ALBERT CORTES MONSERRAT

EL DRET A DECIDIR

LA REPRESSIÓ DEL TRIBUNAL DE COMPTES

Si ahir parlava de la vergonya dels Pressupostos i el comportament dels nostres partits amb els mateixos. Avui veiem com aquesta mena de Tribuna de la inquisició econòmic anomenat Tribunal de Comptes escanya definitivament alguns dels més significatius servidors públics catalans.

Un Tribunal caducat i un dels exemples de les estructures d’un Estat podrit com Espanya, ara resol que no accepta l’aval dels 5,4 milions de l’Institut Català de Finances. Ho fa quan avui PSOE i PP ja han pactat renovacions de càrrecs en un nou acte de vergonya democràtica.

No es un organisme judicial, i la seva composició plena de familiars de representants dels partits fa fàcil preveure que es una revenja política pura i dura contra el procés independentista, ja que el més normal seria deixar la decisió un cop entri la renovació ja pactada. Ara el President Puigdemont, el President Mas, Oriol Junqueras, Raul Romeva o Andreu Mas Collell per posar uns exemples s’enfronten a embargament de propietats i comptes bancàris per fer front a les quantitats per abonar. De fet el mateix Consell de Garanties Estatutàries va aprovar els avals per unanimitat i el Govern espanyol tampoc ho havia recorregut, per tant era lògic pensar que havia passat tots els filtres, que ara veiem finalment que no.

De fet que Espanya condemni a polítics per malversar o desviar diners públics fa riure per no plorar vist tots els casos existents a l’Estat. Alhora veiem com casos com els d’Ana Botella en el seu dia i la seva venda de pisos protegits a fons voltors van quedar en res. Podem dir que el full de ruta de l’executiu i el de les clavegueres de l’Estat no van al mateix temps, però l’objectiu es exactament el mateix en diferents formes complementàries.

La repressió segueix i les nostres institucions amb el seu acatament total i les seves giragonses per evitar alguns efectes com el tema dels avals no fa res més que aprofundir en la mateixa. Com deia ara toca els Pressupostos i aquest nou cas tampoc servirà per no negociar res i abandonar definitivament les institucions espanyoles en un gest que aquest cop si miraria el món pel seu significat i impacte. La realitat es que els veurem negociant engrunes al millor estil autonòmic i validant aquesta farsa en benefici propi i dels que els protegeixen, deixant la societat un cop més fora de joc i assimilant tanta mesquinesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.