El finançament singular ofert pel Govern espanyol a canvi de la investidura d’Illa per part d’Esquerra fa vergonya aliena i continua aquesta disbauxa dels partits independentistes i aquesta burla a la ciutadania sense fí.

Nomes va faltar que la Ministra Montero digués que els catalans mereixien un tracte especial en matèria de finançament per veure tota la caverna dient de tot com sempre, inclosos dins el mateix PSOE amb la cantarella de sempre que tots els espanyol son iguals, no pot haver-hi privilegis i no es pot pagar la festa independentista per part de tots entre d’altres arguments cavernaris. De fet el President Sanchez sembla que ho lligui al vot d’Esquerra a Illa com a President català en una nova mostra del seu tarannà.

Aquesta proposta a l’aire ja ens la coneixem, ja que en situacions de necessitat de vots, ja em tingut finançaments singulars que al final nomes eren fum. Recordo el cop de porta al President Mas al pacte fiscal i la quantitat de vegades demanada i rebutjada de la mateixa manera. Recordem que l’espoli fiscal va començar el minut zero i segueix inalterable. Actualment Catalunya és la tercera que més aporta i la tretzena en rebre. Uns 20 mil milions d’espoli que van i no tornen i que les mateixes balances fiscals quan han volgut publicar-les des d’Espanya han ratificat. Una sagnia insostenible i que perjudica greument tot el territori i un menysteniment a tota la societat catalana. Caldria dir a la caverna de que si som iguals, volem ser tant iguals com Extremadura o Castella per posar un exemple, efectivament acabar amb els privilegis de la majoria de comunitats respecte a Catalunya. La festa de la que parlen, és la que paguem tots els catalans pel fet de ser-ho i així any rera any.

Que Sanchez ho lligui a la investidura, és molt cínic, apart de no creïble i per tant aquesta aspiració dels partits independentistes hauria de ser una pantalla passada, que jo sàpiga el 2017 vam anar a votar per la independència i no per un nou finançament. Caldria una mica de respecte a la societat catalana.

Catalunya com s’ha demostrat mai sortirà del règim comú del finançament, i dins d’aquest patirà una sagnia o espoli que redueix el seu desenvolupament i perjudica greument la seva gent. Per tant tornar a parlar d’aquest caramel és ofensiu i una mentida més que nomes pot portar a augmentar l’abstenció independentista les properes eleccions.

Els nostres partits han creat la Catalunya singular.

El Jutge Garcia Castellon ha rebut la tercera negativa de Suïssa amb la seva paranoia de vincular terrorisme amb el Tsunami Democràtic, i li han tornat a dir que no ho és i que no localitzarà Marta Rovira. Un bany de realitat.

Efectivament, nou rebuig al jutge espanyol, ja que es considera que les concentracions son de contingut polític i res a veure amb actes terroristes, ja que Tsunàmi no fa actes de violència criminal i lluiten licitament pel poder polític del país. De fet el jutge ha preguntat per la localització de Rovira i sobre un compte bancari que pressumptament s’havia utilitzat per finançar les mobilitzacions. La negativa ha estat per les dues coses ja que com deia no constitueixen cap mena de terrorisme i li pregunten la relació entre Rovira i les manifestacions als aeroports i els delictes que hi havien passat, evidentment sense resposta coherent del jutge.

Realment, aquesta obsessió malaltissa des del primer moment i les plantofades rebudes fora de les fronteres espanyoles, haurien de fer veure que alguna cosa no funciona correctament. Quan algú intenta vendre com a terrorisme per intentar capturar dues persones com sigui, quan tothom ha vist que no hi va haver violència als aeroports, ni a les fronteres, simplement el dret legitim de manifestació, i per si la paranoia no fos poca, un atac de cor casual d’una persona a l’aeroport es vol fer passar per un assassinat premeditat, un nyap jurídic que nomes te objecte la venjança de la justícia d’un Estat contra el dret legítim de la ciutadania.

Si Espanya fos una autèntica democràcia evidentmetn aquet jutge hauria de ser inhabilitat fa temps per no complir les seves funcions, enllo d’això i davant la indefensió de la ciutadania segueix exercint al servei d’una ideologia determinada que tots sabem quina és i sense cap vergonya pretén implantar aquest surrealisme fora de les fronteres on com en el cas de Suïssa mostren la seva incredulitat i evidentment la nul·la col·laboració.

La justícia mai pot ser una eina de venjança, sinó una eina que s’ha de limitar a aplicar la llei i donar-li sortida sense cap tema ideològic que la pugui distorsionar.

En cas de no ser així, arribem com en aquest cas al tercer cop de porta d’un Estat vertaderament democràtic i de respecte a la ciutadania com Suíssa.

El Cap de la Religió Catòlica, el Papa de Roma diu que les homilies no s’allarguin més de 8 minuts ja que la gent s’adorm i no entenen el missatge. Alhora ha defensat la pau al món.

De fet aquests missatges venen precedits per unes reflexions homofobes criticant la “marinoneria” que es respira al Vaticà, i provè d’una reunió interna parlant sobre la entrada de persones homosexuals als seminaris. En aquest sentit ha assegurat els “gais son bon nois” però amb aquesta “tendència, millor que no al seminari” afegint que la ideologia gai no és bona.

Realment aquest personatge pensa que ser gai és una ideologia, com si fos una idea o un objectiu, en comptes de veure que simplement te a veure amb una qüestió física, en aquest cas caràcteristica sexual, que no és ni millor, ni pitjor que qualsevol altra, simplement una identitat sexual. Parla com si això fos una qüestió d’uns criminals depravats amb unes tendències malignes que poden fer molt de mal dins un seminari. De fet la paraula mariconeria ja el defineix amb el seu pensament homofob i miserable. Sí això afegim que es vol presentar com el representant d’un Deu imaginari que predica l’amor per tots sense distincions la cosa no lliga, i encara menys saben els milers i milers de casos horrorosos de pederastia que hi ha hagut dins aquestes parets de l’esglèsia, molts encara amagats i altres denunciats sense càstig ni cap conseqüència per la mateixa, en un altra cas de surrealisme en el nostre planeta.

Respecte les homilies, efectivament un discurs se sap sigui quin sigui el contingut que a partir d’una durada la gent perd l’atenció, seria normal, ara bé si com diuen ells tots son fills de Déu, sembla que apart han de ser d’una manera determinada, una orientació sexual determinada, una ideologia determinada i un comportament determinat, cosa que evidentment ja no lliga amb el missatge inicial i dona que sospitar que no deixa de ser un nou engany que sembla que bona part de la societat admet sense problemes i continua aquesta farsa que no deixa de ser una eina de control de la societat com qualsevol altra.

La vergonya de la impunitat.

Alguns fets les darreres hores demostren el perquè de l’auge de l’ultradreta i el populisme i la degradació de la democràcia amb un total menysteniment de la societat, aquella que hauria de ser l’eix central de tot.

Feijoo adverteix Sanchez que l’amnistia no serà bufar i fer ampolles. Una frase d’un polític que questiona que una llei feta pel poder legislatiu i aprovada per l’executiu no sigui aplicada, una paranoia de grans dimensions que supera qualsevol realitat. En aquesta línia dos hereus de les arrels del franquisme com Felipe Gonzalez i MarianoRajoy ens diuen en un acte que cadascú faci el possible per la democràcia en referència a la llei, ens ho diu el President espanyol que va perseguir els votants a cops de porra i el que va organitzar un grup terrorista amb les mans tacades de sang pels GAL, un altra paranoia.

Seguint amb la llei d’amnistia els policies processats que van actuar aquell dia demanen la aplicació per ells de la llei d’amnistia. Les seves defenses ja diuen que no van fer cap vexació a la ciutadania, encara que les imatges de cops de porra al cap, de violència desmesurada contra gent indefensa i fins hi tot un ull perdut per pilotes de goma els desmenteix un cop i un altra. En un Estat normal s’hauria de dir que aquesta llei és per representants i activistes que van seguir les indicacions de la ciutadania a Catalunya i que en el cas dels polítics i utilitzant la paraula i finalment el vot van seguir la direcció indicada, no per uns salvatges violents que tenen la barra de dir que complien el seu deure, quan en realitat estaven actuant com a vulgars delincuents abusant del seu poder contra la ciutadania que teoricament havien de defensar.

En darrer terme i com si res hagués passat, Esquerra en anuncia un principi d’acord amb el PSC per entrar al Govern Municipal de Barcelona, sense aprendre res de l’abstenció creixent independentista pels motius de la direcció que han pres aquests darrers anys, en el cas del republicans convertits en crossa del 155, concretament del socialisme i allunyant l’objectiu principal que el seus votant els exigien i sembla han desat al calaix, milers i milers de vots perduts elecció rera elecció i la seva prioritat i anàlisi ara els porta a seguir pel mateix camí garantint sous i abandonant un cop més els votants independentistes perplexos amb aquestes decisions de pur poder polític i nul·la obediència a la ciutadania.

La degradació dels principis de la democràcia.

Aquestes darreres hores hem vist com per fí surt publicada la Llei d’Anmistia, això en un estat normal provocaria la seva aplicació sense més, ja sabem que en aquesta pseudo democràcia anomenada Espanya, això ara encara serà una incògnita. Al mateix temps les converses entre els partits independentistes per fí sembla van anar a una per obtenir la Presidència del Parlament i majoria a la Mesa del mateixa, la incògnita també serà comprovar si per fí entenen que aquesta és la via única per arribar a l’objectiu. De totes maneres la dimissió de Yolanda Diaz dels seus càrrecs orgànics a Sumar desprès d’una nova desfeta electoral tornen a ser un parany que cal denunciar.

Efectivament, la líder de Sumar desprès de la nova desfeta, en aquest cas a les eleccions Europees, dimiteix com a coordinadora general de Sumar, per fer-nos una idea tant sols va obtenir 12 mil vots més que la formació ultra S’ha acabat la festa i la xifra de 3 diputats amb un frec a frec amb Podemos. Diu que la ciutadania no s’equivoca quan vota i assumeix la responsabilitat dels mals resultats, per altra banda diu que la seva obligació és garantir el govern progressista espanyol i per tant es dona per fet que mantindrà els seus càrrecs dins el Govern espanyol com a vicepresidenta segona, apart ens diu que ella serveix per governar i no per les tasques de coordinació de partit que ha hagut d’assumir.

Crec que ens trobem en un nou cas de molts, segurament el darrer Oriol Junqueras i la seva retirada amb data de retorn per exemple, i ara Yolanda Diaz amb un projecte personalista més que mai que no ha complert les expectatives d’aglutinar aquest sector de l’Esquerra sota el seu paraigues i que ha fracassat elecció rera elecció amb molts episodis foscos dins el mateix. Crec que les dades abans donades sobre les europees i aquest fracàs personal son motiu suficient per dimitir, però parlem de tots els càrrecs i no amb aquest parany de donar un pas al costat en el seu partit i seguir amb el seus carrecs de Govern com si res, atorgant-se unes qualitats de gestió que encara ningú ha vist fins el dia d’avui.

Quan parlem de la desafecció de la ciutadania amb el seus representants, convertits en una casta política, aquests fets son els que contribueixen a la mateixa amb aquesta opacitat que tot ho controla. Un fracàs ha de comportar responsabilitats i aquestes son al 100% no, parcials.

Son dimissions de fireta.

Avui molts es posen les mans al cap per l’auge de l’extrema dreta a l’eix central europeu i tot el que això comporta. Mentrestant a Catalunya l’independentisme rep un nou càstig i ell com si res segueixen a la seva.

Efectivament, la degradació de la democràcia a nivell de les institucions europees i dins de molts dels seus Estats comporta que la societat indefensa es desentengui de la seva vida política, cosa que es tradueix en l’abstenció. Per altra banda els valors que suposavem a la Unió hem vist clar com han anat deixant de ser i convertint la classe política i els interessos allunyats de la societat quedant aquest espai de drets i llibertats molt en entredit. Això evidentment ès tradueix en abstenció a les eleccions. Per altra banda el que teoricament havia de fer la social democràcia europea i que evidentment no ha fet, convertint la representació ciutadana amb una forma de guanyar-se la vida i els valors dits com a simples teories que no son aplicades a la realitat i fugint de les situacions reals amb proclames com a l’inmigració per exemple o la llibertat dels pobles que quan anem a la vida real no proposen cap solució real.

A Catalunya, amb tristor veiem com l’abstenció independentista segueix en vigor i això no provoca cap rectificació per part dels partits i les seves el·lits, excuses de mal pagador elecció rera elecció per no admetre la realitat del seu fracás i el seu allunyament dels seus votants que han decidit castigar aquesta actitud de moment sense resultats reals, més enllà de la reculada dels mateixos que no sembla que vulguin afrontar amb valentia.

Aquest desgavell polític provoca que un influencer de l’extrema dreta crei un partit com “S’ha acabat la festa” i obtingui representació populista a les institucions europees fruit d’aquest desconcert sense fi, i aquest és el nivell dels nostres representants elecció rera elecció.

En definitiva, un dia trist per la democràcia a nivell europeu, però sobretot a Catalunya on el representant del nacionalisme espanyol ranci que fa molts pocs anys estava en vies de ser un record llunyà, com és el PSC, gràcies a l’abstenció ara torna a obtenir bons resultats i a guanyar eleccions.

Per acabar una bona notícia, la desaparició de Ciudadanos provoca que el seu líder europeu Jordi Cañas quedi fora definitivament i deixi de representar a ningú, cosa que per cert encara no havia fet mai.

Es la tristor europea.

Ahir en un miting Salvador Illa va tornar a referir-se a Lleida com Lerida. De fet en la campanya catalana ja va batejar una comarca com Bajo Llobregat. Aquesta es la consciència d’aquell que diu vol ser President de Catalunya i deixa ben clar que com fins ara la llengua no és una preocupació pels nostres representants.

Aquesta nova anècdota, no deixa de ser greu i es va sumant als diferents estudis que anem coneixent, com el de Barcelona, on nomes un dels districtes té el Català com a llengua majoritària, el de Gràcia i en termes globals ens diu que nomes és llengua habitula del 36% de la població a la capital catalana enfront el 56% del castellà. Els joves que son el futur de qualsevol llengua nomes el 32 % el té com a llengua preferent enfront el 48% del castellà. De fet a totes les franjes d’edat més de la meitat de les persones no tenen gens d’interés a aprendre la nostra llengua o millorar-la. Aquest estudi se suma a d’altres que anem descobrint i que tots van en la mateixa direcció. De fet sabem que molts centres ja han rebut via la justícia espanyola l’ordre de l’augment d’hores lectives en castellà.

Unes dades que nomes fan que reflectir una realitat, aquella que els nostres partits volen ignorar i que sembla no els preocupa en absolut. De fet la lluita d’Espanya per deixar en residual el català i imposar la seva llengua porta 300 anys sense oposició i nomes amb l’arma de l’obstinació de la gent totalment desamparada legalment i això no canviarà, ja hem vist com ha anat el reconeixement a Europa i la poca efectivitat volguda del Govern de torn espanyol. Els nostres partits però simplement han procurat una cortina de fum per amagar la realitat de l’obediència de lse sentències contràries i d’una política no per fer l’idioma simpàtic o antipàtic, de fet això es veu que nomes passa amb el català al món, sinó de fer complir el que seria la normalitat en els estaments públics, la rotulació dels establiment, l’atenció al públic i totes les mesures per protegir la llengua oprimida que han ignorat conscientment.

En un segon apartat, estaria l’actitud submissa de bona part de la societat per no mantenir la nostra llengua i donar a entendre que es inferior amb el canvi ràpid a la primera oportunitat, tot un drama per la nostra llengua.

Entre una cosa i l’altra les dades ens diuen que anem per mal camí, i sembla que el nostre tret més distintiu com identitat no preocupa i no es pensa actuar, segurament el somni humit d’Espanya de diluir la nostra propia identitat és més aprop, però els responsables en serem nosaltres i això diu molt poc de la nostra societat.