RETORN AL PASSAT
Quan escoltem Joan Tardà criticant l’ANC per estressar l’independentisme o fugir d’aquells que viuen ancorats en el 2017, no ens fa res més que contrastar aquesta tàctica de retorn al passat dels partits intentant esborrar la memòria de la ciutadania encara que en molts casos sense massa èxit.
Es evident que el perfil tant baix del nostre Govern i els missatges dels lideratges com Oriol Junqueras per exemple o una bona part dels presos polítics no conviden a fer cap revolució, o més ben dit a culminar una revolució que ara amb el retorn al neoautonomisme i aquesta preocupació fonamental per la governabilitat d’Espanya, suposo tema esquizofrenic, ja que el condemnat no busca el benestar del torturador i molt menys vol negociar amb ell des de la seva posició d’inferioritat absoluta. Això ès la política catalana avui en dia i amb la ment agil i ironica de Bernat Dedéu m’ha semblat interessant aquests desitjos de les el·lits catalanes que ens descriu.
Com es refunda Convergència
Bernat Dedéu
La política catalana és un afer molt previsible que ha deixat els futuròlegs de la tribu sense ofici ni glamur. El nostre és un present neoautonòmic al·lèrgic als espòilers i qualsevol dels meus estimats lectors sabia que, tard o d’hora, el centredreta català especularia amb el retorn de Convergència. El manual del bon opinador ens diu que la Catalunya d’ordre no s’acaba de refiar de Junqueras, malgrat la seva contínua genuflexió al PSOE, i malda per ressuscitar un pal de paller encorbatat, business friendly, amb l’aval de Foment i La Vanguardia, que pugui adaptar la decaiguda flama sobiranista al bipartidisme espanyol. Les elits somiarien veure refundada Convergència, en definitiva, anticipant-se a un possible retorn d’un PP radicalitzat amb l’alè de Vox al clatell i així poder pintar de nou la postal d’una trobada al Majestic entre factòtums de la dreta peninsular.
L’aposta topa amb dos problemes. El primer, purament circumstancial, es troba en l’actual configuració dels hereus naturals del pujolisme. En primer terme, el grup parlamentari de Junts pel Sou, una amalgama assilvestrada on conviuen Laura Borràs (amb el seu ego catedralici i tots els friquis de Twitter que la veneren), Jordi Sànchez i l’Esperit Sant de la Crida (la dels anys vuitanta, aclareixo) i els puigdemontistes aplegats sense gaire entusiasme pel vicepresident Puigneró. Després tenim el PDeCAT, comandat per Àngels Chacón amb més intel·ligència que els seus antecessors, alliberant-se de l’ombra malastruga d’Artur Mas i amb els ulls posats a les municipals del 2023. Com és comprensible, fins i tot el votant més centrista del país prefereix l’estalinisme organitzatiu d’Esquerra a haver d’apuntar-se a un curs de politologia per aclarir-se en aquest garbuix.
Però tota aquesta amanida de noms (finalment algú ha entès que això del PDeCAT, com a estratègia de naming, era una tifa) és un afer menor si elevem la situació a la categoria. Perquè mentre la majoria de polítics passen el temps fent metafísica sobre com ocupar el centre electoral a Catalunya, la majoria d’ells són inconscients que la història no pot repetir-se idènticament, rebobina-i-posa-el-play, i que els ciutadans encaren el nou temps d’autonomia amb una consciència cada dia més apresa de les mentides del procés. El fet ja es va veure a les darreres eleccions al Parlament, on el sobiranisme va perdre més de mig milió de vots, però es certifica molt més en l’esperit individual d’una ciutadania a qui no es podrà fer empassar cap més festa major com el 9-N o un referèndum no aplicat. La història no pot repetir-se igual, car ni el cinisme més gran elimina la memòria de la gent.
Refundar Convergència, per tant, no podrà fer-se al voltant d’una taula de politòlegs i venedors de motos, pel simple fet que l’1-O va desballestar tot l’engranatge de la política autonòmica, i aquest és un canvi que no el podrà parar ni l’establishment català ni Junqueras fent de crossa al progressisme encarcarat de Pedro Sánchez. A Convergència encara hi queda algú amb una neurona a la closca que vol adormir el partit perquè sembli que passa alguna cosa al camp. Com sempre, el símptoma per veure-hi clar és Barcelona, la ciutat on els hereus de CiU i el comte de Godó han organitzat una manifa contra Colau per a demà mateix, una concentració que vol aprofitar la tírria a l’alcaldessa per ressuscitar el sobiranisme d’ordre a la capital, però que continua acomplexada de dir que mentre tingui una alcaldessa espanyola la ciutat sofrirà una decadència tan lògica com imparable.
Ara s’entén, en definitiva, per què l’esquerrovergència va posar tantes pegues a la celebració de l’1-O i com de militant és l’actual perfil baix del Govern Aragonès. Els mentiders del procés i la seva cort de panxacontents només tenen una sortida per preservar-se; la tàctica, mal dissimulada, consisteix en adormir la penya amb una rutina soporífera per oblidar el fet que la governabilitat d’Espanya no només dependrà de què passi a Catalunya, sinó que, pesi a qui pesi, el conflicte tornarà i la secessió continua essent possible. Fa uns quants anys, Convergència s’hauria refundat amb un simple dinar, fins i tot abans de la irrupció dels puros. Ara demana molts més esforços perquè, malgrat les piruetes dels contorsionistes, som en un país fatigat i mancat de moral, però molt més clarivident.