ALBERT CORTES MONSERRAT

Les declaracions del futbolista Killian Mbappe de caire polític, incitant a la gent anar a votar a les properes eleccions franceses per evitar la victòria de l’extrema dreta han causat reaccions com les del porter espanyol Unai Simon, i evidentment el debat es obert.

Simon recrimina al francés que demani el vot contra l’extrema dreta, i reclama deixar els temes polítics a altres persones. Ens diu que Mbappe es un jugador amb molta repercussió al món i a la societat i que ha parlat d’un tema polític, dient que tenim tendència a opinar massa de temes quan no sé si n’hauríem d’opinar o no. Dient que ell és jugador de futbol, un professional de la pilota que nomes hauria de parlar d’això. Cal dir com a dada que el seu pare es agent de la Guàrdia Civil.

Malauradament, entre els esportistes de referència i especialment en els més famosos com son el món del futbol, molts cops el nivell cultural no ès massa elevat i evidentment nomes surten de la seva boca tòpics i discursos buits de contingut. De totes maneres n’hi ha que son esportistes, però també son persones amb les seves opinions i les seves tendències, cosa que sembla Simon questiona. Segons les seves raons, un fuster nomes podria parlar de fusteria i lògicament darrera hi ha una persona que pot saber de moltes altres coses i si parlem de política, cal veure que a la vida la majoria de coses son política. No nomes son les cambres de representants o les lleis que ens afecten a tots, per tant és totalment legitim que una persona que pot gaudir de la seva plataforma davant la població pugui exposar el seu missatge que sap arribarà molt més lluny que les persones anònimes. Un altra cosa és disfressar el posicionament del porter espanyol sense mai decantar-se per res per evitar que ningú es molesti i es puguin perdre contractes amb marques o futurs clubs.

Ha de ser una decisió personal, i valenta per expressar sense por les teves idees com ha fet Mbappe i alertar en aquest cas del perill de l’ultradreta a França, segurament i això es collita propia podia haver afegit que hem arribat fins aquí per la gestió de l’esquerra molt lluny del que s’esperava de la mateixa.

En definitiva, en aquest cas un aplaudiment pel gest del jugador francés i un suspens per un jugador que sota els arguments tòpics del futbolista, amaga actuar com una persona al marge de la seva professió i en plena llibertat.

Son opinions.

El finançament singular ofert pel Govern espanyol a canvi de la investidura d’Illa per part d’Esquerra fa vergonya aliena i continua aquesta disbauxa dels partits independentistes i aquesta burla a la ciutadania sense fí.

Nomes va faltar que la Ministra Montero digués que els catalans mereixien un tracte especial en matèria de finançament per veure tota la caverna dient de tot com sempre, inclosos dins el mateix PSOE amb la cantarella de sempre que tots els espanyol son iguals, no pot haver-hi privilegis i no es pot pagar la festa independentista per part de tots entre d’altres arguments cavernaris. De fet el President Sanchez sembla que ho lligui al vot d’Esquerra a Illa com a President català en una nova mostra del seu tarannà.

Aquesta proposta a l’aire ja ens la coneixem, ja que en situacions de necessitat de vots, ja em tingut finançaments singulars que al final nomes eren fum. Recordo el cop de porta al President Mas al pacte fiscal i la quantitat de vegades demanada i rebutjada de la mateixa manera. Recordem que l’espoli fiscal va començar el minut zero i segueix inalterable. Actualment Catalunya és la tercera que més aporta i la tretzena en rebre. Uns 20 mil milions d’espoli que van i no tornen i que les mateixes balances fiscals quan han volgut publicar-les des d’Espanya han ratificat. Una sagnia insostenible i que perjudica greument tot el territori i un menysteniment a tota la societat catalana. Caldria dir a la caverna de que si som iguals, volem ser tant iguals com Extremadura o Castella per posar un exemple, efectivament acabar amb els privilegis de la majoria de comunitats respecte a Catalunya. La festa de la que parlen, és la que paguem tots els catalans pel fet de ser-ho i així any rera any.

Que Sanchez ho lligui a la investidura, és molt cínic, apart de no creïble i per tant aquesta aspiració dels partits independentistes hauria de ser una pantalla passada, que jo sàpiga el 2017 vam anar a votar per la independència i no per un nou finançament. Caldria una mica de respecte a la societat catalana.

Catalunya com s’ha demostrat mai sortirà del règim comú del finançament, i dins d’aquest patirà una sagnia o espoli que redueix el seu desenvolupament i perjudica greument la seva gent. Per tant tornar a parlar d’aquest caramel és ofensiu i una mentida més que nomes pot portar a augmentar l’abstenció independentista les properes eleccions.

Els nostres partits han creat la Catalunya singular.

El Jutge Garcia Castellon ha rebut la tercera negativa de Suïssa amb la seva paranoia de vincular terrorisme amb el Tsunami Democràtic, i li han tornat a dir que no ho és i que no localitzarà Marta Rovira. Un bany de realitat.

Efectivament, nou rebuig al jutge espanyol, ja que es considera que les concentracions son de contingut polític i res a veure amb actes terroristes, ja que Tsunàmi no fa actes de violència criminal i lluiten licitament pel poder polític del país. De fet el jutge ha preguntat per la localització de Rovira i sobre un compte bancari que pressumptament s’havia utilitzat per finançar les mobilitzacions. La negativa ha estat per les dues coses ja que com deia no constitueixen cap mena de terrorisme i li pregunten la relació entre Rovira i les manifestacions als aeroports i els delictes que hi havien passat, evidentment sense resposta coherent del jutge.

Realment, aquesta obsessió malaltissa des del primer moment i les plantofades rebudes fora de les fronteres espanyoles, haurien de fer veure que alguna cosa no funciona correctament. Quan algú intenta vendre com a terrorisme per intentar capturar dues persones com sigui, quan tothom ha vist que no hi va haver violència als aeroports, ni a les fronteres, simplement el dret legitim de manifestació, i per si la paranoia no fos poca, un atac de cor casual d’una persona a l’aeroport es vol fer passar per un assassinat premeditat, un nyap jurídic que nomes te objecte la venjança de la justícia d’un Estat contra el dret legítim de la ciutadania.

Si Espanya fos una autèntica democràcia evidentmetn aquet jutge hauria de ser inhabilitat fa temps per no complir les seves funcions, enllo d’això i davant la indefensió de la ciutadania segueix exercint al servei d’una ideologia determinada que tots sabem quina és i sense cap vergonya pretén implantar aquest surrealisme fora de les fronteres on com en el cas de Suïssa mostren la seva incredulitat i evidentment la nul·la col·laboració.

La justícia mai pot ser una eina de venjança, sinó una eina que s’ha de limitar a aplicar la llei i donar-li sortida sense cap tema ideològic que la pugui distorsionar.

En cas de no ser així, arribem com en aquest cas al tercer cop de porta d’un Estat vertaderament democràtic i de respecte a la ciutadania com Suíssa.

El Cap de la Religió Catòlica, el Papa de Roma diu que les homilies no s’allarguin més de 8 minuts ja que la gent s’adorm i no entenen el missatge. Alhora ha defensat la pau al món.

De fet aquests missatges venen precedits per unes reflexions homofobes criticant la “marinoneria” que es respira al Vaticà, i provè d’una reunió interna parlant sobre la entrada de persones homosexuals als seminaris. En aquest sentit ha assegurat els “gais son bon nois” però amb aquesta “tendència, millor que no al seminari” afegint que la ideologia gai no és bona.

Realment aquest personatge pensa que ser gai és una ideologia, com si fos una idea o un objectiu, en comptes de veure que simplement te a veure amb una qüestió física, en aquest cas caràcteristica sexual, que no és ni millor, ni pitjor que qualsevol altra, simplement una identitat sexual. Parla com si això fos una qüestió d’uns criminals depravats amb unes tendències malignes que poden fer molt de mal dins un seminari. De fet la paraula mariconeria ja el defineix amb el seu pensament homofob i miserable. Sí això afegim que es vol presentar com el representant d’un Deu imaginari que predica l’amor per tots sense distincions la cosa no lliga, i encara menys saben els milers i milers de casos horrorosos de pederastia que hi ha hagut dins aquestes parets de l’esglèsia, molts encara amagats i altres denunciats sense càstig ni cap conseqüència per la mateixa, en un altra cas de surrealisme en el nostre planeta.

Respecte les homilies, efectivament un discurs se sap sigui quin sigui el contingut que a partir d’una durada la gent perd l’atenció, seria normal, ara bé si com diuen ells tots son fills de Déu, sembla que apart han de ser d’una manera determinada, una orientació sexual determinada, una ideologia determinada i un comportament determinat, cosa que evidentment ja no lliga amb el missatge inicial i dona que sospitar que no deixa de ser un nou engany que sembla que bona part de la societat admet sense problemes i continua aquesta farsa que no deixa de ser una eina de control de la societat com qualsevol altra.

La vergonya de la impunitat.

Alguns fets les darreres hores demostren el perquè de l’auge de l’ultradreta i el populisme i la degradació de la democràcia amb un total menysteniment de la societat, aquella que hauria de ser l’eix central de tot.

Feijoo adverteix Sanchez que l’amnistia no serà bufar i fer ampolles. Una frase d’un polític que questiona que una llei feta pel poder legislatiu i aprovada per l’executiu no sigui aplicada, una paranoia de grans dimensions que supera qualsevol realitat. En aquesta línia dos hereus de les arrels del franquisme com Felipe Gonzalez i MarianoRajoy ens diuen en un acte que cadascú faci el possible per la democràcia en referència a la llei, ens ho diu el President espanyol que va perseguir els votants a cops de porra i el que va organitzar un grup terrorista amb les mans tacades de sang pels GAL, un altra paranoia.

Seguint amb la llei d’amnistia els policies processats que van actuar aquell dia demanen la aplicació per ells de la llei d’amnistia. Les seves defenses ja diuen que no van fer cap vexació a la ciutadania, encara que les imatges de cops de porra al cap, de violència desmesurada contra gent indefensa i fins hi tot un ull perdut per pilotes de goma els desmenteix un cop i un altra. En un Estat normal s’hauria de dir que aquesta llei és per representants i activistes que van seguir les indicacions de la ciutadania a Catalunya i que en el cas dels polítics i utilitzant la paraula i finalment el vot van seguir la direcció indicada, no per uns salvatges violents que tenen la barra de dir que complien el seu deure, quan en realitat estaven actuant com a vulgars delincuents abusant del seu poder contra la ciutadania que teoricament havien de defensar.

En darrer terme i com si res hagués passat, Esquerra en anuncia un principi d’acord amb el PSC per entrar al Govern Municipal de Barcelona, sense aprendre res de l’abstenció creixent independentista pels motius de la direcció que han pres aquests darrers anys, en el cas del republicans convertits en crossa del 155, concretament del socialisme i allunyant l’objectiu principal que el seus votant els exigien i sembla han desat al calaix, milers i milers de vots perduts elecció rera elecció i la seva prioritat i anàlisi ara els porta a seguir pel mateix camí garantint sous i abandonant un cop més els votants independentistes perplexos amb aquestes decisions de pur poder polític i nul·la obediència a la ciutadania.

La degradació dels principis de la democràcia.

Aquestes darreres hores hem vist com per fí surt publicada la Llei d’Anmistia, això en un estat normal provocaria la seva aplicació sense més, ja sabem que en aquesta pseudo democràcia anomenada Espanya, això ara encara serà una incògnita. Al mateix temps les converses entre els partits independentistes per fí sembla van anar a una per obtenir la Presidència del Parlament i majoria a la Mesa del mateixa, la incògnita també serà comprovar si per fí entenen que aquesta és la via única per arribar a l’objectiu. De totes maneres la dimissió de Yolanda Diaz dels seus càrrecs orgànics a Sumar desprès d’una nova desfeta electoral tornen a ser un parany que cal denunciar.

Efectivament, la líder de Sumar desprès de la nova desfeta, en aquest cas a les eleccions Europees, dimiteix com a coordinadora general de Sumar, per fer-nos una idea tant sols va obtenir 12 mil vots més que la formació ultra S’ha acabat la festa i la xifra de 3 diputats amb un frec a frec amb Podemos. Diu que la ciutadania no s’equivoca quan vota i assumeix la responsabilitat dels mals resultats, per altra banda diu que la seva obligació és garantir el govern progressista espanyol i per tant es dona per fet que mantindrà els seus càrrecs dins el Govern espanyol com a vicepresidenta segona, apart ens diu que ella serveix per governar i no per les tasques de coordinació de partit que ha hagut d’assumir.

Crec que ens trobem en un nou cas de molts, segurament el darrer Oriol Junqueras i la seva retirada amb data de retorn per exemple, i ara Yolanda Diaz amb un projecte personalista més que mai que no ha complert les expectatives d’aglutinar aquest sector de l’Esquerra sota el seu paraigues i que ha fracassat elecció rera elecció amb molts episodis foscos dins el mateix. Crec que les dades abans donades sobre les europees i aquest fracàs personal son motiu suficient per dimitir, però parlem de tots els càrrecs i no amb aquest parany de donar un pas al costat en el seu partit i seguir amb el seus carrecs de Govern com si res, atorgant-se unes qualitats de gestió que encara ningú ha vist fins el dia d’avui.

Quan parlem de la desafecció de la ciutadania amb el seus representants, convertits en una casta política, aquests fets son els que contribueixen a la mateixa amb aquesta opacitat que tot ho controla. Un fracàs ha de comportar responsabilitats i aquestes son al 100% no, parcials.

Son dimissions de fireta.

Avui molts es posen les mans al cap per l’auge de l’extrema dreta a l’eix central europeu i tot el que això comporta. Mentrestant a Catalunya l’independentisme rep un nou càstig i ell com si res segueixen a la seva.

Efectivament, la degradació de la democràcia a nivell de les institucions europees i dins de molts dels seus Estats comporta que la societat indefensa es desentengui de la seva vida política, cosa que es tradueix en l’abstenció. Per altra banda els valors que suposavem a la Unió hem vist clar com han anat deixant de ser i convertint la classe política i els interessos allunyats de la societat quedant aquest espai de drets i llibertats molt en entredit. Això evidentment ès tradueix en abstenció a les eleccions. Per altra banda el que teoricament havia de fer la social democràcia europea i que evidentment no ha fet, convertint la representació ciutadana amb una forma de guanyar-se la vida i els valors dits com a simples teories que no son aplicades a la realitat i fugint de les situacions reals amb proclames com a l’inmigració per exemple o la llibertat dels pobles que quan anem a la vida real no proposen cap solució real.

A Catalunya, amb tristor veiem com l’abstenció independentista segueix en vigor i això no provoca cap rectificació per part dels partits i les seves el·lits, excuses de mal pagador elecció rera elecció per no admetre la realitat del seu fracás i el seu allunyament dels seus votants que han decidit castigar aquesta actitud de moment sense resultats reals, més enllà de la reculada dels mateixos que no sembla que vulguin afrontar amb valentia.

Aquest desgavell polític provoca que un influencer de l’extrema dreta crei un partit com “S’ha acabat la festa” i obtingui representació populista a les institucions europees fruit d’aquest desconcert sense fi, i aquest és el nivell dels nostres representants elecció rera elecció.

En definitiva, un dia trist per la democràcia a nivell europeu, però sobretot a Catalunya on el representant del nacionalisme espanyol ranci que fa molts pocs anys estava en vies de ser un record llunyà, com és el PSC, gràcies a l’abstenció ara torna a obtenir bons resultats i a guanyar eleccions.

Per acabar una bona notícia, la desaparició de Ciudadanos provoca que el seu líder europeu Jordi Cañas quedi fora definitivament i deixi de representar a ningú, cosa que per cert encara no havia fet mai.

Es la tristor europea.

Ahir en un miting Salvador Illa va tornar a referir-se a Lleida com Lerida. De fet en la campanya catalana ja va batejar una comarca com Bajo Llobregat. Aquesta es la consciència d’aquell que diu vol ser President de Catalunya i deixa ben clar que com fins ara la llengua no és una preocupació pels nostres representants.

Aquesta nova anècdota, no deixa de ser greu i es va sumant als diferents estudis que anem coneixent, com el de Barcelona, on nomes un dels districtes té el Català com a llengua majoritària, el de Gràcia i en termes globals ens diu que nomes és llengua habitula del 36% de la població a la capital catalana enfront el 56% del castellà. Els joves que son el futur de qualsevol llengua nomes el 32 % el té com a llengua preferent enfront el 48% del castellà. De fet a totes les franjes d’edat més de la meitat de les persones no tenen gens d’interés a aprendre la nostra llengua o millorar-la. Aquest estudi se suma a d’altres que anem descobrint i que tots van en la mateixa direcció. De fet sabem que molts centres ja han rebut via la justícia espanyola l’ordre de l’augment d’hores lectives en castellà.

Unes dades que nomes fan que reflectir una realitat, aquella que els nostres partits volen ignorar i que sembla no els preocupa en absolut. De fet la lluita d’Espanya per deixar en residual el català i imposar la seva llengua porta 300 anys sense oposició i nomes amb l’arma de l’obstinació de la gent totalment desamparada legalment i això no canviarà, ja hem vist com ha anat el reconeixement a Europa i la poca efectivitat volguda del Govern de torn espanyol. Els nostres partits però simplement han procurat una cortina de fum per amagar la realitat de l’obediència de lse sentències contràries i d’una política no per fer l’idioma simpàtic o antipàtic, de fet això es veu que nomes passa amb el català al món, sinó de fer complir el que seria la normalitat en els estaments públics, la rotulació dels establiment, l’atenció al públic i totes les mesures per protegir la llengua oprimida que han ignorat conscientment.

En un segon apartat, estaria l’actitud submissa de bona part de la societat per no mantenir la nostra llengua i donar a entendre que es inferior amb el canvi ràpid a la primera oportunitat, tot un drama per la nostra llengua.

Entre una cosa i l’altra les dades ens diuen que anem per mal camí, i sembla que el nostre tret més distintiu com identitat no preocupa i no es pensa actuar, segurament el somni humit d’Espanya de diluir la nostra propia identitat és més aprop, però els responsables en serem nosaltres i això diu molt poc de la nostra societat.

Espanya i les seves institucions sempre son a punt per ensenyar el seu caràcter anti democràtic, ara tenim el TC que a pocs dies de la sessió d’investidura al Parlament inhabilita el vot de Lluis Puig i Carles Puigdemont, a part de Ruben Wagensberg que ho volien fer amb la formula del vot delegat i que ara depenen del permís de la Mesa del Parlament.

El TC com sempre estratègicament anul·la el vot a distància de Puig i complica el vot de les altres dos persones a l’exili. Han donat raó a un recurs curiosament del PSC, ho dic pels que nomes tenen a PP i VOX en el seu punt de mira, i ha declarat nul l’acord de la Mesa de l’abril de 2023 que autoritzava el vot delegat i que diu no s’ajusta a la llei, de fet aquesta formula ja va ser la resposta a una sentència del TC. Diuen en el cas de Puig que no hi ha cap situació excepcional que no permeti l’exercici presèncial. De fet podria alterar el joc de majories i minories ja que per la investidura de la Mesa la Llei d’Anmistia encara no serà aprovada i per tant seguiran a l’exili. Ara la majoria independentista de la Mesa provisional que ha d’escollir la definitiva tindrà la patata calenta.

No respectar el vot de la gent que en qualsevol democràcia hauria de ser el més sagrat, és la especialitat de la justícia espanyola i dels partits amb mancances democràtiques tant evidents com Populars, VOX i PSOE. Alterar la decisió lliure de la societat entra dins la normalitat espanyola, aquesta ha escollit els seus representants i cap llei hauria de poder alterar els seus drets com a representants escollits, lògicament els partits esmentats també ho saben. Aquests diputats que amb tot el cinisme, el Tribunal diu que no hi veu cap problema per fer el vot presència, s’oblida que podrien ser detinguts i empresonats per un altre decisió injusta i de part de la mateixa justíca i que els ha obligat per la seva vergonta a viure l’exili i deixar en evidència la justícia espanyola per mig Europa sense que aquesta rectifiqui.

Alterar amb aquestes maniobres el joc de majories i minories és molt greu, i ja hauria de ser suficien per aplicar aquell cordó sanitàri que evidentment hauria d’incloure el PSOE i no nomes l’ultradreta. La repressió en bona part es sota el seu mandat i la seva acceptació per exemple a la sentència de l’Estatut modificat posteriorment al vot del poble també.

Un fake democràtic que ens donara la clau de la direcció del Parlament, obeir la democràcia i el poble o a la justicia repressiva.

La tàctica de les cartes per presentar-se com el martir de tots els martirs de Pedro Sanchez segueix un altre cop, i aquesta vegada ho remata dient que no el trencaran, una vergonya de grans dimenssions.

En l’era de les xarxes socials, Sanchez posa de moda el paper, desprès de l’esperpent dels cinc dies de reflexió per influir i mobilitzar clarament el seu electorat a les eleccions catalanes, ara repeteix en les europees on les enquestes el donen per darrera els Populars, torna a erigir-se com a martir amb el cas de la seva dona citada com investigada pel jutjat. Es queixa per ser citada cinc dies abans de les eleccions cosa no habitual i que aquest cop no necessitaria cinc dies de clausura i que estava més convençut que mai de continuar al capdavant del Govern. Ens parla de la seva tranquilitat negant el tràfic d’influències i argumentant que es un muntatge impulsat per l’ultradreta i reivindica el seu dret a treballar sense renunciar-hi per les responsabilitats del seu marit.

Realment, si la ciutadania tingués un nivell de democràcia mínima, donaria l’esquena aquest farsant. Desprès del primer xou dins les Eleccions de Catalunya i que tothom va veure que era una simple manera d’influir en el vot desviant l’atenció i amb el final que era cantat amb la seva continuïtat, ara torna la mateixa cantarella que francament és ofensiva, quan hi ha hagut gent que ha passat molt de temps a la presó per pujar dalt d’un cotxe policial per dissoldre una concentració o gent que ha estat molt de temps sense poder sortir de la seva ciutat amb acusacions totalment falses entre molts i molts exemples de la repressió catalana, avalada també pel seu partit, no es pot presentar com el gran martir per les acusacions a la seva dona, que evidentment pot defensar, però igual que diu que te dret a treballar com tothom, també ha d’assumir les conseqüències com tothom i no fer d’un tema personal una qüestió d’Estat.

No te dret a queixar-se de la citació quan defensa la separació de poders davant les causes independentistes i que es veu ara ha oblidat. Alhora cal dir que segurament no li suposarà res a la seva dona i que segurament legalment no ha comés cap delicte, però eticament és reprobable segons quina professió i segons quins actes sent la dona en aquest cas del President espanyol, no és el mateix que un ciutadà anonim, cosa que és una irregularitat més de l’Estat de dret espanyol.

Ja n’hi ha prou d’aquesta burla i aquest cinisme que nomes pot passar en una Democràcia de fireta com l’espanyola.

El President Mas ahir proposava una llista conjunta Junts i Esquerra en el cas de repetició electoral, que ell no desitja, i ho definia a l’estil de Junts pel Sí i amb l’objectiu de ser primera força amb tot el que això suposa.

Ens diu que aconseguir la majoria absoluta és complicat, però veu factible poder ser la primera força i així per una banda garantir la majoria estable a Madrid i també a l’inversa des d’allà a Catalunya.

Crec que aquesta unitat, que tant s’ha de reclamar dona idea de que els partits independentistes no tenen la voluntat d’arribar fins al final amb aquest objectiu principal com a prioritat absoluta. Sí així fos evidentment no pensarien en els partits i si en l’objectiu per damunt de tot canviant el seu marc mental autonòmic. Això com hem vist nomes va ser possible en el període de Junts pel Sí gairebé obligat per la societat i amb el control absolut dels partits i no renovant de nou un cop passat l’experiment i quedant també molt clar la diferència de nivell entre els independents a les seves files provinents de la societat civil i els polítics de carrera amb els seus interessos i vicis adquirits.

Ara la proposta del President Mas entraria en una lògica absoluta, però que vist el context on ens trobem hauria de fer un gran esforç de credibilitat i sobretot el sacrifici de bona part dels polítics de partit que ara dominen les cupules per passar a integrar-se en aquestes llistes farcides de la societat civil i de totes les faccions de l’independentisme incloses la CUP i sobretot amb un sol punt programàtic, com seria desbloquejar el resultat del referèndum del 2017, pilotar aquesta transició fins que es convoquessin les primeres eleccions lliures del nou Estat. La visió autonomista seria la de l’objectiu de ser primera força i la de garantir estabilitats compartides a Madrid, aquest marc mental, s’en diu autonomia i no lliga amb aquesta proposta si es vol fer seriosament i amb transparència absoluta.

Un segon objectiu a més mitjà termini, podria ser contribuir a una regeneració de lideratges que haurien d’afrontar el context difícil dels primers passos d’un Estat i un tercer objectiu apart de la credibilitat i el canvi de marc mental, donar aquest missatge al món i que Espanya tingués clar que la majoria de Catalunya vol respecte als seus drets democràtics sobre les seves decisions sobiranes.

Seria la unitat del somni.

Algun cop n’he parlat, però ara que podem mirar enrere i veure com va fallar el darrer moviment per l’Estat propi sense marxa enrere i alhora podem observar les reaccions podríem dir 10 anys abans i els darrers fins avui, podem afirmar que cal millorar i molt el sentit d’Estat clarament insuficient.

Anar amb el lliri a la mà en el club dels Estats no porta enlloc, i encara menys si ets un territori petit com Catalunya i que necessita aliats per poder treure el cap. No vol pas dir perdre els valors, ni les conviccions, però si agafar les oportunitats encara que molts cops no siguin del tot del nostre agrat. Per exemple, la decisió de Pedro Sanchez de reconèixer Palestina, podria haver donat dins el nostre Parlament aprovar una resolució sense cap efecte de no adhesió a la mesura i justificant els motius clarament, cosa que segur a Israel haguessin pres nota per futures ocasions, recordo un Estat que semblava disposat a dona crèdit pels primers mesos de la independència i que ens seria de gran utilitat. Pel que fa un altre aliat potencial com Estats Units i per molt que Trump sigui un feixista populista tampoc convindria dir segons que, ja que segurament serà el president d’aquí uns mesos i el seu suport seria decisiu. El mateix podem dir d’Ucraïna, cal nedar entre dues aigues i no donar l’esquena al Kremlin per futures ocasions. Al mateix temps pensar en gests per França i Alemanya en forma de futurs negocis, com els trens o altres que evidentment seran del seu interés. Així podríem seguir.

De fet, amb uns pocs Estats claus, tindriem el reconeixement de bona part de la resta, evidentment del bracet de Palestina o el poble saharaui no crec que ens reconegui ningú, per molt bones causes que siguin. Això caldria tenir-ho clar, el cinisme amb els Estats és un pas que Catalunya ha de fer, com a mínim fins assolir la plena sobirania. Aquest món de taurons no es pot anar sense suports al costat, per tant cal pensar amb nosaltres pels nostres interessos, ningú ho farà per nosaltres i cal fugir de segons quins discursos oficials. Cal crear ponts, posteriorment ja trobarem mil fórmules per ajudar causes justes i que segurament seran molt més eficaces que mil discuros inocus ara per netejar les nostres consciències.

Simplement, sentit d’Estat.